 |
| La boleta blava abans de emprendre el repte |
A posteriori ja va aparèixer la categoria, però com que
sempre estem apuntats a mil i una curses arribava la data i estava distreta amb
altres històries ciclistes. Aquest any però la cosa ha anat diferent, l’edema
astragalià el març i el doble trencament del polze el juliol, van fer que em
quedés amb les ganes de córrer alguns dels objectius de la temporada o de no
haver-los pogut gaudir competitivament al 100%, així que interiorment el cos em
demanava un repte i se’m va creuar per davant la Powerade Madrid – Lisboa.
Vaig anar-li dient al Santi però no em feia cas, despistava
el tema, és una cursa que a ell no li diu res però que si jo me la volia
plantejar en SOLO no m’hi podia llençar sense la seva ajuda. I el 22 d’agost m’envia
un watsap: 29-30 i 3 d’octubre tinc vacances, algun plan? A partir d’aquí vem
començar a moure alguns fils i el 31 d’agost feia l’inscripció per la Madrid-
Lisboa 2016, 770kms en solitari, uf, un repte en majúscules. Paral.lelament i gràcies a l'ajuda de la Fátima vem muntar un quilòmetre solidari, recolzant l'inciativa dels 3 dies Trail de Ibiza i convertint-se així en una motivació extra per arribar a Lisboa.
Abans però teníem dos superplans de setembre, la Pyr’Epic i
l’Ultra Raid de la Meije, així que la Madrid – Lisboa va quedar en un segon
terme fins el 19/09 quan per fi, i sense tenir gaire temps, ens vem dedicar a
organitzar el gran repte. Els pares ja s’hi havien apuntat, ja que al
explicar-los-hi el tema el primer que van dir va ser – I qui farà l’assistència
al Santi? – Així que ja teníem l’equip complert!
Els dies se’ns tiraven a sobre, sort que el Santi, el Team
Manager, es va dedicar a buscar cròniques d’anys anteriors, analitzar dades...
després ho comentàvem i vam aconseguir, just el dia abans de marxar, tenir una
taula amb unes previsions de temps per etapa i una llista amb totes les coses
que hauria de fer l’assistència en els punts d’hidratació.
Per qui no conegui la prova consisteix en recórrer, en
equips de 4, 3, 2 persones o en SOLO, i seguint un track els 770kms que separen Madrid
de Lisboa en un màxim de 55 hores. Aquest recorregut està dividit en 10 etapes,
al finalitzar cadascuna d’aquestes etapes hi ha el que l’organització anomena
estació d’hidratació on hi ha un avituallament i es pot rebre assistència. Per
a cadascuna d’aquestes etapes també hi ha un temps màxim per fer-la i arribar a
la següent estació d’hidratació. En un principi entre aquestes estacions
d’hidratació no hi ha avituallaments i les etapes tenen entre 60kms i 108kms, durant
aquests quilòmetres has de ser autosuficient i un dels problemes que més ens
preocupava era la hidratació, amb el bidó gran que porto normalment no dóna per
fer una etapa així i menys si és el migdia i fa calor, així que vem posar un
segon portabidó a la bici. Analitzant temps i dades el què ens vem adonar de
seguida és que els talls de pas són molt justos, estan fets pensant en els
equips i no en els que corren en categoria SOLO i que si sumàvem els kms per
etapa que ens havia facilitat l’organització en lloc de ser 770kms com diuen en
són 789kms.
 |
| Provant els settings per la Madrid - Lisboa |
 |
| El Team cap a Madrid |
 |
| Dos locos muy locos |
A l’arribar a les Rozas toquen els temes més formals,
recollir dorsals, localitzador de seguiment i començar a intercanviar
impressions amb els que seran els companys d’aventura.
 |
| Sort que no hi havia control psicològic... |
 |
| Amb el millor Team Manager del món |
Dels 800 inscrits només uns 70 ho hem fet en categoria SOLO,
la resta corren en equips i dels SOLO sóc l’única dona. Pensava al inscriure’m
que també hi hauria la Noe que l’any passat ja ho va intentar però finalment
aquest any no ha pogut entrenar per ser-hi, així que s’han intercanviat els
papers i és en Ribi qui corre i ella li fa l’assistència.
Fem tots els tràmits i marxem cap al hotel que està a uns 3
kms de la sortida, hem decidit que per descansar tots bé abans de la cursa
dormiríem els quatre en un hotel. Anem a sopar i més tard del què seria
recomanable anem a dormir. Els nervis i la calor no em deixen descansar, em
costa molt adormir-me, quina llauna. Això sí, quan ja estic clapada totalment
sona el despertador. A esmorzar i cap al pavelló de Las Rozas on a les 12h es
fa la sortida.
 |
| L'Abraham em fa arribar el 1er teleabrazo de la Isa, gracias a los dos! |
Si a la nit he tingut nervis ara estic com un flam. El mòbil
treu fum, tothom em dóna ànims, em fan entrevistes per RAC1, Rtve, de
l’organització, m’aplaudeixen a la grada (moment tierra tragame) i jo
mentrestant intentant menjar pasta per agafar energia. Ja a la línia de sortida
me n’adono que no m’he posat la meva crema protecció 50 a la cara, m’agafa
pànic, així no puc sortir! Hehehehe, ningú en té, així que el pobre Team Manager
bat el rècord mundial dels 1000m llisos per anar-me a buscar la crema i tornar,
el pobre arriba pàl·lid i a punt de vomitar però just a temps.
SS1 MADRID – ROBLEDO DE LA CHAVELA 66.6 KMS 995+
 |
| Una entrevista |
 |
| Dues entrevistes |
 |
| I tres entrevistes... com volen que no em posi nerviosa! |
 |
| Però al Team també li toca, menys a la mare que se'ns amaga, hehehe |
 |
| Moments previs a la sortida amb la family-Team i intentant menjar una mica de pasta |
 |
| Visita de luxe a la línia de sortida, gracias Iñaki! |
Teleabrazos per aquí, la visita de l’Iñaki, petons de la family
a tort i a dret, ànims de gent desconeguda per tots costats... i es dóna el
tret de sortida i és aquí on per molts em converteixo en una boleta blava. Per
fi, necessitava començar a pedalar per alliberar tensions. Però bueno, la cosa
comença estressada perduda, els 6 primers quilòmetres són neutralitzats però
com que sortia de mitja parrilla s’ha fet un forat i només sortir ja he perdut
el voluminós grup de davant. Com que tothom m’ha recomanat que les tres
primeres etapes he d’anar forta, sí, sí, és de bojos però sembla ser que és lo
millor, doncs esprinto per enllaçar amb el grup de davant, vinga a gastar
forces gratis!
 |
| La boleta blava en el Poliesportiu de la Dehesa de Navalcarbon, 3,2,1 go! |
Tot i que la part més racional et diu que et moderis, faig
cas als consells de Ribi i companyia i li foto canya. Rodo una estona amb la
Lucía Vázquez que va amb equip de 3 fins que se’n va i ens quedem un grupet
d’unes 15 unitats, dels quals bona part anem en SOLO, Dios los cria y ellos se
juntan, penso. Anem ràpid, de fet jo vaig com si fos una cursa de 30kms, no hi
ha res més a dir.
De seguida conec al famós Valentí Sanjuan, que en el seu
tercer intent per ser finisher aquest any s’ha buscat un espàrring de luxe,
l’ex-corredor Miguel Silvestre. Amb ells pedalaré a estones durant la cursa. Hi
ha algun portuguès i també un noi danès que em sona, és el Michael Sommer, amb
qui havíem coincidit al Rally di Romagna, que petit és el món.
 |
| Algú em podria haver dit que duc les dents plenes de barreta, no? |
 |
| Bons consells els del Miguel Angel |
SS2 ROBLEDO DE LA CHAVELA – BURGOHONDO 76.6KMS 1367+
En aquesta primera estació d’hidratació hi havia molta gent
i surto descol·locada, no sé si amb els que rodava de SOLO són davant o darrera
i els que surten per equips volen ja que van frescos, són les primeres
pedalades que fan. De seguida me n’adono que em costa pujar, merda. Quan baixo
vaig bé però a la que puja una mica em sento marejada i a sobre hi ha uns
rampots de caminar... deu ser la calor. Però bueno, vaig avançant, patint i
rallant-me a les pujades i gaudint i fent passades a les baixades, que en
aquesta primera part són corrioleres i aquí hi ha gent molt poc tècnica, que a
la que veuen una baixadeta estreta i amb una pedra posen peu.
Hi ha un tram de pujada per asfalt on passo molta pena, sort
que no dura molt i agafo una baixada força llarga. Després del poble de
Cebreros, vaig sola, al meu aire i em vaig recuperant. Arribem a un poble que
es diu el Tiemblo, miro els bidons i recordo les paraules del Miguel Angel: -si
llegas al segundo pueblo y te has terminado un bidón rellena en la fuente o no
llegas a Burgohondo con agua-. I així ho faig, parant amb un parell de SOLO que també roden per allà.
Quan prosseguim arriben el Valentí i el Miguel, seguim junts
però prop de la presa del Embalse del Charco del Cura seguint-los m’adono que
ens estem equivocant, hi ha dues pistes molt paral·leles i hem d’anar per la
d’abaix, els aviso i rectifico primer. Ve un sender molt xulo al costat de
l’embassament, de pujada, distreta, que s’ha de traçar, desgasta però a mi
m’agrada.
 |
| Yuhu, senderillo! |
 |
| jajajaja, quina pinta que faig, però ningú em pot avisar? |
Arribant a Burgohondo el José ens comenta que es vol
retirar, però si anem de conya! Hi arribem cap a les 19:25h amb 143kms a les
cames, 5h i mitja de cursa i dues hores per davant del tall horari.
A l’estació
d’hidratació el team m’està esperant més que preparat i aquest cop amb ells
també hi ha la Noe, quantes atencions i ànims, em fan seure mentre menjo i ells
canvien les piles del gps, posen el focus i les bateries a la bici, em canvien
el casc pel del frontal, em reomplen la bosseta de barretes, fruits secs,
gels... i agafo roba d’abric però no me la poso, per poder-la dur agafo el
camelback, fins ara havia anat sense i així també és més pràctic per beure a la
nit sense haver d’agafar el bidó. La putada és que encara em fa mal l’esquena,
espero que el camelbak no ho empitjori. El peu el tinc molt adolorit, així que
m’afluixo la sabata a veure si em passa una mica, immediatament noto
alleugeriment.
 |
| 2a etapa finiquitada i contenta per haver superat les males sensacions |
 |
| La boleta blava no podria estar millor acompanyada! Quin team! |
 |
| Noe, l'any vinent et vull veure a tu damunt la bici! |
SS3 BURGOHONDO – NAVALPERAL DE TORMES 60KMS 1590+
La boleta blava surt sola, disposada a cruspir-se la Sierra
de Gredos, això sí, primer para a pixar, hehehehe. És l’etapa amb més desnivell
i es nota de seguida comencem a pujar i en algun tram amb molta pedra s’ha de
posar peu. Es va fent de nit, un capvespre molt rogenc i preciós, mentre no
anunciï pluja o vent... dalt d’un turonet, just abans de sortir a la carretera
sento a la Noe, quina sorpresa, ella i el Team animant, això encara m’esperona
més. Aprofito el moment per engegar el focus i continuo dient-los adéu.
 |
| Posta de sol, molt més espectacular en directe que a la foto |
 |
| Sorpresa! en una rampa al costat de la carretera la Noe, el Team i més gent animant, llàstima que poso peu a terra |
Aquest tram és molt distret, m’encanta, senders de baixada i
sobretot de pujada, llàstima que és de nit i has d’afegir-hi un esforç extra
per no posar peu. En un sender de pujada em trobo obrint camí davant d’un
grupet, alguns es queixen de lo tècnic que és però a mi em fa passar l’estona
més ràpid. Finalment sortim a la carretera, prop del poble de Navalosa, pel què
s’ha encarregat de dir-me tothom ara ve un port de carretera ben llarg, quina
llauna.
 |
| Amb el kit modo nit activat |
Mentre pugem per la carretera una desfilada d’autocaravanes
ens va avançant, de tots els models i mides, és prou curiós. Amb el Toni fem
uns riures intentant endevinar el gentilici dels nois i sobretot de les noies
de San Martin del Pimpollar... Tot i que fa estona que és negra nit no he parat
a posar-me roba, m’abrigo un cop d’alt on som gairebé a 1600m, just abans de
començar la baixada.
També abrigant-se trobem el Javi el Kumba a dalt del coll,
hem coincidit a la pujada pedregosa però a la carretera ens ha deixat una mica
enrere, ell també va en SOLO i el tio va amb una suspensió rígida, estiueja per
allà i es coneix la zona. La baixada té un tram més pedregós on el Toni
s’escapa una mica, no vull arriscar que em queda molt per davant així que la
baixo tranquil·lament, que no sigui que la boleta blava baixi rodolant.
Anem a parar al lateral del riu Tormes una bona estona,
entre la baixada i l’humitat del riu es nota que ha refrescat però vaig bé.
Sort que no trec l’ull del gps perquè el Javi s’ho coneix però té problemes amb
el track i no el porta en pantalla. Un cop s’acaba la baixada forta encara
queden uns 15kms fins la següent estació d’hidratació i són molt variats,
tendeixen a tirar cap avall però hi ha algun repatxonet que fa pupa.
 |
| Jo per la muntanya i el Ribi ja sopant a Navalperal amb la Noe arreglant-li la bici |
 |
| Sí! acabant la 3a etapa del divendres! |
El team manager em passa el parte, tinc a tot el Bestiar Lliure i part de l’estranger intentant seguir la boleta blava, tot i que l’aplicació es veu que no funciona massa bé i tenen penes i treballs per saber on paro, sort que ell els va informant i també, sempre que pot, fa bullir l’olla a les xarxes socials, és impressionant el rebombori d’aquesta cursa.
 |
| Team de luxe amb convidada d'excepció! |
SS4 NAVALPERAL DE TORMES – NAVACONCEJO 60.4KMS 469+
Aparentment és l’etapa fàcil, la que a tothom li agrada,
però la boleta blava és especial i de seguida veu que això no va amb ella.
20kms de baixada? 20kms de rodar com una boja, baixada suau, fals pla cap
amunt, vaja avorridíssim, rodador i per carretera... finalment m’atrapen el
Sanjuan i el Miguel, al menys no vaig sola, i al acabar la carretera som un
grup de 6, roden força ràpid i intento no perdre’ls. La pujada és llarga però
va pujant mica en mica fins l’últim tram que s’enfila més dur i amb un tram
tècnic al final.
Algun dels nois amb els que rodem, que van en equip, ja ho
coneix d’altres anys i ja fa estona que informa de que la baixada l’haurem de
fer a peu. I sí, quan aconseguim arribar a la baixada, que prou dur se’m fa
intentant seguir el seu ritme, faig el primer tram damunt la bici però quan el
volum de pedres comença a sobrepassar-me em poso a baixar a peu, com tots. Ara
la feina rau en no torçar-se un turmell. La baixada pedregosa és llarga i ens
deixa a un tram asfaltat on em quedo una mica enrere, però pensant-me que ja
s’acaba l’etapa no li dono importància, creuem un poble, crec que és Tornavacas
on, tot i ser les tantes de la nit, hi ha un grup de gent animant i fent una
escandalera de tres parells de collons, ole per ells.
Surto del poble buscant l’avituallament però no, aquí no hi
ha avituallament que valgui, encara falten quilòmetres! Amb aquestes que
m’atrapa el Miguel que es pel què fos s’havia quedat enrere. Entrem en un
sender on m’he de concentrar força, és molt fosc, té força roques i lloses i
timba a l’esquerra sobre un riu. És aquí on no sé perquè passant un tros de
pedres em surt la cadena per fora el plat, cap a la biela, he de parar a
posar-ho bé i perdo el Miguel.
Ara sí, la boleta blava té uns quants quilòmetres per gaudir
del silenci de la negra nit, al apropar-me a una zona més poblada apareix un
biker, no sé ben bé d’on, segurament s’ha confós a la cruïlla anterior i al
reprendre el camí ens hem trobat. És el Cesar i és un altre SOLO, amb ell arribo
a Navaconcejo on, quan arribo no hi trobo el Team, socorro!
Falsa alarma, és parar i treure el mòbil per trucar-los que
apareix el Santi corrent i la resta del Team mig minut després. Els pobres al
avituallament anterior quan jo he marxat han sopat uns entrepans i com que
sempre els fan aparcar l’autocaravana lluny, entre l’excursió per anar-la a
buscar i per aparcar-la aquí doncs se’ls hi ha tirat el temps a sobre. Però cap
problema, aquí estan i amb la maquinària engegada, com sempre.
Segueixo bé de temps, arribo cap a les 3:20 de la matinada,
encara amb molta nit per davant, però amb més de 3:00h de marge sobre el tall
horari. Aprofito per menjar, canviar-me el culote, beure, canviar piles del
GPS, comprovar bateries llums... i quan està tot en ordre surto, a veure si
atrapo un parell de nois que han sortit fa un moment.
SS5 NAVACONCEJO – CAÑAVERAL 83KMS 883+
Encara no he sortit del poble que he de tornar enrere, el
frontal no va i em va de conya per veure bé el track durant la nit. Així que
torno al avituallament, encara hi és el Team que estan recollint, quina cara
fan els pobres el veure’m de nou. Ens mirem el frontal i ara torna a funcionar,
el deixem engegat i els hi demano que me’n posin un de recanvi al camel. Torno
a sortir, ara ben sola.
 |
| Torno per arreglar el frontal |
Aviat però, la boleta blava atrapa un parell de nois que van
a un ritme tranquil. Comencem a rodar plegats, un d’ells va més alegre i
l’altre una mica més justet i les pujades són dures, no llargues però si que
piquen. Vaig alerta perquè en aquesta etapa diuen que hi ha 18 tanques que hem
d’obrir i tancar, en canvi però els dos bikers comenten que els hi han parlat
d’una zona que va paral.lela a un mur que és molt xunga.
De seguida he de parar perquè el frontal s’apaga. Ells
m’esperen mentre trec de la motxilla l’altre frontal i me’l col·loco directe al
front, per sobre les ulleres (porto les de vidres transparents per protegir la
lentilla i els ulls de l’aire) i per sota el casc. Al cap de poc he de tornar a
parar, la primera bateria del focus s’ha acabat i he d’endollar la segona, sort
que està tot molt ben posat a la bici i en un moment ho tinc fet.
Vaig marcant-los el ritme, les portes que trobem estan
obertes i finalment arribem a la zona del mur, quina “encerrona”, el track va
pel GR que es transforma en un sender paral·lel a un mur de pedres grosses que
sembla que delimiti uns camps. Fa pujada i a trossos el sender té molta pedra
cosa que ens obliga a posar peu. En una zona el sender es desdibuixa atrapem a
un parell més que van remugant de valent i això que tots són de relleus menys
la boleta blava.
Finalment trobem el nord, em segueixen tots quatre i per
darrera sentim un parell de veus, els indiquem per on hem passat nosaltres i
prosseguim mentre sentim que diuen que els han picat abelles! Per sort a la
boleta blava no li han picat, només va putejada amb el frontal, el casc
s’arrepenja el frontal, aquest sobre les ulleres i les ulleres li pressionen el
pont del nas.
Sortim a una pista majoritàriament de baixada, els dos que
hem atrapat s’han quedat enrere i em segueixen els dos nois del principi de
l’etapa. Vaig obrint camí, molt atenta perquè la pista és ràpida però està
força trencada i no vull anar per terra. Intueixo que devem anar de nou prop
d’un embassament perquè en alguna corba es veu aigua brillar a prop nostra.
Això sí, quina nit més negra, ni lluna ni res, només els nostres focus i
frontals.
Canviem de pista en una zona més planera, sembla que arribem
a algun nucli urbà. De cop noto que no em segueix ningú, miro enrere i els dos
nois han parat i no m’han dit res, o no els he sentit. Tiro una mica més
endavant i aprofito per pixar. Just al incorporar-me venen dues llums, i m’hi
acoplo però llavors m’adono que no són ells. És el Cesar, amb qui havia acabat
l’etapa anterior, i un altre noi d’equip de quatre, el Joaquin.
Canvi de grup i la boleta blava creua Plasencia amb el Cesar
i el Joaquin. Després de la ciutat hi ha un tram molt llarg de carretera, se’m
fa pesat però anem avançant els tres a un ritme que puc portar, la putada és
quan en una recta interminable ens avança un grup de 6 o 7, tots d’equips i que
van força més ràpid que nosaltres, el Cesar i el Joaquin s’hi enganxen, tot i
que amb dificultats, jo ho intento però no puc i em vaig quedant.
Llavors la boleta blava es queda en terra de ningú, la
distància amb la grupeta no augmenta però tampoc aconsegueix que disminueixi.
Finalment, en un esforç extra en un tram que puja una mica aconsegueixo connectar de nou amb el grup i deixar-me
portar una mica però he fet tard, al cap de molt poc s’acaba la carretera i el
grup es comença a estirar. Quina mala pata.
Saltem un filat molt alt que té una escaleta per passar-lo i
entrem en un bosquet de matolls i arbres baixos, amb tramets de sender i pista
i puja i baixa constant. Hem quedat el Joaquin i jo, la resta per davant o per
darrera i comença a despuntar el sol, li costa però va sortint. Em quedo parada
el Joaquin fa molt poc que va amb bici i és el primer cop que roda de nit i va
i li toca una etapa quasi tota nocturna i en canvi ell flipa amb mi, que
estigui fent tota aquesta quilometrada en SOLO. L’un per l’altre, distrets
anem fent l’última pujada del dia, llàstima que ens equivoquem en un tram i
agafem un sender que va per la dreta d’una tanca molt alta amb filferro punxegut,
quan ens adonem que hauríem d’anar per l’esquerra de la tanca és massa tard i
hem baixat força, toca recular. Quin pal.
Retrobem el camí i encara puja una mica més, una vaca que
pastura al passar-li pel costat surt disparada passant-me a ras, quin ensurt! I
finalment sí, arribem dalt, que llarg s’ha fet, però per fi baixem cap el poble
i amb claror, tot i que no vegis que mandrós està el sol, li costa moltíssim
sortir.
Que bé! Una baixada i tècnica, m’encanta, és pedregosa i amb
un reguerot al mig, vaig traçant bé per no caure però de sobte no sento les
pedres fent soroll darrera meu... a baix paro i veig el Joaquin aixecant-se del
terra, pobre ha caigut i a sobre se li ha trencat el GPS. Arribem a Cañaveral,
per fi!
 |
| Arribant amb el Joaquin a Cañaveral. Com ha costat que es fes de dia! Primera nit superada i que llarga s'ha fet! |
Són les 9:20 del matí, la nit se m’ha fet molt llarga però
ja he superat la primera i la boleta blava està contenta, 5 etapes a la
butxaca, vol dir que n’ha superat la meitat! I de temps vaig bé, el control de
Cañaveral tanca a les 12:30, així que vaig amb 3 hores de marge.
El Team m’explica
que la gent està enganxadíssima seguint la boleta blava travessant la
Península, mentre esmorzo una arròs amb llet i rebo els ànims de la gent que hi
ha per allà, altres corredors, assistències, la gent del poble,
l’organització... tothom es preocupa per mi.
 |
| Semblo un mico de fira, em miren amb unes cares...hehehe |
SS6 CAÑAVERAL – ALCANTARA 75.6KMS 1154+
De nou la boleta blava empren l’etapa sola. El perfil és un
autèntic puja i baixa i és una etapa que torna a tenir força desnivell, cap
problema, a mi em distreu més això que no pas rodar i rodar. A la primera
pujada m’avança el Cesar i un noi que va amb parelles, com passa sempre que em
passa algú ens animem mútuament i segueixo al meu ritme.
Baixant passo el Cesar que ha parat i just arrenca, així que
comencem junts el port de carretera al costat de l’embassament d’Alcantara. A
la nostra dreta l’embassament i a l’esquerra... estan construint uns ponts
descomunals, no sé si són per una carretera o per un tren però l’obra és
faraònica i amb aquestes que ens avança el team amb l’autocaravana, yuhu! Em va
ideal haver coincidit aquí amb el Cesar perquè amb lo poc que m’agrada la
carretera anar amb algú fa que em passi molt millor. A més arriben els de RPM
per gravar-nos, just quan estic menjant, sempre em passa el mateix, hehehehe
Arribem a un creuament i l’agafem a la dreta, la carretera
baixa i torna a pujar, aquí perdo el Cesar i pujo sola. A dalt deixem la
carretera i agafem una pista per acabar prenent un sender, quan arribo a dalt
paro a treure’m les perneres, maniguets i armilla, fa calor i no hi ha ombres.
La zona és seca, àrida, sembla mentida que hi hagi
l’embassament i el Tajo aquí al costat. Passem per un poble que a l’entrada
sembla talment el decorat d’una peli del Far West, amb les cases que sembla que
cauen a trossos però en canvi la plaça porticada, el centre i les esglésies del
poble (com a mínim 3) el fan un poble encantador, intento fer fotos però veig
que la càmera està entelada, quina llauna. Surto del poble sense veure’n el
nom, ho miro a casa és Garrovillas de Alconétar, si mai passeu per allà no
deixeu de visitar-lo, jo ho faré!
 |
| Un biker creuant la plaça porxada de Garrovillas |
Apa, doncs res, prossegueixo, el paisatges és curiós, sec
però ara amb una zona de roques disperses i enormes que fan formes molt
curioses, la veritat és que té el seu encant. Vaig molta estona sola i el
terreny és duret, en un turó on hi ha una masia veig un cartell que posa “Meta
Volante” penso que han posat un avituallament al
mig de l’etapa, però no són els de la casa que venen llaunes d’Aquarius a 1€!
Que bo, però la boleta blava continua el seu camí, no va tan apurada, hehehe
 |
| Aquesta és la última foto que faig, fa un parell d'etapes que s'ha entelat l'objectiu... |
Tornant a pujar i quan començava a flaquejar-me l’ànim veig
que n’atrapo primer un i després un altre, pugen a peu... però lo més fort és
que els dos van en equip de 4! Jo en SOLO els avanço i ells que van a peu
m’animen, és el món al revés. La veritat és que em puja molt la moral i apreto
una mica més. Creu-ho varies granges amb vaques, que les tenen pasturant pels
cams grocs, la veritat és que no sé què mengen pobres bèsties, això sí, en
aquesta zona he de parar a obrir i tancar 4 o 5 portes que estan tancades.
Abans d’arribar a Mata de Alcantara avanço a dos del Mónbike
que córren en dos equips de 2, no els havia vist des de la primera etapa. Ens
saludem i segueixo a la meva que tinc ganes d’arribar a Alcantara. Passat el
poble baixa una mica per rematar l’etapa amb dues pujadetes fins el poble, això
sí, abans em trobo a l’entrada d’una pista el Team Ultra-Tri que sempre donen
una alegria amb els seus crits i ànims, que grans.
Arribo a Alcantara avançant un parell més i molt animada,
qui m’ho havia de dir. A més em munten una rebuda amb AC/DC a tota castanya! El
Team i la Noe m’esperen, em porten a l’ombreta, em fan seure a la cadira de
directora de cinema i em mimen com mai.
 |
| Rebuda espectacular a Alcantara |
 |
| hehehe, m'encanta aquesta foto, - tranqui, eh! |
 |
| Uf, això no té preu! Noe, em pots fer xantatge! |
La mala noticia és que el Jaume ha trucat a la Noe dient-li
que segurament no seguirà, no s’ha trobat bé de la panxa des del principi però
ha anat fent, la Noe l’ha animat a continuar però ... esperem que pugui seguir.
 |
| Amb el Joaquin i els compis d'equip, l'Eduardo i el Miguel Angel |
Després de la gran parada, una hora justa, toca encarar
l’etapa 7 que tothom diu que és xunga de nassos.
SS7 ALCANTARA – CEDILLO 80.6KMS 1109M+
Tot i que és primera hora de la tarda, la boleta blava ja
surt amb els llums posats, no sigui que li agafi la nit en aquesta etapa. Però
al cap de poc de sortir s’adona que té problemes per treure i posar el bidó
principal, és molt gran i toca amb la bateria del llum que està enganxada al
quadre i a més la bici segueix fent molt soroll. El terreny és tan sec que tot
i que el Team Manager ha engreixat la bici al fer-ho amb cera no ha estat
suficient, quina escandalera que porto a sobre.
El track surt pel mig del poble i em quedo també amb les
ganes de visitar-lo, passem pel costat d’un convent majestuós i pel GR que ens
porta per damunt del Tajo i amb vistes al pont romà, això sí, per sortir d’aquí
toca empènyer una mica la bici que el GR es posa costerut. Un cop d’alt paro i
truco al Team per avisar-los dels problemes que tinc perquè els solucionin a la
següent estació d’hidratació i mentre parlo em passa un noi, penjo ràpid i
apreto fins atrapar-lo, que no fa pinta de que hi hagi ningú més pedalant per
aquí a prop.
Fem bones migues amb el Pablo i tot i que va amb equip de 4
crec que no el faig anar malament, a més ell és carretero i ens compensem, la
primera part és per un sender interminable, un puja-baixa constant, més o menys
d’uns 20kms, un sender molt estret, entre matolls i herbes baixes, com si fos
una estepa, creuem pistes però seguim pel sender, fins i tot creuem la
carretera i uns metres després torna a aparèixer el sender, no sé si m’agrada o
l’odio, hehehe
Fem un tram de baixada fins un riu pel mateix sender, una
zona tècnica on vaig obrint camí i el Pablo em segueix, llàstima que sortint
d’allà enllacem amb una pujada per carretera, uf, que pestosa se’m fa, abans
d’agafar de nou el caminet em trobo de nou el Team Ultra-Tri animant, són la
bomba! La mala noticia és que allà també hi ha la Noe i a la furgo... el Ribi
ho ha deixat estar, quina merda.
Reprenem el sender amb uns tobogans molt exigents, tant que
n’he de fer un parell a peu i ens atrapa en Mike el danès, puja fort però al
cap de poc veiem que es para sota un petit arbre, fa força calor i es veu que
té l’estomac fent-li la punyeta. Continuem, jo tampoc tinc l’estomac massa bé,
quan intento menjar o beure quelcom em torna tot i tinc acidesa.
Arribant al poble de Membrío paro en una font per omplir un
dels bidons, a veure si tinc sort i l’aigua sola m’entra millor que
l’isotònic o l’energy, uf, la boleta blava comença a preocupar-se... li falten
quasi 340kms i amb problemes per menjar i beure...
 |
| Sortint de Membrío amb el Pablo |
Tot i que finalment hem deixat el sender, ens costa molt
passar els kms, sort que anem xerrant amb el Pablo, intento posar-li un ritme
una mica més fort perquè encara queda molta etapa i tinc la sensació d’estar
perdent força temps. Ens han dit que en aquesta etapa hi ha un avituallament
intermedi, a Santiago d’Alcantara, cap al km. 60 de l’etapa, l’estem desitjant
però no arriba mai. Entrem en un poble, no és Santiago, però la gent hi ha
muntat un avituallament i m’estan esperant! M’animen pel meu nom, i ens
ofereixen de tot, omplim el bidó d’aigua fresca i prosseguim.
Sort que ens ha animat la gent perquè sortint del poble,
Carbajo, deixem la carretera i apareixen uns rampots que treuen la respiració,
feia estona que el veia en el perfil però preferia no mirar... el Pablo agafa
la veu cantant, el vaig seguint a uns metres, faig el què puc, les cames estan
foses, millor no us explico com senten unes rampes del 19% amb 450kms a les
cames, ai quin mal!
Arribem dalt i per fi Santiago d’Alcantara als nostres peus,
ens hi deixem caure i arribem al avituallament intermedi on m’espera el Team! Ells
i els de l’avituallament m’ofereixen de tot però vaig putejada amb l’acidesa
d’estomac i no puc menjar ni beure gran cosa, al final un gotet d’aigua i un
trocet de meló i a córrer que a Cedillo hi falta gent, encara ens queden uns
27kms d’etapa...
 |
| Per fi l'avituallament de Santiago d'Alcantara, però l'etapa encara no ha acabat... |
Sortint de Santiago seguim baixant, baixant i baixant, al
Pablo i a la boleta blava se’ls hi van posant els pèls de punta, tan baixar la
pujada serà de les que fan història.. i efectivament, rematem la baixada per un
GR on hem de posar peu a terra fins arribar a la Rivera Aurela, riu que
travessem per un pont i després vinga a empènyer la bici per sortir de la vall.
Vinga que no ha estat res!
Quins últims 20kms, rampes dures de pujada, encerrones de
baixada, dos trams d’escales que hem de fer a peu, travessar una granja de
porcs pel vell mig, recular en un moment que agafem un camí per la banda
equivocada de la tanca,... i mentrestant comença a fosquejar, la posta de sol
és espectacular, llàstima que he deixat la càmera de fer fotos perquè s’ha
entelat l’objectiu. Entre el cansament acumulat i el no poder beure i menjar bé
cada vegada vaig més dèbil, com em costa arribar a Cedillo, però abans
d’arribar-hi encara atrapem un grupet i arribem junts al poble, per fi! Etapa 7
finiquitada i ja s’ha fet de nit, són les 21:30 el Pablo em pregunta si paro a
dormir però ho tinc clar, si paro ara no arrenco així que més em valdrà
continuar... també recordo les paraules de la Noe, si superes l’etapa 7 tens
moltes possibilitats d’arribar a Lisboa, i tot i que la Noe ja no hi és, les
seves paraules em segueixen animant.
 |
| Per fi! amb el Pablo arribem a Cedillo i ja és ben fosc |
La boleta blava es deixa caure a la cadira de directora de
cine i es deixa mimar, porta 500kms i ara no es pot rendir, així que tot i que
la panxa està esbojarrada es fot a endrapar pernil salat i meló, si no menja no
arribarà. La boleta blava mare li va proporcionant aliment, la boleta blava
pare li busca aigua amb gas sense èxit, la boleta blava manager li porta la
bici a fer una repassada a l’assistència mecànica de Shimano que hi ha en
aquest punt.
I aquí és un valores moltes coses, tot i que em deuen veure
perju, perquè ho estic, en cap moment em diuen que ho deixi estar o que
descansi, al contrari, m’animen i em recolzen, igual que tot el poble, que em
pregunten com vaig i si necessito res més. Així que m’abrigo i em disposo a
sortir de nou, tinc clar que amb el què m’ha costat superar l’etapa 7 engego
amb la 8 tindré molt de guanyat. A més una de les coses que més em preocupava
abans de venir era enfrontar-me a la segona nit damunt la bici, ho estic a punt
de fer, de moment puc estar contenta perquè el tema de la son el porto molt bé,
em pensava que m’agafarien atacs de narcolèpsia tot pedalant però de moment estic
desperta, estic alerta i activa i a sobre el Team Manager ha localitzat un
biker de Lleida que surt ara mateix, en Jaume, així que surto amb ell, a
Portugal hi falta gent!
 |
| La boleta blava a Cedillo, a punt d'entrar a Portugal |
SS8 CEDILLO – PONTE DE SOR 94KMS 846M+
Entre una cosa i l’altre m’he estat ¾ d’hora parada a
Cedillo, sort que de moment vaig bé de temps perquè segueixo fent les parades
molt més llargues del què havíem planejat amb el Santi. A més les nits són llarguíssimes i en SOLO es nota molt, 12 hores de foscor i a més no hi ha gens de lluna, així que la nit és negra nit i mai més ben dit, així que he arribat a Cedillo de nit, l'etapa 8 segur que la faré a les fosques i la major part de la 9 també i tot això desgasta.
Arrenquem amb el Jaume, després de superar un primer tram
més tècnic amb timba a la dreta i una trialerilla sorrenca i tot, passem pel
mig de la central hidroelèctrica de Cedillo i comencem a enfilar-nos per una
carretera. Anem xerrant, el Jaume pateix per mi, i intenta mantenir-me
distreta, que és bon jan! Però a mi el què realment m’atabala, no és ni la son
ni el cansament, sinó el coi de carretera que no s’acaba mai, ens avança el
Team amb l’autocaravana, el Team Manager conduint, la mare de copi i el pare
saludant des de la finestra de la cuina, que bons!
Sort que és negra nit i no hi ha visibilitat perquè tinc la
sensació de fer 100kms en línia recta, miro el gps i només veig una línia
blava, la resta de la pantalla tota negra i és que hem entrat a Portugal i es
veu que el mapa és poc detallat. Se’m fa etern, a sobre tan aviat tinc calor
com fred, m’he abrigat força a Cedillo i pujant suo i baixant m’agafen
calfreds, el pernil salat em va tornant i només que intenti beure aigua tinc
acidesa, així que vaig fent traguets petits.
Després de no sé quants quilòmetres deixem la carretera i
agafem una pista, no sé què és pitjor, l’etapa diuen que només té 846m de
desnivell positiu que en 94kms no són res però és un puja baixa constant, les
pistes estan totes ben trencades o tenen trams de molta sorra, vaja que ens van
desgastant a base de bé. Al principi de tot ens avança un noi però després fem
quilòmetres i quilòmetres sense trobar-nos a ningú.
Creuem un parell o tres de pobles, s’agraeix perquè hi ha
claror i és un moment on pots descansar una mica la vista, a més el frontal no
em funciona i he hagut d’engegar la llum del gps per poder veure el track. Al
passar pels pobles però m’adono que porto el cul bastant perjudicat, tots tenen
trams de llambordes i quan hi passem el cul es queixa de valent, ja
m’estranyava a mi...
Però passem els pobles i tornen les pistes xungues, entre
boscos d’eucaliptus, passem un parell de bikers parats i més endavant n’atrapem
un tercer, és el company de l’equip de Pablo! Tot i que ens pensàvem que
estàvem anant lents no ho devem haver fet tan malament perquè li he recuperat
40’ en aquest noi. Entre això i les ganes d’arribar el Jaume es fot a tirar com
un boig, pensant-se que falta poc per arribar a Ponte de Sor, el company del
Pablo i jo fem mans i mànigues per seguir-lo, com hi va el tio.
Per fi comencem a veure llums, creiem que ja hi som però
encara falta, sembla que estiguem fent volta per entrar al poble, estem els
tres impacients i amb moltes ganes d’acabar l’etapa i finalment arribem a la
sorpresa de final d’etapa, cada etapa en té alguna, una baixada xunga, plena de
sorra, em deixen passar davant, sembla mentida, però aquí la gent és molt poc
tècnica, però tothom se n’adona i et deixen passar sense problemes, el tram més
arriscat però el baixo a peu que vull arribar sencera a Ponte de Sor. Quan
arribem als carrers del poble per fi respirem tranquils, etapa 8 finiquitada i
l’he feta menjant un anacardo, una nou que casi m’ofega i una ametlla... per
flipar.
Hem tardat 6:20h en fer l’etapa, deuen ser les 3 de la
matinada aproximadament i la boleta blava anuncia a l’arribada que s’estira una
estona, 40 minuts què és el que havien previst amb el Team Manager sobre el paper.
Després de 40 hores entro a l’autocaravana, i trobo uns trossos de pizza que li
han sobrat al Team del sopar, n’endrapo un sense pensar-m’ho tinc una gana que
no m’hi veig i una altra gran sorpresa, m’han aconseguit aigua amb gas! Em trec
la lentilla i m’estiro una estona, sento soroll i em costa adormir-me i quan
per fi m’adormo el Santi em desperta, 35 minuts de res, però al menys he estat
en posició horitzontal, podria mandrejar però no ho faig, em torno a posar la
lentilla, m’abrigo i em disposo a sortir, aquí sí que hi ha poc ambient, la
cursa està molt estirada, són quarts de quatre de la matinada i el poble
dorm...
SS9 PONTE DE SOR – CORUCHE 84.6KMS 506M+
M’acomiado del Team i em disposo a emprendre la penúltima
etapa, però faig mitja pedalada i el “xivato” del focus es posa vermell, quina
sort que ho ha fet aquí i no d’aquí 1km, traiem la bateria gastada i endollem
la de recanvi, aquest cop marxo sense una bateria de recanvi, en principi no
m’ha de fer falta, aquesta és nova i queden unes 4 hores de nit.
 |
| Som-hi, que només en queden dues!! |
Segueixo amb molta acidesa així que menjant i bevent lo
mínim, quina llauna perquè de gana i set en tinc per parar un tren. Fem un
primer tram per carretera i passat un aeròdrom entrem en un seguit de pistes
dolentes, primer amb molt ripio, aquelles ondulacions tan desagradables del
terreny i després amb molta sorra i algun tram on travessem bassals o rierols,
que ens obliguen a mullar-nos els peus.
Aquesta primera part em deixo portar per l’Antonio, ell és
el tercer cop que la fa, quina moral! Anem xerrant i concentrats en el track
que al no tenir mapes detallats fa que sigui més complicat encertar bé les
cruïlles a la primera, de fet a l’etapa anterior amb el Jaume baixant per una
carretera ens hem saltat un trencall per culpa d’això i ens en hem enrecordat
una estona.
L’etapa només té 500m de desnivell però sembla que estiguin
tots fotuts en una pujada, no se’m fa llarga però intento marcar un ritme
constant per no encantar-nos i per fi arriba la baixada, quines ganes, encara
és fosc però comença a clarejar tímidament. Lo bo s’acaba i ens hem de tornar a
enfilar, i ara sí que sí que entrem en el desert portuguès, i no perquè no hi
hagi arbres o perquè hi faci molta calor, ni molt menys, però si abans em
pensava que havíem trobat sorra.... si ho sé no dic res, no sé si rodem per
pistes o per platges!
Miraculosament no tinc cap caiguda a les arenes movedisses i
això que estic a punt de fotre-me-la unes quantes vegades, amb una 26
embarranques aquí i no surts ni amb tres dies, ja puc estar contenta.
Entre platja i platja divisem un biker per davant nostre però
no ens el trobem fins que creuem quatre cases que deuen pertànyer al poble de
Couço. Sembla que està cansat d’anar sol i passem de ser un duet a ser un
triplet i en Ravi, també va en SOLO.
 |
| Y como te llamas? - Ravi Cómo? - Ravi, como Javi pero con R y tú? - Ada como Ana pero con D Vaya par! |
Anem els tres morts de fred, des de que m’he mullat els peus
que el fred s’ha anat apoderant de mi i amb la sortida del sol cada cop
semblava que refrescava més en lloc d’escalfar,
l’Antonio confirma que estem a 5º, ja deia jo que tenia fred!
Encara ens queda una última rampa que em recorda que vaig
totalment fosa de cames, però a la baixada veig que de cames no me’n queden però concentrada encara hi vaig, si no els aviso l’Antonio i el Ravi encara estan
baixant, hehehehe.
I vinga, després de la baixadeta tornant a rodar i rodar primer per pista i abans d’arribar a Coruche per carretera. Una carretera custodiada a banda i banda per cigonyes. Els últims quilòmetres venen la gent de RPM a filmar-nos i l’Antonio animat per la càmera i per estar arribant a la fi del seu últim relleu imposa un ritme per a mi demolidor. M’agafen uns metres, en Ravi se n’adona i m’espera, a nosaltres ens queda encara l’etapa final.
I vinga, després de la baixadeta tornant a rodar i rodar primer per pista i abans d’arribar a Coruche per carretera. Una carretera custodiada a banda i banda per cigonyes. Els últims quilòmetres venen la gent de RPM a filmar-nos i l’Antonio animat per la càmera i per estar arribant a la fi del seu últim relleu imposa un ritme per a mi demolidor. M’agafen uns metres, en Ravi se n’adona i m’espera, a nosaltres ens queda encara l’etapa final.
 |
 |
| Celebrant amb l'Antonio haver acabat l'etapa 9! |
 |
| Estic happy, només en queda una! |
 |
| Amb la Celia, una noia portuguesa que ha vingut a animar-nos |
Coruche és l’última estació d’hidratació, si tot va bé
tornaré a veure el Team a Lisboa! De nou faig una bona parada, uns 40 minuts,
em trec les sabates que tinc els peus destrossats, em desabrigo, em canvio el
mallot i vaig entrant en calor a mesura que el sol es va animant. La mare
aconsegueix un pack de 6 ampolles d’aigua amb gas, arraso! Que amb la set i
gana que porto, també menjo pernil dolç en conserva, ves per on això sembla que
no em provoca acidesa o no massa i un brioxet.
 |
| Amb el Paco del Team Ultra-Tri, l'alegria de la huerta! |
Mentrestant el pare canvia
bidons, posa el perfil de l’última etapa i el Santi treu les llums i engreixa
la bici amb l’ajuda d’un altre noi, tothom que pot ens dóna un cop de mà i ens
anima, és una passada.
Cap a les 10:20 li pregunto al Ravi si està a punt per l’últim
assalt i fent la volta a la plaça de toros de Coruche encarem els últims i
definitius 108kms que ens separen de Lisboa.
 |
| Team!! que això ja quasi ho tenim! |
SS10 CORUCHE – LISBOA 108KMS 142M+
Fets pols però il·lusionats ens posem a pedalar amb el Ravi
cap a Lisboa, lo pitjor és el cul, ni ell ni jo trobem el moment d’aposentar
les natges sobre el seient. Sortint de Coruche veiem tot de pescadors al riu
Sorraia, és diumenge i sembla que estiguin fent un concurs i amb aquestes que
truquen al Ravi i comença a mirar-me: - Que tienes que volverte que te has
dejado el localizador gps! – Merda, és veritat, com que vaig amb el camelbak no
me n’he adonat però al canviar-me de mallot no he pensat en traspassar el què
duia a les butxaques, sembla que la boleta blava comença a estar cansada...
Total que foto mitja volta, li dic al Ravi que moltes
gràcies però que segueixi i torno cap a l’estació d’hidratació, he de desfer
uns 700m però a aquestes alçades semblen quilòmetres, intento apretar però les
cames estan foses, arribo a la plaça de toros, i li faig la volta per darrera,
és més recte i em trobo el Santi i el pare parlant amb el Fèlix Dot, el
director de la cursa, i altres de l’organització, mentre un dels companys del
Ravi sortia amb la bici a trobar-me per donar-me el localitzador. Pels pèls, el
cridem, torna i em dóna el localitzador, me’l poso a la butxaca juntament amb
el mòbil que també me’l dóna el Santi i marxo pitant just en el moment que
surten el Valentí, el Miguel i l’Horacio, que fa 10 minuts, quan he sortit per
primer cop amb el Ravi arribaven d’acabar l’etapa 9.
Sota el pont del riu Sorraia em trobo el Ravi esperant-me,
joder quin “detallasso”, en aquest moment ho agraeixo però en realitat no sé
encara tot el què li arribaré a agrair. Tinc clar que serà una etapa dura per
mi, és molt plana, de fet crec que no he fet mai tants quilòmetres, 108, amb
tant poc desnivell i diuen que els últims quilòmetres són per carretera, o
sigui que té tots els ingredients per ser una etapa anti-ada, plana, rodadora i
amb carretera...
La primera part, per costat del riu la fem xerrant amb el
Valentí i el Miguel, per fi, a la tercera sembla que el Valentí ho aconseguirà
i el Miguel, que l’any passat ho va fer amb 41 hores, se’l veu fresc com una
rosa. Roden amb nosaltres alguns ciclistes autòctons que ens feliciten i ens
fan fotos, així anem distrets.
Girem a la dreta per una petita pujada que, a aquestes
alçades sembla una muntanya i el Valentí i companyia es queden una mica enrere.
Deixem la pujada i agafem una pista de nou plena de sorra, i aquí comencem a
enllaçar tot de pistes trencades, plenes de sorra, una zona de bassals molt
marrana. Total que ja estem despotricant del terreny quan encara ha d’arribar
lo pitjor.
Passada la via del tren i quatre cases i quan anem per una
pista d’uns 6 metres d’amplada, el track trenca de sobte cap a la dreta, ens
parem ens mirem amb el Ravi, ens mirem el tracks, ens tornem a mirar, veiem dos
cascos taronges a l’altra punta del camp de tomàquets secs per on sembla que va
el track, doncs sí, deu ser per aquí, en Ravi es resisteix a venir, l’he
d’animar, tot i que a mi tampoc em fa gens de gràcia. I res, ens fotem a
caminar pel sorral tomaquero, el camp és enorme, els peus se’ns hi enfonsen
fins els turmells i a sobre hem d’anar esquivant les mates seques de tomàquets.
Per si no era prou gran el camp el creuem en diagonal i amb tot el sol
caient-nos a plom al damunt.
Per fi s’acaba el camp però la cosa no millora, desemboca a
una pista on la quantitat de sorra és descomunal, la via del tren passa pel
costat així que decidim anar-hi pels costat, per on cauen les pedretes de la
via, molt millor el pedregar que el sorral, tot i que amb les pedres no vulgueu
saber el cul... en fi, creuem la via i intentem seguir un sender perdedor i
encara em tota la sorra del món que finalment ens porta fins una pista trencada
de baixada, ja em menys sorra i fins a creuar la Riera de Muge on agafem
carretera. Estem de mala llet, hem estat uns 40 minuts pujant i baixant de la
bici per fer uns 3 kms impracticables, el dubte és, algú de la organització, ha
intentat fer aquest tram amb bici?
Sort que som dos i les penes compartides es passen millor,
que sinó... en Ravi m’informa de que encara ens queden 68 kms, suposem que a
partir d’aquí ja són de carretera. Creuem el Tajo per un pont llarguíssim on hi
ha un carril pels cotxes, un altre pels vianants i un per les bicis, no em fa
gens de gràcies, és un antic pont ferroviari metàl·lic i es veu tot per sota,
intento mirar sempre endavant que em fa una mica de vertigen.
 |
| Uns bikers entrant al pont metàlic, en Ravi i jo vem passar pel carril de l'esquerra... no sé pas perquè... |
Passem els quilòmetres com podem, vent de cara, tomàquets
per tot arreu, per sort ara no són secs, són ben vermells, estem morts de gana
i els poblets per on passem deu ser l’hora de dinar perquè fan tots una oloreta
de carn a la brasa, la que ens faltava... i jo segueixo amb acidesa sense poder
quasi ni veure ni menjar. Tot i així, farts de veure tomàquets i acalorats en
Ravi em pregunta si me’n ve de gust un, tot sigui per menjar quelcom fresc,
així que para i arrenca un parell de tomàquets per cap, apa ja tenim dinar!
 |
| A veure qui té collons de posar el cul al seient... |
A la que ens apropem a Azambuja deixem les carreters
tranquil·les i ens endinsem en un entramat de poblacions, polígons industrials,
vies de tren, centrals energètiques... vaja, un paisatge que no convida gens i
unes carreteres massa transitades pel meu gust, a més sembla que els
portuguesos no saben on són els frens. Se’ns fa etern i lluny, molt lluny en
Ravi m’ensenya el Pont de Vasco de Gama, al costat del Parc de les Nacions, on
hem d’aconseguir arribar. La boleta blava es desespera.
Qué hacen un andaluz y una catalana jugando a los
personajes mientas montan en bici? Intentar llegar a Lisboa.
Doncs sí, increïble però cert, el Ravi i jo acabem jugant
als personatges, el Michael Knight, el Valentí Sanjuan, el Chicote i el Harry
Potter ens ajuden a passar els quilòmetres i intentar no pensar en el mal que
ens fa tot, cul, mans, peus... no sabem com posar-nos sobre la bici.
 |
| - Es un hombre? sí - Es famoso?... i mentrestant sense saber com posar-nos sobre la bici |
 |
| Mentrestant ens esperen a Lisboa |
 |
| 53:44h després, puc treure la llengua tranquil.la, REPTE SUPERAT! |
 |
| I lo millor, trobar-me el Team Manager |
 |
| I els pares a meta. Quin goig compartir-ho amb ells tres! |
 |
| I gràcies també a en Ravi, quin fart de quilòmetres porculeros rodats junts |
 |
| Actitud i diversió ;) |
 |
| I amb la family, què més es pot demanar? bueno sí, que canviïn el cartell i posin 790, hehehe |
I per tots els que m’ho pregunteu és una cursa que no
tornaria a repetir tot i que és una experiència que no canviaria per res del
món perquè m’ha omplert molt i l’he viscuda envoltada dels que més m’estimen i
això no ho canviaria per res del món. I no la repetiria més que res perquè el recorregut
no és del meu estil, és evident que no ho hagués pogut fer si el recorregut
hagués estat ple de senders i corriols que tan m’agraden, però el què em
motivava era el repte personal, saber si seria o no capaç de recórrer els
790kms de la cursa en menys de 55h, ara que ja sé que sí. Una recomanació per
si us animeu a fer-la: si ho feu en equips que no us toqui l’etapa 10 i si se
us acudeix fer-la en SOLO l’haureu de fer sí o sí o sigui que al menys feu-la
acompanyats!
 |
| Cansats de tornada cap a casa però sense perdre el bon humor |
L'entrevista a l'Ultraesports aquí
L'entrevista a Territorio Trail (a partir de 1h i 43minuts)
Reportatge de Zoom Sport de RTVE aquí
Postdata: algú sap com despertar el meu peu dret? Va agafar somnolència a la Madrid - Lisboa i es va mig endormiscar tant que encara no s'ha acabat de despertar...
3 comentaris:
¡¡¡ BRUTAL !!!!
Enhorabona !!!!
Crónica perfecta, com sempre. Enhorabona !!!
Moltes gràcies a tots!!
Publica un comentari a l'entrada