dimarts, 26 de maig de 2009

Los 10.000 del Soplao: Acollonant!!


És difícil explicar les vivències d’aquest cap de setmana, podríem resumir-ho en què ha estat acollonant!
Tothom que hi hagi participat pot tenir opinions diverses sobre aquesta prova, però crec que no m’equivoco si dic que tots coincidim en dir que són impressionants els ànims i atencions que reps durant tota la cursa, no havia vist mai res igual: per treure’s el barret. Aupa per aquesta organització i afició cantàbrica!

Tot va començar el divendres, després d’un viatge llarg amb la Petitona on el Santi va haver de conduir gairebé tota l’estona perquè jo estava morta de son, vem arribar un poble anomenat Cabezón de la Sal. Aviat ens vem trobar amb en Miquel, la Conchi i el David i vem aparcar al costat de la seva autocaravana per muntar l’acampada hippy que una ocasió així es mereix.


Mentre recollíem els dorsals i els xips van arribar la Noe i el Ribi, quant temps que feia que no veia a la Noe, ja era hora! No podíem anar pel poble sense que la gent parés a la Noe per desitjar-li sort per aquest any, i és que no pot ser haver participat en les dues primeres edicions i no haver acabat per problemes mecànics, així que aquest era el seu tercer any i com diu la frase a la 3era va la vençuda!
Els Totgas family ens van convidar a sopar un magnífic plat de pasta a la carbonara per agafar forces per l’endemà. Mentre la fèiem petar i començàvem a celebrar el cumple de la Noe una mica abans d’hora.

La veritat és que vem anar a aquesta prova sense més ambició que la d’acabar-la i per això tots els consells eren bons, així que escoltàvem atentament els consells del Ribi, els càlculs de la Noe (nada si sólo són 60 kms de subida, jejejejeje)... i entre ells i el Miquel ens van convèncer de no agafar les llums, cosa que en principi tenia prevista i és que mai abans no havíem participat en una prova tan llarga i no saps mai què pot passar, problemes físics, de coco, mecànics...

M’havia mirat el perfil 3000 vegades i havia arribat a la conclusió que els dos primers “portets” no comptaven, lo bo començava amb el Soplao i a partir d’allà era qüestió d’encarar els 5 ports de la manera que fos, més ràpid o més lent, pujar-los per després apretar fort baixant i així aconseguir pujar la mitja per arribar a una hora decent a meta.

Un altre factor important era el temps. Vem arribar a Cabezón amb el terra ben humit i el cel ben ennuvolat, les previsions eren de pluja i aquesta no ens va fallar, a les 3:30 de la nit va començar a ploure i no va parar ben bé fins que vem sortir de la furgo gairebé a les 7:00h, així que per no fallar a la tradició fang n’hi hauria, ara lo important era resar perquè no ens caigués cap aiguat a sobre durant la prova i la veritat és que el temps ens va respectar d’allò més, boira, pluja suau i solet: una mica de tot i res en excés, perfecte!

Aquest cop m’havia plantejat sortir tranquil·la per no cansar-me massa des d’un bon principi però el Santi em va dir que no era el dia, que sortís a tope que hi havia molta gent i val més agafar bona posició. Abans de sortir inflem les rodes de les dues bicis, la de darrera del Santi com de costum des de que porta el tubeless està molt baixa, però com que sol ser habitual.. després de passar pel Roca amb no prouta satisfacció ens apropem a la sortida, l’avinguda està impressionant, plena de bikers de tots colors i és que 1.100 participants no està malament. Ens trobem el David i l’Àngel, localitzem a la Noe i ens posem amb ella... Quin cangueli!
Terrabastall de petards i es dona la sortida, surto del poble amb el Santi al costat, ens passa la Noe com una bala, un cop s’acaba la pujada d’asfalt foto el turbo i començo avançar posicions, agafem la pista de terra i al segon bassal que agafo sento el típic “clec” que ja comença a cansar: punta del sillin amunt, apa que no ha estat res, només queden 160 kms!!

Miro enrere i el Santi no em segueix, normalment m’atrapa més endavant o sigui que confio en què el genoll no li foti la punyeta més del compte i pugui sentir-lo al cap d’un rato prenent-me la posició. Miro endavant i veig a la Noe, acabem de sortir, penso que podem rodar una estona juntes però després de xerrar una mica la deixo enrere, aquí penso que l’estic cagant, no sé dosificar i aquestes apretades al principi no poden ser bones, però com que ja hi estic posada... mica en mica van passant els primers quilòmetres, en unes de les primeres pujades ens trobem un primer grup de nois animant, i sento:
- Venga campeona que vas primera!
Jo al·lucino, no sabia que no hi haguessin més noies davant i això que n’hi havia unes 20 d'inscrites, de les quals només conec a la Noe i per tant no sé com de fortes estan les altres, penso que no durarà gaire i que en qualsevol moment alguna m’atraparà i em treurà les pegatines però la veritat és que el tema no em preocupa gens. Un dels nois es posa a córrer darrera meu fins que em posa un pom de flors a la motxilla, mare meva si en sentiria a parlar, tothom feia guassa amb les meves flors!

Passem per Caviedes on hi ha el primer avituallament, portem 22 kms i no me’n he ni enterat, és l’únic avituallament on no paro però és per flipar la de gent que hi ha i com animen!
Segueixo endavant, tot i que ho intento, especialment en els trams de carretera, no aconsegueixo anar bé amb cap grup, així que vaig fent al meu ritme. Sento un grup que parla de les rampes de la Cocina i diuen que estan a punt d’arribar, uf i jo que prefereixo trobar-me les coses i no pas estar-les esperant. I quan arribo a les rampes són impressionants, no pel desnivell en sí que déu n’hi do, sinó per la gent que hi ha! Animen a tothom però quan veuen arribar a una noia, tots es bolquen a aplaudir-me i engrescar-me, tan que em poso nerviosa, no trio bé la traçada i davant de tothom em rellisca la roda del darrera i desmonto, quina vergonya!!

Apa un tros a peu cap dalt i de seguida que puc torno a pedalar rampa amunt i aviat arriba el fang, que dins del què cap està prou sociable, el xef xef és considerable però pel què hem sentit està molt millor que els altres anys, aquest tros el puc fer gairebé sencer i recupero una mica de confiança. Quan s’acaba el fangar ens trobem una cisterna i gent de l’organització per rentar i engreixar les bicis, em va de conya, així em treuen l’excés de fang dels frens i vaig més tranquil.la, ara només falta que no plogui i així segur que no hem quedo sense pastilles.


Llavors comencem pròpiament lo què és l’ascensió al Soplao, el primer port del dia, la boira ens acompanya i també una euga que es posa a trotar entre el biker de davant i jo, quina impressió sort que un altre noi la despista fent tot de sorolls estranys. De cop la pista planeja una mica, la boira escampa i apareixen davant nostre els Picos de Europa nevats, està maquíssim, em penso que ja he coronat el primer port però no, allò és per despistar, una mini baixada i carretera a munt fins les coves del Soplao, uf el primer port en serio i ja em fan mal les cames.


Arribo al avituallament i aquí sí que paro, ho tinc molt clar, no he anat a guanyar res i no em fa res perdre alguns minuts als avituallaments, menjar i beure bé no m’ho traurà ningú. Les atencions són increïbles, sense adonar-me’n algú m’està engreixant de nou la cadena, un altre t’omple el bidó, mentre t’oferixen plàtans i taronges, et pregunten com estàs i t’expliquen que ojo amb la baixada que ve que està molt enfangada, té reguerots i algun tram pica bastant...
Al avituallament amb trobo amb el David, em diu que no està fi, que ha vomitat, l’animo i surt una mica abans que jo. Em bec un got de cola, menjo mig plàtan i em guardo l’altra mig a la butxaca ara no m’entra res però he de menjar que ja portem 35 kms. Agafo la baixada amb unes ganes tremendes però se’m tallen en sec quan veig sortir volant al del meu davant, però hi ha voluntaris per tota la baixada i l’atenen de seguida.
Quan s’acaba el fang, comença una pista emporlanada i ratllada que emprenya moltíssim, amb els braços tremolant arribo a la carretera al poble de Celis on també han posat una carpa taller, que no faig servir i on em trobo un noi que va repartint troços de paper als participants perquè en rentem la cara de fang, una vegada més impressionant. Aprofito el rodar fàcil per asfalt per menjar-me el tros de plàtan que em queda. L’asfalt però se’m fa molt pesat, puja lleugerament i em carrega molt les cames, això dels falsos plans no és lo meu, sort que els que em passen m’animen i tota l’afició també, n’hi ha per tot arreu!

Passat Puentenansa s’acaba l’asfalt i agafem una pista a l’esquerra, creuem un riu força sec amb uns pedrots enormes i no caic en què aquest és el riu de l’any passat on tothom es va haver de mullar de valent per passar-lo, així que continuo endavant esperant encara trobar-me el famós riu.

Passem per un altre poblet, Carmona, és superautèntic els autòctons són boníssims, animen com tots però la vestimenta rural els delata. Tornem a agafar un tros de carretera i de pujada suau i quan la deixem ja és per encarar-nos amb les rampes del Monte Aa, són les més dures de la ruta del 22% - 25% i amb aquest ditxós asfalt granulós i ratllat, sort dels ànims de la gent. La resta de pujada és més portable, i un cop dalt ja puc pensar que “només” em queden 3 ports, els més llargs però sense rampes tan pronunciades. Per no atabalar-m’hi massa començo a baixar a tope amb el plat gran sense pensar en el què queda, m’alegro de que gairebé no em passa ningú i això que fa baixada! Arribem de nou a la carretera, demano als companys quan falta per l’avituallament, i és que m’ha agafat una gana... però de seguida em distrec ja que arribem a Ruente on ens està esperant una orquestra i un munt de gent per veure’ns passar per damunt el pont medieval, quina passada!! És espectacular i emocionant!


Un cop passat el poble m’atabalo, no em sento amb masses forces, vull arribar al avituallament, em passa força gent i no puc parar de pensar que el més dur encara ha de venir. Portem més de 60 quilòmetres i el Santi encara no m’ha atrapat, m’ensumo que alguna cosa li haurà passat.
Per sort arribem al tan esperat avituallament de la Campa de Ucieda, com sempre ens estan esperant amb els braços oberts, neteja de bici, engreixada i totes les atencions possibles, fins i tot neteja d’ulleres inclosa, lo mai vist. Demano que em facin una foto i l’Eva, una noia molt simpàtica de l’organització em fa un book sencer! Com no també em reomplen el bidó, menjo un plàtan i uns quants troços de taronja i ja més animada, engego a pel Moral!


I és que s’ha de tenir moral per pujar el Moral, coi de port, no tenia n’hi un descans, això sí, és d’allò més constant, 12 kms de pujada continuada d’entre el 6% i el 8%, per variar no em trobo bé amb ningú pujant, m’atabalo mirant el comptaquilometres i l’altimetre, per rematar-ho ha sortit el sol i fa caloreta, així que intento fer alguna foto en marxa per distreure’m una mica, el paisatge s’ho val. En aquestes que m’avança un noi amb maillot de zebra que s’ofereix a fer-me una foto i aquell tros em passa més amè. Un cop ha pres la instantània em deixa enrera i segueixo de nou sola, el pitjor és arribar a una corba i veure el què queda... em plantejo parar i rescatar un gel de la motxilla, però no tenia previst prendre’l fins atacar el següent port així que em resisteixo i segueixo amunt, quin remei.

Em noto les cames buides i amb una fluixera... sort que més amunt la cosa suavitza una mica, un senyor ens anima tot fent sonar una esquella de vaca i fins i tot hi ha un tramet de baixada ideal per respirar i agafar l’últim repatxó abans de fer el cim.
Arribo al control marejada i tremolant, no de fred sinó de fluixera, però alhora contenta d’haver superat el tercer port, vinga que només m’en queden 2! Miro enrere pensant que el Santi, la Noe o el Totgas poden estar a punt d’arribar però no els veig, uf estic una mica cansada d’anar sola i és que no hi estic acostumada...
Bec isotònic que m’ofereixen i aprofito per prendrem el gel, pensant en què em faci afecte per pujar el següent port.

Per variar m’animen moltíssim i em diuen que a baix hi ha l’avituallament amb els entrepans. Així que em pujo els manguitos i a recuperar la mitja s’ha dit, em tiro de nou amb el plat gran avall, si feia un moment el sol apretava, a mitja baixada el cel es posa negra i comencen a caure gotes... res important de moment, desitjo que no passi d’aquí. La pista és molt facilona, amb algun pont que creua rierols, intento no pensar-hi però se’m posen els pels de punta només pensar que més endavant hauré de tornar a pujar per aquí... em consolo pensant que ja he superat la meitat del recorregut, que sense proposar-m’ho encara vaig primera i que no m’estic creuant amb els que ja tornen, mirat així la cosa pinta prou bé, llàstima tenir les cames cansades, jejeje. Arribo al avituallament del Cruze de Juzmeana pensant-me que és el de l’entrepà i es veu que no, que aquest és el control de pas de la tornada, el que tanquen a les 22h. Ja que hi sóc ataco de nou amb la cola que és el què més de gust amb ve, un plàtan per variar i endavant cap a Barcena Mayor.
Una mica més endavant trobo l’avituallament famós, només arribar un noi m’agafa la bici mentre m’envia a menjar i quina decepció quan veig que els entrepans són de xoriço!! A qui se li ocorreix, només imaginar-me el gel que m’he fotut fa poc barrejat al estómac amb el xoriço m’agafen basques així que segueixo amb la meva dieta del plàtan i la taronja, això sí el tema de la hidratació el porto molt bé, trago més líquid que jo què sé! Aprofito per carregar-me les butxaques de tot lo comestible que porto a la motxilla, barretes i el segon gel a mans per si de cas! Si el Moral que eren 12 kms se’m ha fet etern i estava més fresca que ara, no vull saber com seran els 15 kms que ens esperen per arribar a Fuentes.


Per sorpresa el començament és més light, la pendent és suau i fins i tot hi ha algun descansillo, la pista transcorre al costat d’un rierol i per un bosc cobert molt bonic, que para una mica el ruixadet que torna a caure, a més em poso a xerrar amb en Luis un noi de la terra, per fi avanço uns quants quilòmetres amb algú! A més les cames, serà el gel o serà psicològic, les noto millor, o això és el què em pensava quan de cop i volta dos tendons interiors de la cuixa dreta se’m posen tiessos, ups, paro de cop i arrenco de nou amb cautela, per sort sembla que la rampa no evoluciona a més i segueixo pujant. Al cap d’una mica el Luis es queda, passa un noi amb el maillot de Cabezón de la Sal, no puc seguir-lo però el mantinc a distància, intento no perdre’l de vista i així va caient algun quilòmetre més.


Atrapo a un biker de Torrelavega molt simpàtic, tots em pregunten d’on sóc i és que el meu castellà té un accent mooolt diferent del seu, pugem un tros junts i m’explica com són els quilòmetres següents, que no em confiï que quan sembla que ja acaba no és així.. i anar fent ja en tenim un tros més. Uf, ja no vaig tan còmode seguint el seu ritme i els quàdriceps em tornen a bullir, m’intento motivar pensant que és el port més dur, que quan ja sigui a dalt tindré baixada una bona estona i només un port pendent... però defalleixo i paro un moment. Passa un altre noi del club de Cabezón de la Sal i intento agafar-li la roda per continuar a munt, no xerrem perquè ell porta els auriculars posats però pujo al seu costat i entre que pujo acompanyada i que torno a sentir crits de “campeona” arribo a dalt amb l’alegria d’haver coronat el port més llarg, sóc a Cruz de Fuentes, porto 108 kms, un munt de desnivell i són les 15:15, ostres doncs tot i anar amb les cames que no poden més les dades m’animen, així que em bec l’aigua que m’ofereixen d’un glop i començo a baixar amb l’Oscar del Club Valle de Buelna, el tio va amb una rígida groga d’allò més classicona.



Comentem la jugada, m’explica que ara toca el tram de fang impossible de pujar perquè com ja ens ha explicat tothom han passat una màquina i està impracticable... em deixa enrera, i tot que baixo el mes ràpid que puc no l’atrapo, caxis! Torna a fer núvol i vaig a parar a una carretera de pujada que no m’esperava, es veu que al port de Palombera és una mica més amunt. Sort de nou dels ànims de la gent que et fan treure forces de tot arreu perquè amb l’asfalt, a part de les cames petades, el sillin em molesta més que per pista... la carretera continua de baixada i uns quilòmetres més avall em trobo un avituallament, com no paro i la gent se’n alegra, es veu que no hi està parant massa gent allà.
Em menjo una palmera, per variar una mica del tema plàtan, un noi m’explica de nou el fang que trobaré als 200 metres de sortir i em recomana que hi passi a peu per no enfangar massa el canvi i frens de la bici... així que acollonida me’n vaig cap al fang... quina alegria quan veig que es pot fer perfectament, està força enfangat però on hi ha les roderes el fang està compacta i em plat petit i el segon pinyó ho pujo la mar de bé sense desgastar-me més del compte, el tram de baixada es matador, la famosa màquina ho ha deixat tot ondulat i el tracateo és considerable.

A Venta Vieja hi ha una carpa amb molta gent animant, així que agafo la baixada entusiasmada, avall va! Intento baixar ràpid però no hi ha manera, si que està malament el terreny i quan ja m’han passat 4 o 5 me’n adono que porto la forquilla bloquejada, quin desastre des del tros d’asfalt d’abans que no hi havia pensat! Desbloquejo i baixo molt millor, tot i que els braços i les plantes dels peus estan força perjudicats i és que porto més de 120 kms al cos, poques vegades n’he fet tants!

En un poblet ben petit la pista es converteix en carretera i baixo fins a Los Tojos, on també hi ha força expectació, el tram següent d’asfalt té unes esses d’allò més tancades, allà puc comprovar que no m’he quedat sense frens, estupendo!

Arribo a la carretera que ens porta de nou al avituallament del Cruce Juzmeana, ara sí que em toca parar i novetat: m’ofereixen un cafè o un xupito d’orujo, jejejeje em fan riure d’allò més però em mantinc fidel a la tradició i ataco amb les taronges i la cola. M’animen a tope, només queda l’últim port, i tot baixada, i ja ho sé ja però igualment... el cansansi és important. Només sortir ataco el segon gel, esperant que em doni forces per assolir de nou El Moral però és clar, el gel no fa miracles, tot i que no puja molt començo a pujar amb el pinyó gran i per tant, quan apareix una mica més de pendent he de posar plat petit i baixar un pinyó, aquesta cadència no la porto gens bé i em desmoralitzo, més quan em passa un biker més fresc que una rosa i el perdo de vista en un tres i no res, m’autoanimo quan em creuo amb els bikers que baixen, però aixecar el cap i veure fins on m’he d’enfilar no m’ajuda gaire. Què hi farem, trobo a falta al Santi, quan compartim aquests moments ell és el que m’ajuda a no parar, però com que vaig més sola que la una, durant la pujada paro tres vegades, aprofito per veure aigua i arrancar de nou amb plat mitjà, l’aguanto poc però al menys avanço a 8 per hora en lloc de 7.... passo pel costat d’un dipòsit, si no recordo malament ja falta poc per arribar a dalt, ara sí que hi poso totes les ganes i arribo a dalt feta pols però amb l’alegria de saber que només queden un parell de repatxonets i la gran baixada fins al poble!

Començo el descens, són les 17:35h, aviat em creu-ho amb els últims participants que pugen seguits del cotxe escombra, els animo i continuo avall com l’aigua, passo el primer turonet i el segon i encara hi ha el senyor amb l’esquella animant igual que quan he pujat fa un munt i mig d’hores, impressionant!
Vaig baixant a tota llet, no puc evitar pensar que com destaloni o punxi a aquesta velocitat em foto el pinyo del segle, però per sort tot va bé, se’m fa estrany perquè durant la baixada gairebé no hi ha gent animant i és clar, després de 150 kms on et trobaves gent a cada corba, a cada rampa i a cada cruïlla ara els trobo a faltar. Arribo a baix on hi havia abans l’avituallament de Campa Ucieda, aquí encara hi ha força gent animant, passo volant i sento que diuen:
- Mira la de las flores, ya se le han marchitado! Animo campeona que ya estás!

Els últims quilòmetres són per asfalt i planers, baixa lleugerament i hi ha algun mini-rapatxonet, intento aguantar el plat gran tota l’estona a veure si després d’anar primera tota la cursa m’avançaran aquí, jejejeje (no seria la primera vegada que em passa).

De cop apareix de no sé on un noi del foromtb i que em diu que em posi a roda, perfecte! Així que a tope darrera seu, veig un poble i penso que ja hem arribat però no, apareix un cartell que posa 6 kms per meta, després un altre que posa 4 kms fins a Cabezón de la Sal i aquests sí que se’m fan eterns, és un fals pla d’aquells que tan odio, sort del forero, els cotxes que passen pitant tot animant-nos i que arribant a Cabezón la gent de les terrasses es posa dempeus i tot!
Quan a l’entrada del poble veig al Totgas Junior no ho puc evitar i el crido:
- David!!
Immediatament veig una fletxa que posa META i se’m accelera el cor, el biker insisteix en què entri davant seu i flipo amb l’arribada, l’speaker a tot drap anunciant que arriba la primera fèmina, un munt de gent preguntant-me com m’ha anat, felicitant-me, dient-me on he d’anar a tornar el xip, fent fotos i l’Eva de l’organització emocionada com jo que em demana la meva càmera per immortalitzar el moment, la veritat és que estic radiant de felicitat i alhora em sento fora de lloc. Al final, he fet 10 hores 16 minuts, estic en un núvol i us he de confessar que encara avui no he baixat!



De seguida apareix el Jordi, Taxidriver, se’m presenta, ja que no havíem tingut el gust de coincidir fins ara, m’explica que ho ha hagut de deixar per culpa del genoll, és una màquina, volia fer-la amb una single-speed, l’any vinent segur que ho aconseguirà! Vaig cap a la carpa i em trobo amb l’Annabel i el Joan Blanch, estan entusiasmats amb el seu nou projecte, des d’aquí aprofito per desitjar-vos molta sort nois!



Entrego el xip, em donen el maillot de record i un plat de pasta, vaig al lavabo que després de mes de 10:30h ja em toca! Em rento la cara de fang, agafo aire i me’n adono que acabo de batre tot un repte personal, tan pels 165 kms com pels 4.200 de desnivell.

Em trobo el Ribi, no sembla massa content amb el resultat tot i que ha fet 19é i ja va net i polit, no té noticies de la Noe, cosa que vol dir que segueix en cursa, sort perquè un altre any sense acabar i em sembla que l’any vinent haguessin canviat el lema de la cursa per “el infierno de la Noe”. Però no, quan vaig a veure si arriba el Santi em trobo el Totgas que ha arribat, no ha tingut molt bon dia i una averia mecànica li ha fet perdre temps però està satisfet d’haver acabat i llavors arriba la Noe: aquest cop sí! Ens explica que ha anat petada des del km 15 i fins al final: ara entenc perquè m’ha deixat arribar abans que ella!

El Santi arriba una mica més tard, em confirma que només sortir havia hagut de desmuntar el tubeless i posar una càmera a la roda del darrera, a sobre anava sentint la gent que passava i li deia:
- Ostras averia tan temprano, pobre!
I per acabar-ho de rematar més endavant l’animaven:
- Venga campeona que vas muy bien, tienes a la cuarta allí delante!
Jejejeje si es que no es pot anar amb aquesta melena rossa pel món!


Més tard a l’entrega de premis, com tota la resta espectacular (especialment l’os que em van donar de trofeu) i vaig conèixer al Joseba León, el guanyador qui l’endemà va disputar i guanyar una altra prova, quin crack! I a la tercera classificada, la Merche i el seu marit, entre d’altres.

Per acabar-ho de rematar un bon sopar en una pizzeria amb la companyia de la Noe, el Ribi, el Jordi i el Miquel (de terres lleidetanes) i el Mariano, que va guanyar l’any passat i a qui encara no coneixíem.

En resum: que estic en un núvol del Soplao i encara no he aterrat!
pd: he robado fotos de todos los sitios, gracias :)

14 comentaris:

Annabel ha dit...

Esic plena d'orgull!!!! preciosa la cronica del Soplao, i un gran plaer poder-te fer petons a l'arribada.....Una abraçada als dos, us la mereixeu!

Jordi, Annabel i Roc

Marc Masague V. ha dit...

L´enhorabona! tant pel resultat com per la crònica, jo que hi vaig ser l´any passat llegin-te reconec tots els llocs i totes les vivencies viscudes, s´hi ha de tornar!

Mariano Ortiz Diego ha dit...

Enhorabona campiona!!!Per cert...ets la nova recordwoman del Soplao!!!Au continua pedalant aixi i dona records al Santi...segurament que ens veurem a Solsona!!
Mariano

Paco F.R ha dit...

Noia;..amb trec el barret....!!
Enhorabona pel resultat!!.Es la millor
amb diferençia...!!.La crónica es sensacional...!!
Records al Santi..
Muá,muá...!!

Noe ha dit...

Yo tambien cogi fotos prestadas tuyas, jajajaja
Has hecho un carreron tremendo. Ya quisiera yo haber podido seguirte ni que sea a 10minutos, jajaja.
Tienes muchas razones para estar en las nubes. El primer año del Soplao y bates el record feminino de la prueba, es para subirse a las nubes y quedarse alli una semanita....o más, que lo mereces.
Y eso que en algunas subidas hacia calor, porque si eres como yo, que con el calor te debilitas mas, si llega hacer mas fresco como los años anteriores, ni te cuento.
Me katxis, ahora tendré que ponerme las pilas para intentar seguirte mas de cerca!!!
Un abrazo

PD. Gracias por los regalos (el DVD y el palo), jajajajaja

Ada ha dit...

Annabel, plaer el meu al trobar-vos a tots tres a l'arribada!

Marc, hauries d'haver repetit aquest any! a veure si ens veiem!

Mariano gràcies! ja t'hem vist al video de Bike Zona. Fins diumenge!

Paco, els càntabres son la pers, ni copa de xupito ni res, una escultura enoooorme!

Noe, si lo he conseguido en parte es gracias a ti que me has pegado el gusto por ese sufrimiento tan bonito que son las pruebas de larga distancia, ojala podamos compartir muchas más!

Power ha dit...

Ada,li has pagat gaire a la Noe pq et fagi la cronica?

Clara ha dit...

Impressionant, no tinc paraules això si que té merit, quIna manera de patir per déu.
I això és sa? Felicitats a tots dos sou uns MAQUINAS

Petons

Noe ha dit...

Que es eso de ir a la Pedals devolverte el palo???
Santa Rita Rita, lo que se dá no se quita!
El palo es mio y me quedaré con el, jajajaja, ademas le he cogido cariño XDDDDD

Nava ha dit...

Me quedat parat, quins collons !! Us dono la mes sincera enhorabona, molta gent no en tindria ni ganes de presentar-se aquestes bestieses. Increïble, però cer, molt bona crònica molt emocionant, una altre vegada felicitats.

zoquero ha dit...

Ei! Enhorabona!! Peazo crònica!

Un petit error: al final parles d'"el Mariano" que va guanyar l'any passat ... i li poses un enllaç apuntant al meu blog jajajaajaj , pobret, no conec a aquest campió però no el degradis fent-lo apuntar cap al blog d'un globerillu jajajaaj ;)

Apa, Ada, a seguir així de bé en Santi i tu!

Santi ha dit...

Gracies Angel! Si es que estàs fet un campió jeejeje!! Per cert et vem trobar a faltar per Solsona aquest diumenge, ens veiem!!!

zoquero ha dit...

Pozí, jo també vaig em vaig trobar a faltar a mi mateix ahir a Solsona jejejej ;) i mira que m'hi havia inscrit i tot però porto un refredat mal curat i millor parar una mica i no deixar-ho avançar més. Cuida't aquest genoll, Santi!

nachogo ha dit...

Bien!!! lo pude leer gracias al traductor. Falta el relato de Santi así que solo podré felicitar a Ada, que me ha dejado de piedra, así como quien no quiere la cosa conservando y con cuidadin, va y gana y ademas no conocia la ruta. Me tienes impresionado ENHORABUENA. Lo de de la modestia debe ser cosa de las bikers-chicas. Espero veros el año que viene además de que en vez de dormir en casa me llevaré mi furgo a la quedada del Soplao a ver si el año que viene somos que dos y bien organizados.