02/02/16 Etapa 3 The Pioneer. De Fairlie a Lake Tekapo
A les 6 del matí comença a despertar-se el campament, hem
dormit prou bé amb els taps, ahir no ens els vem posar i es nota la diferència.
Anem a esmorzar, avui la gent ja s’ha repartit més perquè no hem de fer ni cua.
Per si la calor apreta com ahir i l’avituallament es fa
esperar més del compte, avui agafo la motxilla i hi porto un bidó ple d’aigua
per si de cas. A partir d'avui ho farem així cada dia, més val que en sobri que no que en falti. El Santi no s’ha llevat fi del tot però aconsegueix esmorzar i
sembla que se li posa bé, a veure si avui l'estomac es comporta i no li fot la punyeta.
Seguim sortint a la porta B, així que puntuals cap allà
anem.
 |
| Amb el Cliff i el Patrick esperant la sortida |
 |
| Tot a punt, barretes, gels, salts, el perfil, gps i GoPro, endavant! |
La sortida, igual que ahir, a mort! Un primer tram per
asfalt molt ràpid, en un primer moment perdem al grupet capdavanter tot i que
avancem a l’Erin, de la parella de fèmines, que sembla que li costa arrancar,
però quan arriba a la pujada ens plantem a sobre la parella que ahir es van
posar tercers, la Peg i el Justin, en un tres i no res i els avancem.
Comença la pujada del dia, 1000m de desnivell que es diu
aviat i ens hem posat tercers entre les parelles mixtes. El caminet s’enfila
zigazaguejant muntanya amunt i puc divisar el Justin i la Peg, en poc els hi
hem tret força distància, la cosa pinta bé i el Santi li va fotent.
 |
| Muntanya amunt a bon ritme |
Anem
avançant força parelles, però la sort no està de part nostra, en un petit tram
de baixada, res, uns 50 metres el Santi talla la coberta nova! No pot ser. Però
no ens desanimem, al ser un tall és obvi que hem de posar càmera i així ho fem,
mentre ens passen 5 parelles mixtes.
El Santi es ralla, ahir no es trobava bé, va acabar fent 7
kms amb la roda punxada i ara, a tot just 6 o 7 kms de sortir talla el neumàtic
nou... però posem la càmera prou ràpid i aconsegueixo que recuperi una mica els
ànims.
Pit i collons i li fotem amunt, ara les rampes són més dures i ens fotem
un fart d’avançar gent. Quan ells caminen nosaltres no deixem de pedalar i com
dues formiguetes anem atrapant els que ens han passat quan estàvem parats, poc
abans de coronar passem el Justin i la Peg. Estupendo, hem fet un gran esforç
però hem recuperat la posició.
 |
| Riures quan el fotògraf ens anima amb Spain i li rectifiquem amb Catalonia ;) |
Apa, acabem d’enfilar-nos i just dalt veig com la GoPro cau,
l’agafo al vol, s’ha trencat el suport, apa GoPro a la motxilla i a continuar,
baixem una miqueta i tot just quan comencem a agafar aire... el Santi torna a
punxar! No pot ser! Apa, tot el nostre esforç a parir panteres. Ara ja més
desanimats, parem a posar la segona càmera que portem i aquest cop posem un
pagat a la zona del tall de la coberta, mentrestant ens torna a passar tots els
que havíem recuperat.
Però al mal temps bona cara, canviem l’objectiu, si al començar a pujar pensàvem que avui era el dia per intentar recuperar la 3a posició entre les parelles mixtes, el nou objectiu del dia es converteix en intentar acabar l’etapa, el camí per ser finishers de la The Pioneer no serà fàcil.
Però al mal temps bona cara, canviem l’objectiu, si al començar a pujar pensàvem que avui era el dia per intentar recuperar la 3a posició entre les parelles mixtes, el nou objectiu del dia es converteix en intentar acabar l’etapa, el camí per ser finishers de la The Pioneer no serà fàcil.
 |
| Després de posar dues càmeres la idea és aconseguir acabar l'etapa |
Més val que no tornem a punxar, amb 19 kms dues càmeres, ja
no en portem més. Fem un repaxonet més i comença la baixada de veritat, fins el
km 27 on trobem el primer avituallament del dia.
Omplim bidons i demano una càmera, allà hi ha el Mike
Blewitt esperant el seu company. En Mike és un australià que vem conèixer a la
Sudety, juntament amb la Imogen corrien en parella mixta, van molt forts, però
aquest cop la Imogen, per una lesió, no ha pogut venir i els cops que coincidim
aquests dies en Mike sempre ens dóna un cop de mà, ja sigui oferint-nos roda als trams
rodadors o com ara que ens dóna una de les seves càmeres. Thank you Mike!
No ens encantem gaire i prosseguim, el què sobre el perfil
sembla un fals pla cap amunt, en realitat és un puja baixa durillo que desgasta
força. Amb tot això cada cop fa més calor i quan arribem a la següent pujada
més dura el Santi comença a no fer massa bona cara, casum l’olla, ara que
divisàvem de nou la Peg i el Justin al Santi se li torna a remoure l’estomac.
Així doncs afluixem una mica, el Santi no para, segueix al
peu del canó però cada vegada més pàl·lid, no paro d’animar-lo i anem tirant, sempre endavant, però ens avancen la Glenda i en John de l’equip Macpac.
El paisatge és molt variat, tan aviat creuem
un riu, com estem en una pista molt seca o de cop la pujada està tapissada
d’herba, la qüestió és que d’arbres n’hi ha pocs i el sol cau a plom damunt
nostre. Quan som a casa nostre al Santi ja li costa adaptar-se als primers dies de
calor, està clar que passar de l’hivern a l’estiu en un parell de dies no és lo
millor per ell. Com que no pot menjar perquè li entren arcades li dic que begui
tot el què vulgui i quan s’acabi el bidó li canvio pel de la motxilla, al menys
que begui!
 |
| Vinga guapo que tu pots! |
Abans d’arribar al segon avituallament, al km.50 aprox, ens
atrapen el Tony i l’Aby, la parella que va darrera nostra a la classificació
general i que ell té la costum d’empenya-la a totes les pujades. Arribem junts
a l’avituallament, envio el Santi a l’ombra, omplim bidons, l’Aby també està tocada per la calor.
 |
| A prop de l'avituallament |
 |
| Ha tingut moments millors... |
 |
| La intensa calor afecta a més d'un |
Sortim darrera d’ells però no podem seguir el seu ritme, el
tram que ve ara diria que és un dels més lletjos de tot la cursa, entrem en una
zona inhòspita, sembla un desert, amb rectes molt llargues sota un sol matador
i sense ni una ombra, més val que no tornem a punxar aquí perquè no hi ha on amagar-se. Evidentment tot això complica
més l’estat del Santi.
 |
| Menudo secarral! la recta que es veu abaix es feia interminable |
 |
| Sort que no hem punxat aquí! No et pots amagar en lloc |
Enfrontem però l’última pujada del dia, hem d’arribar a
972metres i llavors ja només quedarà baixada i els últims quilòmetres rodadors
de rigor. És curiós la de contrastos que té el país, si no sabéssim que som a
Nova Zelanda, diríem que som al Atlas marroquí, s’hi assembla moltíssim.
Finalment coronem, ni rastre de l’Aby i el Tony, només una
estela de pols a la llunyania. Baixem fins un riu sec i ara ens queden uns
10kms fins la meta, la major part de fals pla cap a munt, el problema és que el
terreny és molt poc agraït, un sender que a trams es mig perd entre rocs,
pedres i plantes seques.
 |
| Coronant l'última pujada del dia |
 |
| Pit i collons, tot i estar fet caldo endavant que a Tekapo falta gent! |
Això sí, l’organització és impecable, tot molt ben
marcat i amb voluntaris perduts al mig del no res, de cop apareix alguna tenda
de campanya i allà un voluntari per comprovar que no passi res.
 |
| Al fons l'oasis |
Animo el Santi tot el què puc i finalment divisem arbres i
el llac Tekapo una mica més enllà, apunt d’arribar ens atrapen el Warren i la
Siona, una parella de neozelandesos que al campament són molt simpàtics però
que en carrera ens tenen unes ganes... fent un últim gran esforç aconseguim
entrar davant d’ells, tot i que a la classificació surten uns segons davant
nostre ja que segurament a la sortida ells han sortit més enrere que nosaltres.
 |
| Dues punxades i un fart de quilòmetres marejat però aconseguim creuar la meta |
El Santi està derrotat, pàl·lid com el paper, es queda a
l’ombra mentre vaig a guardar les bicis i al tornar anem directes al llac, és
espectacular, transparent és poc, quina aigua, i està ben freda, exactament el
què necessita el Santi ara. Ens oblidem de la cursa i gaudim del moment i del
lloc, és fantàstic.
 |
| Un bany recuperador! |
Tornem al campament descalços tot intentant no tocar el
terra, crema! I les tendes són al sol, així que agafem lo just per anar-nos a
dutxar. Després anem a menjar alguna cosa a les paradetes que hi ha
instal·lades al costat del social lounge.
Toca netejar les bicis i a revisar la roda del Santi a veure
si la podem arreglar. El tall és lateral i la coberta està totalment nova, no
en tenim més, portem un kit per arreglar neumàtics amb cautxú, jo porto la meva
coberta arreglada així des de fa un parell de mesos i no he tingut cap
problema, així que mentre obligo al Santi a recuperar-se a l’ombra instal·lo el
meu taller de mecànica.
Apa, apedaço la coberta, a part de fer servir el kit de
cautxú per dins protegeixo el tall amb un tros de càmera enganxat amb cola
extraforta i per si no és prou amb un tros de cinta americana. Ja només queda
tornar a tubelitzar i feina feta. Durant el vespre comprovem diverses vegades
la reparació i fa bona pinta, no perd gens d’aire i es veu ferm. Creuem els
dits perquè funcioni.
Pel què fa al resultat de l’etapa avui hem entrat 7ens però
mantenim la 4a posició a la general gràcies al esforç final. Tot i així els
5ens els tenim a sobre i les tres primeres parelles ara ja serà difícil que
ningú les atrapi a no ser que alguna tingui mala sort com nosaltres, hehehe.
L’etapa i la calor no han estat només dures pel Santi, els abandonaments han
estat a l’orde del dia, el Patrick, el company del Cliff, per exemple, ho ha
hagut de deixar estar.
Anem a sopar, al Santi li costa una mica però poc a poc va
engolint. Després del briefing li busco un puff i una ombreta i l’obligo a fer
una sessió de compex mentre segueix descansant, ha de recuperar que encara ens
queden quatre etapes.
 |
| Compex i Recovery de 226ERS que demà toca la quarta |
Mentrestant vaig a començar a preparar les tendes per
dormir, recollir la roba estesa i preparar bidons per demà, quina feinada això
de les curses per etapes, hehehe
Amb tot mig preparat anem a dormir, no sense abans fer una
escapadeta a la vora del llac Tekapo i remullar-nos-hi de nou els peus,
sobretot el meu peu dret que des de fa més d’un any a les curses llargues em fa
mal i encara més si fa calor, així que avui ha triomfat i m’ha emprenyat una
bona estona. Quin dia més llarg, anem a fer nones!
03/02/16 Etapa 4 The Pioneer. Del Lake Tekapo al Lake Ohau.
El perfil d’avui hem preferit no mirar-nos-el massa, toca...
rodar! Ai mare, 60 kms planers fins arribar a la pujada del dia d’uns 1000 m.
de desnivell.
 |
| I nosaltres que el rodar no és el nostre fort... |
No sé com ens ho hem de fer però hem d’aguantar l’estampida de
les bèsties carreteres durant 60kms!! A més ja ens han avisat que les
temperatures seran igual que ahir, calorada del mil, s’ha d’aprofitar a primera
hora que el sol encara no pica fort i s’està molt bé.
Però bueno, primer hem d’esmorzar, recollir les tendes,
preparar motxilles... revisem la bici del Santi i la roda fa bona pinta, així
que com cada dia, entre les 7:30 i les 7:40 anem cap a la parrilla de
sortida. Aprofito per gravar una mica que ahir se’m va trencar el suport de la
GoPro i no podré gravar durant l’etapa, quina llàstima.
 |
| Tot a punt per la quarta etapa! |
Avui tenim un petit problema de logística més, ens vem
deixar les piles de recanvi a les motxilles de les bicis, així que les piles ja
deuen haver arribat a Queenstown, en fotarem un bon tros a l’olla. Així que tenim
els gps en mode “bateria baja”, putada perquè és l’únic aparell que portem per
saber a quin quilòmetre estem, alçada, mitja que portem... decidim primer
engegar el gps del Santi i al km. 60 engegaré el meu per poder controlar la
pujada. Aprofito la bona entesa amb en Cliff per demanar-li si la gent que els
hi està fent el seguiment a ells ens podran aconseguir unes piles.
 |
| Sortim neutralitzats pel costat del Tekapo Lake |
Apa, arrenquem la 4a etapa, estem acollonits, en un primer
moment sembla que les feres estan calmades, però quan arriba un primer tramet
de baixada i el cotxe surt de davant del grup es desencadena el què ja em veia
a venir, al turró, tonto l’últim!
El Santi, que no li han agradat mai les baixades pisteres i
menys si t’ataquen per tots costats, es queda una mica enrere i en arribar al
pla veig com perdem el primer pilot i amb ell la roda del Justin i la Peg. Què
hi farem. Agafo el ritme del Santi i de cop estem encapçalant el segon pilot,
força nombrós.
Alguns ens avancen i intenten enllaçar amb el primer grup,
d’altres es van despenjant fins que ens quedem sols amb una altra parella
mixta, el Tony i l’Aby. L’entesa és bona i el Tony i jo comencem a fer-nos
relleus durant força quilòmetres, uf, quin fart de remar que em foto.
 |
| Bona grupeta amb el Tony i l'Aby |
Tot i que anem a tota castanya, només som quatre i dos
donant relleus, així que mica en mica deixem de veure el primer grup, només la
polseguera que aixequen en els trams de pista que s’alternen als d’asfalt. Però
divisem un parell que s’han despenjat, el Tony i jo ens mirem, i li dic – Catch
them?
 |
| Fent relleus amb el Tony |
Dit i fet, forcem una mica més la màquina, quan em toca el relleu les
cames em cremen, però el motiu s’ho val, el Santi i l’Aby segueixen bé i
finalment enllacem amb els dos despenjats aproximadament al km. 28.
 |
| L'Aby, és neozelandesa però canadenca d'adopció |
És el
millor que podíem haver fet, un dels dos, va fresc com una rosa, el Santi i jo
el bategem com a Mr. Ritchey, un paio amb maleneta rossa i amb un quadre
Ritchey, està clar que lo seu és rodar, ens porta a tots 5 ell sol quilòmetres
i quilòmetres. Encara no he engegat el gps i li pregunto al Santi quina mitja
portem, quasi caic de la bici: 32.4kms/h!
 |
| El primer grup passant pel costat el llac Pukaki |
Perseguint a Mr. Ritchey van passant els quilòmetres, voregem el llac Lake Pukaki, val la pena mirar a la nostra dreta, el Mount
Cook (3.724m) apareix imponent i ben blanc darrera el llac. Preciós.
 |
| Sort n'hem tingut de Mr. Ritchey! I darrera imponent el Mount Cook |
Ens plantem al km. 44 i per decisió unànime de la grupeta
parem al avituallament. És una parada breu però l’Aby aprofita per anar al
lavabo i tot. Continuem per una zona molt seca i com que toca rodar amb grup
traguem una de pols... una pàtina marró ens cobreix de dalt a baix fins que
desemboquem de nou a una carretera, som al km. 55.
Passem pels afores de Twizel
Town, a la nostra esquerra ens queden mansions de fusta amb terrenys
enormes i quan ja estem sortint del poble avancem una de les mansions, estem
molt apajarats perquè jo diria que es movia, collons que no, que es mou, és una
casa enorme d’aquestes prefabricades sobre un tràiler, és com està veient en
directe un programa d’aquests de Megaconstrucciones que fan per la tele. I
distrets observant la casa desplaçar-se perdem uns metrets la roda del grup,
uns metres que ens és impossible recuperar, sort que el pla s’acaba i arribem
al km.62 on hi ha el segon avituallament i on comença la pujada del dia.
Parem al avituallament, hem fet més de 62 kms en 2:15, de
bojos!! El Santi intenta menjar quelcom però tampoc sense passar-se i sortim
una mica abans que l’Aby i el Tony. Ara ve la nostra, hem superat el tram de
rodar, i comença l’escalada del dia. Per anar a trobar la pista que puja
muntanya amunt creuem un bosc espès i molt ombrívol, llàstima que no dura
massa. En sortim i comencem a enfilar-nos pista amunt, una mica més amunt
diviso la Peg i el Justin, no són tan lluny.
 |
| A punt d'encarar la pujada del dia |
Anem enfilant-nos, sortim d’uns 500m i hem d’enfilar-nos en
un primer moment a 1300m i després a 1400m. Aviat comencem a avançar gent,
entre ells la parella mixta formada per en Matt i la Nina, són molt entusiastes
i ens animen mentre ells caminen i nosaltres els avancem pedalant. Algunes
rampes són força dures però jo només camino un tramet i de seguida torno a
enfilar-me a la Orbea, som a tocar del Justin i la Peg però veig que el Santi
comença a quedar-se, no fa bona cara...
 |
| El Santi intentant aguantar el tipus |
La triple combinació torna a fer acte de presència: esforç +
calor intensa + ni una ombra = Santi fet una coca. Per treure’m l’espineta
avanço la Peg i el Justin i els hi trec una bona distància en poc tros, però
quan hi ha un descanset espero el Santi que puja com pot.
 |
| El Justin i la Peg, al menys em quedo tranquil.la, els hi he fotut un bon pal, hehehe |
El Santi no es troba gens bé i té ganes de vomitar. Tot i així no vol parar,
però en veure com l’avancen els altres encara es desanima més, ens passen l’Aby
i el Tony i també la Nina i el Matt.
 |
| Com més amunt estem més espectaculars són les vistes, però d'arbres fa estona que ni un |
Així que no em queda una altra que animar-lo a més no poder,
m’ofereixo a ajudar-lo a pujar la seva bici en alguns trams amb molta pendent, però no es deixa. Finalment coronem el
primer cim, el Santi està blanc com el paper, parem a la que en aquest moment
ens sembla l’única ombra de tot Nova Zelanda, la moto del fotògraf.
 |
| Si ahir ja el vaig veure malament, avui.... |
S’estira, li torno a dir de deixar-ho estar però no en vol sentir a parlar, no
el veig amb forces per continuar, hem de fer una mica de baixada i tornar-nos a
enfilar i després encara ens quedaran més de 30kms per arribar a meta...
 |
| Al fons de la vall comença a treure el nas el Lake Ohau, però abans ens hem d'enfilar a la muntanya de l'esquerra |
 |
| Amb la Bern |
El vento una mica, va bevent, perquè menjar és impossible. I
després de gairebé 15 minuts es veu amb forces per continuar. No ho veig clar,
així que el faig passar davant, toca baixar i prefereixo anar darrera per si de
cas. Però baixa bé, sense problemes, toca tornar-nos a enfilar, són uns 300m de
desnivell, els fem a un ritme tranquil per nosaltres però animat per alguns
dels que ens han anat passant durant la parada.
 |
| Encarant l'última pujada |
 |
| Per sort, a l'ombra de la moto, li ha baixat força la temperatura corporal, molt millor |
Superem el segon cim millor de lo esperat, i ens tirem
baixada avall, de 1400 a 500 del tiron.
 |
| Megavalanche cap al llac Ohau |
 |
| A la baixada li canvia la cara i és que les vistes són més que espectaculars |
 |
| Baixada per emmarcar, preciosa |
Al final de la baixada l’organització, veient la calor dels
dies anteriors, ha decidit posar-hi un avituallament extra que no estava
contemplat. Parem, omplim bidons i ens prenem un gel per afrontar els 25kms
rodadors que ens queden per arribar al campament.
 |
| Acabant la baixada, llàstima que lo bo s'acaba |
En aquest moment no hi ha més bikers així que sortim sols,
apa a rodar altre cop s’ha dit. Li vaig donant roda al Santi i ho porta prou
bé, fins i tot em demana que apreti una mica més. Sembla que s’ha recuperat
força.
 |
| Ben empolsegats amb ganes d'arribar a meta |
Anem fent la volta al llac Ohau, no atrapem a ningú però
tampoc ens atrapen i anem fent distrets quan deixem la pista per seguir rodant
per un sender. S’ha de vigilar però que hi ha peatons i alguna bici de cara.
Tants quilometres rodadors se li comencen a fer pesats al Santi però ja estic
olorant el campament, ens queden uns 14kms quan... la mala sort ens torna a
visitar, el Santi ha tornat a punxar la roda del darrera, parem a inflar.
La solució no es definitiva i uns quilòmetres més enllà hem
de tornar a parar a inflar, i amb tot això ja ens va avançant gent. Aquest
segon cop la inflada no dura res i no tenim més remei que a uns 9 kms de meta
parar a posar una càmera, impotent el Santi es desmoralitza. Jo vaig a pel
segon màster del dia, el de rellevista crec que ja el tinc, ara ataco amb el
muntadora de càmeres, quin fart, apa, busquem una mini ombreta i ens hi posem.
Apa, ens avancen 3 parelles mixtes més, ens ajuntem amb la
Bern i el Simon. Sortim a una carretera i ara sí, per fi, arribem al campament
del llac Ohau, etapa 4a superada i com ha costat!
 |
| Arribant a la que semblava impossible creuar: meta de la quarta! |
La calor cau a plom sobre el campament així que anem directe
al social lounge, vaig a buscar una cola pel Santi, a veure si es recupera i de
camí em trobo la Kelly, una voluntària molt simpàtica, a la pobre se li acut
preguntar-me com ha anat l’etapa i em rellisquen quatre llàgrimes galta avall,
necessitava desfogar-me. Com puc, amb el meu english de pa sucat amb oli, li
explico tot el que ens ha passat, i tan si com no em fa seguir-la fins al seu
cotxe, em regala una coberta nova de trinca pel Santi! I és que quan menys t’ho
esperes la gent et sorprèn, tinc el pressentiment que aquesta coberta ens
donarà sort i el Santi flipa quan em veu arribar amb la cola i la coberta.
 |
| De locus! punxades, cobertes tallades, Santi amb nàuseas.. però aquí estem! |
 |
| Amb la gran Kelly! |
Arriben l’Alberto i la Cate, ens mengem una pita i ens anem
a banyar al llac Ohau. Freda és poc, l’aigua que ve de les glaceres, està
congelada, la gent només es mulla les cames però nosaltres ens fotem un bon
banyet, el més sorprenent és que el Santi no acostuma a durar ni 2 segons a
l’aigua fred i avui no hi ha manera de fer-lo sortir. Està clar que això d’estar
a l’altra punta del món ens està afectant, hehehe.
 |
| Si l'aigua del Tekapo estava freda, heu de provar la del Ohau! |
 |
| Però ens hi capbussem |
 |
| La resta es mullen només fins damunt dels genolls, hehe. I a la muntanya del davant es veu la baixada del dia |
 |
| Perquè hi ha muntanyes darrera, sinó el llac semblaria el mar, quin color d'aigua de glacera |
I acabada l’hora d’esbarjo i de bavejar amb el lloc idíl·lic
on som, toca posar-nos les piles. Dutxar-nos, rentar les bicis, sopar, inflar
matalassos, organitzar les tendes, sopar i ... tubelitzar per tercer cop la
roda del darrera del Santi, esperem que a la tercera vagi la vençuda!
 |
| Briefing i entrega de premis |
Amb tots els problemes avui hem entrat 10ens i perdem dues
posicions més a la classificació, ara anem 6ens, però de moment mantenim les
opcions de ser finishers que avui han perillat de valent.
 |
| El campament de la The Pioneer se'n va a dormir |
Sortim al segon 50 tot perseguint a Mr.Ritchey
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada