divendres, 6 de juliol de 2012

Terra de maquis. Etapa 2 i que dur que és ser maqui!


Apa que no ha estat res, 110 kms més amb 2400 de desnivell molt trencacames
Dormir, dormir… poca cosa, molta calor, viatgets al lavabo, mosquits… però al menys hem estat en posició horitzontal, descansant. Sona el despertador i ens posem en marxa, recollir-ho tot, esmorzar i amb bici a desfer els 600 metres que ens separen de Castellnou i que ahir vem fer en bus, estava tan aclaparada per la primera etapa que ni em vaig adonar que havíem anat tan a prop. Dubto que a cap altra organització se li passés pel cap posar-nos un servei d’autobús per fer aquest trajecte, per treure’s el barret!


El Dani emocionadíssim esmorzant papilles amb trocets de suro, jejejeje

Bon dia! Anem cap a Castellnou

El Raül ens ofereix un altre briefing des de les alçades, aquest cop s’ha enfilat al campanar. De fet de briefing no me’n fa pas falta, si és com l’any passat, ho tinc tot al cap: corriols i més corriols fins a la sacietat, autèntic territori maqui.

Abans de sortir el Santi em dóna la seva càmera, que jo no en porto de recanvi i duc encara la roda del darrera amb l’invent d’ahir de l’Ezequiel. Així que ell se’n va sense càmera, esperem que el tubeless no li falli.


Al Víctor ahir li va tocar treballar però avui no ha deixat passar l'oportunitat!
Sort que algú porta provisions!



Sortim per la mateixa pista pedregosa de pujada que l’any passat, cap a la Torre del Moro hi falta gent! No és pas lluny de Castellnou, però clar com que és una torre de guaita doncs està ben enfilada, mica en mica vaig trobant el meu ritme i sense saber ni com estic arribant primera noia a la meta volant on hi ha d’obsequi una inscripció gratuïta a la Pedals de Foc Non-Stop, serà possible però si ja en tinc una! 


Meta volant de la Torre del Moro, una mica més i me la foto per fer la foto...


La cosa s’anima i comencem a baixar, tinc als Ratpenats a tiro i el Ru baixant darrera meu. Missió complerta, arribo a la pujada tot just darrera d’ells, per mi que han sortit tranquils, jejeje. A partir d’aquí ja em costa més, noto l’esforç de l’etapa d’ahir i tot pujant em vaig trobant cada vegada més buida, la mateixa sensació d’ahir ja arribant, és a dir com si portés un munt de quilòmetres fets i no és pas així. Rampes amunt, corriols avall i amunt i a més em despisto i em salto l’entrada d’un corriol on se’m distancien els Ratpenats i el Ru i m’enganxen el Vicenç i el Luís. De fet en el corriol de pujada anterior ja m’havien enganxat, els anava sentint darrera conversant tot passant-se la recepta de la massa madre per fer pa....quin parell!

Arribem a la pista que, de baixada, ens ha de dur a l’ermita de Santa Margarida i el Vicenç treu un plàtan de la butxaca, ostres que de gust que em ve!! Me’n dóna un tros i entre això, mitja barreta i que fa baixada em començo a recuperar. Ens enganxa el Mia i després de travessar el mateix rierol que l’any passat on hi torna a haver el Raül animant-nos, anem pistejant tots 4 plegats.




Sembla que no ho fem tan malament perquè a la llunyania tornem a veure al grup que tenim per davant on hi ha els Ratpenats, el Ru, l’Albert, el Txume, l’Uri Fontanet... i quan arriba la següent pujada aprofitem per atrapar-los i arribem tots junts a Sant Cugat del Racó i al primer avituallament que es troba poc després.


ja ho dic jo, amb els ratpenats no t'avorreixes mai
tota la colla desfilant per Sant Cugat del Racó


Sorpresa! Al avituallament ens està esperant, amb tota la “patxorra” del món el Francesc que diu ja en va tenir prou d’apretar ahir i avui vol acompanyar-me. Intento no encantar-me, ara ve un tros de sender de baixada massa tècnic pel meu gust, i sé que em tocarà caminar així que anem fent, al cap de poc ja m’ha passat gairebé tot el grup, i els més prudents l’anem tancant. 


Quan vols ets més xulo que ningú
El Javier en acció, els ratpenats van que volen :)

Al final doncs se’ns ha escapat part del grup però la constància és important i, entre el segon i el tercer avituallament,  a la pujada que hi ha després de passar pel costat d’un canal, els atrapem de nou i anem fent tota la colla, m’ho passo de conya!


Arribant al segon avituallament

L'Ezequiel i l'Albert, bona gent i maquis fins la medul·la 

Parada i fonda al tercer avituallament, toca recuperar que ens hem d’enfilar a la zona de la Diferent de Sallent, o al menys jo parts del tram que ve ara les recordo d’aquesta cursa. Surten primer el Vicenç i el Luis que avui van per feina i una mica després el Francesc, el Ru i jo, la resta sembla que encara no arrenquen.


Quiina gran colla! mai més ben dit!

Aviat deixem la pista i comencem a enfilar-nos pel GR, recoi no me’n recordava d’aquests rampots, com piquen mare meva! I a sobre hi ha el Raül fent fotos i els del bike attack filmant, toca apretar les dents! M’hi deixo la pell però quedo satisfeta de la pujada, he posat dos peus però molt millor que l’any passat i a més allà on he desmuntat he pogut tornar a enfilar-me a la bici. L’any vinent la faig sencera! Jejeje

Seguim enfilant-nos per corriol no tan dret, un cop hem agafat alçada anem carenejant i quan ja comencem a olorar la baixada.... cap al km. 44, m’adono que he punxat, altre cop darrera, com ahir,  i els tres ens posem de seguida a reparar, li dic al Francesc que deixi la càmera protectora que va posar l’Ezequiel ahir entre la coberta i la càmera, porto més pes però em dóna més confiança. Amb aquestes que sento que arriben bicis, els Ratpenats seran moltes coses però discrets segur que no, detecto que són ells, i abans de que ens vegin crido al Ezequiel: Ajuda!! He punxat!!

Ens ho prenem a catxondeo però aquest cop no fa falta que m’ajudi que amb 6 mans en tenim de sobres i marxen corriol avall. Acabem de reparar i reemprenem la marxa, altre cop vaig sense càmera de recanvi.. la baixada se’m fa durilla, constantment trencada per repatxons de consideració, em costa trobar-li el puntillo però tot i així passem a un parell de bikers. Arribem al avituallament on ens trobem a tota la colla que comencen a desfilar però abans l’Uri em dóna la seva càmera, per si de cas... Gràcies!



Ara toca rodar cap Artés, el Ru se’ns queda una mica enrere i el Francesc i jo anem agafant grupets, no podem perdre temps, a Calders hi ha tall de pas i no anem massa sobrats, més aviat anem justillos. 


El Santi amb el Bender, el Jordi i el Fri sortint de l'avituallament i fent via cap a  Artés, quien los pillara!
El Francesc, el Mia i el campanar d'Artés al mig
Arribem a Artés tot comentant-ho, tots volem ser maquis i ens neguiteja no passar el tall, el Francesc i jo sortim esperitats i deixem enrere el Mia, els Ratpenats, l’Albert...superem la primera rampa més dura, entre el desnivell, les pedres i la calor, toca caminar, divisem un parell de bikers i, sense dir-nos res, ens els posem com a objectiu, el Francesc es posa davant i jo intento seguir-lo, anem pujant alegres i els avancem més amunt, és l’Agustín del Trafach Bikes, amb qui hem coincidit en diferents curses, i un company seu.

Sortint de l'avituallament d'Artés

Seguim pujant i anem tan animats que fins i tot atrapem al Vicenç i al Luís, ara feia estona que no els veiem i junts arribem al tall de pas amb una mitja hora de marge, que bé! Ara ja no cal córrer, al menys no tant, busco el lavabo de noies que l’han posat al mig dels esbarzers, em menjo mig meló que amb la calor ve molt de gust i omplim aigua que ens farà bona falta per afrontar el què ens espera a continuació, la Musarra!


Arribem al tall a les 13:27, si no feia falta córrer tant!

Baixada molt hiper pedregosa on faig molts trams a peu fins anar a parar al riu, allà comencem a remuntar, primer suau on, a tota llet se’ns escapen el Vicenç i el Luis, i després ben dret, anem fent, el Francesc obre camí i els Trafach i jo el seguim com podem. Em conec la pujada i sé que la patiré perquè l’últim tram no té ombra i toca caminar però el problema és que abans d’arribar a aquest tram ja vaig globo total, vaig última del grupet desmarcada i amb l’ànima als peus. Sort que a dalt m’espera una grata sorpresa, un avituallament improvisat amb el Txume i el seu cosí oferint-nos beguda i animant-nos, que bé!




Ara toca baixada maqui 100%, quilòmetres i quilòmetres de senders de tot tipus, però el tros que més m’agrada és un tram de bosc tancat, on el corriol zigzagueja tota l’estona, sense treva, i tot i que aquest tram no té res massa complicat amb l’estat de cansament acumulat més d’una vegada estic apunt d’acabar estampada contra un arbre o sortir volant amb una pedra, però no, per sort acabo sencereta i a més em giro i em perdut al Agustín i al seu compi.


jajaja, fem cara a petats! el Francesc m'ha d'aguantar i tot... 


Recordava especialment dur un tram de corriol des don es divisa Sant Benet de Bages des de l’altra riba del Llobregat, l’any passat hi vaig caminar força i en canvi aquest any el faig bé, rampot amunt que apareix doncs rampot amunt que em cruspeixo i amb lo mancada de forces que vaig no sé ni com arribo dalt. En fi, contenta amb la progressió ens plantem a Navarcles on la colla d’animadores i animadors del Picarols ens estan esperant al mig del carrer amb un aspersor per refrescar-nos, els hauríem de llogar per totes les curses d’estiu!

Ara sí, el Francesc i jo ens enfrontem al tram més pal de tot Terra de Maquis, estàs cansat, de corriols embadalit i toca pistejar per apropar-nos a Santpedor, és un tràmit que s’ha de fer i el fem, com no pot ser d’una altra manera, però amb unes ganes boges d’arribar. Aquest any ha criat un avituallament de més on ens tornem a hidratar i xarrem amb els voluntaris que sembla que en tenen ganes, jejeje


Últim avituallament, un Despertaferro i cap a Santpedor de pet

Finalment l’entramat de pistes ens porta de pujada fins la sèquia, ara sí que ja hi tenim el peu el coll, agafem l’últim tram de corriol amb ànsies per arribar i quan les rodes trepitgen la grava enorme de les vies del tren, la il·lusió de ser maqui es converteix en realitat, aixeques el cap i la meta apareix plena de gent felicitant-nos i donant-nos l’enhorabona. 


Pobre Santi, tothom li fot bronca perquè aquest finde no m'espera, amb lo bé que s'ho ha passat amb el  Jordi i el Fri!

Quines arribades més emocionants!
El Ru també maqui altra vegada!! Madre mia nano!
El Dani brutal, segon! les papilles aquelles no deuen anar del tot malament...però allò no hi ha qui s'ho mengi!

Les nenes maquis al podium, jo els hi vaig voler cedir a les Sílvies la inscripció a la Pedals però no la van voler, que estrany!
I el Santi també amb premi i si es descuida és més gran que ell! vinga a reciclar!


Que dur que és ser maqui, joder! I es que com m’han dit moltes vegades aquest diumenge, qui ho ha dit que sigui fàcil?


Està claríssim, a l'any vinent que em donguin el títol de Carabruta!

Aquí el vídeo del Bike Attack, on a partir del minut 13:40 es pot veure el reportatge de Terra de Maquis.

2 comentaris:

Francesc Calvo ha dit...

Quina gran etapa! Un plaer compartir-la amb la Carabruta.

JORDI ha dit...

Quins moments!!! molta sort a l'Iron