dimecres, 11 d’abril de 2012

Lluçanès Feréstec 2012

I el diumenge 1 d’abril sant tornem-hi cap a les curses. L’any passat ens va agradar molt la Lluçanès Feréstec tot i que ens hi va sobrar una mica d’aigua, aquest any es preveia cursa en sec així que ens llevem aviat, carreguem les bicis i catxarros al cotxe de la Fátima, la Petitona últimament està punyetera, i arribem a Prats de Lluçanès amb la marabunta, déu n’hi do la gent que hi ha, l’any passat amb la pluja la cosa no estava tan animada!

Salutacions a tort i a dret, recollida de dorsals i cap a la sortida però de camí perdo al Santi, la Fátima, el Francesc... així que em poso al costat de la Nuri i li pregunto per l’experiència a Andalucia Bike Race.

El Francesc amb el Xavi que ara feia temps que no ens trobàvem
La Nuri i el Francesc
Un, dos, tres i......
 Per variar a la que hi ha un arc de sortida, tonto l’últim, quines presses, així que jo no vull ser menys, surto a tope i m’avança de seguida l’Ariadna Tudel, uf aquesta noia tira molt però gairebé no he coincidit mai amb ella, aprofito una errada seva per avançar-la i vaig tirant. Aviat el terreny comença a pujar i em costa, tinc entès que està molt forta així que no duraré gaire davant seu.

Efectivament, acabant un dels trams de pujada, em passa fàcilment, què hi farem jo a lo meu, a més just passar-me un tramet tècnic per enllaçar una pista amb l’altra fa es que formi un petit tap i quan surto a la nova pista que segueix pujant ja la veig força enfilada, a més a més em passen el Francesc primer i el Santi després, vinga a rebre pals. Planegem una mica i agafo aire que falta em fa, però lo bo s’acaba aviat, agafem un corriol empinat a mà esquerra, intento pujar però porto plat mitjà i cadena nous i pinyons no i no enganxen bé al apretar, per no fer una trencadissa, paro a mitja pujada i sorpresa, no puc desenganxar el peu esquerra del pedal i caic a plom de costat com una principiant.

M’alço ràpid em poso en marxa i intento calar, missió impossible, com puc miro la sola de la sabata i evidentment porto la cala ben torta i ara toca corriol entretingut de baixada, amb lo guapo que és i jo baixo fatal sense poder calar, així que en un tros un pèl més ample m’aparto a un costat i busco ràpidament el multieines per apretar la cala.

M’hi assento i començo a treure terra dels cargols, cargols? Vull dir cargol! N’he perdut un i l’altre sembla que té la rosca una mica passada, a veure si ho podré apretar suficientment perquè no es mogui durant els més de 55 kms que queden... amb aquestes passa el Fri i para a donar-me un cop de mà amarrant tant com pot el cargol existent. Mentrestant em passa la Nuri interessant-se per si necessito res. 
Què és això? està claríssim en Fri apretant el cargol de la meva cala esquerra


Donc les gràcies a en Fri, guardo les eines i quan giro el cap ja ni el veig, espero no haver-li fet perdre molt temps. Prossegueixo perquè no dir-ho desanimada, no confio en què la cala aguanti a lloc massa estona però per solucionar-ho arriba el Ru, m’insisteix en què parem de nou que li sembla que porta un cargol de sobres, però no ens falta massa per arribar al primer avituallament, així que decidim parar allà i sí, el Ru com sempre porta de tot, és el nostre Doraimon particular i ens ha salvat a tots alguna vegada o altre. Això sí, la parada no ens la treu ningú, ara sí que la cala no es mourà de lloc, encabritada per la pèrdua de temps surto disparada amb el temps just de saludar al Jaume, l’Albert i el Joan que arribaven al avituallament.

El Ru em segueix, s’ha motivat. No tan sols em segueix que es fot a tibar, feina tinc a seguir-lo i quan tornem a encara de pujada ell va avançant gent i jo amb prou feines em noto les cames. Quina decepció. No portem ni una quarta part de la cursa i vaig fluixa, fluixa... el Ru em va esperant i animant. Al segon avituallament no paro però el Ru sí i de seguida m’atrapa i m’ofereix un tros de plàtan, avituallament on road, quin luxe!

EL PASSATEMPS DE LA CRÒNICA:

Quin membre del Bestiar traça millor?


Arribar al tercer avituallament se’m fa dur de nassos, les cames més que perjudicades, el canvi que em fa cas a estones, està clar que la cadena no se’m acaba d’estirar, s’havia de provar... sort dels paratges que són molt guapos i els ànims del Ru. Em prenc un gel però ni així aconsegueixo evitar les rampes, mira que normalment no en tinc, doncs em passo els següents quilòmetres cridant del mal que em foten les rampes als abductors, ara el dret, ara l’esquerra, van saltant d’una cama a l’altra, serà possible! Tot i així no paro, el Ru em mira de reüll sense saber què dir-me i jo vinga a fotre crits, després d’una bona dosi d’enrampades la cosa es calma una mica i avanço més silenciosament, però està clar que no serà fàcil arribar, també tinc avisos de rampes als bessons, quina por!

Se’m fan llargs els quilòmetres, però la veritat és que el circuit és d’allò més distret, parets de llosa exigents, corriols revirats entretinguts per pujar i per baixar, pistes ràpides.. una mica de tot i tot molt verd gràcies a les últimes pluges.

És evident que hem arribat la mar de descansats a Perafita... no comments


Després de Perafita queden unes pujades curtes però dretes, tremolo només de pensar-ho però no sóc l’única que va perjudicada i avancem uns quants que tampoc s’han salvat de les rampes avui, és veu que estaven d’oferta. I ara sí, després d’una pujada exigent i corriolera que ens deixa en una pista per acabar de pujar veiem el poble, ja ho tenim! Però ens reserven una sorpresa final, baixem per anar a desembocar a una carretera nova i d’allà un rampa ben dreta fins a un dels carrers del poble, agafo la rampa amb ganes però cap a la meitat la cadena se’m queda travada, toca caminar per acabar-me d’enfilar i casum l’olla... és posa rel peu dret al terra i bessó dret se’m enrampa de mala manera, jo que ja em pensava que aquest me l’estalviava... doncs no. Ara sí, una corba de dretes i l’arc de meta, arribem amb el Ru, ell més content que unes pasqües i jo fotuda però contenta d’haver pogut acabar.

Per fi hem arribat! Merci Ru!


Ens venen a rebre tots els del Bestiar, el Santi s’està fotent una terrina de mató! Recoi, quina pinta, però jo de moment només tinc set. Resulta que el Santi també ha tingut rampes, renoi, deu ser culpa del sopar d’ahir o potser no... resulta que vem sortir a rodar suau pel riu i el fre meu de darrera va decidir que es declarava en vaga, així doncs que al tornar vem deixar la bici a l’Escapa i vem tornar els dos amb la Flash a casa, jo darrera arronçant les cames per no tocar amb els peus a terra i ell fent força per carretejar-me, jajaja, la fila que fèiem i a sobre es veu que ens va deixar alguns músculs en tensió... lliçó apressa, ja no ho farem més.

Molt Maqui pel Lluçanès, el Jaume i l'Albert

Pernil per les tres!! Si és que el gos de l'Ariadna no se'ls menja...


Ens canviem una mica i arriba la Fátima que tot i lo tècnic del circuit s’ho ha passat bé i l’ha gaudit, cada vegada té més tècnica i lo important, gaudeix dels corriols. 

Cada cop menys carreteira, arriba i ja està fent pastetes
Moltes Besties juntes i la Jefa
S'ha acabat el mató però encara m'han deixat algun iogurt


Neteja de bicis i altre cop torna a muntar el tetris dins el cotxe, amb aquestes apareix el Roberto, a qui vem conèixer la setmana passada a la sortida de l’Escapa a la Garrotxa i ens convida a dinar calçots, increïble, acabem menjant calçots, autèntica pasta italiana amb romesco i pernil a la terrasseta de l’autocaravana del Roberto i amics tot gaudint d’un migdia al solet i amb bona companyia!

Qui ens ho havia de dir una autèntica italocalçotada, gràcies Roberto & Company!
Nosaltres hi posem el pernil


4 comentaris:

tHeBAlaNce ha dit...

cullons! jo que no tenia cames ni per alçar-me del llit! quina enveja!
Ada! bieles bb30 en l'scale? que barrines per l'any vinent???

tHeBAlaNce ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Jajaja!!! No m'has d'agarair res dona. Com sempre encantat de rodar amb tu, tot i que els teus crits feien por.
Molt xula la foto de tots comparant la manera de traçar. Si la veiessin en Manel Ibars i l'Òscar Saiz, segur que dirien que els que millor ho fan són en Dani, en Bender i tu mateixa, tot i que la foto més espectacular crec que és la meva, derrapant, creuat i fent contra manillar, XD!

Rubén

INDEPENDENT BIKE - Torello- ha dit...

Que guay va ser el ferestec!! I quin team teniu! Guay guay, eo, a repassar cargols a partir d'ara ehhh, jeje