Avui toca
enfrontar-nos a l’etapa que marca l’equador de l’Iron Bike però trenquem la
rutina matutina festejant l’aniversari del Santi entre espelmes i cançons del
super3.
 |
| Ni el dia del teu aniversari podem mandrejar, serà possible! |
 |
| La Fátima ens espera a l'autocaravana amb l'esmorzar preparat :) |
Però no ens podem
relaxar, el perfil d’avui, per variar, fa por, a més en toca pujar al Colle
Cialancia on a la seva aproximació l’any passat varem caminar el què no s’ha
escrit, segur que aquest any tampoc ens en lliurem, quin regal d’aniversari!
Però abans d’apropar-nos a aquest pic de gairebé 2.700 metres ens
tocarà fer un port de 800
metres, això sí, en el perfil sembla força suau, a veure
què ens trobem.
 |
| No podrien haver trobat una pujada més llarga? |
Amb 100 kms per davant i 12 hores de temps màxim. Ens disposem a prendre un dia més la sortida, per sort encara podem fer-ho, no
tothom si veu en cor i el desgast d’ahir en té bona part de culpa.
 |
| A per la quarta! |
 |
| El nostre grupet de sortida |
Anem avançant per asfalt, i anem atrapant grups que
han sortit abans que nosaltres. Com ja és costum el Francesc ens enganxa però
s’està poca estona amb nosaltres, ens abandona vilment i el veiem com ens va
agafant metres, quina mosca li ha picat?
 |
| Cada dia comencem igual, el Toni, un italià amb una Niner i nosaltres dos |
 |
| Avancem a la Stefania, és forta com un roure, aguanta tot i tenir problemes al tendó d'aquiles |
 |
| El Juan sempre de bon humor i que duri! |
Ja amb les cames
calentones arribem al inici de la primera especial del dia, al Pont de la Barma
Freida, ja hem fet 500
metres de desnivell i segons el perfil la pujada segueix
pujant constant però no massa empinada, vaja com fins ara. Doncs res més lluny
de la realitat, deixem enrere l’asfalt per trobar-nos de cara amb unes bones
rampes, primer per pista i més tècniques a mesura que anem avançant. No sé
perquè nassos ens mirem el perfil!
En fi, a la primera corba d’entre uns matolls ens apareix el Francesc, ara entenem les presses! Ha estat sortir i notar una necessitat imperiosa de fer una visita al Roca, ja se sap tants dies fora de casa, menjant desordenadament i tot plegat no sempre podem triar el moment més adequat per aquestes coses. Sort que hi ha pogut posar remei.
El nostre ritme cau en picat, tant al Santi com a mi les rampes ens fan mal i no hi ha manera de troba’ls-hi la mida, ens passa la Rickie com sempre amb una facilitat que fa mal i el Francesc, ara més lleuger, també ens deixa patir tranquils.
 |
| La pujada és molt bonica però a nosaltres ens senta com quatre tiros... |
La cosa no millora,
rampes, pedres i anar tirant amunt desitjant recuperar una mica les sensacions
mentre ens sobrevola l’helicòpter. Anem agafant alçada i el camí cada cop és
més estret, arribem a dalt corriolejant i uns metres a peu, segons el perfil
encara queda pujada però ens posem a baixar, ves per on, un descans que no ens
esperàvem.
Tinc molta gana,
intento menjar algo i li pregunto al Santi per l’avituallament, mira el perfil
i no li quadra res, ni quilòmetres, ni que haguem fet algo de baixada... en fi,
ja ens el trobarem. La baixadeta s’acaba i agafem un caminet enmig d’un prat
que l’any passat ja havíem fet però en mig de la boira i el fred. Aquí tenim a
tota la claca animant, tot i que ens fan mal les cames ens emocionem i apretem
un punt més, el Santi em deixa anar un:
-
Ara et fots a apretar?
No li puc ni
respondre, però uns dies més tard ja a casa, veig les fotos de l'Anna i del Dani de
Cablepress que ens havien fet just en aquest lloc, i collons si és el Santi el
que va davant apretant i a mi no em queda més remei que seguir-lo, jejeje. Qui
apreta a qui?
La seqüència, gentilesa de l'Anna:
 |
| Arribem al prat, la gent ens anima |
 |
| Algú veu que jo apreto al Santi? |
 |
| I ara a sobre s'hi fot de peu! |
I per si algú no té clar que som nosaltres el Dani, ens fa la foto de cara:
 |
| Recoi, em porta morta!! si no puc ni alçar el cap, jajaja |
Per fi arribem al
avituallament, és neutralitzat. Les vistes són espectaculars, així que ens
alimentem i fem unes fotillos rodejats d’unes muntanyes de por. Fa bon dia i
ens venen moltes ganes de quedar-nos aquí a deixar passar l’estona, però no,
això no toca, així que els dos emprenem de nou la marxa, primer uns metres més
de pujada i encarem ja la baixada pel mig del prat, per un reguerot ben marcat.
D’aquí fins a Pramollo és molt semblant al final de la 4a etapa de l’any passat
però, per sort, en sec.
 |
| El Megías i el Jordi Martin agafant forces |
 |
| Nosaltres també volem una foto en el mirador! |
Així doncs la
baixada es pot fer més ràpida, no ens avança massa gent, però jo ja estic
pensant en les pujades que vindran a continuació, al perfil sembla gairebé un
fals pla cap amunt però si no han canviat, les rampes ens esperen de nou. I
efectivament, agafem una pista a mà esquerra i ben aviat ens trobem de cara amb
uns rampots de consideració entre un bosc d’arbres altíssims.
Les superem com podem, és un tràmit, encara hem d’acabar de baixar fins
la carretera on l’any passat s’acabava l’especial i l’etapa, havia d’haver
continuat però per la pluja la van retallar una mica. La baixada és
espectacular, empedregada com n’hi ha poques, sembla una antiga calçada romana
que amb el pas del temps s’ha anat trencant i que transcorre pel mig d’un bosc
verd i humit. Alguns trams més fàcils, d’altres més difícils, el Santi va
davant recordant-me que vagi en compte que no m’emocioni que ens queda molt
iron per endavant, el mateix per ell que ha de vigilar també quan camina ja que
té el turmell tocat d’ahir.
Arribem a baix sans
i estalvis, tornem a ser molt avall, a 650 metres d’alçada i el
proper port ens ha de portar fins els 2600, quasi res! Més de 25 kms de pujada,
i en el perfil aquesta precisament no sembla suau. El tram que es veu més
factible és el primer, la pujada per carretera fins a Pramollo, també ens la
sabem de l’any passat, així que l’ataquem de seguida, quan abans ens hi posem
abans acabarem.
 |
| Vinga que ja es veu Pramollo al fons |
Sembla que per fi,
les cames van reaccionant i tot i que és carretera que se’ns fa pesada pugem
millor que durant la primera pujada del dia. Tot i així costa arribar a
Pramollo, sembla que aquest any l’han posat més amunt. Per sort ens hi espera
un avituallament complert on hi ha, entre d’altres, el Jose de Castelló i el
Vicenç i de nou bona gent que s’encarreguen d’animar-nos, l’Anna ens passa el
parte, el Toni i el Francesc han passat no fa massa i amb aquestes arriba la
Fátima buscant lloc per acampar l’autocaravana.
 |
| Jose, no em miris amb aquesta cara que jo no he dissenyat el recorregut, eh! |
És dur pensar que
el final d’etapa és aquí mateix, a Promollo, portem gairebé 4 hores d’etapa i
hem de tornar en aquest mateix punt, d’aquí 65 kms, pots comptar quantes hores
més tardarem en tornar a ser aquí, el què tenim clar és que no serà un passeig.
 |
| Con un tres y con un cuatro aquí tienes tu retrato, ai que no era així... |
Sortim sols cap al
Parc Natural de la Conca Cialancia, buf, no recordava que la sortida del poble
piqués tant, recoi. Sort que anem una mica millor que a la primera pujada del
dia que sinó... el més fàcil pel cap es tornar enrere a Pramollo a fotre’ns una
regeneradora dutxa, un bon dinar i una gran migdiada, però no seguim pedalant
amunt, molt amunt. Anem avançant bé perquè en els trams amb més visibilitat
veiem que ens anem acostant al Francesc i detectem també al Vicenç una mica més
endavant.
 |
| Vinga que allà n'hi ha un parell |
La pista transcorre
en mig d’un paisatge cada vegada més alpí, passem pel costat d’alguna zona
d’acampada lliure, de gent fent pícnic, tothom la mar de relaxat i nosaltres
esforçant-nos per saludar fent bona cara, jejeje, no és cosa fàcil. Al final guanyem
algunes posicions abans d’arribar al Colle Azzara, a 1600 metres.
 |
| Prou de fer-la petar que encara ens queda tela marinera! |
No hi ha
avituallament pròpiament dit però sí l’helicòpter parat, una mica d’aigua i
l’inici de la segona especial del dia. Busco el lavabo de noies, agafem una
mica d’aire i sortim una mica després que el Francesc. Estem mentalitzats per
caminar. L’any passat això se’m va fer duríssim més de dues hores caminant, ens
va costar una eternitat arribar al cim, avui segur que tampoc serà fàcil però
sabem el què ens espera i, en aquest cas, és una avantatge.
Passem l’alfombreta
del xip pedalant, tot i que sabem que no durarà gaire. Ben aviat ens trobem
alternant passos a peu i tramets en bici, abans d’encarar lo fort fem una mica de
baixada on el Jose ens agafa distància i ara sí, tothom a caminar! Ens carreguem
les bicis a l’esquena i passet a passet anem avançant tot fent-la petar i gaudint
de les vistes, a la nostra dreta s’obra una vall meravellosa, rodejada de
muntanyes grandioses i amb aquestes que passem al Toni. L’animem i continuem
avançant amb pas ferm.
 |
| Primer tram a peu |
El Santi té el
turmell tocat però amb el bandatge que li ha fet la Fátima va prou bé. Ens
acostem a un coll, si no recordo malament, a partir d’allà el corriol passa a
ser més transitable i ens porta a una pista ampla que ens acabarà d’enfilar.
Però abans d’arribar-hi amb el Santi ens sembla veure la Rickie, que estrany,
l’estem atrapant! Aquesta visió em motiva i sense ni adonar-me’n vaig deixant
al Santi enrere, només reacciono quan em trobo parlant sola i veig que la
Rickie cada vegada és més a prop. Miro enrere i el Santi em fa gestos perquè
avanci, així que jo tiro i enganxo la Rickie que va tota sola cantant.
 |
| Enèsim tram a peu |
Xerrem una mica i
em demana que com continua l’ascensió, jo a aquestes alçades ja m’he adonat que
anava confosa i que per arribar a la pista encara falta un bon tros. Li
comento com és el terreny i la vaig deixant enrere, els meus passos, per petits
que els faci, són més grans que els seus, té unes cames amb molta potència però
molt curtes i caminant no li afavoreix i menys quan toca salvar esglaons de
rocs força alts.
 |
| Anem fent camí enmig del bosc, senderisme en estat pur |
Passo el primer
collet i veig al Jose i un altre noi més endavant. Vaig amb tanta empenta que
els atrapo i el Jose m’anima a seguir amb força, vinga que estàs deixant morta
a l’anglesa! Un extra de motivació no va malament, miro enrere i ja ni la veig
però no per això alenteixo el pas. Ara sí arribo al collet on després de la
corba ja es veu perfectament, la pista que hem d’anar a trobar i si miro
endavant a la distància, el cim on ens hem d’enfilar i que està envoltat d’uns núvols
molt i molt negres.
Encara però no s’ha
acabat caminar, el corriol deixa de pujar tant i va mantenint l’alçada
en direcció la pista, és un pujar i baixar de la bici constant i m’atrapa de
nou el Jose que m’esperona. Ara sí, un trosset de baixada i el corriol ens
desemboca directe a la pista. Pujo a la
bici, em calo i em poso a pedalar amunt, al marge esquerra hi ha el Francesc
acabant-se de canviar de bambes, i al veure que he avançat a l’anglesa també
m’anima.
Recordo bé aquesta
pujada, tot pista i no molt empinada fins l’avituallament. Primer el Jose em fa
companyia, però sembla que no aguanta el ritme que, veient que aquest cop puc
guanyar-li una especial a la Rickie, jo mateixa m’he imposat. Però trobo un
altre aliat, el Francesc, m’atrapa i es col·loca darrera meu, el ritme el marco
jo però ell m’anima constantment i si veu que algun moment baixo la guàrdia
me’n fa desdir immediatament. La pista va fent esses muntanya amunt, ni rastre
de la Rickie però per sort veiem el Santi unes corbes més avall, l’animem i
sento que em crida:
-
Fins al final!!
Així doncs ell
també m’anima, no vol que l’esperi, i em concentro a seguir pujant el més
alegre que puc. Em proposo aguantar el plat mitjà tota la pista, fins que toqui
tornar a posa peu a terra. Gairebé no tinc temps ni de veure el llac Lauson,
que anem deixant avall ràpidament, tinc la vista centrada al terra, de tant en
tant miro amunt, a veure què queda i algun tram més pedregós on la traçada és
més important o algun repatxonet més intens em tempta baixar el plat però no
m’ho permeto.
Ens anem acostant al cim però també al mal temps i comencen a caure’ns
gotes, no em molesten, fins ara ha fet un dia esplèndid, calorós, ara segur que
amb l’alçada i el sol amagat la temperatura ha baixat en picat però amb el
ritme que porto impossible tenir fred. Passem algun biker esporàdic i un parell
que han parat a posar-se l’impermeable quan, de cop, les gotes d’aigua es
converteixen en gel, em fan mal al impactar amb la pell de braços i cames però
segueixo sense tenir fred. Ni la pedregada ens atura i sobtadament arribem al
avituallament, que està més avall que l’any passat i on el Fabrizio aguanta una
lona de plàstic per resguardar a la gent de la pluja.
 |
| Plou, però no n'hi ha per tant! |
Parem per menjar
una mica, sinó el què queda d’especial se’ns pot fer molt i molt llarg.
Sorprenentment al avituallament hi ha el Vicenç, amb la boca plena faig un
parell de fotos i sortim els tres. La pluja afluixa i es deixa veure el sol, el
Vicenç es posa davant i per primera vegada sento que necessito anar més ràpid
que ell, he de seguir el meu ritme vaig enxufada, jejeje, i encara que,
segurament és imprudent per part meva, ho dono tot.
 |
| Ja surt el sol i es veu perfectament cap on enfila el camí, hem d'anar a passar pel coll que queda a l'esquerra del pic de l a dreta de al foto, caminant per la tartera |
Unes rampes una
mica més dures on ja he de baixar de plat ens porten fins al descampat on l’any
passat hi havia l’avituallament i on toca posar-se a caminar de nou per, per
fi, assolir el cim. El Francesc, para a posar-se les bambes i marxem el Vicenç
i jo.
 |
| A partir d'aquí a peu |
Es fa dur però ara
no puc parar, he de fer molt bé tota la pujada perquè la Rickie baixa millor
que jo, així que altre cop bici a l’esquena i amunt hi falta gent. Algun tram
arrossego la bici per descansar l’esquena i els braços ja masegats de tant
carretejar-la, però mai parant. Tan és així que li guanyo uns metres al Vicenç
i corono sola. Dalt hi ha una de les noies de l’organització que s’alegra de
veure’m passar primera.
Començo a baixar i
ben aviat em passa el Vicenç com una bala, sóc incapaç de baixar tan ràpid. A
més ni vull caure ni em vull perdre, l’any passat baixant per aquí ens vem
despistar una mica, no hi ha un camí clar i a vegades costa una mica de veure
les cintes disperses pel prat verd.
I tot i així,
concentrada que vaig, arribo a un punt on veig cintes blaves més avall però no
sé per on arribar-hi, ja m’he despistat del camí. Serà possible! I amb aquestes
arriba un dels germans Van Dijk cap allà on sóc, li dic que no és per allà i
reculem una mica tot enfilant-nos pel prat, quina ràbia. Amb aquetes apareix el
Francesc que ha trobat el camí bo, gràcies a ell el recupero i seguim baixant
cap a les restes de l’antic refugi militar.
Toca tornar a
corriolejar una mica amunt per anar a buscar el bike park de l’estació d’esquí
dels 13 Laghi on, a baix de tot, hi ha el final de l’especial, que llarg que es
fa arribar-hi!
No miro enrere,
primer perquè m’és impossible fer-ho baixant per aquí, quin coi de
pendent, però estic convençuda que la
Rickie m’atraparà baixant, va com un coet. Vaig baixant però m’emprenyo jo
sola, hi ha molta pendent i freno molt, em sento tortuga totalment però el
Francesc sempre darrera m’anima constantment. Arribem a una zona peraltada i
amb tobogans molt més divertida, ens passen un parell de bikers però cap d’ells és la Rickie, i ja gairebé arribant a
baix em passa un tio sense avisar i amb poques formes, serà possible, si és el
Santi! I creuem els tres l’alfombreta del xip.
Respiro tranquil·la
i allibero una mica la tensió, una cosa la tinc clara, la Rickie ha començat
abans que jo l’especial i jo l’he acabada abans, així doncs, aquesta especial és
ben meva, no sé si per vint segons o deu minuts però li he guanyat una especial
a la Rickie, que bé! Però l’alegria no dura massa, ens posem a baixar més
relaxadament per asfalt quan me’n adono que no puc baixar pinyons, què passa?
Ostres tampoc puc pujar-los, casum l’olla, ara s’ha trencat el cable del canvi,
per sort no ha estat al mig de l’especial!
Decidim acabar de
baixar fins al avituallament que hi ha uns quilòmetres més avall, el canvi s’ha
quedat clavat en un dels pinyons més petits, el tercer o així i mentre fa
baixada no hi ha problema però fem un tram petit amb algun repatxonet al costat
del riu on costa moure la màquina, intento no perdre l’embranzida per
superar-lo i anem a parar de nou a la carretera per on descendim sota un cap de
núvol que ens deixa caure una fina capa de pluja fins l’avituallament.
Ni el millor equip
de fórmula 1 fa un pit stop tan ràpid. Parem, preparo el material per la
reparació mentre el Francesc treu el cable trencat i el Santi li fa d’auxiliar.
Mentre posen el nou cable jo vaig a buscar gots de cola i algun tros de plàtan,
no és qüestió de desaprofitar les avitualles. I apa ja ho tenim, reprenem la
marxa, hem reparat l’averia i la Rickie
no ha fet acte de presència.
 |
| Avui hi ha bikers de la zona que han vingut a animar els coneguts però no ens ajuden pas amb la reparació, no |
Segueix la baixada,
uns 10 kms més per la mateixa carretera, no anem molt sobrats de temps però la
cosa sembla factible quan comencem a pujar l’últim port del dia. El pulsòmetre
diu que ja portem 9:25
d’etapa i tenim un màxim de 12, ens falten 20 kms pel final i superar un port
de poc menys de 900
metres de desnivell, una bona baixada i arribar a
Pramollo amb una pujada final, ho sabem, no ens podem encantar.
Així doncs que
agafem el port a ritme, el Jordi Martin més, ja que ens avança i veiem com se’n va.
El Francesc és un crack i el canvi va perfectament i s’agraeix. La pujada és
constant i atrapem al xicot de la Livia, que estrany, si no l’hem ensumat cap
dia, li dic que es posi a roda però no pot i l’anem deixant.
 |
| Sort que el canvi va bé. Jo morta i aquests fent manetes |
Abandonem l’asfalt
per seguir pujant per pista i se’m fa
més llarga que un dia sense pa, una corba, una altra, una mes, les veig totes
iguals! Estic pagant l’esforç d’haver apretat tant per deixar enrere la Rickie
a l’especial que ja no sé ni com seure damunt la bici, em fa mal el cul, em
tiba a estones l’isquio a estones els quàdriceps, però tot i així anem arreplegant
gent com el Corrado que s’uneix a la grupeta i més amunt divisem al Vicenç.
L’únic consol és pensar que aviat arribarà la baixada i ja serem molt a prop de
meta, em concentro amb aquest pensament.
 |
| Com ho dirien els del temps, estat del cel variable, és a dir: ara plou ara no plou |
 |
| Una masia el mig del no res, ens ofereixen aigua però no tenim temps per parar |
Una hora i vint
minuts després s’acaba la pujada, arribem al coll d’Azzarà de nou, on aquest
migdia hi havia l’helicòpter i començava l’especial. Piquem alguna cosa sense
encantar-nos i llavors detectem que alguna cosa no va bé, estem prou contents
tenim 1:15 minuts per
baixar el port i encarar els últims 250 metres de pujada fins el poble, però on són les
marques? No n’hi ha ni una que ens porti cap a la pista, sinó que s’enfilen cap
a l’esquerra, cap a un turó pròxim, no pot ser!! Preguntem al senyor de
l’avituallament i ens diu que no hem acabat de pujar, que hem de carenejar una
mica per corriol i a dalt agafar la baixada tècnica del dia, no cardis! Ara sí
que estem fotuts.
 |
| Per fi arribem al Coll d'Azzarà, el Vicenç obra la comitiva |
 |
| Tots anem pensant en la baixada fantàstica que vindrà ara |
 |
| Com ha costat arribar fins aquí! i ara ens diuen que no es baixa per la pista... |
Sortim campi qui
pugui sense perdre ni un segon més, però jo vaig especialment cansada i el
careneig em costa un tou i veig com s’escapen el Vicenç, el Corrado i el
Francesc, em cau la moral als peus, intento seguir al Santi que em va esperant,
així no ho aconseguiré i a sobre el Santi tampoc arribarà per culpa meva. Per
fi arriba la baixada i, tal i com ens havia dit el de l’avituallament, no és pas
per pista, en altres circumstàncies seria una baixada de les guapes però no
avui, amb el cansament pels núvols i lluitant contra el crono.
 |
| Doncs vinga a fer el cim, que no ha estat res |
No entenc com no me
la foto, si vaig feta pols i en canvi ho baixo gairebé tot, noto l’adrenalina
per cada un dels recons del meu cos. Se m’obren els ulls com unes taronges quan
veig que atrapem un biker, recoi si és el “Perfecto”, un txec molt simpàtic que
ja hi era l’any passat i que per tot et respon amb un somriure i un Perfecto!, és
lo únic que sap dir en castellà, jejeje, aquest any va més fort i tampoc hem
coincidit amb ell cap dia, sempre va per davant, però avui al sentir-nos
arribar ens deixa passar, gràcies.
M’emprenyo amb el
món quan a més a més el corriol tècnic, de tant en tant, li dóna per pujar una
mica, es tracta de perdre alçada, no guanyar-ne! M’exaspero, crido, vull
arribar a un coi de pista!! Però avui no toca que els meus desitjos es facin
realitat, el Santi davant no para, no defalleix perquè no defalleixi jo. Creuem
un rierol i el corriol sembla que s’enfila, al Santi li sembla que estem
començant la pujada final, més val perquè ens queda menys de mitja hora i molt
poca energia per enfilar-nos fins el poble.
Evidentment no hem
baixat gens malament, quan el corriol ho permet divisem davant nostre el
Vicenç, el Francesc i el Corrado, però igual que l’última baixada la pujada no
és gens fàcil, toca carregar-nos un cop més la bici a l’esquena, ploro de
ràbia, és quasi impossible entrar en temps, avancem al Corrado. I amb les dents
serrades intento que no se’m escapin el Francesc i el Santi.
Passen els minuts i
la pujada és molt dreta, amb bici a l’esquena o plat petit, no s’avança ràpid,
miro endavant i amunt buscant una teulada, un campanar, algo que m’indiqui que
el poble és a tocar, però el bosc és espès i no trobo cap referència. En una
corba hi ha un parell animant en anglès, m’animen pel meu nom però vaig tant
pajara que no aconsegueixo ni endevinar qui són, això sí, em sembla entendre
que diuen que falta un quilòmetre. Uns metres més amunt un dels jutges apuntant
els dorsals, fa molta pendent, i aquest em diu que en falten tres de
quilòmetres! Déu meu, més val que no em diguin res, total no en queda una altra
que anar tirant endavant.
Primer ho evitava,
però ara ja no, vaig mirant el pulsòmetre cada dos per tres 11:55 minuts, 11:57 minuts i no veig el poble... el Francesc i
el Santi segueixen uns metres per davant meu, agafen una corba de dretes i
m’animen, em diuen que ja hi som, agafo la corba i veig la zona d’acampada però
ni rastre de la gent, com poden ser tan malparits, han posat la meta a la
placeta de l’església, encara uns metres més amunt, però ja hi sóc, apreto fins
l’últim moment, agonia en estat pur.
 |
| Al Francesc com que li han sobrat 3 minuts fa molt més bona cara que nosaltres ;) |
 |
| El Santi arriba pedalant amb tot, acopladíssim! |
 |
| Que gran el Santi encara té energia per animar-me i tot! Gràcies guapo! |
Ara sí, la Fátima
animant dos metres davant de l’arc, l’alfombreta del xip i munt de gent
aplaudint. Passo l’arc d’arribada, lo últim que faig abans de tirar-me al terra
és mirar el pulsòmetre, 11:59!!! Em quedo al terra pantejant un bon rato i
intentant assimilar totes les emocions viscudes en l’etapa d’avui, s’apropen el
Fabrizio, i gent que ens felicita per la gran etapa que hem superat, pels pèls
però que hem superat dins del temps. També s’apropa el de l’ambulància per
veure si estic bé, morta però bé i satisfeta.
 |
| Baldats, exhaustos... |
 |
| Per la cara que fa diria que el Jose s'ho ha passat tan bé com nosaltres, jejeje |
Estic molt i molt
orgullosa de l’etapa, d’haver aconseguit no donar-me per vençuda i haver entrat
a temps, a falta d’un sol minut. Sort dels ànims de tothom, el Jose, el
Vicenç... i especialment del Santi i el Francesc, que m’han ajudat a
superar-me. Després d’un esforç així costa molt tornar a toca de peus a terra,
hem de recuperar molt líquid i energia, i mentre la Fátima ens acaba de prepara
el menú del dia, una truita de patates que no té preu, posem els peus en remull
a l’eixida municipal. Mentrestant els minuts passen i la Rickie no arriba,
passen més de 20 minuts i ni rastre, és veritat que aquest matí, com que ella
va per davant meu de la classificació ha sortit més tard que jo però segur que
tants minuts no, així doncs està clar que entra fora de temps i em poso líder
de l’Iron Bike. Encara amb més raó ha valgut la pena l’esforç fet durant tot el
dia.
 |
| Sort que la Fátima ha aparcat al costat de la piscina municipal |
Però al Iron Bike
res és el què sembla i quan una cosa està clara, l’organització té una
habilitat especial per fer-la canviar i es veu que han decidit allargar el
temps màxim d’etapa 1:30
més, permetent així que més corredors entrin a temps, entre ells el Toni i la
Rickie. Tot i així l’etapa d’avui ha causat estralls entre els nostres amics i
coneguts, alguns ho han deixat estar al passar per primer cop per Pramollo, a d’altres
els han tallat en el quilòmetre 80... la qüestió és que el De Andrés brothers,
el César, el Chus, l’Emili, l’Alexis... avui no han pogut acabar l’etapa i les
seves cares llargues en són la mostra més evident.
1a especial
|
2a especial
|
Final 4a etapa
|
1
|
Milton
Ramos
|
1:23
|
|
1
|
Milton
Ramos
|
3:43
|
|
1
|
Milton
Ramos
|
9:09
|
|
34
|
Vicenç
Pacios
|
1:58
|
|
25
|
Vicenç
Pacios
|
3:43
|
|
27
|
Vicenç
Pacios
|
11:50
|
|
50
|
Francesc
|
2:07
|
|
31
|
Santi
|
3:51
|
|
75/39
|
Francesc
|
11:57
|
|
51
|
Rickie
|
2:08
|
1a
|
32
|
Ada
|
3:51
|
1a
|
80/44
|
Santi
|
11:59
|
|
53
|
Toni
|
2:10
|
|
36
|
Francesc
|
3:53
|
|
81/45
|
Ada
|
11:59
|
1a
|
64
|
Santi
|
2:20
|
|
56
|
Toni
|
4:30
|
|
91/55
|
Toni
|
12:53
|
|
65
|
Ada
|
2:21
|
2a
|
60
|
Rickie
|
4:42
|
2a
|
95/59
|
Rickie
|
12:27
|
2a
|
74
|
Dani
de Andrés
|
2:29
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
75
|
Alejandro
de A.
|
2:29
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
General després 4a etapa
|
1
|
Ondrej
Fojtik
|
914
|
31
|
Vicenç
|
29.073
|
41
|
Rickie
|
34.530
|
44
|
Francesc
|
36.873
|
50
|
Santi
|
39.084
|
51
|
Ada
|
39.476
|
56
|
Toni
|
42.948
|
76
|
Dani
de Andrés
|
42.810
|
77
|
Alejandro
de A.
|
42.856
|
Així que l’any
passat el Vicenç, el Santi i jo no vem ser finishers per 3, 5 i 9 minuts
respectivament i aquest any em perdo poder portar el maillot de líder, ni que
sigui per un dia, perquè han decidit allargar el temps màxim d’etapa 90 minuts.
Què hi farem, per sort, després de lo de l’any passat, ja sóc immune als canvis
de normes espontanis de l’organització i segueixo fidel a la nostra idea i el
nostre objectiu, ser finishers de l’Ironbike, potser lo d’avui m’impedeix tenir
un maillot de líder però no afecta al nostre objectiu així que, endavant, avui
hem tornat a ser finishers, demà més!
Després de sopar el briefing de rigor, on el
Fabrizio ens explica que han retallat una de les pujades de l’etapa 5a perquè
tinguem més temps de descansar a la tarda en el refugi de Selleries, tot un
detall, però és clar, després dels 97 kms i 4700 metres de
desnivell d’avui, sumats a les etapes que ja portem a les cames, serà tot un
repte arribar el refugi, tot i la pujadeta que ens estalviarem.
 |
| Mentrestant a mi encara em falta el massatge... quines cames més plenes de blaus! |
Santi, d’això se’n diu un aniversari salvatge, l’any
vinent, l’hem de passar en un balneari per compensar!
