Euskadi Extrem: Labastida - Orduña

Coses del Dani i la Fátima 

Doncs si en aquestes alçades d’any i encara tenim humor d’anar a passejar per el món, aquest cop tocava anar cap a Euskadi!!

Divendres tarda ens veiem amb el Dani, carregàvem tots els trastos  a la Petitona i cap allà tots tres, no caldria dir-ho però quina pallissa de viatge!

Així es presentava en Dani desprès de fer uns cartells de l'Euskadi d'allò més especials....

  Sort que només arribar a Labastida ens estaven esperant la Fàtima, el Gorka, son germà i el Sergio per sopar, arribar i moldre, a més començàvem a fer l’objectiu principal del cap de setmana: trobar-nos amb amics, coneixent de nous i petar la xerrada relaxadament, aquest cap de setmana res de córrer!!  Ja ben tard trobaríem al Oskarraju, un dels culpables que estiguéssim per allà ja que teníem ganes de veure’l i rodar amb ell però ens diu que no participarà ohhhhhh.. ...   I ja de matinada, mare meva quins horaris tots plegats arribàvem la Gemma, el Mia i la Rosa, ja hi som tots, així que a dormir que ja toca! Per cert, poc però anava plovent...

Gorka, son germà i en Sergio

 Ja al matí comprovem l’alt nivell de l’organització, esmorzars per tothom, control de firmes, obsequis i sobretot molta simpatia!! Seguim coneixent  més gent encantadora com els del Bike Run de Valencia amb el Ramir entre ells o la Isabel de Madrid que com a carta de presentació de l’Ada va rebre una abraçada!

  

Control de firmes

Quin personal!

L'Isabel

 Desprès d’assegurar-nos de totes, totes que no hi haurien classificacions la tàctica era clara, xino-xano, anar xerrant i cap mena de pressa, així que ja ens veieu al moment de la sortida amb tota la calma del món!

Vem començar a gaudir de la ruta des del primer metre on hi havia la gent del poble animant com si ja portéssim molts quilòmetres, a més es feia un bucle i es tornava a passar un altre cop per allà i més ànims entusiastes!

 El terreny tot i la pluja de la nit encara està bastant bé i anem alternant pistes,algun senderó distret i alguna rampa seria! Hi havia una que era una paret i la gent només veure-la es posava a caminar, ho vem provar però amb la gentada que hi havia era impossible trobar un pam on progressar, lo bo es que a dalt la gent anava dient:

-         Esto no se sube, madre mia que subida....

I el Dani emprenyat per no haver pogut provar-ho en condicions anava dient:

- No em piqueu que torno a baixar

Jo crec que es va quedar amb les ganes....

La Gemma i el Trigui al fons

Pont mullat de fusta...

Danny Macaskill in action

Gorka,Sergio i Isabel

Un rampot de por!

 Més coses a destacar, com que he tardat tant a posar-me amb la crònica els detalls són justets però les fotos espero que ajudin a compensar, ah sí vem passar per un lloc d’aparença estranyíssima, semblava com un jaciment gegant però els de la zona veient les nostres cares ens van explicar que eren unes salines, les Salinas de Añana, ben curiós!

 

Les Salines de Añana

 Passades les Salinas, en el poble, trobàvem el segon avituallament i mare meva ho celebràvem ja que d’un control a un altre hi havia 40 quilòmetres i ja es començava a fer llarg... Això si l’avituallament ben complert amb entrepans i begudes, prova de lo relaxat que estàvem i les poques preses era veure el Dani menjant-se els entrepans de dos en dos!

Quin estres!

Un altre entrepà Dani?

! L’Ada i la Fátima desprès d’una estona van continuar i nosaltres encara ens vem quedar xerrant una estona, quin luxe de cursa!!!! 

Al marxar em va tocar córrer, teníem que atrapar-les i el Dani va posar la seva ‘marxeta’ portant-me a mi d’allò més collat, sort que no eren gaire lluny!

Per aquelles coses dels recorreguts vem agafar un tros llarg de carretera d’aquells que a nosaltres se’ns fan tant pesats, poc que ens agrada l’asfalt, i que a més va ensopegar en un moment on l’Ada no estava massa fina , be en paraules textuals seves s’arrossegava!! No era especialment dur però al ser terreny que no et motiva se’t fa molt pesat i t’incrementa la sensació de no avançar, ja us puc assegura que al poc de sortir de la carretera els mals se li anaven passant!

carretera i manta..

 Anar-hi anant arribàvem a l’última pujada d’uns 8 kms fins a Karkarru, aquí vaig arribar amb les cames tocades s’intuïa el meu moment de crisis,  tant canvi de ritme, parar aquí, surt escopetejat allà.. m’estava passant factura, vaig mirar d’agafar un ritme constant i cap amunt, aquest cop compartint la pujada amb el Gorka tot moment, es va fer llarga, llarga, ja a dalt trobàvem al Dani estira’t en un costat resguardant-se del vent i el fred (7-8º amb un vent geladet), estava clar que tocava fer-l’hi companyia tot esperant per reagrupar la colla.

Es respira competició en l'ambient..

 Aquí vem tindre un altre moment de la broma, un de tants! El Dani ens comenta a Gorka i a mi si escoltem la percussió i nosaltres ens mirem pensant que no està massa fi que allà l’únic que sona eren les esquelles de les vaques però... tenia tota la raó uns metres més enllà h i havien uns nanos tocan la Txalaparta!!

Amb Txalaparta inclosa!

El Karkarru aquest espectacular amb uns barrancs molt vistosos, de lo millor de l’etapa, per aquí a dalt anem planejant , be l’Ada i companyia planeja jo m’arrossego un pel  per seguir-los, ara si que estava ‘perju’,  ja ho diuen els excessos es paguen

Comencem una baixada ben trencada i plena de fang que ens ha de dur fins l’arribada, la baixada es xula, l’Ada comença a baixar com un coet i jo feina tinc per seguir-los, això al principi ja que amb el fang cada cop em va costant més i em vaig quedant enrere, m’atabalo, tinc la  sensació d’estar baixant al damunt d’una taula de planxar, tot m’ho empasso, molt rígid... fins que se’m acut mirar la forquilla i veure a part d’un munt de fang que no es mou! Paro lo més ràpid que puc i començo a treure fang de les barres i sorpresa.... trobo un pedrot entravessat entre la barra i el pont clavant la forquilla!!! Si, si, evidentment m’emporto una ratllada a la barra espectacular.. sort que la pobre des de l’Iron que està demanant la jubilació, em passa lo mateix amb una nova i em poso a plorar allà mateix!  Emprenc la marxa i ara amb forquilla molt millor, a baix de tot trobo a l’Ada esperant, ens reagrupem tots i cap a acabar l’etapa que ja toca!  

Arribada

 L’arribada a Orduña ben xula, ens rep en Mikel un dels organitzadors tot fent-nos fotos i se’m cau la llagrimeta d’emoció al recordar els plats de pasta amb verdura que donaven, mare meva que bons i a més es podia repetir!! Desmaiat que estava un ,si es que m’havia plantejat el cap de setmana tant de relax que ni m’havia mirar les etapes i avui al final van caure 2942 mt. de desnivell positiu i 112km, deu n’hi do!!!

Pasta rica rica

 Per cert tot dinant coneixem a la Koro i al Iñaki !

Iñaki i Koro

 Rentem les bicis, les deixem al pavelló on les guarden fins l’endemà i agafem el tren fins a Llodio on tenim la pensió on dormirem no sense abans anar a fer un bon sopar tots sis, Gemma, Mia, Dani, Fàtima i naltros