Riudarenes. La guarrada continua

Un diumenge més hem estat dels més matiners en arribar a la Selva, avui tocava Riudarenes. El fred que hi fotia era l’autèntic fred de la Selva, el típic dels altres anys i que fins ara ens havia respectat, es deia que podíem estar a uns -4º! A sobre, per variar, ahir va caure un xàfec a la zona de nassos amb pedregada inclosa i el gel s’havia mantingut tota la nit o sigui que una capa blanca cobria el paisatge.
Inscripcions i salutacions, al Santi i a mi no hi havia qui ens tragués de l’hotel on t’havies d’apuntar, s’hi estava de bé! Aquest cop sembla que hi ha més gent, forces noies també, la competència està garantida, espero trobar-me millor que la setmana passada que vaig acabar mooolt rallada i amb males sensacions sobretot pujant.

--------------------------------------------La Núria i el fred
Després d’escalfar una mica amb el Ruben i trobar-nos a l’Aurora que encara s’està recuperant de l’operació del genoll i per tant només ha vingut d’espectadora, prenem posicions i ens fotem de fred esperant la sortida.
Per mi la sortida es crucial per tal de començar animada la cursa i hi poso totes les ganes del món, després de superar les primeres frenades, arrenco bé i intento avançar tantes posicions com puc, per la dreta, l’esquerra... veig que tinc a la Núria al costat i de cop i volta el noi de la meva dreta rellisca amb la carretera gelada, amb ell uns quants més darrera, uf, ens hem salvat d’una de bona! La Núria tira i m’és impossible seguir-la però és clar, tampoc em sorprèn! Em quedo intranquil·la pensant que potser el Santi que venia darrera no hagi “pillat” amb la caiguda, espero que no... em passa el Ruben just al inici de la primera rampa, i a la segona el Santi, menys mal ara ja puc respirar tranquil·la.
Anem fent amb el Santi ven a la bora i arribem a un corriol que rodeja una ermita junts, aquí m’aparto per baixar a peu una forta pendent amb esglaó al mig i ell m’avança, torno a pujar i faig la resta del corriol de baixada la mar de bé, m’encanta. Llavors el corriol passa a ser de pujada i davant sento al Ruben xerrant amb el Santi, això em motiva i m’esforço fins atrapar al Ruben. M’explica que no ha pogut passar per sota un arbre que hi havia mig caigut a la pista i anem fent en paral·lel mentre comencem l’ascensió a Argimon, que es veu molt amunt. De totes maneres aquesta pujada no m’espanta, prefereixo una pujada llarga i constant, li agafo el ritme i anar fent que no pas aquestes super rampes brusques que t’apareixen del no res. Em quedo uns metres darrera el Ruben però encara veig al Santi avançant gent, nosaltres també en passem uns quants, em trobo còmoda i passo el Ruben, penso que em foterà un pal a la baixada que més em val treure-li uns metres ara, jejeje.
I com no després de pujar toca baixar i a Riudarenes no pot ser d’una altra manera que per trialera - corriol. Quan veig el corriol de baixada el recordo, la primera part és per on vem pujar l’any passat. El noi que hi ha a l’entrada em diu que aquest any es pot baixar que no és tan difícil com la baixada de l’altra edició i jo que me’l crec, agafo la primera corba, la segona i patapam! Rellisco i al terra, res greu però quan vull alçar-me alguna cosa m’ho impedeix, tinc un esbarzer enganxat ni més ni menys que al llavi, desenganxo la punxa i avall que fa baixada, veient el panorama alguns troços els baixo a peu, mentre el gust de la sang m’omple la boca, egggs, dec fer peneta perquè hi ha gent al llarg del corriol i alguns amb miren amb cara d’esperverats i una senyora em diu que si vull demana assistència mèdica!!!
Evidentment baixant em torna a passar el Ruben, després del pinyo em costa agafar confiança tot i que passo per alguns trams que ni jo m’ho crec, d’altres a pota i va que xuta.
S’acaba el corriol i agafem pista de baixada, llàstima amb lo que m’agrada i no la faig prou bé perquè no hi ha manera de que m’entrin els pedals i he d’anar més a poc a poc del compte per controlar. Em passen uns quants, gggrrr.
Tot i que avui em sento molt millor que la setmana passada, tinc la sensació que en qualsevol moment apareixerà la Maribel de Bicis Esteve o alguna altra noia i em fotran un pal, em motivo per anar el més ràpid possible pensant que com més canya li foti menys temps em treurà la Núria.
Anem a parar a baix al riu, m’anima sentir que vaig segona i encara apreto més, travesso el riu sense problema i anem per un camí enfangadíssim del costat, per més que m’esforço costa avançar, estic fins el monyo de fang!!
Després d’una pujadeta arribem a un avituallament, ostres tinc gana i se’m fa la boca aigua en veure que hi ha galetes, plàtan... i jo no puc parar, m’acosto a la taula que casi la bolco i arreplego un tros de taronja, mmmmm.
Seguim per una pista amplíssima, que s’acaba aviat i comença un bucle, sento: pujada dura a l’esquerra així doncs que platillo i amunt, la supero, que bé! I com m’animo quan veig al cap damunt de la pujada el mallot vermell del Basolí, és el Ruben, ara però no l’atrapo. Seguim per un corriol ratoner que combina trams de baixada amb trams de pujada, m’emprenyo perquè el terreny està entre enganxós i enfangat i no faig bé ni dos pujades seguides, peu per aquí, peu per allà, les baixadetes però estupendes. Torno arribar al bucle i em diuen 3 quilometres de corriol i 2 a meta, faig la gran suma i em veig a meta en 5 quilometres, res més lluny de la realitat...
Els 3 quilometres de corriol se’m fan bastant pesats, trobo gent de la curta que s’aparten bastant ràpid, les roderes estan més que marcades i t’obliguen a seguir un traçat exacte si no vols anar a parar al terra, sort que un noi que tinc darrera m’anima, fort aquí, cul enrere allà, llàstima que el pobre cau en una pendent i segueixo sola. En un tros que el corriol desemboca en una pista no veig les cintes grogues i segueixo per la pista que a més es plena de roderes, sort que aviat me’n adono que no vaig bé i torno enrere, retrobo el camí, crec que no ha passat ningú. Segueixo mosquejada, en algun altre tros ja havia dubtat i és que el color groc pàl·lid de les cintes i les marques mig borrades del terra no eren prou clares.
Al final d’un corriol ve una pista de pujada, coi que dura, i aquí sí que atrapo de nou al Ruben, me’n faig creus. Fem un tallafoc de baixada, jo davant i ell darrera, quina pressió, intento baixar sense frenar-lo massa al final de tot, quan entrem al bosc, em menjo un arbre i m’adono que el Ruben no em segueix, també ha caigut! D’aquí al final anem fent bastant a prop, jo una estona davant, ara ell, creuem un riu bastant ample i que baixa amb ganes, en faig 3 quarts però acabo fotent-hi els dos peus quan l’aigua gelada arriba a mitja forquilla, apa que han avisat els espectadors que era més fàcil per l’esquerra! Queda poc i tinc unes ganes enormes d’arribar se’m fa molt pesat aquest tros de pista ràpida, bueno ràpida fins que tornem arribar a una zona tota enfangada, metres i metres de fang pur i dur, com si no n’haguessim vist prou i un que hi ha allà ens diu que encara falten 2 quilòmetres, a sobre no paro de pensar en el “circuitet” que ens han muntat abans de meta. Apa doncs, un cop ja ets al poliesportiu, pujada d’herba amunt, la baixada, corba enfangada cap a la dreta, pontent de fusta i sí l’arribada!! Quina alegria, em confirmen els de la federació que he arribat segona!

El Santi m’explica que no s’ha trobat tan bé com la setmana passada però tot i així estic segura que ho ha fet de conya i m’ha tret uns bons minuts. Això sí, també tenia problemes en enganxar-se als pedals i en una baixada se li ha deixat anar el genoll i ha trencat la palanca de bloqueig de la Magura! Si ens sortirà car aquest Premi de la Selva!

La fem petar amb la Núria, el Charlie, la Carol, el Miquel, el David, l’Aurora ... i arriba l’hora dels podis, sembla mentida, el de fèmines el tenen clar, rarament aquest cop els Màster 50 són els que s’han d’esperar als últims i a més han de repetir el podi.
Classificacions

I per rematar el dia un dinar estupendo!

La setmana vinent més, és que aquesta gent no ens deixen ni descansar un cap de setmana, Vilobí d’Onyar ens espera.