Han passat els mesos però no les ganes d’explicar
l’experiència de la Tramun 2017.
La Tramun l’havíem fet el 2015, quan el Santi i jo vem
gaudir de la companyia del Dani i el Jordi, la vaig trobar duríssima però anant
els quatre la cosa va ser més portadora. Ara però la Tramun ha pujat de nivell
i s’ha convertit en una prova del calendari UCI dins la categoria Marathon. Com
que la Tramun és la Tramun i per molt UCI que sigui la dificultat tècnica no ha
baixat, ells hi afegeixen la paraula Singletrack, que li escau d’allò més. Sent
prova UCI ve “la creme de la creme” a rascar punts i tant en homes com en dones
la llista d’inscrits era espectacular amb gent vinguda d’arreu d’Europa. En
dones és clar el nivell també era brutal amb unes 25 inscrites a la llarga de 68kms i 2100 de desnivell.
A principis de setembre tenim la brillant idea d’anar a fer
el reconeixement del recorregut, mare meva, si ho sé no hi vaig. Acabo molt
desmoralitzada, els paisatges són espectaculars i 100% corriol, la veritat és
que el recorregut és preciós, però tècnicament massa difícil per mi, camino en
infinitat d’ocasions i em deixa preocupada la duresa i exigència del
recorregut, així com el 2015 la part final era força suau, amb poc desnivell i
més pistera, el recorregut del 2017 no et dona treva ni un segon.
Així que veient el panorama d’inscripcions, coneixent el
recorregut i sent mooolt optimista, la meva idea donar-ho tot per intentar
aconseguir un Top 10.
 |
| Llocs fantàstic del recorregut de la Tramun 2017 |
 |
| Avui aprofitem per fer fotos que el dia de la cursa no podrem pas |
 |
| Després de més de 121kms, 3000m+ i 10hores de bici la gana apreta! |
Ens plantem al 14 d’octubre, marxem amb la Petitona cap a
Girona i la deixem a Fontajau, pugem a les bicis i anem rodant fins a Olot pel
carrilet, els meus pares ens esperen allà per dinar, per una vegada em
“contractat” els seus serveis perquè ens facin els avituallaments. A totes les
curses on anem ens trobem que hi ha un munt de gent que no ha de parar als
avituallaments ja que hi tenen algú que els canvia el bidó en marxa, els hi
reposa el menjar, etc... nosaltres sempre ens busquem la vida però en aquesta
ocasió tota ajuda serà poca.
 |
| Pel carrilet amb la calma de Girona cap a Olot |
 |
| Aprofitant per fer el turista per Olot |
Passem la nit a Olot, el Santi i jo ens llevem ben aviat per
anar pedalant els 9kms fins als Hostalets d’en Bas on es dóna la sortida. Quins
nervis! Recollida de dorsals, salutacions a tort i a dret i comença la
carnisseria!
 |
| La panda de grillats creix, tots cap a la Tramun! |
 |
| Esperant torn per entrar a corralines |
 |
| Trobada de nenes tocades per la Tramun |
 |
| El Santi amb el René Valle, aquest home és a tot arreu! |
 |
| Santi fot-li! |
 |
| Som-hi, quin cangueli! |
La única cosa que han canviat i han fet menys tècnica és la
sortida, el 2015 ja d’inici començàvem per un corriol tècnic de pujada que
matava a més d’un però que a nosaltres ens encantava i ens permetia trobar la
nostra posició, ara no, comencem amb un port de carretera, obligatori perquè
s’estiri el grup, però matador per mi i a més en una de les primeres corbes,
quan encara tenia la majoria de noies controlades, una d’elles, amb roba d’un
equip portuguès, s’enganxa amb un noi i van per terra, això que fa pujada.
Estava a punt d’atrapar al Santi però amb l’incident se me’n va, jo amb feines
per no formar part de la caiguda, perdo la referència de moltes noies, ja no sé
si són davant, darrera....
Faig la pujada per asfalt intentant trobar alguna mena de
ritme, em passa gent, n’avanço alguna, per sorpresa passo la Jordà i una altra
noia petitona que no tinc controlada, més endavant sabré que és la Maria Diaz.
I per fi veig el Santi que em dóna la sensació que afluixa per esperar-me, tot
i que ell jura i perjura que no és veritat. Al cap de res d’atrapar-lo ja no el
puc seguir, deixem l’asfalt i agafem la pista i veig com se’n va anant.
 |
| Amunt, amunt... |
 |
| No hi ha manera d'enganxar-lo |
La fageda és preciosa, i apreto el què puc, el Santi ja no
el veig però no vull que m’atrapi la Jordà, ella baixa molt bé i la primera
baixada és llarguíssima i tècnica, segur que em fotarà una bona passada, així
que quan més li tregui millor. Agafem sender de pujada, és difícil avançar i
que t’avancin, sento una veu de noia darrera demanat pas, quan m’arriba a mi la
deixo passar i m’hi enganxo una estoneta, és la que va vestida com la Celina de
Portugal però resulta que es diu Charlote i és anglesa. Em diu que està bé de
la caiguda, l’animo i se’n va endavant. Una posició menys...
 |
| Comença la baixada, concentració màxima! |
Costa però al final arriba la baixada, les passo canutes
però tècnicament ho faig molt millor que a la prèvia que vem fer amb el Santi i
tot i que em va passant gent, perquè ho fan més ràpid que jo, poso pocs peus. Ja
força al final m’avança la menuda de la Maria Diaz, ens animem mútuament i
prossegueixo, estic contenta de com he baixat tècnicament però tinc fluixera,
sort que a Sant Feliu de Pallerols hi ha el primer avituallament. I sí, allà hi
ha els pares, però es veu que no hi ha cocacola, que és el què em venia de
gust, passo volant, m’animen mentre em prenc un gel i veig de reüll la Jordà
sense bici, ha abandonat.
 |
| El Santi baixant al seu aire |
 |
| Fent caravana, però jo a lo meu |
 |
| Concentrada per anar passant obstacles i posar el mínim de peus |
Sortint de Sant Feliu de seguida agafem corriol, és un
continuo puja i baixa dur de collons i no tinc gens de bon feeling pujant, em
noto cansada i això tot just portem uns 20kms., ho tinc clar, avui toca patir
de valent.
Aviat sento una veu familiar darrera, és la Laura Terradas, jo
que em pensava que ella anava per davant i es veu que no. La Laura és de la zona, s’ho coneix i baixa molt bé,
així que decideixo tirar de tàctica i intentar seguir-la, si ho aconsegueixo
aniré distreta pujant i tindré una bona roda per seguir a les baixades. Dit i
fet, comparteixo amb ella quilòmetres de corriol fins a l’Hostal del Fang, a
estones anem a roda a estones una mica més separades però força juntes, i abans
d’arribar al Hostal del Fang ens atrapa el Sergio del Sprint Bike, baixem els
dos xalant de valent.
 |
| La Laura i una servidora darrera |
 |
| La servidora |
 |
| La servidora i el Sergio darrera |
Al avituallament de l’Hostal del Fang, hi ha de nou els
pares, paro un moment per fer canvi de bidó, menjo una mica i tiro tot avisant
a la Laura, a veure si tornem a anar juntes. Dit i fet, continuem fent-nos
companyia, la llàstima és que no és l’única companyia que porto, tinc avisos de
rampes, cosa que no em passa normalment. Ho trampejo com puc, la dinàmica és
manté, agonia pujant i diversió baixant darrera la Laura. En algun moment ens
donen les posicions, anem 6a i 7a respectivament.
 |
| El Santi al seu pas per l'avituallament de l'Hostal del Fang |
 |
| Aprofitant l'avituallament al màxim |
Trobem un avituallament sense assistència i parem les dues,
em prenc unes sals a veure si m’ajuden amb les rampes. Prosseguim però en una
pujada llarga i que es fa feixuga perquè és molt pedregosa, no puc seguir a la
Laura i em segueixen dos o tres nois que diuen que no volen passar que els hi
agrada el meu ritme, mira que bé, doncs a mi no m’agrada gens, quines coses.
Estic tement la baixada que ve a continuació la vaig trobar xunguíssima a la
prèvia, però en canvi hi arribo, la veig clara i m’hi llenço, flipo amb mi
mateixa, encara no sé com ho he fet. Tot i així poso seny i en un superesglaó
que hi ha a continuació baixo a peu. Reprenc la marxa amb el Francesc Piqué de
l’Esperxada, és clar, quina fauna, aquestes dues curses són cosines germanes,
hehehehe.
Amb feines i treballs i les rampes emprenyant moltíssim
arribo al avituallament del km. 49 l’últim amb assistència i on, m’esperen els
pares animant i amb el canvi de bidó a punt, però estic rebentada i paro un
moment, es queden una mica parats però els explico que fa molts quilòmetres que
vaig em rampes, em diuen que el Santi també. La Laura encara és al
avituallament, surto i la crido per si ve de nou amb mi. Ja m’atraparà. El que
m’atrapa és el Sergio, l’aviso que ara ve un corriol molt dur de pujada, tocarà
caminar.
Prossegueixo amb rampes però amb ganes cap a Girona per
infinitat de corriols, ara una mica menys tècnics, jo no miro mai enrere però
el Sergio m’avisa de que ve una noia, penso que és la Laura i miro enrere però
només diviso un casc groc, no veig ni si és dona o home, però la Laura no és, així
que segueixo apretant tot el què puc, vull arribar a Girona ja!
Finalment arribem a la zona de Sant Gregori, a uns 6-7kms de
meta, hi ha un tram més rodador i em passa el Sergio i em dona roda, de seguida però entrem de
nou en una zona de corriols. Anem pel marge d’un rierol, que no s’acaba mai i les
rampes m’ataquen de nou amb força, molta força. Això el cap del corriol i em sembla
veure la Charlote, uf no pot ser! Crido perquè les rampes em fan molt mal però alhora
ho dono tot, i ja quasi la tinc quan veig que para de cop. El corriol no és net del
tot i és molt revirat, crec que ella està encara més cansada que jo, ja que ha
traçat malament una corba i se li ha enganxat una branca, s’ha quedat al mig
del corriol i no encerta ni a treure-la, ni apartar-se, .... com podem el
Sergio i jo la passem, l’animo. Passar-la i pensar que m’acabo de posar 5a em
dóna coratge per continuar amb el turbo posat.
A prop de creuar per sota la AP7, el Sergio també agafa
rampes i afluixa, no m’ho puc permetre, crec que queden uns 3 kms i els faig a
pinyó, no miro enrere, només endavant, intentant no cometre cap errada i encara
atrapo un parell de bikers més, entre ells el René Valle un francès amb qui,
després d’haver-lo conegut a la Alps Epic, hem coincidit en un munt de proves.
 |
| El Santi ja és a Fontajau on ha arribat amb el Xavi |
Per fi, Fontajau! Ara sí!! No m’ho puc creure, entro 5a i
amb el luxe de pujar en un podi UCI, ha valgut molt la pena l’esforç. A meta el
Santi que també s’ha enrampat fins les orelles i m’ha tret 7 minuts, i els pares encara pendents de nosaltres. I és
clar, un munt d’amics, de bojos per les dues rodes amb qui comentar la jugada. Especialment
contenta d’haver compartit part de la cursa amb la Laura i el Sergio, sense
ells hauria estat molt més difícil.
 |
| Amb la Iwona, ens tornarem a trobar d'aquí 4 anys o abans? |
 |
| Més companys de cursa, Francesc Piqué |
 |
| I la colleta, cadascú més o menys content amb la seva cursa però contents de compartir més moments |
 |
| Amb l'Herminia i el Gabriel, comencem el 2017 sense coneixe'ns i ara no ens els treiem de sobre! heheheh |
És estrany tenir sensacions tan dispars dins una única cursa,
rares vegades he tingut tan males sensacions i des de tant aviat, però en canvi
un resultat tan bo. El coco va funcionar i va superar les cames enrampades,
així doncs a gaudir del resultat!
 |
| Gaudint del moment, un podi amb Alice Pirard, Michacina Ziochowska, Sandra Santanyes i Maria Diaz, quin luxe! |
 |
| I aquí s'acaba una nova aventura biker en família, Petitona i cap a casa! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada