Idees de tots colors

Dolenta, dolenta va ser la idea que vaig tenir fa unes setmanes, la Fátima m’animava per anar a Aguilar de Segarra a fer la Powerbar Marathon i vaig pensar per què no anar primer a veure com és el recorregut? He llegit mil cròniques d’aquesta cursa però no hi he estat mai, tampoc he fet mai això d’anar a fer una prèvia d’una cursa, així que sempre hi ha d’haver una primera vegada i............ última! Quin error més gran!
Des que vem anar a fer la prèvia que se’m van passar totes les ganes d’anar-hi a córrer, buf, sé que patiré i no em ve de gust. La sortida serà a muerte, fals pla cap amunt per asfalt, m’imagino tothom a saco i als dos metres ja estaré agonitzant taquicàrdica perduda intentant pedalar entre la multitud, per després començar la pujada de veritat, que bé! Però si ja no em quedaran forces!


Quan ja hagi trobat una mica el meu lloc apa, avall per uns corriolets la mar de secs i relliscosos que tampoc em van fer massa bona espina i puja i baixa per tornar a Aguilar a fer el bucle, si anant de tranquis i distreta tot xerrant amb el Santi, el Francesc, el Ru i la Nuri se’m va fer interminable com se’m farà durant la cursa?

Una foto a la masia que en cursa tres quartes parts ni la veuran i això que és gran!

Ru, Nur, ja venim!

Mira, una baixadeta mona, llàstima que jo no la vaig saber ni fer...

Intercanvi de bicis, et queda prou bé la meva scale...

a mi també em conjunta la Scalpel

Prenent la mida a la via, quines coses de fer!

I un cop aconsegueixi arribar a Aguilar la cosa no s’haurà pas acabat, no... passar pel costat de la Petitona i saber que et queda la meitat de la cursa és inhumà! Tot sigui per l’afició però a mi que em perdonin és un sacrilegi! Apa ara toca abandonar el poble pel mig dels camps, quin pedalar més incòmode i perillós!
I és clar, com no altre cop cap amunt, representa que la segona part del bucle és més light però comença pujant de valent, després sí que sembla que tira més cap a baixada però es guarden la sorpresa pel final, on s’és vist, les curses s’acaben avall que fa baixada, amb la imatge idíl·lica de la meta en el poblet que es veu a la vall, què és això de fotre aquests rampots a 10 kms del final...

A més de ser mala idea, anar a veure el circuit també era perillós, oi Nuri?

Apa, amunt altre cop i aquells estan molt forts! Una mica de consideració!

Bona baixada Ru!

A veure si hem d'anar al poble per què ens fan tornar a baixar fins al costat de l'Eix?

Apa, final del segon bucle! Per fi!

Per rematar-ho un dinar diabòlic!

Tot això suposant que no hagin canviat gaire el recorregut sinó ho han fet m’emprenyaré perquè no em ve de gust fer-lo i si ho han fet també perquè haurà aparegut una pujada de propina allà on no hi era o aquella baixada que més em va agradar haurà desaparegut... Total, després de donar-hi moltes voltes (quan dic moltes vull dir MOLTES) avui he fet la inscripció, segueixo sense tenir-ho clar però com que ja vaig dir que hi aniria hi he d’anar, bàsicament per una cosa, perquè si no hi vaig voldré saber com m’hagués anat si m’hi hagués atrevit, així que cap a Aguilar a patir aquest diumenge!
I els dissabtes és la Fátima la que no té bones idees i m'envia a fer series... alguns cops és durillo però com a recompensa els dos últims dissabtes al acabar les series hem anat a descobrir l'ermita de Sant Jaume de Vallverd, no hi haviem arribat mai i això que hi hem passat ben a prop moltes vegades, ja era hora de fer-hi camí, ja que a prop seu hi ha algun que altre corriol distret.

A sobre té unes bones vistes, llàstima que tapo la Mola

Millor va ser la idea de anar a fer una ruta aquest diumenge per celebrar l’aniversari del Francesc, que el pobre ja en fa 34 i és clar, això s’ha de passar en companyia sinó ha de ser un tràngol dur de pair, jejejeje. Ara en serio, vem quedar els 4 de sempre per anar a fer el calamar. Sí, sí el què heu llegit, normalment fem l’ocellot però aquest cop ens tocava fer el calamar, és una ruta que vaig trobar navegant per la blogosfera i que innocentment vaig reenviar al trio meravelles que poc van tardar en voler anar a catar, la zona és coneguda però potser ens depararà alguna sorpresa en forma de corriol desconegut.

El diumenge que portaven tota la setmana dient que seria tan solejat es desperta ben núvol, tot i així el radar del meteocat mostra com les pluges ja han passat i l’home del temps s’entossudeix en dir que la pluja està fotent el camp i que poc a poc aniran sortint clarianes i lluirà el sol, i un be negre amb potes rosses! Ens va fer sol a les 17:00 de la tarda, la resta del dia plovisquejant amb més o menys ganes i sortosament amb alguna treva que altra.

Com que últimament no estem molt centrats el Ru proposa trobar-nos a la Llagosta i nosaltres li fem cas, així que seguint el tracks que ens passa arribem rodant bàsicament per polígons industrials i zones urbanes a l’hora en punt als afores de la Llagosta on ell just també acaba d’arribar, i continuem amb un paisatge similar però més acompanyats cap a la Nocicao on hem quedat amb l’homenatjat. Així que fins la sortida em fet uns 18 kms molt plans, només 80 metres de desnivell positiu, d’això se’n diu estirar les cames!

Ru, fent gala de la seva destresa s’ha estudiat el track i seguint l’exemple del Mas, li ha passat les tisores per aquí i per allà, per convertir el calamar en un xipiró i així ser una ruta factible per arribar a una hora decent a celebrar el cumple del Francesc amb un bon dinar. Així que els 4 comencem la ruta cap a les 9 amb la remor de fons dels entrenaments de la F1 al Circuit de Montmeló

I perquè estava prohibit plorar perquè sinó... al començar a pujar les cames estan gandules a més no poder, les series del dia anterior les havien deixat ben matxacades però la il·lusió de fer corriols nous i de coneguts poden amb tot, així que passo les pujades enganxifoses pel fang com puc per gaudir dels senderons. Llàstima que alguns estaven massa mullats pel meu gust.

Pedres i arrels molles...

Tot i fer-ne 34 segueix com sempre, és a dir: fatal, jejeje

Coi, que serio!

Ei amb 34 també es puja!

El Ru també ho confirma

Repetimos però ara de perfil

En un dels corriols trobem un zona que fa com un cargol a dues alçades molt xulo i aprofitem per fer-hi dues tandes de Dual Cross, jejeje

Santi vs Francesc

Ru vs Ada

Entretinguts d’aquí cap allà s’acosta l’hora de dinar, truquem a la Nuri que ja acabat l’Enfangada és l’Enfangada i quedem a les 14:00h a la Roca per dinar. Buf, quina baixada més guapa i més ràpida, un cop a Sant Bartomeu el Francesc posa la directa, és la seva zona i se la coneix al mil·límetre, primer intento seguir-los però entre que vaig sense una lentilla i que les arrels i pedres estan mullades i m’emporto un parell d’ensurts així que els deixo que fagin i ja m’esperaran als trencalls.. o no, arribo en un parell de cruïlles on cap dels 3 hi són per sort hi havia d’altres bikers que em deien han tirat per allà! Sort que encara hi ha bona gent pel món i no em van enganyar, jejeje

I seguim per les escletxes fent equilibris

Finalment arribem a la Roca, ens trobem amb la Nuri i lliguem les bicis davant del lloc escollit pel dinar quan.... ens baixen la persiana davant dels nostres morros! Canvi de plans, per sort trobem una alternativa i dinem en una terrasseta gaudint de les primeres ullades de sol, ara surt caloreta bona, ara s’amaga quina rasca que fa, i així anar fent entre canelons, arrossos caldosos, amanides il·lustrades, galtes i entrecots camuflats en forma de bistecs. I el millor de tot: flams amb complex de pastís d’aniversari.

Sort que per dinar surt el sol. A la teva salut Francesc!

Això ja comença a semblar un aniversari, o al menys ho intentem

PER MOLTS ANYS!

Havent dinat, alguns ens toca tornar pedalant, a bona hora hem decidit deixar la Petitona a casa! El Ru, per variar, ens guia fins La Llagosta i després nosaltres desfem el camí que hem fet al matí cap a Sabadell i al arribar-hi a rentar una mica les bicis i cap a casa que són les 18:00h, jo crec que per avui , ja hem complert!