Terra de Maquis 2a etapa: Madre Mia Nan@

Madre Mia Nan@: quin team!

Passo la nit del lloro però em consolo pensant que els maquis amagats entre les muntanyes tampoc devien dormir massa bé, així que què hi farem! Just però quan millor dormia, a quarts de 6 del matí sona el despertador dels veïns, els de la nostra habitació però fem veure que no el sentim i no ens comencem a moure fins que sonen els nostres a les 6h. Per més que fem coses, sembla que no evolucionem, ni el Santi ni jo, tots a esmorzar i nosaltres encara amb mil coses per fer...

Amb penes i treballs aconseguim encabir, les dues vichissois i els margallons amb els quals ens havien obsequiat a les motxilles i anem a esmorzar. Sort que no hem de portejar-nos nosaltres les motxilles perquè pesen deu tones cada una, jejeje

A carregar les piles que ens convé

Tinc una set que no m’hi veig, així que vinga suc de taronja, per sort aquí “sí que entra”, espero que no em provoqui acidès però amb ve tan de gust...  així que cap dins, junt amb els bikinis i el pa amb mantega i melmelada. Apa, visita al roca i cap a la sortida on el Raül ens torna a fer el mini-brifing. Tot i que per avui les previsions eren de sol, el dia es lleva emboirat però fa caloreta així que ni maniguets ni res, que després fa nosa tot.

ui, ui, aquí hi ha marro! L'Espe en mans del Francesc!

Ei, aquests dos ja són maquis des de l'any passat!

Vinga que ataquem amb la segona etapa, al turron!!

Sortim de pujada, una pista amb pedres que de seguida ens fa entrar en situació i ves per on el Santi se’n adona que no ha obert els tracks del dia, porta els d’ahir! En fotarem un bon tros a l’olla! Així que es passa tota la primera pujada fent equilibris i trastejant el gps, sort que és un filigranes!

Amunt, amunt i boira!

Només sortir ens torna a fer companyia l'Albert, collonut! Santi mira la pista que te la fotràs!

Arribem a la Torre del Moro i el Raül ens indica l’entrada d’un sender a mà esquerra, buf que guapo, acabem d’arrancar i ja estic disfrutant de valent amb un corriol, llarg, llarg i dels facilons, però com corren aquests maquis, mira que intento no frenar gaire però se’m escapen una mica... no només el Santi ha d’evolucionar... jejeje

Però lo bo s’acaba i toca pujar de valent cap a Coll de Forn, renoi amb els rampots, ja hi tornem a ser, el Francesc i el Santi posen la directa, l’Albert i jo ens quedem en un entremig i el Ru ens segueix una mica més enrere. Anem guanyant alçada i entre la boira diviso de nou la Torre del Moro però està llunyíssim!

La pujada és llarga i pica i amb les cames calentones d'ahir...

La Torre del Moro a la llunyania, mola!

Seguidament una baixada per pista on aprofitem per reagrupar-nos i arribem a l’ermita de Santa Margarida de Viladepost, on poc després ens tornem a trobar el Raül camèra de filmar en mà que ens indica que hem de deixar la pista i ens avisa que hi ha “molta aigua”, sí, sí, l’Albert intenta creuar la riera muntat animat per en Raül que des de dalt del pont ens diu que la resta han passat sobre la bici, però la bici de l’Albert s’enfonsa un munt i la resta passem a peu, total els peus ens els haurem de mullar igual doncs al menys no caure de cos sencer a la riera.

Vinga una estona de baixada relaxada

Una altra ermita de les que ens agraden, oooohhh

Ja fora els dominis de la riera continuem pistejant en pujada suau i aprofitem per anar comentant la jugada. Abans d’arribar a Sant Cugat del Racó es puja una mica més fort però no és molt llarg i passat el petit nucli dos corbes en baixada i el primer avituallament.

Sant Cugat del Racó, l'avituallament ha de ser per aquí...

Yep, ja el tenim aquí!

Sortint d’aquí la cosa es complica una mica, com no, seguim per sender però aquest té passos més tècnics on he de passar a peu, clarament necessito evolucionar! És increïble la de quilòmetres de sender que anem enllaçant, se’n acaba un, mini tram de pista d’enllaç i continuem per un altre, ara ens enfilem una mica per continuar baixant, quina passada de recorregut!

L'Albert en acció

29er Power!

Però tira el cul enrere! Així no evolucionem...

Quan som a prop de Navàs trobem el segon avituallament, la rutina de sempre, parada, menjar, beure i apa a seguir endavant que això de ser maqui no ho regalen.

Nois, heu vist això gris sota les rodes? què és?

Sí home sí, aquesta cosa llisa i avorrida, com es deia? ah, asfalt!

Passem un moment per un encreuament de carreteres però de seguida el deixem i seguim baixant buscant el curs del Llobregat, en una zona de corriol amb zetes de baixada el Ru té una petita caiguda, després de comprovar que ho té tot a lloc continuem, toca un tramet d’apretar les dents per enfilar-nos per un sender amb baranes i unes vistes estupendes del Llobregat. Després acabem de baixar fins una antiga colònia i saltem uns quants arbres caiguts per acabar circulant pel costat d’un canal. Portem uns 30 kms i toca tornar a pujar.

Cadena humana per passar-nos les bicis

Transitant pel canal

És una pujada per pista que es va fent bé, amb la caiguda del Ru ens atrapa un grupet, un d’ells a la que pot tira i ja no el veiem més però un altre noi amb maillot de Santpedor es queda a fer la pujada amb el nostre grup. Ja prou amunt agafem una pista i ens passen dos nois força embalats, em miro les bicis i porten roadbooks, estan fent la Transcatalunya! Arribem a una carretera on nosaltres tenim avituallament i ja ens separem, ells segueixen per asfalt i nosaltres no, que bé! A més tenim sorpresa, el Mario que ens ha vingut a saludar!

Quin parell! salut no sé però rauxa... sí!

Al avituallament el Ru, veient lo bé que li ha sentat en el Francesc, es pren el “potito” que també venia amb la bossa d’obsequis de l’organització. Recoi no sabem què portava el potito però surt com una bala i ens porta d’aquest avituallament fins al següent traient la llengua intentant seguir-lo per corriols i més corriols, que pugen, baixen i serpentegen, una delícia! Imagineu-vos que ens trobem un noi de la Transcat tot perdut i al veure’ns llençar-nos per un corriol intenta seguir-nos però s’adona que portem un dorsal diferent... insensat, però si la Transcat és tot pista! Haver triat bé la ruta, home!

Per una lesió al dit el Mario no ens pot acompanyar però ve a saludar-nos

Al Soplao sí que hi va anar, jejeje

Un vot de confiança pel potito!

En aquest tram passem per una zona amb un corriol aeri que a mi em recorda molt un tram de la Diferent de Sallent i després baixem cap a Horta d’Avinyó, creuem una riera, pujadeta forta i just a la carretera un altre avituallament. Una de les noies ens dóna un gel a cada un, i com que som un equip ens el fotem tots, fins hi tot l’Albert que es queda una mica estranyat, jejeje a vegades les tenim aquestes coses!

Mentre estem entretinguts al avituallament apareixen els de Lleida, una parella de bikers lleidetans que no porten molt bé el tema gps, fem uns riures amb ells quant un dels dos ens explica que cada vegada que el track passa a prop d’un riu es confonen i es posen a seguir el riu en lloc del track, i com que acabàvem de creuar una riera....els següent quilòmetres anem coincidint bastant amb ells.

Alguns van més cuits que d'altres però fem una "presa de gel " popular

Quan al avituallament ens diuen que toca anar cap a Calders el Ru es comença a posar nerviós, recoi ens tocarà pujar molt que això ja m’ho conec, va pensant en veu alta i el pobre cada cop va més tocat... Tot i així anem fent, lo important és avançar. Abans però d’arribar a Calders ens trobem amb un avituallament sorpresa a Artés, mira que bé una paradeta extra!

Camí d'Artés

Tot xerrant anem fent camí

M'encanten els camps espigats

Artés a la vista!

Avituallament sorpresa, mira que bé!

Allà assentat i amb ganes de catxondeo hi ha un dels que anava endavant que ha destalonat,  trencat cadena i no sé quantes coses més, després de la enèsima cola més i unes quantes xuxes seguim amb la pujada tot esperant arribar a Calders i hi arribem just al punt que l’Albert va punxat, aprofitem la parada per inflar, sembla que es suficient i el latex fa la seva feina, de moment podrà continuar així. A l’hora un dels de Lleida té una petita baralla amb la vàlvula de la roda del darrera de la bici, se li queda a les mans! Quin tip de riure quan l’altre li diu:

-          Ja t’ho deia jo que no toquessis res!- Mirant-nos remata:

-          Aneu tirant que això és com una guarderia

Una única punxada en més de 230 kms! Quina sort

Enriolats reprenem la marxa, no tarden però en atrapar-nos són bons baixadors i toca de nou senderó de baixada ara fins la Riera de Calders que baixa prou animada, al tram més profund l’aigua ens arriba fins els genolls i la corrent empeny amb força entre les cames mentre intentem avançar fins l’altra banda.

Aigua va!

I ara sí arriba lo bo, un corriolot de pujada que mare meva, a aquestes alçades la majoria el fem la major part caminant, i se’m fa llarg.... alguns esglaons, pedra, i molt pendent, em quedo sola caminant, en algun lloc amb més visibilitat veig al Albert davant meu però del Ru ni rastre i vaig pensant que el Raül ens havia dit que els últims 20 kms eren els més entretinguts i just estem a punt d’arribar-hi, si els altres són més entretinguts això què és, mare meva arribarem tardíssim a Santpedor! Fent les meves cavil·lacions arribo a dalt, portem uns 80kms i són quarts de 3, truco al Carles, un company de feina del Bages que de tant sentir-me parlar de la bici volia veure’m arribar a Santpedor i li dic que no ens esperi que arribarem tard. I així com qui no vol la cosa el Santi em diu que ha pujat tot el tram damunt la bici, això no és fa o com a mínim no és diu, home!

Per sort però els següents quilòmetres eren entretinguts però xulos i ni molt menys tant lents, de nou corriol rera corriol, arribem a una zona on divisem Talamanca a l’altra banda de la vall i nosaltres vinga senders, n’hi ha un que passa per una zona que es va cremar fa uns anys i com que la vegetació encara no ha crescut prou des de lluny vas veient per on transcorre tot el corriol, mare meva que guapo, tot i que alguns amb les bateries mig descarregades ja no pensen el mateix... és una llàstima perquè el lloc s’ho val!

Encara hi ha forces per algun cop de ronyó més

El potito però no dura per sempre...

Ziga-zagues entre el bosc

El corriol no té pèrdua

Després de crestejar pel Serrat del Vintró i el dels Alous arribem al últim avituallament al costat de la carretera que va de Navarcles a Talamanca. Vinga que ja no ens falta gaire!!

La foto de rigor al úlim avituallament

Continuem de baixada amb alguna rampa sorpresa que ens acaba de desmoralitzar al Ru, a més com que tot és per corriol, tot i que sigui baixada, has d’estar molt atent i amb els 5 sentits concentrats en la traçada, així doncs ni baixar és descansat, a més són petits trams que rectifiquem tant aviat com podem però a vegades entre diversos senderons triem el que no toca i hem de fer volta enrere per recuperar el track... tot això no ajuda, això sí els boscos de Navarcles estan ben senyalitzats, fins hi tot ens hi trobem una rotonda!

Una bauma amb vistes a Sant Benet de Bages

Les primeres cases de Navarcles a tocar!

Finalment arribem a Navarcles, sortint del poble ens trobem al Jordi i a un altre noi de l’organització que al final ha decidit fer la curta i ja va dutxadet, ens ofereixen de tot però només necessitem una cosa: arribar! Així que continuem, fem el tram més llarg de carretera de tot el cap de setmana, passem molt a prop de Sant Benet de Bages i agafem una pista que surt en un encreuament amb la carretera de Sant Fruitós. Aquí trobem el cartell que ens anuncia que falten 10kms per l’arribada, mare meva quins 10 kms més llargs, el terreny no era dificultós, primer pista suaument cap amunt, pujadeta fins la sèquia de Manresa i corriolets puja i baixa fins Sant Fruitós però quan vols arribar tot sembla més complicat del què és i el Ru feia massa estona que volia haver arribat. 

A ritme passeig per la sèquia de Manresa, el lloc ideal

Tornem a inflar a veure si acaba d'aguantar, mentre al Santi i a mi ens devoren els mosquits

Tot i així mica en mica anem fent camí i de sobte arribem a la via del tren, vaig mirant la grava que es punyetera i quan aixeco el cap veig l’arc d’arribada. Per fi!!!!!!!!!!!! Ara sí que som maquis i quin bon equip que hem fet!!

Cara d'un maqui sofert :)

Ànims Ru ara sí!

Finalitzant una aventura de maquis!

A l’arribada com sempre esperant-nos el Dani i el Jordi, que han fet 2on i 2on, jejejeje i al cap de no res arriba el Ramon, collonut, el Madre Mia Nan@ al complert ho ha aconseguit: MAAAAQUIS!!

Companyerisme maqui!

Madre Mia Nan@ Team o com diu el Ru: d'esquerra a dreta, l'insaciable, el màquina, el flaco, l'altre màquina, la flaca, el cachitas, l'afegit i l'arrossegat.

Una altra aventura compartida, suma i sigue!

No sabem si el Raül vol fer-se amics o enemics amb aquestes rutes light que munta, jejeje

Podi de nenes maqui

MAQUIS WANTED!

Classificacions 2a etapa

Classificacions general

I dilluns a caminar per estirar les cames, s'ha d'aprofitar que estem descansats, i un be negre amb potes rosses!