Transcatalunya'10 etapa 2: Flower Power

El diumenge sona el despertador... ai no, que no va donar temps a que sonés! Abans d’hora em desperto pel soroll de l’anar hi venir d’algun biker impacient pel passadís, però fem el manta una estoneta fins les 7 del matí, a corre cuita ho recollim tot i a esmorzar falta gent, carreguem les bosses a la furgo i ens posem en marxa de nou, cadascú al seu aire, com el dissabte.

El primer tram és molt rodador, com que porto el GPS em col·loco al davant del quintet i m’encarrego de marcar el ritme, que sinó se’m adormen, jejeje. Passats uns 10 kms me’n adono que no he engegat el pulso... quin despiste. Tornem a tenir sort, el dia està ennuvolat però no sembla que hagi de ploure, al contrari s'obren clarianes i està tot esplèndid amb l’humitat de la pluja del dia anterior, els camps més verds que mai i de tant en tant un de groc intens esquitxat de vermell pels badabadocs.

Naps...

Afluixem una mica quan apareixen algunes rampes d’asfalt que ens porten fins a Pinós, on acabem per contactar amb un dels grupets que ha sortit per davant nostre i fem una llarga baixada plegats fins a Vallmanya i aquí apareixen unes bones rampes, on al inici comprovo que segueixo sense poder posar plat mitjà i pinyó gran, jo que em pensava que el problema hauria desaparegut tot solet mentre dormíem... el Santi però ho porta pitjor, el canvi s’aguanta amb la puntera, no fan falta brides però segueix sense poder posar els 3 o 4 pinyons més grans, així que li toca patir més del compte. Pel tute d’ahir em noto prou bé de cames i arribant a dalt enllacem amb els Santis, el Mingo, el Xavi i algú més que els acompanya.

Fent esforços

Pistes asfaltades..

Després toca un altre portet asfaltat, sort que vaig acompanyada perquè l’asfalt m’avorreix com de costum, per la meva tranquil·litat no passa ni un sol cotxe. Al arribar a dalt tornem a trobar-nos amb el grup dels Santis i emprenem junts la baixada fins a un trencall on ells dubten de per on segueix el track, nosaltres ho tenim prou clar però no ens segueixen i continuem avall cap al Pla de Bages.

Avall que fa baixada

Al Molí de Boixeda, cap el km.36 parem a esmorzar uns entrepans de pernil que ens han preparat a la casa de colònies i els amanim amb una cola.

Parada i fonda a jalar-nos els entrepans!

Seguim cap a Torres de Fals, però abans de creuar una riera la Maria se’n adona que no pot canviar, ens ho mirem i ha trencat el cable del canvi, sort que des de que se’m va trencar a Sant Hilari sempre en porto un a sobre, així que fem el canvi mentre la Maria i jo aprofitem per rebre una classe de mecànica. Una mica més endavant el Francesc i dóna el seu toc especial i no són brides aquest cop:

Naps.... o no

Aprofitant per aprendre mecànica..

L'olor de la palla em cridava, mmmm

Amb la reparació feta ens disposem a creuar la riera, tema bastant espinós que ens obliga a fer cadena humana i passar-nos les bicis perquè les pedres i el palet que hi ha per creuar són d’allò més relliscós. Superat l’entrebanc pugem fins a Torres de Fals empenyent les bicis tot buscant les ulleres del Ramon que, durant una prèvia, s’havien extraviat, però no tenim sort, Ramon no t’escapes de comprar-ne unes altres!

Un pique figurat per arribar a Torres de Fals

Seguim de baixada direcció Sant Salvador de Guardiola, són uns 16kms de molt bon fer, dels quals bona part transcorren per un corriol que ressegueix una riera, ens ho prenem en calma, perquè anem molt bé de temps i encara arribarem massa aviat a dinar, així que gaudim d’allò més del sender, la font... i quan s’acaba ens sap greu i tot.

Quin tros de font!

Ens aproximem al restaurant per carretera i la rebuda és espectacular, una rampa del 15 emporlanada que si no tens gana te’n fa venir i ens plantem a Can Paco poc abans de les 13:00h, just quan el primer grup d’avançats comencen a dinar. Mica en mica va arribant la resta, aprofito ben dinat per enredar al Francesc perquè em miri el canvi, ja que ens espera la pujada més llarga del dia i no vull haver de prescindir el pinyó gran, el Santi mentre canvia les pastilles de fre i jo aprofito per ruixar als companys de crema del sol que comença a apretar.

Finalment ens posem en marxa de nou, sortim per l’urbanització del Calvet on ens reben unes rampes asfaltades que ens obliguen a posar el dinar a lloc, per sort duren poc i anem fent un puja baixa suau amb la muntanya de Montserrat com a companya de ruta mentre ens aproximem a Rellinars.

Més naps...

Abans d’arribar-hi a les rampes més fortes el canvi em torna a fallar però ara és diferent, amb els pinyons grans la cadena em cau del plat mitjà al petit, sabent-ho intento posar plat petit abans de que passi. A Rellinars però busquem una font i aprofitem per fer-hi un cop d’ull, i el Francesc ho veu clar, és un eslavó de la cadena que s’està trencant, així que optem per canviar-lo per un eslavó ràpid i prosseguim, amb la sorpresa de trobar-nos la furgo-assistència dues corbes més avall.

Amb el Francis aprofitant que encara no puja gaire...

Ens aprovisionem i emprenem la pujada de l’Obac acompanyats pel Francis. Això ja ens ho coneixem bé, la cosa al principi és suau però passat un corriol i després del segon cop que travesses la riera comença la pujada de veritat. El Ramon m’havia dit que es pujava per on picava així que vaig entendre que s’agafava la pista que té les rampes més fortes, la que havíem fet a l’última Volta pel Vallès així que ja anava mentalitzada i teníem a tot el grup avisat però... sorpresa, a la que ens hi anem aproximant el track es va definint i està marcat per la pujada de l’esquerra, quina alegria, llavors tot em sembla molt més suau, comparat amb l’altra només hi ha una rampa dura, així que amb el Santi guiant el grup comencem a pujar a un bon ritme, la Maria i el Francis es queden una mica enrere i un cop superada la rampa més forta el Francesc es posa a tirar de mala manera, el Santi el segueix i el Ru i jo ho intentem des d’una mica més enrere.

Arribo més que satisfeta al Obac sabent que la feina ja està feta, poques pujades queden per fer, només unes últimes rampes per arribar a la Torregassa i després seguint el track de l’Escapa tot baixada fins a Sabadell però el Santi i a mi ens queda una carta amagada... descansem una mica al bar mentre fem uns beures i una nova tongada de riures.

Satisfets de la pujada al Obac

Sortim una colla del bar per agafar l’últim tram de la ruta i anem junts fins al trencall que porta a l’urbanització de les Pedritxes, el Francesc i el Ru es deixen convèncer fàcilment per allargar una mica la ruta, amb la promesa d’uns corriols nous que hem descobert, ens costa una mica més convèncer a la Maria que finalment es deixa enredar després de prometre-li que només queda una pujada més... espero que ens perdoni que al final en fossin unes 4! Però els corriols s’ho valen, la veritat és que per portar els quilòmetres que portem a les cames em sento molt bé, a les pujades, tot i que dolorides em responen i baixo els corriols plens d’arrels amb molta seguretat, no tinc aquella sensació típica d’estar molt petada i amb els reflexes sota mínims. Que duri!

Un cop al Hospital del Tòrax s’ha acabat la diversió, anem cap a Matadepera i cap a Sabadell que ja és hora. Arribem a l’Escapa amb 118 kms i 2310 de desnivell i molt i molt contents del cap de setmana.

Com sempre una ruta molt currada, gràcies al Ramon, el Francis, el Valenti, l’Edu i el Jordi els organitzadors incansables i que aquest any han tingut feina extra amb la trencadissa dels primers 15 kms segur que passarà a la història de les Transcatalunyes de l’Escapa.