dissabte, 29 de setembre de 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 6. Selleries - Sestriere, quina mala pata!

Massa Chaberton per tan poc temps màxim... podrem?

Quina nit, no he tingut manera de dormir en condicions, quan no em despertava un gos bordant eren quatre i quan no un mal d’esquena important que m’ha fet donar més voltes que el 29. I al llevar-nos la cosa no millora, el mal d’esquena m’està matant, no sé ni com sortir de la tenda i menys com recollir tots els trastos, com segueixi així no aguantaré ni 5 minuts sobre la bici.

Es nota que no he passat la millor nit.. de totes maneres fem millor cara que l'any passat, sobretot el Santi
I a més no fa ni la meitat de fred

Anem a esmorzar, quines cares, valga’m déu! El cansament acumulat es nota en tothom, participants, acompanyants, organització, tots menys el Fabrizio que manté la seva rialleta com el primer dia. Asseure’m a la banqueta per esmorzar, i encara més, aixecar-me és tota una odissea. Com cada matí des de l’etapa quarta passo per l’ambulància perquè em revisin la ferida del genoll i me la tapin per l’etapa, però avui no hi ha els nois de sempre i pobreta, la noia que hi ha no té massa traça, si aquest pegat dura mitja hora ja farà prou.
Tots tenim les cares inflades! això ho fa dormir en alçada? però el Fabrizio està la mar de bé, quin tio!
L'esmorzar del Dani, pasta, pa amb nutella, pa amb mermelada i molt líquid. Energia per un tub!

Ja amb tot apunt anem passant un a un a que la Fátima ens faci els últims retocs, al Francesc li ha d’embolicar el peu, al Santi el genoll dret i el turmell esquerra i a mi em fa uns estiraments i em posa un taping amb kinesio que em deixa l’esquena com nova i m'embolica també el canell que el tinc una mica obert. Gràcies jefa! Estem tots ben tarats i ella també, ahir a primera hora del matí al estar tot a les fosques es va torçar el turmell i el porta ben inflat, al Iron Bike no se’n salva ningú, ni els acompanyants.


Quina feinada que té la Fátima, el Santi un turmell i un genoll
Jo l'esquena i un canell...
Un dia més es donen les sortides en ordre invers a la classificació, el Santi i jo sortim un rere l’altre. Fa fresca és el què té sortir a 2000 metres d’alçada, però avui tenim dues coses al cap que ens fan oblidar si fa fred o calor, la primera les 4.000 escales del Fort de Fenestrelle que ens trobarem d’aquí no res i que baixar-les suposarà la primera especial del dia, la segona el temible Chaberton i els seus 3110 metres d’alçada. Així doncs, tot i no ser l’etapa més llarga ni la de més desnivell, és una etapa de grans números, això sí per fer-la no tenim massa temps, l’organització ha marcat 7 hores de temps imposat, impossible per nosaltres, i 10:30 de temps màxim, que se’ns preveu difícil de complir, però evidentment ho intentarem, d’això depèn aconseguir el nostre objectiu, ser finishers i la tensió es nota en l’ambient.

Apunt per la 6a!
Fusió!! jajaja

L’any passat aquesta etapa va ser diferent, per començar van haver d’eliminar el tram de baixar les escales de Fenestrelle perquè hi havia trams gelats que les feien més perilloses del què ja són i com a conseqüència van haver de modificar la primera meitat de l’etapa, també és veritat que l’etapa era més llarga i amb el canvi encara ho va ser més, per això van retallar-la però tot i així es van quedar molt i molt curts amb el temps màxim de l’any passat. Aquest any tots intuïm que tornen a fer curt amb el temps màxim, i així ho va manifestar la majoria en el briefing d’ahir a la nit, però l’organització és va mantenir inamovible en aquest sentit.

Vinga anem-hi anant
Tot començant el perfil ja no quadra massa, tenim 10 kms d’aproximació fins al Fort, quan el fort està a 5 kms, això ja fa sospitar. Doncs està marcat tot com a baixada i la pujada fa acta de presència més d’una vegada. Aviat ens trobem a la Stefania parada en una corba, ha trencat la patilla del canvi i no en porta de recanvi, es veu obligada a deixar estar l’etapa, pobre amb lo què ha lluitat per arribar fins aquí i ara es veu obligada a parar per un problema mecànic.

Mentrestant els pros encara esperen el seu torn per sortir


Veig com el fort es va quedant enrere, i li comento al Santi que ens estem passant de llarg, això fa olor a ensarronada i efectivament, ens porten a desfer al revés els primers quilòmetres de l’any passat, anem cap a Pequerel, un petit poble amb la peculiaritat que està protegit per un mur anti-allaus. Tot anant-hi guanyem alguna posició que perdem quan he de parar a inflar la roda de darrera, esperem que el líquid faci la seva feina i amb una inflada ni hagi prou.

Per sender baixem a un altre petit poble, creuem un rierol i les quatre cases, i llavors ens toca remuntar cap al fort, amb aquestes ens atrapa el Francesc. Anem pujant i de sobte ens trobem amb un dilema, cinta a dreta i esquerra, el Francesc tira cap a la dreta però no ho veig clar, ahir ja vem passar per aquí al final d’etapa i just veníem d’allà cap on va el Francesc, poden ser cintes d’ahir. Però per altra banda, les cintes de l’esquerra, que marquen la pista principal, també poden ser les d’ahir... quin dilema i per mi, l’únic error de senyalització de tot l’Iron. Per sort sentim al Emili unes corbes més amunt que ens crida avisant-nos que és cap dalt, uf, salvats!!

Ara sí, arribem a l’entrada del fort i fem cua per anar entrant un a un, deixen un temps prudent entre biker i biker per evitar acumulacions a les escales. Força gent he sentit a parlar sobre aquestes escales, que si són irregulars, que si les primeres són més fàcils i després es van complicant... els hi demano al Santi i al Francesc de ser la primera dels tres en sortir, així ells ja m’atraparan, he posat el llum a la bici ja que diuen que hi ha trams d’escales al interior del fort on és necessari portar il·luminació extra, tot i que la majoria són al exterior.


Arribem al Fort sense perdre'ns, uf, pels pèls!

Mentres esperem el nostre torn observem Pequerel i el seu mur antiallaus

Passo l’alfombreta del xip i entro al fort, quin neguit, vaig bastant disposada a baixar tot el què pugui, però per entrar a la primera part coberta, hi ha tres graons, fàcils, molt fàcils, tan que no sé què nassos faig que estic a punt de fotre-me-la, jajaja començo bé! M’ho prenc com un avís i al veure les primeres escales series baixo de la bici, quina decepció!

Ja al interior del fort, veig que els esglaons són molt baixos i decideixo provar-ho, m’enfilo a la bici i començo a baixar, sort del llum penso perquè està bastant fosc i és pensar-ho i s’apaga sol! Cago amb tot! Semblen les 12hores de Corró d’Amunt, els llums sempre em boicotegen. Amb aquestes que em passa el Santi com una bala i amb el seu llum radiant, jejeje


Brutal!

Les 3800 escales que em deuen quedar a hores d’ara les faig bàsicament caminant. Quin desastre d’especial i el Francesc m’acompanya un bon tram. Ens passen l’Emili i algun altre valent que en baixen moltes però la veritat, veure’ls en algun tram no m’anima massa a baixar sobre la bici, quin cangueli. El Santi ho porta millor que nosaltres i ens espera al final, la Rickie ens passa ja en el tram final del fort, no queden escales però és una crack baixant i ens passa com un llampec.

Acabem l’especial i a la plaça principal del fort hi ha l’Stefano, il doctore, i li demano que em posi un pagat a la ferida del genoll que ja m’ha quedat al descobert i prosseguim amb l’etapa.

Que pesats els següents 20 kms, reprenem la pista d’ahir, la que va remuntant el riu Chisone, és un puja i baixa constant amb més puja que baixa i que ens va desgastant molt, el Santi però ha trobat una aliada que li fa la fatiga més portadora, una papallona l’empeny durant més d’un quilòmetre, jejeje

La papallona bona samaritana empenyent el Santi un bon tros


Però tot té una raó de ser i la papallona no l’empeny en va, l’ajuda perquè la cadena li està fent la punyeta, quan ve algun repatxonet, i us puc ben assegurar que n’hi havia uns quants... la cadena li cau per darrera els pinyons. Normalment amb una paradeta ràpida ho té solucionat, però alguna altra vegada costa més posar-la a lloc, quina llauna. Tot i així arribem a veure a la Rickie, sorpresa no està tan lluny.

Estem desitjant arribar al telecadira que surt de Borgata Sestriere però abans encara ens toca enfilar-nos per unes rampes infernals que, evidentment, no surten al perfil. Per fi arribem al telecadira a 1853 metres i que ens ha de dur fins a 2117. Pugem cadascú en un telecadira i la bici corresponent al telecadira següent, quins moments de pau i tranquil.litat

Moments de relax
Aprofito, per relaxar les cames, beure i menjar, fer fotos, saludar al Francesc que està un parell de telecadires davant i al Santi un parell de telecadires darrera.

Aprofitant el trajecte per carregar piles
Pobre Santi com que li he robat les ulleres, aprofita per fer ganyotes, jijiji

Des del telecadira vistes perfectes de Sestriere
Ai, que em persegueix un telecadira!
Per sort les bicis viatgen soles en un telecadira a part i no les hem de portar nosaltres a pes com m'havien dit...

El telecadira ens deixa més amunt de Sestreire, el poble, i hi baixem per agafar de nou un altre remuntador que ens puja fins a 2.707 metres. Aquest cop és un telecabina on hi podem pujar de dos en dos, així que el Santi i jo pugem junts. Anem fent números i la cosa no pinta gaire bé, portem poc menys de 4 hores d’etapa i anem pel km.35 aproximadament, ens en falten uns 55 amb la pujada al Chaberton inclosa i tenim unes 6 hores i mitja per fer-ho, tenint en compte que la pujada al Chaberton es dura i l’últim tram s’ha de fer a peu i la baixada és poc agraïda i també s’hi ha de caminar, més val que la resta sigui de bon fer o no arribem pas dins les 10:30h de temps màxim.

Arreplegant de tot pel següent viatge amb telecabina
Fent números, el tema està molt i molt just
Les bicis aprofiten també per descansar

Així que un cop arribem a dalt li diem al Francesc que no ens esperi que tiri ell. Dit i fet, havíem creuat els dits perquè la llarga baixada que ens separa de Fenils, on hi ha l’avituallament avanç de començar la gran ascensió, fos fàcil però ni parlar-ne, això com a mínim deu ser una pista negra! Quina pendent i plena de pedra i sorra suelta, buf, és fatal per mi, ho faig fatal, freno molt per no embalar-me però llavors baixo derrapant i descontroladament, total que baixo lenta i amb l’ai al cor, quin desastre. Passem als De Andre’s brothers que estan junt amb el Jordi Mont reparant una punxada, no necessiten res, així que continuem. 


A mi la pressió d’anar contrarellotge i trobar-nos aquesta baixada tan poc motivadora fa posar-me dels nervis, veig com passa el temps i no avancem com hauríem de fer-ho i que el Santi em va esperant cada dos per tres, així que insistentment li demano que tiri ell, que al menys ell aconsegueixi entrar a temps, em costa però al final sembla que em fa cas, o al menys no va parant cada 100 metres per veure per on vaig.

Sembla que deixem la pista d’esquí pròpiament dita, arribem a una caseta petitona i un corriolet ens porta pel mig d’un prat, veig cintes més avall i m’hi dirigeixo, de cop veig un talladet, com un canvi de nivell del prat, decideixo ser prudent i baixar-lo a peu, si ho hagués sabut, el baixo en bici, més greu no hagués estat segur. Em poso a córrer de baixada amb la bici al costat i sento CRACK! i alhora un dolor intens al turmell dret, caic a terra. Els pitjors pensaments em venen al cap i les primeres llàgrimes als ulls, miro enllà, al final del prat i veig com el Santi agafa una corba de dretes i es perd entre la vegetació, el crido però ja no em sent.

Ploro. L’he fet marxar i ara m’he fet mal. Se’m ha acabat l’Iron.

No m’atreveixo a moure el peu i menys aixecar-me. Observo el meu voltant, estic tirada el mig del canvi de nivell, si ve algú ràpid no em veurà fins que sigui massa tard i ja m’hagi passat per sobre. M’arrossego una mica més avall i veig que el camí ni tan sols era per aquí, les cintes venien de més a la dreta però no les he vist. Collons m’he fet mal en un lloc on n’hi tan sols havia de passar, si hagués anat dos metres més enllà, si no hagués baixat de la bici... però ja no hi puc fer res.

Les dues tirades pel terra
El primer en arribar és un biker italià amb qui havíem coincidit en el Rally di Romagna, para de seguida i es preocupa per si em pot ajudar, li explico que m’he fet mal al peu, quedem en què avisarà quan arribi al avituallament i jo li dic que ara trucaré a l’organització també per avisar i veure si em poden venir a buscar o enviar-me un metge... marxa i segueixo al terra uns minuts més sense fer res, veig l’helicòpter sobrevolant la zona on ens ha deixat el telecabina, deu estar prenent imatges dels bikers baixant la pista d’esquí, llavors miro cap a l’altra banda i el veig, és el Chaberton, allà, palplantat, imponent, esperant-me i jo tirada al mig del prat... vull ser allà i sóc aquí, quina ràbia. Torno a plorar.

El Chaberton magnífic, esperant que em decideixi a fer alguna cosa que no sigui plorar
Cara amarga

Recoi, de cop i volta me n’adono de que em piquen les cames i els braços, estic asseguda sobre una herba que em provoca urticària, la que em faltava pel duro. Comencen a arribar bikers en comptagotes, ara el Vicenç, ara algun d’italià... tots es paren i pregunten i jo els animo a continuar. Truco a l’organització, tinc poca cobertura però en tinc, però em salta el contestador, amb els nervis deixo un missatge mig en anglès, mig en italià xusquero, algo de català... i arriben els nois del Buff, em convencen per provar d’aixecar-me i coi, em puc posar dreta sense plorar de dolor, no m’ho pensava pas, fa mal però és suportable. Els hi dono les gràcies i se’n van.

Així doncs em veig capaç d’anar avançant, poso la bici a la meva dreta i així m’hi puc repenjar, vaig caminant lentament, carregant tot el pes a la cama esquerra i quan toca fer el pas amb la dreta toco el terra amb la punteta del peu, que es queixa una mica però s’aguanta.

El pitjor és quan arribo a algun tros més complicat, on la bici se’m embala massa i l’he de frenar, llavors sí que he de recolzar-me amb el peu i aquí la cosa ja és més dolorosa però al menys avanço. Mentrestant em segueix passant gent, entre ells molts coneguts, i a tots els hi dic una cosa:
-         Digueu-li al Santi que tiri, que sigui ell finisher pels dos!

Avanço més lenta que una tortuga, i a sobre el què en el perfil havia de ser una baixada d’uns 13 kms té unes rampes de por, sí, sí unes senyores rampes imponents. Pujo com aquell qui diu a peu coix, repenjada amb la bici i fent passos amb el peu esquerra, l’últim tram és tan dret però que no puc i he de posar el peu fotut al terra. Però tinc tanta ràbia que el peu cada cop em fa menys mal, aprofito que encara està calent i pujo a la bici als trams de baixada fàcils, no pedalo i vigilo molt perquè no se’m cali el peu dret, només d’imaginar-me el mal de descalar-lo m’entren esgarrifances.

La típica baixada ironbiker que apareix quan menys convé
Mentrestant el Santi arriba al avituallament de Fenils, sense saber res del què m'ha passat
Em sona el telèfon, despenjo però ara sóc al mig del bosc i sóc jo qui no té prou cobertura, així que no sento res i la trucada es talla, són els de l’organització que han sentit el meu missatge. En un dels rampots m’atrapa el Jose María, m’ofereix un antiinflamatori, que no agafo i com tots em demana si em pot ajudar d’alguna manera, com als altres li dono el missatge pel Santi però mentre ho vaig dient m’emociono i em poso a plorar com una magdalena, pobre, deu haver flipat amb lo bleda que sóc!

De sobte torna a sonar el telèfon, és el Santi i tinc prou cobertura per entendre’l, diu que han enviat l’helicòpter a buscar-me, en un espai entre els alts arbres aconsegueixo veure el prat d’on vinc i l’helicòpter per la zona donant voltes. La idea de pujar al helicòpter per si sola ja no m’atreu pas i estic avançant sola cap al avituallament, hi penso arribar pel meu propi peu i mai més ben dit. Li demano que digui als de l’organització que vaig baixant a poc a poc i que ja arribaré i sobretot, sobretot l’animo perquè continuï, que s’enfili al Chaberton per poder pujar demà a recollir la samarreta de finisher. Continuo “la baixada” no s’acaba mai, més rampes i algun tram molt enfangat on les passo canutes per avançar. Sentir el Santi m’ha animat i vaig agafant confiança sobre la bici tot baixant sense calar el peu dret, sembla que s’han acabat els rampots.
Donant-nos ànims mútuament

Més avall arribo a una pista, aquí puc córrer una mica i tot però aviat torno a posar fre a la meva gosadia, han tirat grava per asfaltar i una corba una mica tancada, al anar només amb un peu casi me la foto.
    
Mentre baixava el meu cap no ha parat de donar-hi voltes, què faig ara? El desànim inicial m’ha portat a donar-ho tot per perdut al principi però ara ja no ho tinc tan clar i faig un pacte amb mi mateixa, espero que a Fenils hi hagi il doctore o els de l’ambulància, que em mirin el peu, si ells em diuen que no puc continuar ho deixo estar però si em donen l’oportunitat de fer-ho jo segueixo endavant, el Chaberton m’està cridant i no em puc donar per vençuda.

Arribo a la carretera, això ja ho conec de l’any passat, sóc a tocar de l’avituallament de Fenils, on comença l’ascensió al Chaberton i la segona especial del dia, un dels militars que està parant el trànsit m’atura. L’hi han dit que quan arribi el dorsal 16 avisi a l’ambulància i em vinguin a buscar aquí al trencall, li dic que no, que si ja he arribat fins aquí puc anar a l’avituallament que és a tocar i marxo mentre truca a algú pel walkie.

Ara sí, arribo al avituallament, des que he caigut fins aquí ha passat més d’una hora i vint minuts, ja gairebé no hi queden bikers, m’han avançat gairebé tots, crec que només queden per passar alguns dels pros que avui han sortit molt més tard que nosaltres per no trobar-nos tots a les escales del fort. Això sí, l’Anna, la Loreto i tot el personal metge es bolquen amb mi. L’Stefano, il doctore, no ha pogut pujar a veure què m’havia passat perquè fa un parell de dies se li va trencar la moto amb la que normalment va seguint el recorregut de l’Iron Bike, però per sort és aquí, ell porta el mando. Arriba l’hora de la veritat,  em treuen la sabata i el mitjó, la caviglia, és així com es diu turmell en italià, està inflada, em mou el peu cap a tots costats, algun moviment em fa més mal que d’altre, la conclusió és que tinc un esquinç, i em proposa d’immobilitzar-me el peu i provar de continuar, no m’ho penso dues vegades li dic que tiri milles i que ja tarda en fer-me un bon embenatge.

Mentrestant l’Anna em porta de tot, cola, plàtan, formatge...i tantes vegades com faci falta i a sobre es queda en custòdia el meu mitjó llardós. Mentre sóc a l’ambulància veig com el que va líder comença l’especial, ben pocs falten per passar, només uns 5 bikers i estan molt forts. Tinc clara una cosa, acabar l’etapa a temps és impossible però ho vull intentar, si més no vull pujar al Chaberton, dins meu tinc l’esperança de poder ser finisher, l’any passat qui va pujar al Chaberton, tot i entrar fora de temps, si la resta d’etapes les tenia dins de temps va ser finishers, perquè aquest any no pot passar el mateix? Així doncs no em puc pas quedar aquí baix veient com s’esvaeixen les meves possibilitats d’assolir l’objectiu, he de continuar.

Amb l'Stefano i mig equip mèdic de l'Iron
Ara mateix em fa més mal aguantar la cama aquí dalt que el peu!
El pitjor és aconseguir posar el peu embenat dins la sabata, quina feinada, però entre tots ho aconseguim i l’humor no hi falta, l’Stefano em dóna un ibuprofè i em diu que ho intenti, però que si veig que em fa massa mal doni la volta. Els hi dono les gràcies a tots i una hora i quaranta minuts després de la caiguda començo el meu segon Iron Bike i amb més energia que mai. 

Endavant!


He perdut moltíssim temps però m’és igual, tinc les cames cansades i un peu com un botifarró però més igual, el cim del Chaberton és aquí uns 15 kms me’n separen i ja m’estic enfilant per la seva falda. Vaig decidida i noto que pujo fort. No sé si aguantaré el ritme ni el mal del peu però si no se’m refreda crec que ho portaré bé, demà ja serà un altre dia.

Al poc de sortir m’avança el Jordi Masip, va fort el tio, em passa volant ens animem i seguim cadascú a lo seu, noto un cotxe per darrera, m’aparto per deixar-lo passar però se’m queda al costat, és l’Stefano preguntant-me com va el peu, li dic que bé i continua amb el cotxe amunt.

A trams recordo la pujada de l’any passat, és dura però és molt maca, i em vaig marcant objectius, arribar a la casa on ens van donar aigua, arribar a la corba on hi havia una italians animant, al tram on s’acaben els arbres, on toca començar a caminar.. vaig distreta i em vaig enfilant, i amb aquestes veig que estic atrapant a algú, atrapo i avanço un noi, no vaig tan malament!

Per darrera però s’apropa algú altre, és el Milton, va com una bala, el temps just d’animar-nos i veig com es perd pista amunt. Més endavant em torno a trobar l’Stefano, que des d’un prat em pregunta com va el peu, li dic que va bene, d’això se’n diu un seguiment exhaustiu! 

Un altre biker a la vista, va de conya perquè em motiva i avanço amb més ganes, cada vegada el tinc més a prop, també em creu-ho amb les dones dels Buff i el David de Saragossa que havien pujat a peu per animar els seus. S’emocionen al veure’m, algú els havia dit que havia hagut de plegar. Els seus ànims em donen ales.

Sento veus per darrera, són l’Unai i l’Isra, sento que l’Unai demana aigua uns excursionistes italians amb qui m’acabava de creuar, que estrany penso, se’n deu haver oblidat d’agafar-ne al avituallament, però quan m’atrapen m’explica que s’ha deixat tot el camel a baix i va sense res de líquid. Xarrem un moment i tiren amunt, com hi van també.

La parella basca al atac, amb lo clar que estava el dia cada cop hi ha més núvols...
Els arbres cada vegada són mes esporàdics i les rampes més dures, abans de que em rellisqui la roda de darrera i me la foti per no poder treure el peu impedit ràpid decideixo pujar a peu. Com que me l’han immobilitzat i el moviment que em feia més mal l' embenatge me l’impedeix fer-lo doncs pujo a peu més bé del què m’esperava. 


Tant que en el tram abans d’arribar al coll on la majoria ja posem peu a terra avanço a un parell de bikers més, entre ells al Toni. Tinc clar que arribaré a dalt, el meu peu també vol, el què no tinc tant clar és com baixaré, un cop dalt la primera part de baixada en compte i a poc a poc sobre la bici, però un cop al coll altra vegada, la baixada per la basant contrària d’on hem pujat és molt dura tècnicament i no sé com m’anirà caminar de baixada per una pendent tan pronunciada i accidentada, però he decidit pujar i per més voltes que hi doni no ho solucionaré, ja m’ho trobaré. 




Que falta molt? em pregunta el Toni

Però a l’alta muntanya no ens hem d’oblidar mai del temps, ell és l’amo i senyor i no contava ja amb ell. Amb lo net de núvols que es veia el Chaberton asseguda en el meu prat d’herba i de cop i volta tot canvia. Un aire de turmenta, que no presagia res de bo, ja fa estona que es deixa notar i no ve sol, un grapat de núvols negres el segueixen i van cobrint el cel, les fortes ràfegues de vent m’acompanyen tot apropant-me al coll, ara em volen fer recular, ara m’empenyen amunt, els hi és igual cap on vagis, elles ballen la seva melodia i no hi ha director d'orquestra  De cop el cim del Chaberton desapareix per uns minuts entre la nuvolada mentre comencen a caure unes gotes enormes. Però segueixo amunt i avanço un biker que s’està posant l’impermeable, jo me’l poso una mica més amunt.

El fort vent fa passar ràpid la tempesta, davant nostre torna a lluir el sol, i si em giro veig com va avançant la tempesta desfent el camí per on he pujat. Arribo al coll, que contenta estic, he arribat a 2.674 metres, ja només em queden els 400 metres de desnivell fent ziga-zagues a peu fins al cim, això ja és meu! Però l’alegria em dura poc, al coll hi ha la Clara, la xicota del Jordi Masip que amb uns altres nois han pujat amb les bicis a animar al coll, m’informa que l’organització ha parat la carrera pel mal temps. Al cim les envestides del vent i la pluja també han fet de les seves i no es volen exposar deixant pujar a més gent. L’argument és raonable, la seguretat dels corredors per damunt de tot, però per mi les instruccions arriben tard, la tempesta ha passat i el perill també, el cim torna a lluir completament descobert.

La Clara que ha pujat amb un parell més amb bici per animar-nos al Coll Chaberton
El noi de l'organització esperant rebre noticies de direcció de carrera
He arribat al coll amb poc més de dues hores, no m’ho esperava pas, fins dalt el Chaberton, on acabava l’especial, hagués fet un temps prou bo, segurament millor al de l’any passat i amb un peu lesionat, però això ja no ho sabré mai. Em dol d’allò més no poder arribar dalt però sé perfectament que per mi no ha estat. Van arribant els que falten, entre ells el Toni i ens anem esperant al coll, un parell fan cas omís al alto de l’organtizació i continuen amunt.

Amb la Clara, un bon què trobar-me-la aquí dalt.
Arriba el Toni i li donem la noticia. La tempesta s'alluna darrera seu

Baixant del Chaberton la cursa segueix cap aquesta vall on el sol llueix radiant. 

El cim del Chaberton darrera nostra, ens hem quedat a prop, llàstima

Per la meva part em dedico a animar als que baixen del cim, nosaltres no tenim permís per pujar ni per baixar, ens hem d’esperar a les ordres de la direcció de carrera.
 
Veig baixar la Rickie, good job!
El Jose Maria, un incondicional de l'Iron
La parella de Castelló, el Jordi Masip i la Clara
Als que baixen pregunto pel Santi i dos anglesos em diuen que ells l’han vist a dalt, perfecte! Amb una mica del sort el veuré baixar i si em veu aquí sabrà que estic bé.

Mentrestant el Santi era dalt, ben acompanyat
I el Jose, més que content

Però em quedo amb les ganes de veure’l, ja que arriba un noi de l’organització amb moto i ens indica que hem de baixar per on hem pujat, mira, al menys m’estalvio la baixada xunga que no crec que li senti molt bé al peu.

Després de passat mitja hora parats al coll Chaberton esperant indicacions, emprenem la baixada per la banda contrària a la majoria, la Clara i companyia aprofiten per baixar amb nosaltres i mitja horeta després tornem a ser a Fenils, on els corredors esperem que ens vingui a buscar una furgona que ens porta a un telecabina a prop de Cesana on empalmem la ruta amb la resta de bikers per fer els 10 kms finals.

Un ramat d'ovelles se'ns creua baixant del Chaberton

Pujo al telecabina amb el Toni, fem broma, ja ens haguessin pogut portar amb furgo fins a Sestriere que ens queden ara unes bones rampes per arribar-hi, però no, ens les faran suar.

Vinga el tercer remuntador del dia

Sortim junts però mica en mica el Toni es va quedant una mica enrere i en un tram de corriolet de pujada, em sembla sentir una veu coneguda per darrera, si és el Santi!! Com hi va, després d’haver superat el Chaberton va a per totes intentant arribar dins de temps, quin crack! Aquests quilòmetres són brutals, s’alegra moltíssim de veure’m damunt la bici i jo l’animo a apretar fins al final, tot i que ja veig que els meus ànims no li fan cap falta perquè va enxufat, jejeje. De totes maneres vaig animant-lo un bon tros durant les rampes, tot i que, a uns metres de distància, fins que a la baixada final ja el perdo. 

Que valent i que fort que va!
Ara sí, només queda baixar fins el poble, passen pocs minuts de les set de la tarda i passo per sota l’arc de l’Iron Bike mare meva quina odissea d’etapa, com costa sempre arribar a Sestriere i les emocions sempre són contradictòries, per una banda estic contenta per haver arribat fins aquí havent donat l’etapa per perduda unes hores abans i per l’altra entristida perquè no m’han deixar arribar fins dalt el Chaberton, havent-hi estat tan a prop. 
El Santi arribant a Sestriere
I una servidora també
Apa, ja torno a plorar, quin dia!

El Santi però ho ha fet genial, no ha pogut entrar dins les 10:30 però ha pujat i baixat del Chaberton donant-ho tot i fotent pals a tort i a dret, al final 10:50 per assolir el total de l’etapa, que gran! I això que pujant al Chaberton, m’explica que la cadena li ha seguit donant problemes i un dels cops gairebé ha d’abandonar perquè li ha costat lo seu treure-la de darrera els pinyons i , tot i que no m’ho diu, segur que a Fenils deu haver perdut un temps preciós, fins que m’ha pogut trucar i ha sabut que jo estava bé.


No ha estat l'etapa ideal, però hem arribat els dos pedalant

 No sabem però com reaccionarà ara l’organització, han estat ells els que han parat l’etapa, ens han fet continuar d’una manera o altra pedalant però l’etapa s’ha donat per finalitzada cap a les 16:30h, això no ho descobrirem fins havent sopat amb el briefing del Fabrizio.

Anem a dutxar-nos que comença a refrescar i no és qüestió d’agafar fred. Tal i com m’han dit em trec el embenatge compressiu, el peu es veu igual d’inflat que abans però està agafant un to lilós. Toca posar-hi gel. Més tard em trobo l’Stefano, i li pregunto si puc sortir demà i ho organitza tot perquè el Salvatore, el massatgista de l’organització, em torni a immobilitzar el peu demà al matí tal i com ho ha fet ell avui a Fenils.

Sopem al mateix pavelló on estem acampats, igual que l’any passat hi ha tres tipus diferents de pasta per menjar, està ben bona i la carn també. Vaig combinant el sopar amb el massatge de la Fátima, que segueix també amb el peu ben inflat, quin duet. I havent sopat cap al briefing o en Fabrizio dóna la noticia del dia, tot els que haguem arribat al avituallament de Fenils es considera que hem acabat l’etapa d’avui, això sí, tot el que hem pedalat a partir d’allà no compta per res perquè han hagut de parar l’etapa obligats pel mal temps, es veu que tenen un acord i el permís que van signar per poder pujar al Chaberton diu que la prova s’ha de parar en cas de mal temps, ja que un temps enrere van tenir una mala experiència en el transcurs d’una cursa a peu que es feia a la muntanya.

Briefing a la fresca


La raó per haver parat la cursa està més que justificada i més si volen seguir pujant el Chaberton en següents edicions però es clar, qui s’ha deixat la pell per pujar-lo i fer un bon temps a l’especial està dolgut per no veure el seu esforç recompensat, normal. A més a alguns els hi hagués suposat un canvi en la posició general, com al Unai i al Isra, al Jordi Masip o al Santi mateix. Finalment aconsegueixen que per un moment l’organització pengi els temps de l’especial, no són oficials ni compten per res però tothom pot comprovar quin temps ha fet i és sabedor del canvi que hagués suposat en la classificació. Per la meva banda, sempre em quedaré amb l’intriga de saber quan hagués tardar a arribar fins dalt amb l’esquinç al peu.


Classificació no oficial de l'especial de pujada al Chaberton, el Santi content per haver-li fotut el pal al Francesc, jejeje
El massatge de rigor, avui a cobert

Altres però no s’han fet mal però tampoc han tingut una bona etapa, el Dani i l’Alejandro, han errat el camí tot just començar l’etapa, han seguit la cinta mal posada que hi havia abans d’iniciar el descens per les escales del Fort Fenestrelle i s’han saltat la primera especial. Al arribar a baix han insistit per tornar a pujar i fer-la però no els hi ha deixat, el desànim és llegeix a les seves cares. 

Classificacions, avui només la primera especial i la general:
1a especial
General després 6a etapa
1
Fabio Bossa
10:14

1
Ondrej Fojtik
1.300
14
Vicenç Pacios
13:47

33
Vicenç
34.520
58
Rickie
20:17
1a
40
Rickie
38.120
65
Toni
22:03

44
Francesc
42.115
74
Santi
23:48

48
Santi
43.967
81
Francesc
25:59

49
Ada
44.510
84
Ada
26:35
3a
55
Toni
50.490

Dani de Andrés
no la fan
93
Dani de Andrés
62.810

Alejandro de A.
no la fan
94
Alejandro de A.
62.856


Tard i cansats anem a dormir que ens queda una última etapa per ser finishers de l’Iron Bike, ho hem d’aconseguir sigui com sigui, i s’ha de descansar, sort que aquest any portem taps perquè els roncs d’alguns veïns ho fan més difícil, jejejeje.



 Crònica de Cablepress:

Milton Ramos no consigue atrapar al checo Fojtik, en la que tenía que ser la etapa decisiva de la carrera. la subida al Chaberton queda suspendida por una tormenta eléctrica; ya se sabe que en el Iron Bike puede pasar de todo
La catalana Ada Xinxó, que luchaba en una segunda posición, se lesiona con un esguince
Hemos presenciado la más espectacular de todas las etapas. Se ha dado la salida en el refugio Selleries  a una altura de 2000 m. Poco después de la salida ya se inicia la primera especial, el descenso del Forte Finestrelle, un conjunto de fortalezas unidas por una escalera de 4000 peldaños que data del 1670, y estuvo activo hasta la primera guerra mundial.
La prueba consiste en descender con la bici estos 4000 peldaños, algo deteriorados por el paso del tiempo. A la llegada nos comentan varios corredores que en ninguna carrera se había visto nada parecido y lo cierto es que es verdaderamente alucinante.
Muy pocos son los que se atreven a hacer todo el recorrido montados en la bici, entre ellos el inglés Matthew Page que ha sufrido una caída justo en el tramo final. Fojtik y Milton, con la cabeza un poco más serena, al llegar a la zona más peligrosa, la última galería, han decidido bajar de la bici para finalizar el recorrido.
Otro descenso les esperaba a los corredores desde el Fraiteve de 2707 m., un descenso no cronometrado. Y por fin la ascensión al Chaberton, el último gran reto! El primero en alcanzar la cima ha sido el Checo Fojtik, pero una tormenta eléctrica ycon mucho viento, de muy poca duración y mucha intensidad ha hecho que se suspendiera la ascensión al Chaberton a media carrera, con lo que ha quedado anulada la ascensión. Fojtik sigue en cabeza de carrera.
Milton, que intenta no despegarse del checo, nos comenta al final de la etapa: “voy a pagar muy cara la pájara que sufrí el primer día, esos doce minutos que perdí son los que nos van a separar al final de la carrera”.
La catalana Ada Xinxo ha sufrido una caída en el descenso del Fraiteve, que le ha supuesto un esguince; aun así, ha seguido delante de manera increíble con el pie hinchado. Ha demostrado ser una luchadora nata.
Probablemente si no se hubiera anulado la segunda cronometrada, la gran ascensión realizada por la pareja Unai e Israel, y Jordi Masip en individual, estos habrían ganado varios puestos en la general, ha sido una lástima.

2 comentaris:

Fátima ha dit...

Y pensar que echo de menos a esta carrera.
Si meto aquí la crónica de las llamadas, de como se vive todo esto en el campamento,.... escribimos otra hoja en el blog.
Y mira que te tengo dicho haz lo que te digo y no lo que yo hago. No hacía falta "joderte" el tobillo al mismo tiempo que yo.

xavi ha dit...

Molt bé nanos, osti Ada, tens doble mèrit!!