Viatge als EUA. Pisgah Stage Race

Tot va començar l'any passat al veure el vídeo d'una cursa per etapes que es diu Pisgah Stage Race...

Reacció: hi hem d'anar.

Conseqüència:

Demà farà una setmana que vem arribar als EUA (crònica començada a escriure el 9 d’abril) i he de dir que m’han sorprès gratament des del primer minut. Venia carregada de prejudicis i els he deixat de banda ràpidament. La gent és molt amable i atenta, tot esta net i polit, condueixen sense pressa i amb paciència, no sé si a tot arreu és així però a North Carolina sí.

Preparatius

Som-hi, primer vol! Barcelona - Nova York

Al aeroport de Nova York comprovem que no tots els americans simpatitzen amb el seu esperpèntic president

Esperem el nostre torn, molt trànsit al aeroport de NY

Després d’un llarg viatge arribem a Charlotte dimecres dia 4 a la nit i de pet al hotel a descansar. De seguida t’adones que tot és gran, començant per l’habitació de l’hotel, tenim dos llits de matrimoni, però si amb un ja fem i de sobres! L’endemà continuem confirmant-ho, muffins gegants per esmorzar, cotxes enormes, carreteres nacionals de tres carrils per banda, cases amb pati per tot arreu, és fa difícil veure pisos si no ets en una gran ciutat… agafem un cotxe de lloguer i comencem a moure’ns pels EUA pel nostre compte.

Que bé! Segon vol superat i totes les maletes amb nosaltres, yuhu! 

De camí a Asheville ens animem a fer una mica de turisme, mirant el mapa que ens han donat el aeroport veig que hi ha un poble que es diu Saluda i, és una tonteria, però ens fa gràcia el nom i ens desviem una mica per apropar-nos-hi. Sorpresa, és un poble petit i acollidor, té el seu encant. I a sobre entrem en una botigueta de souvenirs i productes locals i se’ns apareix en Dennis, el propietari i enamorat de Barcelona i especialment de la Boqueria, diu que amb la seva dona van dissenyar la botiga pensant en els nostres mercats. Així que a Saluda hi podem trobar vi i cava català i a sobre bé de preu!

Quin personatge en Dennis! i a més ens regala un tuper amb un formatge amb tomàquet que fa ell, boníssim

Caves i vins catalans, quina sorpresa

El carrer principal de Saluda

Deixem el pintoresc poble de Saluda i prosseguim fins Asheville, on passarem els dies previs a la cursa que hem vingut a fer, la Pisgah Stage Race, que té com a centre neuràlgic el poble de Brevard. Com que a Brevard no hem trobat on dormir fins el dia 8, perquè hi ha una altra cursa, en aquest cas de carretera, vem decidir-nos per Asheville, una població una mica més gran i amb més oferta d’allotjaments.

El nostre primer dinar al estil yanqui, aros de ceba, hamburgueses...

Ai mare, Asheville és el paradís, està farcida de breweries, fabriques de cervesa artesana amb els seus corresponents bars…. la nostra perdició! A més moltes d’elles també tenen devoció per la bici, així mateix a la New Belgium es mouen per les instal.lacions amb bici, promouen que els empleats la facin servir, promocionen esdeveniments ciclistes…. I és clar, la decoració també hi va a conjunt.

Ens instal·lem al motel de torn, traiem les bicis de les maletes, les muntem i tot pedalant anem al centre a tastar les primeres cerveses.

Fent turisme per Asheville

Fent birres per Asheville

Apagant focs per Asheville, ai no, que això no és cosa nostra

                                             
Sopem unes bones hamburgueses i trobem un local amb música en viu. Contents amb el nostre primer dia als EUA anem a descansar, que demà volem anar a catar el terreny!

I per sopar.... seguim amb la dieta.... ai mare i això només ha fet que començar..

Música en viu en un restaurant d'Asheville

Dit i fet, ens llevem, esmorzem i muntem una mica de tetris per moure’ns als afores del poble i anar a fer el Bent Creek Track. El Santi l’ha trobat per internet I tothom en parla molt bé. I no és per menys, 25 kms de singletrack! Diria que el 98% és sender i encara em sembla que em quedo curta.

Ja rodem pels EUA, yeah!

Això sí, tot i que ens hem llevat amb sol, el dia s’ha anat ennuvolant i agafant l’última baixada se’ns posa a ploure, tot i així acabem el track amb un somriure d’orella a orella i les bicis una mica més brutes del què voldríem, hehehe

Salvats! a dins el cotxe no plou ;)

De tornada a Asheville parem a un parell de botigues de bici que trobem pel camí, ahir a Asheville en vem buscar i no les trobàvem, es veu que són a les afores, total com que aquí la gent agafa el cotxe per tot… Apa, després de fer el xafarder ens adonem que és l’hora de dinar i parem en una cadena de menjar ràpid Waffle House, que no sigui dit que no ens adaptem als costums del país on viatgem.

I a la tarda la pluja no para però no és impediment per seguir la ruta de breweries a Asheville. Ens quedem especialment encandilats de la New Belgium Brewing, flipem amb les instal.lacions que tenen i altre cop música en viu, dos dies i dos concerts...

Hem trobat els autos locos! Per cert, és una bici camuflada!

Concert a la New Belgium Brewing

Dins concert i a fora activitats per nens, foodtrucks i un mecànic mimant bicis

Pels carrers d'Asheville, a la zona dels artistes

Per sopar busquem un lloc més saludable, i anem a parar al Tupelo Honey Cafe, on sembla que fan menjar típic del sud, el lloc està molt concorregut i ens toca sopar a la barra, el millor que ens podia passar ja que gaudim d'allò més veient els cuiners com treballen a tota castanya, especialment un que sembla un cul inquiet. A més l'Emilie, una cambrera, ens fa una recomanació, si us agrada anar amb bici aneu a Dupont...

Una mica de peix amb verduretes que ja està bé de tanta hamburguesa i fast food

Anem a dormir que encara plovisqueja i la previsió per demà és pitjor, ha de seguir plovent i a la nit les temperatures cauen en picat i això que ara mateix no fa especialment calor.

Tot i que està tot xop, quan ens llevem no plou, sembla que el temps ens dóna una petita treva fins el migdia i decidim anar a visitar Black Mountain, pel nom ens pensàvem que era una muntanya però resulta que no, és un poble, on descobrim que fan uns capuccinos boníssims!

Homenatge a les típiques "rocking chairs" que tots els americans tenen al porxo de casa

Good capuccino in Dripolator i a més sortim amb lectura ciclista

Visita a Epic Cycles, la botiga de bicis de Black Mountain

Inevitable parar a fer una foto a un dels autèntics "School Bus"

Segueix tot ben gris però sense mullar-nos i ens engresquem a visitar unes cascades, unes quantes milles més i ens plantem a les Catawba Falls, resulta que per veure-les s’ha de caminar una mica i ens hi posem.

Un cop a la cascada decidim remuntar-la amunt, no ho fa tothom però està senyalitzat per fer-ho i nosaltres amunt, amb trams de corda i tot, i el terra prou enfangat. Les visites són molt guapes però les passem canutes per baixar sort que no s’ha posat a ploure, sinó ens hi quedem a viure.

Tornem al cotxe i fem unes quantes milles més, tot sembla a prop però acaba sent més lluny, que les milles donen per molt. Parem a Marion a dinar, busquem el típic bar de menú però aquí només hi ha fast foods, així que per variar una mica entrem en un mexicà.

Burrito va i burrito ve i per anar a fer la digestió ens arribem al Lake James. Qui ens ho havia de dir, ens esperàvem un dia plujós buscant museus per visitar i no hem parat de fer activitats al aire lliure.

Passejant pels solitaris boscos de Lake James 

Contents de com hem turistejat tornem a Asheville que demà ja canviem de poble i encara ens queden breweries per visitar.

Ajuntament d'Asheville

Cap al vespre es gira un vent gelat i torna la pluja, ja era estrany. Però seguim descobrint Asheville.

També comencem a veure furgos pels EUA

Catawba Brewing

A Catawba Brewing tornem a trobar música en viu:

Bona nit!

Ens llevem i les muntanyes més altes es veuen nevades al capdamunt, si que fot rasca sí. Però a nosaltres ens toca marxar cap a Brevard. No sabem ni com, però aconseguim posar les dues bicis, les seves respectives maletes i les maletes normals al maleter i amb el cotxe a petar tirem cap a Brevard.

Al Sunset Motel ens reben la mar de bé. L’habitació no estarà llesta fins les 15h però ens guarden les maletes i nosaltres, que ja portem el culote enfundat, marxem a fer singletracks cap a Dupont, seguint les indicacions de l'Emilie, la cambrera del Tupelo Honey.

I sort que hi hem anat, sobretot l’últim sender és espectacular, peraltat, revirat, divertidíssim! A més, tot i les pluges d’ahir i abans d’ahir no hi trobem gens de fang, un luxe.

Contents d’haver rodat una mica tornem a Brevard tot buscant un lloc per dinar, i anem a parar de nou a un fast food, haurem de millorar aquest tema quan ens instal·lem perquè no estem mentalment preparats per repetir gaires vegades en aquest tipus d’establiments.

Al The Sunset Motel ens estan esperant l’Elizabet i l’Erik, ens entreguen les claus de l’habitació i un paper on ens donen la benvinguda i quatre explicacions, ens acaben de marcar un gol: està en català!

Ens instal·lem a la mini habitació i ens dutxem. Ja estem a punt per anar a fer el primer reconeixement al poble on de seguida trobem el Kiwi Gelato, la gelateria d’un neozelandés on fem una paradeta abans d’anar a l’Oskar Blues, una de les breweries del poble, que aquí també en tenen.

Com molen les instal.lacions de l'Oskar Blues, llàstima que plou i fa fresca... on és la gent?

Els hem trobat, són tots a dalt!

Per acabar la jornada amb bon peu, trobem una trattoria! Que bé, ens lliurem de tornar a menjar en un fast food.

Apa, ja estem instal.lats fins el diumenge vinent.

I ja estem a dilluns, és el dia previ a la cursa i plou… quina llauna, això vol dir que no sortirem a pedalar avui i que demà els camins estaran mullats i segurament enfangats, no mola. Això sí, al menys que ja no plogui el què queda de setmana, si us plau!

Aprofitem el dia rúfol per anar a visitar les botigues de bicis del poble, the Sycamore i The Hub, les dues amb les seves cafeteries, foodtrucks a fora, molt xules.

Demanant uns capuccinos a the Sycamore Cycles

Sycamore Cycles. Ah que a fora plou?

The Hub, l'altra botiga de bicis de Brevard, merchandising no els hi falta

Expositor de bicis a The Hub

Per casualitat descobrim el Food Matters Market, és un super de productes locals i menjar natural on també preparen sandvitxos i menús, ens hi quedem a dinar, no serà l’última vegada, de ben segur.

Encara ens dona temps d’anar a visitar les Looking Glass Waterfalls i les Sliding Rock abans d’anar al Brevard Music Center, on hi ha tot el bullici de la cursa.

Ara sí, comença la Pisgah Stage Race, recollida de dorsals, briefing, ens presentem al Todd l’artífex de la cursa i qui tanta paciència ha tingut aquests darrers mesos en contestar els nostres mails i en entendre el nostre poor english.

A veure, tots els dies previs visitant breweries i ara resulta que a la cursa ens entra una birra artesana cada dia...això no es pot permitir! hehehe

Tornem al The Sunset i ho preparem tot per demà que comença el “Roots, Rocks, Repeat” lema de la cursa que ja diu molt del què ens trobarem i a sobre estarà mullat!

Dimarts 10, etapa 1. 25 milles/ 40 kms i 4130 peus / 1258m+

Estic acollonida, a cada etapa hi ha un tram d’enduro cronometrat, i paral·lelament a la classificació general en fan una per l’enduro. I avui el tram d’enduro és la primera baixada del dia, així en fred, sense ni saber com és el terreny i ni donar-li temps d’aixugar-se… quin perill!

Apa, doncs res, carreguem les bicis al cotxe i cap a la sortida, arribem amb temps, fem una volteta d’escalfament per comprovar que, efectivament, tot està xop, fa fred i els rierols baixen animats.

Al lio!

Intentant inspeccionar una mica el terreny

Control de firmes

Infraganti fent la foto de rigor :) Photo by Will Niccolls

Arriba l’hora de la veritat, campi qui pugui! Això és igual a tot arreu, es dóna el tret de sortida i tothom amb el ganivet entre les dents. Som 30 dones i només en tinc una de fitxada, la Jena, la canadenca que va guanyar l’any passat, la resta ni idea, algunes amb més pinta a pros, d’altres menys, unes mes endureras… en fi que ja ho notarem.

Als 50 metres de sortir ja toca creuar un riu, amb el fred que fa i els dos peus ben mullats, encara no ho sé, però arribaré a meta amb els peus congelats. Diviso per davant una noia de cabellera rossa i una altra de molt alta i morena. Són les úniques que veig. Aviat deixem la pista i enfilem muntanya amunt per un sender on de seguida apareixen les arrels. Com que encara anem amb grup si el de davant posa peu, un rere l’altre comencem a caminar. Tot i així puc avançar la noia rossa i la morena també, tot i que veig que aquesta corre amb parella mixta, així doncs no m’ha de preocupar per la classificació ja que aquest cop el Santi i jo ens apuntat en Solo.

També hi ha categoria single speed, aquí l'Stephen en acció, és veí nostre al The Sunset Motel

Jo com sempre a la meva, un cop les passo no miro enrere. Per fi arribo a dalt i comença el tram d’enduro. No està malament per escalfar! És xulo, molt xulo però està enfangat i a la part final es creua algun rierol. Tot i les ulleres, m’entra fang en un ull i afluixo una mica, cosa que aprofita un per passar-me, llàstima, perquè després em fa tap. Acabo el tram contenta, la baixada era guapa, només tenia dos punt puntuals una mica xungos, bàsicament perquè relliscaven pel fang i no m’ha atrapat cap noia, bona senyal.

Continuo després de rebre els ànims del Todd que és en una cruïlla donant indicacions disfressat.

Comença una pujada per pista on em sento les cames molt pesades, com si fossin de plom, no aconsegueixo agafar ritme i em passen uns parell de bikers, que se me’n van sense poder-los seguir.

Per fi arriba la baixada, tot i que m’esforço per fer-la bé, és tècnica i al estar mullada hi poso els 5 sentits per no relliscar, m’enganxa la Jen, la noia rossa que havia passat al principi. Baixa com un coet però aconsegueixo enganxar-m’hi i acabem el sender juntes. Però la baixada continua per pista i se m’escapa una mica. Casum.

De totes maneres en algun tram amb visibilitat la segueixo veient, no afluixo, arriba un tram molt rodador on endollo el modo persecució i funciona, l’enganxo començant l’última pujada del dia, just passat el primer i únic avituallament d’avui, on cap de les dues parem.

Fem la pujada juntes, intento tirar però no puc deixar-la, segueixo amb les cames sense ritme, pesades. Ja a punt de coronar ens atrapa la parella mixta del principi, arriben com una bala i ens passen, la Jen s’hi enganxa i jo em quedo uns metres, just arriba la baixada i m’hi tiro a sobre de nou però la noia de la parella mixta no baixa molt bé i em fa tap. Li demano pas i de seguida que pot me’l cedeix però ja no puc enganxar la Jen, pel mateix sender, molt xulo per cert, arribem a meta, m’ha tret 20 segons, i hem fet segona i tercera respectivament, per davant teníem la Jena, la canadenca que va guanyar l’any passat que m’ha tret poc més de 2 minuts. Queden 4 etapes més està tot molt obert.

Arriba el Santi, content amb les baixades però que igual que jo s’ha trobat amb les cames de plom a les pujades. M’apunto al massatge a veure si recupero bé i demà puc millorar aquesta tercera plaça.

A l'arribada amb la Jen, quina lluita més bona que hem tingut!

I amb el Todd

Boníssim, ens trobem el Hans, a qui vem conèixer el 2014 a la Transandes

De tornada al poble parem de nou al Food Matters Market, on dinem la mar de bé, així que ja tenim lloc de parada obligada després de cada etapa per recuperar forces deixant de banda els lloc de menjar ràpid. Molt fans d’aquest lloc.

Ben dinats tornem al The Sunset, ens dutxem nosaltres i les bicis i a les 18h cap al Brevard Music Center després de passejar una mica per Brevard.

Moment per posar-nos al dia

Cada tarda al Music Center s’hi fa el sopar, entrega de premis de l’etapa i briefing de l’endemà, tot prou ràpid i amè, i això que no ens enterem de la meitat del què diuen.

I ja ens presenten el vídeo de l'etapa d'avui:

Apa, d’horeta a descansar i demà segona etapa!

Dimecres 11, etapa 2. 29 milles/ 46 kms i 3878 peus / 1182m+

Avui el punt de sortida és diferent, més a prop del motel, de conya. Hi arribem i fot un fred que pela, escassos 3 graus a la sortida. Però hi ha gent molt valenta, surten amb màniga curta i tot, és veritat que després la cosa s’anima però nosaltres preferim sortir una mica més abrigats, més val que sobri que no que falti!

Santi, ja ens han vist!

La sortida és neutralitzada per carretera, i el neutralitzat és força portable que a vegades els vehicles posen unes velocitats impossibles de seguir. Això sí em fa una mica de yuyu anar el pilot tant compacte, sobretot un tram de baixada on tothom es vol situar bé i com hi hagi una enganxada... però no tot va perfecte i tinc la sensació de tenir millor les cames que ahir.

Mentida podrida, a la que agafem la pista i comença la pujada intento seguir la Jena i la Jen i em costa molt, cames de formigó un altre cop. Les segueixo a uns metres i veig com la Jen passa a la Jena, colló sí que va forta, atacant des del principi. Però de seguida baixem i jo em quedo just darrera de la noia de la parella mixta que, igual que ahir, em torna a fer tap. Quan puc la passo.

La baixada dura poc i tornem a enfilar, la Jena ha tornat a imposar-se i enganxo a la Jen. La passo quan posa peu al arribar a un tram dur de pujada ple d’arrels, apreto les dents i aconsegueixo pujar-la damunt la bici. Ahir ja se’m van donar bé aquest tipus de pujades tècniques i avui també, vaig pujant concentrada i em passa la parella mixta, renoi, tenen ganes de guerra, però jo també i de seguida que veig la oportunitat els torno a passar tot i que les cames es queixen de valent, veig de reüll el Santi que ve darrera nostre, ben a prop.

Poso la directa enfilant pel sender intentant desenganxar la parella mixta, no sigui que em tornin a passar i me’ls trobi de nou davant a la baixada, llavors no tinc res a fer, ni per intentar atrapar la Jena ni per evitar que m’enganxi la Jen.

És un corriol de pujada infinit, li diuen Mullinex, no sé si perquè has de pujar amb el “molinillo” posat o Squirrel Gap, això segur que és perquè aquests boscos estan plens d’esquirols, i n’hi ha uns de molt peculiars que són totalment blancs i es deixen veure força. Segueixo notant les cames pesades però gaudeixo enfilant per damunt les arrels que ja estan menys mullades que ahir.

En un tram amb passos complicats el Santi m’enganxa però el torno a deixar uns metres, ens passem així tota l’etapa, jo apretant a veure si enganxo la Jena i no m’enganxa la Jen i ell intentant enganxar-me a mi i tot i que anem a estones molt a prop no anem junts.

Arriba una baixada guapíssima fins que creuem un rierol on trobem el Popeye senyalant-nos el camí correcte. Saludo, creu-ho el pont de fusta i torna a enfilar, aquest cop per una pista una mica desdibuixada en un bosc molt bonic. Menjo una mica i enfilo muntanya amunt, és una pujada suau però llarga i li va fotent, per fi arribo a dalt i ve una llarga baixada per pista i a continuació una llarga pujada per pista, ahir vaig veure que la Jen anava molt bé en aquest terreny i estic cagada, a veure si m’enganxarà després de tot l’esforç que he fet fins aquí?

Així que faig la baixada per pista tan ràpid com puc i passo volant per davant l’avituallament. -Hello Carlos!- Crido a un dels mecànics que vem conèixer el primer dia i agafo la pujada amb embranzida. Llàstima que l’embranzida s’acaba aviat i a les cames els hi fa una poca gràcia tornar a pujar... però ara ja queda poc, un cop arribi a dalt ja només queda la baixada final, que això sí, és el tram d’enduro d’avui.

Vaig pujant, miro enrere i veig el Santi que em trepitja els talons però no la Jen. Bé. Ja més amunt deixem la pista i fem l’últim tram de pujada per un corriol molt dret, massa dret, en faig una part a peu i un cop d’alt... gas a fondo a intentar petar el tram d’enduro!

La Jen en acció, mode persecució on

I mira que ho intento, el primer tram té algun pas complicat que aconsegueixo passar, dono tot el què puc, la baixada és guapíssima, I Love Pressley Gap! A mitja baixada m’enganxa el Santi li dic si vol passar però diu que ja va bé, ara no és tan complicat com al principi i diu que no vaig lenta, que bé, això intento!

S’acaba el tram d’enduro, uns metres més i la meta, yuhu! Segona etapa superada i segona fèmina a meta, molt contenta!! Això sí, avui la Jena m’ha tret 6 minuts, i ja me’n porta 8...

Contents però amb les cames carregades anem a remullar-les al riu a veure si espavilen una mica.

Una mica de massatge, només per mi, el Santi és molt sofert i passa del tema i cap al Market a dinar. Ja semblem clients habituals.

Una rentadora que sinó no passem les vacances

Després del sopar m’emporto una sorpresa, a part del podi d’etapa em criden al podi d’enduro, es veu que vaig tercera de la general dels tram d’enduro. Ves per on. Però veig difícil mantenir-ho. Ahir vaig fer el 4art millor temps al enduro i avui el 5è.

A sopar!

La quantitat de dones que som!

Vídeo resum de l'etapa 2:

Dijous 12, etapa 3. 29.5 milles/ 47.5 kms i 5118 peus / 1560m+

Avui l’etapa comença al mateix lloc que ahir, així que anem sobre segur. Fem l’escalfament de rigor que segueix fotent fred a primera hora, avui per sort no tant com ahir.

Ai que tenim fred!

Quan arribem a la sortida, la majoria ja són sota l’arc. La Jena a primera fila i la Jen darrera seu, intento posicionar-m’hi a prop, però no tant com m’agradaria.

Faig una sortida nefasta. Sortim directament per sender, s’ha de fer un bucle que ens durà de nou a passar per la línia de sortida, però és llarguet i quasi tot per sender i entre que elles dues ja eren una mica més endavant i que no encerto ni en calar ni en posicionar-me bé em quedo unes posicions darrera la Jen però és impossible avançar.

Com em costa el bucle, el primer tram de sender pica força i les cames no estan per arrencar d’aquesta manera, així que toca patir. Just davant tinc la Stacey una ex del BMX i que està fent la Pisgah amb single speed, tenen una categoria a part i va 2a de la general, quina crack. Veig que porta la roda de darrera fluixa i l’aviso.

La Stacey i la seva single speed, que canyera!

Fem la baixada encara amb fila índia però prou rapidet, com que és estret les posicions no es mouen. El sender ens deixa a un tram de carretera amb vent de cara i me’l menjo sola, bueno sola no, amb un paio xupant roda, mentre veig la Jen que se m’escapa.

Sorprenent la quantitats de dones que som i les edats, entre 23 i 58 anys, com mola!

Ara sí, tornem a passar per la sortida i comença la primera pujada seria del dia, seria per llarga. Comença igual que la primera part del bucle i les cames reaccionen igual, seguim patint de pujada. Tot i així veig que em vaig apropant a la Jen i això em dóna una mica de moral, no pas la repassada que em fot el Santi, que em passa a un ritme alegre i animant-me. Veig com avança també a la Jen.

Per sort meva a mitja pujada el terreny canvia, tornen les arrels punyeteres i pugem per sender. Igual que ahir avanço a la Jen en un tram on ella rellisca i jo puc superar les arrels damunt la bici. Ara toca lo de sempre, intentar agafar-li terreny perquè no m’atrapi a la baixada ni als trams de pista que venen més tard. Uf, per acabar de pujar toca caminar, força i ben dret, llavors m’adono que estem fent de pujada el tram on ahir començava la baixada d’enduro, clar que caminem, no et fot!

Un cop d’alt ho dono tot perquè la Jen no m’enganxi, primer baixant per sender però majoritàriament per pista, estem desfent també l’última pujada d’ahir. Superat! Tornem a pujar i la Jen no m’ha enganxat. És pujada de pista i hi ha visibilitat, diviso el Santi més enllà però no aconsegueixo enganxar-lo.

Deixem la pista i agafem sender de baixada, és molt guapo però cap a la part final toca creuar diversos cops un rierol d’aigua gelada. Es va acabant el sender i ja tira cap amunt, sortim a una pista on hi ha l’avituallament. M’animen i no paro, tal i  com ens havia dit el Carlos, el mecànic, tiro cap a la dreta i vinga pista de pujada, torno a veure el Santi però tampoc l’enganxo. Per fi s’acaba la pista i toca rematar la pujada per sender. M’animo molt quan avanço el segon que va en single speed i també els 3ers de duo masculí, a mi no em van les cames però sembla que no sóc l’única.

La pujada és duríssima, trams amb bici i trams a peu i quan arribo a dalt estic fosa i veig el cartell de Start, comença l’enduro!! I jo si estic baldada.

Apa, a intentar baixar ràpid, hehehe. I tot i el mal de braços, els tríceps es queixen i em passa algun rider però considero que no estic baixant malament. Però això més val no pensar-ho perquè cap a la part final la cago en dos passos de riu i perdo temps. Llàstima. Més tard veuré què he fet 6a entre les fèmines, està clar que d’aquesta manera no conservaré el podi d’enduro que vaig aconseguir ahir. Què hi farem al menys no m’he fet mal.

I per rematar l’etapa toca repetir l’última pujada i la baixada d’ahir, sort que la baixada és espectacular, perquè la pujada em fa una mandra… això sí, el Santi ni rastre però per sort la Jen tampoc m’atrapa. Acabo l’etapa igual que ahir, gaudint d’un sender de baixada de quasi 4 kms que em porta a meta entrant de nou 2ª i molt contenta pel resultat tot i les males sensacions pujant.

Amb la Jena que m'ha tornat a fotre el pal

Seguim la rutina diària, remullada ràpida al riu, jo una mica de massatge i visita per dinar al Food Matters Market, però els dos hem acabat molt planxats avui i passem una tarda mandrosa al motel fins l’hora d’anar al sopar, entrega de premis i briefing.

Relax

Efectivament he perdut la tercera posició al podi de la general d’enduro, de fet m’he posat 5a, no és important perquè tampoc tenia expectatives de fer-hi un bon resultat ja que algunes de les corredores són endureres i van específicament a fer mal en aquests sectors, però feia il·lusió poder estar en els dos podis. El de la cursa en general però el porto molt bé. La Jena m’ha tret 6 minuts més i ni l’oloro durant l’etapa però avui li he tret quasi 10 minuts a la Jen, així que em posiciono bé a la segona plaça, que no està gens malament.

Podis d'allò més originals, canalla, mascotes...

Ara el tema està, amb lo planxats que estem recuperarem per demà? Així que a dormir i a descansar tot el què es pugui.

Vídeo resum etapa 3:

Divendres 13, etapa 4. 31 milles/ 50 kms i 4113 peus / 1254m+

Avui l’etapa comença d’un lloc nou, una mica més allunyat que la resta de dies. De la zona de pàrquing a la sortida ens hi fan anar a peu, no acabem d’entendre ben bé per què però nosaltres fem bondat i caminem fins l’arc i la zona de firmes.

Després que ahir em va costar molt recuperar els metres de la sortida i veient que avui les primeres 5 milles són planes i per tant de rodar el propòsit està clar, sortir bé i no perdre el grup bo. A la línia de sortida avui començo a notar caloreta! Per fi! Així que em trec els maniguets i el Santi, tot un cavaller, s’ofereix a guardar-me’ls.

Amb la Jen a la sortida, ella amb tirants i jo amb maniguets...

Així doncs no puc perdre les rodes de la Jena ni de la Jen i ho aconsegueixo, de fet fem el tram de rodar amb el grup capdavanter i quan comença la pujada, puc passar la Jen i sorpresa també la Jena! Que fort, sembla que avui hi ha cames. De fet faig la pujada amb gent amb la que no he rodat aquests dies perquè van per davant la classificació. Quin “subidón”

Tinc clar però, que la Jena m’avançara a la baixada, va primera al enduro i cada dia em treu entre 50 segons i 1 minut i mig a les baixades d’enduro ... Així que la tia baixa que se les pela i a més, igual que el 98% de la cursa, porta tija pija, aquí els raros en aquest sentit som nosaltres que no en portem.

Igualment intento fer-ho lo millor que puc i tarda prou en atrapar-me, estic contenta, avui li he pogut donar guerra! La deixo passar i llavors el sender va fent puja i baixa, la vaig veient fins que ve la baixada llarga, Laurel Creek, on la perdo de vista, quina baixada més espectacular! M’avancen 5 o 6 paios, més que la resta de dies, però també és normal perquè estic més endavant que a les altres etapes. Creuem uns quants cops el riu, un a peu que és força fondo i sortim a la pista de pujada.

La pujada és ben llarga, més de 10milles (16kms) les 4 primeres, fins arribar al avituallament són per pista. Pujo prou bé, va pujant suau i avanço 3 dels que m’havien passat baixant. Qui m’havia de dir que les cames començarien a funcionar a la quarta etapa?

Passo de llarg de l’avituallament i sender amunt. Quina passada, les cames no pugen les arrels com abans d’ahir però ho intento. El sender de pujada és espectacular i a l’últim tram on toca empènyer veig la Jena, per poc però no tinc temps d’atrapar-la i a dalt comença la baixada d’enduro, el nom ho diu tot “Pilot Rock”. Pel què ens han dit, és un rock garden de consideració de 2,25 milles (3,6kms) i on baixem 1478 peus (450 metres) de desnivell.

Com m’ho passo, brutal! La gent anima en el rock garden i estic a punt de fotre’m dues llets, però que contenta de lo baixat! Menys 3 corbes molt tancades i amb molt desnivell i rocs on poso el peu. Sense tija pija és tot un èxit. Després veuré que he fet el 4rt millor temps i amb lo tècnic que era em deixa molt bon regust de boca, yuhu!

Fotos Pilot Rock by Chris Reichel

Llàstima que per acabar l’etapa hi ha unes 5 milles de rodar, amb un parell de repetxons que fan un mal… i els faig sola perquè atrapo un noi però no el puc seguir, entre el cansament acumulat dels dies anteriors i el desgast d’avui. Finalment passo per l’arc d’arribada a menys de dos minuts de la Jena que es queixa de que l’he feta apretar molt. Estic molt happy!

Amb la Jena, llàsitima que només quedi un dia...sinó si que li tocaria patir, hehehe

A cada final d'etapa pots treure aquest tiquet on et diu el temps que has fet i la posició de la categoria

Seguim la rutina post etapa que ens hem fet nostra però avui anem una mica abans al Brevard Music Center que hem de portar les bicis. Les deixem allà perquè demà l’etapa és lineal i l’organització s’encarrega de dur-les al punt de sortida. Un punt del bosc de Pisgah on no es pot accedir amb tots els cotxes i demà al matí nosaltres pujarem amb el típic bus escolar groc conegut per tots per les pelis i els Simpson, és clar.

Com cada tarda sopem, sí, sí, sopem a la tarda perquè el sopar comença a les 18h, però ja ens hi hem acostumat. Sopem mentre passen fotos del dia, entrega de premis, vídeo de l’etapa, una mica de briefing i cadascú cap a casa seva o cap al The Sunset Motel nosaltres. Està molt bé, entre les 18h i les 20h cada dia fan el post etapa i després ja pots anar a descansar, a comprar perquè hi ha supers que tanquen cada dia a les 12 de la nit, a fer una visita a la laundry, el què et faci falta. Nosaltres és clar, abans d’anar a dormir, fem una mica de ressopó que el berenar-sopar ja el tenim a la punta dels dits del peu.

Vídeo resum etapa 4:

Dissabte 14, etapa 5. 25 milles/ 40 kms i 3186 peus / 971m+

Ens llevem a quarts de 7 i ens preparem per anar al cole, ostres no, que toca l’última etapa. Mirem per la finestra i està el dia molt núvol, una mica massa, esperem que no plogui amb el bo que estava fent aquests dies, no tenim ganes de fer l’última etapa amb pluja... a més estic una mica acollonida perquè avui toca el Farlow Gap, no és la baixada d’enduro del dia però és el descens més tècnic que hi ha a la zona, amb mullat ha de ser molt xunga. Molta gent d’aquí diuen que no l’han aconseguit baixar mai, és veu que té algun tram pedregós en excés i amb molta pendent i algun esglaó desmesurat. En fi, que haurem d’anar amb cautela.

Els companys de classe

Aprofitem el viatge per alimentar-nos una mica

Apa, excursioneta amb bus i a buscar la sortida, que és en un punt sorpresa que el Todd desvetlla en aquell mateix moment, una mica més amunt d’on ens han deixat els busos. Així de passada escalfem. 

Els núvols sembla que s’estan obrint així que fora maniguets i deixem els xubasqueros que havíem agafat per si de cas. Sembla que al final sortirà el sol.

Es dóna la sortida, de baixada i per pista, he d’aconseguir fer-ho bé com ahir i no desenganxar-me ni de la Jena ni de la Jen. Superat, enllaço la primera pujada del dia a roda de la Jena, és també la pujada dura de l’etapa. Avui són 40kms amb menys de 1000 de desnivell i uns 400 els fem en aquesta pujada.

Vaig una estona a roda, mentre ens van passant els que ocupen les primeres posicions de la general. Vaig relativament còmode seguint el seu ritme, crec que puc pujar-lo una mica més però dubto si val la pena. Total si l’avanço a la Farlow Gap segur que em recupera, se la coneix, porta tija pija i ja m’ha demostrat aquests dies que baixa millor que jo. A més em porta 19 minuts d’avantatge i jo porto més de mitja hora sobre la Jen, així que difícilment hi hauria cap canvi a la classificació. Decidit, em quedo a roda seva. És lo més sensat.

Així doncs per què dues corbes més amunt se’m gira el cervell i l’avanço? Evidentment és culpa del dorsal, sense un dorsal al manillar no faig aquestes coses, hehehehe. Apa, 200m de desnivell a “cara perro” apretant les dents i deixant-me les forces que, aquestes alçades ja van prou mancades. Però mola que t’avancin alguns i et vagin dient, “good job”, “well done” i anar una estona per davant de les parelles de duos masculins que fan podi...

Apa, ja sóc dalt, i ara què? Entrem en un sender, primer planer on ja veig que tots aquells que no m’han pogut passar pujant, o que he avançat, s’hi deixen la vida per entrar abans que jo al Farlow Gap. I arriba la baixada, el primer tram ja pedregós però que puc anar fent, però al meu ritme i assegurant, que sobretot el què vull avui és acabar mantenint la plaça i sense fer-me mal. Dono pas a qui m’ho demana i quan la cosa ja es complica més poso peu a terra i arriba la Jena, em passa i ens animem mútuament i ella posa peu una mica més endavant.

Vaig pujant i baixant de la bici depenent del tram i el Santi em passa com un llamp poc després de la Jena. Al pobre li foten tap els endureros de la tija pija, jajaja, és un cas. Apa, s’acaba la baixada complicada i toca un sender puja- baixa bastant punyetero amb troncs i passos de riu on també hem d’anar pujant i baixant de la bici.

Més endavant veig que el Santi remuga en un tram de creuar el riu, ha relliscat al passar-lo. Quasi l’atrapo però no puc i toca caminar un tram amunt. Sort que és curt.

La segona baixada arriba aviat, és més fàcil que la Farlow i ni jo estic prou inspirada ni val la pena arriscar, així que la faig amb la calma, assegurant. I em passen uns quants bikers més. No em puc enganxar a cap d’ells i és una llàstima perquè passat l’avituallament toca un tram de rodar que faig sola.

Però la Pisgah està plena de sorpreses, en un sender veig un catxarro parat al marge i dues persones disfressades cridant no sé què, ostres quan ja he passat me n’adono que el què estan repartint són tires de bacon! Que bo!

Apa, arribo a la segona i llaaaaarga pujada del dia. Amb les ganes d’acabar i que per aquest tipus de terreny aquests yanquis ja es han ensenyat que van molt ràpid, dubto que pugui atrapar ningú. Però apreto, s’haurà d’intentar i al menys evitar que m’enganxin per darrera.

Sorpresa, n’avanço un parell, un d’ells és un que cada dia fa les baixades i els trams d’enduro a tope però que la resta se la pren amb la calma. I un altre que m’ha passat abans d’acabar la segona baixada. Cap al final, en un tram de més visibilitat veig la Oiz verda del Santi. De cop i volta la pista s’acaba i es transforma en un sender de pujada que ens porta fins la baixada final, l’últim tram d’enduro que ens ha de dur fins el Brevard Music Center on hi ha la meta.

M’acosto al Santi però no arribo a atrapar-lo i m’enxampa un noi per darrera, el deixo passar a escassos metres de fer cim, vol agafar el sender abans que jo, ja m’ho conec això, per mi millor perquè vull intentar fer bé el tram d’enduro i si m’enganxa a mitja baixada llavors he d’afluixar i apartar-me per deixar passar ja que solen ser baixades molt estretes. Així que prefereixo baixar al meu aire sense pressió per darrera.

A dalt hi ha claca i una paia amb els pits a l’aire repartint gotets d’una beguda fosca. No n’agafo pas, ni sé què és ni estic per perdre temps, agafo el tram d’enduro amb moltes ganes, és el moment de donar tot el què queda! START!!

Surto enxufada i el tio que m’acaba de passar em fa tap! Serà possible! Li demano pas i per sort s’aparta ràpid. Em segueix el primer moment però aviat ja sento la seva roda més distant i unes ziga zagues més avall sento la bici del Santi. El sender m’encanta, diria que és la baixada amb més flow que hem fet, no és endurera com la resta, és un sender revirat, més llarg que un dia sense pa, això sí, no et pots permetre el més mínim error, és molt estret. Vaig amb el pedal a fondo, si no ho faig bé en aquest tram d’enduro no ho faig bé a cap, 7.53kms de tram d’enduro que es diu aviat....

Arriba un tram de pujada que ja havia vist en el perfil, quina putada, però no queda més remei que apretar les dents, no cal guardar cames per l’etapa de demà. Atrapo el Santi i amb espuma a la boca li demano pas, em desitja sort i continuo amunt. Quina agonia, però per fi el sender torna a tirar cap avall, apa gas a la burra!

Corbes i més corbes, alguna arrel, alguna pedra, tot ben estret, pontets que creuen rierols i jo al 100% i això que no s’acaba mai. Quin sender més espectacular i sento que ho estic fent bé, però un error de càlcul em mata, toca pujar de nou, es que hi ha dos repetxons en lloc de un i ja havia desenxufat el xip de pujar, joder quin mal de cames a sobre agafo una corba molt tancada amb arrels i força pendent, rellisca la roda de darrera i caic... quin desastre, deixant-me la vida per ara fotrem de lloros pujant. Per un moment ho dono per perdut però m’automotivo al veure que estic atrapant un biker. Per fi s’acaba el repatxó i ara sí, gas a fondo fins a passar l’alfombreta del xip i havent passat el biker. Redéu quina estrujada!

Volta al Brevard Music Center i meta, on el Todd ens espera a cadascú de nosaltres amb la samarreta de finishers. Ara sí que si, Finisher i segona fèmina! El Santi arriba al cap d’un minut, amb l’estomac cap per avall, es veu que se li ha ocorregut agafar el gotet de beguda abans del singletrack final i era whisky!!! Total que se li ha posat prou del revés, hahahaha

Finishers de la Pisgah!

L'Hermida de Brevard ;)

Que bé! La Pisgah Stage Race al sac i molt contents. Les bicis s’han portat de perles en un terreny molt exigent, nosaltres, tret d’un parell de caigudes tontes pujant, hem acabat sense quasi ni una rascada i amb la quantitat de singletrack té mèrit. El temps ens ha respectat, va ploure els dies previs i pinta que demà plourà però hi ha hagut una treva perfecta i hem trobat molt bona gent, sorprenents bikers amb singlespeed, molts que s’estrenaven en curses per etapes, de mes forts, de no tant forts però tots amb ganes de fer-se entendre i donar-nos recomanacions per la nostra estada en el seu país.

I no hi ha cursa per etapes sense pasta party final, Bueno, aquí de pasta party no n’hi ha perquè de pasta no ens n’han donat cap dia, però party sí. Nets i polits anem al dinar i entrega de premis, com cada dia, cerveseta artesana de rigor i avui fajitas.

I a l’hora dels podis m’emporto una sorpresa final, he guanyat el tram d’enduro d’avui!!! Sabia que tenia opcions de fer-ho bé però no m’esperava quedar primera i menys amb la caiguda, però sí, l’esforç ha tingut la seva recompensa!

Dedicat a la Calamarseta

Vídeo resum etapa 5:

I al vespre-nit estem tots convidats a un festival que organitzen els de Oskar Blues, els típics festivals americans al mig d’un prat verd, així que després d’un bon sopar a la Trattoria de Brevard anem a fer quatre saltirons davant l’escenari que ens ho hem ben guanyat.

Ens llevem a les 8 per fer maletes i marxar cap a Charlotte, on demà a les 7:30 agafem el vol cap a Salt Lake City. Sort que ahir abans d’anar a sopar ja vem deixar les bicis mig empaquetades i les maletes mig fetes. Plou a bots i barrals.

Passades les 11 deixem al The Sunset Motel i per acomiador-nos de Brevard anem a fer uns capuccinos a la cafeteria del Sycamore Bycicles. I ara sí, cap a Charlotte hi falta gent. Quin viatget, la pluja ens acompanya tota l’estona i trams amb ràfegues molt fortes d’aigua i vent on hem d’aminorar la marxa, hi ha poca visibilitat.

Bye Bye Brevard

Prop de Charlotte decidim para a dinar, trio un poblet al atzar i aprofitem que el temps està més calmat. Quina xurra, hi ha un restaurant tipus Market, és a dir, amb productes frescos i de proximitat, ja que ens fotem unes hamburgueses al menys que siguin de qualitat, hehehehe.

Ens asseiem a taula i rebo una alerta a mòbil:” Tornado Warning in this area til 3:30” i són les 3:06, quin acolloniment. Al cap de res es posa a ploure i fot un vent.. els arbres van com bojos, fa por però preguntem als del restaurant i diuen que és una tormenta, que no passa res.

Doncs si només és una tormenta...fem una birreta, no?

I sí, la tormenta passa, acabem de dinar i reprenem el trajecte cap a Charlotte, pel camí veiem arbres trencats i branques per la carretera, sort que hem parat per dinar. 

Salvats! i el cotxe també!

Arribem al hotel que tenim al costat de l’aeroport, deixem els trastos i encara ens queda una estoneta per fer una passejadeta per Charlotte abans de tornar el cotxe de lloguer.

Me ha parcido ver un lindo gatito...

sí, sí, el Santi passa per jugador dels Carolina Panthers de Charlotte

Davant del skyline de Charlotte

És curiós el bicing no té uns aparcaments especials, les bicis te les trobes a qualsevol lloc del carrer...

Sopem al costat de l’hotel i a fer nones que ens hem de llevar a les 4 per anar cap al aeroport, la segona part de les vacances ens espera: MOAB que venim!!

I havent sopat una partideta de dames on el Santi em pren el pèl de mala manera...