Selènika a la butxaca!

Quan ens proposen fer la Selènika'07, ens hi tirem de cap, personalment feia temps que en tenia ganes i el Santi també volia repetir-la però amb tranquil.litat, evitant el ritme més forçat que acostuma a implicar participar en una cursa organitzada.

Tot i que ahir va estar plovent fins la vesprada el dia s'aixeca clar i despejat, estupendo! Hem quedat amb l'Ana i el German a la Repsol de Sant Quirze i de seguida emprenem la marxa cap a Navarcles, on arribem després de fer uns kilometres de més pel Bages! Al baixar de la furgo fa més fred de l'esperat però un cop comencem a pedalar passa ràpid, sortim tot comentant l'atreviment del German que repeteix Selènika per segon cap de setmana consecutiu, i ens fa de guia durant els 87 kms que pedalarem.

Ben aviat passem pel costat del restaurat Monestir de Sant Benet i al fons veiem les muntanyes més que nevades del Pirineu, Montserrat, a l'altra banda, ens observarà durant bona part de la ruta. La ruta se'ns fa d'allò més distreta, és el què passa quan pedales per indrets nous, i tot i que el Santi ja l'ha fet ens comenta que entre la gentada i l'ambient sec i sorrenc de l'any passat el paisatge no té res a veure.

Passat el mas de Sant Esteve trobem les primeres rampes de la sortida, no seran les úniques... però cap al kilometre 16 i tot rodant per una riera apareix el conjunt de les tines de vi de Roviralta, val la pena fer-hi una paradeta, les construcciones són d'allò més curioses. Enfilem per una trialera pedregosa i anem fent passant per prats de pastura i borejant el Llobregat fins arribar al Pont de Vilomara, on aprofitem per menjar alguna cosa i omplir els bidons.

Llavors és quan comprovem que la memòria del German a vegades té alguns làpsus (jejejeje), li demano si seguim amb pujada o planejant per decidir si treurem el paravent o no i tot convençut em diu que ara segueix tranquil.lament pel camí ral, que si lladres, bandolers... el què no sabíem és que la seva ment havia borrat la llarga pujada amb la que comença el camí ral i que enfila per la Serra dels Trons. Un cop dalt la pista passa a ser un corriol força distret que ens porta a espategar a les ruïnes de la masia-hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. I ara toca baixar cap a Rellinars, ens trobem amb la primera i única trialera de la ruta, el Santi s'ho passa com un nen petit, i seguim per pista ampla fins a tocar del poble. L'Ana i jo no ho veiem clar, tant baixada no pot ser bona, ai de la pujada que ens espera!!






Parem prop d'una masia a fer un altre mos. Anem fent pujant i baixant direcció Mura, ja portem uns 40 km quan arriba la primera punxada del dia, ja se sap amb aquestes baixades per pista és fàcil enganxar malament una pedra... i li ha passat al German. Reparem i seguim rodant prop de la masia del Farell. I és aquí on comença el tram més dur de la ruta, el que ens portarà a assolir el temut Coll de l'Infern, aquest cop és practicable i no sense deixar-nos-hi les banyes aconseguim arribar-hi al cap damunt. Yuhhuuu! Prova superada i ara toca..... carquinyolis!!

Baixem fins el Puig de la Balma, es genial la masia incrustada a la roca, i la mestressa que ens explica, després d'haver-nos servit unes coles i els famosos carquinyolis, que la masia conserva documentació des del 1170 i que des de llavors ja són 26 generacions de la mateixa família qui se'n han fet càrrec, tot un récord!! Com sempre, fem uns riures, recuperem forces, carreguem d'aigua i prosseguim que comencem a agafar fred! Seguim de baixada fins a la carretera que porta de Mura a Rocafort, lloc on a la Selènika 07 hi havia situat el segon avituallament i on vaig passar una estona ben distreta ajudant a l'organització a guiar els ciclistes que anaven arribant fins que va arribar l'empolsat, vull dir el Santi!

Seguim, el pròxim objectiu és Talamanca, el camí s'enfila, no és particularment dura la pujada però les cames ja noten els prop de 55 kms i cada cop costa més pujar... sort que després de la pujada, arriba la baixada i aquesta és llargota i diverta, per sort no és pista i ens porta fins la llera d'una riera que remuntem un trosset per agafar una nou camí. Aquest però transcorre per zona totalment cremada, cosa que no anima al grup, estem tots desitjoso de divisar Talamanca, perquè hem decidit que allà ens cruspirem l'últim entrepà! Però veure Talamanca no es garantia de res, i això ho sap perfectament el Santi, li té jurada a aquest poble i especialment a la pujada d'asfalt que ens hi farà arribar, així que decideix que aquest any pot més ell que la pujada i de cop i volta es despenja del grup per atacar-la cara a cara! Aquest cop sí!



La paradeta ens ve que ni pintada, ideal per encarar els 18kms que falten, després d'una fort descens fins la Riera de Talamanca comencem a pujar i pujar, uns 8 kms d'ascens que no venen de gust a ningú però com que sabem que son els últims xino-xano ens els anem polint, fins al punt que un cop arribats al dalt del Coll de la Mussarra, a l'Ana li surt espontani un:
-no era tant!!

I és que és més fàcil dir-ho quan ja ho tens coll avall, o més aviat cames avall i saps que només queda.... l'esperada baixada fins a Navarcles. Això sí, no podia faltar la mascletà del dia, baixant pel corriol l'Ana peta la coberta del darrera, amb alguna pedra ha descarnat un tac i toca posar-hi enginy per solucionar-ho, ara que només ens falten 5 kms!! Amb molt bon humor, mentre uns descansen, l'Ana ens dona unes classes de com canviar una càmara i deia que no en sabia, no ens enganyis més!!!
Les cares de satisfacció que feiem al entrar a Navarcles ho deien tot: Hem fet la Selènika!! Ens ha costat lo nostre però hem gaudit d'allò més i ens ho hem passat teta amb l'Ana i el German i això és del què es tracta, així que quan vulgueu repetim. Bueno, quan vulgueu però el cap de setmana vinent no, eh!

I aquí un fotomontatge de la sortida gentilesa d'en German: