diumenge, 19 de febrer de 2012

Riudarenes, el retorn del Gran Premi de la Selva

Tornem a les curses però no a qualsevol
Aquest any tenim el luxe de comptar de nou amb el Gran Premi de la Selva, hi havíem participat 3 anys, 2008, 2009 i 2010 i repetíem per agafar una mica de xispa al inici de la temporada i perquè els circuits són tècnicament brutals. Aquest any l’open només consta de 3 proves però la més emblemàtica hi és, la Guilleries Exprés, en concret serà el 4 de març.

De moment avui hem començat amb Riudarenes, i hem anat el Santi, el Francesc i jo, el Santi pels pèls que no ens acompanya ja que divendres a la tarda va començar a trobar-se malament, ho va treure tot i va quedar ben defallit però avui sense estar fi del tot ni molt menys, s’ha fet el recorregut de pe a pa, evidentment amb unes sensacions pèssimes però gaudint tot el què ha pogut dels corriols. Jo no m’hagués mogut del llit i menys a les hores indecents que ha sonat el despertador.
noi entre que no et trobes bé i que la Massi està feta caldo...
Fer 150 kms de furgo (entre anar i tornar) per fer-ne 30 de cursa no sona massa sensat i la mandra i el fred de bon matí no ajuden gaire però ha estat deixar la pista per agafar la primera pujada tècnica per saber que havíem fet bé d’anar-hi. El circuit no ens ha pas defraudat, igual que els altres anys a tope de senders, corriols, trialeres, pistes amb reguerot i rampots de plat petit....

Arribem a Riudarenes i veiem que aquest any serem molta menys gent, ja havíem vist que coincidia amb l’Open BMW i segur que molta gent ha anat cap allà, però nosaltres som dels clàssics així que no hi havia color. Intentem escalfar una mica abans de sortir i acabem vora el foc mentre els organitzadors donen quatre apunts sobre la cursa, jo diria que érem poc més de 50 bikers i uns quants corredors, que també hi havia mitja marató de muntanya a peu.
Intentant escalfar una mica, espero que l'encostipat d'aquesta setmana no em faci la punyeta
La representació del Bestiar Lliure a la Selva, esperem anar recuperant efectius en breu!
Aquesta sí que és una bona manera d'escalfar!

No hi ha dubte, som a la Selva, la presència del Permañé ho corrobora
Es dóna la sortida neutralitzada, som poquets i un bon grapat darrera el cotxe, no és fins que agafem la pista que s’estira el grup, començo a tirar tot el què puc i el Francesc decideix fer-me companyia, a la primera pujada passem uns quants bikers i gairebé ja ens quedem en aquesta posició de cursa, és el què té ser tan pocs, només ens anem creuant amb uns 3 o 4 de la zona que nosaltres els passem pujant i ells, que s’ho coneixen, ens avancen baixant.

Gaudeixo al màxim dels corriols, i vaig agafant una mica de confiança i això que estan una mica més secs del què voldria però m’ho passo bé i això és lo important. Fem la pujada forta del dia, es tracta d’arribar a l’ermita de Sant Argimon, ja ens ho coneixem d’altres anys, les rampes per arribar-hi piquen però apretant les dents i amb els ànims del Francesc aconsegueixo pujar-ho gairebé tot, ell aprofita que poso un peu per sortir escopetejat però com que es bona persona m’espera a l’ermita tot prenent algo al bar que han muntant els de l’organització, jejeje

Llavors ja comença la trialera del dia, el primer tram massa tècnic per mi, així que baixo a peu fins que la cosa comença a agafar un aire més moderat, tot i així amb uns bons esglaons, sort que tinc millors sensacions i, a poc a poc, baixo tot el què puc. El Francesc em va esperant i arribem a una zona molt corriolera, de senders estrets i revirats, plens de tobogans, on has d’esquivar arbres, pedres, saltar algun tronquet, és l’essència de la Selva i és brutal! 
Deixant pas al Francesc l'atrevit, com baixa últimament eh!
El pilot marejat, la forquilla feta pols, els neumàtics destrossats i el disc de davant fotut però ell al peu del canyó!


Amb tot feia molt temps que no feia una cursa d’aquestes curtes, de deixar-ho tot en 30 kms i les cames ho noten, a falta de 10 kms vaig desitjant que no vingui cap pujada llarga, els rapatxonets amb embranzida es fan bé però com vingui algo serio les cames no sé com s’ho prendran. Però no, creuem el riu i toca rodar per pista planera com els altres anys, ens acostem al poble per l’arribada tradicional, una mica d’equilibris pel costat de la sèquia que rodeja el poliesportiu i ja divisem l’arc d’arribada.

Al no ser gaire gent els organitzadors van per feina i de seguida es posen a fer l’entrega de premis, el Santi arriba just a temps per veure’m recollir el meu farcell maqui! I es que no només al Bages n’hi ha de maquis ;)
I ha arribat, una mica pàl·lid però content d'haver vingut 
Podi en solitari, l'altra noia de la llarga al final s'ha decantant per la curta...
l'autèntic farcell maqui: mocador de farcell, pa de kg i una llonganissa!


Gràcies als organitzadors per haver rescatat el Gran Premi de la Selva!
Crònica i web del Club Rem