04/02/16 Etapa 5 The Pioneer. De Lake Ohau al Lake Hawea
I ara sí, ens llevem el 5è dia de cursa per enfrontar-nos a
l’etapa reina de la primera edició de la The Pioneer!
Els números parlen per si sols, 112kms i 3600 de desnivell!
I el més important, avui no hi ha tirades llargues de rodar, incredible!
Com ja va sent habitual, sortim 5 minuts després que els del
calaix A.
 |
| Amb el Tony i l'Abby esperant per sortir |
Els primers quilòmetres són espectaculars, de pujada per un sender no
gaire estret que es va enfilant deixant el llac Ohau als nostres peus, quines
vistes.
En aquest portet el Justin i la Peg es posen a tirar i trenquen el
grup, nosaltres però aconseguim quedar-nos en el seu, també amb el Cliff i el
Patrick, entre d’altres.
 |
| Tancant el grupet amb el Cliff i el Patrick |
De totes maneres avui correm sense pressió, després de les
tres últimes etapes l’objectiu principal és ser finishers, la tercera posició
ja la veiem impossible, la quarta i la cinquena ja serien més factibles sempre
hi quanb el Santi es trobi bé i això, de moment, és un misteri.
A la baixada del primer portet ens despengem una mica, no
cal arriscar més del compte, no fos cas que talléssim un neumàtic, no seria el
primer, ni el segon, ni el.... hahaha, més val prendre’s-ho de catxondeig.
Comencem a enfilar el segon port, ara hem de pujar fins
1064m, li dic al Santi que intenti menjar quelcom, per comprovar a veure com ho
porta avui, però amb un mini tros de barreta ja nota que l’estomac se li
tanca... malament. Amb quasi 100kms per davant decideix no intentar forçar-se a
menjar, la tàctica d’avui: aguantar l’etapa bevent i amb gels.
 |
| Sigui com sigui però amunt |
I al nostre ritmet anem avançant i coronem el segon port del
dia i anem quarts entre les parelles mixtes. Per sort, de moment està una mica
núvol cosa que fa que la temperatura es mantingui més agradable. Però la
baixada s’acaba i toca un tram de rodar fins el primer avituallament al km. 40,
ens avancen dues parelles i intento posar-m’hi a roda per no desgastar-nos tantb però no ens entenem amb el Santi i se m’emprenya.
 |
| Foto preciosa en plena emprenyamenta ;) |
Arribem mosques al avituallament, jo menjo alguna cosa i el
Santi beu i es pren un gel. Omplim bidons i prosseguim. Encara emmurriats, el
Santi surt abans que jo, el terreny no puja massa, és un fals pla per la vall
per anar a buscar el següent port del dia, però bufa un vent de cara que fa molt
dur avançar. Em costa déu i ajuda atrapar-lo.
Anem retrobant els ànims i ben aviat ens oblidem de
l’enganxada, sort perquè amb els anys que fa que anem amb bici, poques vegades
ens havíem enfadat, alguna havia de ser la primera, no?
 |
| Anem deixant la vall ventolada enrera i encarem la tercera pujada del dia |
Comencem a enfilar-nos,
la punxa que surt al perfil fa yuyu però ho anem portant prou bé, alguna rampa
dura de nassos però la fem sobre la bici, i el paisatge ens sorprèn cada cop
més, sembla que estiguem als Alps, això és Ironbike total!
 |
| El paisatge sembla dels Alps italians i les rampes també! |
Estem encantadíssims amb el paratge i això fa que el puja
baixa es porti millor. El Santi aconsegueix prendre’s un gel, portem més de
60kms i s’ha pres dos gels i un tros gran com una ungla del dit petit de
barreta, vaja una misèria... però entre que no força l’estomac i que el sol
avui s’està comportant, es troba millor. Que duri!
 |
| Moltíssimes pujades a Nova Zelanda sobre herba, que encara les fan més dures. Quin lloc! |
Seguim pasturant per uns indrets increïbles, ni rastre de
civilització per enlloc, només una petita cabana de fusta, amb un sofà a la
porxadeta i tres persones assegudes mirant com passen bikers de tant en tant pel camí
de davant de casa.
Aquest tram cap al segon avituallament ens va desgastant, es
força ràpid però amb alguna pujadeta intercalada fins que arribem a una
carretera. Baixem per asfalt fins el segon avituallament al km. 86
 |
| És dur però estem encantats amb l'etapa, espectacular |
Ens agafem l’avituallament amb calma, prenem un altre gel,
anem al lavabo, sí, sí un poti poti d’aquests, aquí a la majoria
d’avituallaments n’hi ha, res de pixar al mig del bosc.
Ens toca encarar el
portot del dia, amb 86kms a les cames ens hem d’enfilar 1100m de desnivell fins als 1442m, ens diuen que a dalt el vent bufa fort i plou.
La mare del tano amb l’etapa reina, quina ascensió! Els
primers quilòmetres els fem prou bé, tot i que el Santi va perdent embranzida
cap a la meitat de la pujada, normal, 3000m a les cames només bevent, 3 gels i
la quarta part d’una barreta? Encara gràcies com ha arribat fins aquí.
 |
| Encarrilant la pujada final! |
 |
| Com s'enganxa |
Veiem com estan a punt d’atrapar-nos el Warren i la Siona
però no ho aconsegueixen, les dures rampes que apareixen cap al km. 100 de fins
al 23% també els hi fan pupa. Però el pitjor de tot és el vent, mare meva, bufa
molt fort, per culpa seva hem de fer alguns tramets a peu, literalment ens
tomba. Els que sí que ens passen són la Nina i el Matt.
 |
| Ens passen el Matt i la Nina |
Per fi coronem el Grandview, a dalt voluntaris que aguanten
les estampides estoicament i encara ens animen i tot. Superem el cim, canviem
de vessant de la muntanya i literalment flipem, les vistes fan honor al nom del
cim, diria que encara es queda curt, són acollonants. Llàstima que el vent que
bufa fa impossible quedar-se aquí ni dos segons.
 |
| Això no s'acaba... quin pujadot i quin vent! |
 |
| Contenta! hem fet el cim, no sé com el Santi ha aconseguit arribar fins aquí! |
Comencem la baixada des de 1442m a 379m, som-hi que estem
petats! En un repatxonet que hi ha al cap de poc de començar a baixar ens passa
la Glenda del Macpac. El Santi i jo ens mirem i quan torna la baixada li fotem
al kers, per molta bici doble que porti, aquesta no arriba a baix abans que
nosaltres.
 |
| El vent és insuportable però les vistes... |
 |
| Som-hi avall!! |
I dit i fet, deixem la pista i agafem un sender preciós amb vistes
sobre el llac Hawea, és tècnic, revirat... i de tant en tant s’ha de baixar de
la bici perquè hi ha unes algunes portes i baranes per saltar. Quan ja som
sobre la Glenda li demano pas i quan pot ens el cedeix. Uf, quina manera de
baixar! Estem xalant moooolt!
S’acaba la baixada però encara no veiem la meta, arribem a
una pista amb grava, em poso a tibar davant el Santi, va amb moltes ganes, mira
que ha arribat a dalt demanant l’hora el pobre. Intento apretar una mica més
però no puc, la bici quasi no es mou de lloc, les cames no van, em noto
pesada... passem el cartell de 1km a meta, i jo que no puc tirar... miro darrera,
merda ara vaig i he punxat jo! Aguanto el què puc fins que ja no puc rodar més,
vaig quasi amb la llanta al terra, així que baixo de la bici i em foto a
córrer.
Collons on nassos està la meta, el Santi em diu que posem
una càmera, si home que ens passaran la Glenda i el John. No ho penso permetre!
S’acaba la recta, girem a la dreta i veig la meta dalt d’una pujada, no fotis,
totes les metes fins ara han estat en pla i avui que vaig corrent s’acaba amb
pujada, si és que lo nostre és mala sort. Doncs res, corrent amunt però no puc
amb la meva ànima i el Santi em diu que la Glenda i el John ja són aquí, hi
deixo la pell i entrem 3 segons abans que ells, hehehe, pels pèls.
 |
| Quan aconsegueixes acabar una etapa com aquesta, encara que sigui corrent, l'alegria t'envaeix |
Avui el Santi ha tornat a fer un esforç titànic, 3600m
positius i 112kms menjant 3 gels i un quart de barreta té moooolt mèrit! A més
hem aconseguit recuperar una de les posicions perdudes ahir i ens posem
cinquens. Però el què volem sí o sí és la medalla de finishers.
Ens queden dues etapes i per fer-les de nou el més important
és recuperar-nos. L’organització està en tot i cada dia al matí deixem una
bossa que ens donen només entrar a meta, allà i tenim el Recovery 226ERS i ens
el prenem només arribar, avui l’acompanyem amb unes pizzes, que bones!
 |
| I la gana també t'envaeix, sobretot si quasi no has menjat durant 112kms! |
Mentre estem endrapant arriben la Cate i l’Alberto ja
canviats, al arribar al avituallament del km.86 i veient que faltava lo més dur
del dia han decidit deixar-ho estar, no per por de no poder acabar l’etapa,
sinó per deixar de gaudir per fer-ho. Bona decisió nois.
I ara comença la rutina post cursa de cada dia, només
canviant una cosa, avui toca reparar la meva coberta en lloc de la del Santi. I
un cop dutxats i abans de sopar ens hi posem. Rentem les bicis i comencem a
buscar el tall, la punxada... però res, ni rastre de cap desperfecte en el neumàtic,
l’inflem i no perd per en lloc, que estrany, hauré només destalonat baixant com
una boja per fer el QOM del Grandview Creek Track Down? Sembla que sí.
Sopem un peix arrebossat boníssim, serà la gana que portem?
No ho sé però repetiria 1000 vegades i de postres el més típic neozelandès, la
Pavlova. Briefing, revisem de nou la roda, inflem matalassos i a dormir, demà
la sisena on haurem de recuperar de nou les dots rellevistes que hem anat
guanyant aquests dies, els primers 38 kms són plans... Flat is boring! O no...
 |
| Tastant la pavlova, és bona! |
05/02/16 Etapa 6 The Pioneer. Del Lake Hawea a Snow Farm
Ens llevem i avui el Santi no es troba molt fi, si que
comencem bé. Tot i així esmorza com la resta de dies, sort que al menys abans
de sortir i al arribar pot menjar que sinó la cosa seria més preocupant.
 |
| Som-hi, a per la penúltima! |
Sortim de Hawea i a rodar s’ha dit. Hi posem la millor
intenció i, no sense esforç, aconseguim enganxar-nos a la cua del pilot bo, on
hi van el Justin i la Peg, el Tony i l’Abby i es queden tallats la resta, els
MacPac també, de conya.
Però més val no fer-se il·lusions, creuem una carretera i
entrem en un tramet de grava al costat del riu Hawea, agafo una corba i la bici
se me’n va, miro la roda de darrera.. punxada! Crido al Santi que pari i posem
càmera, mentre anem veient passar totes les grupetes, les del nostre torn de
sortida i d’un parell de torns més, contant que surten cada 5 minuts... en fi,
quan ho hem arreglat estem gairebé els últims, què hi fotarem!
 |
| Per què tots els dies ens ha de passar alguna cosa? |
Continuem, aviat comencem a atrapar parelles que han saltat
dels grups, és rodador però amb alguna rampeta, algun pont, trams estrets fins
al costat del llac Wanaka i és allà on agafem un singletrack fantàstic!
 |
| Fent caravana en un pontet, ja no ve d'aquí |
És el
Deans Bank, quina passada, no és de baixada, és un puja baixa constant, amb
corbes tancades, algunes peraltades, és xulíssim! Perdo el món de vista i em
poso a apretar com una posseïda, demanant pas i el Santi flipant darrera, són
uns 5 kms de singletrack i sortim d’allà amb les cames petades però els ànims
pels núvols i això val un imperi.
 |
| Molt, molt fan del Deans Bank singletrack! |
 |
| Ziga-Zaga, ziga-zaga, ziga.....zaga! |
Així que amb bon humor i rodant una mica més ens anem
apropant al 1er avituallament. El Santi es va queixant però veig com fins i tot
en un tram d’asfalt amb pujadeta suau cap amunt apreta i avancem un parell de
bikers més, el veig bé i li dic – Avui tens ganes de mambo! - Em mira de reüll,
- Jo?
 |
| Cara de ganes de mambo! |
Apa, arribem al primer avituallament al km.38. El Santi fa
l’esforç per menjar mig plàtan, omplim bidons i comencem la pujada, seran quasi
30kms que ens han de dur dels 400m a la cota màxima d’avui que són 1562m. Avui
l’etapa s’acaba dalt de tot, en una mena d’estació d’hivern.
 |
| Fa pujada, fa sol, fa calor... però el Santi fa molt bona cara, sembla que per fi comença a aclimatar-se! |
Ens encarem a la pujada, al Santi el veig prou bé, deixo que
marqui ell el ritme. La pujada és molt llarga i per sorpresa nostra alcem els
caps i anem veient molts corredors, potser no està tot perdut... i sí, sí, mica
en mica anem passant gent fins que divisem la Siona i el Warren, els que van
darrera nostra a la general de parelles mixtes, els tenim a tiro però no ho
donem tot, ja hi haurà temps.
 |
| A ritme de mambo recuperant posicions |
 |
| I això puja |
I amb paciència tot arriba i les rampes fortes també, i allà
on molts caminen nosaltres ens esforcem per pedalar i anar guanyant metres poc
a poc, així que els passem a ells i també a la primera parella de noies, l’Erin
i la Kath, aquesta última se la veu força tocada.
 |
| Puja i puja... |
 |
| I nosaltres contents de que pugi ;) |
Avui la calor torna a apretar però de tant en tant bufa un
vent fresquet. Sembla que el Santi es comença a aclimatar, ja tocava, hehehe
 |
| Concentrats... a tota castanya a rematar la 6a etapa |
La guinda del pastís la posem una mica més endavant quan, en
un altre rampot, passem a la parella que van quarts, la Glenda i el John, just
abans d’arribar al segon i últim avituallament, a 8 kms de meta.
 |
| Acabem d'avançar als 4arts a la general i tenim l'avituallament a tiro |
Parem al avituallament, prenem un gel, omplim una mica
d’aigua i sortim enxufats a rematar la feina, després de cinc etapes avui el
Santi pot apretar, yuhu! I em costa seguir-lo, encara ens queden uns 120m de
desnivell i després uns quants puja-baixa cap a meta.
 |
| Exprimint-nos cap al Snow Farm |
Per fi veiem un edifici,
deu ser aquí, li donem la volta i sí, quina arribada més bona, ens ho hem
passat teta! Remuntada apoteòsica, de quasi darrera de tot a entrar cinquens a
2 minuts de la Peg i el Justin, i el més important: a una etapa de ser
finishers de la The Pioneer!
 |
| Si! etapa acabada i remuntada espectacular i gaudint-la molt |
-Què, així que no tenies ganes de mambo, no? hehehehe
 |
| Relax i recovery post etapa |
06/02/16 Etapa 7 The Pioneer. De Snow Farm a Queenstown
Ens llevem amb energia i determinació, última etapa per ser
finishers de la The Pioneer. Ens queden 62 kms i poc menys de 2.000m de
desnivell per assolir-ho. I ho donarem tot per aconseguir-ho.
 |
| Pau i tranquil·litat que es respira a la Snow Farm |
L’etapa comença amb una baixada molt llarga, fins el km. 23
amb algun repatxonet entremig. Sortim de 1532m i hem de baixar fins els 350m
aproximadament. Tot i lo malament que s’ha trobat el Santi aquests dies i les
incidències mecàniques anem 5ens entre les parelles mixtes i si avui surt tot
bé podem aconseguir acabar 4arts, el podi però està massa lluny.
Pleguem els trastos per últim dia i els entaforem a les
bosses, esmorzem i anem cap a la graella de sortida, quin ambientàs! L’speaker
li fot canya mentre veiem sortir el primer grup, com sempre allà només hi va la
primera parella mixta que són uns cracks.
 |
| A la sortida de l'última etapa amb el director del recorregut |
Cinc minutets després sortim nosaltres i de seguida comencem
a avançar gent, agafem la baixada a tota castanya, tota la castanya que es pot
per la polseguera que aixeca la marabunta, amb dificultat vaig seguint el Santi
a uns metres de distància. Les cames es queixen però sorprenentment menys que a
la resta i mira que l’apretada d’ahir va ser bona.
 |
| El Santi avançant la Siona |
 |
| Intentant localitzar el Santi entre la polseguera |
Mica en mica anem avançant totes les parelles mixtes, fins i
tot els que van segons de la general, és el primer dia que aconseguim anar
davant d’ells. Només ens queda avançar els tercers, el Justin i la Peg, els
nostres principals rivals de la The Pioneer ens els moments que hem estat bé. I
just deixem la pista per entrar al sender a sobre d’ells, comença una lluita
aferrissada, ens anem avançant unes quantes vegades, que emocionant, després de
tot aconseguim anar segons de l’etapa, seria collonut acabar segons o tercers
aquesta etapa, un bon resultat després de tot lo passat seria una bona
recompensa.
Vaig molt concentrada baixant i crestejant pel sender que té
trams amb trampes, forats amagats, bassals coberts per herba, no punxar amb les
plantes punxegudes que deien ahir... i el Cliff darrera meu animant-me. El
Santi una mica més enrere que el Patrick li ha quedat al davant i li fa una
mica de tap. Finalment aconsegueix passar-lo i ja anem junts, seguim el
rifi-rafe amb el Justin i la Peg. En una rampa dura de pujada, en aquest moment
van ells davant, noto que em queda travada la roda de darrera, paro immediatament,
miro avall i veig el canvi tot rebregat per una branca, no!!! Crido al Santi
que és davant.
 |
| Merda, i quan millor anàvem, se'ns escapa la 2a posició d'etapa |
Ve de seguida, intentem amb suavitat treure la branca però
es trenca la puntera del quadre. Renego, no havíem tingut prou mala sort fins
ara? Penso que sí, però si volem continuar toca arreglar-ho. En un tres i no
res tenim la puntera nova posada al quadre, mentrestant ens va passant tot
cristo, quina desil·lusió.
 |
| Putada, el problema va més enllà d'haver trencat la puntera... |
El problema ve en el moment de treure la part de la puntera
trencada que queda collada al canvi. No hi manera. L’allen del multieines és
molt curta i com que el canvi està suelto no es pot fer força... arriba el Tony
i para a ajudar-nos, i això que van per darrera nostra a la classificació. El
pobre ho intenta però tampoc pot, li agraïm i l’animem a continuar que l’Abby
ves a saber on para ja, això de tenir avaria a la meitat d’una baixada de 20kms
és molt xungo, la gent se’n va moltíssim en un obrir i tancar d’ulls.
A prop hi ha un noi de l’organització que se’ns acosta i
intenta també ajudar-nos, sense èxit, vol avisar algú però ens diu que fins
l’avituallament no hi ha punt mecànic i que encara ens falten uns 8 kms per
arribar-hi... hem passat de disputar la segona posició de l’etapa a veure com
les nostres opcions de ser finishers desapareixen per moments.
Amb molta ràbia començo a avançar amb la bici a coll, a
l’espatlla dreta la bici i a la mà esquerra la roda de darrera. Animo al Santi
perquè vagi a intentar buscar ajuda.
Cada parella porta un “spot tracker”, perquè l’organització pugui saber
en tot moment on som i per nosaltres poder avisar si tenim algun problema, hi
ha diferents codis per informar d’incident greu que impedeix continuar,
incident que tardaràs una estona en poder solucionar però que podràs
solucionar... avisem de que tenim problemes però no rebem resposta.
 |
| Passejant la bici... |
Intento córrer tot el què puc però la gent amb bici m’avança
rapidíssim i jo em sento una tortuga patosa corrent baixada avall. Més bikers
paren per intentar ajudar-me però és complicat explicar-los en anglès el què
passa i què és el què necessitaria, un parell més intenten treure la puntera
sense èxit, lo únic que aconseguim és perdre més temps.
 |
| Es fa dur veure com et passa un exèrcit de bikers... |
Avanço uns 2 kms amb la bici a coll fins que em trobo el
Santi de cara, m’avisa que ha trobat un voluntari amb un tot terreny una mica
més enllà i que porta una caixa d’eines dins el cotxe. Tot i que no són eines
de bici poder trobem quelcom per arreglar-ho.
Estic frustrada i en un primer moment no veig l’opció i em
disposo a seguir corrent cap al avituallament, però llavors apareix un altre
voluntari del servei mèdic que està esperant l’helicòpter per evacuar un noi
que s’ha trencat la clavícula. Em fa agafar aire, i ens ajuda a treure la
puntera amb les eines del del tot terreny, de conya!
Ara ja és feina nostra, tornem a muntar el canvi, que ens
dóna guerra perquè li falta un cargol i es passa de voltes. Així que després d’haver perdut 1hora i quart
aproximadament, aconseguim continuar, ara els dos sobre la bici. Ens hem quedat
gairebé els últims, porto una depre a sobre...
Arribem al avituallament, parem un moment ja que amb la
tonteria portem 2:30 d’etapa i no hem pensat en menjar ni beure res. I ara sí,
seguim cap a Queenstown avançant parelles a tort i a dret, és la part més dura
d’avui, on es concentra gairebé tot el desnivell de l’etapa en uns 20kms
aproximadament, hi ha rampes infernals, on avancem moltíssima gent que camina
només veure les rampes, molts són de la cursa de 3 dies. Flipen i ens animen,
tots ens han vist amb la bici a trossos i ara els passem a tota llet.
 |
| Tornem a tenir esperances de ser Finishers, així que canya i endavant! |
Els últims 20kms però són planers, on toca rodar i rodar a
la vora del riu Kawarau sembla que Queenstown no arribi mai i en aquest tram ja
no trobem a massa gent, la cosa està molt estirada. Aquesta última part és
força lletja i anem sense cames, per sort divisem l’aeroport de Frankton i la
meta és allà.
Per fi, sembla impossible, trec l’estelada de la butxaca del
maillot, l’agafem un per cada banda i, sense espinyar-nos, creuem la meta
eufòrics! Hem aconseguit el què feia, tant sols un parell d’hores enrere
semblava impossible, som FINISHERS de la primera edició de la The Pioneer!
 |
| No ens ha estat fàcil però creuem la meta d'una última etapa molt èpica!!! Síiiiiiiiiiii! |
Una barreja de sensacions m’envaeix, per una banda estic
contentíssima per haver-ho aconseguit, no ha estat gens fàcil, hem estat molt
de pega però hem anat superant tots els entrebancs, 4 etapes on el Santi ho ha
donat tot per continuar endavant tot i no trobar-se bé, 7 punxades, 3 cobertes
i avui, quan per fi ens trobàvem bé perdem més d’una hora al trencar la puntera
de la meva bici, massa mala sort junta. Per l’altra banda em fa ràbia tot
plegat, saber que haguéssim pogut fer tercers en una cursa com aquesta i acabar
8ens no puc evitar que em dolgui. Però es veu que això d’estar a l’altra punta
del món ens ha fet anar del revés, hehehe, què hi farem, esperem haver gastat
tota la mala sort del 2016.
 |
| Sembla mentida que una cosa tan petit pugui tocar tan la moral |
 |
| Amb la Tracey i el Terry de Canadà |
 |
| Amb el Cliff |
Però a mesura que passa l’estona i després de desfogar-me
amb alguna llagrimeta, tinc clar que el mèrit de ser Finishers és més gran i la
satisfacció d’haver-ho lluitat fins al final omple moltíssim, d’haver conegut
gent maquíssima i haver pedalat per llocs que sabem del cert, que si hi
haguéssim vingut a fer el turista sense bicis per Nova Zelanda no haguéssim
vist mai, quina gran experiència!
 |
| Feina feta i quina pau interior! Orgullosos de ser finishers! |
Però la The Pioneer s’acaba i toca recollir, la gent es
dispersa, cadascú cap al seus hotels però això sí, ens veiem al vespre pel
sopar de cloenda i d’entrega de premis. Aquests neozelandesos s’ho curren molt
i la festa i el sopar estan molt bé. La veritat és que si no fos que està a les
antípodes és una cursa per repetir.
 |
| Catalan Power in New Zealand! |
 |
| Amb la gran Kelly! |
Satisfets anem a dormir, demà comença una setmaneta de vacances de relax per l'illa sud de Nova Zelanda, yuhu!
2 comentaris:
¡¡¡¡ BRUTAAAAL !!!!!!
FELICITACIONS desde el micromon dels BARRIGAS TEAM , sou uns MAKINAS.
Gràcies Barrigas Team!!
Publica un comentari a l'entrada