dilluns, 9 de març de 2020

BC Bike Race - Pròleg i 1a etapa


Dia 0! El pròleg - 5 de juliol

Ara sí, pessigolleig a la panxa... i cremor al turmell recoi amb la picada, ho tinc ben inflat. 

Esmorzem, agafem tots els trastos i com cargols amb la casa a l’esquena tornem a fer els 3 quilòmetres cap al Capilano, avui pedalant i arrossegant la Race Bag, quina fila fem! Els cotxes que de per sí aquí ja hem vist que són molt educats i tranquils, avui quan ens veuen arribar paren a 100m de distància. No és la millor manera d’escalfar pel pròleg però d’alguna manera havíem d’arribar fins la sortida.

Apa, entreguem les race bags i les mini bags (una bossa negra per deixar les coses que necessitarem un cop acabada l’etapa) i es posa a ploure... quina mala pata. Aquests dies ha fet molt núvol però ploure, el què es diu ploure quatre gotes mal comptades i avui que comencem ha de ploure? Què hi farem.

Ens posem a cobert mentre esperem l’hora de sortida, jo sóc la primera de la colla que surto. Fa uns dies ens van enviar un mail dient que segons el què crèiem que tardaríem en fer els 4 kms del pròleg ens havíem d’apuntar a un grup o un altre. En un inici ens vem apuntar tots al grup 2, per fer el pròleg en menys de 20 minuts, però li vaig preguntar a la Jena Greaser a quin grup s’havia apuntat ella, i em va dir que al grup 1, així que em vaig canviar al mateix que ella. A la Jena la conec de l’any passat a la Pisgah, sé que baixa millor que jo i ha estat fent molt enduro aquest any o sigui que encara baixarà més bé, però a les últimes etapes vaig estar batallant amb ella així que vaig decidir apuntar-me al mateix grup que ella per sortir juntes i tenir una referència.
La idea no estava malament però resulta que a cada grup som 100 persones i que es sortirà de 4 en 4 cada pocs segons, així que serà difícil sortir amb ella. La tàctica a fer punyetes, hehehehe


Són quasi les 8 i ha parat de ploure, només alguna goteta aïllada es deixa notar. Escalfem amb el Santi i me’n vaig a corralines, quins nervis! Estic “sola ante el peligro” veig a la Jena a primera fila, em fa corte anar cap allà així que m’apropo a un grup de 4 noies que sembla que més o menys es coneixen. Em poso a xerrar amb una de posat seriós i amb maillot de LIV però que al establir conversa em somriu i em segueix la veta, crec que també està nerviosa. És la Serena i ve d’Oregon.

La sortida és com un embut, el grup de 100 va avançant fent grupets de 4 o de 5 sobre la marxa, la Jena ja ha sortit fa estona, diria que amb l’Erik Bakke, quina sorpresa trobar-lo aquí! A ell i a la Cindy, que avui és la seva dona i tenen 3 nenes, els vaig conèixer a l’Andalusia Bike Race el 2013 i 6 anys després en tornem a trobar.

M’enganxo com una paparra a la Serena i aconsegueixo sortir amb ella i dos nois mes. No sé si va forta, lenta o com va però prefereixo sortir amb una dona. El Santi m'anima des de dalt i a primera línia tinc l’Oskar animant i fent fotos. Ens toca!

La Serena surt com un coet cap a les escales i jo darrera d’ella, comandem el grup. Arribem a les escales, tothom a caminar, un dels nois ens passa i nosaltres anem pujant, a mitja escala ja hi ha gent del grup anterior. Segueixo el pas d’ella, això ni tan sols és cronometrat.

Sortim de les escales, petita baixada, corba a la dreta i un tram d’asfalt on veig que fàcilment puc passar la Serena, davant ens han agafat distància i decideixo passar i entrar sola a la zona cronometrada, així no tindré tap ni faré tap a la zona tècnica. Corriolet paral.lel a l’asfalt, i quan gira a la dreta l’alfombra del xip, gaaaaas!

Surto a tope, donant el què puc, total és poc, no arriba a 3 kms la part cronometrada. Abans d’entrar a la zona tècnica de pujada miro enrere i la Serena i un parell més no estan massa lluny. Tot i que sabia com i per on l’havia de fer en el primer dels dos trams que al principi pujava a peu rellisco i poso peu a terra. Quina ràbia. De seguida que puc em torno a enfilar i faig bé el segon tram, guai. M’acabo d’enfilar i toca la baixada, espero no cagar-la! Vaig concentrada i intento anar ràpid però inevitablement, abans de creuar la pista m’avança un noi. Al menys no és la Serena.

Quina baixada més guapa! Poc abans d’acabar un altre noi em demana pas i de seguida que puc afluixo una mica perquè m’avanci, això ja està. Arc de Red Bull i final del pròleg! La Serena entra poc després meu, crec que algo m’ha retallat. Tornem juntes cap a la sortida, ja he fet una amiga ;)

Ella segueix i jo m’espero a veure si veig el Santi en el tram d’asfalt i just els veig passar a ell i el Marc. Un grupet em senten animar en català i pregunten si sóc brasilenya, els hi explico i em pregunten com es diu “Good Job!” en català, el primer que em surt és “Ben fet!”, encara no ho sabia però gairebé a cada etapa en algun punt del recorregut sentiria uns ànims que sabia que anaven dirigits directament a mi.

Vaig a buscar la mini bag i em poso la jaqueta Lululemon que ens han donat els de l’organització, fa fresca i tornen a caure gotes.
Van arribant tota la colla, l’últim l’Oskar que ha entrenat poc i s’ha apuntat al penúltim grup. Finalment em trobo amb la Jena i ens podem saludar.

Ens dutxem i comença el primer dels transfers de la BC Bike Race, el primer de molts ja que la majoria d’etapes surten cada dia d’un lloc diferent i això vol dir que al final d’etapa tenim un transfer o al matí tenim transfer. Només a Cumberland i a Powell River hi dormirem dues nits.


Avui toca anar a Cowichan, a l’Illa de Vancouver i per fer-ho hem d’agafar un bus, un ferri i un altre bus. Som-hi!







Mentrestant rebem els resultats. He fet 8a, just darrera la Serena que ha fet 2 segons menys que jo, ella 9:40 i jo 9:42, la primera, com no podia ser d’una altra manera ha estat la Katerina Nash que ha fet 8:26, la Jena ha fet 3a (8:36), la Laeti 6a amb 9:21 i la Charlotte amb qui havia coincidit a la Tramun 5a amb 9:15. Comptant que som 33 que hem pres la sortida en aquesta categoria no està malament. El Santi m’ha fotut el pal 9:17! Ell ha fet el 97 de la general i jo la 143.

Per sort un cop arribem a Cowichan no plou i ens podem instal·lar tranquil·lament al campament. Quan ja hem triat tendes, hi hem posat les màrfegues, hem recollit les race bags i les hem portat a casa anem a fer una birra a la carpa de Rocky Mountain mentre els Cowichan Tzinquaw ens donen la benvinguda amb les seves dances tradicionals.

Repassem les bicis i anem a sopar, hi ha tres torns per sopar i tres per dinar, nosaltres estem al últim el C, per sopar no està malament, tret de que els dos primers dies falten algunes coses però que el personal encarregat ho soluciona ràpidament. Però estar en el tercer grup de l’esmorzar ja és una mica més fomut perquè se t’enganxen els timmings. Així doncs una recomanació a fer, si mai hi aneu agafeu el primer o el segon torn, no el tercer.

Sopem la mar de bé i ens recollim a les respectives tendes. Agafant una cosa de dins la bossa noto una estrebada al dit gros de la mà dreta i em queda adolorit, estiro una mica però res, molesta. Anem a dormir esperant que l’endemà ja no em molesti el dit i que el peu s'hagi desinflat.

Aquí el resum del dia en format vídeo:


Day 1 Cowhican – Crofton + transfer a Cumberland

Per primer dia ens desperta el pollastre a les 6h, és una de les coses típiques de la BC, en John i el seu Screaming Chicken, que per mi sona com un ase, passejant-se pel campament donant indicacions per l'etapa. En realitat però avui ens ha despertat el Magí i les seves xancles flip-flap passejant-se pels vols de la tenda a les 5:15, voleu fer el favor de dormir!
Cap a les 6 doncs ens traiem els taps i comencem a recollir, ahir ho vem deixar tot força organitzat però noto que el dit encara em fa mal i força,  sóc incapaç de posar el sac dins la funda, sort del Santi que m'ajuda en tot, no puc ni posar-me la crema del sol, menys agafar el manillar o polsar el mando de la tija en condicions. Així que vaig a la cerca del metge.
Una noia molt simpàtica de l'organització m'hi acompanya. Em presenten en Brooks, el responsable de l’equip mèdic, li explico amb el meu anglès macarrònic que ahir estivant la maleta tres quilòmetres des de la bici se'm va carregar el braç i arrel d'això al vespre el dit va petar..., crec que m'ha entès i em diu que torni d'aquí 10' que hi ha haurà l'expert en tàpings, en Colin, i me'n farà un, aprofito per ensenyar-li el turmell, s'espanta de veure'l, es pensa que és un esquinç de lo inflat que està, però comento que és una picada i m'hi aplica un esprai, no crec que m'hi faci res però al menys està fresquet i s'agraeix, perquè tinc el turmell bullint.
Una estona després porto un tàping moníssim. És curiós, la majoria de serveis de la BC com el massatge o el mecànic es paguen a part i són cars, però el servei de taping és gratuït, sort en tinc perquè crec que m'acabo de convertit en la primera clienta habitual de la BC 2019. De fet, ja se'm despedeixen dient-me fins demà, ells mateixos tenen clar que tornaré... no m'anima gaire.

Anem cap a la zona d'esmorzar i ens trobem a la troupe esperant, com que tenim l'últim torn encara no ens toca, però ens anem posant nerviosos, avui sortim en tandes de 50 i com que ahir en general ho vem fer força bé, sortim en els grups davanters, especialment el Joan que va com una moto i surt en el primer, el Santi i l'Oscar que surten al segon i jo al tercer. Amb aquesta excusa ens plantem a la cua de l'esmorzar i aconseguim entrar-hi una mica abans de lo previst.
Un cop esmorzats la rutina, corredisses al lavabo, portar les race bags al camió, recollir les bicis del pàrquing, intentar moure les cames una mica i a corralines. El dit fa mal però amb el tàping molt millor.

Ens desitgem sort tots plegats i cadascú amb el seu grup, el Marc i el Magí surten junts i jo a al calaix 3 m'hi trobo la Laetitia i la Serena entre d'altres. La fem petar mentre esperem la nostra sortida i anem avançant endavant a mesura que fan sortir els altres dos calaixos.


Ara sí, ens toca a nosaltres, les tres a primera línia, les tres molt competitives, tan que a la sortida la Serena i jo encapçalem el grup pels carrers de Cowichan. Mare meva, com hi va la Serena, agafem un carrer amb forta pujada i ens agafa uns metres, és ella uns 10 metres davant meu, jo i els 48 restants més, jajajaja, què faig aquí davant!
Detecto un parell d'espanyols i ens animem mútuament mentre ens apropem al bosc, sortim de Cowichan animats per un grup de gent del poble i un soldadet de plom, a no, que és un canadenc disfressat! La Serena segueix davant, he deixat passar tres nois, entre ells els dos guipuscoans i anem enfilant-nos per un sender que puja per la muntanya fent esses.  M'agrada aquesta pujada.
Llàstima que la part final de la pujada és per pista, on ens avancem un parell de cops amb un portuguès, veig clarament que no vol arribar a la baixada darrera meu, però ho sento, ara per ara pujo una mica més ràpid i encara veig a la Serena, no vull que se m'escapi.

Comença la baixada, glups, hi ha trams que de conya i hi ha trams que ni de conya, hahaha, i no és que siguin molt difícils de baixar, són trams d'arrels i pedra, humits, molts cops petits pujadors, que se m’entravessen una mica, els hi he de pillar el "truquillo". Em passen alguns volant per sobre les arrels, quina enveja, jo també ho vull fer! i pujant també em trobo trams que no se'm donen bé, però són pocs i molt concrets. Intento concentrar-me al màxim per fer-ho lo millor possible. En un tramet de pujada em trobo la Serena que s'ha passat uns metres un trencall, com que veig que torna a baixar la deixo passar davant meu. I em va agafant uns metres de nou però la vaig veient.
Arribem al sender "patrocinat" per FOX, és brutal! Peraltes, saltets, gent animant, m'encanta! i al acabar tinc a la Laetitia a sobre, m'avança a la següent pujada, comentem com hem gaudit aquests primers quilòmetres i arribem juntes a la següent baixada. Estic flipant de poder compartir estones amb ella, tota una campiona del món d'esquí de muntanya i fins ara no havia estat mai capaç de seguir-la ni en els neutralitzats d'una cursa, a la Alps Epic o a la Chemins em treia una vida. Em fa molta il·lusió. Això sí, comença la baixada i intento seguir-la, al veure els salts que fa i la qualitat que gasta cara avall desisteixo, que falten molts dies, he d'arribar sencera i tinc una mà fotuda.

Surto de la primera baixada llarga de la BC Bike Race sencera, yuhu! Passo l'alfombreta del xip, i entrem en un tram que no és cronometrat, suposo que perquè passa de nou per Cowichan i no deuen voler que anem fent carreres per zona transitada pels cotxes, em sembla perfecte, així podem agafar una mica d'aire. Tot i així no tinc a la Laeti lluny, així que apreto un pelet i l'atrapo, anem juntes fins l'avituallament.
Arribem i ens hi trobem el Santi, parem tranquil·lament, total està neutralitzat, així que per un dia gaudirem de l'avituallament. La que no en gaudeix gaire però és la Serena, que al veure'ns arribar marxa esperitada.
Comentem la jugada amb el Santi i amb aquestes que arriben dues noies més, la Chloe i la Kara, jo estic esperant que surti la Laeti, prefereixo anar amb ella així tinc una referència bona quan tornem a entrar al tram cronometrat. Quan em sembla que ja ho té tot a punt i es disposa a sortir ens acomiadem amb el Santi i surto, em pensava que vindria amb nosaltres però crec que no es vol "interposar" en la lluita per la classificació femenina i s'espera.
Sortim a l'hora també amb la Chloe i la Kara i em poso a xerrar amb la primera que em dóna records de la Cathy Zelinski, amb qui vem compartir molts quilòmetres a la Alps Epic el 2016, ella ens passava baixant i nosaltres pujant. Amb aquestes que m'adono que la Laeti no ve, què hi farem.
Estem a punt d'entrar al tram cronometrat i m'ataquen tant la Chloe com la Kara, ostres però si encara no hem passat l'alfombreta, les segueixo de ben a prop i quan pita el xip poso de nou el mode cursa ON i les avanço a les dues, entro primera al sender de pujada, i seguim ziga-zaga amunt.
No dec anar malament perquè atrapo un parell de nois i elles dues es van quedant enrere. Això m'anima i segueixo a tope, recordo les indicacions de la Fátima que controli les pulsacions els primers dies i guardi una mica, però no ho puc evitar i vaig al màxim, no sé com estaran anant ni la Serena ni la Laeti, així que em pot l'esperit competitiu i li foto canya.
A la baixada m'esforço a tope, de nou trams que faig prou bé, sort de la tija telescòpica, i algun on poso algun peu esporàdic, per ser jo em poso un aprovat, hehehehe. Veig l'arribada, foto un sprint final i acabo la primera etapa de la BC Bike Race ben contenta! Això sí, immediatament entra la Laeti, així doncs segur que m'ha tret algun minutet més, però no em puc queixar, un luxe poder disputar amb ella.

Veig el Joan i l'Oscar que ja fa una mica que han arribat i entra el Santi que aquesta última part no ha tingut tan bones sensacions. Ataquem l'avituallament de meta, entre altres coses hi ha fajitas amb trossos de plàtan i crema de cacauet, quines combinacions més exòtiques. Al costat hi ha la carpa mèdica, al veurem em donen gel per posar-me al dit, quina atenció!
Veig que ja hi ha cua a les dutxes dels homes, així que el Santi va cap allà i jo entrego les bicis al camió perquè ens les portin cap a Cumberland. La meva cua per la dutxa és molt curteta i aviat ho tinc llest. Mentrestant van arribant la resta i tot plegats, menys l’Oskar, anem a buscar el bus cap a Cumberland.

Cumberland és a la mateixa Vancouver Island, així que avui no ens cal agafar ferri, això sí, són quasi dues hores de trajecte i a mig camí paren en una mena de granja buida, un lloc molt curiós, perquè puguem anar al lavabo i ens ofereixen un gelat tot i que no fa massa calor, de fet quan sortim plou...per sort al arribar a Cumberland ha parat i ens podem instal·lar tranquil·lament a les tendes. 
Ja hem pogut xafardejar les classificacions, el Joan vola! Ha fet el 25è amb 2:14h i l’Oscar és el segon de la colla 2:26h. Després arribo jo amb 2:30h i el Santi amb 2:35h, ens segueix l’Aritz un basc que hem adoptat ;) i que ha fet 2:46. Després el Magí amb 2:52 i el Marc i els seus vídeos amb 2:57 i finalment l’Oskar amb 3:41 que sembla que li ha anat bé això de no tocar la bici durant els últims mesos per agafar-se la cursa amb més ganes. Ara doncs som 4 catalans, 1 menorquí i 2 bascos de colla, es podria fer un bon acudit!
Finalment entre les Solo Women he fet 7a, la Laeti ha fet 5a m’ha tret quasi 3 minuts, està just després de la Charlotte que li ha tret a ella 30 segons i la Serena ha fet 6a i m’ha tret només 18 segons. Nosaltres dues anem molt igualades.   

Quan arriba l’Oskar, amb el següent bus, anem a passejar per Cumberland, és un poble força autèntic, una avinguda principal on hi ha els restaurants, els supers, la botiga de bicis i els edificis “històrics”, tipus pel·lícula del far west, a partir d’allà a banda i banda de l’avinguda cases, més grans o més petites, amb més o menys estil però totes amb el seu pati. Aprofitem per berenar una mica i comprar quatre coses al super. Quan tornem al campament, instal·lat al camp de beisbol, ens diuen que el sopar és a l’altra punta de l’avinguda, com si fos curta!

Doncs res, excursió fins el sopar, la tornada ja va bé per pair una mica abans d’anar a dormir. A més avui tenim menys coses a fer, demà dormim al mateix lloc, així doncs no cal fer la maleta. 

El resum de l'organització de la primera etapa: