Volcat'12. 1a etapa La Coma-Solsona

El bessó dret em va quedar tocat de la Lluçanès Feréstec, dilluns surto a rodar suau una horeta, estiraments…i bé, només notava la ressaca de les rampes però dimarts, em llevo i em fa mal, força mal, gairebé no puc caminar amb normalitat, així que truco desesperada al fisio que divendres comença la Volcat!

Com sempre per a mi la visita al Jordi, de l’Institut de Quiromassatge Pablo Planellas, és molt positiva, no sé què té que sempre surto d’allà regenerada, no només els meus músculs, sinó també d’ànims, és una mica psicòleg i em sap donar confiança en mi mateixa.

I dijous tot el matí fent maletes com una boja per deixar-ho tot a punt, abans d’anar a treballar i que el Santi ho pugui carregar tot a la furgo per sortir pitant cap a Solsona, si pot ser, abans de les 21h. Dit i fet, arribem a casa els pares just per sopar, preparar les coses per la primera etapa i fer un cop d’ull al perfil. La veritat és que, en comparació en les dues edicions anteriors de la Volcat en les que hem participat, el recorregut d’aquest any, al menys sobre el paper, semblava més light però alhora menys favorable per nosaltres, amb dues etapes de poc més de 40 kms no hi ha lloc pels diesel com nosaltres... si jo no em començo a trobar bé de cames fins el km 60! Jejeje 

Divendres ens llevem aviat, ho preparem tot i amb el pare i la Petitona cap a La Coma on comença el reguitzell de salutacions, com cada any la Volcat és una festa del Btt i ens trobem una bona colla. Sort que hem arribat aviat, perquè de la Petitona al ajuntament, on entreguen els dorsals, ens hi passem ben bé mitja hora.

El Llibi i el Tutu també arriben aviat

El Pere i la Núria, ens vem conèixer el 2009 a Suïssa i ara cada any ens trobem a la Volcat, sort que no hi fallen mai

Una mica d'organització, posar dorsals, inflar rodes...sense parar de saludar, és clar

Ara sí, ja tenim els dorsals, ja falta menys per la sortida, vaig a provar la bici ja que estreno el casset de pinyons i, ja pensant en l’Iron, hem optat per passar del 11-32 al 11-34, sembla que el canvi va fi. I a més, tot i les previsions que pronostiquen pluja, sembla que s’obren clarianes i amb una mica de sort ens aguanta el dia.

Carol l'any vinent Volcat sí o sí :)

Amb el Miquel que estrena uniforme i la Núria Espinosa

Presentació de l'equip, aquest any som 3, una mica més i no hi cabem, jejeje

Entre una cosa i l’altre toca encaminar-se cap a la sortida, resulta que per haver-hi participat l’any passat tinc lloc al primer caixó de corralines, mare meva quin glamour, jejeje, espero només que no em passi ningú per sobre quan es doni el tret de sortida...sort que són bona gent i aquí ningú mira pel resultat, jejeje

Ja ens pensàvem que no arribava però sí aquí tenim el Mia amb el seu tractor i el seu encostipat

En Ribi, amb bon humor després dels tutes de 12hores que s'està marcant

Apa, tots cap a corralines

Apa, ara ja hi som tots, tots els que som perquè hi falta gent amb qui comptava pedalar però hauré d’esperar alguna altra ocasió. Sortida neutralitzada, amb una minivolta pel minipoble de La Coma, 40 metres i una rampa on a la que desmunta un desmuntem tots darrera, ens tornem a enfilar i ja estem passant de nou per la línia de sortida i per davant la rampa que no hem de tornar a fer però on, al passar per davant hem de frenar una mica perquè els últims corredors encara s’hi estan enfilant.

Quin luxe està envoltada per aquestes noies i amb tanta rialla junta

I davant de tot els més valents, ja em diràs sinó qui més anava d'estiu 100%

El Santi entre la munió de gent, hauràs de córrer per poder sortir l'any vinent a 3a fila com jo, jejeje

Ara tots a seguir el Ramonet!

Acaba de sortir i el Santi ja se n'està llepant els llavis, i amb una ma que hi va, quin crack!

Una mica de baixada per estirar el grup i comença la superpujada del dia, així sense escalfar ni res, apa amunt! Total són uns 10 kms de pujada amb un petit descans poc després del km.6. Primers metres de la pujada i ja no puc, penso que és normal que he d’agafar el meu ritmet que amb lo poc explosiva que sóc no puc pretendre està pujant a tope només sortir... em passa, entre d’altres, el Santi, estic per dir-li que no puc però sona ridícul dir-ho al km. 1 així que ens animem mútuament i veig com desapareix, més ben dit ja no el veig.

La Nuri estrenant bici, la tinc al punt de mira, que no se'm escapi!

Intento mantenir la calma, veig a la Nuri una mica més endavant, a veure si no se’m escapa, no li redueixo la distància però tampoc me’n guanya més, vaig fent amb unes sensacions pèssimes, quantes corbes tardaré a notar-me les cames? A respirar amb una mica d’alegria? Res... només gent i gent passant-me i al final tampoc veig a la Nuri però em trobo amb el Xavi Almela, que comença a xerrar amb mi, li comento com puc que vaig tocada, bueno no, tocadíssima i diu que es queda amb mi... pobre noi gairebé no ens coneixem i decideix anar-me animant mentre pugem lentament.

Anem pujant mica, en mica, estic molt frustrada a sobre gairebé tot el rato vaig amb el mitjà i el 34, això vol dir que si hagués hagut de fer aquesta pujada la setmana anterior hagués hagut de tirar de plat petit, quina vergonya! No tan sols no pujo sinó que començo a tenir sensacions rares, no hi veig bé, una mica marejada, penso en donar mitja volta segurament el pare ja ha marxat amb la Petitona però si el truco farà mitja volta o puc baixar fins Sant Llorenç amb la bici que es tot baixada... però no, el Xavi m’anima i penso que no pot faltar molt pel tram curt de baixada que hi havia cap al km. 6, a veure si em recupero. Una corba d’esquerres i el Xavi que crida, baixada!!

Com puc agafo el corriol darrera d’ell, el terreny està tovet de les pluges d’aquests dies i s’agafa bé però les arrels rellisquen s’ha d’anar en compte. Que bé, agafo una mica d’aire i recupero una mica la moral, la baixada s’acaba ràpid però seguim pujant pel corriol, les cames segueixen sense voler donar canya però al menys em distrec esquivant arrels, triant la traçada, saludant a la Betty que m’anima tot amagada entre els arbustos, que bo!

Amb la moral més recuperada miro de tibar tot el què puc el què queda de pujada, s’acaba el corriol, llàstima, i arribem al avituallament per carretera, amb el Xavi fent-me costat. Al avituallament ell decideix parar un moment, jo no, porto de tot, beure, menjar... així que agafo un tros de barreta de la butxaca i encaro la baixada menjant una mica, sento el Xavi que em diu que ell para un moment, ara m’atraparà penso. Però jo poso la directa, si avui no pujo ni a tiros, hauré d’intentar baixar ràpid per no perdre més temps i si puc recuperar alguna cosa.

Anem combinant primer una mica de corriol de baixada, pista de baixada, alguns trams planers de rodar i entre tots ells un corriol estupendo enmig d’unes baumes on cau aigua per tot arreu i just abans d’arribar a Canalda. Passo el poblet, m’avança un noi, intento no perdre’l però toca pedalar amb fals pla cap amunt, el vaig veient però finalment el perdo, arriba de nou baixada, ara per pista i intento altre cop baixar a tota pastilla però està molt enfangat, tot i les ulleres alguna esquitxada de fang acaba dins l’ull amb la lentilla, vinga que érem pocs i va arribar la fangada!

Vaig esquivant tolls tot el què puc però n’arriba un que agafa gairebé tota la pista, veig una rodera ben marcada per l’esquerra del toll, és una rodera maca, fonda, d’aquelles que si et surts de la traçada te la fots, doncs exactament és el què faig, al agafar-la ràpid no traço bé, la roda de davant rellisca, mira que és estrany perquè justament pel fang havia muntat una estupenda monorail (sense comentaris), i patacada, un cop sec a la cuixa esquerra, ric per dins, per voler anar ràpid... total que m’aixeco tan ràpid com puc però ja me’n han passat tres!

Les presses no són bones conselleres diuen i avui ho comprovo de nou, només arrancar torno a relliscar i veig com m’avança la roda del darrera... jejejeje, això és antinatural, salvo la caiguda com puc però em toca tornar a arrancar, i és que en alguns llocs sembla més que estigui fent patinatge artístic que mtb.

Creuem un riu i la baixada s’acaba, toca tornar a pujar, intento pensar que la pujada forta del dia ja l’hem fet i que ara és curta i més suau i vaig fent fins que la pista em deixa a la carretera, apa, un altre cop acabar de pujar fins l’avituallament per asfalt, amb lo avorrit que és! Però per sort és poc tros i abans d’arribar a la taula plena de gots d’isotònic hi ha el pare animant-me i fent fotos. Em diu que la Nuri acaba de passar però això mai saps què vol dir... fa mig minuts, 5 minuts... és igual, toca tornar a baixar així que pinyons grans, plat gran i avall però abans paro 2 segons per posar-me un tros de plàtan a la boca, mentre una colla de Cardona m’animen i em diuen que el meu xicot fa estona que ha passat, és una alegria saber que al Santi li va bé.

Que bé el pare animant i fent fotos al Cap del Pla

Però poc després de l’avituallament, al passar per davant d’una masia, una altra parada forçosa, sento un soroll metàl·lic pels radis i el disc, paro de seguida però un filferro se’m hi ha entortolligat, recoi! Dos voltes de filferro entre els disc i els radis de la roda del darrera i el meu multieines no porta estenalles! Però no em fan falta, ho puc treure amb les mans, sort que he parat aviat que sinó...

Desitjant que aquesta sigui l’última incidència del dia, em torno a posar en situació que ja tinc ganes d’arribar a Solsona, queden un parell de pujades suaus i després del tercer avituallament tot baixada, arribant-hi passo a un noi i atrapo al Marc de Tomàs Domingo amb qui comparteixo gairebé tota la baixada empastifada fins a Solsona, quin tip de fang barrejat amb cagades gegantines de vaca, un xip-xep la mar d’aromatitzat, vinga que no ha estat res! 

El Santi passa pel 3er avituallament amb molta empenta

Jo... ho intento

I per acabar-ho d’adobar arribem a Solsona resseguint el riu Negre, si aquest camí normalment ja està prou humit i hi abunden els bassals, avui està que estones sembla més una bassa que un camí... m’avança un noi i vaig seguint la seva traçada, però em va agafant distància i em trobo un bassal que no sé per on passar però no hi ha temps per rumiar-s’ho així que tiro pel dret i no l’encerto, se’m enfonsa la roda del davant i surto pel costat de la bici, cap problema, caic de peu però mitja bici queda submergida dins l’aigua marronosa. Mentre em passen el Marc i un altre biker.

Ara sí, un parell de quilòmetres pels voltants de Solsona i arribo a la Plaça del Camp amb més pigues que la Pipi Calzaslargas, això sí, no sóc l’única...

Ara que arribo em dóna per anar ràpid i casi surto de la foto, jejeje

A l’arribada m’esperen els pares amb el Santi i la Nuri, tampoc està contenta de com li ha anat l’etapa. 

Vinga que ja tenim la primera feta i una bona enfangada al damunt

Al final m’han sortit 43,2 kms amb 1185 de desnivell amb 2:56h, el Santi m’ha clavat 14 minuts!

Els resultats de l’equip:

Dani Llorens, 2:19, 56 de la general i 20è master30

Santi Val, 2:42, 148 de la general i 56è master30

Ada Xinxó, 2:56, 194 de la general, 10a fèmina i 8a de la meva categoria

Les classificacions

Amb el Xavi, gràcies per animar-me durant la pujada infernal!

Molt Ironbiker "suelto" per la Volcat

A recuperar energies ràpidament, nyam!

Des de que surt a la tela que s'ha de demanar audiència per parlar amb Sílvia, jejeje

Amb la Heidi, una campiona noruega molt simpàtica

El podi femení, la Heidi, l'Anna Villar i la Mercè Petit, quien las pillara (i mai més ben dit)

I després de netejar les bicis cau el cel sobre Solsona, déu ni do quin xàfec, però per sort ens hem salvat, només ens hagués faltat. Un bon dinar en famiília i a la tarda a fer recuperació activa:

el berenar típic de la Volcat, a veure si ens carrega les piles

Què seria de la Volcat sense el bon ambient i les estones per explicar batalletes?