
Fa un temps vem veure al blog de la Bea informació sobre una ruta a la Catalunya Nord: la Garoutade (vulgarment coneguda a casa nostra com “la Garrotada”) i al veure que era just al cap de setmana lliure del Gran Premi de la Selva vem decidir apuntar-nos-hi. Així que seguint les indicacions de l’organització, vem enviar 20 euros en un sobre per formalitzar la inscripció, es veu que a França la tecnologia punta de les transferències bancàries no ha arribat. Per sort, el carter de Ille sur Tet no va detectar els eurells en el sobre i van arribar a bon port.
Així que amb les inscripcions confirmades, no es podien fer el mateix dia, el dissabte a la tarda marxem amb la Petitona
cap a Ille sur Tet, a uns 20 kms de Perpinyà.
Arribem a lloc i la tramuntana bufa que dóna gust. Ens instal·lem al càmping i ràpidament anem a buscar els dorsals. L’obsequi és el més estrany que ens han fet mai, ni mitjons, ni gorra, ni una samarreta, ni barretes energètiques, ni clauers, ni bolis d’entitats bancàries, etc... ens donen una ampolla amb un líquid de color de cacaolat, sí senyors, és un magnífic suc de préssec marró (per cert, l’he tastat avui i no està mal, jejeje).
Visitem el poble, atraquem alguna boulangerie, ens quedem sorpresos de la gent que parla català, ens creuem amb uns quants ciclistes i ens adonem que aquests francesos van gairebé tots amb dobles i alguns amb unes forquilles importants. Al vespre anem a sopar un bar del poble unes pizzes boníssimes mentre veiem el derbi en diferit (el passen mitja hora més tard del què s’està jugant), si ho arribem a saber tampoc feia falta.
Arribem a lloc i la tramuntana bufa que dóna gust. Ens instal·lem al càmping i ràpidament anem a buscar els dorsals. L’obsequi és el més estrany que ens han fet mai, ni mitjons, ni gorra, ni una samarreta, ni barretes energètiques, ni clauers, ni bolis d’entitats bancàries, etc... ens donen una ampolla amb un líquid de color de cacaolat, sí senyors, és un magnífic suc de préssec marró (per cert, l’he tastat avui i no està mal, jejeje).
Visitem el poble, atraquem alguna boulangerie, ens quedem sorpresos de la gent que parla català, ens creuem amb uns quants ciclistes i ens adonem que aquests francesos van gairebé tots amb dobles i alguns amb unes forquilles importants. Al vespre anem a sopar un bar del poble unes pizzes boníssimes mentre veiem el derbi en diferit (el passen mitja hora més tard del què s’està jugant), si ho arribem a saber tampoc feia falta.
Ens en anem a dormir amb l’esperança que l’endemà el vent hagi encalmat... però no, el vent encara bufa amb més ganes. Bueno, al menys no plou!
Ens aixequem amb temps però com sempre acabem ana
nt amb presses, sort que hem dormit a 100 metres de la sortida. La sortida és oberta de 8:00 a 9:00, hi arribem a les 7:55 i ens adonem que hi ha gent que ja ha començat la ruta, així doncs que quan encara no han tocat les 8:00h ens posem en marxa, tenim la intenció de fer la ruta tranquil·lament, sense l’estrés de les curses, tot i així sortim agafant un bon ritmet.
Ens aixequem amb temps però com sempre acabem ana
Aviat encarem la primera pujada del dia, era d’esperar si hem de fer 2700 metres de desnivell positiu d’algun lloc hauran de sortir. Corriol, pista ampla de pujada i corriol, com que la sortida és lliure no es fan embussos, perfecte! Superada la primera pujada que ens serveix per escalfar agafem el primer corriol-trialera-single track de baixada, que seran una tònica durant tota la ruta.
Més o menys la ruta va alternant pujades de pista llargues amb single tracks de baixada acollonants. Ara entenc perquè hi ha tan endurero suelto, les baixades s’ho mereixien, tot i que la majoria són ciclables, tenen passos complicats i són llaaargues..... així doncs que ens passem les pujades avançant gent i les baixades apartant-nos de tant en tant per deixar pas al endureros més embogits.
Al km. 28 arribem al segon “Ravito”, sí, sí, ho heu llegit bé, és el nom curiós que reben els avituallaments. Allà coincidim amb un grup de 3 catalans, inconfusibles ja que un d’ells porta el maillot de Bicis Esteve, el pobre busca desesperadament alguna beguda isotònica entre l’aigua amb gas, Ondina, suc de grosella, catcola (tot un detall) i altres estranys beuratges que ens ofereixen per hidratar-nos. Sortim del Ravito i agafem la pujada més llarga de la ruta, uns 7kms, comença amb un aire en contra o a favor depenent de cap a on agafem la corba que era d’allò més emprenyador, a part de la força extra que et feia fer,


Després de les degudes queixes per haver d’empènyer la bici arriba com no un altre desitjat single track de baixada i toca deixar-se anar. Aquest cop el Santi baixa darrera meu i em dona confiança perquè sé que no estic tan pendent de que em passi per sobre un kamikaze francès. Waw, passo per llocs que no ho hagués dit mai, en d’altres però m’acollono i baixo a peu. El Santi no para de repetir, quina ruta més guapa!! I la veritat és que ens distraiem d’allò més.
Desemboquem a una pista més rodadora, tornem a fer-la petar amb la Mary que si entrena 4 cops a la setmana, que si s’està preparant per aquesta cursa... i ens passa l’estona ben distreta, ens indiquen que a tres quilometres hi ha l’últim avituallament, ens enfilem a un turonet on hi ha unes vistes esplèndides del Canigó.




Per fi agafem la baixada, estic més contenta que un gínjol, ve
ig Ille Sur Tet als nostres peus i il·lusa de mi em penso que hi arribarem tot baixant, però no, arribem a una pista i les fletxes senyalen just en contra-direcció, miro el comptaquilòmetres i encara en falten ben bé 10! Així doncs que amunt altre vegada, mare meva i ara ens torna a tocar el vent fort i de cara, el paisatge em recorda al darrera de Sant Llorenç, es devia cremar fa uns anys i és evident que per allà a ple estiu t’asfixies.

Feia dies que no fèiem tants kilòmetres i les cames ho noten, sort que és l’última pujada i això anima, al final sí agafem l’últim corriol i de baixada, llàstima que és més pedregós del què em ve de gust a aquestes alçades de la ruta, els braços, després de tant descens ja comencen a estar encarcarats igual que els dits que els tinc fets pols de tant frenar. A més el vent no ajuda gens, estic a punt d’anar
Arribem a “La Catalane” després de 7 hores de ruta, amb la satisfacció d’haver fet prous kilòmetres, un bon desnivell, un munt de corriols molt divertits i a sobre fent amics.
Els de l’organització ens reben amb un vinet per vermut, mentre esperem el dinar: unes boles de carn amb arròs lleugerament picantones, amanida i per postres coca i formatge, la veritat és que no està malament per 10€!
Dinem tot comentant la jugada amb els catalans i finalment ens acomiadem de la Mary i el Jean-Marc, que tenen una bona tirada.
Després d’una bona dutxa al camping recollim i cap a casona tot recordant la ruta i amb molta satisfacció d’haver vingut fins aquest racó de món, molt recomanable!
Mary, Jean-Marc: c'était un plaisir pédaler avec vous! Merci pour les photos! Une santé et des pédales!