dissabte, 13 de juliol de 2013

MB Race 2013 "La course VTT la plus difficile au monde"


Quin cap de setmana, intens és poc. Tot va començar fa uns mesos, el Santi i jo buscàvem una cursa llarga que no haguéssim fet i vem recordar-ne una que ja fa un parell d’anys que havíem descobert navegant per internet, la MB Race, MB ve de Montblanc i només d’imaginar-nos ser a prop d’aquest colós ens va sonar molt bé, això sí, érem una mica incrèduls amb les dades que donaven, no pels 140 kms de la cursa llarga sinó pels 7.000 metres de desnivell positiu que anuncia l’organització. Però si ho volíem confirmar ho havíem d’anar a fer, així que a mitjans d’abril vem inscriure’ns.

El maig el Dani ens diu que vol anar a fer una cursa que es diu MB Race, que si algú està interessat en acompanyar-lo, collons si nosaltres ja estem inscrits! Així que no cal parlar-ho més, tenim un company d’aventura. I distrets amb rutes i altres curses arriba la setmana de marxar, no hem tingut temps de mirar gran cosa, però tampoc passa res, el dia abans ens descarreguem un parell de vídeos de la prova d’edicions anteriors i els nervis comencen a aflorar. Així que divendres anem a dormir ben acollonits però amb moltes ganes de tirar-nos de cap en aquest nou repte.

Dissabte 6 de juliol

Dissabte abans de les 5 sona el despertador, hem quedat amb el Dani a les 6, ho carreguem tot i marxem amb la Petitona cap a Combloux. Ens separen 753 kms d’aquest poblet dels Alps francesos. Tenim un bon viatge, només una mica de caravana a l’alçada de Valence, es veu que a tots els francesos els ha donat per marxar de vacances quines coses! Per sort la majoria van en direcció contraria a nosaltres, de conya, que vagin a gastar a Catalunya, jejeje

Paradeta per dinar prop de Grenoble

Arribem cap a les 16h, i el primer que trobem al arribar al poble és el Village de la cursa, perfecte, aparquem i anem cap allà i a buscar els dorsals. Quina sorpresa, només arribar-hi ens trobem al Franco i al Marco, amics de l’IronBike i el Rally di Romagna, que fort!

Ja hem arribat a Combloux!

Anem cap al Village i al fons el Montblanc ens dóna la benvinguda
Que fort, mira que trobar-nos aquí amb el Franco i el Marco!

Molt amablement ens guarden les bicis mentre recollim els dorsals, uf, com costa entendre’ns amb els francesos, no hi ha manera de que parlin anglès... en fi... sortim carregats a la bossa que ens han donat hi ha més revistes que en un quiosc. Recuperem les bicis i el Franco ens explica on tenen la caravana però em sembla que nosaltres deixarem la Petitona on hem aparcat ja que hi ha tros amb gespa on el Dani pot plantar la tenda, just entre l’Ajuntament i l’església del poble, sona una mica bèstia però està tot tan tranquil que sembla la millor elecció.

Passejant entre els stands
El poble és bonic, sobretot el campanar i les vistes que té

Esperem pel briefing però no comença i al final decidim anar a donar una volta amb les bicis, total tampoc entendrem gran cosa. Fem algunes reparacions abans de sortir, canvis de pastilles, posem dorsals, el perfil...ens vestim de Trideporte i apa a rodar una mica així el Santi estrena el seient que el porta nou... sí, és una mica precipitat estrenar un seient tenint per davant una cursa de 140 kms però hi ha vegades que les coses venen així i el cul del Santi demanava un seient nou així que li hem fet cas, in-extremis però li hem fet cas.

Que la força maqui ens acompanyi! Ens farà falta...

Que guapes elles, els hi senten bé els Alps
Perfil a punt

Lo fort aquí és que per sortir a estirar una mica les cames has de pujar sí o sí, fem un portet d’uns 300 metres això sí pujant amb el màxim de cadència i sort que parem al Dani perquè per ell haguéssim pujat al Montblanc.  

Buscant una font trobem un circuit de BMX urbà
són com nens

Com diria Delibes "La sombra del ciclista es alargada"

El gran Montlbanc!

Per baixar trobem uns cartellets de fusta que indiquen Combloux i comencem a tastar els corriols de la zona. Perfecte!

oooooh corriolets alpins!

Estil Màrquez 
Apa, volteta feta, tornem

L'equipació ideal per conduir amb el parasol posat

Tornem al poble i anem a berenar uns creps boníssims i altre cop cap a la zona d’acampada. Arribant-hi me’n adono que el pedalier em fa molt joc, fa poc vaig canviar els coixinets i des de llavors notava algo raro i no sabia el què i ara ho acabo de veure, he mirat avall i he vist els plats desplaçant-se lateralment, no mola!

Ara anem a berenar, això és un no parar!

Nyam quins creps!
Per sort portem totes les eines per desmuntar les bieles i el pedalier i el Santi, amb l’ajuda del Dani i els meus ànims aconsegueixen arreglar-ho. Faig una volteta per provar que vagi tot bé, el canvi no va tan fi, hem hagut de posar una arandela més al pedalier per evitar el joc i ara la cadena toca una mica al desviador però sembla que va prou bé i com que sovint em cau la cadena entre el plat petit i el quadre prefereixo no tocar el desviador, no sigui que em porti problemes.


Preparem totes les coses per l’endemà i ens posem a sopar a les taules de la biblioteca pública de Combloux, s’hi està molt bé, ha refrescat una mica però poc i sopem amb el cap posat en l’endemà.

La nostra zona d'acampada:




A les 23h el Dani es posa a la tenda i nosaltres poc després ens posem també a dormir, sempre ens falten coses per fer a última hora...

Diumenge 7 de juliol

A les 4:30 sona el despertador, la sortida és a les 6:00 i en principi ho tenim tot fet però no sé com és que sempre ens acabava faltant temps.

Que estrany, no tenim gana...
Esmorzem sense gana, ens enfundem maillot i culote, les previsions de temps són bones, potser algo de pluja a la tarda però sol radiant al matí. Aquesta hora però fa fresca i decidim els tres sortir amb maniguets, jo em poso un buff que aquesta setmana he agafat un refredat fluixet però aquí està. 
Però si encara és molt fosc!
Però el Montblanc ja està despert

Quan ens n’adonem són les 5:40 i anem cap a la sortida fent una pujadeta primer per escalfar. Arribem i està gairebé tothom a lloc, nosaltres tres tenim un dorsal prioritari, hi ha com tres caixons de sortida, un de davant pels pros i amics de l’organització (suposem), el segon que és el nostre i un de tercer on hi ha el gran grup. Però el què ens xoca més de tot és que la música que sona és la mateixa que ens posaven aquest any a Terra de Maquis, això és una premonoció, acabar la MB Race no serà fàcil!

Apa, anem cap a la sortida
Vosaltres dos esteu molt animats però jo encara estic dormint

Escalfem una mica...

I cap a la sortida

Falten escassos minuts per la sortida i treuen les cintes que separen els tres caixons i ens anem apilant tots cap al davant mentre ens fem unes quantes fotos amb el Montblanc darrera mentre despunta el dia.

La representació catalana a la MB Race

Per davant en tenim uns quants

Però per darrera més, en total som uns 600

I ara sí, arriba l’hora de la veritat, els tres ens desitgem sort, decidim amb el Santi anar cadascú al seu aire i: Trois, deux, un! Sortim, ja estem liats i fins al coll.

I es dona la sortida!

Com no pot ser d’una altra manera sortim pujant, el Santi i jo hem dividit la cursa en 6 pujades amb les seves respectives baixades, es tracta d’anar taxant. Això sí, quines pujades... a jutjar pel perfil la primera és la més curta i suau, uns 8 kms de pujada i ens hem d’enfilar a menys de 1500 metres, tenint en compte que som a 1000 metres i el primer avituallament el trobarem al km. 14 quan s’acaba la primera baixada i on haurem baixat més o menys fins a 900 metres d’alçada.

6 grans pujades i 11 avituallaments

Els primers 70 kms i les 3 primeres pujades, la primera sembla prou suau...

Només sortir amb la gentada perdo al Santi, crec que està per darrera però de tant en tant em giro i no el veig. No em sento bé, estic angoixada i em noto el neguit al pit, són els nervis, feia temps que no me n’hi posava tant en una sortida, ni al Rally di Romagna, això és culpa de la música maqui, segur! Vaig pujant rallada amb això quan de sobte es fa un rebombori entre els bikers i veig que ens avança un noi amb un monocicle! Aquest sí que està grillat!
One wheel is not a crime... o sí...

Entre això i que la pujada suavitza em tranquil·litzo i em començo a trobar millor, apreto una mica per no perdre el grupet que tinc davant mentre ens anem enfilant per una urbanització de Combloux. Les vistes són magnifiques i més ara que els rajos de sol comencen a treure el cap d’entre les muntanyes, simplement espectacular. Estic distreta amb el paisatge quan deixem l’asfalt i agafem una pista de terra miro amunt i apareix el primer rampot del dia, però d’on ha sortit? Al perfil la pujada segueix pujant suaument,... està clar per on aniran els tiros, si les pujades que en el perfil semblen suaus són rampots, les pujades que semblen dures en el perfil sobre el terreny seran.... parets! Bueno, ja ens ho trobarem.

Poc a poc es va despertant el dia entre les muntanyes
És preciós

Anem enfilant-nos, trams més drets trams més fàcils i una mica de baixada, poca perquè encara hem de coronar aquesta pujada, la gent va forta però no t’hi pots fixar massa, ara mateix som 600 bikers muntanya amunt apuntats a la Ultra de la MB Race però sobre la marxa podem anar decidint quina de les 3 opcions és la nostra, 70 kms, 100 kms o 140 kms. Està clar que nosaltres anem a pels 140 però i la resta? Hem mirat les classificacions de l’any passat i la majoria fa els 70, per això corren tant i per això és important no deixar-se dur per la resta. L’any passat la de 140kms només la van acabar 25 i no vem saber veure cap noia entre ells.

Així doncs acabo la pujada al meu ritme i una mica preocupada perquè em noto avisos de rampa al bessó esquerra i això que acabem de començar, estic ben arreglada. Començo a baixar, o no vaig molt suelta o aquesta gent baixen molt ràpid, la baixada és llarga, més de 5 kms, majoritàriament de pista però intercalant amb algun corriolet fangós i algun tram d’arrels però ample. Hi ha gent animant en diferents llocs del circuit i alguns amb esquelles gegantines, com s’agraeix.

Concentrada per no perdre moltes posicions baixant
A veure si atrapo l'Ada... 
A mitja baixada hi ha un tros que puja un mica, poso el plat petit i quan vull tornar a posar el gran em cau la cadena per fora els plats, me n’adono ràpid i torno a posar el petit, m’estic una estona barallant-me per aconseguir deixar la cadena sobre el plat gran però si vaig amb compte ho aconsegueixo. És clar, com que ahir vem posar una arandela de més al pedalier i el canvi estava graduat sense aquesta arandela doncs ara falla al posar el plat gran, no passa sempre però si força vegades, així que a partir d’ara he d’anar en compte quan vull posar el plat gran.

Arribo al primer avituallament, la majoria passen de llarg però jo paro per agafar un tros de plàtan que l’avís de rampa no m’ha agradat gens, abans de sortir miro a veure si veig al Santi però no i continuo.

Sortim del poble, anem a per la 2a pujada de les 6. Sobre el perfil aquesta sembla molt més llarga que la primera i s’ha de pujar més amunt, el començament sembla suau però de suau res de res, la pista s’estreny i comença a enfilar-se amb ganes, m’acoplo tot el què puc a la bici per no posar peu, per davant comencen a caure com mosques però no sé com m’ho faig que aconsegueixo esquivar-los a tots i no posar peu, això sí notant molèsties al bessó esquerra, quan tardarà en arribar la rampa?


En ziga-zaga anem enfilant-nos resseguint un camp sembrat i a la corba de baix veig el Santi, m’estranya que no m’hagi atrapat a la baixada, però estic contenta de veure’l ja queda menys perquè m’atrapi.

Deixem els rampots per una estona i anem a buscar una pista que es va enfilant agradablement muntanya amunt, agafo un ritme que hi vaig còmode i atrapo a un parell després de passar pel costat dels animadors amb les esquelles gegants que pel què veig es van moment contínuament per animar-nos.

Un tram de pau

Però lo bo no dura molt i deixem la pista principal per agafar-ne una altra que s’enfila cada vegada més pel mig del bosc. Aquí també aguanto força sobre la bici però en una corba de dretes perdo tracció i m’uneixo a la resta que caminen, però per poc tros que aviat em puc tornar a enfilar sobre la bici. A les molèsties del bessó esquerra he de sumar-hi el quàdriceps dret, no és que em faci mal, però el noto molt tens, ara feia uns dies que m’havia desaparegut aquesta sensació que portava incorporada des del Rally di Romagna i que va fer que a Terra de Maquis portés uns cintes de kinesio, però avui s’ha tornat a manifestar i prou ràpid, per mi que és una mica de sobrecàrrega i amb aquestes rampes... però bueno, mentre no passi d’aquí hi puc conviure.

Mira que hi ha lloc amb paisatges espectaculars i ens fa la foto aquí...
Merda, a la baixada m'ha caigut el bidó i no he pogut atrapar l'Ada, a veure si l'atrapo aquí...

Sortim del bosc i apareix un prat verd espectacular, em recorda moltíssim alguns paratges de l’Eiger Bike Challenge i encara més quan veig per on va el camí. Segueixo apretant amb força per moure el plat de 25 amunt, la veritat és que per aquestes curses amb un 23 aniria de conya però els de Rotor el plat més menut que fan per dos plats és el 25, així que si vull Q-Rings he de tirar amb això, una de dues, o em poso forta o rebento!

Mira ja van per allà dalt

La pista es converteix en sender i fem una baixadeta molt curta per corriol enmig de bassals gegants plens de tifes de vaca, quines pastetes! I mentre els passes com pots veus al teu davant com tots els bikers arriben a una pujada tremenda i es carreguen la bici a l’esquena, apa a caminar muntanya amunt. Em giro i veig el Santi, ja el tinc aquí.

Ens carreguem la bici a l’esquena i amunt, és molt dret i està entre humit i enfangat, així que s’ha de vigilar a no relliscar, ens preguntem com anem, jo li pregunto pel seient, sembla que bé, cul estable i genolls també això és molt bo. Jo li comento que no vaig gens bé, no portem ni 30 kms i tinc molèsties a un bessó, al quàdriceps de la cama contraria i el braç dret, que feia setmanes que no em molestava, comença també a fer-se notar. Entre això, el plat gran que li costa de pujar i que m’estic imaginant arrossegant el 25 hores i hores per les rampes dels Alps els meus ànims no són els millors, no li dic, però a hores d’ara estic gairebé segura que pararé al km.70 o al 100.

Arribem dalt i toca crestejar una mica, en aquests trams sóc de lo més patós que et puguis trobar, un corriol moníssim per fer excursionisme però d’allò més complicat per mi, ben estret, amb arrels, trams de fang, marges on picar amb els pedals o arbustos on picar amb el manillar, toboganets i jo que intento passar muntada i he de parar cada dos per tres incordiant als de darrera. Llavors em rallo perquè els faig anar malament i el Santi se’m escapa perquè cada vegada hi ha més bikers entre ell i jo. Però finalment arribo dalt el Col du Jaillet on hi ha un control de pas, gent de l’organització ens passa una pistola pel dorsal on tenim el xip.

Miró més enllà i veig el Santi que agafa la baixada, m’hi tiro amb ganes a veure si no se’m escapa massa, però per començar em molesta un noi que tinc davant, però aviat me n’adono que això de voler agafar el Santi a la baixada era una idea moooolt surrealista, en què estava jo pensant? La cosa es comença a complicar de mala manera, no havia vist mai tantes arrels juntes i les que estan seques tenen un passe però és que la majoria estan mullades i algunes enfangades, com rellisca! De seguida em ve al cap la Mercè Pacios que fa pocs dies parlava de les fantàstiques arrels que s’està trobant a les curses que està fent a Anglaterra, doncs mira aquí també n’hi ha i una bona col·lecció. Si ja estava desmoralitzada ara m’acaba de caure la moral al terra, baixo molts trams a peu i em passa un munt de gent, es nota que hi estan acostumats perquè, tret d’algunes excepcions, la majoria passen com si les arrels ni hi fossin.

Vaig baixant com puc i pensant que si totes les baixades són iguals segur que al 140 no arribo. Tot i així, m’esforço per fer-ho el millor que sé, i fins i tot m’atreveixo a provar de creuar sobre la bici uns quants reguerots d’aquests que fan perpendiculars en els senders perquè l’aigua de la pluja s’escoli per allà i no faci malbé els camins. Amb el primer casi surto volant per davant la bici però els següents els faig millor.

Anem perdent alçada i el sender és una mica més fàcil, en un tram amb timba a l’esquerra baixo tant arrambada a la dreta que la roda de davant llisca per sobre una llosa de pedra i vaig a parar al terra, per sort els de darrera no em passen per sobre. No ha estat res, un petit cop al genoll dret i una mica de rascada sobre la cicatriu encara molt tendre de Tracks de Diable 2012 (vaig col·leccionant records de moltes curses...), segueixo i arribem a una pista ampla. Baixa prou dreta i anem a parar a una pista asfaltada que passa pel mig de 4 cases. Un petit tram de pujada i tornem a baixar, ara pel mig del bosc en una zona molt obaga i on a l’esquerra es poden veure unes coves dins la roca, és molt xulo i aquest tram el puc fer bé sobre la bici fins arribar al segon avituallament.

Segon avituallament del dia, això no ha fet més que començar

El Santi m’està esperant amb un tros de plàtan i un got d’aigua, li dic que tiri que jo no tinc el dia que ja ens veurem a l’arribada però mentrestant jo ja estic de l’avituallament i acabem sortint els dos junts. Queda una mica encara per acabar de baixar i el Santi se m’escapa, sortim a una pista, passem per un pont i agafem un tramet curt de carretera, de seguida veig gent de l’organització avisant que hem d’agafar una pista que s’enfila a mà esquerra, ara sí, comencem la tercera pujada del dia, i veig al Santi uns metres davant meu, apreto una mica i l’agafo. Ja que s’ha de pujar doncs millor fer-ho ben acompanyada, a més la resta de companys són bastant sosos, he intentat comunicar-me amb algun d’ells i la veritat és que poca cosa n’he tret i de noies de moment cap rastre d’elles, a la sortida n’he vist alguna però no sé on s’han posat. El Santi diu que al avituallament ens han dit que anava segona però jo no me’n he enterat.

Aquesta tercera pujada sobre el perfil sembla més dura que la segona, així doncs que ja ens podem calçar, el Santi està pujant a un ritme molt suau, conservador, pensant en haver de fer 140 kms. Jo ara mateix pujaria una mica més ràpid però em sembla molt sensat el què està fent i com que tinc les cames com les tinc m’apunto a la seva tàctica i em poso a roda. Pujant amb el Santi m’animo, s’agraeix poder anar compartint l’experiència amb algú.


Fins ara només hi havia hagut avituallaments al final de les dues baixades que hem fet, ara però ens en marquen un a mitja pujada, cosa que el què fa és refermar la nostra idea de que la pujada deu tenir tela marinera. I ja tenim la tela marinera aquí, altra cop hem de deixar la pista principal que era de bon fer per agafar-ne una de més estreta que s’enfila ben dreta pel mig del bosc, pugem fins on podem però sense passar-nos gaire, no cal malgastar energia i després toca empènyer la bici. Tots, un rera l’altre, com formiguetes empenyent les bicis i esbufegant pel mig del bosc, els arbres són enormes i estem protegits del sol però hi ha una humitat tremenda i fot una xafogor important, estem amarats de suor.

El tros de caminar es fa llarguet però finalment podem pujar a la bici, el terra és tou hi ha branques i esbarzers, segueixo a roda del Santi i sento –ppsssssssssss- i un xorret de líquid blanc que surt de la roda de darrera del Santi. L’aviso de que ha punxat però creuem els dits perquè sigui algo petit i el tubeless funcioni, una petita parada per fer girar la roda amb energia i seguim. Sembla que tot ha anat com havia d’anar.

Seguim pujant ara altra vegada per una pista més principal i ciclable i quan sortim del bosc les vistes són espectaculars, amb muntanyes nevades arreu, valls verdes als nostres peus... 100% Alps. I enmig d’aquest paisatge espectacular arribem al control de pas i avituallament de Le Gateau. Estem al km. 43.3 i aquí ja comença a haver-hi gent tirada pel terra amb rampes i problemes diversos i és que ja portem uns 2500 metres de desnivell.

Camins, muntanyes, un dia calorós... ideal

Apa, 3er avituallament a la butxaca



Mengem una mica, ens hidratem bé i continuem, encara hem d’acabar de fer la tercera pujada i a més la baixada de després té 3 o 4 turonets que segur que acaben sent punxes ben afilades. Seguim enfilant-nos muntanya amunt cap a la Téte de Torraz, gairebé a 2000 metres d’alçada, sortim del bosc i les vistes són guapíssimes, i veiem tot de bikers escampats per la muntanya fins arribar al seu punt més alt on arriba també un telecadira, el Santi i jo coincidim, altre cop ens ve al cap l’Eiger Bike Challenge. 
Apa, ara toca pujar fins allà dalt a la dreta

Les rampes per arribar al telecadira són de les guapes, hem de caminar un trosset més però l’últim tram el podem fer sobre la bici i avancem unes quantes posicions, el bessó es segueix queixant però la rampa no arriba, segueixo bevent bé i menjant, a veure...

Collons quines rampes que hi ha!

D'allà baix venim...
Vinga empènyer la bici intentant no forçar massa el bessó

Vinga Santi que ja arribem dalt!
A dalt de tot gent animant i ens tirem baixada avall, per sort he estirat una mica el colze i ara em fa menys mal, de conya perquè el manillar s’ha d’agafar ben fort. Per sort la baixada no és complicada, i puc seguir bé al Santi, en contra tenim que és una baixada trencada, de cop hi ha alguna rampa i després seguim baixant, així també es va acumulant desnivell. Arribem en un tram on ens ajuntem amb bikers que surten d’una pista de mà dreta i venen a tota hòstia. Són els primers de la cursa de 50 kms, aquests sortien a les 9h des del poble de Praz-sur-Arly on nosaltres arribarem, si tot va bé, en el km.100.

Per arribar al següent avituallament es fa llarg, alguna rampa és més llarga i dura del què semblava i a més agafem un sender de baixada bastant tècnic i amb moltes arrels on jo torno a perdre molt de temps. 
El rei de les arrels, sembla que ho hagi fet tota la vida

Coi d'arrels el temps que m'estan fent perdre, sort que aquestes estan aixutes

Em cabrejo per no saber baixar millor però se’m passa tot en arribar al 4art avituallament on m’està esperant el Santi i on tothom anima a més no poder, sobretot un grup de noies de l’organització que al veure’m foten un xivarri important: courage, courage!. Que guapo.

Prosseguim, som al km. 60 i ens en falten 10 per arribar de nou al punt de sortida, a Combloux, on acaben els que fan la de 70kms. Segons el perfil hi ha una pujadeta, aquí com que les pujades normals són d’uns 10kms i 1000 metres de desnivell, a una pujada de poc més de 2 kms i 300 metres de desnivell li diem pujadeta tot i que gairebé amb 3000 metres ja a les cames la pujadeta es fa dura de nassos.

Apa, amb la pujadeta feta comencem a baixar per un bike park guapíssim tot peraltat on ens ho passem com nens petits, la llàstima es que al arribar a baix els de la cursa de 50kms tiren a la dreta, on fa baixada i nosaltres hem de tirar a l’esquerra altra cop amunt, ei que això no surt en el perfil! Resignats enfilem una mica més i mica en mica s’ompla la pica i puja el desnivell. Ara sembla que sí, tornem a agafar baixada, alguns trams de pista bastant dreta i amb pedres, d’altres més corriolers amb algunes arrels però sense passar-se, alguns d’altres amb més fang i anem apropant-nos a Combloux, una suau pujada per urbanització per agafar, ara sí un últim corriol amb algun tram punyetero que ja ens deixa molt a prop del poble.

Salto el riuet per la foto

Vinga ben pel mig a veure si esquitxo el fotògraf, jejeje

Arribem a Combloux, amb la meitat de la feina feta. Segons l’organització aquí portem 67 kms, 6:32h de cursa, una mitja de 10,58 kms/hora i la friolera de 3400 metres de desnivell, quasi res! Arribant a meta has de triar si vols quedar-te aquí o continuar i nosaltres ens posem pel carril on posa 100kms/140kms, res de deixar-ho aquí. Això sí, pots triar continuar sempre i quan no excedeixis el tall de pas que és a les 14:00h, de moment nosaltres anem bé, passem cap a les 12:30h.

Mitja MB Race feta, només ens en queda mitja més... mare meva!

Parem al avituallament, es veu que la que anava davant meu feia la de 70 kms perquè aquí m’informen que vaig primera i ve un noi de l’organització i em demana si em pot posar un localitzador a la motxilla. Cap problema.  
Mentre mengem i bevem ens netegen les bicis, falta els hi fa perquè amb el fang la transmissió no va gens fina i el plat gran cada cop li costa més d’entrar, tot i que he de dir que no és un problema molt gran, per pujar no el necessito per res, les baixades solen ser tan dretes que no pedalo i de pla quasi no n’hi ha... però bueno si pot anar més fi doncs perfecte.

Gràcies nanos!

Agafem aire i continuem, sortim de l’avituallament i deixem enrere l’equador de la cursa, ens queden 3 de les 6 pujades, 2 fins els 100 i una més fins el 140. La gent que para el trànsit a Combloux al veure una noia animen amb ganes, em sembla que a partir d’aquí no estan gaire acostumats a veure’n gaires, la major part es queden al 70.

Al cap de poc de pujar he de parar perquè se m’ha colat un insecte pels forats del casc i me’l noto passejant-se per la closca. Ens estem enfilant a la muntanya que vem fer ahir per estirar cames amb el Dani però per la via directe, vinga rampetes amunt. Però abans d’agafar les rampes fortes el tema suavitza una mica i podem rodar tot fent-la petar. 

Però res, les rampes ja tornen a ser aquí i ens endinsem al bosc amb el Santi davant pujant-s’ho tot amb la bici i deixant a uns quants francesos amb la boca oberta. Jo de seguida que puc també m’hi enfilo i guanyem unes quantes posicions. Més enllà però acabem caminant els dos.

Sortim a una pista de bon fer, fot una calda important, fa res que ens hem baixat els maniguets, ja fa estona que fa molta calor, sobretot xafogor, però com que anàvem rodant a molta alçada a les baixades l’aire fresc feia que tinguéssim fins i tot fred, però ara ja no hi ha qui ho aguanti i el Santi s’està marejant i tot.

Per sort fem un tram planer, crec que lo més planer de tota la ruta, és una pista que ens porta fins el 6è avituallament, a la meitat de la 4a pujada. El pobre Santi s’atabala, l’últim cop que es va trobar amb calor i la panxa remuguda, és a dir a Terra de Maquis, va acabar vomitant, esperem que avui ho porti millor.


En aquest punt la calor apreta de valent i el Santi mig marejat...
Mengem, bevem i el Santi es refresca i prosseguim per acabar la 4a pujada que ens ha de dur fins la Croix du Christ, no sona molt bé... continuem un tram més suau i mentre el cel s’ennuvola una mica agafem una cruïlla a mà dreta, s’ha acabat pujar suau, la pista comença a enfilar-se muntanya amunt direcció a als telecadires, la cosa promet.

I una paradeta a pixar després de 75kms ens ho hem guanyat

Uau!
Per sort no hi ha cap rampa de fer a peu, al menys per nosaltres perquè hi ha bikers que sí que caminen, però no per la rampa en sí sinó pel cansament acumulat. A mi em recorda molt la pujada al Coll de Cialanca de l’IronBike i la veritat és que no em desagrada, ara em trobo bé i marco jo el ritme, el Santi s’està recuperant bé i em segueix uns metres més enrere. 

Vinga amunt

Passem 3 o 4 bikers i després d’una bona estona de pujar amb unes vistes collonudes arribem dalt del coll on, per si de cas, hi ha un equip mèdic que, al veure arribar una noia, animen de valent.

Es pot anar pujant bé però molts prefereixen caminar

Aquí dalt el collet i avall!

No paro, em tiro baixada avall, el Santi m’atrapa en un tres i no res, mentre és pista fàcil cap problema, jo darrera però quan es comença a complicar i apareixen les arrels ja el perdo i m’avancen el que he atrapat pujant, quina ràbia. A més el portabidons se’m ha afluixat de tan baixar i ara em balla. 
Casetes en mig de la muntanya


Per sort però la baixada no és tan difícil com la segona i els torno a agafar en un tram planer que hi ha més endavant. Arribem un grupet de 5 o 6 a baix però no hi ha l’avituallament que ens esperàvem. Anem seguint les fletxes i cintes i hem de remuntar suaument per un camí molt pedregós, tipus la llera d’un riu sec, tinc moltes ganes d’arribar al avituallament i apreto una mica més, el Santi que avui segueix molt sensat em renya, s’ha d’anar amb més cap!

On és l'avituallament? ai que ens faran pujar abans de trobar-lo...

Per fi arribem al avituallament, miro el portabidons i s’ha trencat, així doncs que el trec i guardo el bidó a la motxilla, em toca omplir el camelback, per sort avui el porto, ja que a la sortida duia isotònic en el bidó i energy en el camelback, sinó normalment no acostumo a portar-lo. En aquest avituallament, Cóte 2000, també hi ha tall de pas horari, que és a les 17:00h i seguim anant bé, hi passem a les 15:00h.

Segueixo amb la dieta del plàtan, encara no m’ho crec, tinc avisos de rampa des de la primera pujada i sóc al km90 i la rampa no s’ha acabat de manifestar, és una rampa latent, però de moment, considerada.

Al Santi li ha passat el mareig, de conya. Encarem la 5a pujada, que és la que ens separa de l’avituallament del km. 100 on hi ha de nou l’opció d’acabar. I a més hi tornarà a haver un altre tall de pas, aquest cop a les 17:30h, aparentment no hem de tenir problema, ja que tenim gairebé 2hores i mitja per arribar-hi.

El Santi surt molt animat, a cada avituallament hi ha un cartell que posa quants quilòmetres i quan desnivell queden pel següent avituallament i ha vist que fins el següent avituallament només hi ha 7 kms i 300 i pico metres de desnivell. Jo em miro el perfil i no em quadra gens el tema, si pel següent avituallament com a mínim hi ha 10-11 kms i una bona pujada... en fi... ja ho trobarem.

Anem pujant per pista i de nou tornem a avançar a tots els de la pujada anterior. El dia cada cop està més núvol i algun és força gris però esperem que no plogui. Com més amunt estem més espectaculars són les vistes, a nosaltres ens fa mal tot però res que no sigui normal a aquestes alçades, el cul, les plantes dels peus de les baixades llargues, els dits de frenar, les cames cansades, etc.... la llista és molt llarga però veient com van els altres estem contents ja que a la que la pujada és una mica més forta de seguida es posen a caminar.


El Santi segueix pensant que queda poc pujada, jo l’aviso que no em quadra per res i efectivament, arribem a un collet on hi ha un avituallament improvisat per l’organització, ara s’entén tot, els 300 i pico metres eren fins aquí, no fins dalt al Mont de Vores que és on hem de pujar ara! El Santi que el tema dels desnivells sempre el controla molt es desmoralitza una mica, bevem una mica de cola i prosseguim, primer una mica de baixada, cosa que no ens fa cap gràcia, ja que encara hem de fer el cim, per tant tot el què baixem ho haurem de tornar a pujar.

Un senyor-avituallament
Vinga una mica de baixadeta per tornar a pujar, com no

Creuem una llengua de neu i el caminet s’enfila per prats verds, travessa rierols, tanques de bestiar, etc... i jo que li vaig dient al Santi mira segur que encara hem de pujar fins allà dalt o fins allà perquè es vagi mentalitzant .. i de cop ens apareix una muntanya davant i veiem enfilant-s’hi bikers amb la bici a l’esquena, ara sí que està clar, és allà on ens hem d’enfilar. I la pujada és dura, molt dura però amb filosofia es va fent, com totes. 

Senderó entretingut que mica en mica va pujant


La típica tenda mongola al mig dels Alps

Crestejant amunt

I amunt...
A més quan ens pensem que ja som dalt encara toca caminar un turonet més...
Ole que ja baixem!
Ai no... que s'havia de pujar més amunt!
Ara sí, hem fet el cim i hem superat els 2000 metres. El primer tram de baixada és molt dret però de seguida la cosa és més factible, uns quants quilòmetres per pista i els últims més tècnics que, a poc a poc, aconsegueixo fer sense caminar, només posant un parell de peus. Arribem per fi a Praz-sur-Arly al tall del km. 100 que s’ha convertit en el km. 107, per això s’ens havia fet tan llarg!

Ara sí, avituallament del km. 107 (havia de ser al 100..)

I aquí dos cartellets més, un que marca l’arribada de la opció de 100 kms. i un altre que posa 140 kms. tot i que l’última pujada se li ha fet eterna al Santi i jo l’he portada millor ell ho té clar, vol continuar. Jo no les tinc totes, falten més de 30 kms i una altra pujada més llarga que un dia sense pa, però no pot ser d’una altra manera i em deixo convèncer. Cap als 140kms!

Amb uns quants valents més de la de 140kms

Al avituallament flipen, segur que voleu continuar? i sí, la decisió ja està presa, mengem, gel, molt de líquid, fotos i apa a continuar. Al final passem el tall a les 16:50, 40 minuts abans de que el tanquin, portem ja 107 kms, 10:49 de cursa, una mitja de 9,62 kms/h i la friolera de 5472 metres de desnivell segons l’organització, segons el meu pulsòmetre 4900, en tot cas una burrada.

Perfil de la segona meitat de la MB Race, ara ja comencem la part blava, bé!

Sortim fent un bucle pel poble, tornem a passar per davant l’avituallament i encarem la 6a i última pujada del dia. Mare meva quina pujada, de seguida s’anima no és que hi hagi rampes mooolt dures però a aquestes alçades amb menys n’hi ha prou perquè costi pujar. Anem fent muntanya amunt primer per pista encimentada fins les Granges, el Santi para a posar el cap sota una font. A la que hem baixat a la vall altra vegada ha tornat a sortir el sol i apretar la calor.

Sabem de sobres que per aquestes curses de resistència és tan important estar preparat físicament com mentalment i quan fallen les dues coses es passa francament malament i aquí tinc jo el meu moment de debilitat. Un cop a Les Granges comencem a baixar i encarem direcció contraria a Combloux, on s’acaba la prova, i em començo a rallar, anem en direcció contraria, en lloc d’apropar-nos a la meta ens estem allunyant, queda molt per pujar i estem baixant... i quan tornem a agafar la pujada m’agafa un mal d’esquena bastant fort, a les lumbars i és que com que he hagut de carregar el camelback quan se m’ha trencat el portabidons doncs se m’ha carregat l’esquena. Vaig pujant però veig les estrelles i la pujada sembla que no s’acaba mai, una corba, una altra i després de cada una espero veure l’avituallament però no, ni avituallament ni res, només pujada i més pujada i l’esquena que em fa unes punxades que veig les estrelles, amb tot plegat tinc ganes de plorar, em desmoralitzo i em poso a caminar.

buf, vaig morta, el mal d'esquena m'està matant
El Santi mentrestant m’anima i caminant, al posar l’esquena dreta, canvio de postura i l’esquena va molt millor. Després de caminar una mica provo de tornar a pujar a la bici i el mal d’esquena és menys intens, de tant en tant em vaig estirant i canviant de postura perquè no em torni a agafar el mal tan fort. I per fi arribem al avituallament. Ara ja ho veig més clar, encara hem d’acabar de pujar però ara ja no ens podem rendir, ens falta molt poc per tot el què ja hem fet.

Vinga Ada una mica més d'esforç!
Per fi avituallament, el necessitava!
La paradeta em va de conya, sobretot a la meva esquena, baixem una mica i ara sí encarem l’últim tram de pujada, encara queden uns 4 kms de pujada, amb algun tram de caminar però ho trampegem prou bé, anem fent els dos, ara marca el ritme l’un, ara l’altre, ara cantem Eye of the Tiger, ara cauen 4 gotes i així, entre una cosa i l’altra arribem dalt. Per fi!

Ens espera el Bonjournal i haurem fet l'últim cim!
4 gotes no fan mal però que no passi d'aquí, eh!

Queden encara uns 18 kms per arribar i no seran fàcils, primer crestegem, baixem una mica i sorpresa, anem a parar a la pista on abans d’arribar a Combloux hem coincidit amb els que feien la curs de 50 kms, així que això que hem de fer ara ja ho hem fet abans. Buf, té la seva part bona i la seva part dolenta, la bona és que ja sabem el què ens espera i la dolenta és que encara hi ha moltes rampes per fer i una baixada tècnica que abans l’he fet fatal. Què hi farem, toca repetir-ho.

El primer cop per aquí hem pujat pedalant..

I sí, les rampes són al seu lloc i la baixada d’arrels també, per sort l’avituallament encara hi és i les noies més simpàtiques de tot França també, com m’animen! Criden, fan soroll, aplaudeixen, corren al nostre costat i és que es veu que sóc l’única dona que s’ha atrevit amb la cursa de 140 kms des que es va començar a fer aquesta cursa el 2010.

Les superanimadores!

Però hem de continuar que encara se’ns farà de nit i encara queden “pujadetes” per fer i es fan dures i les que no recordem ens toquen la moral, més que les que recordem però les fem i també fem la baixada peraltada del bike park i que guapa que és! I mentre baixem anem posant en pràctica els trucs que ens va explicar l’Ivan Oulego al curset de tècnica del finde passat, ara m’hauré d’apuntar al curset de tècnica per saltar arrels que això no ho faig gens bé.

Sense portabidons i amb una cobertura de fang i merda de vaca molt alpina
Va que això ja està, una mica de pujadeta per aquí i agafem l'últim corriol de baixada
I és fa llarg, tot i que majoritàriament és baixada, però mica en mica arribem a Combloux i quan arribem a la carretera a prop del poble m’estan esperant un parell de quads de l’organització i ens acompanyen fent rebombori fins a meta, la gent surt a veure què passa i aplaudeixen des dels balcons, tothom m’anima i em feliciten, i així, amb l’arribada més sorollosa del món i amb el Santi al meu costat, creuem la meta de la MB Race 2013 versió Ultra de 140 kms, i faig història en aquesta cursa al ser la primera dona que l’acaba en les 4 edicions que s’han celebrat fins ara. Una experiència descomunal, de pell de gallina! 
Quina sorpresa, això deu voler dir que estic fent una cosa important, com mola!
Molt emocionant amb tota la gent volcada amb la meva arribada


Quin tandem que estem fets!

I una cervesesta que diuen que és antioxidant :)
Mira que és tossut quan vol, si no fos per ell, aquest cop no hagués arribat aquí

Ara sí que ploro una mica, poc perquè m’atabalen a preguntes i en francès! Sort que apareix un noi que parla castellà i fa de traductor, la gent s’està una bona estona aplaudint, és espatarrant! 




El Dani ens està esperant a meta, a ell li ha fet la punyeta un genoll, però tot i així ha acabat, ha fet 21è de la general i 5è de la seva categoria amb 12:38h. Nosaltres al final n’hem necessitat 14:21 i hem fet el 47è i el 48è de la general, només 59 acabem la de 140kms.

Els tres catalans finishers! Hem portat a bon port la nostra representació 

El Franco i el Marco s'han esperat a que arribéssim, ciao amici!
Mica en mica anem tornat a la realitat, anem a rentar les bicis, que entre el fang i la caca de vaca estan d’un perfumat que dóna gust, ens dutxem i anem a sopar, entre una cosa i l’altre emprenem el viatge de tornada a casa a les 23:30h, que demà, dilluns toca treballar. La que primer ha d’anar a la feina sóc jo que entro a les 12h.

Santi reacciona, jejeje

Els números:

El Dani, el Santi i jo ho tenim clar, la MB Race versió Ultra de 140 kms, és lo més dur de un dia que hem fet i els números ho corroboren, al final ens han sortit: 138 kms i el desnivell no el tenim clar del tot, segons el meu pulsòmetre, que és el que tira més curt 6260m, segons l’Strava 6716m, segons l’organització 6989m i segons el track que vaig gravar 7108m. En tot cas moooolta pujada i unes rampes molt dures!
El perfil que reparteix l'organtizació sembla suau...
El que m'ha sortit a mi ja es més realista
Si ho comparem amb altres proves de llarga distància que hem fet els números encara canten més perquè per exemple la Pedals de Foc Non-Stop són 220 kms i 6200 de desnivell, per tant a la MB Race tens encara més desnivell però en 80 kms menys... no fa falta dir gran cosa més.

Ah i de noies sí que n'hi havia, jo no em vaig creuar amb cap durant tota la cursa, només en vaig veure un parell a la sortida, però en total a la Ultra vem ser 14 que la vem acabar, no està malament, però 12 es van conformar amb la de 70kms, 1 va fer la de 100kms i jo la de 140kms, a veure si se'n animen més l'any vinent!


Dilluns 8 de juliol.

El Santi comença conduint jo mentrestant descanso i el Dani ens fa de copi, i ens anem tornant. El viatge es fa dur, conduir de nit de per sí ja és cansat i a sobre a Valence em perdo però lo pitjor encara ha d’arribar. En un dels torns del Santi veu que la temperatura de la furgo comença a pujar, ja és clar, parem a l’àrea de servei de Narbonne i quan donem la volta a la furgo i ens plantem davant del portó de darrera en lloc de ser blanc és negre, altre cop oli per tot arreu, a la Petitona i a la bici del Dani... en fi, “que no cunda el pánico!” o ha petat un manguito o el tub que serveix per omplir el dipòsit de l’oli, per sort és aquest segon i el Dani i el Santi l’arreglen, no hi ha res com portar a mans uns parxes de bici i cinta americana. 
A buidar-ho tot per mirar-nos el motor
Molt bé nois que ja ho teniu!

Amb el pedaç que hi fan arribem, xino-xano a Sabadell. Són les 11:30 del matí. 

Un cop de cap més que te l'has ben guanyat :)

Molt bé campió! vinga que ja tenim l'ultra viatge de tornada fet. Tampoc ha estat fàcil, eh!

Una dutxa refrescant i a treballar, lo de dormir ja ho farem un altre dia.

Un altre detall molt maqui.. m'han donat una fusta!! Que orgullosa que n'estic de les meves fustetes :)

7 comentaris:

Santi Val ha dit...

Mare meva sens dubte una de les experiencies més salvatges que he viscut en tots el sentits, físic i psicologic. Quina duresa i quin patir però quina sensació de benestar i també d'incredibilitat quan completes un repte d'aquesta magnitud i si a més tens la sort de compartir-ho amb gent tant fantàstica com l'Ada i el Dani ja es l'ostia!! Això si ara tinc més ganes d'anar a fer unes caipirinha que de pedalar per els Alps!!

Charlie! ha dit...

ooohhhhh quina enveja, aquesta la tenim a la llista de curses a fer però encara no hi ha hagut possibilitat.... encara que desprès de veure el puto infern quasi millor no anar-hi.... osi?

Tonano ha dit...

Bonica crónica i molt realista, enhorabona !!

Tonano ha dit...

Eh parella! per l'any que bé apunteu un altra, no vos arrepentireu ...
"Ultrabike del Peñagolosa"

I contineu omplint el blog !!

XE ha dit...

Esteu sonats. Enhorabona! Gallina de Piel!

Fátima ha dit...

Esta carrera será muy importante para afrontar el resto. Conocer las sensaciones de la llegada te harán querer repetirlas.

ENHORABUENA A LOS 3, y que sigan diciendo que esto es un deporte individual.

Anònim ha dit...

Bona tarda família!
Us presento l’ULTRABIKE 2013!

Repte...Sacrifici...Esforç...Superació...Emoció.

ULTRABIKE
Enfronta’t als teus límits.

ULTRABIKE
Inoblidable!

Una gran aventura....
Una experiència èpica en bicicleta de muntanya que et marcarà.

Teniu 24 hores per fer 220 kilòmetres pels espectaculars paisatges del Montseny, El Collsacabra i Tavertet i Les Guilleries!

L’ULTRABIKE, una prova d’auto-superació i resistència que et farà sentir viu!

La cursa serà els dies 5 i 6 d’octubre 2013 amb sortida i arribada a Sant Celoni.

Trobareu tota la informació/inscripcions a www.ultrabike.cat

Moltes mercès.

Pere Tutusaus Cinca
BESTTRAIL