dijous, 26 de maig de 2011

Los 10.000 del Soplao: al Infiernu com a casa

El nostre 3er Soplao completat! A Cabezón ja ens sentim com a casa, GRÀCIES!
Un any més el Soplao ens ha rebut amb els braços oberts i nosaltres hi hem arribat amb la mateixa il·lusió de sempre però amb una companyia diferent. El divendres a primera hora ens trobem amb el Vicenç, la Clara i el Carlos per pujar amb l’autocaravana del primer cap a Cabezón de la Sal, el viatge molt distret i només arribar ens trobem amb la Fátima que continua el seu periple, de la Titan Desert a Salamanca i d’allà a Cabezón de la Sal, quin tute en una setmana.

Parem x dinar, que bé compartir la quilometrada fins a Cabezón!


Just abans d’arribar la Clara rep la trucada de l’Annabel: diga-li a l’Ada que hem muntat la paradeta al mateix lloc que l’any passat!
Collonut! Així que només arribar agafem les bicis i cap al stand d’Ibikemechanic i falta gent. Ens haguéssim passat hores allà xerrant amb l’Annabel i el Jordi i els que anaven arribant, i és que el Soplao per molts és molt més que una cursa, és un punt de trobada, un lloc de reunió amb una atmosfera especial perquè sinó ja em direu perquè hi havia 3912 bikers apuntats a una cursa que li diuen “El Infierno Cántabro”.

El Santi amb la prima i la jefa, jejeje

Un altre any més el Mariano al Soplao, aquí amb el Chema

Amb el carismàtic organitzador, Jesús todo genial como siempre!
Entre tanta xerrera ens costa trobar el moment per tornar a l’autocaravana, però al final fem un pensament i anem a deixar les bicis a punt pels 168 kms que ens esperen l’endemà.
Rara postura per plegar una camera, però tenint en compte que és de color verd...

Taller de mecànica, Santi agafa apunts, eh!

Com que tot està sota control tornem allà on hi ha el bullici, quines estones més bones!

Un any més em trobo amb l'Eva, em fa molta il.lusió!

Fent-la petar en família, que makus!

Encantada d'haver-nos pogut trobar! Dani, pel pròxim viatge avisa!

Waw com està el Pablo, finito, finito
Per no trencar la tradició portem el sopar fet, però aquest cop la Noe i el Ribi no han vingut així que no compartim taula amb ells, quina llàstima, però segur que s’ho estan passant de conya a les 24hores de Ligure (Itàlia). Quan ens posem a sopar arriben el Tomas i també la Mercè, el Ramon i el Charlie, mare meva quin trio, mira que n’arriben a estar de forts!
nyam, nyam a carregar piles
Amb la panxa plena de pasta anem a dormir que demà si volem sortir més o menys bé toca plantar-se a la sortida abans de les 7:00, tot i que la sortida no es dóna fins les 8:00.
Bona nit!
No passo molt bona nit, beure un te abans de posar-se el llit no acostuma a ser massa bona idea però com que havia agafat una mica de fred em venia de gust... tampoc va ajudar que els nens de les autocaravanes veïnes estiguessin jugant i cridant fins les tantes i que el camió de les escombraries es mobilitzés poc després de les 5 del matí. Així que quan a les sona el despertador jo ja estic mig vestida per sortir a rodar.

Un cop desperts toca lo de sempre anar de cul! Sempre se’ns tira el temps a sobre, al final el Santi i jo aconseguim esmorzar i tenir-ho tot a punt a les i sortim volant cap a la sortida on hem quedat amb la Clara i el Carlos, ells dormen en un hotel i hem quedat allà a ¾ de 7. La Fátima i el Vicenç tarden una mica més ja que ella s’ha de curar les cremades dels braços, un record de la Titan que s’ha de protegir bé perquè es curi el més aviat possible.
Per feina, que a la sortida hi falta gent!
Quan ja estem de camí a la sortida torno a l’autocaravana a canviar de casc hi ha molta boira a les muntanyes i prefereixo agafar el meu casc de pluja, el de la visera, al menys així si plou evita una mica que m’entri aigua als ulls i em molestin les lentilles. Entre una cosa i l’altra arribem a la sortida sense haver passat pel lavabo i uns minuts després de les sort que la Clara i el Carlos ja hi són i s’han posicionat molt bé. Amb tota la barra del món els hi deixem les bicis i anem corrent a buscar el bar més proper, sort que no hi havia massa cua per visitar el Roca!
jajaja, dues bèsties engabiades, el Tarrés està davant de tot!

Tenim més d’una hora per comentar la jugada fins que es doni la sortida, i van arribant el Vicenç, la Fátima, el Tomas, el Jordi, l’Alex mentre l’avinguda no para d’omplir-se de bikers: espectacular!

Sort a tots!! Quina colla de sonats, ens va la marxa!

El Vicenç flipant, quina gentada!

Força Jordi! La pose del de Mammoth no té desperdici, jejeje

El Chema i el Mariano, Chema a por él!

El Jordi ens ha trobat, hi que content que està :)

Va per vosaltres Clara i Carlos ;)

No estem massa lluny de l'arc de sortida

Últims instants abans d'afrontar el nostre 3er Infiernu del Norte!
Cada vegada queda menys per sortir, tothom aspectant per sentir el Thunderstruck dels AC/DC que juntament amb una traca cada any marquen la sortida del Soplao i finalment sí, amb dificultat ens comencem a moure, passem per sota l’arc de la sortida, que serà el que, si tot va bé, ens rebrà passades unes hores felicitant-nos per haver-nos atrevit amb un nou Soplao.
Corba de dretes, corba d’esquerres, segueixo el Santi que ha sortit molt bé i quan agafem la carretera ampla enganxo un bona via de pas per l’esquerra poso el turbo i amunt avançant a tanta gent com puc. Els objectius són clars, passar-ho tant bé com sempre i intentar rebaixar el meu temps de l’any passat, 9:30h, aquest any però serà més complicat ja que han canviat un tram del recorregut i els de la zona ja ens han dit que es tarda entre 10 i 15 minuts més en completar el recorregut, igualment s’haurà de provar, no?

No recordava que la sortida fos tant ràpida, segueixo apretant, la cosa va cap amunt però suau, no és fins ven entrada la pista que em passa el Jordi, però segueixo igual a més tots els metres que pugui agafar a la Clara, la Fátima i la Mercè benvinguts seran, que aquest any la competència ha vingut de casa i serà dura.

Vaig pedalant, recordant i comparant paisatges, la pista, els bikers, com l’any passat havia conegut al Tarrés just aquí o just on m’havia deixat enrere, recordo que en una zona de baixada amb eucaliptus l’any passat estava desbrossada i hi havia molts troncs a la pista, aquest any està neta... amb aquestes em passa com una bala primer l’Alex i després el Santi que m’anima. Recoi! Però si vaig a tope, així que em toca pensar menys i donar encara un punt més perquè no se’m escapi, sort que arriba la baixada per pista i anem fent junts.

A la baixada ens atrapa el Chema del Club de MTB de Cabezón de la Sal, xerrem una mica i seguim avançant fins que torna pujar de nou, ens hem d’enfilar fins l’Ermita de San Antonio, és aquí on l’any passat vaig passar al Dani Cosío i aquest any és on m’avança l’Oscar del Club Valle de Buelna, amb qui vaig compartir molts quilòmetres el 2009. El Santi marca el ritme una mica més endavant i quan ja em tornava a agafar uns metres arribem a l’ermita i tornem a baixar, que bé no el deixo escapar.
El Chema que saluda i tot! Llàstima de la punxada arribant a Venta Vieja...
Ens anem apropant a les temudes rampes de la Cocina per una zona amb molt d’asfalt, aprofito per menjar un tros de barreta ja que després pujant no em serà possible. I en un d’aquests trams ens avança el Mario.
Mario però espera que et faig una foto! jejeje
Fins aquí els quilòmetres passen ràpid però toca enfrontar-se amb la pujada més tècnica dels 168 kms, no és que sigui una pujada molt difícil però és dreta i plena de pedres, si li sumes que al anar amb molts ciclistes no pots triar massa la traçada és fàcil acabar pujant a peu però aquest cop no, pim pam pim pam em vaig enfilant entre un passadís de gent que animen, i quan se’n adonen que passa una noia encara criden més! Resulta que vaig primera i no deixen d’animar-me, és difícil explicar que se sent en un moment així, però et provoca una pujada d’adrenalina increïble, són moments màgics.
Fuerte chavaluca!
Tot i que ho pujo tot sobre la bici, el Santi també i va més ràpid, aquí no em veig capaç de seguir-lo i vaig veient com cada cop més lluny de mi va avançant posicions, llàstima que no puc treure la càmera per fer-li una foto, jejeje. Creu-ho els dits perquè no li passi com l’any passat i aquest cop tingui un Soplao sense pegues, sense punxades, sense mal de genolls, sense cop de calor... i amb tot això sento a la Mercè que em saluda i m’anima. Xerrem una mica i quan vol segueix endavant amb una lleugeresa que fa por! Quina crack!

La pujada suavitza i fem un tramet de carretera i seguim pujant per una pista que fa esses muntanya amunt, veig al Santi i la Mercè més amunt i jo vaig fent darrera el Chema i un noi molt alt vestit de verd, és el Luis. M’expliquen que això l’any vinent estarà asfaltat, quina llauna i amb aquestes m’avança el Pablo que se’l veu molt còmode i fort, en canvi jo som al km. 32 i ja no puc tirar com voldria, ai que he sortit massa forta!
Boira al Soplao, a veure si pillo la roda del davant...

Casi la tinc... ostres si ja arribem dalt.. no tinc remei
Arribem a l’últim tram de pujada al Soplao que és per asfalt i perdo a tothom, sempre em passa igual ens els trams per carretera que s’ha d’anar en grup doncs jo sola... hi ha una mica de boira i amb penes i treballs aconsegueixo connectar amb el grup del Luis però ja arribant a l’entrada de les coves just abans del segon avituallament, aquí paro per beure una mica. Un de l’organització em reconeix de l’any passat, em diu que vaig segona i que l’altra noia acaba de passar fa poc i m’anima a continuar, quan ja sortia veig al Pablo parat mirant quelcom de la cadena, li ofereixo ajuda però no necessita res, així que tiro avall. Aquesta és la baixada més tècnica de tota la cursa, al menys fins ara faltarà veure el nou tram que ens ha preparat en el km 109... que sigui tècnica no vol pas dir que sigui una trialera, simplement és una pista però amb una mica més de pendent que l’altres i amb reguerots que la van creuant, cap problema, anant amb compte i ja està. Fins hi tot en algun reguerot amb més mala baba hi ha algú de l’organització avisant-nos per on hem de passar, aquesta gent són massa!

Seguim baixant però s’acaba la pista i agafem asfalt d’aquest ratllat tant emprenyador fins arribar al poble de Celis on s’ha d’agafar la carretera amb fals pla cap amunt per anar-nos apropant al Monte Aa. Em passa el Pablo com una exhalació oferint-me la seva roda però m’és impossible, no puc ni intentar-ho quan me’n adono ja no hi és. Són uns quants quilòmetres de carretera que cada any em senten fatal i aquest cop com que m’he cremat a la sortida encara més, finalment aconsegueixo enganxar-me a un parell, casualment un és el Luis i l’altre es diu Ignacio.
Ignacio y Luis, que buena compañía!
Per sort la carretera no dura per sempre i la deixem agafant una pista a mà esquerra, just en el punt on s’ha de creuar un riuet, no és que passi molta aigua però els còdols del riu són punyeters i hi ha un senyor dient:
- Bajaros de la bici, es muuuy difícil!
Tots els que hi havia per allà en aquell moment li fan cas i jo apa a provar-ho, no serà tant, o al menys s’haurà d’intentar i jejejeje passo sense problemes. Se’m escapa el riure per sota el nas.

Creuem un poblet, és Carmona, durant tota la cursa i hi ha gent per tot arreu animant però allà cada any hi ha els senyors grans del poble, tots amb la seva boina asseguts en un banc mirant-nos passar sense dir ase ni bèstia. Són boníssims i fan conjunt amb el poble tan rústic.

Sortim un moment a la carretera però només és per agafar aire que de seguida arrenquen les temudes rampes de Monte Aa, allà hi ha de nou moltíssima gent animant, amb els seus crits et donen ales! Faig tot el port amb l’Ignacio que m’explica que s’està provant per la Salzka i que segueix el bloc de la Noe, el Luis s’ha quedat una mica més enrere. Per sort les rampes dures no continuen fins dalt, són només el primer tram, després la cosa es suavitza i sense adonar-te’n mires avall i Carmona es veu tot petit. Arribant a dalt gent amb esquelles, com l’any passat i deuen ser els mateixos perquè em reconeixen i fan un escàndol de consideració mentre criden:
- Fuerte chavaluca!
- Si es la campeona del año pasado! Fuerte ahí!
Amb l'Ignacio coronant Monte Aa
Ens atrapa el Luis i tots tres piquem algo al començar la baixada, em proposo no perdre’ls, i em costa però ho aconsegueixo, mentre baixo algun català que em coneix m’avança animant-me però no em dóna ni temps a saber qui és.
El Santi arribant a Ruente
Arribem a la vall i ara toca apretar les dents fins al avituallament de Campa Ucieda, aquest tram cap any m’ha agradat, un cop passes l’encantador pontet de Ruente, la pista continua pujant molt suaument fins arribar al avituallament, tot i que intento seguir al Ignacio no puc i el Luis es queda una mica enrere. Al avituallament hi ha tanta gent i tantes muntanyes de llaunes de cola, aquarius, plàtans i pastelets que no sé ni per on començar. Realment aquí comença lo bo així que faig una parada d’uns minutets per agafar forces, tot i que portem ja 66 kms encara en queden 100 i la major part del desnivell comença ara, ens esperen 3 grans ports, el Moral per una banda, Cruz de Fuentes i el Moral per l’altra banda.
Un bosc preciós abans d'arribar al avituallament

Plàtan i cola, la dieta del Soplao

Com sempre tothom molt voluntariós, gràcies a tots!
Començo la pujada al Moral, des de fa una estona que coincidim amb la gent que fa la ruta a peu mentre els passo els animo i em retornen els ànims, per sort em noto una mica més recuperada, m’ha anat bé estirar les cames al avituallament però des de la pujada a Monte Aa em molesta com un flato al costat esquerra, intento no fer-li massa cas.

Vaig pujant sense pressa però sense pausa, fixant-me en els caminants, i començant a passar calor, jo que he tornar enrere per agafar el casc de pluja i m’estic fregint! Pluja? Si ha sortit un sol de nassos! Com més amunt el paisatge és més bonic, de cop apareixen a la pista tres cavalls, dos de grans i un de més petit, que la creuen davant meu com si res. Mica en mica anem deixant els arbres enrere i la muntanya apareix al descobert, bona senyal ens anem enfilant. Però mica en mica el peu dret em comença a fer mal i cada cop més, un dolor a la part de davant de la planta del peu i al dit petit i el del costat, començo a moure els dits dins la bamba per alleugerir el tema però va a més... espero que tal i com ha vingut se’n vagi...
Cavalls salvatges

Bikers domesticats, jejeje

Paisatges gegantins

Calor i pujada, mala combinació

Quines banyes, sort que eren pacífiques...
Més amunt sento que algun biker novell pregunta si falta gaire per acabar de pujar i un altre li diu que 500 metres... sincerament ho poso en dubte, li comento al noi que encara deu quedar ben bé 1km per acabar de pujar i que després es baixa una mica però que no es faci il·lusions que s’ha de tornar a pujar. Un cop arribem a dalt de tot em dóna les gràcies per haver-lo informat bé, la veritat és que el primer any jo hagués agraït que algú m’hagués avisat de les dues baixades enganyoses que hi ha abans de coronar el Moral.
A la dreta del tot el final del Moral

Tu hazme caso a mi que esto no termina de subir aquí...

Molta gent al Moral animant! Llàstima que la càmera deixa de funcionar, oooh
Collonut el Moral per una banda superat i porto no recordo el temps de l’any passat però crec que no vaig malament, a dalt bec aigua i em deixo caure avall, intento no pensar que després s’haurà de pujar per aquí però és inevitable, una mica més avall la pista transcorre al costat del riu Juzmeana, és una zona més fresqueta, s’agraeix i a més el mal del peu em va passant. Arribo cap a la carretera i apa cap a Barcena Mayor, un altre poble empedrat, el travesso i directa cap al avituallament, pel camí varies persones em criden altre cop
- Venga campeona que vas primera!
Algun dia haurem d'anar a visitar aquests poblets perquè cada any només veig el mateix carrer...
Penso que es confonen perquè hi ha la Mercè davant però no els faig massa cas, jo anar fent al meu aire. Paro 5 minuts de rellotge al avituallament, que ara toca la pujada a Cruz de Fuentes, l’any passat aquí casi abandono per un cop de calor, així que m’hidrato bé, xerro una mica amb la gent de l’avituallament i surto amunt casualment amb el mateix noi que l’any passat, el Juanmi que fort! Però aviat m’abandona ha de fer una parada tècnica, jo tiro amunt, el primer tram és de pujada molt suau però per mi no val confiar-se són 17 kms de pujada i prefereixo anar fent tranquil·la i que em quedin forces pels últims 5 kms que són els durs de veritat que no fer un pet a mig camí, així que recordant-me de la Muxi Na poso el meu ritme tropical i anar fent.

Anem coincidint amb un noi de negre i ens posem a xerrar, al dir-li que és el 3er any em demana si puja tota l’estona així de suau, al comentar-li decideix anar pujant amb mi. Amb aquestes em passen dos coets, són el Vicenç i la Fátima! Però d’on han sortit, la Fátima va pujant de peu sobre la bici i em diu que em posi a roda... ni boja! Si va com un llamp, em poso a pujar així i no aguanto pas! Alço la mirada per veure com em van agafant metres i llavors m’adono que tot i que aquí està fent sol una mica més enllà està tot completament negre, però negre que fa por! Sort que he agafat el casc de pluja, jejeje com canvien les coses en un tres i no res.

Segueixo pujant amb el mateix noi, després de força estona ja sé que es diu Loren i descobreixo que és de Tarragona! Recoi! Ara ja no només està negre sinó que trona i llampega que dóna gust, com ens caigui això a sobre haurem de sortir en barca però no, comencen a caure gotes molt grosses però el ruixat dura poc, tot i així em poso en marxa l’impermeable perquè porto la càmera de fer fotos, no sé si val massa la pena perquè des del Moral que ja no funciona però per si de cas. Un noi de la zona em diu que no fa falta que me’l posi perquè el ruixat durarà poc i la veritat tenia raó, lo just per refrescar-nos, la veritat és que no m’ha molestat gens i mesura que hem anat pujant he recuperat metres a la Fátima i el Vicenç i cada cop els veig més a prop, el meu ritme d’anar fent no està tant malament, jejeje.

El tram final es fa llarg, molt llarg, per fi des d’alguna corba es divisa la creu que dóna nom al coll, el punt més alt de la ruta a 1280 metres d’alçada i per sort hi arribo molt més sencera que l’any passat i a escassos 10 metres de la Fátima. Lo curiós es que a les últimes corbes abans d’arribar a Cruz de Fuentes hi ha gent animant i ens van dient que anem 1a i 2a, recoi, aquests tampoc han vist a la Mercè!

El Santi arribant a Cruz de Fuentes, oh quin impermeable més fashion

El Vicenç i la Fátima també arriben, la jefa també va molt fashion

I aquesta encara que no alci el cap sóc jo, recoi si vaig igual de fashion: moment impermeable!
Amb el Vicenç bevem algo al avituallament i ens tirem baixada avall a atrapar la Fátima, aquí em separo del Loren de Tarragona. És la baixada nova pel què ens han dit no es tant bona com la resta, i sí és una mica més trencadeta i amb més pendent però no té pas res complicat, lo pitjor és que el ruixat que ens ha caigut a sobre deu haver passat primer per aquí i està tot molt moll, així que amb un tres i no res vaig plena de fang i porto les ulleres ben estucades. Tot baixant a l’esquerra lluny es veu l’avituallament que hi ha abans de pujar a Venta Vieja, hem deixat la tempesta darrera i aquí està tot ben aclarit.

Passo a la jefa i al cap de poc arribo al riu i comencem a pujar de nou, primer unes rampes una mica fortes, on vaig agafant de nou calor, clar porto el Hot pack posat però em fa mandra parar i treure-me’l i més quan veig més amunt a tres nois. M’hi vaig apropant i n’hi ha un que sembla el Santi, no pot ser... o sí... tosso una mica i ell es gira, m’ha reconegut el tossir, que fort! Em sembla que al·lucina perquè para hi tot! Així acabem de pujar junts fins l’avituallament tot comentant la jugada, no sé què li comento que ell em diu:
- Tu no saps en quina posició vas, no?
- a estones segona a estones tercera...- Dic jo-
- No, no ara mateix vas primera que la Mercè a girat cua al Moral!
Noi, així que els que animaven abans no es que necessitessin ulleres, tenien raó! Ostres no pensava pas que la Mercè fes mitja volta, és veritat que va líder a l’Open d’Espanya i que el Soplao amb les curses de rally no té res a veure però ella sempre ha estat també maratoniana...

Em costa l’últim tram de pujada però arribem al avituallament, una mica de plàtan, coca-cola i a seguir pujant, la veritat és que el nou recorregut és més dur, res extraordinari però el tram dels altres anys per Palombera era molt més descansat, arribaves aquí de baixada amb energia per pujar a Venta Vieja ara ja arribes aquí pujant... La Fátima també arriba al avituallament i surt abans que jo, a mi em costa agafar el ritme a la pujada però per sort vaig amb el Santi que em dóna moral i mica en mica anem recuperant terreny a més la pujada és curta i en un tres i no res som a dalt, passem per l’alfombreta del xip a 10 segons de la Fátima i a la baixada em cedeix el pas, total ja em tornarà a agafar pujant!

M’ho passo genial baixant amb el Santi, jejeje com una nena petita, si puc el passo, jejeje, el primer any aquí em vaig fer pols, duia la SID com ara i recordo perfectament que quan s’acabava la pista em vaig adonar que duia la forquilla bloquejada, aquest cop no, només faltaria! Arribem a la carretera, paella cap a la dreta, paella cap a l’esquerra, un pontet i arribem de nou a la carretera que va cap a Bárcena Mayor.
Vinga nois a per la última pujada! Síiiiiiiiiiiii!
Dubtem si parar o no al avituallament de Juzmeana però llavors m’adono que no porto gairebé aigua al bidó així que paro a posar-ne que no sigui que me’n penedeixi que l’última pujada al Moral cada any es fa molt i molt llarga, sort que és la última que sinó... ja amb el bidó a tope arranquem l’última ascenció, aviat es forma un trio guiat pel Santi, jo al mig i darrera l’Ivan, un amic de l’Oskar Raju i la Noe a qui vem conèixer l’any passat. Sense dir massa cosa anem tirant amunt. Amb aquestes que ens atrapen el Vicenç i la Fátima i el trio es transforma en quintet, tots 5 amunt, concentrats, bueno tots concentrats menys el Vicenç que el tio va tant còmode com vol.
Quin duo, mateix pedalar hi tot!
Passem pel costat de les dutxes naturals, aquest any no fa tanta calor com per parar a remullar-se. És increíble com alguns dels que ara baixen el Moral per primer cop, amb tot el què els hi queda encara ens animen a nosaltres que ja fem l’última ascenció. El moment més emocionant però arriba quan ens creuem amb un tandem, sí, són el Jordi i l’Annabel, és tant sols un instant però tinc temps de veure-ls-hi les cares d’alegria, d’estar vivint i compartint un gran repte amb el millor esperit possible, ens intercanviem uns crits d’ànim i segueixo pujant més animada, els seus crits m’han donat energia!

En canvi la Fátima té problemes d’esquena i m’anima perquè rebaixi el meu temps de l’any passat, veig que estem bastant amunt, recordo dels altres anys que quan veig el dipòsit vol dir que ja falta poc així que em poso a apretar, el Santi em segueix d’aprop però a uns metres, amb un moment passo a un parell o tres que se’ls hi està fent llarg el segons Moral, un parell de curves més i es veu el toldo del Moral, yuhu! Hem fet el cim! Són les 16:30, només queden els dos repatxonets i llavors tot baixada, bueno, tot baixada fins que arribes al coi de carretera, buf cada any toca vent de cara i apretar les dents fins l’últim moment i aquest any no és diferent.

Dalt el Moral veig al Alex parat, i engega darrera meu, l’animo, ja no falta res, els dos repatxonets i tot avall, em segueix, jo vaig mirant enrere, el Santi em té controlada o al menys és el què em penso. I sí, arriba la baixada, plat gran i a sac a baixar ara no puc deixar escapar el meu tercer Soplao, si tot va bé rebaixaré el temps... la baixada es fa llarga, el Santi no m’atrapa i si miro enrere ja no el veig... espero que no li hagi passat res, jo recta avall com una bala. Llàstima que l’arribada no sigui en baixada, per sort arribo a la pista asfaltada amb dos nois a pocs metres davant i un altre que just m’acaba d’enganxar, així que ens ajuntem els 4, al veure que sóc la primera noia s’animen, es posen d’acord i es van donant relleus mentre jo em poso a roda, uf, en un parell de llocs em costa mantindre-la però al final ho aconseguixo, es fan llargs aquests quilòmetres, a plat, mig ajupida per evitar tant com puc l’aire de cara, les rectes es fan interminables, sembla que no s’arribi mai a Cabezón però cada cop queda menys, una corba a la dreta, una a l’esquerra i pa! Un dels nois rellisca i s’enclasta contra les balles, ens crida que està bé i anem creuant tots la meta.
l'alegria desfermada! No m'ho podia creure 3 de 3!
M’envaeix una gran emoció, no m’ho puc pas creure un altre Soplao al sac i el temps de nou rebaixat, em ve al cap que el Dani ahir m’havia dit que ja podia estar contenta si aquest any repetia el temps de l’any passat i fins hi tot l’he rebaixat! Amb aquestes que els de l’organització s’adonen que sóc la primera noia en arribar i ho diuen per megafonia, tothom es posa aplaudir i a mi, m’agafa per plorar... és extraordinari i molt molt emocionant!

Aparco la bici i vaig mirant si arriba el Santi, ha d’estar al caure... i no tarda res, li faig una abraçada enorme, pobre, li faig caure la bici per terra hi tot, jejeje genial, ha rebaixat gairebé una hora el temps de l’any passat!
orgullosos mútuament


Arriben també la Fátima i el Vicenç, anem xerrant amb coneguts i d’altres que eren desconeguts fins aquell moment, compartim vivències, sensacions, l’estona em passa volant, arriben els cracks ja dutxadets, el Jordi, el Tarrés, el Charlie, la Mercè, l’Oscar... i en un moment em giro i veig a la Clara, mare meva el seu primer Soplao amb l’objectiu de fer menys de 10 hores de sobres acomplert i això que entrena per rally, quina por que fa ja veureu quan es posi en serio amb això de les maratons!


La 1a cursa amb la jefa 1a i 2a, un molt bon equip!

2+2=4

Amb el Luis, jeje ningú no ho diria que hem fet 168 kms!

Una mica de relax que ja ens toca

David tenemos que entrenar más que tu tio nos ha fundido!

La Mireia, el Jordi i el Tarrés, on hi ha classe hi ha classe, 8:08h !

Estupenda la Clara, 3a noia i un temps genial, ja ens hagués agradat al Santi i a mi el 1er any

Els dos vem compartir bones estones amb l'Ignacio, no te lo pienses y ve a la Salzka!

Ets gran Clara, allà on vaig m'acompanyes, gràcies!

I aquí amb l'Oscar, quina progressió!

Amb un dels nois que em van ajudar a l'arribada, sort d'ells!
Més tard arriba el Carlos, un altre que s’ha cruspit el repte amb patates i a més arriba ben acompanyat a fet un munt de quilòmetres amb la Laura, una noia molt simpàtica que ja fa un temps que s’està deixant portar per la bici de muntanya.
Moments que fan posar la pell de gallina

Guapos!

El Carlos i la Laura, repte superat!
Quan em miro el mòbil tinc missatges d’un munt de gent, la Noe, el Dani, el Francesc, la Maria de la feina, la Mariona, gràcies a tots per estar amb nosaltres pedalant!


Després d’una dutxeta fresqueta al poliesportiu tornem on hi ha tot el follon, segueix arribant gent amb bici i a peu i ens creuem amb l’Annabel i el Jordi ben acompanyats per la Marina i el Roc, el què més il·lusió em feia sentir és que havien acabat però no, a ells ganes i energia no els en faltaven però a Cruz de Fuentes l’organització no els ha deixat continuar, de nit la nova baixada l’han trobat massa arriscada després d’unes quants accidentats previs. Una llàstima però ja poden estar més que contents el tàndem ha funcionat a la perfecció, un per l’altre, l’altre per l’un, junts, han sortit i arribat a Cabezón de la Sal en cap moment han tirat la tovallola, llàstima que no els hagin deixat continuar, haguessin arribar segur!

Un tàndem amb molt coratge!
L’entrega de premis es demora una mica, hi ha una mica de caos amb el tema, de fet abans que jo surten 4 noies a la classificació, deuen haver tallat i passat per meta però com que avui no podran tenir els talls de pas del Moral i Venta Vieja perquè no hi ha cobertura per enviar els temps dels xips doncs és difícil comprovar-ho. Així que tot va lent. Mentre esperem darrera l’escenari veig amb el Jesús un noi que m’és familiar i porta una samarreta de pedals del món...recoi si és el Pep de la Pedals i el tio em diu que el primer noi i la primera noia tenim de premi una inscripció a la Pedals de Foc Non-Stop, no fotis, guanyar una cursa a Cantàbria per què em toqui la inscripció a la pedals, jejeje

Mare meva que aclaparadores, jejeje

Aquest any no hi havia ós però el trofeu pesa igual: molt!

Quin gran cap de setmana i quina bona companyia

Elles

Ells


Com sempre el Soplao ha estat extraordinari, val la pena fer els quilòmetres per anar-hi al menys un cop a la vida, no és per la ruta en sí, a nosaltres això de rodar i rodar sense corriols i trialeres no ens emociona però anar-hi et permet viure moments molt emocionants, gairebé 4000 reptes de superació rodant per les muntanyes tots en una sola direcció, envoltats pels veïns, familiars, gent anònima animant al que s’esforça, gent anònima oferint-te beguda, menjar, rentar-te les ulleres, tot el què puguis necessitar, és per això que val la pena viure-ho en primera persona, s’hi ha d’anar!

Arribar a la meta de Soplao sempre és guanyar i arribar primera només és la guinda del pastís, he tornat a pujar al núvol del Soplao!

La progressió:
  • 2009 Ada 10:16 i Santi 11:05
  • 2010 Ada 9:30 i Santi 10:10
  • 2011 Ada 9:14 i Santi 9:17

Santi, l'any vinent et toca 8:20, jejeje! Les classificacions 2011

Per acabar de rematar la jornada tenim quelcom a celebrar!

Diumenge ens toca tornar, uf quin estrés, oi Carlos ;)

21 comentaris:

tHeBAlaNce ha dit...

com sempre una crònica extraordinària, sou unes bestiotes!
enhorabona per la progressió de temps als dos i felicitats per la primera posició!

pablo.bk ha dit...

Ni que decir tiene que el año que viene nos volvemos a ver en Cabezón, no???
Enhorabuena a los dos, en 2012 bajáis de 9 horas yendo con una pierna.
Ufff, 3 de 3, se dice pronto!!! Vaya máquina!

xavi ha dit...

Enhorabona! Sou uns incombustibles! Santi que li dones a aquesta noia, això és apostoplant!! jajajaj...

Annabel ha dit...

No puc dir res..no faig mes que plorar com una bleda!!!! El Soplao es saber que vosaltres esteu allà...amb el somriure, amb l'abraçada desl amics!!! Ada per nosaltres sou un puntal! Veure les vostres cares al Moral va ser una font d'energia! El proper any no fallarem, i entrenarem de valent amb el tandem!

Un petó ben fort a en Santi!!!Us estimem!

Anònim ha dit...

Habrá más carreras como esta y momentos muy especiales en algo menos de 2 meses.

fatimabl (aun me resisto a firma de otra forma)

OTTO ha dit...

Ei fieres!! Des de Torelló en Tarrés us anima a continuar sent com sou i a gaudir tant de la bicicleta i d'aquestes pedalades! L'any vinent si tot va bé ens tornem a veure al Soplao, amb noves ganes i més forts encara!

Clara ha dit...

Aquet cop sere molt breu i no tinc costum de dir això, però crec que us començo a estimar una mica...
Sou una gran parella i vull viure moltes rutes amb vosaltres muacs

Mario ha dit...

Quina crònica i quina progressió!!
I que es això de fer-me una foto al cul sense avisar?
Enhorabona als dos!

Anònim ha dit...

El Soplao no deixa indiferent a ningú...pel que relateu any rera any és una cursa molt especial que s'ha de viure algun cop. Ho tinc present!
Santi una progressió bestial!I Ada, que t'he de dir que no t'hagi dit ja...però el millor de tot és que ni tot el fang que porteu a la cara pot tapar el rostre de felicitat! M'encanta la foto inicial!
Marionabtt

senselimits ha dit...

Vaig poguer comprovar en primera persona que el Soplao enganxa. I si a sobre guanyes cada any, ja deu ser la repera!!!
Quins cracks!!! Enhorabona, sou collonuts!!!

nikabike ha dit...

Ada!! Et conec a través de la Mariona i de la Clara però no havia entrat mai al vostre blog... sabia que estaveu forts però la re-óstia nena!!! Però si sou unes feres!!! Moltes felicitats, no només pels resultats del Soplao d'aquest any sinó per tot l'esforç i dedicació que suposa aconseguir-los. Contenta que m'hagis escrit al blog, tot un honor, jejeje i encara més feliç de compartir "patiment". A partir d'ara et "controlaré" ;-) Cuideu-vos i a seguir treballant com ho feu parella.

Anònim ha dit...

MOLTES FELICITATS, Ada!!!, pel teu tercer Soplao i guanyar a les tres edicions, per haver rebaixat el teu temps, i per la teva crònica completa i concisa... m'ha agradat!!!.
Encantada de conèixer-te aquell dia, en el meu primer Soplao!!!. No tinc gaire experiència en aquest mundillo, però destaco aquesta sensació d'ennuegar-te d'emoció per l'ambient màgic que et fa sentir la gent, i del moment indescriptible de creuar meta...què et fan pujar fins el cel!!... tens raó, s’ha de viure!!.
Les meves felicitacions també són extensives per la resta dels teus company@s. Molts ànims pels del tàndem, que la propera edició els deixin continuar, què donava goig veure’ls!!.

Una abraçada des de Vilanova i La Geltrú,

Miriam, d'Oxigen (www.bttgarraf.com)

lluis ha dit...

No se que preneu pero esteu molt forts,m ´agradaria pensar que tot es legal però aquestes taques a la pell son d´un tiny nuclear que espanta!!!
molts records!!

Power ha dit...

La cronica no se,però quines fotos mes maques!

INDEPENDENT BIKE - Torello- ha dit...

ambientasso que tenieu a Cantabria eh!!! es que aquest any hi han piles per rato!!! jejeje ja ho anem veient!

jordilandia ha dit...

Fins i tot m'hi emocionat al llegir el relat d'aquest "Soplao" enhorabona!!!

Gineta ha dit...

Enhorabuena por tu Soplao, por tu fuerza y por tu perseverancia.

Cuando llegaste a meta a mí todavía me quedaban cinco horas de bici, pero fueron cinco horas más de diversión.

Salutacions càntabres.

PedroT.

Hector Abad ha dit...

Ada, Sati....sois unos cracks!!!!!Ada ya eres toda una eminencia en Cabezón, el año que viene cuando vayas te habrán puesto un monumento...si señor, mi más sincera enhorabuena!!!!
Vuestras progresiones son espectaculares...el año que viene volverá a caer?????

Quique ha dit...

Moltes felicitats a tots dos, pel temps i la progressió fetes, per l'emoció que trasmeteu i a l'Ada pel tercer triomf i la crónica. Esteu fortíssims. M'agrada seguir les vostres aventures i encomaneu la passió per la bici. Gràcies des de Girona.

pablo.bk ha dit...

Ansioso estoy de leer vuestra aventura de la Tracks... Parece que promete!!!

EGM ha dit...

Felicitats Ada i Santi!
Ens veiem aviat en alguna trialera...