Canvi d'aires.

Aquest ha estat un cap de setmana en què hem exprimit Solsona al 100%: hem menjat de conya, hem trobat bolets i hem tret les burres a passejar. Vem arribar el divendres a casa els meus pares al punt per asseure'ns a sopar, una parrillada estupenda amb unes llenegues a la brasa de campionat!

El dissabte vem contribuir a la febre boletaire que es viu a Catalunya per aquestes dates i vem anar a buscar bolets, collir bolets, caçar bolets o mirar bolets, com més us agradi. Aquest cop, els anys passats no van ser massa bons amb nosaltres, en vem trobar i tot, llàstima però que molts estaven corcats o rosegats i és que les pluges de la setmana passada havien deixat el tema massa humit. Vem trobar llenegues, rovellons i cama-grocs. Per acabar-ho d'adobar un bon dinar a la Mare de la Font, on el Roger, el propietari més que simpàtic, ens va servir amb la seva peculiar cantarella (si no hi heu anat feu-ho val la pena!).

Els caçadors de bolets:

Els més buscats: la llenega i el rovelló

Els culpables de que coneguem lo bé que es menja a la Mare de la Font:

A la tarda passejada per Solsona, soparet casolà, golejada del Barça i una hora més de propina per dormir, yuhu!

El diumenge, aprofitant que erem a Solsona, vem quedar amb en Toni, un company de feina del Santi, perquè ens ensenyés rutes per la zona, s'ha d'aprofitar ara que hi tenim casa per anar-hi a passar algun cap de setmana i així anar variant de camins. El que no sabia jo és que el què havia de ser una sortida tranquila per anar coneixent la zona es convertiria en un entreno dels durs: no vegis com tira el tal Toni!

Així doncs que entre mirar els camins i trencalls per memoritzar-los i intentar seguir el Toni i el Santi no tenia temps ni a respirar, deu ser per això que anava esbufegant tota l'estona... a més només agafar la primera pista de terra per sortir de Solsona, comencem a trobar bassals i els primers indicis de fang, mare meva ja hi tornem a ser! Per sort, el tema estava més moderat al ARTEC, fins i tot vem trobar trossos secs!

Així que com puc vaig fent, primer pugem cap a Lladurs, allà agafem una pista de baixada que ens porta a la carretera nova que va de la Llosa del Cavall a Solsona. En fem uns metres fins que trobem una pista que ens porta a Olius, on trobem un enterrament multitudinari, passat el poble agafem un corriol d'allò més distret fins al Restaurant del Pont, que hi ha just a l'entrada del Pantà de Sant Ponç.

El Toni ens avisa que a partir d'aquí no tindrem treva, ve una bona estona de pujada, ok penso, cap problema, però és dir això i apareixen uns rampots del 15, uf les cames no em responen per res del món i intento posar plat petit, conseqüència: "molinillo". Arrenco com puc amb plat mitjà i amunt, només em falta malgastar forces... la pujada continua de manera més suau però sense descans cap a la Torre de Besora i intento seguir aquest parell, vaig pujant a un ritme guapo (pel meu body) durant uns 3 kilometres i quan ja no podia mes apareix una rampa pitjor que la primera! L'encaro i m'hi començo a enfilar però quan en porto mitja no puc més, paro a agafar aire i aprofito per fer alguna foto a les fieres que em porten treien el fetge per la boca. A partir d'aquí segueixo però xino-xano, al meu ritme, ja m'esperaran!

Finalment arribem a una pista que han asfaltat recentment, és la que puja a Busa, una antiga presó natural, en fem un tros i agafem un trencall a l'esquerra per pista, una mica de puja i baixa suau fins començar ja la baixada seria, la que ens porta fins el Cardener, el resseguim pel seu marge esquerra fins arribar de nou al Restaurant del Pont. Ara ja em veig més a prop de Solsona i tot i que em temo que hi haurà pujada per tornar, es veu que la ruta no s'acaba aquí i voregem el Pantà de St. Ponç fins gairebé arribar a la presa.

Dec fer cara de cansada perquè el Toni ens porta de tornada pel camí més llarg però que puja més suau, i finalment arribem a un lloc conegut, el polígon que hi ha abans del Pi de Sant Just, Solsona ja es veu a prop i el seu castell coronant la ciutat.

Arribem abans del previst i amb més quilometres dels esperats, és clar, amb la pressa que em duia l'amfitrió! Al final 62,5 kms en poc més de 4hores, sort que havia de ser una sortida tranquil.la, m'han deixat planxada!

Artec o els aiguamolls de la Vall d'en Bas

Desprès d’uns dies de nervis per fi arribava el cap de setmana de l’Artec així que el mateix dissabte agafàvem la furgo i cap a St. Esteve d’en Bas. Primer cap al Poliesportiu a recollir els dorsals i trobar-nos amb el Ribi i la Noe , allà nomes arribar els nervis van tornar a reaparèixer al veure com estava el terreny, la mateixa tarda havia caigut un ruixat de por....
Ja amb tot anem a berenar on la Noe&Ribi ens fan una autentica exhibició de com s’atraca una pastisseria, jutgeu vosaltres mateixos amb la foto:

I ara cap al Càmping la Fageda on havíem quedat amb el Ricard i el Jordi (el pobre per temes de feina no el vem veure fins a mitja carrera), soparet de germanor i a dormir d’hora que al dia següent ....

Al matí d’horeta aixequem el campament i ens plantem a la sortida allà ens trobem molta gent coneguda,de sortides,fòrums i revistes (hi han premis ja se sap..)
Ens situem a la sortida , estic ben nerviós un altre vegada davant un repte. Arriba el moment, la sortida la fem neutralitzada darrera d’un espectacular ‘safety car’ que manté a ratlla les feres durant un parell de quilòmetres . D’aquí agafem els primers colls per el moment ciclables alternant trams de baixades amb unes pedres mullades que et feien anar amb mil ulls fins aquí mes o menys be però el tema va durar poc....

Vem començar a pujar un port per una pista secundaria la qual estava impracticable per el fang i aquí va començar la Duatló de l’Artec .. per obrir boca uns tres quilòmetres empenyen la bici i no jo que portava unes Larssen 1.9 si no tot deu!! Santa paciència i a empènyer la bici amb l’esperança (ben poca) que el tema millori .

Desprès d’un bon rato arribem a l’avituallament on regna un ambient de pocs ànims... portem pocs quilòmetres i la paraula abandonar ja es de les mes escoltades i no es per menys la ruta ja es prou dura i tal com està el terreny...

Jo rarament estic animat , em trobo bé i lo del fang i tot això doncs òbviament que em puteja però com que ja era previsible i inevitable... Be prosseguim i per sort pedalant !!
Primer per unes rampes pavimentades que desprès del fang son un luxe , el paisatge per aquesta zona es espectacular ,maco, maco ara que potser no es la marxa adequada per gaudir d’ell... En l’avituallament anterior l’Ada ja m’havia comentat que no es trobava gairebé be que les cames no l’hi funcionaven i arrossegava mal de cap , ara m’ho torna a dir però amb mes convenciment de plegar , jo l’animo i faig veure que no escolto lo que em diu i vaig tirant pensant que ja s’aniria recuperant.. als 500mt veig que no ve i paro a esperar-la, cinc minuts i no apareix que estrany¿? , en poc apareix i em comenta que s’ha perdut, jo per mi penso que si ella s’ha perdut es que realment no es troba be! , i que no es recupera , que tiri que ella plegarà al pròxim control ...

Uf se’m fa molt estrany continuar sol però no toca altre.. així que prossegueixo ara menys motivat però endavant!!

Ara l’idea , bastant surrealista i improbable es arribar al pròxim control de pas i passar-ho... be qualsevol motivació es bona així que apreto una mica . Ara toca un senyor port, quinze quilometres interminables que si be començo animat no vulgueu saber com l’acabo , amb el ‘platillo xamuscat’ !!! Cortesia del fang com no, uns quants trams toca pateio ... De tant en tant miro el conta i veig que la mitja està per uns 9.5 +- , així no arribo enlloc, l’esperança (ben il·lusa ..) es que al final del port hi hagi una baixada estupenda fins al control.

Doncs be un cop a dalt, lluny de trobar una fantàstica pista de descens ,ràpida i fàcil , em trobo un pu**o Gr que només per baixar-ho caminant ja es difícil (perillós) fins a l’extrem de trobar-nos un esglaó de mes de 1.5 mt d’alçada que ens obliga a passar-nos les bicis o tirar-les per poder passar, impressionant!!! Així que de la teoria de recuperar temps baixant res de res...

Finalment arribo al control a la 1:45, l’hora de tancament era la 1:15 ... però ens comenten al grup que arribem que veient el panorama del fang han decidit allargar-ho una hora. Com que no era conscient de lo que m’esperava , m’alegro i em marco el pròxim objectiu, el Puigsacalm!!

Com no potser d’un altre manera la pista tira amunt, per davant uns deu quilòmetres i un terreny aparentment bo... Apa cap amunt però es clar entre pedalar,caminar i jo que se mes les meves cames estant sota mínims ,arribo a un riu i intento passar,no puc,trec el peu per aguantar-me i rampa al canto, per flipar per sort no em banyo....

Tot queda en un “calambre” i continuo com un cargol cap amunt fins que arribo al fangar màxim , uns 300mts de fang fins als turmells per moments penso en avisar al Racc .... ja nomes em faltava haver de rescatar la bici dels aiguamolls!! Be, superat el tram de ‘peleas en el barro’ agafem una baixada de gespa ciclable yuhuhu!!

on quasi surto volant al no veure un forat.. sort de la forquilla que tot fent tope em salva la cara per un tram bo que hi ha ... Lo següent fins a dalt del PuigSacalm quasi ho podria resumir en pateio pateio i mes pateio, lo graciós del tema es que estàvem avisats que hi havien 800 mts que estava prohibit muntar, quina alegria si nomes hagués patejat 800 mts..... Mentres remugo tot empenyent em creuo amb la Noe i el Ricard que ja van de baixada tot remugant també jeejeje!!

Del Puigsacalm cap a baix , un primer tram de corriol tècnic divertit ,com no curt.. i tot seguit una alegria d’allò mes inesperada, l’Ada!!!!!! I jo que la feia descansant i estalviant-se aquest calvari ,doncs no mes tossuda que ningú desprès d’estar fins a tres vegades a punt de plegar cada vegada que algú l’animava doncs ella continuava!!! La bomba!!!!!!! Unes fotos i continuo cap a baix content de la trobada.

Desprès els 800mts de pateix obligat de baixada i aquí agafàvem el desviament amb l’esperança (eterna) de trobar una bona pista però no.... que es lo pitjor doncs un altre magnífic GR !!

Aquí ja els pocs ànims que em quedaven s’esfumen , el camí es una merda ple de pedres,arrels,esglaons i jo que sé que més.. Imagineu si anava malament que darrera meu portava dos excursionistes trepitjant-me els talons.. per flipar!! No se quanta estona estic per baixar però deu n’hi do fins que finalment veig el control de Coll de Bracons als meus peus, lo que no veig es per on baixar ¿? Prova per un costat fent equilibris, la gent del control que em crida no sé què ,jo que cada vegada ho veig més malament i finalment acabo relliscant i baixant mitja paret arrossegant-me, això es una arribada triunfal!!!!!

Tal com arribo lo primer que em diuen els supervivents que hi ha al control és que no podem continuar lo curiós es que el comentari pràcticament tothom el rep com la noticia que estaven esperant jeje !! Si és que molts com jo lo que no volíem era abandonar ara quedar-se fora per un control de pas ja es un altre cosa jejejejeje!!!!
Així que em poso còmode , m’atiborro de Sant Jacobos i a esperar l’arribada de l’Ada tranquil·lament .

Quan arriba a la paret que et deixa al control doncs igual que jo tampoc sap per on baixar però per sort a ella l’indiquen el camí bo i arriba mes sencera que jo a baix !!!

I aquesta ha estat l’odissea de l’Artec de la qual doncs es poden treure moltes conclusions o punts de vista diferents, algunes serien :

- Per part nostre molt contents i orgullosos d’haver aconseguit fer 70 km i 2900mt+ en aquestes condicions tot i no acabar!!
- Per acabar la temporada es una bona marxa, a mitja ruta estava de bici fins als.....
- Que només acabin entre un 15% i un 20% no se si es normal ....

I desprès del control baixada relaxant per asfalt fins al pavelló on t’anaves trobant a tothom amb la seva particular historia , gent perduda,controls de pas, trencadisses i fins i tot intents de suborn per aconseguir passar un control jejeje !!!

I molt a destacar l’arribada de Mercè que va aconseguir completar la marxa, l’única fèmina!!!!!!!!

Sid Team Test

Després d’haver-nos quedat, per culpa de les previsions de pluja, sense plan pel cap de setmana, ni Marxa d’or, ni marató amb la Noe, ens havíem d’inventar quelcom per entrenar per l’ARTEC i sobretot i especialment provar la nova forquilla!!

Dissabte collseroleando

Així que el dissabte, aquest cop sense matinar gaire (bien!!) decidim anar cap a Collserola a ver unes quantes de les torres de vigilància que tan controlades tenen els de Un quinto y unas olivas & company. No sé com se’ns va acudir el dijous al vespre anar a fer spinning després de mesos de no trepitjar la classe, a més vem agafar la classe amb ganes i ens hi vem entregar al 100%, conseqüència: divendres abans d’anar a dormir ens havien aparegut unes agulletes importants que, evidentment, el dissabte no havien ni molt menys desaparegut. Així doncs que amb les cames engarrotades cap a Collserola hi falta gent.

Fem la ruta que vem fer tornant de vacances però amb algunes variacions, en lloc de quedar-nos a l’àrea de pícnic de Sta. Creu d’Olorda, busquem el camí que porta fins dalt, ben bé on hi ha la creu i la torra de guaita, que es veu que ja no hi ha risc d’incendis perquè tant aquesta com abans la del Puigmadrona són tancades. Per arribar-hi hi ha un parell de rampes més punyeteres, amb pedra solta, amb la forquilla nova, al contrari del què em pensava, se’m aixeca menys la bici de davant però com ho diria, bota una mica massa pel meu gust, s’ha d’anar afinant, com tot és trobar-li el punt. Les baixades en canvi collonudes, baixo amb els braços molt més descansats i això que en algun tram em menjo algunes quantes pedres expressament, quin gust!

No ens cansem de fer corriols, primer per la Serra de Galliners, baixant del Puigmadrona, a la Muralla Xina (on ens creuem amb el Roberto Heras que gairebé ens atropella), un cop enfilats a dalt de Sant Pere Màrtir animo al Santi per recular una mica per agafar un corriol que baixa fins a l’entrada del Passeig de les Aigües, més corriols per la zona de “Matamachos”...el Santi està encantat ara voldrà que cada dia estreni forquilla! Les trialeres no són lo meu però els corriols m’encanten, de pujada i de baixada i he de dir que amb la forquilla nova es fan molt millor, com li deia l’Alkon al Wizard a la Volta a la Cerdanya, la forquilla es menja els obstacles, a veure, està clar que se l’ha d’ajudar però amb una bona forquilla tens molt de guanyat!

A la Font Groga en lloc de baixar directa a Sant Medir com vem fer al agost, decidim allargar una mica la ruta, anant a buscar la Matamachos, baixant a Can Coll i després cap a Sant Cugat. Aquesta zona és relativament nova per nosaltres, hi hem passat algun cop però sempre amb guia i les possibilitats de perdre’ns hi són. Per sort, aquest cop ho fem força bé, exceptuant una pujada de propina que fem cap al bosc de Can Catà i que de Can Coll a Can Borrell hi arribem donant més voltes que el 29, arribem a Sant Cugat sense haver de patejar i carregar la bici, que és el què ens va passar l’altre vegada que ho havíem intentat.
A Sant Cugat les panxes ens avisen que és l’hora de dinar i decidim parar a fer un mos. Després sí que costa arrencar, entre la panxa plena i les cames que es pensaven que ja havien plegat per avui... al final 85 kilometrets i contents d’haver fer una ruta amb una mica de tot i ideal per provar la nova forquilla i acabar de decidir que per l’Artec duré Larsen nova que ja li toca una renovació.

Diumenge de pedres

El diumenge encara apurem més i ens aixequem a les 8:00h, ha plogut i està núvol, miro el meteocat i el radar només marca unes petites taques de precipitació a la Vall d’Aran i prop de Manresa, no tenim excusa per no sortir. Carreguem els xubasqueros per si de cas, posem pressió a la forquilla per intentar millorar les sensacions i cap al típic Puig de la Creu. Pel camí em penso que no ens trobarem a ningú perquè són les tantes i avui toca Marxa d’Or, però deu n’hi do l’ambient que hi ha, això sí més d’un ha tret el mallot d’hivern de l’armari i ha agafat el de fa 10 anys, quines pintes!
Anem fortets fins al Puig i allà veig que no vaig bé, les cames, lluny de millorar, arrosseguen les agulletes de l’espinning sumades a l’esforç d’ahir i es fan notar a cada pedalada, a sobre em deprimeixo veient com el Santi puja davant meu amb 2 o 3 pinyons menys que jo, li dic que tiri però s’entossudeix en esperar-me... finalment arribem a d’alt. Què fem? Cap a Matadepera, cap a Sant Llorenç? I si provem d’anar al Pic del Vent? Doncs ens decidim per aquesta opció, és clar, és la única amb la que ens podem perdre, jejeje! Per variar només hi hem anat 1 vegada i amb guia, però no, ho fem bé i trobem el camí correcta i fins i tot ens permetem el luxe d’innovar tornant.

Passat l’encreuament de Tres Pins, seguim per la pista i de cop i volta allò comença a pujar i apareixen pedres i més pedres, que com que estan mullades, converteixen la pista en una pujada d’allò més tècnica, perfecte per provar la forquilla en tots els terrenys.
El què recordava del dia que vem anar al Pic del Vent amb la Penyamussolenca eren unes vistes precioses del Puig de la Creu, la Mola, Sant Llorenç però avui no es veu res de res a mesura que anem pujant topem amb la boira.

Un cop d’alt ens mengem una barreta, i comprovem la pressió de la forquilla, la càmera d’aire negativa ha baixat, això és normal? Per sort, avui hem agafat la manxa i la tornem a posar igual que la positiva, a veure ara... vaig baixant bé, provant també les opcions de rebot de la forquilla, que si llebre perquè voti més, tortuga perquè relentitz-hi, ostres no sé... de cop i volta noto una pedra a la llanta, això sí que no m’ho esperava, he punxat la roda de darrera, i és que ja era hora, després de més de 2.000 quilometres sense punxar amb la barreja de càmera + làtex, ara que havia decidit aquesta setmana canviar coberta, decideix donar-se per vençuda. Parem a reparar i es posa a ploure, el què faltava!

Trobem aixopluc i ens passem un munt d’estona (no ho digueu a ningú, jejeje) intentant desmuntar la coberta, és clar, entre el làtex ressec i després de la quilometrada que fa que ningú li diu ni ase ni bèstia està més que afincada. Finalment aconseguim posar la càmera, aprofitem per posar-nos els xubasqueros i prosseguim. Altre cop al trencall de Tres Pins decidim tornar per una altra banda, que ens porta fins a Can Cadafalc, allà havíem d’anar avall cap a la font del Plàtan i d’allà cap a Matadepera, però entre el temps que fa i el que hem perdut amb la punxada, decidim tornar cap a Castellar per corriols que és més divertit!!

Al final 52 kms, no és gran cosa però tenint en compte que hi havia previsions de mal temps tampoc ha estat tant malament. El cap de setmana amb objectiu acomplert, força hores sobre les bicis i 137 kms per testar la forquilla, em sembla que ja ens hem fet amigues!
Ara aquesta setmana toca descansar, només tocarem les bicis per deixar-les a punt per l’ARTEC i evidentment res d’espinning per favor!!

Sant Joan Despí - Montserrat

Com sempre sona el despertador massa d’hora per el meu gust però què hi farem es lo que té... Així que ens posem per feina , esmorzar ,carregar furgo i cap a Sant Joan Despí que falta gent (desprès veuríem que no era així ).

Un cop allà, sort que portàvem indicacions d'on era la sortida ja que no veiem un trist cartell que ho indiqui , el ritual de recollir dorsal,acabar de disfressar-se i l’alegria de cada vegada trobar-nos mes gent coneguda,es nota que no em parat aquest any!! Ja amb tota la parafernàlia muntada anem cap al carrer de la sortida i allà ens trobem un follon de gent considerable, sembla ser que érem mes de 1000.. així que ja us podeu imaginar.

Ens posem per on podem , hi ha gent per tot arreu , per les voreres ,per davant la pancarta de sortida... be lo normal!
Es dona la sortida i allò sembla la Copa del Mon, tothom apreta, fem quatre carrers per dintre la ciutat de manera caòtica, esquivant els cotxes aparcats,pujant per la vorera, per sort deixem això i agafem camí , be més que camí la pista que va per la llera del riu que de maca no tenia res però si mes no servia per estirar el grup i anar recuperant posicions.

La tàctica d’avui era senzilla en vistes de l’Artec avui tocava anar a fondo per fer un bon desgast i així anàvem, be l’Ada a fondíssim i jo esbufegant per seguir-la!!

El tram del riu eren 15 quilometres ben plans (semblava la Tramdur) i avorrits si no fos per la gentada que hi havia. En aquest tram vem coincidir amb la Raquel i l'Alfred,vem rodar una mica amb ells i a continuar el ritme frenètic d’avançaments .

Sortim del riu per Castellbisbal on fem unes rampes d’asfalt per un polígon industrial (quins paisatges!!) , aquí trobem el Jose de peu sprintant , deu n’hi do com apreta el personal!! El passem i tot seguit entrem en camins (yuhuu!!) ,aqui la cosa ja és mes distreta i comencen a deixar-se veure les primeres pujadetes , en aquest tram coincidim amb un AlpCross desconegut per nosaltres, mirem el culotte per si posa el nom però no ,ens quedem amb el dubte, de moment...

Amb tot arribem al primer avituallament (km.20), l’Ada em pregunta si parem i jo que avui vaig conscienciat per patir , l’hi dic:
- parar ? No! Pensa en l’Artec...
- Doncs vinga!!
Em va quedar clar que gaires intencions de parar tampoc no tenia jejeje!!

Ara el camí s’enfila una miqueta més per portar-nos fins a Ullastrell on es troba el segon avituallament, el qual també el passem de llarg. Fins poc abans d’aquest punt encara no sabíem en quina posició anava l’Ada (amb tanta gent a la sortida..) però per aquí ens trobem uns voluntaris entusiastes que quan la veuen es posen a animar-la :
- Vinga que vas la primera!!!

Estupendo !!! Ara només espero que amb els ànims no pugi més el ritme .... d’aquí fem una baixada que ens porta fins un altre llera de riu ,aquesta amb més sorra, pujem l’Alt de la Socarrada i ens deixem caure (+-) fins a Olesa on em sorprenc de la proximitat amb Montserrat quan tot just fa dues hores i escaig que hem sortit , anem molt bé però és clar encara falta tota la pujada...

Ara cap a la Puda on ens trobem un rampot considerable i gratuït ja que tal com el puges tornes a baixar recuperant els metres guanyats on agafem una pista que ens durà fins a Monistrol.

Aquest tram no és massa llarg però tot i així es fa pesadet tota l’estona va fent ‘falsos llanos’ i sembla que no arribis mai a lloc...

I ara sí, arribem a Monistrol on hi ha l’avituallament , desprès d’aquí ja sabem lo que tocarà , pujada fins a Montserrat!!!!
Aquí sí que no tenim cap dubte que toca parar i recuperar-se que després ve lo millor!!

L’arribada a l’avituallament espectacular, els voluntaris d’aquest son tot dones i quan veuen arribar l’Ada s’arrenquen amb aplaudiments i ànims!! I ella que arriba , deixa la bici , va cap allà i lis diu:
- Perdoneu , el lavabo de noies es aquí al fons??
Això es una arribada amb estil!! Així que aquí si , paradeta completa, pixar,beure,menjar una mica i un gel en previsió que les úniques rampes estiguin en el terreny i no en les cames !!
Ja quan marxàvem arriba en Jesús un nano que vem conèixer a la Volta a Eivissa ,salutacions i a córrer!!

D’aquí al final ja ens coneixem el camí o almenys això ens pensàvem... primer cap al pàrquing del cremallera per la carretera, d’allà cap al cementeri tot per asfalt i en aquest tros agafem el camí i les seves fortes rampes per anar agafant alçada .

Aquestes alçades encara anem prou bé, les cames tocades però a un relatiu bon ritme anem superant les pujades , passem la font de ???? i aquí ens pensàvem que continuaríem recte , que faríem dos rampots mes i arribaríem a la carretera que porta fins a la Urbanització de St.Cristofol tot de baixada, però no!! Ens desviem a la dreta i continuem per una pista que no fa mes que pujar i baixar constantment molt més trencacames de lo esperat i llarg (per qui la pujada dura uns 4 quilometres mes...) ,finalment arribem a l’urbanització on ja s’agafa la pujada definitiva fins a Sta. Cecília, els últims 6 quilometres!!

Aquest primer tros se’m fa durillo ja que adelantem a dos o tres i immediatament se’ns posen a roda, obligant-nos així a mantenir el ritme i no relaxar-nos, començo a creuar els dits per no quedar-me clavat!!

Superat aquest tram ja agafem els últims quatre quilometres i no contents un per l’altre apretem una mica més i encara adelantem 5 0 6 abans d’arribar, un d’ells que anava prou tocat el passem animant-lo i el pobre ens mira sense esma de dir res ..

Quan encara deuria faltar mes de mig quilometre en un corba trobem una dona fen fotos i jo que ja anava prou justet que m’emociono pensant que al girar hi a l’arribada, quina decepció al veure que encara faltaven dues rampes ben bones fins arribar...

Finalment arribem a les 12:36 amb una satisfacció absoluta , hem aconseguit arribar bastant sencers apretant des de l’inici i l’Ada després de fer segona a la Selenika avui si, primera!!!!

Els numeros:
74 km’s
Temps: 4:36
Posició: 101-102 de 1070

Ara entrepà,llauneta , a descansar que ja està be de córrer i comentar la jugada amb els que ja han arribat i els que arriben . Abans de marxar però ens morim de curiositat per saber qui era l’Alpcross misteriós amb aquella Storck tant exclusiva que haviem vist a mitja ruta. L’Ada el veu i abans que marxar amb el dubte doncs l’hi pregunta, amb lo que ell contesta:
- Cesc, el propietari d’Alpcross

Caram ara entenc lo de la bici jeeje!! Ja amb el dubte resolt comencem l’odissea per tornar a casa amb el tren, be primer fins a Sant Joan Despí a buscar la furgo i desprès cap a casa però això ja es un altre historia .