dijous, 18 d’octubre de 2012

BiciCims, quina curtida!!


 Cap de setmana d’allò més estrany, tota la lògica  deia que tocava anar a la Volta al Penedes a visitar els amics MetalBikers com cada any però per desgracia l’Ada continua arrossegant problemes al turmell, la pobre està dels nervis.. així que no era possible anar a córrer ja que es per parelles. Casualitats de la vida diumenge feien una d’aquelles rutes mítiques del país i que per una cosa o un altre  encara no hi havia anat: La Bicicims!!!

Així que sense que ningú m’ajudés ja em vaig enredar tot solet, la veritat es que molt valent inicialment però en quant s’apropa la data començava a tindre nervis!

Els dies abans a més van ser d’allò més curiosos, dimarts al fisio que tenia les cames ben bloquejades, de la cintura a la planta dels peus... dimecres sortir a rodar molt suau, dijous.... doncs aquí ja volia fer algu més complert, pujar al Puig, quatre corriols i cap a casa però a l’hora de la veritat vaig pujar al Puig, desprès amb totes les ganes vaig encarar corriol i.. caram quin soroll! Paro convençut que tinc una branca, miro no veig res reculo i la roda segueix fent soroll.. i miro i ‘pafliplar !!!

A que mola eh?
Apa a treure el sobrant de disc i cap a casa! Dissabte em deixo enredar per sortir a fer algu suau amb el  Dani i el Francesc, il·lús de mi vaig acabar caminant i carregant la bici i tot, males companyies!!!
Arriba el cap de setmana i el mateix dissabte al vespre marxem cap a Manlleu a fer nit, al matí ja es respira aquell ambient especial en aquests llocs, ple de coneguts, bon ambient i cap presa per sortir, ah i en família ja que no érem més de 100, tot i que el Ramon es queixava que aquest any estava massificat!!
Bestiar Lliure de Manlleu
La fauna en un acte com aquest de la bona, qui si no s’apuntaria a l’octubre a una bestiesa així?  En Ramon, Tarres, el Pare Maqui (Raul), molts altres Maquis, Serragrenyades, Independents, en Joan dels Ratafia, Oscar del Starbike, en fi participació delicatessen!

Molt Maqui per la zona!

Ruta Salvatge? Doncs allà està el Ramon!
 A lo que anàvem, arrenquem cursa i jo amb més dubtes que normalment, fa temps que no faig llarg, amb optimisme porto a la bici un paperot amb hores de pas amb l’intenció de fer unes 9 hores... Optimista jo amb el perfil de la ruta....
Lo primer nomes sortir es encarar cap a Torello per anar a buscar la pujada de Bellmunt, m’ho prenc amb calma, agafo un ritme còmode i vinga anar pujant  i pujant.. uff es molt amunt això!! 
Sortida neutralitzada

Camí de Torello

Bellmunt...
 Tot i no forçar vaig passant gent però es normal son de la zona i saben molt be tot lo que queda... jo a mitja pujada m’atabalo ja que el genoll em comença a molestar... i es just el començament... Finalment en una 1:13 arribo dalt (17 km i ja portem 800 mt+), un beure a l’avituallament i a encarar la baixada que es xunga, xunga!!
Bellmunt superat, deu n'hi do!

Bàsicament te trams dolents i molt dolents, desprès ja veuria que seria lo normal del dia, tot i així amb les meves traçades inversemblants aconsegueixo atrapar un grupet amb el qual acabaria fent , estones amb uns, estones amb altres gairebé tota la ruta.

Quins fieres! 
 Inicialment però em porten collat, sort que amb els quilòmetres acabem anant més compensats, al quilòmetre 20 una pujada d’allò més simpàtica, la del Coll Salgueda, deu ni do com pica uns 300mt+ en menys de 4 km, suficient per suar la cansalada!!
A dalt avituallament i nomes sortir pugem a un prat verd preciós on em trobo l’Ada fen fotos!! Quina alegria!!!
reben els desitjats anims de l'Ada

Avituallament de Coll Salgueda

L'incombustible!!
 Crec que d’aquí fins al quilòmetre 64 el recorregut cada vegada es superava més, pujades més besties, trams de caminar més animals, baixades temibles.. un festival!!!
Primer cap a la Vola, baixada però precisament no molt relaxada, desprès pujada valenta fins a Coll de Bracons on  per cert vaig acabar cuit de tancar tanques de bestiar!   I tot això a un ritme per mi bastant sorprenent, vora 12 de mitja, així sembla poc però sobre el terreny per mi era espectacular! 
Patint a la BiciCims...
 De Bracons a Hostalets d’en Bas per un altre baixada molt agressiva, abundant pedra i esglaons d’allò més generosos, de tot menys descansada!
Si fins aquí la ruta ja estava a un nivell de duresa important, els meus companys que la majoria eren autòctons com  l’Isma dels Independents, ràpid em recordaven que ara començava lo bo....
Avituallament Hostalets

 I aixi era, tocava anar a la Serra per una pujada terrible, jo per la zona coneixia la de Falgars que pensava que era dolenta però la vaig ven enyorar!!
Una pendent de por, uns 500 + en  menys de 5km, ben adobada per pedres, moltes pedres.. per tossuderia t’hi deixaves la pell intentant pujar lo més possible però a la que feies peu tenies clar que lo més intel·ligent era anar fent caminant i no gastar tots els cartutxos aquí! Un del grup, l’Albert, al pobre se li van quedar clavats els braços d’esgotament de la força que feia per intentar pujar la bici, va patir de valent...

Això si al capdamunt teníem l’avituallament del dinar on ja arribava amb símptomes de rampes! La part bona es que calculava tardar vora 5:30 hores i arribava allà amb 4:45!! Així que mig entrepà de botifarra per recuperar, un gel de postres i apa som-hi!

Lo proper ja era pujar al Sant Crist i uff quant no has fet la Bicicims sempre penses en les escales de Cabrera però per mi lo del Sant Crist s’emportava el premi!! Directament fletxes encarades cap amunt de la muntanya, bici a l’esquena i a superar algun tram d’allò més vertical, en concret i havia un esglaó que encara no se com vaig aconseguir pujar-lo amb lo petitó que sóc!! No vaig poder evitar de pensar amb l’anglesa de l’Iron, pobre quina mala estona hagués passat! La part bona del caminar es que les rampes a les cames em desapareixien.   A la pujada aquesta el grup es va separar, quedant-me compartint ruta amb el Carles de Sant Esteve d’en Bas, fantàstica companyia . Per cert, tot s’ha de dir, la pujada tremenda però un cop dalt, crec que allò es el Pla d’Aiats, el paisatge era increïble, preciós, tota una recompensa a l’esforç anterior, per moments tenia la sensació d’estar rodant per un paisatge alpí, estava gaudint del moment i molt!

D’aquí sense perdre alçada arribàvem als peus de Cabrera i les seves escales.. això si abans d’enfilar-nos avituallament! Aquí lo còmic va ser que els del control ens van preguntar si havíem trobat el control del Sant Crist... i la resposta era que no!! Sembla que els de davant i fins i tot nosaltres anàvem molt per davant dels horaris de l’organització, quines coses!!!

Apa uns glops, un donut i escales amunt! Lo del donut  mala idea.. se’m va fer una pilota que vaig estar mitja pujada escopint trossos...  Les escales.. doncs una autèntica imatge de penitencia, bici a l’esquena i cap amunt tot flipant amb les cares que posaven els excursionistes que ens creuàvem , una mescla de llàstima i admiració!

Si la pujada per les escales es d'allò més especial, un cop a dalt ja sembla el circ: primer petits trams ciclables però amb una timba banda i banda que millor no t’entrebanquis! Després un parell de trams amb escales d’aquestes metàl·liques de via ferrada on passar amb molt carinyo, en alguns aprofitàvem l’anar junts amb el Carles per passar-nos les bicis per facilitar el pas i per acabar un tram molt estret  on amb una ma t’aguantes a un cable falcat a la paret i amb l’altre evidentment aguantes la bici!!!



Superada la zona, podríem dir de malabars, un tram de trialera imponent per rematar-ho!  Al final d’ella em separo del Carles ja que el pobre arriba a baix sense frens i para a intentar reparar.  Marxo sol i com soc bastant desastre ja estic patint per no perdrem seguint el gps... En res arribo a l’avituallament de Campamar on m’entres faig un glop arriba en Fran, blocaire de Terrassa , i ràpid m’anima a seguir amb ell.

D’aquí al final el perfil ja tira cap avall i fins i tot els camins s’eixamplen fent la progressió més fàcil i ràpida.. . ràpida ho era però en Fran marca un ritme sense concessions que em porta treien la llengua fora, a més els trams aquests més ràpids, el terreny es més sec i vaig poruc ja que porto uns neumàtics en un estat diguem lamentable...

A destacar de la baixada una cruïlla on en una de les opcions hi ha una estelada penjada al bell mig, agafem l’altre trencall però miro i veig que anem malament.. paro i crido al Fran que anava per feina, mitja volta i per l’opció estelada. Seguim baixant, un altre cruïlla i un altre estelada en un dels dos camins, està clar per aquesta! L’agafem, rampot dur empedrat amunt, arribàvem a dalt i... merda era l’altre camí!! La teoria de les estelades no era bona, millor ens concentrem amb els gps...

L’altre destacable es un tram ràpid, prou ràpid amb esglaons on de cop per la traçada que triem els dos ens trobem un esglaó ‘pa matarse’ ... única opció tirar de manillar i saltar, més aviat volar... la recepció bona per mi però per la bici prou dura, uns dies desprès he comprovat que la forquilla ara perd pressió... serà casualitat?


Les fieres
 I poc més, quatre revolts i per fi arribem a Manlleu on em reben l’Ada i el Francesc que ha estat rodant per la zona a veure si em veia, quin crack! Mare meva arribo prou impressionat per la ruta, quina duresa i perquè no també molt cofoi al veure el temps final, 7:51 !!!!

    

Feina feta!

Gracies per la companyia Fran!
 La conclusió és clara, crec que fer l’Ironbike i la Bicicims el mateix any és molt poc saludable, no físicament si no mentalment!!   


Amb la BiciCims ja a les cames ferm bona cara no?
Quin equipàs!

 I ara el meu gran desig es que es recuperi l’Ada del maleït turmell per tornar a compartir aventures amb ella, que millor que això no? 

Quins Superclases!


3 comentaris:

Ada ha dit...

Com m'hagués agradat patir-la al teu costat!

Fran ha dit...

Ei parella!!!
Quina gran crònica!!! Llegint-la m'he enrecordat de coses que se m'avien anat del cap.
L'aventura de les estelades va ser memorable, jojojoo, la ven cagar les dues vegades.

I el parell de trencats que ens ven menjar en territori Monegros... Pa matarse!!!!

Espero que ens anem trobant més vegades en alguna altra d'aquestes carnisseries, amics.

Fins aviat!

Txema ha dit...

Bones cracks!
Una gran cronica!!!
Per mi era la primera vegada i vaig disfrutar moltissim!!!
Tambe ens vam perdre al tram final amb les estelades!! llastima pq en una vam anar baixant i vam arribar a la riera, perdent uns 10' ben bons!!
De totes formes es tractava de disfrutar, i aixo vam fer!!!
Salut!!!!