 |
| Ni el dia del teu aniversari podem mandrejar, serà possible! |
 |
| La Fátima ens espera a l'autocaravana amb l'esmorzar preparat :) |
 |
| No podrien haver trobat una pujada més llarga? |
Amb 100 kms per davant i 12 hores de temps màxim. Ens disposem a prendre un dia més la sortida, per sort encara podem fer-ho, no tothom si veu en cor i el desgast d’ahir en té bona part de culpa.
 |
| A per la quarta! |
 |
| El nostre grupet de sortida |
 |
| Cada dia comencem igual, el Toni, un italià amb una Niner i nosaltres dos |
 |
| Avancem a la Stefania, és forta com un roure, aguanta tot i tenir problemes al tendó d'aquiles |
 |
| El Juan sempre de bon humor i que duri! |
En fi, a la primera corba d’entre uns matolls ens apareix el Francesc, ara entenem les presses! Ha estat sortir i notar una necessitat imperiosa de fer una visita al Roca, ja se sap tants dies fora de casa, menjant desordenadament i tot plegat no sempre podem triar el moment més adequat per aquestes coses. Sort que hi ha pogut posar remei.
El nostre ritme cau en picat, tant al Santi com a mi les rampes ens fan mal i no hi ha manera de troba’ls-hi la mida, ens passa la Rickie com sempre amb una facilitat que fa mal i el Francesc, ara més lleuger, també ens deixa patir tranquils.
 |
| La pujada és molt bonica però a nosaltres ens senta com quatre tiros... |
La cosa no millora,
rampes, pedres i anar tirant amunt desitjant recuperar una mica les sensacions
mentre ens sobrevola l’helicòpter. Anem agafant alçada i el camí cada cop és
més estret, arribem a dalt corriolejant i uns metres a peu, segons el perfil
encara queda pujada però ens posem a baixar, ves per on, un descans que no ens
esperàvem.
Tinc molta gana,
intento menjar algo i li pregunto al Santi per l’avituallament, mira el perfil
i no li quadra res, ni quilòmetres, ni que haguem fet algo de baixada... en fi,
ja ens el trobarem. La baixadeta s’acaba i agafem un caminet enmig d’un prat
que l’any passat ja havíem fet però en mig de la boira i el fred. Aquí tenim a
tota la claca animant, tot i que ens fan mal les cames ens emocionem i apretem
un punt més, el Santi em deixa anar un:
-
Ara et fots a apretar?
No li puc ni
respondre, però uns dies més tard ja a casa, veig les fotos de l'Anna i del Dani de
Cablepress que ens havien fet just en aquest lloc, i collons si és el Santi el
que va davant apretant i a mi no em queda més remei que seguir-lo, jejeje. Qui
apreta a qui?
La seqüència, gentilesa de l'Anna:
 |
| Arribem al prat, la gent ens anima |
 |
| Algú veu que jo apreto al Santi? |
 |
| I ara a sobre s'hi fot de peu! |
I per si algú no té clar que som nosaltres el Dani, ens fa la foto de cara:
 |
| Recoi, em porta morta!! si no puc ni alçar el cap, jajaja |
Per fi arribem al
avituallament, és neutralitzat. Les vistes són espectaculars, així que ens
alimentem i fem unes fotillos rodejats d’unes muntanyes de por. Fa bon dia i
ens venen moltes ganes de quedar-nos aquí a deixar passar l’estona, però no,
això no toca, així que els dos emprenem de nou la marxa, primer uns metres més
de pujada i encarem ja la baixada pel mig del prat, per un reguerot ben marcat.
D’aquí fins a Pramollo és molt semblant al final de la 4a etapa de l’any passat
però, per sort, en sec.
 |
| El Megías i el Jordi Martin agafant forces |
 |
| Nosaltres també volem una foto en el mirador! |
Així doncs la
baixada es pot fer més ràpida, no ens avança massa gent, però jo ja estic
pensant en les pujades que vindran a continuació, al perfil sembla gairebé un
fals pla cap amunt però si no han canviat, les rampes ens esperen de nou. I
efectivament, agafem una pista a mà esquerra i ben aviat ens trobem de cara amb
uns rampots de consideració entre un bosc d’arbres altíssims.
 |
| Vinga que ja es veu Pramollo al fons |
Sembla que per fi,
les cames van reaccionant i tot i que és carretera que se’ns fa pesada pugem
millor que durant la primera pujada del dia. Tot i així costa arribar a
Pramollo, sembla que aquest any l’han posat més amunt. Per sort ens hi espera
un avituallament complert on hi ha, entre d’altres, el Jose de Castelló i el
Vicenç i de nou bona gent que s’encarreguen d’animar-nos, l’Anna ens passa el
parte, el Toni i el Francesc han passat no fa massa i amb aquestes arriba la
Fátima buscant lloc per acampar l’autocaravana.
 |
| Jose, no em miris amb aquesta cara que jo no he dissenyat el recorregut, eh! |
És dur pensar que
el final d’etapa és aquí mateix, a Promollo, portem gairebé 4 hores d’etapa i
hem de tornar en aquest mateix punt, d’aquí 65 kms, pots comptar quantes hores
més tardarem en tornar a ser aquí, el què tenim clar és que no serà un passeig.
 |
| Con un tres y con un cuatro aquí tienes tu retrato, ai que no era així... |
Sortim sols cap al
Parc Natural de la Conca Cialancia, buf, no recordava que la sortida del poble
piqués tant, recoi. Sort que anem una mica millor que a la primera pujada del
dia que sinó... el més fàcil pel cap es tornar enrere a Pramollo a fotre’ns una
regeneradora dutxa, un bon dinar i una gran migdiada, però no seguim pedalant
amunt, molt amunt. Anem avançant bé perquè en els trams amb més visibilitat
veiem que ens anem acostant al Francesc i detectem també al Vicenç una mica més
endavant.
 |
| Vinga que allà n'hi ha un parell |
 |
| Prou de fer-la petar que encara ens queda tela marinera! |
No hi ha
avituallament pròpiament dit però sí l’helicòpter parat, una mica d’aigua i
l’inici de la segona especial del dia. Busco el lavabo de noies, agafem una
mica d’aire i sortim una mica després que el Francesc. Estem mentalitzats per
caminar. L’any passat això se’m va fer duríssim més de dues hores caminant, ens
va costar una eternitat arribar al cim, avui segur que tampoc serà fàcil però
sabem el què ens espera i, en aquest cas, és una avantatge.
Passem l’alfombreta
del xip pedalant, tot i que sabem que no durarà gaire. Ben aviat ens trobem
alternant passos a peu i tramets en bici, abans d’encarar lo fort fem una mica de
baixada on el Jose ens agafa distància i ara sí, tothom a caminar! Ens carreguem
les bicis a l’esquena i passet a passet anem avançant tot fent-la petar i gaudint
de les vistes, a la nostra dreta s’obra una vall meravellosa, rodejada de
muntanyes grandioses i amb aquestes que passem al Toni. L’animem i continuem
avançant amb pas ferm.
 |
| Primer tram a peu |
El Santi té el
turmell tocat però amb el bandatge que li ha fet la Fátima va prou bé. Ens
acostem a un coll, si no recordo malament, a partir d’allà el corriol passa a
ser més transitable i ens porta a una pista ampla que ens acabarà d’enfilar.
Però abans d’arribar-hi amb el Santi ens sembla veure la Rickie, que estrany,
l’estem atrapant! Aquesta visió em motiva i sense ni adonar-me’n vaig deixant
al Santi enrere, només reacciono quan em trobo parlant sola i veig que la
Rickie cada vegada és més a prop. Miro enrere i el Santi em fa gestos perquè
avanci, així que jo tiro i enganxo la Rickie que va tota sola cantant.
 |
| Enèsim tram a peu |
Xerrem una mica i
em demana que com continua l’ascensió, jo a aquestes alçades ja m’he adonat que
anava confosa i que per arribar a la pista encara falta un bon tros. Li
comento com és el terreny i la vaig deixant enrere, els meus passos, per petits
que els faci, són més grans que els seus, té unes cames amb molta potència però
molt curtes i caminant no li afavoreix i menys quan toca salvar esglaons de
rocs força alts.
 |
| Anem fent camí enmig del bosc, senderisme en estat pur |
Passo el primer
collet i veig al Jose i un altre noi més endavant. Vaig amb tanta empenta que
els atrapo i el Jose m’anima a seguir amb força, vinga que estàs deixant morta
a l’anglesa! Un extra de motivació no va malament, miro enrere i ja ni la veig
però no per això alenteixo el pas. Ara sí arribo al collet on després de la
corba ja es veu perfectament, la pista que hem d’anar a trobar i si miro
endavant a la distància, el cim on ens hem d’enfilar i que està envoltat d’uns núvols
molt i molt negres.
Encara però no s’ha
acabat caminar, el corriol deixa de pujar tant i va mantenint l’alçada
en direcció la pista, és un pujar i baixar de la bici constant i m’atrapa de
nou el Jose que m’esperona. Ara sí, un trosset de baixada i el corriol ens
desemboca directe a la pista. Pujo a la
bici, em calo i em poso a pedalar amunt, al marge esquerra hi ha el Francesc
acabant-se de canviar de bambes, i al veure que he avançat a l’anglesa també
m’anima.
Recordo bé aquesta
pujada, tot pista i no molt empinada fins l’avituallament. Primer el Jose em fa
companyia, però sembla que no aguanta el ritme que, veient que aquest cop puc
guanyar-li una especial a la Rickie, jo mateixa m’he imposat. Però trobo un
altre aliat, el Francesc, m’atrapa i es col·loca darrera meu, el ritme el marco
jo però ell m’anima constantment i si veu que algun moment baixo la guàrdia
me’n fa desdir immediatament. La pista va fent esses muntanya amunt, ni rastre
de la Rickie però per sort veiem el Santi unes corbes més avall, l’animem i
sento que em crida:
-
Fins al final!!
Així doncs ell
també m’anima, no vol que l’esperi, i em concentro a seguir pujant el més
alegre que puc. Em proposo aguantar el plat mitjà tota la pista, fins que toqui
tornar a posa peu a terra. Gairebé no tinc temps ni de veure el llac Lauson,
que anem deixant avall ràpidament, tinc la vista centrada al terra, de tant en
tant miro amunt, a veure què queda i algun tram més pedregós on la traçada és
més important o algun repatxonet més intens em tempta baixar el plat però no
m’ho permeto.
 |
| Plou, però no n'hi ha per tant! |
 |
| Ja surt el sol i es veu perfectament cap on enfila el camí, hem d'anar a passar pel coll que queda a l'esquerra del pic de l a dreta de al foto, caminant per la tartera |
Unes rampes una
mica més dures on ja he de baixar de plat ens porten fins al descampat on l’any
passat hi havia l’avituallament i on toca posar-se a caminar de nou per, per
fi, assolir el cim. El Francesc, para a posar-se les bambes i marxem el Vicenç
i jo.
 |
| A partir d'aquí a peu |
Es fa dur però ara
no puc parar, he de fer molt bé tota la pujada perquè la Rickie baixa millor
que jo, així que altre cop bici a l’esquena i amunt hi falta gent. Algun tram
arrossego la bici per descansar l’esquena i els braços ja masegats de tant
carretejar-la, però mai parant. Tan és així que li guanyo uns metres al Vicenç
i corono sola. Dalt hi ha una de les noies de l’organització que s’alegra de
veure’m passar primera.
Començo a baixar i
ben aviat em passa el Vicenç com una bala, sóc incapaç de baixar tan ràpid. A
més ni vull caure ni em vull perdre, l’any passat baixant per aquí ens vem
despistar una mica, no hi ha un camí clar i a vegades costa una mica de veure
les cintes disperses pel prat verd.
I tot i així,
concentrada que vaig, arribo a un punt on veig cintes blaves més avall però no
sé per on arribar-hi, ja m’he despistat del camí. Serà possible! I amb aquestes
arriba un dels germans Van Dijk cap allà on sóc, li dic que no és per allà i
reculem una mica tot enfilant-nos pel prat, quina ràbia. Amb aquetes apareix el
Francesc que ha trobat el camí bo, gràcies a ell el recupero i seguim baixant
cap a les restes de l’antic refugi militar.
Toca tornar a
corriolejar una mica amunt per anar a buscar el bike park de l’estació d’esquí
dels 13 Laghi on, a baix de tot, hi ha el final de l’especial, que llarg que es
fa arribar-hi!
No miro enrere,
primer perquè m’és impossible fer-ho baixant per aquí, quin coi de
pendent, però estic convençuda que la
Rickie m’atraparà baixant, va com un coet. Vaig baixant però m’emprenyo jo
sola, hi ha molta pendent i freno molt, em sento tortuga totalment però el
Francesc sempre darrera m’anima constantment. Arribem a una zona peraltada i
amb tobogans molt més divertida, ens passen un parell de bikers però cap d’ells és la Rickie, i ja gairebé arribant a
baix em passa un tio sense avisar i amb poques formes, serà possible, si és el
Santi! I creuem els tres l’alfombreta del xip.
Respiro tranquil·la
i allibero una mica la tensió, una cosa la tinc clara, la Rickie ha començat
abans que jo l’especial i jo l’he acabada abans, així doncs, aquesta especial és
ben meva, no sé si per vint segons o deu minuts però li he guanyat una especial
a la Rickie, que bé! Però l’alegria no dura massa, ens posem a baixar més
relaxadament per asfalt quan me’n adono que no puc baixar pinyons, què passa?
Ostres tampoc puc pujar-los, casum l’olla, ara s’ha trencat el cable del canvi,
per sort no ha estat al mig de l’especial!
Ni el millor equip de fórmula 1 fa un pit stop tan ràpid. Parem, preparo el material per la reparació mentre el Francesc treu el cable trencat i el Santi li fa d’auxiliar. Mentre posen el nou cable jo vaig a buscar gots de cola i algun tros de plàtan, no és qüestió de desaprofitar les avitualles. I apa ja ho tenim, reprenem la marxa, hem reparat l’averia i la Rickie no ha fet acte de presència.
 |
| Avui hi ha bikers de la zona que han vingut a animar els coneguts però no ens ajuden pas amb la reparació, no |
Segueix la baixada,
uns 10 kms més per la mateixa carretera, no anem molt sobrats de temps però la
cosa sembla factible quan comencem a pujar l’últim port del dia. El pulsòmetre
diu que ja portem 9:25
d’etapa i tenim un màxim de 12, ens falten 20 kms pel final i superar un port
de poc menys de 900
metres de desnivell, una bona baixada i arribar a
Pramollo amb una pujada final, ho sabem, no ens podem encantar.
Així doncs que
agafem el port a ritme, el Jordi Martin més, ja que ens avança i veiem com se’n va.
El Francesc és un crack i el canvi va perfectament i s’agraeix. La pujada és
constant i atrapem al xicot de la Livia, que estrany, si no l’hem ensumat cap
dia, li dic que es posi a roda però no pot i l’anem deixant.
 |
| Sort que el canvi va bé. Jo morta i aquests fent manetes |
Abandonem l’asfalt
per seguir pujant per pista i se’m fa
més llarga que un dia sense pa, una corba, una altra, una mes, les veig totes
iguals! Estic pagant l’esforç d’haver apretat tant per deixar enrere la Rickie
a l’especial que ja no sé ni com seure damunt la bici, em fa mal el cul, em
tiba a estones l’isquio a estones els quàdriceps, però tot i així anem arreplegant
gent com el Corrado que s’uneix a la grupeta i més amunt divisem al Vicenç.
L’únic consol és pensar que aviat arribarà la baixada i ja serem molt a prop de
meta, em concentro amb aquest pensament.
 |
| Com ho dirien els del temps, estat del cel variable, és a dir: ara plou ara no plou |
 |
| Una masia el mig del no res, ens ofereixen aigua però no tenim temps per parar |
 |
| Per fi arribem al Coll d'Azzarà, el Vicenç obra la comitiva |
 |
| Tots anem pensant en la baixada fantàstica que vindrà ara |
 |
| Com ha costat arribar fins aquí! i ara ens diuen que no es baixa per la pista... |
Sortim campi qui
pugui sense perdre ni un segon més, però jo vaig especialment cansada i el
careneig em costa un tou i veig com s’escapen el Vicenç, el Corrado i el
Francesc, em cau la moral als peus, intento seguir al Santi que em va esperant,
així no ho aconseguiré i a sobre el Santi tampoc arribarà per culpa meva. Per
fi arriba la baixada i, tal i com ens havia dit el de l’avituallament, no és pas
per pista, en altres circumstàncies seria una baixada de les guapes però no
avui, amb el cansament pels núvols i lluitant contra el crono.
 |
| Doncs vinga a fer el cim, que no ha estat res |
M’emprenyo amb el
món quan a més a més el corriol tècnic, de tant en tant, li dóna per pujar una
mica, es tracta de perdre alçada, no guanyar-ne! M’exaspero, crido, vull
arribar a un coi de pista!! Però avui no toca que els meus desitjos es facin
realitat, el Santi davant no para, no defalleix perquè no defalleixi jo. Creuem
un rierol i el corriol sembla que s’enfila, al Santi li sembla que estem
començant la pujada final, més val perquè ens queda menys de mitja hora i molt
poca energia per enfilar-nos fins el poble.
Evidentment no hem
baixat gens malament, quan el corriol ho permet divisem davant nostre el
Vicenç, el Francesc i el Corrado, però igual que l’última baixada la pujada no
és gens fàcil, toca carregar-nos un cop més la bici a l’esquena, ploro de
ràbia, és quasi impossible entrar en temps, avancem al Corrado. I amb les dents
serrades intento que no se’m escapin el Francesc i el Santi.
Passen els minuts i
la pujada és molt dreta, amb bici a l’esquena o plat petit, no s’avança ràpid,
miro endavant i amunt buscant una teulada, un campanar, algo que m’indiqui que
el poble és a tocar, però el bosc és espès i no trobo cap referència. En una
corba hi ha un parell animant en anglès, m’animen pel meu nom però vaig tant
pajara que no aconsegueixo ni endevinar qui són, això sí, em sembla entendre
que diuen que falta un quilòmetre. Uns metres més amunt un dels jutges apuntant
els dorsals, fa molta pendent, i aquest em diu que en falten tres de
quilòmetres! Déu meu, més val que no em diguin res, total no en queda una altra
que anar tirant endavant.
Primer ho evitava,
però ara ja no, vaig mirant el pulsòmetre cada dos per tres 11:55 minuts, 11:57 minuts i no veig el poble... el Francesc i
el Santi segueixen uns metres per davant meu, agafen una corba de dretes i
m’animen, em diuen que ja hi som, agafo la corba i veig la zona d’acampada però
ni rastre de la gent, com poden ser tan malparits, han posat la meta a la
placeta de l’església, encara uns metres més amunt, però ja hi sóc, apreto fins
l’últim moment, agonia en estat pur.
 |
| Al Francesc com que li han sobrat 3 minuts fa molt més bona cara que nosaltres ;) |
 |
| El Santi arriba pedalant amb tot, acopladíssim! |
 |
| Que gran el Santi encara té energia per animar-me i tot! Gràcies guapo! |
 |
| Baldats, exhaustos... |
 |
| Per la cara que fa diria que el Jose s'ho ha passat tan bé com nosaltres, jejeje |
Estic molt i molt
orgullosa de l’etapa, d’haver aconseguit no donar-me per vençuda i haver entrat
a temps, a falta d’un sol minut. Sort dels ànims de tothom, el Jose, el
Vicenç... i especialment del Santi i el Francesc, que m’han ajudat a
superar-me. Després d’un esforç així costa molt tornar a toca de peus a terra,
hem de recuperar molt líquid i energia, i mentre la Fátima ens acaba de prepara
el menú del dia, una truita de patates que no té preu, posem els peus en remull
a l’eixida municipal. Mentrestant els minuts passen i la Rickie no arriba,
passen més de 20 minuts i ni rastre, és veritat que aquest matí, com que ella
va per davant meu de la classificació ha sortit més tard que jo però segur que
tants minuts no, així doncs està clar que entra fora de temps i em poso líder
de l’Iron Bike. Encara amb més raó ha valgut la pena l’esforç fet durant tot el
dia.
 |
| Sort que la Fátima ha aparcat al costat de la piscina municipal |
Però al Iron Bike
res és el què sembla i quan una cosa està clara, l’organització té una
habilitat especial per fer-la canviar i es veu que han decidit allargar el
temps màxim d’etapa 1:30
més, permetent així que més corredors entrin a temps, entre ells el Toni i la
Rickie. Tot i així l’etapa d’avui ha causat estralls entre els nostres amics i
coneguts, alguns ho han deixat estar al passar per primer cop per Pramollo, a d’altres
els han tallat en el quilòmetre 80... la qüestió és que el De Andrés brothers,
el César, el Chus, l’Emili, l’Alexis... avui no han pogut acabar l’etapa i les
seves cares llargues en són la mostra més evident.
1a especial
|
2a especial
|
Final 4a etapa
|
|||||||||
1
|
Milton
Ramos
|
1:23
|
1
|
Milton
Ramos
|
3:43
|
1
|
Milton
Ramos
|
9:09
|
|||
34
|
Vicenç
Pacios
|
1:58
|
25
|
Vicenç
Pacios
|
3:43
|
27
|
Vicenç
Pacios
|
11:50
|
|||
50
|
Francesc
|
2:07
|
31
|
Santi
|
3:51
|
75/39
|
Francesc
|
11:57
|
|||
51
|
Rickie
|
2:08
|
1a
|
32
|
Ada
|
3:51
|
1a
|
80/44
|
Santi
|
11:59
|
|
53
|
Toni
|
2:10
|
36
|
Francesc
|
3:53
|
81/45
|
Ada
|
11:59
|
1a
|
||
64
|
Santi
|
2:20
|
56
|
Toni
|
4:30
|
91/55
|
Toni
|
12:53
|
|||
65
|
Ada
|
2:21
|
2a
|
60
|
Rickie
|
4:42
|
2a
|
95/59
|
Rickie
|
12:27
|
2a
|
74
|
Dani
de Andrés
|
2:29
|
|||||||||
75
|
Alejandro
de A.
|
2:29
|
|||||||||
General després 4a etapa
|
||
1
|
Ondrej
Fojtik
|
914
|
31
|
Vicenç
|
29.073
|
41
|
Rickie
|
34.530
|
44
|
Francesc
|
36.873
|
50
|
Santi
|
39.084
|
51
|
Ada
|
39.476
|
56
|
Toni
|
42.948
|
76
|
Dani
de Andrés
|
42.810
|
77
|
Alejandro
de A.
|
42.856
|
Així que l’any
passat el Vicenç, el Santi i jo no vem ser finishers per 3, 5 i 9 minuts
respectivament i aquest any em perdo poder portar el maillot de líder, ni que
sigui per un dia, perquè han decidit allargar el temps màxim d’etapa 90 minuts.
Què hi farem, per sort, després de lo de l’any passat, ja sóc immune als canvis
de normes espontanis de l’organització i segueixo fidel a la nostra idea i el
nostre objectiu, ser finishers de l’Ironbike, potser lo d’avui m’impedeix tenir
un maillot de líder però no afecta al nostre objectiu així que, endavant, avui
hem tornat a ser finishers, demà més!
Després de sopar el briefing de rigor, on el Fabrizio ens explica que han retallat una de les pujades de l’etapa 5a perquè tinguem més temps de descansar a la tarda en el refugi de Selleries, tot un detall, però és clar, després dels 97 kms i
 |
| Mentrestant a mi encara em falta el massatge... quines cames més plenes de blaus! |
4 comentaris:
Mira que n'ets d'exagerada!
Quina agonia d'etapa,patint fins l'últim minut, però com diuen, els justos van al cel ;-)
LLàstima que aquests de l'Iron fan i desfan al seu gust :-(
Segur que en Santi recordarà aquest aniversari per la resta de la seva vida jejeje
Marionabtt
Si un día llegaís y no aparezco es porque me ha dado algo al corazón... y la culpa será vuestra.
Ese maillot es la 2ª vez que te lo "quitan" sin mucha explicación. :-(
Si que fue una etapa tremenda¡¡¡ Leyendo tus andanzas se le ponen los pelos de punta...
Publica un comentari a l'entrada