Salut i Rauxa!!: Estiu de 2000's!

Tot va començar quan se'ns va ocórrer retrobar una ruta que vem fer el 2010, Solsona - Padró dels Quatre Batlles - Solsona i què millor que enredar un grup d’amics i fer-ho venir bé per celebrar l’aniversari del Santi.

L’orografia del Solsonès no ens ho posa fàcil, i l’aproximació al Port del Compte té les seves complicacions, tot plegat ho fa ben distret i hem d’empènyer la bici més d’un cop i de dos.

Sort que a l’Ermita de Santa Cecília d’Odèn ens esperen els pares amb un avituallament que ens va magnífic per encarar la nova pujada que hem triat per pujar al Padró.

La pujada és ben costeruda però es fa, llàstima de la boira que ens fa la guitza i no ens deixa gaudir de les vistes. Arribant a cim s’esvaeix una mica, gràcies! I tenim el primer 2.000, en concret 2.384m!

Tornant cada cop fa més bon dia i aprofitem la piscina del càmping de Solsona per fer-hi un banyet havent dinat.

Al Santi li regalen un parell d’entrades per anar a veure l’espectacular Amaluna del Cirque du Soleil pel dia 1 d’agost, així que baixem cap a Tarragona, aprofitem el dissabte per no tocar les bicis, ens instal·lem a Montbrió del Camp, pugem amb la Petitona a visitar el Monestir d’Escornalbou, a la tarda una mica de spa, sopar de guiris a les 8h del vespre i cap a la carpa del circ. Quin lloc més màgic i quin espectacle més potent!

I diumenge fem via cap a Xerta on hem quedat amb els germans Adell. Quina xulada de ruta per Lo Port! No pugem a 2.000 però com si ho féssim, el paisatge al Tossal d’Engrilló, a uns 1.050m. és espectacular i molt pirinenc.

Gaudim de senders i senderons plens de pedres i rocs i la guinda la posa un bany a l’entrada dels Estrets d’Arnes, l’aigua està brutal!

Dinem prop d’Horta de Sant Joan, i fem un últim esforç per enfilar-nos de nou i poder gaudir de la baixada pel GR de Prat de Comte, ara mateix aniria a repetir-lo. Gràcies mangantes per la ruta!

Com que no estem de vacances però a l’agost es respira desconnexió, ens treiem de la màniga un cap de setmana amb centre neuràlgic a Bagà. I en Magí ens hi acompanya, el temps no pinta molt bé per la ruta del dissabte, de fer sortim mentre ens cauen quatre gotes, però la ruta d’en Llordella que ens hem baixat ens motiva i tirem endavant.

Comencem amb una bona pujada cap a Coll de Pal, quan deixem la carretera el Santi infligeix un ritme frenètic muntanya amunt. El Magí ens ha de deixar a l’alçada del mirador, ja quasi a 1.900m, perquè se li trenca el canvi, torna cap a Bagà a buscar una solució per poder continuar.

Nosaltres prosseguim i acabem d’enfilar fins a Coll de Pal, ja tenim un altre 2.000!

La baixada a la Molina i després a Alp, és tal i com la recordàvem, guapa perquè sí, i a més amb algun tram de downhill extrem gentilesa del track d’en Joan. Que guapo!

Travessem la Cerdanya seguint el curs del Segre fins les proximitats de Bellver on ens cau un bon patac d’aigua, però és parar a posar-nos els Gore-tex i amb 5 minuts s’acaba la pluja. Magnífic, patim la pujada al Coll de Pendís però al menys no ho fem sota la pluja.

Baixem cap al refugi Sant Jordi, amb algun tram complicadet i ja més fàcil passat aquest punt. Més avall, abans d’una última pujada sorpresa ens trobem al Magí de cara i els tres tornem a Bagà, 2 minuts abans de que caigui el diluvi universal, quina sort!

Es passa tota la tarda plovent, no és ben bé fins l’hora de sopar que para. Ens llevem diumenge amb el terreny perfecte per pujar al Comabona, així que sortim de Bagà per anar a buscar la Via Nicolau, que segueix un antic traçat ferroviari que, en el seu temps, va servir per transportar fusta entre Guardiola i Gisclareny.

Sortint de la via continuem, sempre de pujada, un petit tram per carretera i després tot pista fins el Coll de les Bassotes on el terreny es complica. De fet els 31 primers kms són de pujada, a mesura que pugem ens engoleix la boira però a cotes més altes es va aclarint de mica en mica i ens deixa veure algun moment el Pedraforca.

A partir del coll, ens esforcem per pujar el màxim de tros sobre la bici, el terreny és molt exigent, sobretot un últim tram de sender per creuar a l’altra banda de la Serra Pedregosa, sobre uns 2.400m. El Santi ens deixa al Magí i a mi bocabadats arribant molt amunt sense posar peu, impossible imitar-lo.

Seguim el sender cap a Pas de Gossolans però abans d’arribar-hi trenquem a la dreta fins a fer cim, 2.548m! Llàstima que la boira no ens deixa gaudir del tot de les vistes.

Fem un mos, les fotos de rigor i emprenem la tornada, desfem camí fins al Coll de Bauma on baixem cap el Gresolet i d’allà comencem a resseguir la riera del mateix nom on descobrim uns gorgs estupendos on banyar-se, tot i que això ho deixarem per un altre dia.

Quan sembla que ja ho tenim tot fet, toquen força quilometres paral·lels al Riu de Saldes que ens acaben de desgastar amb el seu puja i baixa constant.

Molt a prop del Càmping el Berguedà el camí ens porta a la carretera i d’allà arribem en un tres i no res a Guardiola on, per fi, ens toca dinar, quina fam!

I ja amb la panxa plena, acabem de tancar el cercle per on l’havíem començat, amb la via Nicolau fins a Bagà. Perfecte! No ens pensàvem pas que amb les previsions que hi havia haguem pogut gaudir de les dues rutes senceretes, yuhu!

Una nova setmana laboral i seguim de nou pendents del temps, tornen a donar pluges pel cap de setmana, quina llauna! Però finalment divendres al migdia decidim contactar amb la gent de Bike Fosca per veure si és possible anar-hi i si plou... ja ens posarem el Gore-tex.

I efectivament, dissabte a les 5 del matí sona el despertador, pugem cap al refugi Tacita, prop de Cabdella, 3 hores de viatge sense ni gota de pluja. Però quan arribem al refugi i ens trobem amb en Lluís ja ens comenta que la cosa pinta malament, així que ens aconsella fer la part de la ruta que va cap la Pobla de Segur, quan acabem allà ell ja ens vindrà a buscar per tornar-nos al refugi.

En Lluís ens dona quatre indicacions i cap a les 10h comencem la ruta. Un cop passem Torre de Cabdella, entrem en matèria, corriolet exigent i després pista de pujada fins arribar a l’ermita de Sant Quiri, on les magnífiques vistes ens permeten confirmar el què ja teníem clar, ens mullarem, a escassos metres nostres la cortina de pluja es visualitza claríssimament i ve cap a nosaltres.

Crestegem i baixem per prats intentant endevinar el camí entre les vaques i quan ens comencem a mullar a la pista prop de Selluí, el Santi punxa. Inflem i prosseguim sota la fina pluja, finalment parem a posar-nos els impermeables. Passada la últimament anomenada com a “torre del guiri” agafem un preciós sender cap a Peramea, protegits pel bosc i gaudint de les pedres verdes folrades de molsa anem apropant-nos al poble, parant de nou a inflar la roda del Santi.

Sortim del bosc i ja no plou, de fet arribem a Peramea i mentre un tímid sol treu el cap, aprofitem i ens enfilem fins l’església del poble on mengem un entrepà que portem mentre els ulls ressegueixen els teulats del poble.

Prosseguim amb la visita al dolmen de la Mosquera, i fa honor al seu nom perquè un munt de mosques emprenyadores fa estona que no deixen de fer-nos companyia. Desfem una mica el camí i continuem gaudint d’un nou sender fins a Cortscastell, ara ja tornem a pistejar tot enfilant-nos mica en mica.

Prop de l’Estany de Montcortès tornem a inflar, quina llàstima que faci aquest dia perquè en qualsevol altre moment ens hi haguéssim refrescat, ho deixem per una altra ocasió. De nou comencen a caure gotes i sentim trons no massa lluny, com més amunt estem més plou i acabem la pujada fins a 1440m amb un bon xàfec al damunt.

Baixem fins el poble abandonat de Montsor on ens refugiem de la pluja i el vent i aprofitem per inflar per enèsima vegada. Abandonem el refugi i mica en mica va deixant de ploure, sort perquè el sender que surt del poble ens porta fins una via ferrada on ens hem d’anar passant les bicis i ens ajudem per baixar. Quin paisatge tan diferent al del principi de la ruta.

Acabem la ruta resseguint un tram del Noguera Pallaresa que ens duu fins les portes de la Pobla de Segur on, tot i ser les 5 de la tarda, en un bar de la Plaça de l’Arbre encara ens fan uns entrepans i uns creps, esplèndid!

Tal i com havíem quedat ens ve a buscar en Lluís que ens puja de nou al refugi Tacita, on sopem la mar de bé i fem nit en una habitació enorme i amb vistes a la Vall Fosca per nosaltres sols.

Diumenge el dia es desperta serè, de conya, així avui sí que serà el dia de fer ruta d’alçada, ens esperen dues grans pujades, el Triador i Filià.

Esmorzem els primers del refugi, ens abriguem bé que fa fred i baixem fins a Espui, ara sí, és el primer cop que fem el Triador sense estar fent la Pedals i per tant no en ple migdia, com s’agreix la fresca que fa. Enfilem tot fent-la petar i després de hora i mitja d’haver sortit del refugi arribem al coll, esplèndid! I superem de nou els 2.000!

A partir d’aquí agafem un camí nou per nosaltres, l’antic camí del carrilet, que es va fer servir per les obres de la central hidroelèctrica de Cabdella. És planer i d’uns 8 kms però molt lent ja que hi acostumen a pastar les vaques i el terreny està molt malmès, ple de cagades, bassals i amb els rails de la via que rellisquen, com diu el Santi un camí de merda, hehehe. Però val molt la pena fer-lo, les vistes sobre la vall són magnífiques, entrar i sortir dels túnels tota una sorpresa i arribar de cop i volta al Estany Gento no té preu.

I tot i que encara no ens hem tret els Gores, portem samarreta tèrmica i els maniguets posats no dubtem dues vegades en remullar-nos al estany, l’aigua per mi està boníssima, el Santi la troba un pèl més freda, però això ja acostuma a ser normal.

Ens arribem fins al refugi de l’estany, on arriba el funicular per on pugen la majoria de turistes i desfem una mica el camí per anar a buscar la baixada fins al embassament de Sallent. Quina baixada! És complica al final amb unes zetes molt tancades i esglaons importants, baixem de 2150 a 1780 en uns 2kms. Però lo bo encara no s’ha acabat, després de fer un tramet d’asfalt agafem un sender cap a Cabdella amb algun tram pedregós complicadet, sobretot per la humitat sobre les pedres.

A Cabdella pugem fins l’ermita abans d’anar a buscar el sender del Canal Xic, que transcorre paral·lel a uns canals de la central hidroelèctrica, com mola rodar al costat de l’aigua corrent, provoca una sensació estranya, sembla que es mogui el terra.

Ara mateix som al costat del refugi però no hem acabat pas, tornem a Espui, piquem alguna coseta i emprenem la segona pujada del dia. Amunt cap a l’estany Filià!

Tenim quasi 1.000m de pujada, de 1170 a 2150, mentre anem pujant podem veure perfectament el recorregut que hem fet aquest matí, la ziga-zaga fins al Triador, el camí del carrilet... com més amunt som més xulo és el paisatge i estem sols enmig de les muntanyes, bueno, nosaltres i un munt de vaques que ens miren fixament mentre enfilem els últims metres fins l’estany, quin paratge!

Emprenem la baixada camp a través, fins a retrobar la pista que baixa cap a Cabdella, però en una corba de dretes agafem un sender que ens indica el track, és una mica més complicat del què esperàvem, en alguns trams la vegetació està molt alta i amaga pedres punyeteres que et fan posar peu, però mica en mica descendim i ja podem veure Cabdella, una última rampa que fa pupita i arribem al poble contentíssims, només ens queda baixar fins al refugi. Un altre cap de setmana de 2.000’ls completat amb èxit!