dimarts, 6 de juny de 2017

Raid Vtt Les Chemins du Soleil, i un bon soleil que va fer!

El viatge:
Com sempre marxem cap a França sabent que gaudirem de mountain bike al 100% i amb aquest objectiu anem cap a Taulignan, un petit poblet emmurallat on comença la 15a edició de la Chemins du Soleil.
Benvinguts a Taulignan
El viatge d’anada comença amb una punxada, imprevist que podem solucionar prou bé i això que em de muntar i desmuntar el tetris unes quantes vegades amb una bona calorada a sobre.
Moments happy abans de punxar la roda... hehehehe

Dimecres a la tarda arribem a Taulignan amb temps suficient per descarregar les coses del cotxe en una habitació que hem llogat, i anar a fer un tomet i comprovar que tot està al seu lloc després del viatge. Fa calor i molta xafogor, no ho esperàvem i un vent a estones força fort i emprenyador.
llàstima que vem trobar els camps d'espígol abans de florir
Fem part del pròleg, on podem comprovar que la primera part serà ràpida i després ens endinsarem al bosc per senders i alguns trams força pedregosos. Però se’ns fa tard i si volem sopar millor que fem mitja volta i tornem al poble. Dutxeta i a sopar en un dels pocs llocs que trobem oberts a Taulignan.






Preparatius i pròleg nocturn:

No anem a dormir massa tard i ens llevem quan ens fa mal l’esquena d’estar al llit, recollim les coses i anem a buscar els dorsals a les 10h que és quan obren el pavelló.


Arriben el Joan Vidal i el Juanjo Adell, el Santi i el Juanjo marxen a deixar els cotxes a Gap, on acaba la cursa i mentrestant el Joan i jo muntem les tendes de campanya, inflem matalassos, vaja, preparem els pisets. 
Error de càlcul, el matalàs no cap dins la tenda!!
Primordial, energia per 3 dies de cursa!
Cap a les 17h arriba el bus dels que han anat a deixar els cotxes a Gap. Anem al briefing, sopem i en preparem pel pròleg nocturn que és només per la categoria Elit i se surt a les 21:30h, quina mandra!

de turisteo 
Fent veure que entenem quelcom del briefing ;)

Osti, si he guanyat un premi del concurs d'instagram!



Teleta amb el pròleg, la part que no vem poder fer ahir és força tècnica i amb la llum que porto vaig força justa, també té un tram de porteig, i és en aquesta zona més tècnica on ens avancen dues parelles mixtes, una amb molta pinta a endureros i una altra parella on el noi el coneixem, és el David amb qui vem coincidir a la Alps Epic.

Ho donem tot a la baixada per no perdre molt temps. Acabem cansats, suats (fot una xafogor de por) i contents amb la nostra 5a posició i sobretot per no haver-nos fet mal en una nocturna tan exigent, 1:48h per fer 25kms i 850kms de desnivell plens de senders i pujades pedregoses.



A quarts d’una ens posem a dormir a la tenda i a les 5h ja sona el despertador, la primera etapa comença a les 7h, hem d’esmorzar, aixecar el campament i preparar-nos per una etapa de 91kms i 3300m de desnivell positiu que es diu aviat.


Primera etapa, divendres 26/05 de Taulignan a Die

Tot i que ens llevem amb les piles posades per recollir-ho tot, esmorzar, recollir les bicis del bike park, anar a fer la visita de rigor al roca, deixar les pesades motxilles al camió, etc.... arribem a la sortida 2 minuts abans de que arrenqui l’etapa, pels pèls! Demà ens llevem abans o ens agafarà un atac d’anar tan estressats.

Els primers 20kms els trobo super tècnics i molt trencacames. Igual que ahir hi ha molta humitat i de seguida comencem a suar de valent i també a caminar enfilant-nos fins a una creu, la pujada es fa llarga i la baixada és mooolt pedregosa. Els quilòmetres no passen i ens avancen el David i la Becci, ens posem quarts de parelles mixtes. Finalment arribem al avituallament del km. 25.



Ens prenem el nostre temps, la putada és que no hi ha cola, aquí estem acostumats a veure’n als avituallaments i allà només tenen o aigua o “ciropes” això sí, del color que vulguis, de taronja, de llimona, de menta de fruites del bosc... el de taronja ens entra, està fresquet i com que fa tanta xafogor bevem moltíssim.

Prosseguim i anem a buscar el port més llarg del dia, de 530m hem de pujar quasi a 1.400m. Jo aquí vaig recuperant sensacions, és una pujada llarga per pista però el Santi cada cop va més aixafat amb la calor i se li creua el cirope de taronja al estomac. 

Les passa canutes però va pujant, ja força amunt ens atrapa una altra parella mixta, són el Croco Team de París, deuen ser bons perquè en el briefing del primer dia els van fer pujar com a favorits, juntament amb la Bresset i una altra parella mixta de suïssos.  Per sort ens passen gairebé a dalt de tot i a la baixada descobrim que baixem millor que ells perquè els atrapem aviat. Apa, ja ho sabem tocarà fotre-li canya en els downhills!

Entusiasmadissims amb la llarga i corriolera baixada, atrapem una parella que ens fan anar més a poc a poc del què voldríem, però com que és sender no els podem passar, amb aquestes que l’home més gran que va davant surt volant en una corba i parem a ajudar-los a tornar al sender. Amb aquestes que ens passa una parella mixta i no són el Croco Team, són els endureros d’ahir a la nocturna.


Happies amb la baixada però amb el Santi amb la panxa remoguda arribem al segon avituallament al km. 49 al poble de St. Nazaire. Fem una bona parada, hem de menjar i beure però alhora el Santi ha de recompondre la panxa i no és tasca fàcil amb aquesta calor, aprofitem també per greixar les cadenes i les dues parelles mixtes, els Croco i els endureros marxen de l’avituallament abans que nosaltres, ens quedem a la 6 posició.

Prosseguim, toca un tram ràpid per carretera fins que enllacem amb un sender guapíssim i força aeri que va per sobre les gorges del riu Roanne. El sender ens torna a deixar a la carretera, abans però creuem un riu i aprofito per mullar-m’hi bé els peus, sobretot el peu dret que em crema de valent, és un problema que arrossego de l’Ironbike del 2012 i aquesta temporada ha començat aviat a fer-me la punyeta.

I de la carretera enllacem el segon port llarg del dia, tocar tornar a remuntar, aquest cop de 430m a 1200m, som-hi! Aquesta vegada la pujada és asfaltada, té uns vistes impressionants a unes muntanyes rocoses on destaca l’agulla de Saint Benoit. Per mala sort la pujada no té massa ombres i depenent de la direcció que agafem fa una calor aclaparadora i no bufa gens d’aire, de cop girem i bufa un airet bo i refrescant, la llàstima és que no dura tota l’estona, anem passant de calor insuportable a un aire la mar de bo, corba bona, cobra dolenta... el Santi encara no es troba del tot bé i té la sensació que no està pujant bé però anem recuperant posicions i ja força amunt divisem la parella d’endureros. Els passem, sempre va bé per la moral.

Ja quasi a 1000m trobem el tercer i últim avituallament del dia. El Santi posa el cap a l’aigua fresca de la font i jo el peu, cadascú a apaivagar els seus problemes. Tornem a menjar i beure i prosseguim just quan arriben els endureros. Quatre pedalades més enllà li comento al Santi que només ens queden 200m de desnivell per pujar i això li puja la moral, s’ho havia mirat malament i es pensava que encara quedava una pujada llarga, quin cas! Ara sí, apretem una mica ens tirem baixada avall, com diem amb el Bestiar, sin miramientos a veure si recuperem una mica de temps als Croco i si aquest cop no ens atrapen els endureros.

Tenim la sensació d’haver fet una molt bona baixada, ens ho passem com nens, tot i que vaig acollonida, el sender és molt estret i tot i que no és excessivament difícil, com que anem ràpid, és allò que penses que qualsevol error et pot portar a una caiguda de les guapes. Per sort però ens fem els 10kms de baixada disfrutant moltíssim, passant alguna parella i sense que ens atrapin els endureros. Molt contents arribem a Die on ens esperen els companys catalans refrescant els peus a la plaça de la catedral.
Des de l'any passat a la Alps Epic que ens trobem al René Vallée per tot arreu
Amb tota una campiona olímpica! Julie Bresset i el seu company d'equip
Nosaltres anem directes a buscar una cerveseta per completar el post cursa refrescant. Al final ens surten 89kms i quasi 3500m de desnivell positiu amb 7:31h, els Croco Team ens han tret 9 minuts i als endureros al final els hi hem tret 11 minuts. Així doncs hem entrat 5ens i seguim 5ens a la general. La llàstima és que el David i la Becci ens han tret 23 minuts,  seran difícils de remuntar.


Lo únic positiu de sortir tan aviat, és que tot i fer més de 7hores d’etapa arribes a l’hora de dinar a meta i et dona temps a fer força coses.  Així que rentem les bicis, les greixem, dutxeta bona, muntatge del campament, dinar-berenar al poble mentre aprofitem per carregar els mòbils i gps i cap a sopar que és a les 19h i el briefing a les 20h, després ja cap a descansar.

Sort que hem agafat les motxilles de la The Pioneer i precisament discretes no són


Segona etapa, dissabte 27/05 de Die a Veynes

Ahir vem deixar les coses encara més preparades i ens llevem una mica més aviat amb la intenció de que avui no arribem els últims a la sortida. Tot i que l’esmorzar és una mica més lluny ho aconseguim, arribem amb temps a la sortida i resulta que els 5 primers de cada categoria tenim parilla i sortim de ben endavant.


Els números de l’etapa també prometen, segons l’organització 81kms i 2900m+... que ens agafin confessats i sembla que la calor no afluixa. Després d’un primer tram neutralitzat on ens col·loquem bé darrera el team de la Bresset i els suïssos de Scott comença el no pares sigue sigue de puja i baixa per sender. De nou un sender molt exigent, amb corbes impossibles i desnivells importants, però les cames responen bé i ens sentim còmodes, anem en una molt bona tercera posició de les parelles mixtes i alguns llocs amb visibilitat encara divisem la Bresset.

Però massa bé ens van les coses i en un tram dur de sender de pujada hi ha diversos punts on es creuen uns reguerots que s’han de fer a peu, en un d’aquests punts no aixeco prou la bici al creuar-lo i la roda del darrera toca lateralment una pedra fent-li un petit tall, som al km. 14.5 aprox.

Crido el Santi que para de seguida, intento inflar perquè segelli el tubeless però la vàlvula està toponada amb el propi líquid, decidim posar càmera mentre ens van avançant infinitat de parelles, entre elles el David i la Becci, els Croco, una altra parella que ahir no havíem vist, els de l’equip Aventure Evasion... total que passem de tercers a sisens havent perdut una mica més de 10 minuts i ara a sobre vaig amb càmera.

Prosseguim amb mala llet i les piles posades. Acabem de pujar una mica i baixem al primer avituallament del dia, al km. 18.5m, per sort encara hi ha dues parelles mixtes, els Croco marxen tot just nosaltres arribem i nosaltres agafem el què podem d’una revolada i marxem just per davant dels Aventure Evasion.

Acabem de perdre una mica d’alçada i a l’aproximació al primer port llarg del dia divisem al Croco Team, sembla que estan pagant una mica l’esforç d’ahir i quan la pujada es comença a animar aconseguim deixar-los.

Pugem a un ritme alegre, és una pujada principalment per pista menys la part final quan entrem en un corriol que ens acaba d’enfilar als 1200 m i ens condueix a una altra baixada molt guapa on coincidim amb una parella de nois amb pinta també d’endureros que al arribar a baix ens feliciten per com hem baixat. Que bé! I sembla que malament no ho hem fet perquè arribem al segon avituallament on just estan marxant el David i la Becci i on trobem el Joan i el Juanjo.

És tonteria ara tenir presses i no fer una bona parada al avituallament, així que mengem i bevem bé i continuem, per sort no arriba cap parella mixta. Amb els bidons plens d’aigua fresca ataquem el segon port llarg del dia, aquest és asfaltat. Aviat ens passa el Juanjo però no el Joan, són una parella atípica, cadascun va al seu aire. Deixem l’asfalt i continuem pujant per pista, anem còmodes a un ritmet maco i arriben a un collet ens sembla veure al David i la Becci, no són massa lluny.

Aquí agafem un nou sender de vertigen, aquest amb algun tram ben pedregós i creuant algun rierol que baixa alegre de la muntanya, és preciós. Creu-ho els dits per no pinçar la càmera que amb tanta pedra, però de moment tot va bé. S’acaba la baixada pronunciada i passem pel costat d’una carretera principal on hi ha la Coralie, la xicota del David, ens diu que els tenim a 2 minuts, la putada de que ens hagi vist és que els hi dirà en el següent avituallament i apretaran més perquè no els enganxem.



Arribar al tercer avituallament no és tasca fàcil, sembla que hem de fer un petit port d’uns 100m de desnivell i arribar-hi però no, apareix un altre portat i sense rastre de l’avituallament, fins i tot ens trobem un biker de cara que com que no li quadra ha fet mitja volta pensant-se que s’ha equivocat, però les senyals són correctes i el track també. Miro el gps, portem 61kms i l’avituallament ha d’estar al 64, així doncs és normal no haver-hi arribat, el problema és que en el perfil l’han dibuixat en el lloc incorrecte. El problema de tot això és que pensant-nos que ja arribàvem ens hem fos gairebé tota l’aigua que portem, sort que tenim els camels d’emergència perquè els bidons els tenim ben secs.

Per fi l’avituallament, evidentment ni rastre del David i la Becci, nosaltres però parem ells d’ahir ja ens treuen molts minuts que per molt que els atrapem no els hi podrem pas recuperar. Mentre estem endrapant plàtan i tot el què podem arriba el Joan. Prosseguim els tres junts, i així arribem a meta, no sense primer gaudir d’una bona baixada final, al càmping de Veynes, al costat d’un petit llac.

Tot i estar segurs que sense la punxada haguéssim pogut fer tercers d’etapa, arribem quarts i satisfets de la remuntada. Avui ens han sortit 80kms i 3325m+, això cada dia surt a l’alça i hem emprat quasi 6:29h en superar-los. Al final el David i la Becci ens han tret 3 minuts, lo bo és que els Croco han arribat 15 minuts per darrera nostre i així doncs ens posem 4arts de la general guanyant una posició entre les parelles mixtes. Això és mereix un banyet al llac! Llàstima que l’aigua no està gens freda.


Igual que ahir tenim temps de dinar, dutxar-nos, arreglar les bicis, muntar el campament, anar al poble, aquest cop està a 2kms del poble ... sopar, briefing i a dormir. Com que la sortida de demà és al centre del poble i hem d’anar-hi amb bici, finalment enredereixen 30 minuts la sortida, a les 7:30h en lloc de les 7h.


Ben alimentats i amb algun regalet més, és el segon dia que guanyo un premi en el concurs d’instagram de la Chemins du soleil (i això connectant-me només a wifis gratuïtes), anem a dormir, demà ens espera la tercera i última etapa, 54kms i 1900m+


Tercera etapa, dissabte 27/05 de Die a Veynes

Ens llevem a l’hora de sempre, per si de cas. L’esmorzar és el mateix de cada dia, els sopars estan bé però els esmorzars una mica avorrits, cada dia exactament el mateix, pa, pernil dolç i formatge, mantega i melmelada, iogurt amb cereals, una mica de plàtan i suc de poma o suc de poma..., tot a racions ja preparades.

Per últim dia desinflem els matalassos, recollim la tenda, ho encabim tot a les motxilles i cap al camió a abandonar-ho tot. El problema avui són els lavabos, som molts participants, uns 170 de la categoria èlit i cap als 500 de la categoria Randó (fan el mateix recorregut menys el pròleg nocturn, surten 15’ més tard que nosaltres i no estan a la classificació) i els lavabos del càmping queden molt curts així que toca buscar-nos la vida. Quan ja som a punt de marxar cap al poble recordo que no m’he posat crema pel sol, per sort encara no han carregat les bosses al camió i ho puc solucionar. Ara sí anem cap a la sortida tot pedalant tranquil·lament, tot i anar amb la calma ja notem que les cames avui estan ben feixugues, es nota l’apretada d’ahir per remuntar.

L’objectiu d’avui és mantenir la 4a posició entre les 12 parelles mixtes que vem començar la Chemins du Soleil 2017,  si més no ho intentarem. Es dona la sortida i deixem el poble ja pujant de valent per una pista asfaltada. Els Croco Team tenen ganes de guerra, ahir els hi vem prendre la 4a posició i els hi portem 7 o 8 minuts d’avantatge. Les nostres cames es queixen i ells ens apreten, tot i així anem les dues parelles darrera l’equip de suïssos de Scott, que van sobradament líders, i la Bresset i el seu novio que estan afincats a la segona posició.

Abans de començar l'última etapa amb el Croco Team
Més amunt, en unes rampes més dures les dues primeres parelles ens deixen i quan entrem a la pista de terra aconseguim passar la noia del Croco i entrar al sender davant d’ella. El Joan ens segueix els passos. Ha anat bé poder entrar primers al sender que majoritàriament segueix pujant i anem treient-li metres a l’altre parella, així doncs anem tercers. Ostres, com molaria poder acabar l’etapa en aquesta posició, ahir si no haguéssim punxat ho haguéssim pogut fer, a veure si avui ho aconseguim.

Però la il·lusió es perd aviat, arribem al final del sender i amb ell a 1400m, toca baixar, com que sabem que la noia dels Croco no baixa molt bé agafem la baixada amb força a veure si agafem una mica més d’avantatge. És una baixada per una pista molt pedregosa i em sembla notar llantada a la roda de darrera, miro i no la veig especialment baixa, però una mica més avall sí, ja veig que he tornat a punxar. Quina merda, crido al Santi i apa, de nou a reparar. El Joan para i ens diu que ell va fent que ja l’atraparem.

Desanimats reparem mentre ens va passant tothom, deu ni do el què havíem tret amb poc tros als nostres competidors directes, els Croco i el David i la Becci. Al punxar tan aviat, cap al km. 9, a la primera baixada, la gent encara va força junta i ens avança mitja cursa, fins i tot força gent de la Randó.

Apa, tornem a la cursa uns 10’ més tard, Santi no podem pas tardar tant en posar una càmera! Quin desastre. Prosseguim baixada avall i a mesura que anem passant gent ens adonem que hem passat de 3ers a 8ens, a més arribem a un tram de baixada molt seca i una mica més tècnica i no aconsegueixo concentrar-me, és el moment que pitjor baixo de les 4 etapes.

Arribem a un tram molt rodador i passat un poblet agafem un sender que trenca a mà esquerra i es posa a pujar, pujar, pujar.... posem tots els pinyons i com formiguetes ens anem enfilant, tot i que hi ha gent que camina, nosaltres aconseguim enfilar-nos gairebé sense posar ni un peu, i amb les cames cansades com les tenim ja té mèrit. La veritat però és que la pujada és guapíssima, tècnica, per corriol, dura, com ens agraden, això sí, és lenta, igualment recuperem alguna posició i salvem més de 300m de desnivell.

Hem entrat en un bosc preciós, fem un tram de puja i baixa al voltant dels 1300m de desnivell i arribem al km. 22 on hi ha el primer avituallament del dia. Avui només hi ha dos avituallaments així que s’han d’aprofitar. Aquí atrapem a una parella mixta que ja coneixem de la MedXtrem i que en cursa sempre han anat més enrere que nosaltres, però amb qui portem molt bon rotllo i si fa falta ens fan de traductors del francès. Ens animem mútuament i prosseguim.

Seguim de pujada, hem d’enfilar-nos a 1800m, el paisatge cada cop és més brutal, apareixen cascades, muntanyes pelades amb clapes de neu... després d’un nou tram de sender desemboquem a una pista on agafem el nostre ritmet i anem recuperant terreny.

Quan ja som força amunt deixem la pista i agafem un sender inoblidable, uf, si els de la Alps Epic presumien de balcony single tracks... aquest és un balcony single track espectacular, més llarg que un dia sense pa, principalment es pot ciclar, sempre i quan no miri a la meva dreta, i algun tramet que està més esllavissat el passem a peu. Aquí atrapem la parella de Aventure Evasion i per sorpresa també els Croco Team ja que ens trobem a la noia que va al revés, es veu que ha perdut el gps i va a buscar-lo. Ens ha costat però tornem a anar quarts.


Encarem la baixada amb ganes i amb intenció de retallar temps, però agafem un sender lateral amb arrels humides i força relliscós, hi posem tots els sentits per no relliscar muntanya avall. A més era una falsa baixada, el primer tram era de baixada però poc a poc torna a enfilar. Sortim de nou del bosc i continuem pedalant pel bell mig d’un prat d’alta muntanya amb unes vistes espectaculars.

Al vídeo resum de l'etapa 3 veureu la qualitat dels balcony single tracks a la Chemins i al segon 16 sortim nosaltres:


Ara sí, arriba la baixada bona, evidentment per sender, i tela lo llarga que és, arrenquem de 1730m i no parem fins l’avituallament a uns 1150m. Estic contenta de com baixo, atrapem algun biker i tot, el sender és preciós i ben estret, el primer tram una mica més tècnic amb roques grans i alguna corba més tancada i després més fàcil on la dificultat rau en la velocitat que hi posis. S’acaba el sender i sortim a una pista amb sorrosa i amb pedra solta, on la bici s’embala que dona gust, ens passa un parell de bòlits, com hi van! Em falten dits per frenar però per sort arribem al avituallament i prenem un merescut descans, ens confirmen que anem quarts.

I ara sí, anem a rematar la feina. Uns 15 kms ens separen de Gap, això està fet! Tot i que sent com són encara ens fan suar de valent, acabem de perdre alçada per poder enfilar-nos de nou per un sender força dret i exigent, anem triant la traçada i esquivant pedres, sorprenentment i amb les cames cansades com portem el fem molt bé. Planegem un tram pel costat d’un canal i ara sí, agafem la baixada que ens deixa a les portes de Gap i on finalitza el tram cronometrat d’etapa d’avui. Som finishers de la Chemins du Soleil!!

Ens queda fer uns 5 kms fins on l’organtizació té muntats tots els serveis d’arribada i la nostra sorpresa és que just passar la meta ens trobem a la parella Croco davant nostre, com pot ser si els hem passat al balcony single track? Ens expliquen que s’han perdut i resulta que han retallat, de fet van discutint-se. No sabem si han passat per la línia de meta o no o si ho han comentat a l’organització. Ja ho veurem quan pengin les classificacions.

Arribem al camp de Rugby de Gap, on tenim el cotxe aparcat i tot el muntatge de meta, avituallament, per rentar les bicis, les dutxes... toca recollir, una nova aventura al sac i, tot i les incidències, amb molt bon sabor de boca, amb el Santi hem tornat a anar de meravella plegats, hem gaudit de l’entorn i sobretot ens ho hem passat teta a les baixades. Ho celebrem amb una cerveseta!
Amb el David, a qui també vem conèixer l'any passat a la Alps Epic

Anem al dinar, que és ben curiós, segurament deu ser una degustació de productes i plats típics de la zona... no ho sé, però ens ho jalem. Pregunto si hi ha podi pels 3 o pels 5 primers equips i em diuen que només pels 3 primers però que em quedi que he tornat a guanyar un dels premis del concurs de Instagram, que ja ho faran lo primer de tot perquè puguem marxar aviat. Al final els Croco surten a la classificació de l’etapa d’avui, un minut abans de nosaltres, com que a la general seguim quarts, que és el resultat real, no fem cap reclamació.


Havent dinat carreguem el cotxe, recullo el premi de l’Instagram i carretera i manta cap a casa. Quan arribo a casa però rebo un missatge del David, resulta que el podi sí que era pels 5 primers de cada categoria i ens han agafat ells el nostre premi. Haurem de quedar en alguna altra cursa per etapes perquè ens el pugui donar, Santi a quina ens apuntem? Hehehehehe
Faltem nosaltres! amb lo què ens ha costat fer quarts i ens perdem el podi :(