La Garoutade

Fa un temps vem veure al blog de la Bea informació sobre una ruta a la Catalunya Nord: la Garoutade (vulgarment coneguda a casa nostra com “la Garrotada”) i al veure que era just al cap de setmana lliure del Gran Premi de la Selva vem decidir apuntar-nos-hi. Així que seguint les indicacions de l’organització, vem enviar 20 euros en un sobre per formalitzar la inscripció, es veu que a França la tecnologia punta de les transferències bancàries no ha arribat. Per sort, el carter de Ille sur Tet no va detectar els eurells en el sobre i van arribar a bon port.
Així que amb les inscripcions confirmades, no es podien fer el mateix dia, el dissabte a la tarda marxem amb la Petitona cap a Ille sur Tet, a uns 20 kms de Perpinyà.
Arribem a lloc i la tramuntana bufa que dóna gust. Ens instal·lem al càmping i ràpidament anem a buscar els dorsals. L’obsequi és el més estrany que ens han fet mai, ni mitjons, ni gorra, ni una samarreta, ni barretes energètiques, ni clauers, ni bolis d’entitats bancàries, etc... ens donen una ampolla amb un líquid de color de cacaolat, sí senyors, és un magnífic suc de préssec marró (per cert, l’he tastat avui i no està mal, jejeje).
Visitem el poble, atraquem alguna boulangerie, ens quedem sorpresos de la gent que parla català, ens creuem amb uns quants ciclistes i ens adonem que aquests francesos van gairebé tots amb dobles i alguns amb unes forquilles importants. Al vespre anem a sopar un bar del poble unes pizzes boníssimes mentre veiem el derbi en diferit (el passen mitja hora més tard del què s’està jugant), si ho arribem a saber tampoc feia falta.

Ens en anem a dormir amb l’esperança que l’endemà el vent hagi encalmat... però no, el vent encara bufa amb més ganes. Bueno, al menys no plou!
Ens aixequem amb temps però com sempre acabem anant amb presses, sort que hem dormit a 100 metres de la sortida. La sortida és oberta de 8:00 a 9:00, hi arribem a les 7:55 i ens adonem que hi ha gent que ja ha començat la ruta, així doncs que quan encara no han tocat les 8:00h ens posem en marxa, tenim la intenció de fer la ruta tranquil·lament, sense l’estrés de les curses, tot i així sortim agafant un bon ritmet.

Aviat encarem la primera pujada del dia, era d’esperar si hem de fer 2700 metres de desnivell positiu d’algun lloc hauran de sortir. Corriol, pista ampla de pujada i corriol, com que la sortida és lliure no es fan embussos, perfecte! Superada la primera pujada que ens serveix per escalfar agafem el primer corriol-trialera-single track de baixada, que seran una tònica durant tota la ruta.

Vídeo d'un dels corriols

Més o menys la ruta va alternant pujades de pista llargues amb single tracks de baixada acollonants. Ara entenc perquè hi ha tan endurero suelto, les baixades s’ho mereixien, tot i que la majoria són ciclables, tenen passos complicats i són llaaargues..... així doncs que ens passem les pujades avançant gent i les baixades apartant-nos de tant en tant per deixar pas al endureros més embogits.

Al km. 28 arribem al segon “Ravito”, sí, sí, ho heu llegit bé, és el nom curiós que reben els avituallaments. Allà coincidim amb un grup de 3 catalans, inconfusibles ja que un d’ells porta el maillot de Bicis Esteve, el pobre busca desesperadament alguna beguda isotònica entre l’aigua amb gas, Ondina, suc de grosella, catcola (tot un detall) i altres estranys beuratges que ens ofereixen per hidratar-nos. Sortim del Ravito i agafem la pujada més llarga de la ruta, uns 7kms, comença amb un aire en contra o a favor depenent de cap a on agafem la corba que era d’allò més emprenyador, a part de la força extra que et feia fer, aixecava la sorra seca de la pista que t’impactava de tal manera que feia mal i tot, per sort, canviem de vessant de la muntanya i el vent es normalitza. Aquí la pujada és més suau i atrapem a un grup que tenim davant, llavors comencen les rampes de veritat al costat d’una altra parella, aguanto el plat mitjà fins que ja no puc més i llavors platillo cap amunt. Quan semblava que ja ho teníem corba cap a la dreta i uf, un parell de rampes més... pim pam pim pam amunt i amb aquestes que entrem en un corriol, aquest cop però no era de baixada, glups toca carretejar la bici de tant en tant i no puc evitar pensar en St. Hilari. Aquí comencem a xerrar amb la Mary i el Jean-Marc, són de prop de París, així que tenen més de 800 kms fins aquí! Com que ells no parlen ni català ni castellà i nosaltres no tenim ni idea de francès fem pràctiques d’anglès. Són molt simpàtics i a partir d’aquí compartim gairebé tota la ruta amb ells, la veritat és que pugen bé i tenen bastanta tècnica baixant.

Després de les degudes queixes per haver d’empènyer la bici arriba com no un altre desitjat single track de baixada i toca deixar-se anar. Aquest cop el Santi baixa darrera meu i em dona confiança perquè sé que no estic tan pendent de que em passi per sobre un kamikaze francès. Waw, passo per llocs que no ho hagués dit mai, en d’altres però m’acollono i baixo a peu. El Santi no para de repetir, quina ruta més guapa!! I la veritat és que ens distraiem d’allò més.

Arribem a un altre ravito, un de la organització en sent parlar i aprofita per fer pràctiques de català, en aquest avituallament toca salat: fuet i formatge, això sí la taronja i el plàtan que no faltin. Després d’un petit descans tornem a arrencar, per variar primer pista de pujada, corriol de baixada i quan s’arriba a baix evidentment toca pujar, ens creuem alguns endureros que entre de pujada i la calor que està fent pugen directament a peu, alguns amb els mitjons fins els genolls, d’altres amb les proteccions penjant de la motxilla, i és que en aquesta pedalada hi ha bikers de tota mena.
Desemboquem a una pista més rodadora, tornem a fer-la petar amb la Mary que si entrena 4 cops a la setmana, que si s’està preparant per aquesta cursa... i ens passa l’estona ben distreta, ens indiquen que a tres quilometres hi ha l’últim avituallament, ens enfilem a un turonet on hi ha unes vistes esplèndides del Canigó.

Després baixem fins al riu Tet a l’alçada del poble de Rodes, un bonic poble enganxat a la roca on trobem l’últim ravito. Ens diuen que només falten 14 kilòmetres, però no ens diuen pas com son! Sortim del poble per un pont que creua el Tet i de cop i volta ens fan agafar un caminet que surt a ma dreta entre cactus i cactus i pedra i pedra, apa amunt hi falta gent, el lloc és ben curiós, anem agafant alçada al costat d’una cantera i per un corriol de vèrtic amb unes vistes estupendes sobre el riu. Així doncs que ens torna a tocar carretejar la bici ens molts trams... buf!

Per fi agafem la baixada, estic més contenta que un gínjol, veig Ille Sur Tet als nostres peus i il·lusa de mi em penso que hi arribarem tot baixant, però no, arribem a una pista i les fletxes senyalen just en contra-direcció, miro el comptaquilòmetres i encara en falten ben bé 10! Així doncs que amunt altre vegada, mare meva i ara ens torna a tocar el vent fort i de cara, el paisatge em recorda al darrera de Sant Llorenç, es devia cremar fa uns anys i és evident que per allà a ple estiu t’asfixies.

Feia dies que no fèiem tants kilòmetres i les cames ho noten, sort que és l’última pujada i això anima, al final sí agafem l’últim corriol i de baixada, llàstima que és més pedregós del què em ve de gust a aquestes alçades de la ruta, els braços, després de tant descens ja comencen a estar encarcarats igual que els dits que els tinc fets pols de tant frenar. A més el vent no ajuda gens, estic a punt d’anar per terra per culpa d’una ventada que tria la traçada per mi i m’envia directa per on no toca, ho salvo com puc i avanti tutti que ja hi som!
Arribem a “La Catalane” després de 7 hores de ruta, amb la satisfacció d’haver fet prous kilòmetres, un bon desnivell, un munt de corriols molt divertits i a sobre fent amics.

Els de l’organització ens reben amb un vinet per vermut, mentre esperem el dinar: unes boles de carn amb arròs lleugerament picantones, amanida i per postres coca i formatge, la veritat és que no està malament per 10€!

Dinem tot comentant la jugada amb els catalans i finalment ens acomiadem de la Mary i el Jean-Marc, que tenen una bona tirada.

Després d’una bona dutxa al camping recollim i cap a casona tot recordant la ruta i amb molta satisfacció d’haver vingut fins aquest racó de món, molt recomanable!

Mary, Jean-Marc: c'était un plaisir pédaler avec vous! Merci pour les photos! Une santé et des pédales!

Fotos de la ruta

Vilobí d'Onyar. Gran Premi de la Selva

Un altre cap de setmana a pasturar per la Selva i ja van tres de seguits, veritat que els circuits s’ho valen però fot un pal el diumenge al matí pujar fins allà... En fi, més adormits que no pas un altre cosa anem cap a Vilobí d’Onyar, avui com a mínim no plou i el dia anterior tampoc ha plogut, tot un luxe, segur que ens enguarrem però una miqueta menys!
Un cop a lloc, saludem la gent coneguda,inscripcions i caram aquesta oloreta tant bona? Preguntem a l’organització si és cosa d’ells i ens diuen que no, sortim del recinte tot seguint l’olor i trobem un forn a plena producció, impossible resistir-se!

Desprès d’esmorzar, ens posem l’uniforme i a escalfar una mica que fot un fred... aquí comença el meu calvari, porto el cap de setmana tirant de frenadols i vaig ofegat perdut al damunt de la bici, avui el dia promet!

Lo que també prometia era la carrera de les noies, avui hi eren totes les habituals més l’Anna Villar així que avui fer podi estaria més disputat que mai!
Al gra, ens posem sota l’arc de sortida i com és habitual davant d’ell unes 100 persones... la sortida diuen que és neutralitzada, ja tremolo.

Es dóna la sortida, fem dues cantonades i la primera caiguda, dos nanos pel terra amb bastant mala cara, comencem bé... sortim del poble i agafem pista, el tema és molt rodador per desgràcia meva que vaig asfixiat i la gent em passa de quatre en quatre, entre ells l’Ada que avui fa una sortida estratosfèrica i surt com un coet, lo dit avui el podi està molt car! , entre altres veig al Ruben passar però tampoc puc seguir-lo així que em concentro a barallar-me amb l’encostipat per no ofegar-me en l’intent!!
Més endavant atrapo la Clara, em poso al costat amb intenció de saludar-la però sóc incapaç d’articular paraula... desisteixo.
Per fi deixem la pista ràpida i enllacem amb una pujada potent de ‘platillo’, aquí em trobo una mica més còmode i faig un parell d’avançaments però el camí és estret i molt transitat i acabo empenyent la bici, a dalt una miqueta de pla i comencem els corriols trialeros però em trobo la gent fent cua i baixant caminant!! Si és que no es pot sortir tant lent, després et trobes aquestes coses...
En aquest moment la moral la tinc pels terres, penso que amb aquestes parades no recuperaré terreny. En tot sortim del tros tècnic i agafem un altre tros més rodador, emprenyat per la caminada surto treien xispes i sorprenentment vaig recuperant, anem enllaçant baixades,corriols i delicatessens varis, em començo a divertir!!
D’aquí enllacem amb una pujada ampla una mica llarga on visualitzo l’Ada i sóc un espectador de luxe d’una situació prou còmica:
A la pujada van dos pujant al seu ritme, per darrera va l’Ada amb un ritme prou fort per passar-los i així ho fa, lo divertit és que al passar ella, els dos es van mirar i van començar a tirar com a posseïts, l’Ada que no afluixa i jo d’espectador del combat jejeje! Al final un aconsegueix passar-la,l’altre desisteix rendit i jo que faig uns riures!!
Després de la batalleta, atrapo l’Ada i fem junts un tros de tallafoc, d’aquets malparits que apretes les dents per baixar la forta pendent i un cop a baix et trobes una paret per pujar...
Sortim del tallafocs i un altre pujada simpàtica on diviso al Ruben, tota una motivació així que apreto i a per ell!! Quan em veu no es pot estar de dir-me, avui també? Doncs sí per sorpresa meva ja que en aquest punt ja portem gairebé un hora de carrera, avui no contava en poder-lo atrapar!
Tot això em dóna moral i sembla que l’encostipat s’ha rendit, per primera vegada en una cursa vaig clarament de menys a més i això fa que em diverteixi.
Tot i ser la cursa més rodadora quan arriben corriols, em fan suar de valent, hi han unes pendents i uns esglaons importants que en alguns trams tinc importants problemes per mantenir-me al damunt de la bici, d’altres directament m’espanto i baixo corrent i com no també em marco algun recte.... En fi encara queda molt per aprendre!!! . Una de les curiositats de la cursa es que hi havia premi de muntanya, situat cap allà el quilòmetre 20 i amb un pernil de premi que quan vaig arribar jo ja se’l deurian estar fotent!! Lo curiós del tema és que t’esperes una pujada llarga,un port i lo que et trobes és un corriol de pujada amb una pendent que no el feia ciclabe... i et pasess el premi de muntanya empenyent la bici!! Quin humor!

Com no potser d’una altra manera en l’ultima part de la cursa passem per un camí amb dos pams de fang, això és La Selva, ja m’estranyava a mi que fos tot tant net... en els últims deu quilòmetres em vaig trobant gent coneguda, amb els que acostumo a rodar en altres curses, yuhuuu he recuperat terreny!
Amb tot, en els últims tres, o així, veig a la Núria això em torna a motivar per apretar i intentar atrapar-la i ho intento però encara haig de menjar moltes sopes per atrapar-la jejeje!!
Gràcies a aquesta motivació em quedo a terra de ningú, els de davant que no els atrapo i de darrera he obert forat. Almenys això em creia, ja que en el últim quilòmetre en un pla em passa un bicis Esteve que sembla que porti un reactor!! Lo curiós del tema és que a Bescanó em va passar el mateix paio també en els últims dos quilòmetres!

Només arribar m’emporto un bon ensurt, escolto el Moradell dient per el micro que una noia ha caigut i que la porten en ambulància... deixo la bici i vaig volant a preguntar qui és, em diuen que és una noia de l’Esteve. Respiro tranquil, aprofito des d’aquí per enviar molts ànims i desitjar una ràpida recuperació a la Maribel.
Al cap de poc, veig arribar al Ruben corrent com si el perseguís el mateix dimoni i més o menys, alço el cap i darrera a la caça ve l’Ada!! Quin parell!!

Ada controlant els Jutges ________Basolí Team

Un cop reunits a per la buti ,els donuts i ha comentar la jugada que tot no ha de ser patir!! Ara que ja respiro amb normalitat sí que puc saludar a la Clara, amb la qual ens coneixem totes les batalletes de cadascú gràcies als blogs però que encara no coneixia en persona.
I veure els podis que avui són memorables, no tots els dies es pot veure l’Ada compartint podi amb l’Anna Villar, impressionant!!

I amb aquesta ja hem acabat lo que podríem dir les carreres normals, ja ho sé encara queda una però és que de Sant Mordor Sacalm es pot dir de tot però el qualificatiu de normal no l’hi va gens bé....

Classificacions

Riudarenes. La guarrada continua

Un diumenge més hem estat dels més matiners en arribar a la Selva, avui tocava Riudarenes. El fred que hi fotia era l’autèntic fred de la Selva, el típic dels altres anys i que fins ara ens havia respectat, es deia que podíem estar a uns -4º! A sobre, per variar, ahir va caure un xàfec a la zona de nassos amb pedregada inclosa i el gel s’havia mantingut tota la nit o sigui que una capa blanca cobria el paisatge.
Inscripcions i salutacions, al Santi i a mi no hi havia qui ens tragués de l’hotel on t’havies d’apuntar, s’hi estava de bé! Aquest cop sembla que hi ha més gent, forces noies també, la competència està garantida, espero trobar-me millor que la setmana passada que vaig acabar mooolt rallada i amb males sensacions sobretot pujant.

--------------------------------------------La Núria i el fred
Després d’escalfar una mica amb el Ruben i trobar-nos a l’Aurora que encara s’està recuperant de l’operació del genoll i per tant només ha vingut d’espectadora, prenem posicions i ens fotem de fred esperant la sortida.
Per mi la sortida es crucial per tal de començar animada la cursa i hi poso totes les ganes del món, després de superar les primeres frenades, arrenco bé i intento avançar tantes posicions com puc, per la dreta, l’esquerra... veig que tinc a la Núria al costat i de cop i volta el noi de la meva dreta rellisca amb la carretera gelada, amb ell uns quants més darrera, uf, ens hem salvat d’una de bona! La Núria tira i m’és impossible seguir-la però és clar, tampoc em sorprèn! Em quedo intranquil·la pensant que potser el Santi que venia darrera no hagi “pillat” amb la caiguda, espero que no... em passa el Ruben just al inici de la primera rampa, i a la segona el Santi, menys mal ara ja puc respirar tranquil·la.
Anem fent amb el Santi ven a la bora i arribem a un corriol que rodeja una ermita junts, aquí m’aparto per baixar a peu una forta pendent amb esglaó al mig i ell m’avança, torno a pujar i faig la resta del corriol de baixada la mar de bé, m’encanta. Llavors el corriol passa a ser de pujada i davant sento al Ruben xerrant amb el Santi, això em motiva i m’esforço fins atrapar al Ruben. M’explica que no ha pogut passar per sota un arbre que hi havia mig caigut a la pista i anem fent en paral·lel mentre comencem l’ascensió a Argimon, que es veu molt amunt. De totes maneres aquesta pujada no m’espanta, prefereixo una pujada llarga i constant, li agafo el ritme i anar fent que no pas aquestes super rampes brusques que t’apareixen del no res. Em quedo uns metres darrera el Ruben però encara veig al Santi avançant gent, nosaltres també en passem uns quants, em trobo còmoda i passo el Ruben, penso que em foterà un pal a la baixada que més em val treure-li uns metres ara, jejeje.
I com no després de pujar toca baixar i a Riudarenes no pot ser d’una altra manera que per trialera - corriol. Quan veig el corriol de baixada el recordo, la primera part és per on vem pujar l’any passat. El noi que hi ha a l’entrada em diu que aquest any es pot baixar que no és tan difícil com la baixada de l’altra edició i jo que me’l crec, agafo la primera corba, la segona i patapam! Rellisco i al terra, res greu però quan vull alçar-me alguna cosa m’ho impedeix, tinc un esbarzer enganxat ni més ni menys que al llavi, desenganxo la punxa i avall que fa baixada, veient el panorama alguns troços els baixo a peu, mentre el gust de la sang m’omple la boca, egggs, dec fer peneta perquè hi ha gent al llarg del corriol i alguns amb miren amb cara d’esperverats i una senyora em diu que si vull demana assistència mèdica!!!
Evidentment baixant em torna a passar el Ruben, després del pinyo em costa agafar confiança tot i que passo per alguns trams que ni jo m’ho crec, d’altres a pota i va que xuta.
S’acaba el corriol i agafem pista de baixada, llàstima amb lo que m’agrada i no la faig prou bé perquè no hi ha manera de que m’entrin els pedals i he d’anar més a poc a poc del compte per controlar. Em passen uns quants, gggrrr.
Tot i que avui em sento molt millor que la setmana passada, tinc la sensació que en qualsevol moment apareixerà la Maribel de Bicis Esteve o alguna altra noia i em fotran un pal, em motivo per anar el més ràpid possible pensant que com més canya li foti menys temps em treurà la Núria.
Anem a parar a baix al riu, m’anima sentir que vaig segona i encara apreto més, travesso el riu sense problema i anem per un camí enfangadíssim del costat, per més que m’esforço costa avançar, estic fins el monyo de fang!!
Després d’una pujadeta arribem a un avituallament, ostres tinc gana i se’m fa la boca aigua en veure que hi ha galetes, plàtan... i jo no puc parar, m’acosto a la taula que casi la bolco i arreplego un tros de taronja, mmmmm.
Seguim per una pista amplíssima, que s’acaba aviat i comença un bucle, sento: pujada dura a l’esquerra així doncs que platillo i amunt, la supero, que bé! I com m’animo quan veig al cap damunt de la pujada el mallot vermell del Basolí, és el Ruben, ara però no l’atrapo. Seguim per un corriol ratoner que combina trams de baixada amb trams de pujada, m’emprenyo perquè el terreny està entre enganxós i enfangat i no faig bé ni dos pujades seguides, peu per aquí, peu per allà, les baixadetes però estupendes. Torno arribar al bucle i em diuen 3 quilometres de corriol i 2 a meta, faig la gran suma i em veig a meta en 5 quilometres, res més lluny de la realitat...
Els 3 quilometres de corriol se’m fan bastant pesats, trobo gent de la curta que s’aparten bastant ràpid, les roderes estan més que marcades i t’obliguen a seguir un traçat exacte si no vols anar a parar al terra, sort que un noi que tinc darrera m’anima, fort aquí, cul enrere allà, llàstima que el pobre cau en una pendent i segueixo sola. En un tros que el corriol desemboca en una pista no veig les cintes grogues i segueixo per la pista que a més es plena de roderes, sort que aviat me’n adono que no vaig bé i torno enrere, retrobo el camí, crec que no ha passat ningú. Segueixo mosquejada, en algun altre tros ja havia dubtat i és que el color groc pàl·lid de les cintes i les marques mig borrades del terra no eren prou clares.
Al final d’un corriol ve una pista de pujada, coi que dura, i aquí sí que atrapo de nou al Ruben, me’n faig creus. Fem un tallafoc de baixada, jo davant i ell darrera, quina pressió, intento baixar sense frenar-lo massa al final de tot, quan entrem al bosc, em menjo un arbre i m’adono que el Ruben no em segueix, també ha caigut! D’aquí al final anem fent bastant a prop, jo una estona davant, ara ell, creuem un riu bastant ample i que baixa amb ganes, en faig 3 quarts però acabo fotent-hi els dos peus quan l’aigua gelada arriba a mitja forquilla, apa que han avisat els espectadors que era més fàcil per l’esquerra! Queda poc i tinc unes ganes enormes d’arribar se’m fa molt pesat aquest tros de pista ràpida, bueno ràpida fins que tornem arribar a una zona tota enfangada, metres i metres de fang pur i dur, com si no n’haguessim vist prou i un que hi ha allà ens diu que encara falten 2 quilòmetres, a sobre no paro de pensar en el “circuitet” que ens han muntat abans de meta. Apa doncs, un cop ja ets al poliesportiu, pujada d’herba amunt, la baixada, corba enfangada cap a la dreta, pontent de fusta i sí l’arribada!! Quina alegria, em confirmen els de la federació que he arribat segona!

El Santi m’explica que no s’ha trobat tan bé com la setmana passada però tot i així estic segura que ho ha fet de conya i m’ha tret uns bons minuts. Això sí, també tenia problemes en enganxar-se als pedals i en una baixada se li ha deixat anar el genoll i ha trencat la palanca de bloqueig de la Magura! Si ens sortirà car aquest Premi de la Selva!

La fem petar amb la Núria, el Charlie, la Carol, el Miquel, el David, l’Aurora ... i arriba l’hora dels podis, sembla mentida, el de fèmines el tenen clar, rarament aquest cop els Màster 50 són els que s’han d’esperar als últims i a més han de repetir el podi.
Classificacions

I per rematar el dia un dinar estupendo!

La setmana vinent més, és que aquesta gent no ens deixen ni descansar un cap de setmana, Vilobí d’Onyar ens espera.

Bescanó: Un altre Guarrada!!!

O com fer un màster de conducció damunt fang!!
Doncs sí avui tocava Open de la Selva i en contra de tota lògica i hem anat !! I dic això perquè anar a córrer a un lloc on porta dos dies seguits plovent i les possibilitats de que no plogui son ben poques no és lo més lògic!!
Així que agafem autopista i cap a Bescanó que falta gent, per el camí el temps pinta fatal però encara aguanta si més no fins que arribem a Bescanó i es fot a ploure... quina sort la nostra!

La roda nova,encara neta.... Tractament de fang gratis, yuhuuu!!

Sembla que això de la Selva enganxa ja que no som els únics que hi anem, ens hi trobem uns quants i entre ells uns bons coneguts (Ribi,Miquel,Núria,Miki,Charlie,Carol i altres il·lustres masoques jeje!!)
A un quart de la sortida s’anima a ploure més, deu ser per treure’ns el dubte de si agafar l’impermeable o no... Amb aquest panorama ens plantem a l’arc de sortida sense escalfar ni res, això promet, bé promet un bon patiment!!!

Es dóna la sortida i arrenquem per una bona i llarga pujada asfaltada, surto amb les cames ben gandules i per més que intento apretar no hi ha manera , l’única resposta que rebo és mal de cames i ofecs uff que serà llarga la cursa... l’Ada la tinc uns metres més endavant però sabent lo ràpid que surt normalment crec que també se l’hi està entravessant la pujada i més quan veig ja ens els últims metres d’asfalt que l’avanço.

Aquí finalment trenquem per un camí a l’esquerra i comença el festival del fang, ‘tremendu’!! D’aquí endavant la preocupació més gran es aconseguir que la bici vagi per on l’hi dic, quin panorama!! Tot i això desprès de rebre pals per tot arreu en el tram de carretera aquí en el fang em trobo millor, fins i tot algun que es deixa el paso jejee!!

D’aquí endavant el circuit segueix l’esquema clàssic de la Selva, molts corriols tècnics i en definitiva bastant trencacames , es clar que això l’hi sumes tres capes de fang i el resultat es espectacular. En les trialeres apretant les dents per aconseguir mantenir la bici dreta i no fer un tractament terapèutic de fang i en les pujades de tot una mica des de les que en un dia normal les faries amb plat mitja i avui vas amb el ‘platillo’ treient fum per aconseguir moure la bici fins a les que directament toca pujar caminant... uff això d’empènyer la bici em carrega els bessons d’una manera...

Vaig fent amb mes o menys bones sensacions i tot i la pasterada fins i tot em diverteixo, baixant es clar!!
Anar tirant em trobo la Núria i el Miki i rodem un parell de minuts junts tot fen bromes, no sabeu lo saludable que es un moment de distensió en mig de la cursa i la meva pinta donava molt per això ja que portava una pernera amunt i l’altre avall de tot... això d’ensenyar cuixa es una tàctica per despistar els altres corredors, ja sabeu veuen una rossa com jo jejee!!!!

Segueixo endavant i començo a notar que vaig sospitosament molt tou de darrera, per les pujades em tracciona molt be però quan passo una arrel o una pedra l’hi noto tot el relleu... amb les presses del moment segueixo tirant però en una d’aquestes pujades de caminar aprofito per mirar la roda i la porto escandalosament desinflada!! I jo que em pensava que tot ho notava tant tovet per el fang, paro, busco la manxa i vinga a reanimar la roda sort que sembla que això del latex funciona i l’aire es queda dintre... Durant la maniobra de reanimació tornen a passar el Miki i la Nuria que sàviament em recorden que això es per córrer massa, ojala!!
Ja fins l’arribada la roda va aguantar bé, millor que les meves forces que tenien tendència abandonar-me. Es curiós per no dir una put*** , tant a Maçanet com aquí quan et creus que ja has superat lo mes complicat i només et queda arribar plàcidament al poble et trobes els pitjors trams de fang que obliguen a fer una llarga pujada a peu i demanar clamorosament l’hora, somiar amb la buti i la tranquil·litat de l’arribada.

Mira que es poden arribar a fer llargs els últims cinc quilometres però ho aconsegueixo i només arribar faig una carrera cap a la furgo per agafar la càmera de fotos i muntar guàrdia per veure arribar l’Ada i fer-l’hi unes fotos, bé i per fer-me una foto a mi que faig una cara ben curiosa, per dir algu...

Em situo a 500 mt. de l’arribada per veure-la arribar, passa una corredora de l’Esteve i m’avisa que l’Ada ja ve i sí en un parell de minuts apareix, foto i carrera per fer-l’hi un altre foto ja a l’arribada.

Entrepà,donuts,rentar bicis, podí (de l’Ada és clar.) i rentar-nos nosaltres que fotiem una pinta...

I això es tot, un altre carrera feta, un altre enfangada èpica i la setmana vinent més (espero que sense fang....)

Classificacions