diumenge, 9 de setembre de 2012

IRONBIKE 2012. Etapa 4 Torre Pellice- Pramollo. Aniversari salvatge


Avui toca enfrontar-nos a l’etapa que marca l’equador de l’Iron Bike però trenquem la rutina matutina festejant l’aniversari del Santi entre espelmes i cançons del super3.

Ni el dia del teu aniversari podem mandrejar, serà possible!
La Fátima ens espera a l'autocaravana amb l'esmorzar preparat :)
Però no ens podem relaxar, el perfil d’avui, per variar, fa por, a més en toca pujar al Colle Cialancia on a la seva aproximació l’any passat varem caminar el què no s’ha escrit, segur que aquest any tampoc ens en lliurem, quin regal d’aniversari! Però abans d’apropar-nos a aquest pic de gairebé 2.700 metres ens tocarà fer un port de 800 metres, això sí, en el perfil sembla força suau, a veure què ens trobem.

No podrien haver trobat una pujada més llarga?

Amb 100 kms per davant i 12 hores de temps màxim. Ens disposem a prendre un dia més la sortida, per sort encara podem fer-ho, no tothom si veu en cor i el desgast d’ahir en té bona part de culpa. 
A per la quarta!
El nostre grupet de sortida
Anem avançant per asfalt, i anem atrapant grups que han sortit abans que nosaltres. Com ja és costum el Francesc ens enganxa però s’està poca estona amb nosaltres, ens abandona vilment i el veiem com ens va agafant metres, quina mosca li ha picat?

Cada dia comencem igual, el Toni, un italià amb una Niner i nosaltres dos

Avancem a la Stefania, és forta com un roure, aguanta tot i tenir problemes al tendó d'aquiles
El Juan sempre de bon humor i que duri!
Ja amb les cames calentones arribem al inici de la primera especial del dia, al Pont de la Barma Freida, ja hem fet 500 metres de desnivell i segons el perfil la pujada segueix pujant constant però no massa empinada, vaja com fins ara. Doncs res més lluny de la realitat, deixem enrere l’asfalt per trobar-nos de cara amb unes bones rampes, primer per pista i més tècniques a mesura que anem avançant. No sé perquè nassos ens mirem el perfil!


En fi, a la primera corba d’entre uns matolls ens apareix el Francesc, ara entenem les presses! Ha estat sortir i notar una necessitat imperiosa de fer una visita al Roca, ja se sap tants dies fora de casa, menjant desordenadament i tot plegat no sempre podem triar el moment més adequat per aquestes coses. Sort que hi ha pogut posar remei.

El nostre ritme cau en picat, tant al Santi com a mi les rampes ens fan mal i no hi ha manera de troba’ls-hi la mida, ens passa la Rickie com sempre amb una facilitat que fa mal i el Francesc, ara més lleuger, també ens deixa patir tranquils.

La pujada és molt bonica però a nosaltres ens senta com quatre tiros...

La cosa no millora, rampes, pedres i anar tirant amunt desitjant recuperar una mica les sensacions mentre ens sobrevola l’helicòpter. Anem agafant alçada i el camí cada cop és més estret, arribem a dalt corriolejant i uns metres a peu, segons el perfil encara queda pujada però ens posem a baixar, ves per on, un descans que no ens esperàvem.

Tinc molta gana, intento menjar algo i li pregunto al Santi per l’avituallament, mira el perfil i no li quadra res, ni quilòmetres, ni que haguem fet algo de baixada... en fi, ja ens el trobarem. La baixadeta s’acaba i agafem un caminet enmig d’un prat que l’any passat ja havíem fet però en mig de la boira i el fred. Aquí tenim a tota la claca animant, tot i que ens fan mal les cames ens emocionem i apretem un punt més, el Santi em deixa anar un:
-         Ara et fots a apretar?
No li puc ni respondre, però uns dies més tard ja a casa, veig les fotos de l'Anna i del Dani de Cablepress que ens havien fet just en aquest lloc, i collons si és el Santi el que va davant apretant i a mi no em queda més remei que seguir-lo, jejeje. Qui apreta a qui?


La seqüència, gentilesa de l'Anna:
Arribem al prat, la gent ens anima
Algú veu que jo apreto al Santi?

I ara a sobre s'hi fot de peu!
I per si algú no té clar que som nosaltres el Dani, ens fa la foto de cara:
Recoi, em porta morta!! si no puc ni alçar el cap, jajaja

Per fi arribem al avituallament, és neutralitzat. Les vistes són espectaculars, així que ens alimentem i fem unes fotillos rodejats d’unes muntanyes de por. Fa bon dia i ens venen moltes ganes de quedar-nos aquí a deixar passar l’estona, però no, això no toca, així que els dos emprenem de nou la marxa, primer uns metres més de pujada i encarem ja la baixada pel mig del prat, per un reguerot ben marcat. D’aquí fins a Pramollo és molt semblant al final de la 4a etapa de l’any passat però, per sort, en sec. 

El Megías i el Jordi Martin agafant forces
Nosaltres també volem una foto en el mirador!
Així doncs la baixada es pot fer més ràpida, no ens avança massa gent, però jo ja estic pensant en les pujades que vindran a continuació, al perfil sembla gairebé un fals pla cap amunt però si no han canviat, les rampes ens esperen de nou. I efectivament, agafem una pista a mà esquerra i ben aviat ens trobem de cara amb uns rampots de consideració entre un bosc d’arbres altíssims.

Les superem com podem, és un tràmit, encara hem d’acabar de baixar fins la carretera on l’any passat s’acabava l’especial i l’etapa, havia d’haver continuat però per la pluja la van retallar una mica. La baixada és espectacular, empedregada com n’hi ha poques, sembla una antiga calçada romana que amb el pas del temps s’ha anat trencant i que transcorre pel mig d’un bosc verd i humit. Alguns trams més fàcils, d’altres més difícils, el Santi va davant recordant-me que vagi en compte que no m’emocioni que ens queda molt iron per endavant, el mateix per ell que ha de vigilar també quan camina ja que té el turmell tocat d’ahir.

Arribem a baix sans i estalvis, tornem a ser molt avall, a 650 metres d’alçada i el proper port ens ha de portar fins els 2600, quasi res! Més de 25 kms de pujada, i en el perfil aquesta precisament no sembla suau. El tram que es veu més factible és el primer, la pujada per carretera fins a Pramollo, també ens la sabem de l’any passat, així que l’ataquem de seguida, quan abans ens hi posem abans acabarem.
Vinga que ja es veu Pramollo al fons

Sembla que per fi, les cames van reaccionant i tot i que és carretera que se’ns fa pesada pugem millor que durant la primera pujada del dia. Tot i així costa arribar a Pramollo, sembla que aquest any l’han posat més amunt. Per sort ens hi espera un avituallament complert on hi ha, entre d’altres, el Jose de Castelló i el Vicenç i de nou bona gent que s’encarreguen d’animar-nos, l’Anna ens passa el parte, el Toni i el Francesc han passat no fa massa i amb aquestes arriba la Fátima buscant lloc per acampar l’autocaravana. 


Jose, no em miris amb aquesta cara que jo no he dissenyat el recorregut, eh!
És dur pensar que el final d’etapa és aquí mateix, a Promollo, portem gairebé 4 hores d’etapa i hem de tornar en aquest mateix punt, d’aquí 65 kms, pots comptar quantes hores més tardarem en tornar a ser aquí, el què tenim clar és que no serà un passeig.


Con un tres y con un cuatro aquí tienes tu retrato, ai que no era així...
Sortim sols cap al Parc Natural de la Conca Cialancia, buf, no recordava que la sortida del poble piqués tant, recoi. Sort que anem una mica millor que a la primera pujada del dia que sinó... el més fàcil pel cap es tornar enrere a Pramollo a fotre’ns una regeneradora dutxa, un bon dinar i una gran migdiada, però no seguim pedalant amunt, molt amunt. Anem avançant bé perquè en els trams amb més visibilitat veiem que ens anem acostant al Francesc i detectem també al Vicenç una mica més endavant. 

Vinga que allà n'hi ha un parell
La pista transcorre en mig d’un paisatge cada vegada més alpí, passem pel costat d’alguna zona d’acampada lliure, de gent fent pícnic, tothom la mar de relaxat i nosaltres esforçant-nos per saludar fent bona cara, jejeje, no és cosa fàcil. Al final guanyem algunes posicions abans d’arribar al Colle Azzara, a 1600 metres.

Prou de fer-la petar que encara ens queda tela marinera!

No hi ha avituallament pròpiament dit però sí l’helicòpter parat, una mica d’aigua i l’inici de la segona especial del dia. Busco el lavabo de noies, agafem una mica d’aire i sortim una mica després que el Francesc. Estem mentalitzats per caminar. L’any passat això se’m va fer duríssim més de dues hores caminant, ens va costar una eternitat arribar al cim, avui segur que tampoc serà fàcil però sabem el què ens espera i, en aquest cas, és una avantatge.

Passem l’alfombreta del xip pedalant, tot i que sabem que no durarà gaire. Ben aviat ens trobem alternant passos a peu i tramets en bici, abans d’encarar lo fort fem una mica de baixada on el Jose ens agafa distància i ara sí, tothom a caminar! Ens carreguem les bicis a l’esquena i passet a passet anem avançant tot fent-la petar i gaudint de les vistes, a la nostra dreta s’obra una vall meravellosa, rodejada de muntanyes grandioses i amb aquestes que passem al Toni. L’animem i continuem avançant amb pas ferm.


Primer tram a peu

El Santi té el turmell tocat però amb el bandatge que li ha fet la Fátima va prou bé. Ens acostem a un coll, si no recordo malament, a partir d’allà el corriol passa a ser més transitable i ens porta a una pista ampla que ens acabarà d’enfilar. Però abans d’arribar-hi amb el Santi ens sembla veure la Rickie, que estrany, l’estem atrapant! Aquesta visió em motiva i sense ni adonar-me’n vaig deixant al Santi enrere, només reacciono quan em trobo parlant sola i veig que la Rickie cada vegada és més a prop. Miro enrere i el Santi em fa gestos perquè avanci, així que jo tiro i enganxo la Rickie que va tota sola cantant.


Enèsim tram a peu

Xerrem una mica i em demana que com continua l’ascensió, jo a aquestes alçades ja m’he adonat que anava confosa i que per arribar a la pista encara falta un bon tros. Li comento com és el terreny i la vaig deixant enrere, els meus passos, per petits que els faci, són més grans que els seus, té unes cames amb molta potència però molt curtes i caminant no li afavoreix i menys quan toca salvar esglaons de rocs força alts.

Anem fent camí enmig del bosc, senderisme en estat pur

Passo el primer collet i veig al Jose i un altre noi més endavant. Vaig amb tanta empenta que els atrapo i el Jose m’anima a seguir amb força, vinga que estàs deixant morta a l’anglesa! Un extra de motivació no va malament, miro enrere i ja ni la veig però no per això alenteixo el pas. Ara sí arribo al collet on després de la corba ja es veu perfectament, la pista que hem d’anar a trobar i si miro endavant a la distància, el cim on ens hem d’enfilar i que està envoltat d’uns núvols molt i molt negres.

Encara però no s’ha acabat caminar, el corriol deixa de pujar tant i va mantenint l’alçada en direcció la pista, és un pujar i baixar de la bici constant i m’atrapa de nou el Jose que m’esperona. Ara sí, un trosset de baixada i el corriol ens desemboca  directe a la pista. Pujo a la bici, em calo i em poso a pedalar amunt, al marge esquerra hi ha el Francesc acabant-se de canviar de bambes, i al veure que he avançat a l’anglesa també m’anima.

Recordo bé aquesta pujada, tot pista i no molt empinada fins l’avituallament. Primer el Jose em fa companyia, però sembla que no aguanta el ritme que, veient que aquest cop puc guanyar-li una especial a la Rickie, jo mateixa m’he imposat. Però trobo un altre aliat, el Francesc, m’atrapa i es col·loca darrera meu, el ritme el marco jo però ell m’anima constantment i si veu que algun moment baixo la guàrdia me’n fa desdir immediatament. La pista va fent esses muntanya amunt, ni rastre de la Rickie però per sort veiem el Santi unes corbes més avall, l’animem i sento que em crida:
-         Fins al final!!

Així doncs ell també m’anima, no vol que l’esperi, i em concentro a seguir pujant el més alegre que puc. Em proposo aguantar el plat mitjà tota la pista, fins que toqui tornar a posa peu a terra. Gairebé no tinc temps ni de veure el llac Lauson, que anem deixant avall ràpidament, tinc la vista centrada al terra, de tant en tant miro amunt, a veure què queda i algun tram més pedregós on la traçada és més important o algun repatxonet més intens em tempta baixar el plat però no m’ho permeto.

Ens anem acostant al cim però també al mal temps i comencen a caure’ns gotes, no em molesten, fins ara ha fet un dia esplèndid, calorós, ara segur que amb l’alçada i el sol amagat la temperatura ha baixat en picat però amb el ritme que porto impossible tenir fred. Passem algun biker esporàdic i un parell que han parat a posar-se l’impermeable quan, de cop, les gotes d’aigua es converteixen en gel, em fan mal al impactar amb la pell de braços i cames però segueixo sense tenir fred. Ni la pedregada ens atura i sobtadament arribem al avituallament, que està més avall que l’any passat i on el Fabrizio aguanta una lona de plàstic per resguardar a la gent de la pluja. 

Plou, però no n'hi ha per tant!
Parem per menjar una mica, sinó el què queda d’especial se’ns pot fer molt i molt llarg. Sorprenentment al avituallament hi ha el Vicenç, amb la boca plena faig un parell de fotos i sortim els tres. La pluja afluixa i es deixa veure el sol, el Vicenç es posa davant i per primera vegada sento que necessito anar més ràpid que ell, he de seguir el meu ritme vaig enxufada, jejeje, i encara que, segurament és imprudent per part meva, ho dono tot.
Ja surt el sol i es veu perfectament cap on enfila el camí, hem d'anar a passar pel coll que queda a l'esquerra del pic  de l a dreta de al foto, caminant per la tartera

Unes rampes una mica més dures on ja he de baixar de plat ens porten fins al descampat on l’any passat hi havia l’avituallament i on toca posar-se a caminar de nou per, per fi, assolir el cim. El Francesc, para a posar-se les bambes i marxem el Vicenç i jo.

A partir d'aquí a peu
Es fa dur però ara no puc parar, he de fer molt bé tota la pujada perquè la Rickie baixa millor que jo, així que altre cop bici a l’esquena i amunt hi falta gent. Algun tram arrossego la bici per descansar l’esquena i els braços ja masegats de tant carretejar-la, però mai parant. Tan és així que li guanyo uns metres al Vicenç i corono sola. Dalt hi ha una de les noies de l’organització que s’alegra de veure’m passar primera.

Començo a baixar i ben aviat em passa el Vicenç com una bala, sóc incapaç de baixar tan ràpid. A més ni vull caure ni em vull perdre, l’any passat baixant per aquí ens vem despistar una mica, no hi ha un camí clar i a vegades costa una mica de veure les cintes disperses pel prat verd.

I tot i així, concentrada que vaig, arribo a un punt on veig cintes blaves més avall però no sé per on arribar-hi, ja m’he despistat del camí. Serà possible! I amb aquestes arriba un dels germans Van Dijk cap allà on sóc, li dic que no és per allà i reculem una mica tot enfilant-nos pel prat, quina ràbia. Amb aquetes apareix el Francesc que ha trobat el camí bo, gràcies a ell el recupero i seguim baixant cap a les restes de l’antic refugi militar.

Toca tornar a corriolejar una mica amunt per anar a buscar el bike park de l’estació d’esquí dels 13 Laghi on, a baix de tot, hi ha el final de l’especial, que llarg que es fa arribar-hi!

No miro enrere, primer perquè m’és impossible fer-ho baixant per aquí, quin coi de pendent,  però estic convençuda que la Rickie m’atraparà baixant, va com un coet. Vaig baixant però m’emprenyo jo sola, hi ha molta pendent i freno molt, em sento tortuga totalment però el Francesc sempre darrera m’anima constantment. Arribem a una zona peraltada i amb tobogans molt més divertida, ens passen un parell de bikers però cap  d’ells és la Rickie, i ja gairebé arribant a baix em passa un tio sense avisar i amb poques formes, serà possible, si és el Santi! I creuem els tres l’alfombreta del xip. 

Respiro tranquil·la i allibero una mica la tensió, una cosa la tinc clara, la Rickie ha començat abans que jo l’especial i jo l’he acabada abans, així doncs, aquesta especial és ben meva, no sé si per vint segons o deu minuts però li he guanyat una especial a la Rickie, que bé! Però l’alegria no dura massa, ens posem a baixar més relaxadament per asfalt quan me’n adono que no puc baixar pinyons, què passa? Ostres tampoc puc pujar-los, casum l’olla, ara s’ha trencat el cable del canvi, per sort no ha estat al mig de l’especial!

Decidim acabar de baixar fins al avituallament que hi ha uns quilòmetres més avall, el canvi s’ha quedat clavat en un dels pinyons més petits, el tercer o així i mentre fa baixada no hi ha problema però fem un tram petit amb algun repatxonet al costat del riu on costa moure la màquina, intento no perdre l’embranzida per superar-lo i anem a parar de nou a la carretera per on descendim sota un cap de núvol que ens deixa caure una fina capa de pluja fins l’avituallament.

Ni el millor equip de fórmula 1 fa un pit stop tan ràpid. Parem, preparo el material per la reparació mentre el Francesc treu el cable trencat i el Santi li fa d’auxiliar. Mentre posen el nou cable jo vaig a buscar gots de cola i algun tros de plàtan, no és qüestió de desaprofitar les avitualles. I apa ja ho tenim, reprenem la marxa, hem reparat l’averia  i la Rickie no ha fet acte de presència.

Avui hi ha bikers de la zona que han vingut a animar els coneguts però no ens ajuden pas amb la reparació, no

Segueix la baixada, uns 10 kms més per la mateixa carretera, no anem molt sobrats de temps però la cosa sembla factible quan comencem a pujar l’últim port del dia. El pulsòmetre diu que ja portem 9:25 d’etapa i tenim un màxim de 12, ens falten 20 kms pel final i superar un port de poc menys de 900 metres de desnivell, una bona baixada i arribar a Pramollo amb una pujada final, ho sabem, no ens podem encantar.

Així doncs que agafem el port a ritme, el Jordi Martin més, ja que ens avança i veiem com se’n va. El Francesc és un crack i el canvi va perfectament i s’agraeix. La pujada és constant i atrapem al xicot de la Livia, que estrany, si no l’hem ensumat cap dia, li dic que es posi a roda però no pot i l’anem deixant. 

Sort que el canvi va bé. Jo morta i aquests fent manetes


Abandonem l’asfalt per seguir pujant per pista  i se’m fa més llarga que un dia sense pa, una corba, una altra, una mes, les veig totes iguals! Estic pagant l’esforç d’haver apretat tant per deixar enrere la Rickie a l’especial que ja no sé ni com seure damunt la bici, em fa mal el cul, em tiba a estones l’isquio a estones els quàdriceps, però tot i així anem arreplegant gent com el Corrado que s’uneix a la grupeta i més amunt divisem al Vicenç. L’únic consol és pensar que aviat arribarà la baixada i ja serem molt a prop de meta, em concentro amb aquest pensament.

Com ho dirien els del temps, estat del cel variable, és a dir: ara plou ara no plou

Una masia el mig del no res, ens ofereixen aigua però no tenim temps per parar
Una hora i vint minuts després s’acaba la pujada, arribem al coll d’Azzarà de nou, on aquest migdia hi havia l’helicòpter i començava l’especial. Piquem alguna cosa sense encantar-nos i llavors detectem que alguna cosa no va bé, estem prou contents tenim 1:15 minuts per baixar el port i encarar els últims 250 metres de pujada fins el poble, però on són les marques? No n’hi ha ni una que ens porti cap a la pista, sinó que s’enfilen cap a l’esquerra, cap a un turó pròxim, no pot ser!! Preguntem al senyor de l’avituallament i ens diu que no hem acabat de pujar, que hem de carenejar una mica per corriol i a dalt agafar la baixada tècnica del dia, no cardis! Ara sí que estem fotuts.

Per fi arribem al Coll d'Azzarà, el Vicenç obra la comitiva
Tots anem pensant en la baixada fantàstica que vindrà ara

Com ha costat arribar fins aquí! i ara ens diuen que no es baixa per la pista...
Sortim campi qui pugui sense perdre ni un segon més, però jo vaig especialment cansada i el careneig em costa un tou i veig com s’escapen el Vicenç, el Corrado i el Francesc, em cau la moral als peus, intento seguir al Santi que em va esperant, així no ho aconseguiré i a sobre el Santi tampoc arribarà per culpa meva. Per fi arriba la baixada i, tal i com ens havia dit el de l’avituallament, no és pas per pista, en altres circumstàncies seria una baixada de les guapes però no avui, amb el cansament pels núvols i lluitant contra el crono. 

Doncs vinga a fer el cim, que no ha estat res

No entenc com no me la foto, si vaig feta pols i en canvi ho baixo gairebé tot, noto l’adrenalina per cada un dels recons del meu cos. Se m’obren els ulls com unes taronges quan veig que atrapem un biker, recoi si és el “Perfecto”, un txec molt simpàtic que ja hi era l’any passat i que per tot et respon amb un somriure i un Perfecto!, és lo únic que sap dir en castellà, jejeje, aquest any va més fort i tampoc hem coincidit amb ell cap dia, sempre va per davant, però avui al sentir-nos arribar ens deixa passar, gràcies.

M’emprenyo amb el món quan a més a més el corriol tècnic, de tant en tant, li dóna per pujar una mica, es tracta de perdre alçada, no guanyar-ne! M’exaspero, crido, vull arribar a un coi de pista!! Però avui no toca que els meus desitjos es facin realitat, el Santi davant no para, no defalleix perquè no defalleixi jo. Creuem un rierol i el corriol sembla que s’enfila, al Santi li sembla que estem començant la pujada final, més val perquè ens queda menys de mitja hora i molt poca energia per enfilar-nos fins el poble.

Evidentment no hem baixat gens malament, quan el corriol ho permet divisem davant nostre el Vicenç, el Francesc i el Corrado, però igual que l’última baixada la pujada no és gens fàcil, toca carregar-nos un cop més la bici a l’esquena, ploro de ràbia, és quasi impossible entrar en temps, avancem al Corrado. I amb les dents serrades intento que no se’m escapin el Francesc i el Santi.

Passen els minuts i la pujada és molt dreta, amb bici a l’esquena o plat petit, no s’avança ràpid, miro endavant i amunt buscant una teulada, un campanar, algo que m’indiqui que el poble és a tocar, però el bosc és espès i no trobo cap referència. En una corba hi ha un parell animant en anglès, m’animen pel meu nom però vaig tant pajara que no aconsegueixo ni endevinar qui són, això sí, em sembla entendre que diuen que falta un quilòmetre. Uns metres més amunt un dels jutges apuntant els dorsals, fa molta pendent, i aquest em diu que en falten tres de quilòmetres! Déu meu, més val que no em diguin res, total no en queda una altra que anar tirant endavant.

Primer ho evitava, però ara ja no, vaig mirant el pulsòmetre cada dos per tres 11:55 minuts, 11:57 minuts i no veig el poble... el Francesc i el Santi segueixen uns metres per davant meu, agafen una corba de dretes i m’animen, em diuen que ja hi som, agafo la corba i veig la zona d’acampada però ni rastre de la gent, com poden ser tan malparits, han posat la meta a la placeta de l’església, encara uns metres més amunt, però ja hi sóc, apreto fins l’últim moment, agonia en estat pur.
Al Francesc com que li han sobrat 3 minuts fa molt més bona cara que nosaltres ;)
El Santi arriba pedalant amb tot, acopladíssim!

Que gran el Santi encara té energia per animar-me i tot! Gràcies guapo!
Ara sí, la Fátima animant dos metres davant de l’arc, l’alfombreta del xip i munt de gent aplaudint. Passo l’arc d’arribada, lo últim que faig abans de tirar-me al terra és mirar el pulsòmetre, 11:59!!! Em quedo al terra pantejant un bon rato i intentant assimilar totes les emocions viscudes en l’etapa d’avui, s’apropen el Fabrizio, i gent que ens felicita per la gran etapa que hem superat, pels pèls però que hem superat dins del temps. També s’apropa el de l’ambulància per veure si estic bé, morta però bé i satisfeta.

Baldats, exhaustos... 
Per la cara que fa diria que el Jose s'ho ha passat tan bé com nosaltres, jejeje 


Estic molt i molt orgullosa de l’etapa, d’haver aconseguit no donar-me per vençuda i haver entrat a temps, a falta d’un sol minut. Sort dels ànims de tothom, el Jose, el Vicenç... i especialment del Santi i el Francesc, que m’han ajudat a superar-me. Després d’un esforç així costa molt tornar a toca de peus a terra, hem de recuperar molt líquid i energia, i mentre la Fátima ens acaba de prepara el menú del dia, una truita de patates que no té preu, posem els peus en remull a l’eixida municipal. Mentrestant els minuts passen i la Rickie no arriba, passen més de 20 minuts i ni rastre, és veritat que aquest matí, com que ella va per davant meu de la classificació ha sortit més tard que jo però segur que tants minuts no, així doncs està clar que entra fora de temps i em poso líder de l’Iron Bike. Encara amb més raó ha valgut la pena l’esforç fet durant tot el dia. 


Sort que la Fátima ha aparcat al costat de la piscina municipal


Però al Iron Bike res és el què sembla i quan una cosa està clara, l’organització té una habilitat especial per fer-la canviar i es veu que han decidit allargar el temps màxim d’etapa 1:30 més, permetent així que més corredors entrin a temps, entre ells el Toni i la Rickie. Tot i així l’etapa d’avui ha causat estralls entre els nostres amics i coneguts, alguns ho han deixat estar al passar per primer cop per Pramollo, a d’altres els han tallat en el quilòmetre 80... la qüestió és que el De Andrés brothers, el César, el Chus, l’Emili, l’Alexis... avui no han pogut acabar l’etapa i les seves cares llargues en són la mostra més evident.

1a especial
2a especial
Final 4a etapa
1
Milton Ramos
1:23

1
Milton Ramos
3:43

1
Milton Ramos
9:09

34
Vicenç Pacios
1:58

25
Vicenç Pacios
3:43

27
Vicenç Pacios
11:50

50
Francesc
2:07

31
Santi
3:51

75/39
Francesc
11:57

51
Rickie
2:08
1a
32
Ada
3:51
1a
80/44
Santi
11:59

53
Toni
2:10

36
Francesc
3:53

81/45
Ada
11:59
1a
64
Santi
2:20

56
Toni
4:30

91/55
Toni
12:53

65
Ada
2:21
2a
60
Rickie
4:42
2a
95/59
Rickie
12:27
2a
74
Dani de Andrés
2:29









75
Alejandro de A.
2:29










General després 4a etapa
1
Ondrej Fojtik
914
31
Vicenç
29.073
41
Rickie
34.530
44
Francesc
36.873
50
Santi
39.084
51
Ada
39.476
56
Toni
42.948
76
Dani de Andrés
42.810
77
Alejandro de A.
42.856


Així que l’any passat el Vicenç, el Santi i jo no vem ser finishers per 3, 5 i 9 minuts respectivament i aquest any em perdo poder portar el maillot de líder, ni que sigui per un dia, perquè han decidit allargar el temps màxim d’etapa 90 minuts. Què hi farem, per sort, després de lo de l’any passat, ja sóc immune als canvis de normes espontanis de l’organització i segueixo fidel a la nostra idea i el nostre objectiu, ser finishers de l’Ironbike, potser lo d’avui m’impedeix tenir un maillot de líder però no afecta al nostre objectiu així que, endavant, avui hem tornat a ser finishers, demà més!


Després de sopar el briefing de rigor, on el Fabrizio ens explica que han retallat una de les pujades de l’etapa 5a perquè tinguem més temps de descansar a la tarda en el refugi de Selleries, tot un detall, però és clar, després dels 97 kms i 4700 metres de desnivell d’avui, sumats a les etapes que ja portem a les cames, serà tot un repte arribar el refugi, tot i la pujadeta que ens estalviarem.


Mentrestant a mi encara em falta el massatge... quines cames més plenes de blaus!

 Santi, d’això se’n diu un aniversari salvatge, l’any vinent, l’hem de passar en un balneari per compensar!

4 comentaris:

Francesc Calvo ha dit...

Mira que n'ets d'exagerada!

Mariona Jorda ha dit...

Quina agonia d'etapa,patint fins l'últim minut, però com diuen, els justos van al cel ;-)
LLàstima que aquests de l'Iron fan i desfan al seu gust :-(
Segur que en Santi recordarà aquest aniversari per la resta de la seva vida jejeje

Marionabtt

Fátima ha dit...

Si un día llegaís y no aparezco es porque me ha dado algo al corazón... y la culpa será vuestra.

Ese maillot es la 2ª vez que te lo "quitan" sin mucha explicación. :-(

Jose Manuel ha dit...

Si que fue una etapa tremenda¡¡¡ Leyendo tus andanzas se le ponen los pelos de punta...