|
Quin bestiar!! |
Aquest any tornaven
les Guilleries després que l’any passat amb les nevades s’anul·lessin i com
cada vegada dies abans ja estic nerviós, per mi és una cursa molt especial, en
ella no hi ha res fàcil: les baixades endimoniades i les pujades.... també!
Dels plans mai me'n recordo...
|
Trideporte mecànics... |
Aixi que diumenge
ben d’hora , ben d’hora ens trobavem amb el Dani i el Francesc i cap a Les
Guilleries, altrament conegut com a Sant Mordor! El viatge ... doncs si no
portava ja prous nervis la Petitona no va gaire fina i el viatge resulta prou
tens, a l’arribar tota la part de darrera és un artístic estucat d’oli digne
del millor Tapies, quin desastre...
|
Uh Oh no tinc por! O si... |
Però bé anem a la
cursa i el seu ambient, bones noticies: de ciclistes som pocs però tampoc gaires
menys que normalment i de gent que ha vingut a fer la Marató Salvatge corrent,
un bon grapat, fantàstic!
Es dóna la sortida
i com sempre cap amunt , Dani en primera línia marcant ja els compassos de la
cursa, jo que estic molt motivat surto prou alegre i just darrera en Francesc i
l’Ada. Part de la culpa dels nervis era que aquest any encara no havíem fet més
de dues hores a ritme de cursa i
coneixent la duresa de Sant Hilari i que la mitjana de temps està per les sis
hores... la cosa prometia però jo anava amb l’intenció de deixar-m’ho tot per
tal de rebaixar les 5:22 de
l’últim any, no ho tenia pas clar però si més no ho provaria...
Al primer corriol
alegre, primera advertència: ben just que no m’empasso un arbre ! Mare meva
d’allà fins al final vaig anar més concentrat que mai ... mira que és complicat
aguantar al damunt de la bici en aquelles muntanyes!!
Van passant els
quilòmetres i tinc bones sensacions, baixo millor que l’última vegada i pujant
vaig amb cadència, mantenint un ritme bo sense anar massa clavat, ah i caminant
fins i tot em poso a córrer arrossegant la bici, amb alguna rebregada de peu
inclosa ...
|
És l'Ada Xinxó!! |
Passo el trencall de
la llarga i la curta encara veient alguna altre roda però per poc temps ja que
el grup s’estira molt i mare meva com baixa la gent, està ple de figures, un
parell que atrapo miro de seguir-los la roda baixant i uff veient que el de
davant no posa peu al terra acabo baixant jo també per algun lloc que en condicions fora
de cursa dubto molt que ho provés.. de bojos!
Normalment als
llocs on rodo me’n recordo de ben poc però aquí hi ha uns quants llocs díficils
d’oblidar que un reconeix ràpid a l’arribar, com un tallat que es passa que la
feina és baixar caminant amb la bici per nosaltres però on el Permañer sempre
ens insisteix que és molt fàcil que nomes cal saltar...
La pujada caminant
desprès del riu també es fa recordar tot i que aquesta vegada no la pateixo
tant, això si al encarar la pista de pujada de desprès les meves cames comencen
a oblidar-se d’aquell ritme alegre que portaven i forçosament poso un ritme més
suau. Aprofito aquest moment de calma, puja molt però el terreny és fàcil, per
prendrem un ‘potito’, un catxarro d’aquells que et prometen 5 hores d’energia,
i què més!!! La veritat sigui dita que la poció aquesta se’m posa prou bé i en
un ratet torno a posar-li una mica de rumba a les cames, marxeta!!
|
Últims metres |
Més cosetes, al
tercer control i amb un quants quilòmetres per davant tinc el meu moment
il·luminat , amb entusiasme paro i omplo el bidó per estalviar-me patiments
doncs amb el mateix entusiasme marxava oblidant-me’l allà mateix... desastre!!! Per sort al següent avituallament
hi ha ampolles d’aigua petita i puc posar-me una al mallot , gens pràctic per beure però molt millor que no pas res!
Evidentment cap als últims 15 quilòmetres apareixen les clàssiques rampes de St.Hilari , no del
terreny sinó a les cames, quin patir tot i que encara optimista ja que em
deixen pedalar que és molt! Amb tot quant potser quedaven 10
quilòmetres la moral se m’enfila al
veure per davant un parell de grups de 2 persones cadascú, uahuuu no estem tant
malament o com a mínim millor que els de davant que feia 20 quilòmetres que
m’havien deixat enrera! Tot i així als trams ‘pa matarse’ de baixada tots
baixen més ràpid que jo però per sort meva, no m’imaginava dir-ho, resta una
pujada ben llarga on a poc a poc els vaig deixant enrere fins arribar als
últims corriols del dia on baixo tot lo
ràpid que puc amb l’esperança que no m’atrapin i així és!!!
Arribo pletòric i
miro per primer cop el rellotge, molta alegria i satisfacció: 4:52h , mitja hora menys que el meu millor
temps!!!!
A l’arribada com no en Dani que també ha rebaixat el seu tems un munt i
a més a més... ha fet 1er!!!!! Felicitats Crack!!!!!
|
Apostoflant! |
Em poso còmode i
espero armat amb la càmera la resta del Bestiar per mirar de captar el moment i
sí, els veig com arriben, m’emociono, sobretot al veure com desprès de la duresa de la cursa els dos porten un somriure
dibuixat de satisfacció que parla per si sol, se’ls veu sobrats de motivació,
m’encanta!!! Ah i com no volien ser menys ells també rebaixen les seves
marques, l’Ada en gairebé mitja hora! A més m’explica que aquest cop ha
tingut competència i ha estat amb un
altre noia, la Gemma Cabanas, frec a frec! Encara més emocionant!!!
|
Satisfets i amb un donut! |
I això han estat
les Guilleries, sobretot m’emporto el bon paper que hem fet tots com a grup,
quins grans companys que tinc, i no per lo ràpid que van que també si no per la
capacitat d’anar a curses d’aquests tipus i passar-ho be, sou uns cracks!!!!
|
Bestiar Lliure!!! |
|
La Gemma |
|
Només pensa en menjar aquest nano.. |
|
Campiones! |
|
Lo crack! |
|
Quin pernils! |
A part d’una
satisfacció molt gran i una dosis de motivació extra sembla que de propina
també m’he endut un parell de visites a metges, un per la Petitona que la pobre
li prova molt malament anar a Sant Hilari i l’altre per mi que arribava a la
cursa amb el canell tocat i ara ja lo que tinc es una tendinitis important
però.... no m’arrepenteixo ha valgut la
pena!!! Ah i l’Ada un pernil cap a casa
yuhuuuuu!!!!
|
Pobreta está malaltona |
|
I jo una mica espatllat.. |
4 comentaris:
Una momia!
Quins 2 cracks, quin palazo em vareu fotre!
Content que estic jo per acabar una cursa aixi, guanyar-la deu ser la ostia!
Ei parelleta!Gran crònica i juna mica de embeja sana!
Tinc el compte pendent de fer la cursa alguna vegada amb vosaltres!
M´ho apunto pel calendari de l´any que ve!
Salut!
Ja veig que St Hilari, no es una cursa qualsevol, ja que al patiment esta assegurat, fixat que et vas oblida’n als bidons, je je, però ho principal es la gran satisfacció de acabar-la i millor encara si tots heu rebaixat al temps, ara això si, teniu que mima mes a la Petitona que ja ha fet molts kms...I Felicitar a L’Ada per aquesta lluita emocionant i al Dani per ser 1er, al Power millor al deixem esta..Una abraçada Santi
No he pogut resistir la tentacio de veure aquesta crònica, em porta molts records i certifico que precisament aquesta cursa es per gent com vosaltres, ja es pot dir que sou uruk hai a terres de mordor, deu ni do quin temps, us felicito a tots, molts de records i que sapigueu que encarà em recordo del que tenim pendent, per desgracia de la vida, els últims aconteciments, degust a la feina no han sigut els mes favorables, axis com la forma, tot a caigut en picat, però ara estem intentant tornar-hi, aixo si, no aquest nivells que em porteu vosaltres, cuideu-vos molts tots el de la colla, i molts de records de un present, i del meu amic Pipo. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada