dimecres, 11 de novembre de 2015

Ultra Raid de la Meije 2015, Vtt del bo!

El cap de setmana del 19 de setembre vem tenir l’oportunitat de conèixer una nova prova de Btt al país veí, França. Les experiències allà sempre ens han deixat amb la boca oberta, primer va ser la Garoutade, després la MB Race i aquest cop l’Ultra Raid de la Meije, si us hi animeu cap d’elles us deixarà indiferent, això sí: calceu-vos!
Vet aquí el perfil de l'URLM!
El dijous ens escapem cap a la Grave, 8 horetes de cotxe i ens hi plantem, abans d’arribar-hi records de l’IronBike es fan molt presents, passem per Gap i Briançon, poblacions per on passàvem tornant de la cursa reina i estem ben a prop de Sestriere i Sauze d’Oulx, uf, quines aventures hi vam viure.

Pujant de Briançon cap a la Grave mica en mica ens anem quedant impressionats, el paisatge cada cop més alpí, els arbres desapareixent i deixant pas a muntanyes pelades i darrera seu gegants ben nevats. Aquí ja deu fer fred!

Per arribar a la Grave hem de pujar al coll de Lauteret (2.058m), on demà passarem amb bici i seguirem pujant fins al mític Galibier (2.645m) , ens anem fent a la idea, això serà dur de nassos. Els números de la cursa, segons la web 112kms i 5150,  ja ens ho deien, però veient el terreny n’anem prenent consciència.

Baixem a la Grave, sortosament aparquem davant de l’hotelet, descarreguem, ens instal·lem i anem a recollir els dorsals i passar el control de material, aquesta part ens costa un viatge extra al hotel ja que volen comprovar-ho tot exhaustivament, portem la motxilla maqui a rebentar!
Només arribar ens quedem amb la boca oberta, preciós!
A lloc! una nova aventura ens espera
La Grave i el nostre hotel
Sortim amb el nostre dorsal de color groc, que indica que estem inscrits a la versió Elite Ultra de la prova, la de 112km que permet, sobre la marxa, decantar-te per versions més curtes, 100km amb 4.400m o 70km amb 3.000, si les sensacions no són bones o si veus molt difícil passar els estrictes controls de pas. La nostra idea, com no pot ser d’una altra manera, és fer la de 112km, ho intentarem.

Al segon intent passem el control de material
Tornem al hotel, preparem quatre coses més i cap al briefing, collons com ha baixat la temperatura amb poca estona... la major part de la concurrència és francesa però hi ha un noi que ens fa la traducció en anglès, de les parts que creu convenients, a un parell de bikers belgues que coneixem d’altres curses, un altre noi i nosaltres dos. La idea principal que en traiem és que demà farà bo però molt fred i que hi ha alguna part que no està marcada perquè només hi ha un camí possible, això no ens preocupa massa perquè portem el track carregat.

Sopem el què la cambrera de l’hotel ens vol portar perquè no aconseguim entendre’ns-hi massa bé i a les 22:30h anem a dormir que a les 4:15h ens sonarà el despertador, quina mandra!
Al final ens hem ensortit prou bé amb el sopar
Elles estan a punt, o no...
Arriba el dia, sort que ho tenim tot preparat perquè a quarts de 5 costa centrar-se. Ens enfundem l’equipació, esmorzem una mica, posem llums a les bicis i cap a les 5:15 sortim rodant cap a Villar d’Arene des d’on es donarà la sortida, així que tenim 3kms de pujada fins al poble, una bona manera d’escalfar, sortim de 1.470 i la sortida és a 1.640.
Bon dia! amb lo bé que s'està al llit
Carones de son per anar cap a la línia de sortida
L’avantatge és que al ser de nit no t’adones massa del què puges i anar a Villar d’Arene sens fa prou curt, un cop al poble localitzem la zona de signatures, un lavabo i cap a la graella de sortida, la Danièle, la noia que ha guanyat la llarga els altres anys, surt de davant de tot, nosaltres hem de passar de nou un control de material i anem a parar força enrere, què hi farem.
A buscar-se entre els 140 valents de la Elite Ultra
Uf quina fresca esperant la sortida
A la llista de signatures diviso com a mínim 5 noies inscrites a la cursa llarga entre els 140 que la tenim com  a objectiu.

A la zona de la sortida intentem posar els tracks en pantalla i no hi ha manera i nosaltres que hi confiàvem plenament, doncs res, toca anar sense track.

Parats a la sortida comencem a agafar fred, no m’estranya diuen que estem a 2º però poc dura, a les 6h en punt es dóna la sortida i ni fred ni punyetes, vinga a pedalar amunt i esquivant gent a tort i dret.

Sortint del poble la pista de seguida ja es trencada, has de triar bé per on passar i al cap de res tirem amunt per sender, això promet.

Tot de llumetes enfilant-se per la muntanya quan encara és negra nit, atenta intentant no posar peu a terra, aviat perdo el Santi de vista, crec que ha quedat una mica enrere, un moment que anem a parar a la carretera ens tornem a trobar i passem a una noia, apa, tornem a enfilar dret amunt per senderó mentre comença a clarejar, miro un moment a la dreta i veig una imatge espectacular, la muntanya de la Grave, on hi ha el glaciar de la Girose, que brilla entre la foscor, impressionant.


Amb aquestes que passem a una altra noia que va pedalant amb un anorac posat! Li comento al Santi però no l’ha vista. Arribem al Coll de Lautaret i ja hem hagut de caminar un parell de trams. Aquí perdem una mica d’alçada per anar a trobar la pujada definitiva cap al Galibier, baixem fins a 1.880 per enfilar-nos a 2.650, apa, ara sí agafem una pista que s’enfila muntanya amunt.
Bon dia! comença a clarejar

Apaguem els llums que ja és prou clar per veure’ns-hi pujant i ara sí, anem agafant cadascú la seva posició.
Avui portem dos càmeres i ens fem fotos mútuament, hehehe
Pujant al Galibier amb el Santi i el Wim
Apunt d’arribar al monument a Henri Desgrange diviso la Danièle uns quants bikers més endavant. Això m’anima. Passem per darrera el monument, la cosa enfila dreta i arribant a un collet trobem tot de boira davant i veiem una corrua de bikers enfilant-se Galibier amunt amb la bici a l’esquena, comença el tram més dur de “portage” de la cursa perquè és molt dret.
Impressionant la corrua de gent caminant muntanya amunt

La pujada és molt empinada i rellisca moltíssim, tan que se me’n va el peu esquerra avall i sento una forta fiblada al turmell, merda, se m’ha ressentit de la distensió que em vaig fer al lligament mig del turmell baixant les escales per marxar de vacances a principis de mes. L’avantatge de córrer al estranger és que la resta no t’entenen, així que li puc dir tranquil·lament al Santi que estic veient les estrelles i la meva rival no se n’entera pas, hehehe

Faig el cor fort i segueixo caminant amunt, vigilant com posar el peu i tot així avanço la Danièle que també té feina per pujar. I sorpresa! Ja arribant al cim atrapem una altra noia. Ja som dalt, baixem una mica i arribem al primer avituallament les tres juntes, una rera l’altra.
Pedalant quasi a 2700m
Sobre els núvols
Som al km.15, toca desempallegar-se de la llum i la bateria, ho guardem a la motxilla, penso si treure’m l’armilla però vaig bé de temperatura i ara toca baixar així que no ho faig i surto la primera, seguida del Santi. Però no arrenco bé, m’encaro a la baixada i veig tot de gent caminant, fa molta pendent i rellisca una barbaritat, baixar a peu i amb el turmell fotut és complicat, al cap de res vaig per terra i el Santi darrera meu, quin parell!

Per sort és el primer tram el que és tan xungo, després la cosa millora una mica, ja puc pujar a la bici, com que és força tècnic no baixo molt ràpid però al menys vaig muntada. Amb l’adrenalina pels núvols sentint aquell parell trepitjant-me els talons sento el Santi que em diu que para però que jo continuï. I li faig cas, vaig enfrescada amb la competició.

La baixada és molt variada, sender tècnic amb alguna pedra mal posada, corriols en ziga-zaga amb reguerot profund al mig, un tram curt de pista, un parell de pontets, uns trams d’herba relliscosa on quasi em foto de lloros... però no, ho vaig salvant tot però tot i així em passa la noia que havia atrapat dalt del Galibier, em fot una repassada que dóna gust i, tot i que intento seguir-la, se me’n va amb un tres i no res i el Santi que no m’atrapa, que estrany.

Arribem a un riu i s’acaben els 8 kms de baixada, on hem perdut uns 900m de desnivell, així doncs que toca tornar a enfilar. I ben aviat ho fem de nou amb la bici a l’esquena, la primera part fins el Plan Lachat, torna a ser molt dret. Aquí diviso per davant la noia que m’ha passat a la baixada i per darrera el Santi que comença a caminar, perfecte, sigui el què sigui que li ha passat ha pogut continuar, penso.

Creuem la carretera i m’avança en Wim, un noi belga que coneixem d’altres curses, agafem un tram més pister, amb tants canvis de ritme pujant i baixant de la bici em costa trobar el ritme però em proposo no perdre en Wim que sembla que porta millor ritme que jo i a veure si així m’acosto a la noia.

Vaig trobant-me més còmode i arribem al segon avituallament, just quan jo deixo la bici la noia, que pel què diu el seu maillot o es diu Lourdes o viu a Lourdes, reprèn la marxa. Portem 30kms i queda molta canya per endavant, prefereixo aprofitar l’avituallament, així que menjo, bec i surto amb un objectiu clar, atrapar-la a la pujada, si no ho aconsegueixo serà complicat fer-ho baixant que ja he vist com les gastava.

Així que em començo a enfilar a ritmet, i aconsegueixo prendre contacte visual, perfecte, però un cop aquí la distància es manté, no es disminueix, la pista va pujant fent esses i al mirar cap al avituallament veig al Santi com arriba, deixa la bici al terra, s’avitualla i torna a sortir, li faig gestos però no mira cap on sóc, així que res, jo a la meva muntanya amunt.
Entre les barraques l'avituallament i el Santi! 

Cara de perseguir rivals, així no hi ha manera d'acabar-se la barreta, hehehe
Finalment l’esforç val la pena i la distància es va reduint, hi ha un tramet on suavitza, el Camp des Rochilles i ja la tinc, sortint d’allà unes rampes més dures, que ja fem juntes tot esquivant un ramat d’ovelles.
El Santi també es troba les ovelles
Tornem a estar quasi a 2.600 metres d’alçada, agafem un sender al costat del Lac du Grand Ban, el veiem entre la boira, que lloc més bonic. Em poso davant ja en el sender, intueixo que no deu faltar molt per baixar, però només és una intuïció ja que duia tantes coses al manillar que no he pogut posar-hi el perfil, el duc a la butxaca de la motxilla maqui però ara és impossible treure’l.
El llac el veiem per casualitat, la boira fa la punyeta
Resulta que la noia no és diu Lourdes, es diu Sophie però viu a Lourdes! intercanviem quatre impressions, ens animem mútuament, faig un parell de fotos però segueixo concentrada en mantenir la meva tàctica, he d’entrar primera a la baixada i dit i fet, i a més ho remato avançant un noi just uns metres avanç de que el sender pedregós tiri avall, perfecte, ella també l’haurà d’avançar.
Amb la Sophie, la descender
Ja no miro enrere, tiro avall fent-ho el millor que puc, passem pel costat d’un altre llac i sorpresa, el caminet torna a enfilar, collons jo que em pensava que tocava una llarga baixada i resulta que no, de nou 200m de desnivell positiu més i complicadets, passos de roca a carregar la bici a l’esquena, sender puja baixa amb rampetes de les bones, però me’n surto bé i vaig guanyant terreny sobre la Sophie, només espero no pagar-ho després.
Camí del coll de la Ponsionnère
Lluitant contra el terreny i el vent, que bufa bastant fort, aconsegueixo arribar al coll de la Ponsionnère on m’atrapa en Wim però jo avanço un parell o tres de bikers. Ara sí, comença una llarga i tècnica baixada.

5 kms de baixada, quasi mitja hora de descens, posant-hi els 5 sentits, intentant que el Wim no se m’escapi i ho aconsegueixo i fins hi tot avanço dos bikers més, llàstima però que al estar baixant per un sender d’alta muntanya no sempre és clar per on va i ens despistem en un tram, no ho veig clar i li pregunto al Wim si anem bé, ell duu el track, confirma la meva intuïció, ens hem confós, hem de recular, evidentment de pujada, sort que me n’he adonat a temps, ens tornen a avançar els dos bikers que havíem passat però la Sophie no. Uf, sort!
Baixant em quedo flipant amb aquestes muntanyes que semblen la creta d'un gall
Torna la concentració i ara sí, avall fins a un lloc anomenat Alpe du Lauzet, on conflueixen diferents torrents, hi ha diverses cabanes i també el tercer avituallament. Paro, carrego piles, i emprenc el camí seguida per en Wim.

Continuem pel Chemin du Roy, un sender pedregós i estret enmig del bosc per la falda de la muntanya Roche Robert,  li dic al Wim si vol passar i em diu que no, que “intenta” seguir-me, tot un afalac. És un sender que sembla planer però que va enfilant, això sí, és molt guapo, amb algun tram exposadet perquè la paret de la muntanya és molt rocosa i es desfà una mica al nostre pas. En Wim em diu que sembla que estiguem al Ironbike, té raó.

Baixem a la carretera que va de Briançon a La Grave, la creuem per sota i toca pujar de nou al Coll de Lautaret, a la primera part de la pujada tinc una mica de crisi, em costa trobar-li el ritme i em passa en Wim, de totes maneres veig que no m’atrapen ni la Sophie ni la Danièle, cosa que m’anima, per altra banda tampoc diviso al Santi cosa que em neguiteja una mica.
El Santi fa una foto arribant a Lautaret
De nou al coll tanquem el primer bucle de la cursa de 48kms, en Wim i jo parem al avituallament, s’han de recuperar forces, portem ja més de 5:30h de cursa, tela. Però tampoc m’encanto, la pressió d’anar primera és forta i vull fer-ho bé.

Prossegueixo amb en Wim, de nou em deixa que obri camí, desfem part de la primera pujada del dia però abans d’arribar a Villar d’Arene ens desviem cap a la dreta, toca tornar a pujar. En aquesta pujada em sento millor i mica en mica vaig deixant en Wim enrere.

Unes rampes dures em porten fins el Lac du Pontet, altre cop a 2.000m, avanço un biker i entro en un nou sender, pel vessant de la muntanya, i jo que fa hores que m’estic pixant, ja li he dit al Santi pujant al Galibier, en fi, aquí impossible que no hi ha ni un arbre, hauré d’esperar una mica més.

El sender en algun tram es divideix en dos o tres, hi va havent cintes de la cursa i alguna fletxa i arribo en un dels trencalls que no em queda clar cap on marca la fletxa, en cas de dubte segueixo pel caminet que va més amunt, error! Quan ja sóc una mica més endavant veig un nano més avall que em va fent senyals, era pel senderet de sota.
Senders infinits
Doncs res, surto del sender i pel mig de l’herba baixo cap al sender de sota, encomanant-me a qui faci falta per no enganxar un forat d’aquests que no es veuen i sortir per davant de la bici. Per sort tot bé, ja havent retrobat el camí diviso un biker més endavant i per darrera el Wim amb el noi que he passat en el llac, tot en ordre.

Seguint per sender agafo una delícia de baixada fins a Valfroide, on avanço un parell de noies de la cursa curta que baixen a peu i m’animen a més no poder. Un tram de carretera on descansar una mica i que em porta fins al poblet de Ventelon, just després de deixar un dels trencalls de la cursa de 70kms.

Collons! Per sortir del poble hi ha una rampa fortíssima però just al principi hi ha el 5è avituallament. M’hi paro i arriba un altre noi que havia passat fa un moment, estava parlant amb algú en el poble. Enfilo la rampa una mica darrera d’ell, que dura la punyetera, amb trams del 29%!! En un descansillo prenc la decisió, paro a pixar, és una putada perquè perdré el noi que tinc just davant i el més probable es que em quedi sola però es que porto més de 60kms pixant-me. Ooooh, quin descans!

Apa, em poso les piles i continuo, tot i ser un dels trams més suaus de la ruta m’agafen rampes en una baixada, com que vaig sola crido una mica però no paro, tal i com han vingut passaran, o al menys en això confio i així és. Arribo al torrent de la Martignare, hi ha una noia indicant el lloc on l’hem de creuar, i és que al estar tan a alta muntanya amb senders pocs definits i camins de vaca tota ajuda és bona.

Canviem de banda de la muntanya i aquí comença una pujada suau cap al 6è avituallament, no és el primer cop, ni serà l’últim, però em trobo de cara un ramat ben gran d’ovelles que ocupen tota la pista, mica en mica aconsegueixo passar-les per un lateral i arribo al avituallament, que es troba al costat d’una granja.

Mentre menjo i comento la jugada amb els de l’avituallament i uns bikers curiosos que hi ha per allà, aprofito per mirar-me el perfil que porto a la motxilla. Sóc a 1950m i he de tornar a pujar a poc més de 2250, però estic animada perquè després vindrà una bona baixada.
Sortint de l'avituallament
Ho arribo a saber i no m’animo tant, quin suplici de pujada a Rivet de la Cime! Mare meva, em faig un fart de caminar i a sobre no es veu mai el final, quan ja em penso que li tinc un peu al coll resulta que, o no m’he mirat bé el perfil o el perfil no està bé, però passo dels 2250m, els 2300m... alço el cap i veig bikers més endavant que encara pugen, que dur!

Finalment arribo a dalt i la que em faltava pel duro, no veig cap senyal i no sé per on continuar! Estic en un collet, a la dreta fa pujada, a l’esquerra baixada, no diviso a cap biker ni cap a una banda i ni a l’altra, si haguessin seguit pujant els veuria, així doncs imagino que és cap a l’esquerra, miro el terra i algunes roderes es veuen, així que creu-ho els dits i tiro cap allà. Una mica més endavant trobo un nano de l’organització, intento dir-li que pugi més amunt que sinó la gent es perdrà. No sé pas si m’ha entès.

Sóc al km. 76 i al 80 hi ha l’últim trencall, o tires a la de 100 o a la llarga... i és clar, arribo al trencall i no m’ho penso dues vegades, cap a la llarga! Vaig amb una mitja hora per sobre del temps màxim i em pregunto si el Santi entrarà a temps, això sí segueix en cursa que espero que sí!

Apa, em concentro en la baixada, llarguíssima i molt guapa, de 2.180m a 1560m en 3kms, una de ziga-zagues que no te les acabes i tot per un GR fins arribar a creuar un rierol. Acabo el descens contenta, només he posat un parell de peus, no he caigut i l’he gaudit, pensant en com s’ho passaria més d’un conegut baixant per aquí.

Ja a baix em trobo un noi que m’indica un petit bucle, es tracta d’anar fins el poble de Besse, on hi ha l’avituallament 7 i per un altre camí tornar aquí i emprendre ja la pujada al últim port. Quan arribo al avituallament els dos nois que veia caminant a la pujada anterior ja marxen, llàstima no poder-m’hi afegir però és millor parar un moment i carregar piles.

Emprenc l’últim port llarg. Uf, això sí que se’m fa dur, sobretot els primers 5 kms. que vaig més sola que la una i és una d’aquelles pujades que no trago, per pista, amb un desnivell no molt fort, que no requereix de canvis de posició damunt la bici i el cul ja n’està fins al capdamunt! Però a partir d’aquí començo a atrapar gent i m’animo, acabo fent els quasi 8kms i 700m de desnivell en 58min que, amb el què portem a les cames, no està malament. Cauen quatre gotes però no passa d’aquí.
Cara de no tinc ni idea de com fotre el cul al seient
D'allà baix venim? ziga-zaga ziga-zaga i ara es posa a ploure
Durant la pujada hi ha força visibilitat del recorregut, intento divisar el Santi perseguint-me però no hi ha manera, segueixo amb l’incògnita de si segueix en cursa o no, un pressentiment em diu que sí, però i si no és així? I si no ha passat el tall de la de 100? I si el què l’ha fet parar al km.15 era un averia que l’ha fet abandonar? I si, i si...
Jo no en tinc constància però ell segueix en cursa!
Un cop aquí penso que ja ho tinc fet, el perfil sembla que puja un pèl més però no deu ser gran cosa i després ja baixada fins a meta. I un be negre amb potes rosses! Encara em queden quasi 2 hores més de cursa! La mare del tano...

Arribo al 8è i últim avituallament, al km. 101, m’hi espera un senyor sol. A estones torna a fer força vent, deu estar gelat. Com sempre menjo i m’hidrato i aprofito per mirar la llista de dorsals que té aquest bon home, on al costat del dorsal hi apunta a quina hora ha passat el corredor, el Santi encara no ha passat així que a hores d’ara ja sé que està en cursa fent la llarga o que no està en cursa, la de 100 no l’està fent, sinó ja hagués passat per aquí.

Jo que mes les prometia felices surto de l’avituallament i al cap de res estic caminant. De seguida que puc m’hi torno a enfilar i pujo fins un collet on hi ha un parell de voluntaris, un d’ells s’emociona al veure’m i ve corrent, és el noi que ahir ens va fer de traductor durant el briefing. Em pensava que em diria vinga que ja ho tens fet, tot avall! Doncs no... m’explica que he de tirar a la dreta, pujar fins un llac, donar-li la volta i tornar a passar per aquí al costat després de fer el bucle, sembla que m’estigui prenent el pèl però no, és cert!

Apa doncs, a fer el bucle. Mentre m’enfilo al Lac Noir avanço un noi que remuga i ell em torna a passar quan paro a fer una foto del llac. Amb la tonteria ja ens hem tornat a enfilar a 2460m... ara crec que sí que ja ha de tocar baixar!
Les autopistes de la Meije, hehehe
El Lac Noir i el vent que li va fotent
Al primer tram de baixada per un sender pedregós, el segueix una mica de puja baixa, tanco el bucle i el caminet continua resseguint el vessant d’una muntanya i de cop marques cap a la dreta, ara sí, això es posa cara avall!

La baixada té de tot, primers trams perdedors enmig d’herba alta, on em costa veure les marques de la cursa, un filat de bestiar i baixant al poble de Chazelet pel GR54 tot de zetes ben tancades, intento concentrar-me al màxim ja que aquestes alçades les forces comencen a estar tocades i 4 kms de baixada tècnica no ajuden, quin mal de braços i mans.

Arribo a l’entrada del poble, feia un moment que veia els dos nois de davant però ara no sé cap on han anat i veig marques de la cursa a banda i banda, no fotis, ara no em puc perdre! Veig un parell de caminaries al poble, així que tiro a la dreta, cap al poble i els hi pregunto si vaig bé mentre pujo la rampeta entre les cases, em confirmen que sí. Quin alleugeriment.

Ostres tu, no pot faltar gaire, però ni rastre de la meta. Surto del poble, de nou de baixada, les senyals em condueixen fins una ermita, la Chapelle Notre Dame de Bon Repos, quina ironia, de bon repòs res de res, un voluntari m’indica que freni, arriba la baixada més difícil de tota la cursa, baixa pel dret, de 1700 a 1400 en un tres i no res, la primera part la faig tota  a peu, ni idea de com encarar-ho sobre la bici.

Passat el primer tram de dificultat extrema la cosa es deixa fer i creu-ho una carretera on m’atrapa un noi, hi ha un parell de voluntaris que ens diuen quelcom però jo no els entenc, anem pel costat d’un riu i ara tornem a pujar però por sort de fons començo a sentir uns altaveus, sí! Que arribo! L’arribada no té desperdici, toca carregar la bici per pujar un bon tram d’escales, i ara sí, el pàrquing del telefèric de la Grave, ja ho tinc! L’speaker anuncia la meva arribada, paro i començo a rebre felicitacions, no conec a ningú i entenc la meitat de lo què em diuen però ho he aconseguit, he finalitzat l’Ultra Raid de la Meije dins del temps i a més he guanyat entre les noies! 12:50h i posició 28!


Només em falta una cosa, el Santi. Miro a la llista de participants i la seva casella està buida, això vol dir que segueix en cursa, tot i el problema que hagi tingut segueix endavant. La Daniele però ja ha firmat, em diuen que finalment ha decidit fer la de 100kms, queden però la Sophie i una altra noia en cursa.
La machine que s'ha portat molt bé
Diviso a l’Elias, per fi algú conegut, em felicita i diu que no fa molt que ha arribat, no m’ho crec pas, em pregunta per en Wim, li comento que hem anat força estona junts així que no li deu faltar molt per arribar. Vaig a buscar menjar i amb aquestes que el veig arribar, de seguida em diu que el Santi venia just darrera seu, ha d’estar al caure.
Arriba en Wim
I sí, arriba! Però no fa massa bona cara, tot i així ho ha aconseguit, repte superat! 13:10h i la major part de la cursa amb la suspensió bloquejada! Aquest ha estat el problema que ha tingut quan ens hem separat i lluny de donar-se per vençut a continuat, i si al menys hagués estat un terreny rodador i pister... però no.. aquí tot és ben trencat, amb molta pedra i tècnic. És una cursa que no té res a veure amb les curses que hem fet als Alps suïssos on la major part són pisteres, aquí la manera d’entendre el mountain bike és diferent, senders, pistes trencades, porteig de bici a les espatlles, infinitat de camins de vaques... autèntic Btt, muntanya en estat pur i el Santi l’ha fet sense suspensió... ole tu!
I sí, arriba el meu finisher!
A sobre arriba marejat, amb la panxa cap per avall, mica en mica va reposant-se. Mentrestant arriba la Sophie, veig que ve per la carretera, ui, mala senyal. Tant lluitar i a la pobre l’han tallat al últim control, km.100, per anar 10 minuts tard! Així que entre les que han canviat de distància sobre la marxa i les que no han passat els talls de temps pujo sola a podi, quina llàstima.
Amb la Sophie, ole tu!

Contenta de rebre de les mans de Jean Paul Routens el gorro de finisher, només 39 el tenim!  


Apa, això ja ho tenim fet, podem dir orgullosos que som 2 dels 39 finishers de l’Ultra Raid de la Meije'15, una senyora cursa, la major part de la qual transcorre per sobre els 2.000m, en uns paratges espectaculars i dura, molt dura, sobretot si vas amb bici 100% rígida com el Santi, és per això que al acabar em va dir que no hi tornava... ara ja amb el dies, no sé si al Ultra Raid de la Meije i tornarem però el què sí que puc dir és que la gent de l’URLM m’han obsequiat amb un regal enverinat, participar a  una nova cursa per parelles... l’ Alps Epic i no pinta pas com un passeig, fa pinta que serà un Iron Bike en potència, heu fet mai una etapa de 59kms amb +4.050? Que ens agafin confessats!
Sí, sí, la paralleta cap a la Alps Epic!
Per tornar a veure aquests paisatges valdrà la pena, oi Santi?
Alguna crònica de la cursa a la premsa francesa:

2 comentaris:

Santi Val ha dit...

Doncs sembla ser que com sempre la memoria es selectiva i en breu tornarem a rodar per aquell delicios infern!! Quins nervis!

Ada Xinxo ha dit...

Mooooolts! al turró! mira que aquesta tenia clar que no hi tornàvem i em vas deixar de quadres quan em vas dir que et venir de gust, hehehe, ja ens enrecordarem demà passat, hihihihi