Tracks Astures Non Stop. TTR completada amb èxit!

Dijous, després de celebrar la Diada a la V tornem corrent cap a Sabadell, carreguem la Petitona i poc abans de les 20:00h sortim direcció Nava on dissabte tindrà lloc la primera Tracks Astures Non Stop, que és la tercera i última cursa de les TTR (Tracks Tour Races).

La idea és dormir i sopar en una estació de servei 24h que hi ha passat Saragossa, però la Petitona decideix no passar de Serós, prop d’aquest poble la temperatura de la furgo puja de cop, parem ràpid per evitar mals majors. Analitzem la situació, sembla que perd la bomba d’aigua, busquem les armilles reflectants, truquem a l’assistència i toca esperar al voral de l’autopista, en plena nit i els mosquits famolencs. Tot i donar instruccions detallades, ens van a buscar a Guadalajara i ves a saber on més, finalment arriba la grua i ens porten cap a Fraga, no aconseguim ni un entrepà, és laboral i quarts de dotze, fins i tot les benzineres són tancades. El noi de la grua ens deixa davant d’un taller, tocarà fer nit aquí.

En marxa i a l'hora prevista

Però la marxa s'estronca, unes hores després ens ve a buscar la grua

I  a sobre acabem sopant chetos amb arròs amb llet...

Ho veiem negre per arribar a Astúries però el Magí i l’Albert, que havien de pujar divendres al matí amb un sol cotxe, s’ofereixen a recollir-nos demà amb els dos cotxes i així poder pujar plegats. Dit i fet, divendres, a quarts de nou del matí arriba el Lamberto, un dels amos del taller, es queden la Petitona i quan sàpiguen quelcom ens truquen, la idea és aconseguir avui el recanvi, demà arreglar-la i diumenge quan baixem els truquem i ens obren el taller per entregar-nos la furgo. El Magí i l’Albert ens rescaten de Fraga, carreguem els nostres trastos i bicis en els seus cotxes i fem via cap a Astúries.

Nou dia, nou transport, objectiu el mateix: Tracks Astures Non Stop

Deixem la Petitona al metge, et venim a buscar demà passat!

Arribem a Nava a la tarda-vespre, anem directes a recollir els dorsals, on anem trobant-nos a tothom, la Fátima i la Vera, el Jordi i la Mireia, el Txume i l’Esther amb l’Arnau, la Ruth i els seus companys enfeinats amb els preparatius... ja som a lloc, sembla increïble després de la nit tan mogudeta que hem passat.

Amb el Jordi i la Ruth i contents d'haver arribat

Quina colla de trackeros!

Anem al hotel que la Fátima ens ha reservat a última hora, som tots al mateix, després de descarregar, posar dorsals i instal·lar-nos a les habitacions anem a sopar. Macarrons, bistec, un geladet i bona companyia.

Tres i tres, el Xavi, el Txume i el Magí a la Silver, l'Albert, el Santi i jo a la Pro

Posant a punt el material

Cansats anem a dormir a quarts de dotze que demà a les 4:45 sonarà el despertador, quina mandra! Costa adormir-nos, sentim molt soroll d’aigua, sembla que s’està dutxant algú, però ja porta més de mitja hora, avisem a recepció i resulta que un senyor, a l’habitació sobre la nostra, s’ha adormit amb una aixeta oberta! Sort que hem avisat, sinó encara ens llevem amb els llits flotant per l’hotel. Ara sí, ens adormim.

Preparant el menú per demà

El despertador és molt cruel, però tot i així li fem cas i a les 5:00 estem esmorzant i a les 5:45, sortim de l’hotel amb l’Albert cap al centre del poble des d’on comença l’aventura d’avui. És negra nit i a més hi ha boira, força boira.

A les 5h del matí esmorzant, amb lo bé que s'estaria dormint

Apa, ja estem tot lo apunt que podem estar, cap a la sortida!

No som gaires els inscrits, entre 25 i 30, i és clar, una única noia, així que tocarà esforçar-se per fer un bon temps. La Ruth no es cansa de repetir-nos que ens dosifiquem, que és la més dura de les TTR i que ens trobarem rampes quasi impossibles, de fins el 31%!

Ruth, més val que ens agradi la ruta, que amb el què ens ha costat arribar fins aquí ;)

El trio de catalans de la llarga a punt!

Cap problema, estem preparats! I a les 6 en punt es dóna la sortida. Anem amb el grup capdavanter, sortint del poble encenem les llums i ens anem apropant cap a la primera pujada dura del dia que comença ben aviat. Els primers quilòmetres coincideixen amb la versió plata i bronze de la cursa i estan marcats, tot i així entre la foscor i la boira fa una mica de por perdre’s i de tant en tant toco alguna tecla del gps perquè s’engegui la llum i comprovar que anem bé.

Quan agafem la pujada però ja queda clar, hem de pujar fins dalt la Peña Mayor. Amb la fresqueta que feia i és començar-nos a enfilar i suar de valent, hi ha molta humitat i fa xafogor, de seguida ens enfilem per sobre la boira, sort que anem frescos perquè en aquesta pujada la pendent ja és important. Amb el Santi trobem una posició còmode darrera el Juan, un noi que vem conèixer ahir, i quan me n’adono ens hem quedat els tres sols pujant, per davant un grup reduït que de tant en tant si miro amunt veig les seves llums. Per darrera nostra segueix tota la colla, un parell ben a prop.

ui, em segueixen unes llumetes...

Aquesta pujada és molt intuïtiva, es ben fosc, la lluna il·lumina una mica, ha de ser preciós, al nostre pas s’espanta algun cavall i es creua per davant del Juan, quin espectacle.

Comencem a pujar amb el Juan

Algun tram pica força però com que està emporlanat i anem frescos pugem bé. Arribem dalt i en el coll hi ha el primer avituallament, portem uns 7 kms i no parem. Encarem la baixada amb precaució i ens atrapen l’Albert i un altre noi, baixem uns 7 kms encara de nit tot i que va clarejant mica en mica.

Quasi ens saltem el trencall cap a la segona pujada, aquesta sí que és xunga de veritat, molt i molt solta i rellisca moltíssim, a més encara és fosc cosa que dificulta triar bé la traçada, total que toca enfilar-se ara sobre la bici, ara a peu. L’Albert se’ns en va una mica pujant.

Arribem dalt amb en Tomás, un noi de Madrid, els tres al·lucinem amb les vistes, gaudim d’un cresteig mentre està sortint el sol entre les muntanyes, el cel rogent per tots és sabut que pronostica pluja o vent però ara mateix deixa una estampa preciosa.

Dalt del coll comença a veure's alguna cosa

I mica en mica es veu tot preciós, un cel rogent que pronostica, pluja o vent...

A la baixada, no sabem ni com ni quan es canvien el Tomás pel Juanjo, un noi basc. Passem pel costat del segon avituallament, km.25, quasi ni el veiem, està en un carrer de Beloncio, en plena baixada. Aquí en principi es podien deixar els llums però seguim, estem animats i aquest tram és prou ràpid. Això sí, ara toca posar els 5 sentits en el GPS, el recorregut deixa d’estar marcat.

Les fotos no fan justícia, l'espectacle és meravellós

Els següents quilòmetres en el perfil semblen molt planers i senzills, però no ens hem d’enganyar, toca navegar a base de bé, hi ha molts trencalls i el què semblen pujadetes en el perfil, són rampes, curtes però dures. I amb aquestes que atrapem al Albert que va amb el Juan i el Gabriel, apa, ja som 6.

Amb el Santi ens pensem que en qualsevol moment ens deixaran enrere, l’Albert està prou fort per fer-ho i a la resta se’ls veu envalentonats, però no, van passant els quilòmetres i anem en grup, fem una bona colleta, avisem al Gabriel que té tendència a equivocar-se en els encreuaments, i la fem petar sobre curses en què hem participat mentre creuem poblets amb els seus típics hórreos, passem per pistes, pistes encimentades, trams de carretera, senders que surten del no res, un caminet fresquet bora el riu, una mica de tot i en anem apropant a Arriondas on hi ha el tercer avituallament i, ara sí, parem.

Entre poble i poble trampes de les bones

Creuem poblets

Rampes dures però que quan són emporlanades es pugen millor

Som al km.57 i ens diuen que davant només en tenim 3 i que van junts. Mengem, bevem i ens prenem un gel que toca un port molt llarg i dur, el Fitu, l’estrella de la ruta. El Santi i jo sortim una mica abans, que he d’anar al lavabo i enmig del poble no és plan. Som gairebé al nivell del mar, el gps dóna 25m. d’alçada i hem de pujar fins a gairebé 700m, toma port!

Arribant a Arriondas

El primer avituallament on parem, quina gana! l'Albert, el Juanjo, nosaltres, el Juan i el Gabriel

Poc després de la nostra paradeta ja tornem a anar tots junts. La cosa s’enfila ràpidament, tenim un descanset prop del poble de Collía, on fem un sender de baixada ben distret, serveix per agafar alè pel què ens vindrà ara, ens anem enfilant i la boira ens torna a quedar a sota, el paisatge torna a ser magnífic. Creuem una carretera i arribem a una tanca que hem d’obrir, aquí és quan la cosa es posa a picar de veritat, primer per pista de terra on em rellisca la roda i he de posar peu, m’enfilo de nou a la bici i seguim pujant amunt entre boscos de pins i eucaliptus. La pujada suavitza una mica, lo just perquè agafem una mica d’aire pels rampots finals, com que està emporlanat podem pujar muntats fins dalt però quina tela de rampes, perquè veig que estem a punt d’acabar el port, sinó baixo de la bici. El Gps acaba marcant rampes del 32.2% i vinga pedalar, sense cadència però pedalant amunt.

Senderons entre la boira

El grupet avançant cap al Fitu

Anem enfilant i comencem a deixar la boira enrere 

Ens pensàvem que no veuríem res... però finalment sembla que sí, que bonic

Contenta, la ruta és molt maca i encara ens espera lo millor per veure

Apretant les dents, aquí encara podem fer alguna foto però a les rampes més dures impossible

Després d'una rampa molt dura de terra, el camí suavitza una mica entre el bosc

Els eucaliptus ens acompanyen durant bona part de la ruta

Un cop dalt arribem a un prat verd que ens posa a tots un somriure a la cara, llàstima que està núvol i fa estona que sentim tronar ben a prop nostre. Creuem el prat i agafem un sender que cresteja i va baixant cap al mirador, comença a xispejar. No sabem on mirar, a la dreta Picos d’Europa ben ennuvolats i a l’esquerra el Cantàbric enteranyinat, hi haurem de tornar un dia que estigui ben clar.

Prop del mirador trobem l’avituallament, portem uns 70kms, i ens hem cruspit dos dels grans ports de la ruta. Parem a veure una mica i ens posem el xubasquero, es posa a ploure amb ganes i toca baixar, així que millor posar-nos-el.

La recompensa després de les rampes més dures del Fitu

Després del coll comença un sender que es preveu espectacular

La visibilitat no és la millor però els núvols també hi donen un encant especial

El Cantàbric amb calitja

Ens quedem tan absorbits pel paisatge que parem a fer fotos

Avituallament del Fitu i comença a ploure...

Fem tota la baixada plovent, la baixada no és complicada però hi ha pedra i força tou de sorra, tot molt poc compacte i rellisca bastant. Arribem a una pista i seguim baixant ja més fàcil, de nou entre eucaliptus, quina olor que fan. Hem de passar una tanca de pinxos i finalment arribem a baix. Passem per sota l’autovia del cantàbric, remuntem un turonet i de cop, anant per un sender, apareix davant nostra una platja i el mar. Espectacular.

Baixem fins arran de costa

De nou tenim un munt de quilòmetres que en essència semblen planers però a l’hora de la veritat van cascant perquè són un puja baixa constant amb rampes ben dretes que ens esforcem a pujar. Això sí, uns 20 kms. resseguint la costa del Cantàbric, passem per llocs guapíssims, ens va plovent i ha baixat la temperatura però cada nova cala, cada prat que arriba fins la costa, cada penya-segat al mar.. ens deixen amb la boca oberta.

Una espessor de falgueres separa el senderó de la platja

L'Albert té una bona mestra de fotos onboard:)

I com torna a ploure una altra vegada...

Vistes a la Playa de la Huelga 

Paradeta al mirador, llàstima de la boirina

Després de Lastres la cosa canvia, encarem una mica més cap al interior i tenim tots la mirada fixada a Villaviciosa, allà ens espera el següent avituallament i comença a fer-nos falta, ja que l’avituallament anterior estava al 70 i aquest està marcat al 120, esperem que arribi abans ja que la resta s’han avançat una mica. Evidentment se’ns va acabant l’aigua i alguns no ho han tingut en compte i també els hi falta menjar. Nosaltres això ho portem bé, anem ben carregats de barretes, dàtils, gels i anem picant sovint, el terreny avui ens ho permet.

Cap al interior deixem la pluja enrere i cada cop fa més calor, per no parar anem aguantat amb l’impermeable posat, ja ens veiem a prop de Villaviciosa però toca revoltar una mica per arribar-hi, davant ens apareix una nova rampa, no podem més, parem per desabrigar-nos.

Amb tot plegat el grup passa per un moment anímic més dur, intento animar-los i tiro una mica de la colleta, que estem a punt d’arribar. I finalment sí, creuem el poble i abans de sortir-ne trobem l’avituallament del dinar, yuhu! Som al km.114.

sí! hem arribat al avituallament de Villaviciosa!

Dinem una mica de pasta, jo per variar una mica menys que la resta que sinó després no hi ha qui faci la digestió. Engreixem les cadenes i el Santi i jo anem tirant que de nou necessito buscar el lavabo de noies.

És l'hora de jalar!

I de postres un gel per rematar

Deixem enrere Villaviciosa però el primer tros és per carretera, no trobo el raconet idoni fins que entrem a la pista, just on comença una nova llarga i dura pujada cap a Tresvilla. Uf, de nou terreny dur i pedregós, com sempre ben dret i recte, aquest cop el gps arriba a marcar rampes del 29%, i amb una novetat, han desaparegut els núvols, el sol apreta i fot un calor que espanta, la que ens faltava. Passem pel costat de dos “peregrinos” que estan descansant i flipen que estiguem pujant per allà. A la part més suelta però posem peu a terra, que ja portem molts quilòmetres i no fa falta deixar-nos totes les forces aquí que hem d’arribar al final.

Per tota la ruta podem observar els típics hórreos

El caminet ens porta a la carretera i d’allà al coll on agafem la baixada, apa a desfer tot el què hem pujat. De 440m a 70m, de nou casi a nivell del mar i ja cal que ens calcem que toca pujar de nou a més de 700m... acabant de baixar ens atrapa l’Albert, apa el trio de catalans al atac! I tots junts encaminem l’última pujada llarga del dia, objectiu: l’avituallament de Fumarea, al km. 140

Sort que ja falta menys!

Perquè les cames comencen a queixar-se i a sobre ara passem calor

Apa, ja cal que ens calcem, 14 kms bàsicament de pujada i aquest tram tampoc se salva de les rampes asturianes, per sort de tant en tant hi ha algun descans. En un tram que transcorre pel mig d’una urbanització veiem Gijón a la nostra dreta. Al cap de poc ens atrapa el Juanjo, que s’ha marcat unes series per atrapar-nos. En aquesta pujada el Santi no va molt fi però quan passem l’urbanització i tornen a venir les rampes de la muerte l’Albert se’ns en va i el Santi no sé d’on treu les forces però s’enfila per totes les rampes, jo en sóc incapaç. I fent justícia al seu nom arribem a Fumarea traient més fum que un dimoni escaldat, com ha costat!

El sol ara llueix de ple i l'olor dels eucaliptus ambienta la pujada

Gijón al fons

I com torna a pujar això! El Fumarea ens farà suar

I aquí encara era pitjor, a la foto no ho sembla però pujava moooolt, jo no vaig arribar dalt caminant

El Santi s'ho puja tot i això que moments abans havia entrat en crisi, hehehe

Al avituallament trobem al Albert a punt per sortir, li donem via lliure i l’animem a fer els últims quilòmetres a tope, a veure si atrapa al tercer, hehehe. Nosaltres recuperem una mica que ens fa falta i prosseguim amb moltes ganes de baixada. Encara queden uns 35 kms però com que ja hem fet els ports més llargs sembla que el què queda ha de ser més assequible.

Merescuda parada al avituallament

Contents reprenem la marxa i es fan dures les pujades, per sort ara són curtetes i no tan enrampades i quan tornem a trobar marques sabem que ja ens queda poc, vol dir que hem enllaçat amb els traçats de la plata i la bronze, deuen quedar uns 20kms, el Santi posa la directa i feina tinc a seguir-lo, a tope cap a Nava!!

Contents, sembla que el més dur ja està fet, tot i així ens queden 35kms!

Passem per l’últim avituallament, fem una paradeta ràpida que ens diu el senyor que només queden 11 quilòmetres i reprenem la marxa, a part d’una rampa molt dura amb reguerot al mig, la resta ho fem tot lo ràpid com podem, sembla mentida que a la pujada d’abans al Santi s’anava queixant de que no podia i ara no hi ha qui el segueixi. Ens anem animant cada cop més, si no passa res arribarem amb menys de 13h, que bé! I això que contàvem fer-ne més de 14... i sí, veiem una sidreria de color blau, una rotonda i el cartell: NAVA. Hem arribat!

Parada llampec al últim avituallament

Contentíssims anem fins la plaça del poble, 12:50h! I posició 6 i 7 de la general. Ara sí, podem dir que ens hem polit la 1a edició de la TTR, Eutiches, Diable i Astures en les seves versions llargues a la butxaca, quines quilometrades que ens hem fotut!

Molt happys! 12:50

Al cap de poc van apareixent tots, el Magí i el Txume que han acabat amb èxit la versió Silver de quasi 100 kms, la Fátima i la Vera que se’ls ha fet dur però han finalitzat la bronze... tots menys l’Albert que al final ens ha tret 10 minutets però que ha marxat corrent al hotel i es perd el seu primer podi, quin cas!

I podi del Santi, yuhu!

I jo també, la llàstima és que no hi hagi més noies...

A la curta sí, la Fátima enreda a la Vera i la Vera es deixa enredar :)

I amb la feina feta tota la colla a sopar, que ens ho hem guanyat, quina gana! Amb la panxa plena es va fent tard i el cansament cada cop és més present, agafem el llit amb ganes però tot i així no dormim molt bé, llàstima perquè diumenge ens espera un bon tute de viatge, però com es diu amb castellà “sarna con gusto no pica”, així que esmorzem i deixem el Magí de vacances per Astúries i l’Albert, el Santi, jo i les tres bicis ens “entetrisem” en el golf i apa cap a Fraga a buscar la furgo que allà ens està esperant.

Després d'una bona cursa el millor la companyia i un bon àpat!

L'endemà toca recollir i cap a Fraga

On ens espera la Petitona ja recuperada i ens despedim de l'Albert

Apa, en marxa cap a Sabadell

Agrair un cop més al Magí i al Albert que no van dubtar ni un moment en recollir-nos a Fraga, sense ells no haguéssim pogut gaudir de les vistes espectaculars de la Tracks d’Astures. Gràcies macus!

Tracks Eutiches + Tracks del Diable + Tracks Astures = TTR