Etna Marathon race, la cursa en el volcà actiu més alt d'Europa

Ja és el nostre quart dia a Sícilia i hem passat la nit del lloro, entre refredats, panxes remogudes i els nervis dormim poquet, sobretot el Santi. Però què hi farem la Etna Marathon és avui i no la podem canviar de dia.

A punt per conèxier una nova cursa internacional

Puntuals a les 7 baixem a esmorzar tal i com hem quedat amb el Tony del Petralava Etna B&B que no té problema en rebre'ns més aviat de lo habitual. La previsió és de pluges al matí però sortim a la terrassa i l'Etna es veu nítidament, de moment està més clar que la resta de dies.

Esmorzem més aviat justet, els altres dies ens fotem el què sigui però avui... entre que tenim cursa i no tenim a mans el què estem acostumats a esmorzar, i que tinc la panxa feta un guirigall no sé ni per on començar.

Apa, carreguem bicis i bosses al 500 L i cap a Milo hi falta gent. Hi aparquem, descarreguem i ens fixem que ràpidament uns núvols ben grisos s'han apoderat del volcà i l'han fet desaparèixer, està clar que ens mullarem, així que finalment decidim sortir amb la tèrmica sense mànigues i l'impermeable a la butxaca, jo a més em poso el buff pel refredat i la gorreta sota el casc a veure si amb la visera privo una mica de que l'aigua em vagi als ulls i de retruc em molesti la lentilla.

No estic gens fina de la panxa però què hi farem, al turring!

Per variar ens toca córrer, com que jo tinc la llicència de fèmina Èlit he d'anar a veure l'arbitre per què la validi, ahir al recollir els dorsals no hi era, així que toca fer tràmits i ja són les 8:20, per sort tenim calaix de sortida perquè entre totes les curses som 1000 bikers, 500 dels quals fem la llarga. Jo sortiré del primer calaix amb totes les dones de la llarga, unes 21, i el Santi del segon però no massa lluny de nosaltres.

Ens dóna temps de fer la rampa de sortida com a escalfament i acompanyo al Santi al seu calaix, ens desitgem sort i me'n vaig cap a davant. Ja a lloc es presenta el Maurizio el responsable de la cursa i amb qui ens hem intercanviat alguns mails abans de venir. Saludo a les noies i entre elles a la Lorenza Menapace, que ha guanyat les 3 últimes edicions i la Jessica, a qui vaig conèixer abans d'ahir reconeixent part del circuit, són les dues favorites.

Amb la Jessica, la Lorenza i el Maurizio, ready to go!

Dijous vem conèixer la Valentina, la Jessica i l'Andrea mentre provàvem la 1a pujada de la cursa

Es dóna el tret de sortida, ja estem al lio! Els primers quilòmetres són de pujada i per carretera, neutralitzats, tot i així he d'apretar per seguir-les, no vull perdre de vista la Lorenza i la Jessica, puc controlar bé la situació, primer la Valentina també ha tret el cap però de seguida ens hem quedat nosaltres tres per davant.

Sortida a la plaça de l'església de Milo

Concentrada amb la vista posada a la Jessica i la Lorenza

Concentrat a la caça de l'altre maillot de Tracks Ibiza...

A la que deixem la carretera la Lorenza posa un ritme més fort i se'n va, em quedo amb la Jessica, provo d'avançar-la i si torna, ho intento de nou i ho aconsegueixo, i com sempre faig, avanço sense mirar enrere, així que no sé si la tinc a roda o es va quedant. El què sí que descobreixo aviat és que el Santi ja m'ha atrapat i mira que ho estic donant tot, va bé el punyetero. Fem un tramet pla i comença la primera pujada llarga del dia, on ens vem fer unes fotos abans d'ahir. Aquesta ens la coneixem, aquí encara anem un munt de bikers junts i tots volem passar per les dues traçades bones que hi ha. Més amunt comencem a trepitjar terra volcànica.

Durant la pujada ens anem fotent palets amb el Santi, ara jo l'avanço i li trec uns metres, ara ho fa ell... i les gotes comencen a calar entre els arbres. Arribem a un tram que repetirem després, abans d'anar a buscar l'última baixada del dia i que ja sabem que promet perquè la vem fer ahir, passem el primer avituallament i no parem.

Comença a ploure i jo ben concentrada i donant-li gas a la burra!

S'acaba la pujada al arribar a un tram curt de carretera, la creuem i fem una mica de puja-baixa, per arribar a la primera baixada que és molt curta, però jo l'agafo per davant del Santi i es veu que entremig ell arreplega uns quants bikers poc destres i quan torna a pujar veig que no ve.

Quina manera de pillar "conos" a la baixada....

Però m'enganxa de nou i arribem al punt on s'acaba el bucle, just fins on abans d'ahir vem fer el reconeixement, ara és tot nou per nosaltres i mullat per tots, som al km.13 i comença a ploure amb intensitat. Ens trobem junts fent la segona pujada del dia i amb poca estona comencen a aparèixer bassals que cada cop són més grans, la sort que tenim és que el terreny volcànic no fa fang, es manté força compacte. Anem molls com a gats però no enfangats.

Ens avança una grupeta i m'hi puc enganxar, el Santi es queda pujant al seu ritme, a uns metres. Arribo al segon avituallament, cap al km.21 i continuo sense parar, tinc de tot. Abans d'entrar en un dels senders més bonics que he fet mai m'informen que estic a 2-3 minuts de la Menapace, no és tant i m'animo. Quina espectacularitat de sender, és un puja baixa de sorra volcànica negra intensificat el seu color al estar mullada, destaquen un munt les quatre plantes grogues que hi ha, la llàstima és que en algun tram de pujada es fan taps, gairebé tots es poden pujar però amb la gent caminant la cosa es complica, sento el Santi que m'anima uns bikers més enrere.

Cau la del pop i en aquest tram no hi ha arbres que ens privin ni de la pluja ni del vent, de tant en tant em cau un regalim d'aigua per les ulleres que déu ni do, sembla que la visera acumula l'aigua i segons el moviment que faig me la deixa anar de cop, hehehe, faig ganyotes si m'entra algo als ulls però sempre tirant endavant.

Sortim del sender i encara toca enfilar-se fins la cota alta a 1800m i estem a menys de 1550m aproximadament, el Santi ja m'ha enxampat i anem pujant per una pista amb uns bassals que se'ns empassen però que, per sort, el fons és compacte i els podem travessar pel mig. Tinc els peus gelats i les mans també, la majoria de gent porta impermeable o armilla, dubto si parar a posar-me'l però el Santi, que és fredolic de mena, li sembla que no falta, de fet al cos de fred no en tinc, així que tirem.

Guanyem unes quantes posicions pujant i arribem a 1800m on hi ha una alfombra de xip, comença la primera baixada bona, mare meva quin sender, al fer les dues primeres corbes tinc clar que avui vaig per terra, vaig ràpid i m'ho passo teta, el Santi s'ha quedat una mica enrere, i vaig avançant bikers i això que hi ha trams amb força pendent, alguns amb arrel, reguerot marcat... una passada de sender ben i ben "bagnato" com diuen els italians. I jo que vaig baixant tan cofoia però gelada, ara sí que ja tinc fred per tot arreu, sento una veu de noia que em demana pas, collons és la Jessica, ja m'ho va semblar quan ens la vem trobar a la prèvia que baixava bé. La deixo passar però puc seguir-li el ritme, no entenc d'on ha aparegut.

Baixem juntes fins l'avituallament que està al km.34, collons amb el sender, hem baixat uns 350m de desnivell, brutal! llàstima que m'estic gelant. La Jessica té assistència i para un moment al avituallament, jo no tinc assistència, tinc de tot i vaig xopa com una arengada així que continuo.

Sortint de l'avituallament hi ha una paret, curta, però una paret, que s'ha de fer a peu. L'escalo com puc i gaudeixo del què queda de corriol que ja no és molt. Arribant a la pista paro, he decidit posar-me l'impermeable, realment no m'havia adonat que tenia tan fred, trec la bola de la butxaca del maillot i tinc els dits tan insensibles que sóc incapaç de desfer la bola on va posat l'impermeable i mentrestant arriben la Jessica i el Santi. Al veure'm posar-me l'impermeable el Santi també para i la Jessica ens avança, jo aconsegueixo desfer el manyoc, em poso l'impermeable i ni me'l cordo, impossible encertar a tancar la cremallera, així que tiro darrera la Jessica i just comença una nova pujada fins a 1800m.

O ara o mai. Apreto el cul i l'avanço i me'n vaig muntanya amunt, de nou sense mirar enrere. Entre que fa pujada, que vaig a tope i l'impermeable posat, encara que obert, vaig recuperant temperatura. A més sembla que mica en mica para de ploure.

Faig la pujada sola, algun biker m'atrapa per darrera i algun altre el passo jo, però en essència vaig sola, a muerte, intentant deixar la Jessica. Arribo al avituallament del km.40, i em desvien cap a la dreta
-Giú, giú
Em diuen però jo no sé què vol dir, després pregunto i resulta que significa "avall" i ja ho noto que vaig avall però encara em faltaven més de 150 m de pujada... en fi, em giro enrere i veig que un parell que acabava de passar també baixen així que li foto fort avall que la Jessica baixa molt bé i no vull que m'atrapi. Aquesta baixada en general és més pistera però tot i així és divertida i a més està xopa, xopa, m'animo perquè avanço uns quants bikers, que bé, no estic baixant malament. De totes maneres ni rastre de la Menapace per davant i per sort, la Jessica no m'ha atrapat.

Ve un tram de pujada i noto que les cames em fan figa, no responen amb energia, tampoc em donen senyals de rampa, simplement no van massa però com que es curta salvo els papers. En un moment determinat alço la vista del terra i descobreixo que al cim de l'Etna ha nevat, brutal la imatge, tota la muntanya negra, la lava molla és d'un negra molt intens que contrasta especialment amb la neu, espectacular.

De nou em llenço a la baixada i aprofito l'avituallament del km. 54 per prendre'm un gel. Però arriba la pujada i no tiro, no tan sols les cames em fan figa sinó que els braços també, em costa aguantar el manillar, uf que patiré i aquesta pujada és més llarga, he d'arribar a la part del bucle i repetir part de la pujada inicial. No sé si ha sigut pel mal de panxa que tenia abans de sortir i durant els primers quilòmetres que m'ha impedit menjar adientment o per l'apretada que he fet per deixar la Jessica però vaig fosa, possiblement una barreja de les dues coses però tinc clar que pujant així és molt probable que m'atrapin el Santi i la Jessica.

Trec forces i voluntat d'on puc, salvo la pujada deixant-m'hi tot el què em queda i sento la veu del Santi que m'enxampa, quina manera de fotre'ns pals, hehehe, m'avança i intento seguir-lo.

Esforçant-me fins l'últim moment

Ara sí, creuem la carretera, fem el puja-baixa que ja havíem fet i arribem al trencall de la baixada final, quina passada, avui sí que mola, ja no plou i el terreny està molt compacte, molt millor que quan el vem testejar abans d'ahir. En el puja-baixa havia avançat al Santi i en el sender em torna a fotre el pal, zasca, hehehe intento seguir-lo però finalment el perdo.

Gaudint d'un dels senders més guapos que hem fet mai, tot i que per la cara ningú ho diria... hehehehe

Cara de preocupació perquè vull fer-ho bé i no perdre la posició i alhora gaudint moltíssim del sender i els seus saltets

Ho dono tot, he d'apretar al màxim perquè no m'atrapi la Jessica, gaudeixo i pateixo els 8 kms de baixada, fins que arribo a Milo, faig la corba final per agafar el carrer que porta a la plaça de l'església on hi ha la meta, molt i molt contenta passo l'arc, ha estat una cursa brutal!

Entusiasmada arribant a meta, yuhu!!

Tot i així ningú aplaudeix, l'speaker no diu res... quina sensació més estranya, no tinc clar si he fet segona o primera, perquè tinc dubtes de si a mi m'han tallat la pujada i a la Menapace no, però en tot cas l'speaker hauria de dir quelcom.... ens felicitem amb el Santi pel carreron i vaig a parlar amb el del xip.

Quin luxe fer una cursa amb pluja intensa durant força quilòmetres i arribar a meta amb quasi gens de fang. Campions!

Els del xip amb la pluja, els 4 kms que han tallat a la major part de la gent, però no a tothom, i les tres distàncies de curses que s'estan fent tenen un cacao... em demanen que els hi deixi una estona, han de comprovar les alfombretes de xip.

Avui podem dir tranquil.lament que ens hem guanyat el dinar!

Mentrestant anem a dinar, ara sí que tinc gana! Anant cap a rentar les bicis torno a fer un cop d'ull, encara no tenen les classificacions definitives, però tampoc trobo ni la Lorenza ni la Jessica per preguntar-ls-hi a elles. En fi... i finalment sí, quan tornem em trobo el Maurizio, l'organitzador de la cursa que em felicita per haver-la guanyat! Sorpresa, no he fet segona, he fet primera, m'he passat els últims 35kms perseguint a ningú, hehehe, es veu que la Lorenza havia abandonat, i la Jessica després d'haver-la tornat a avançar també ho ha deixat estar.

Al final el Santi només m'ha tret 32 segons en una baixada de 8kms, yuhu! i hem fet el 54 i 55 de la general, happies!

I ara sí, la pluja ja fa estona que ha passat a ser història i es va congregant una munió de gent davant del podi, ens hi estem força estona, hi ha premis per totes les curses, per a totes les categories i de les generals es premien els 10 primers, igual que aquí....

Animant una mica el podi

I tastant el típic brioix farcit de gelatto

I per acabar una entrevisteta pel vídeo de la cursa

Carregada d'obsequis tornem cap al Petralava Etna B&B, toca una dutxa molt merescuda i un bon sopar, que demà comencen les vacances turístiques per Sícilia i en tenim moltes ganes! La veritat és que venir a Sícilia per córrer aquesta cursa ha estat una bona excusa per passar uns dies a l'illa. I la cursa, tot i haver fet només la d'un dia, també hi ha l'Etna Marathon Tour de 5 dies, ens ha agradat moltíssim, ens ha sorprès la quantitat de senders i l'entorn és increïble.

En aquest resum es pot veure l'aigua que va arribar a caure i que inundava la primera baixada llarga:


 Reportatge oficial de la cursa a partir del minut 14:

Vídeo de la cursa, cap al minut 13 surt una servidora, això sí, poseu el volum baixat que la música...