Sudety Mtb Challenge, una nova aventura. Tres últimes etapes.

ETAPA 3. STRONIE SLASKIE – BARDO 69.3 kms 2400 de desnivell

Avui tenim més feina al matí perquè hem de fer les bosses i deixar-les al camió que les durà a Bardo, on acabarem la que han catalogat com l’etapa reina de la Sudety.

Ens llevem a la mateixa hora que cada dia, les 6, abans d’anar a agafar el bus deixem a punt el màxim de coses que podem i anem a buscar el Ricardo perquè ens porti a esmorzar. L’últim viatget al restaurant Black Mountain. Tornem a alliberar la classe de geografia que hem tingut ocupada 3 dies i som dels primers a deixar les bosses al camió.

Joan, quin esmorzar!

Desallotjant l'escola

Les primeres bosses omplint el trailer

Apa, anem a recollir les bicis i a deixar passar el temps abans de la sortida, falta un munt d’estona. El Santi s’adona que al canviar ahir les pastilles de fre la roda del darrera li queda una mica frenada i l’Hector l’ajuda a deixar-la rodar suau, mentrestant vaig al super a comprar una ampolleta d’aigua, si vaig bevent del bidó em quedaré sense abans de sortir. I com sempre mitja hora abans de la sortida tots a fer cua darrera els caixons de sortida.

L'Héctor dóna un cop de mà al Santi amb les pastilles

I cadascú passa l'estona com vol, el Santi i l'Albert buscant l'espiritualitat del lloc...

El Carmelo meditant sobre la roca solitària...

Apa, prou de tonteries, tothom a la línia de sortida

Ja ho tenim, a punt per la tercera!

I ara sí, arranquem l’etapa, com ahir sortim per carretera però ho portem millor, la gent deu estar més cansada perquè aguantem el ritme, no ens passa massa gent i fins i tot avancem algú, que estrany! Com l’Andrea de Suïssa, ella va molt bé a la classificació però l’avancem, li ofereixo roda però no ens segueix. Quan deixem la carretera i la pujada continua per pista coincidim amb uns belgues que vesteixen de blau, resulta que són els que van trobar el gps del Santi ahir. Els hi agraïm i continuem de pujada.

Una mica més endavant diviso la Monique de Giant, realment o nosaltres anem millor o la gent ha sortit amb la calma. Sigui com sigui no ens hi podem encantar, miro enrere i diviso els Twomark, sembla que van avançant a bon ritme. De moment la pujada transcorre per pista molt fàcil i ampla però de sobte veiem tots els del grupet de davant baixant de la bici, incloent la Monique, resulta que comença un sender ben dret amunt.

Un caminet amb quatre branques...

Comencem a caminar sense perdre temps i xerro amb la Monique, diu que queda molta etapa per davant i va una mica fotuda d’un genoll per una caiguda del primer dia. Li pregunto si entrena amb les noies de l’equip Giant i resulta que a vegades sí, i que ha estat per Barcelona en els entrenaments de l’Oscar Saiz, que petit és el món. Som una gentada pujant pel sender i quan arribem a la part alta ens enfilem sobre les bicis i anem fent en fila india, el sender és estret i entretingut, com el tram d’ahir de la frontera, de fet tornem a anar-hi. Veig que la Monique se’n va i li desitjo bona sort, més endavant i en una part més tècnica ens passa l’Andrea, com hi va sobre les arrels, es nota que a Suïssa té terreny de sobres per fer’s-hi amiga.

Aquests d'Sportograf s'ho curren molt, uaaaaaaaaaau!

Uf, el terreny està ben humit, en alguns llocs rellisca però a la majoria agafa força, prefereixo això mil vegades que el terreny sec, i més si com aquí la pendent és important. La baixada és espectacular i plena de fotògrafs, no sé com però aconsegueixo fer-la sencera, que emocionant. I em puja la moral, però el sender no s’acaba al final de la baixada, continua i molts quilòmetres, en total uns 25, brutal!!

Concentració que no la vull liar amb les pedres mullades 

Avall va!

Avaaaaaall! ai mare quina pendent

Però no tots els trams se’m donen tan bé com la baixada primera, algun tram de cresteig o alguna baixada puntual se’m atravessen una mica més i em fan posar nerviosa, així que ens avancen uns quants bikers, per sort però ni rastre dels Twomark. A més hem de parar un parell de vegades, tinc una caiguda tonta, com que el sender és molt estret, entre25-30 cms gairebé tota l’estona, en un pas amb una pedra em rellisca la roda del darrera, em sembla que ho puc salvar i en lloc de descalar-me apreto les dents per tirar endavant, però no es suficient i caic a plom de costat, el sender era una mica alçat i així que la patacada és bona, però no em faig res, m’aixeco, recol·loco el gps que ha quedat de costat i continuem. El següent incident el té el  Santi, al primer avituallament (km.25) ja ha apretat el portabidons però ara se li ha acabat de trencar del tot i se l’ha de posar a la butxaca, però les duu totes plenes, entre impermeable, eines i alguna cosa més, ho repartim entre les butxaques dels dos i continuem.

El Santi davant, jo al mig i darrera el belga de l'Ironbike, quina preciositat de boscos!

Aquestes fites marquen la frontera entre Polònia i la República Txeca, aquests dies en n'estem fent un fart!

Després del segon avituallament  toca pujar al Borówkowa Góra, a 900m. Les pujades que queden no són molt llargues però sí algun tram de rampes dures, algunes rampes d’aquelles de posar-ho tot i apretar les dents, de les que ens agraden i ens esforcem per fer-les damunt la bici i recuperant algunes posicions, em sento bé i tot i que el Santi no es dóna per vençut i les fa totes, em sembla que té una mica d’enveja del meu 22, la veritat és que en aquests casos em va la mar de bé.

Una parella de noies en el seu pas per Borówkowa Góra

Estem animats i atrapem a la parelles de belgues del gps, un d’ells va fos i algun altre biker, i tirem del grup fins al últim avituallament i això que hi ha trams força rodadors.

De peu intentant seguir al Santi i aixecant polseguera

La pujada final es fa bé i atrapem al Andreu que ens la torna cap al final de l’última baixada, a prop ja de la guinda del pastís, una pujada d’uns 500 metres aprox. però amb unes rampes de treure l’alè amb algun tram de més del 30% i terreny rocós, que ens porten fins la Kaplica górska Matki Boskiej Płaczącej (que vindria a ser algo així com la capella de la Mare de Déu de les Llàgrimes). El Santi, com no, s’ho puja tot però jo aquí ja no puc més i he de caminar una mica, sort que no és molt llarg i arriba la baixada final fins al poble, tot resseguint un conjunt de capelletes, que marquen el camí des de Bardo fins l’ermita que acabem de deixar enrere. Deixo passar alguns bikers desmadrats que veient la proximitat del poble es tiren de mala manera, jo prefereixo arribar sencera, de fet un d’ells al cap de poc de passar-me surt volant per davant la bici, la combinació de terreny humit, pedres i massa presses no és mai bona.

Divertimento!

Flipada! jejeje

I ara sí, pel costat d’una zona on sembla que fan ràfting entrem a Bardo, seguim les fletxes que ens porten fins el camp de futbol on s’acaba l’etapa, ha estat dura, 5h24’, però molt guapa, senders inacabables per la frontera, paisatges espectaculars, rampes dures, terreny humit de les pluges, 69 kms molt exigents i divertits.

I una dada interessant, per variar... hem fet cinquens! Jejeje, no hi ha manera de sortir d’aquí, com cada dia Scott i Ghost es disputen la primera posició, avui els de Scott els hi han fotut un bon pal als de Ghost, 4h38’ respecte les 4h50’ quan normalment eren els de Ghost qui els guanyaven. Després segueix la lluita entre els Subaru i els Romet a la general tot i que avui els Subaru s’han imposat clarament i han entrat just darrera dels Ghost, en canvi els Romet han fet 5h11’. Després nosaltres amb 5h24’ i perseguint-nos com cada dia els Twomark amb 5h31’ el què ens dóna 7 minutets més de coixí.

I la resta de la colla segueix en cursa, avui el Ribi no ha deixat que el Juanjo tornés a ser el més ràpid i han entrat amb 4h27’ i 4h28’ respectivament, 23è i 24è èlits. Després el Joan amb 4h48’ ha entrat 12è màster, l’Albert 4h57’ 52è èlit, el Carmelo amb 5h05’ 19è màster i l’Hèctor, que últimament no ha pogut sortir gaire va notant el pas dels dies però no es rendeix, 7h15’. Etapa reina completada i ens en queden dues!

Classificacions 3a etapa categories en parelles

Classificacions 3a etapa categories en individual

Satisfets amb l'etapa que hem fet, ole nosaltres :)

Avui a l’arribada tenim més feina, a part de netejar les bicis, toca localitzar les bosses i buscar una nova classe per allotjar-nos, en aquest cas a l’escola de Bardo. Com costa pujar els dos pisos d’escales amb les bosses ben carregades després de 4 dies de cursa... però en fi, al final s’hi arriba, deixem les maletes, localitzem els trastos de dutxa i apa, excursió a l’altra punta del camp de futbol, als vestuaris de l’equip visitant a dutxar-nos. Al entrar i veure l’Andrea tinc una cosa clara, avui toca dutxa amb aigua gelada i no és el què més il.lusió em fa ara mateix, el cel s’està ennuvolant i ja fa estona que estem agafant fred, ara ho acabarem de rematar.

Apa, ja hem trobat les bosses ara a carretejar-les fins l'escola

L'arribada i l'escola de Bardo des de les dutxes del camp de futbol, encara fa prou bo...

Ja nets i polits i abans de tornar a l’escola, anem a l’entrada del poble per on hem arribat amb les bicis, ja que he vist uns para-sols de la coca-cola i des que hem arribat a Polònia que només veiem Pepsi per tot arreu, així que anem a buscar un refresc que a cada avituallament els trobo a faltar. Tot s’ha de dir que ja m’estic acostumant a la beguda isotònica que hi ha als avituallaments, al menys no és molt dolça i sinó sempre hi ha aigua.

Anem a fer una cola i el cel es va ennuvolant

Ara sí, tornem a l’escola, massatge i corrent a agafar el Ricardo, nosaltres que ens pensàvem que ja no hauríem de tornar a agafar el bus, resulta que sí, el lloc de menjar està més a prop que el de Stronie però igualment queda llunyet i prop d’una carretera principal.  El menjar està prou bo però no pots triar, et posen una sopeta calentona i un plat de pasta i si tens sort un crep de postres. Mentre fem el “dinar-berenar-sopar” cau un ruixat però sortint ja amaina i el Joan, l’Albert i nosaltres dos anem a donar una volta pel poble que, després de passejar-nos-hi, podem dir que no té massa cosa.

Avui per sopar toca una mica d'amanida, sopa amb de tot i un plat de pasta, ben bo

Sempre que veig un jardí bonic penso amb la meva padrina i les seves flors

Els arbres de Bardo són una mica freds..

La part més maca del poble, l'entrada pel pont

Anem a dormir amb el cel ben ennuvolat, les previsions per demà no són massa bones tot i que l’Hèctor, que el tenim sempre ben connectat a internet veu que a Walim, on acabarem l’etapa hi farà sol i bona temperatura... a veure demà quan ens llevem.

A les escoles on hem estat hi ha moooltes plantes i algú ve a regar-les perquè estan estupendes

Ja hem ocupat una altra classe

Les bicis avui dormiran a la sala de gimnàstica

ETAPA 4. BARDO –WALIM 44, kms 1405 de desnivell

Avui a priori tocava l’etapa més fàcil pel què fa a quilometratge, només 44 kms, això sí, el perfil ja deixa clar des d’un bon principi que majoritàriament seran de pujada. El què acaba de complicar la cosa però és el temps, ens llevem i plou, no molt fort però el cel està ben encapotat, no sembla que s’hagi d’aclarir en un tres i no res. De totes maneres mantenim la il·lusió de poder sortir, en sec segur que no, però al menys sense ploure i amb clarianes a la vista, ja que queden gairebé 4 hores per la sortida.

De nou avui toca fer les bosses perquè l’etapa torna a ser lineal. Ho deixem tot mig preparat i anem a buscar el Ricardo perquè ens porti a esmorzar. Esmorzar completíssim i ben bo. Tornem a l’escola, ho recollim tot i intentem recuperar les nostres bicis del bike park.

Carona de: pararà de ploure?

mmmm... quin esmorzar

El Ribi, el Joan i el Santi aixoplugats sota el porxo del restaurant mentre esperem el Ricardo

Apa, ja ho tenim tot i el temps segueix fent de les seves, ara fa xirimiri, ara plou amb una mica més de ganes, ara descansa i nosaltres anem agafant fred. Ens aixopluguem i quan la cosa està més calmada anem a escalfar una mica, de poca cosa serveix ja que, per variar, la gent es posa molt ràpid a la sortida i com que nosaltres no podem ser menys cap allà anem, més de 30’ palplantats esperant l’hora de sortir.

Per on comencem? les nostres bicis només tenen 20 bicis a sobre...

Juanjo, que pesa la bossa?

Acabo de trobar un lloc aixoplugat i còmode per esperar l'hora de la sortida mentre plovisqueja

S’acosta l’hora i torna a plovisquejar, el Santi, que es de mena fredolic, ja fa estona que s’ha posat l’impermeable fi però jo decideixo sortir sense, a la que fem quatre pedalades ja pot ploure que si porto l’impermeable estaré suant la gota gorda i no ho vull, m’angoixa molt. Si hi haguessin baixades molt llargues em preocuparia més però com que el perfil va tirant amunt possiblement no em donarà temps ni d’agafar fred.

Vinga que quasi no plou, a per la quarta!

Les 10h del matí, ara sí, es dóna la sortida de la 4a etapa, per variar rapidíssima pels carrers de Bardo. Ens avancen els Romet i els Subaru, em costa localitzar al Santi amb tanta gent esperitada, l’asfalt dura poc i agafem la pista de pujada ja els dos junts.

Després del primer tram de pujada més animat on la gent va trobant el seu lloc, la cosa va suavitzant i toca rodar ràpid en fals pla cap amunt, el Santi avui li costa agafar el ritme, porta 3 dies marcant-me el ritme a les pujades, així que em poso jo davant i intento tibar d’ell però sense passar-me que queda molt per pujar avui. Aquest és el terreny ideal pels Towmark així que és la Ewelina qui pren la iniciativa i ens avança seguida d’uns quants bikers però no divisem la seva parella.

La deixem fer sense perdre-la de vista i ens enganxem al seu grupet. Però quan la pujada pica una mica més nosaltres anem millor i la tornem a passar, de conya perquè just abans de la primera baixada del dia, curta però complicadeta i més encara amb la pluja, el fang i tot ben mullat.

M’esforço per no baixar de la bici, sé que ella baixarà a peu i si aconsegueixo baixar muntada els hi guanyarem distància, començo bé però la cosa es va complicant i quan tinc un parell d’ensurts decideixo baixar a peu i veig com el Santi se’n va. De fet no el veig gaire, perquè el sender és cada cop més estret fins convertir-se en un tub dins el bosc, és com un tobogan d’aquests de les piscines d’estiu però ple de terra solta xopa i pinassa que amaguen algunes arrels i pedres. Al cap de poc m’hi torno a atrevir i m’enfilo a la bici, s’ha de dir que no la controlo molt però com que és un tobogan es tracta de deixar-m’hi anar i avall va, quins nervis i quina pujada d’adrenalina. Quan ja hi estic ben ficada començo a sentir pffffffffffffffffffffff, merda, com puc miro avall i veig làtex sortint de la roda del davant, començo a cridar al de darrera que intento parar, cosa difícil en una baixada així i mentre estic intentant-ho la roda acaba de perdre tot l’aire de cop, cosa que fa que no la pugui controlar i s’enfila cap al marge dret del tobogan, surto disparada, cap a la dreta, per sort m’agafo a un arbre i paro el cop. Reacciono ràpid, trec la bici del tobogan i quan no passa cap biker tiro avall corrent, que complicat no relliscar i agafant la bici a pes perquè no toqui la roda a terra a veure si la podem salvar.

Mentre baixo corrent em poso a cridar com una boja: Saaaantiiiiiiiiii! Santiiiiiiiiiiiiii! Crec que m’ha sentit mitja Polònia, s’acaba el corriol i surto en una cruïlla de camins, miro el neumàtic, té un tall al flanc esquerra, merda. Segueixo corrent i cridant el Santi, de cop el veig sortir de la corba següent, paro i començo a treure la roda mentre arriba ell, li explico i posem la càmera mentre ens va passant un munt de gent, entre ells els Twomark, em poc tros els hi havíem tret força, quina llàstima.

Amb les mans, el terra i tot ple de fang canviem la càmera com podem, em trec el guant per revisar les punxes, entre la coberta plena de làtex, ja que ho vem reomplir dissabte i la fangada el merder és important, trec una punxa i acabem de posar la càmera, per sort hi ha un parell de cotxes d’assistència d’equips allà i un ens acosta una manxa de peu, de conya. Segueix avançant-nos gent, entre ells els nostres amics italians, la Nadia i el Paolo, també la parella russa, vinga a perdre posicions.

Donem les gràcies al noi que ens ha deixat la manxa de peu i prosseguim, ara plou poquet però li va fotent. Sortim de pujada, amb ganes de recuperar totes les posicions, però costa més fer-ho que pensar-ho, jejeje, així que les anem recuperant mica en mica, el primer tram que és més dur, passem als russos i els italians que ens animen però del km.13 al 17 ve una zona de fals pla cap amunt, d’aquelles que a nosaltres ens van fatal i on els Twomark volen.

Només tornar a rodar el Santi m’explica que al acabar la baixada no m’havia esperat perquè com que avui jo vaig un pèl més fresca que ell volia aprofitar per prendre’s la pujada amb calma i recuperar mentre l’atrapava i per sorpresa havia agafat els Subaru! Per fi, una etapa que podíem haver estar rodant amb els Subaru i els Romet vaig i punxo, quina llàstima.

Sembla que m'hagin ruixat amb xocolata desfeta, això sí, amb llet!

Però la realitat és la que és i ens fotem els dos a rodar lo més fort que podem, tenim dos bikers a la vista, ens hi anem apropant però lentament, just abans de la baixada els cacem. Anem en mode persecució “on” i pensant en la remuntada, llàstima que les baixades són curtes perquè són “disfrutones” 100% i mira que no para de ploure, ara més ara menys i que estan les arrels, pedres i tot el què ens trobem moll però en canvi baixo amb prou confiança. Això sí, passat un pont ve una part molt dura, una baixada picadíssima cap avall, que fins i tot el Santi baixa a peu i on un biker que ho intenta baixa rodolant davant nostre, passem per sota el pont que fa un moment hem creuat per dalt i toca remuntar fins la carretera, amb tot el fang és molt difícil tot i que el Santi se’n surt prou bé, és l’únic del grup que va enfilat a la bici.

I tornem a encara cap amunt, a buscar el primer avituallament, km.20, hi passem volant, no ens podem encantar, passem per davant d’una fortalesa, Twierdza Srebrna Góra, i seguim la remuntada, a partir d’aquí les pujades són més tècniques i dures, és un puja baixa constant on globalment s’acaba pujant però perdent alçada constantment, cresteig dels bons i amb pluja i boira, semblen els boscos d’una peli de Dràcula!

Santi, no t'enfadis! només és fang i el de Nalini ja l'avançarem ;)

Mica en mica recuperem posicions i comencem a trobar-nos bikers amb els que hem rodat aquests dies, bona senyal, estem apropant-nos a les posicions que segurament ens tocarien pel què hem anat veient aquests dies i en un dels pujadors durs divisem els Twomark caminant. Yuhu, ja són nostres! A més, hi ha un factor que juga al nostre favor, nosaltres tenim la moral alta d’haver assolit la remuntada i ells, quan els passem, la moral al terra de no haver aprofitat l’oportunitat de recuperar-nos minuts.

Així, aproximadament al km.25, en un altre pujador els avancem, ens ha costat uns 13 kms atrapar-los i en queden menys de 20, a fondo fins al final!

Seguim igual, apretant a les pujades i gaudint de les baixades xopes i relliscoses, en una d’elles atrapem una de les noies russes que va en individual i es fot un pinyo important, li pregunto si està bé i em diu que sí. Prosseguim. Tot i que al veure el panorama i les probabilitats de mullar-nos, vaig posar la visera al casc, he aguantat les ulleres un munt de quilòmetres però ara ja no veig res i me les he de treure, les porto penjant del coll de mallot i a l’última de les baixades abans del últim avituallament (km.36) em cauen. Me n’adono, paro com puc i abandono la bici i pujo caminant a buscar-les, el vidre s’ha desprès però no s’ha trencat, les recullo com puc mentre la russa gairebé em passa per sobre i torno a buscar la bici, per no tornar-les a perdre me les poso dins el maillot i el vidre a la butxaca.

Agafem un gotet de l’avituallament i continuem, ens queden uns 8 kms, pujada fins a Wielka Sowa i la baixada fins el poble, sortim per una pista de nou amb molta boira i arribem a una cruïlla de camins, les cintes marquen amunt per un camí que sembla talment un riu, baixa aigua a dojo, de fet està plovent bastant fort, el primer tram esquivem l’aiguat pujant per un sender lateral amb força arrels que ens fan posar algun peu però el sender s’acaba i definitivament ens toca entrar al camí i pujar pel què ara mateix és ben bé un riu, mentre nosaltres pugem els fotografs de Sportograf i el Gregorz, el director de la cursa, baixen corrent, sembla que ja s’han mullat prou.

El tram remuntant pel riu és força llarg i dur, ja que a més la pista està farcida de pedres, al final opto per anar enfilant pel tros del mig per on baixa més aigua i no es veuen les pedres però millor que anar pel recte que perdre el temps intentant traçar per on és impossible. I ja a dalt les coses no milloren molt, hi ha tanta aigua acumulada que es tot un bassal gegant, costa veure on suposadament hi ha un sender, semblen més aviat aiguamolls.

Quan hi passem nosaltres, com que fa més estona que plou encara baixa més volum d'aigua

Superem aquest tram i encarem la baixada final, descomunal!! 3 quilòmetres de baixada, amb pedres, arrels i molta aigua, no sé com però vaig fent-la sense fotre-me-la, el Santi va davant i de tant en tant es gira per mirar si vinc, tot bé et segueixo al meu ritme i el més important gaudint com una nena petita sota la pluja de Polònia que al final no ens ha volgut donar treva.

Cap al final paro un moment, tinc les mans destrossades, ja fa estona que em costa canviar, sobretot de plat, ja que em rellisquen les mans amb el fang i els grip shift, i que em fa mal el colze dret, des de fa un parell de dies que se’m carrega molt tant a les pujades dures com a les baixades, em sembla que tinc una mica de tendinitis, però més igual, això és divertidíssim, així que torno a enfilar-me a la bici, passo per un pas estret entre roques i veig el Santi desembocant a una pista asfaltada i una mica més enllà el final d’etapa, ja ho tenim!

Després del descens brutal i molt cansat toca fer un parell de quilòmetres per dins el poble i ja sense cronometrar per trobar el camp base de la Sudety a Walim, avui hem canviat l’escola pel poliesportiu. Ara sí que m’agafa fred, el Santi també, comença a tremolar com una fulla, mengem una mica i anem a rentar les bicis i a passar-nos la karcher a nosaltres que també ens convé i evidentment ja no ens ve d’aquí.

Ben fresquets a l'arribada, jo però ja m'he passat un tovalló per la cara, que no podia ni obrir els ulls!

El més desagradable després de 3h54’ rodant sota la pluja és que et diguin que la dutxa és d’aigua freda, amb lo de gust que bé una bona dutxa amb aigua calentona per recuperar, doncs no, un altre dia serà.

Després de la remuntada evidentment hem tornat a fer cinquens, hi estem ben aposentats, avui però, si no hagués estat per la punxada, segurament haguéssim pogut lluitar, o al menys haver intentat, fer quarts, ja que els Romet han fet 3h47’ els Subaru ja ens quedaven una mica més lluny amb 3h38’ i per davant com sempre els Scott, 3h13’ i els Ghost 3h19’. Sorprenentment darrera nostre no han entrat els Twomark, sinó la Nadia i el Paolo, els italians amb 4h03’ i és que els Twomark realment no els hi deu haver sentat bé que els agaféssim ja que en 18 kms finalment els hi hem tret 18’ ens costa de creure-ho.

Veig que hem arribat tots igual de nets, oi Albert?

Congeladets fent cua per rentar les bicis, sort del te calent

I l'Hèctor tota l'etapa amb tirants esperant que fes sol!

Els 44 kms més que exigents d’avui no han pogut amb el nostre equip de catalans i resistim tots, això que l’Albert no ha tingut bon dia i l’Hèctor ha fet tota l’etapa amb mallot de tirants i sense portar ni impermeable confiant en que les previsions del temps eren bones i acabaria lluint el sol, boníssim! El Ribi, que sempre diu que sota aigua no surt, ha triomfat i ha fet 16è elit amb 2h57, espectacular, el Juanjo 28è èlit amb 3h08’, darrera seu el Joan amb 3h09’ i 7è màster, el Carmelo 22è màster amb 3h36’ i avui l’Albert entra poc després de nosaltres amb 3h56’, 66è èlit i l’Hèctor 4h49’ i 49è màster, molt millor que ahir.

Classificacions 4a etapa categories en parelles

Classificacions 4a etapa categories en individual

Ja amb les bicis netes i gelats recollim les nostres bosses, una d’elles s’ha mullat i evidentment murphy ha actuat i és la de la roba, en una hi portem la roba dels dos i a l’altre els matalassos inflables, la manxa, eines per les bicis i trastos diversos. Per sort s’ha mullat per sota on hi portem la roba de més abric que, de moment, no hem fet servir. Anem cap a la dutxa a intentar treure’ns els tres quilos de fang per cap que portem al damunt i que bona que està l’aigua congelada per rentar-se el cap! En fi, fem el què podem i a muntar l’habitació al pavelló.

La nostra habitació a Walim

Ja amb la feina feta anem al massatge i a revisar les bicis, el tall de la coberta és totalment lateral i bastant gran, deixo la càmera doncs per demà, espero que aguanti una etapa. Revisem pastilles i alguna cosa més i cap al dinar-berenar-sopar d’avui, miracle, no hem d’anar a buscar al Ricardo, l’àpat és al mateix edifici, quin luxe. La veritat és que mengem la mar de bé tot i no poder triar el menú.

El tall al neumàtic, em sembla que deixarem la càmera per l'etapa de demà

Després anem a fer una volta pel poble, no sé si ho fa el dia núvol o què però té un aire tètric, misteriós, no hi ha massa gent, darrera l’església més gran del poble s’aixequen les ruïnes d’una fàbrica, hi ha moltes cases tancades, algunes que sembles autèntiques mansions i de les que estan en ús moltes tenen les façanes que necessiten una rentada de cara, això sí, tenen un parc molt bonic on uns operaris estan penjant bombetes de colors al arbre més gran que hi ha i això que no és pas Nadal.

L'església de Santa Bàrbera a Walim

Les runes a Walim

Com que m’ha despertat la curiositat, un cop a casa, busco informació del poble, les ruïnes pertanyien a una important fàbrica tèxtil, aquesta indústria va ser importantíssima a la zona des de finals del segle XVII fins a la Segona Guerra Mundial, quan Walim va patir moltíssim i Hitler hi va fer construir una serie de passadissos subterranis, el què va anomenar projecte Riese, construint-los, entre 1943 i 1945 van morir centenars de presoners de l’exèrcit nazi, no es van acabar mai les obres i no se sap exactament quina era la finalitat del projecte. Tot i així la indústria tèxtil va aguantar fins 1992 quan la fàbrica va tancar les seves portes. Ja en ruïnes ha servit d’escenari per filmar-hi pel·lícules sobre la guerra mundial. Avui en dia als afores de Walim hi ha el Muzeum Sztolni Walimskich, museu que permet visitar les galeries subterrànies que comentava i que només són un dels 9 complexos del projecte Riese que hi ha excavats sota les Owl Mountains, les muntanyes del mussol per on ha arribat la penúltima etapa de la Sudety 2014.

He intentat també buscar informació sobre la tradició aquesta d’il·luminar un arbre del parc en ple juliol, m’ha costat trobar alguna cosa, ja que tot i practicar-lo cada dia sembla ser que el meu nivell de polac està una mica rovellat. Tot i així m’ha semblat entendre que no es tracta pas d’una tradició sinó d’una atracció innovadora per atreure gent al poble, l’arbre s’il·lumina i també té uns altaveus que fan sonar música segons les preferència del visitant que ho pot escollir a través del mòbil, com us deia d’aquesta informació no en feu massa cas ja que l’he extret d’un article d’un diari polonès.

El parc de Walim i darrera l'arbre dels llums

Després del passeig encara és aviat així que anem a la zona wifi del poliesportiu, la fem petar una estona i aprofitem per mirar les fotos que hem fet fins ara del viatge. Quan entrem al poliesportiu quasi caic de cul, fa una pudor que tomba enrere, sort que ens acostumem a tot, totes les espatlleres i les grades que rodegen els matalassos on dormirem estan plenes de roba humida, bambes enfangades, totes les restes de la batalla d’avui, no s’aixugarà pas res però per intentar-ho...  i a les 22h tots a dormir, demà última etapa!

ETAPA 5. WALIM –  KUDOWA ZDRÓJ, 79,8 kms 2.281 de desnivell

A les 6 del matí comença l’últim dia de la rutina Sudety, avui rai que tenim l’esmorzar aquí mateix. El Santi s’ha llevat amb el matalàs mig desinflat, aquest vespre al inflar-lo a veure si trobem per on perd. Anem a alimentar-nos i a preparar les bosses, la de roba està molla per sota però millor no m’ho miro gaire per sort no se’ns han mullat ni els culots d’avui ni la major part de la roba que estem fent servir aquests dies, tot un detall. Recollim la roba pestilent d’ahir, no sé si la salvarem, la tanquem en una bossa hermètica, ai que no en tenim d’això, una bossa de plàstic qualsevol servirà i la exiliem a la bossa dels trastos, no pas a la de la roba, no sigui que se li encomani algo.

Som-hi, a esmorzar!

El cel torna a estar ben núvol però les previsions són millors que ahir, esperem que no plogui. Això sí fa fresca, per estar per aquí ens posem els maniguets i l’armilla, ja me la trauré abans de sortir. Tot i ser l’últim dia tothom corre a prendre posició a la línia de sortida i això que les places estan bastant establertes, però és clar, avui toquen 80 kms i amb 80 kms pot passar de tot així que més val no confiar-se ni donar res per perdut.

Escalfant amb bon humor

El perfil d’avui espanta una mica, hi ha tres pujades força llargues, una de bon principi, l’altre cap al km.11 i fins el 18 i una última al km. 60. Entremig molts quilòmetres de crestejar, una baixada llarga i una zona que fa pinta de mooolt rodadora, segur que ens farà patir. Però tot plegat toca superar-ho i arribar a la meta de la Sudety a Kudowa.

Última sortida de la Sudety 2014, el Joan a les fotos tan rialler com sempre ;)

Amb els Twomark, dues parelles de polacs

Amb l'Albert i el Carmelo, tots a punt

I a les 10 es dóna la sortida, creuem el poble, com hi va el Santi i quin mal de cames que tinc, li demano que afluixi una mica, necessito agafar-li el ritme a la pujada, i mica en mica el vaig trobant i ens anem enfilant, en algun moment cauen gotetes però res important, això sí la boira ens torna a acompanyar en alguns trams.

Arribem dalt de la primera pujada per davant els Twomark i sabent que anem millor que ells baixant no ens ho pensem dues vegades i tirem avall. El terreny està xop d’ahir però ja ens agrada a més, tret de llocs molt puntuals no hi ha molt fang. L’últim tram de la baixada és per una pista amplíssima que han empedrat recentment, al Santi i a mi aquesta superficie no ens dóna confiança i afluixem una mica, més val baixar segurs que rodolant i de totes maneres arribant abaix atrapem a la Aleksandra la noia dels Romet, segurament a ella encara li ha agradat menys l’empedrat.

Que xulo, m’emociono, a veure si podem rodar un ratet amb ells a veure a quin ritme pugen, però l’emoció em dura ben poc, de la pista hem de passar tots a un sender i de pujada i és com quan a la carretera s’ha de passar de dos carrils a un, caravana, no reacciono a temps, canvio just abans d’haver de parar i se m’enganxa la cadena entre els dos plats, merda, he de parar i posar-la bé a mà, mentre ho faig passen uns quants bikers i la noia de Romet se’n va.

De seguida que puc arrenco, el Santi m’està esperant i ens enfilem en fila india pel sender, a l’esquerra n’hi ha un de parat, és l’Albert que ha punxat, diu que li sembla que el tubeless aguantarà i infla.

Vinga, amunt tots amb fila d'un

Sort que jo tinc la millor roda a seguir

Prosseguim, abans d’encarar la pujada llarga baixem una mica i anem a trobar una pista que puja, primer enmig de prats i després es fica dins el bosc. I el què amaga el bosc són unes rampes de por, apa a caminar amunt i com que està força moll rellisca bastant, les rampes del 39% em costen fins i tot a peu. L’últim tram és dur però no tant i ja podem pedalar, acabem d’enfilar-nos i comença una quilometrada de cresteig, uns 23 kms de puja i baixa majoritàriament dins el bosc i de nou pels senders estrets i exigents de la frontera amb la República Txeca.

Nosaltres passant per la pista de la foto de dalt

Mare meva hi ha un parell de baixadors amb una pendent de vertigen i com que està moll rellisca que déu n’hi do, en el primer el Santi va davant i el veig baixar amb el cul més enrere que mai, tant que em cago a les calces i baixo de la bici, jejeje, és pitjor, no sé ni per on baixar caminant! Així que quan arriba el segon baixador tanco els ulls i m’hi tiro, ai no, millor que obri els ulls, serà una mica més pràctic. Vaig baixant amb l’ai al cor, l’adrenalina pels núvols, en un primer moment controlant, a poc a poc, però a mica en mica la bici va agafant velocitat i relliscant de darrera, no la controlo del tot i apareix un reguerot a mà esquerra, aguanto com puc pel marge dret i aconsegueixo fer la corba final cap a l’esquerra. No me l’he fotut, momentàs!!

Els trams de pujada anem alegres, apretant i exigint-nos, enfilant-nos el màxim que podem sobre la bici, fins i tot el Santi es veu obligat a pujar algun tram més del compte al veure’m enfilar-me davant seu mentre la resta caminen i alguns ens animen. La veritat és que ho estic donant tot, és l’últim dia i no hem de reservar per demà. L’Albert ens avança però poc després d’atrapar-nos passem pel costat d’un punt de servei mecànic i para de nou per revisar la roda.

Abans d’arribar a la baixada segueixo apretant i porto al Santi una mica amb el ganxo. Quan acabem el cresteig toca la baixada llarga, del 40 al 47. Ara sí, per fi agafem zona de fang enganxifós, mira que fins ara tot el fang era molt líquid i drenava molt bé, ens deixava enfangats fins les orelles però els passos de roda prou bé, aquí no, passem un tram amb unes fangueres fondes i just després un pujador curt però d’empènyer i a la esquerra hi veig una platja de rossinyols, ooooh!

M'han sortit pigues!

Apa, continua la baixada, ja de nou amb el fang líquid que rellisca horrors, ens atrapen l’Andreu i l’Enric, l’Andreu va cridant que sembla Costa Rica, la ruta del Conquistadores i amb aquesta que me la foto i vaig a parar dins un camp d’ortigues, em pica fins i tot la cara, per sort no són unes ortigues potents com les de les Guilleries i al cap de poc ja m’ha passat l’urticària.

L’últim tram de baixada és per pista asfaltada fins l’avituallament del km.48. demano que em tirin una mica d’aigua a la zona del desviador que està bastant enfangada, bevem una mica i tirem. Ara arriba el tram que més temem, el pla! Ja té nassos, però tenim clar que és el nostre punt feble. Primer encara anem bé perquè la carretera va de pujada i atrapem uns quants bikers, però arribem al pla sols, primer tira avall i després pujadeta suau cap amunt. Des de d’alt ho veiem claríssim és com un enllaç, hem de creuar la vall per apropar-nos a l’última pujada del dia. Al principi que hi ha visibilitat veiem un grup força nombrós davant i ens sembla veure-hi els Romet, però està clar, nosaltres dos no els atraparem pas i efectivament ens fotem els 11 kms. sols, no atrapem ningú i fins al final no ens atrapa ningú.

Sort que el fang de la zona no és molt enganxifós, que sinó..

Som al esvoranc abans de l'última pujada

Fent un esforç per intentar rodar ràpid pel fals pla

En mig passem per un poble Radków i després de passar-lo canviem de carretera i una mica més enllà ens saltem un trencall, són pocs metres però quan vas enxufat i amb tot posat fer la volta costa. Apa, tornem a encarar-nos cap al camí bo i ja tenim la muntanya a tocar. Als peus de la pujada final ens atrapa l’Albert i decideix fer-nos companyia.

Quin perill aquests dos junts!

D’aquí fins al final el track transcorre gairebé tot pel Parc Natural Gor Stolowych. La primera part de la pujada és força tècnica perquè el sender havia estat empedrat i has d’anar-te enfilant per les pedres algunes més mal posades que d’altres, i intento seguir l’Albert i el Santi, ara sóc jo qui va amb el ganxo posat, així que quan arribem a la part més alta, on toca rodar per prats vaig fosa, sort que sé que falta poc que sinó... arribem al últim avituallament, és el km. 66. El Santi i l’Albert canten victòria, només queda una última rampa i baixada cap a Kudowa, però mirant-me el perfil els adverteixo que durant la baixada tindrem algun repatxó.

Uf, com costa enfilar-se pel prat i més seguint el duo dinàmico

Fem un tram ràpid de baixada per carretera  i encarem la part final de pujada, de nou empedrada i amb aquest parell fotent-li canya però quan arribem a dalt l’Albert s’esfuma, jo tot just estic recuperant l’alè que ell ja deu haver arribat a Kudowa.

L'Albert radiant acabant la seva primera cursa per etapes, felicitats!

Encarem la baixada, collonut, però apareixen dos pujadors que se’m fan durs de nassos, sort que ja som al final i surten les forces d’allà on no n’hi ha. Abans de l’últim pujador travessem un prat verd, va pels pèls que no me la foto, anem molt ràpid i hi ha un sot al mig, faig tope amb la suspensió però aguanto fort el manillar i la bici continua recta, uf!

Veiem les cases del poble, ens creuem amb gent passejant, i divisem un parc amb l’arc d’arribada, que bé, som Finishers de la Sudety Mtb Challenge 2014 i en Marek ens dóna la samarreta que ho acredita i ens felicita.

Quin moment! Compartint una altra aventura junts!

Ens trobem amb l’Albert i el Carmelo, tots ben contents d’haver acabat amb èxit la cursa i passem una bona estona per la zona d’arribada, felicitant a uns i altres, fent-nos fotos i atacant l’avituallament, hi ha gana.

Sudety a la butxaca!

Amb l'Enric i l'Andreu, presentant Catalonia arreu del món 

Amb el Marek, que ens ha donat un cop de mà amb tot el què ha fet falta

Ara sí, tots acabem la 5a etapa, la grupeta finishers de la Sudety! El Ribi s’ha tornat a endur l’etapa d’avui amb 4h14’ i 20è èlit, el Juanjo el segueix amb 4h31’ i 34è elit, molt a prop seu el Joan amb 4h33’ i tancant el top 10 dels màster,  el Carmelo 5h01’ 22è màster, les primeres etapes el podíem seguir però els últims dies no, en canvi hem anat coincidint més amb l’Albert que avui ha fet 5h07’ 56è èlit i això que al últim port ens ha fet companyia. I l’Héctor sense haver pogut sortir gaire aquest any també aconsegueix la seva samarreta, 6h41’ i 48è màster.

Per la nostra part hem acabat tal i com vem començar, cinquens! De fet hem fet cinquens cada dia, som molt constants, jejeje. Avui els Ghost i els Scott es jugaven el primer calaix del podi que ha estat pels Ghost completant l’etapa amb 4h28’ i endosant 27’ als Scott, per darrera la lluita per la tercera posició ja s’havia anat definint en les últimes etapes i avui s’ha confirmat, els Subaru amb 4h58’ han augmentat la diferència amb els Romet amb 8’ mes, entrant ells amb 5h06’, darrera seu nosaltres amb 5h12’ i hem superat còmodament els nostres rivals més directes, els Twomark que han entrat amb 5h35’, avui no ha estat el seu dia ja que abans que ells han entrat dos equips mixtes més. Finalment dels 19 equips mixtes que vem començar hem acabat 15 i nosaltres 5ens així que molt i molt contents.

Classificacions 5a etapa categories en parelles

Classificacions 5a etapa categories en individual

Classificació general categoria mixta

Classificacions generals categories en individual

I aquí amb els Romet, entrenarem perquè quan ens tornem a trobar els puguem seguir una mica més :) 

Un cop passat el moment intens de l’arribada comença una peripècia important, força cua per rentar les bicis, aconseguir dur les bosses a la zona de les dutxes i després a l’escola on dormirem avui que resulta estar a l’altra banda del poble, sort que el Ribi i el Joan ens ensenyen el camí, sinó encara l’estaríem buscant.

Desorientats per Kudowa, on són les dutxes de les bicis?

Amb la Monique i l'Andrea, 3a i 4a en solo woman

Sí, millor que ens rentem una mica o portarem sobrepès al avió

Excursió pel poble carregats com a mules

Ens instal·lem a la classe de P4, dic jo que deu ser la de P4 perquè tot és molt petit, les taules, les cadires, la classe, hi cabem els 8 justets i confirmem que un dels matalassos se’ns ha punxat però som incapaços de trobar el forat, deu tenir un poro i no el localitzem, què hi farem.

Deixa-ho ben net Albert

La mini-classe 

Deixem els nostres trastos, les bicis al bike park on trobem també les maletes, bosses i caixes de les bicis que vem deixar fa gairebé una setmana a Stronie Slaskie. I marxem cap al centre del Kudowa on es fa la cerimònia d’entrega de premis.

Sudety Finishers!

Selfie a la foto de grup de finishers

I després a menjar s’ha dit! El Banquet famós resulta ser com una mena de barbacoa amb molta carn i un bufet lliure per agafar coses d’acompanyament, la veritat és que fa molt bona pinta i bona olor, però les taules de la terrassa del Restaurant Sissi s’omplen de seguida i les de dins també, així que ens toca sopar al parc.

Barbacoa a la polonesa

Ració doble de carn!

Sopem al parc però les cerveses no les perdonem!

Havent sopat entrem a dins que estan passant fotos de la cursa i després també un vídeo que ja han editat amb talls d’avui i tot. Molt guapo.

Fem una bona sobretaula amb tots els catalans, en total 15 i tornem cap al nostre hotel, més ben dit la nostra aula a l’escola de Kudowa.

LA TORNADA

L’endemà ens toca recollir-ho tot plegat, desmuntar les bicis i embalar-les per tornar, però abans anem a esmorzar a una cafeteria del poble on ens trobem els gironins. Ens agradaria fer una volta pel poble i comprar algun souvenir però no ens dóna temps ja que han de tancar l’escola, així que passem pel llac del parc i anem per feina. 

Desmuntem les bicis, les posem a les Evoc i recollim tot el què ens queda a l’escola, som els últims en marxar, nosaltres hem quedat amb el Gregorz que l’autobús ens vindrà a buscar a les 15h però a les 13h ens tanquen l’escola, així que no podem deixar les maletes en lloc i hem de fer torna per anar a dinar. El primer grup surt prop de la una i el Ribi, el Joan, el Santi i jo ens quedem fent guàrdia amb les bosses i poc després de les 14h ens fan el relleu i anem nosaltres a dinar.

Preparant els catxarros

Montant guàrdia

Per variar l’autobús ens ve a buscar tard, en lloc de les 15 es presenta cap a les 15:20 i encara hem d’anar a buscar a quatre sud-africans que van a passar uns dies de vacances a Praga, això sí tenim un autobús sencer per 12 i els nostres maletots.

Arribem a bona hora al aeroport, de fet som els primers a facturar pel nostre vol, ens desfem de les maletes i apa a menjar alguna coseta i a volar, llàstima que el vol surt amb retard i que arribant a Barcelona es veu que les maletes també surten amb retard, quina son i quina espera més llarga, però l’aventura no s’acaba fins que les maletes de les bicis surten per les cintes d’equipatge especial i totes! Collonut ara sí, Sudety finiquitada i amb molt bon gust de boca!

Els Niner men

Volando voy volando vengo vengo..

Al aeroport de Bcn també toca esperar, no serà el Ricardo qui ens porta les maletes??