Salut i Rauxa!!: Terra de Maquis. Som maquis de 1er grau!!

Avui no les tinc totes, ahir l’etapa va ser plena de contradiccions, intentar anar ràpid els primers quilòmetres per no perdre el Santi, missió impossible, sensacions pèssimes del km. 30 al km.50 i anar tirant fins a Castelltallat on recupero la roda del Santi i a canvi s’aguditzen els problemes per ell, reviscolada però amb rampes a partir del km.95 i guanyant moltes posicions els últims 20 kms veient al meu voltant una escabetxina general majoritàriament deguda a la forta calor. Lo bo era que en tot moment m’anava trobant amb un o altre i tot i no anar amb ningú no anava sola.

No dormo gens bé, a quarts de cinc comencen a sonar despertadors, si la sortida no és fins les 7:30h i consensuadament ahir vem quedar que ens llevaríem a les 6:00h! Doncs res fins a les 6 la gent fent viatgets al lavabo, a mirar els gps endollats... i els que volem dormir vinga a donar voltes al llit. Finalment gairebé a les 6:00h la Joana ens ve a despertar, ara sí, ens traiem la mandra de sobre, alguns més ràpid que d’altres, ens vestim de romans, fem bosses i esperem que l’esmorzar estigui a punt mentre anem a buscar les bicis, omplim bidons i compartim neguits amb uns i altres, serà tan dura com ahir l’etapa d’avui? Les previsions diuen que encara farà més calor...

De bon matí amb l'Uri, ell s'ho passa bé estigui a la banda de la prova que estigui :)

Sóc una copiona, Mia style!

Esmorzem i ens anem trobant tots a la plaça de Castellnou després d’haver recollit el localitzador. Tothom està nerviós, alguns volen ser per primer cops maquis, d’altres com nosaltres volem ser maquis de 1er Grau i per aconseguir-ho hem de superar l’etapa d’avui. I tots trobem a faltar als que avui han decidit no sortir, o bé perquè ahir ja no van acabar o perquè van acabar molt xafats i avui no ho veuen clar. Em sap greu especialment que la Sílvia no surti, ahir van haver-hi molts abandonaments però les noies vem acabar totes (8 noies inscrites en un repte com aquest està prou bé) i m’agradaria que avui sortíssim també totes, però quan el coco diu que no és que no i la Sílvia ja és maqui.

Tothom a esmorzar!

Gerard, ni que no haguessis dormit gaire! perquè per cansament no serà, oi?

Amb una nova amiga, l'Aleksandra!

Bestiar Lliure i Ratpenats, una bona combinació molt salvatge, jejeje

El Gerard i el Marc, a part de bikers també furgoneteros :)

Sortim amb una mica de retard, però avui ho tinc clar, vull anar amb el Santi, ell no es mulla, diu que no em vol fer anar a poc a poc, a poc a què??? Si els seus segons dies sempre són millor que els meus i a més espero que avui no es torni a marejar... total que sortim direcció la Torre del Moro però al cap de poc de pujar trenquem per un corriol a la dreta i de baixada!!

Vinga que arranquem l'etapa, tots cap a la Torre del Moro

Vinga Francesc que alguns ja van per allà dalt

I aquesta baixada? cap on anem ara?

Tinc al Francesc darrera i un parell davant entre el Santi i jo però clar, baixada i una mica tècnica i que anem amb fila d’un el Santi se’n va una mica, sort que li deuen fer una mica de tap i quan comença la pujada el visualitzo de seguida, apreto per recuperar-li terreny i mica en mica ho aconseguim, fins que m’hi poso a roda però llavors me’n adono que el Francesc s’ha quedat enrere. Pobre, és culpa del peu, ens ho ha dit de seguida que avui li fa mal, espero que mica en mica li vagi passant i ens pugui acompanyar.

La pujada per aquí és molt més distreta que per la pista i com que encara anem molt en grup has d’estar atent a tot, a traçar bé per evitar els reguerots, esquivar bikers que posen peu a terra, apretar fort amunt a les rampes més dures, vaja que anem fent i arribem a la pista de sempre, just abans d’encarar la rampa final fins la torre on ens esperen la Sílvia & family animant i fent-nos fotos.

La Sílvia ens anima i ens fa fotos, crack que és ella!

Vinga que arribem a la meta volant, i com ja és tradició li faig una foto en plena pujada... ai que me la foto, jejeje

Com sempre la Torre del Moro és una festa, ànims de tota l’organització i també d’una bona colla de caminaries que estan pujant pel corriol per on baixem, això sí, s’aparten de seguida i ens prioritzen el pas i això que en som un quants.

Agafo la baixada amb ganes, que no se’m escapi el Santi!! Creuem la pista i seguim per corriol avall, que n’és de divertit, ja que no té cap pas complicat, això sí, quan s’acaba toca la mateixa pujada corriolera i punyetera de sempre, tot posat i apa amunt, ens avança el Marc Rius i ens posem tots a caminar, tots menys el Santi que s’ho puja tot sobre la bici, Ole Tu! Jejeje

Anem fent, baixa puja, puja baixa,... lo típic i jo que intento no fotre molt la pota en els trams tècnics de baixada però no me’n surto molt bé i perdo algunes posicions, llavors a les pujades em toca remuntar i que fresquet que s’està en el tram que va pel costat del rierol, però no dura gaire.

Agafem de pujada i aviat ho tinc clar, anem a buscar un sender que els Outcat ens van ensenyar el dia de la demo de Terra de Maquis, si no recordo malament es pot fer sencer menys un graó alt que hi ha al mig, però clar, aquell dia anàvem frescos, a veure què tal avui.

Doncs sí, directes que hi anem, i al poc d’entrar-hi ens trobem al Jonny que ha trencat la cadena, el tio es tan bèstia que amb la força que fa sempre se les carrega, no és el primer cop que el trobem tronxant cadena. Diu que no necessita res i nosaltres continuem corriol amunt, és durillo però es va fent, vaig concentrada en no posar peu, el corriol és llarguíssim i de sobte m’adono que no sento ningú darrera, i el Santi??? No he sentit pas que em digués que li passava res, segueixo barallant-me amb el corriol.

Passo l’esglaó que recordava i evidentment el camino, aprofito per mirar enrere però ni rastre del Santi, per davant si que veig algú, el Xavi Almela, ahir es va fer mal a la mà però sembla que no ha estat gran cosa perquè avui ha sortit. Arribem a la pista, a la demo aquí vem tirar avall però avui no, la creuem i el corriol.... segueix amunt! Vaig fent darrera el Xavi i quan arribem a la següent pista sí que toca baixar, vaig baixant amb la calma esperant al Santi.

El Xavi em diu que no s’ha recuperat bé d’ahir i que quan arribem al primer avituallament ho deixa estar, intento animar-lo però ja ha pres la decisió. Ens avancen un parell i els hi pregunto si han vist el Santi, es veu que estava col·locant la cadena que se li ha enganxat, ahir ja li va passar un parell de cops. En fi, avui vull anar amb ell, així que segueixo avançant però amb la calma.

Pedalant amb el Xavi

Més enllà ens avança algú altre i em diu que el Santi ja ve amb el Francesc, perfecte, seguim cap a Sant Cugat pel caminet que també vem fer a la demo, mira que és rebuscat, entre arbustos i matolls alts i ens atrapa el Juan que ja es queda amb nosaltres. Anem fent els tres i en una pujada abans d’arribar a la pista ja sento de lluny al Santi i al Francesc xerrant.

Amb el Juan

Perfecte, ara ja estic tranquil.la acabo de tirar fins l’avituallament amb el Xavi i el Juan i allà ja ens ajuntem tots. Com que ja ens ho sabem dels altres anys, després de menjar i beure arrenco jo que ara ve un tram de corriol amb trams complicats que jo he de fer a peu i perdo molt temps, així que començo a tirar mentre el Francesc intenta arreglar-li el canvi al Santi perquè no li caigui la cadena.

El trio maravilles!

Només sortir ens equivoquem de corriol, això de seguir l’Ezequiel no sempre és bo, jejeje, rectifico i anem tirant amb el Juan. Baixo les passarel.les a peu i sorpresa, quan arribem a la pista no seguim pel corriol avall sinó que agafem la pista cap a la dreta, un tram nou! Enllacem per un tram de corriol desconegut que ens porta a la carretera de sempre però més avall, ens hem saltat un corriol que tenia un tram de pedrotes important, perfecte. Però un cop creuada la carretera tornem a enllaçar amb el corriol de sempre, al principi algun tram a peu i després ja tot ciclable. Aquí ens hem ajuntat un grupet numerós, tot i que el Santi i el Francesc encara no han arribat, hi ha el Fèlix i el Berenguí entre d’altres. Sortim del corriol creuem la carretera, ells dos es queden esperant un company i jo em quedo davant guiant el grup, es veu que se’n refien de mi i em deixen via lliure, m’ho passo bé i és que tinc una mica d’avantatge, a la demo també vem fer aquest tros i la meva memòria visual segueix funcionant bé, jejeje

Arribem a un tram ben exigent, vinga pujada forta amunt, el Juan segueix fent-me companyia, corriolets i apa un túnel per creuar l’autovia i continuem direcció el castell de Balsareny on hi ha el segon avituallament i altre cop la Sílvia animant-nos, gràcies guapa!

Quin túnel més diver, ara la rampota que hi ha fora...

No veo naa...

Anem cap al castell de Balsareny, però al final no hi podrem pujar

Silvieta!!

Aviat arriben el Santi i el Francesc, al pobre encara li fa mal el peu, li ofereixo un ibuprofè però es que el de la Sílvia li fa més gràcia, cap problema, mentre funcioni! Quan ja marxem arriba el Ru! Que bé!

Si també ha arribat el Ru!

Ara sí, ja tenim el grup fet, d’aquí fins al final no ens separem, el Santi, el Francesc, el Juan i jo a per la segona etapa de maquis, visca el Bestiar Lliure! Anem prosseguint, compartim molts quilòmetres amb el Josep i l’Eduard Cabarrocas tot anant cap a Artés, els del bestiar ens divertim intentant pujar sense posar peu pel corriol de després del quart avituallament, com sempre el que millor ho fa el Santi i això que els altres no li posem fàcil, només li falten tot de bikers caminant.

Els corriols no s’acaben mai, quan ja hem agafat prou alçada, comencen uns 10 quilometres majoritàriament de baixada però els repatxons que hi ha en mig són matadors, i no n’hi ha pocs, en un d’ells tenim un xoc en acordió, tots ens hi veiem implicats menys el Francesc, jo al veure la pujada agafo embranzida i el Juan i l’Eduard que venen darrera també, però el Santi va davant tan tranquil xerrant amb el Francesc, al sentir-nos per darrera intenta canviar de traçada per deixar-nos passar però jo he de frenar de cop per no atropellar-los i darrera meu l’Eduard i el Juan, pom, pom, pom els tres mig encastats, sort que era en pujada i no ens fem res.

A la següent pujadeta, al posar el plat petit, em cau la cadena i he de parar a arreglar-ho, reprenem la marxa i al cap de poc, ja a baix al riu ens atrapa el Roc que ja ens acompanyarà també fins la meta.

Quin estil!

Arribar al avituallament d’Artés se’m fa dur, sembla que ja hi som però no, voltegem el poble per arribar-hi, al final, sí o sí, aquets maquis volen que hi arribem per la rampa punyetera de cada any. A més ja fa estona que fa calor però ara la calda és espectacular i jo vinga a pujar-me els maniguets per protegir-me de les esgarrinxades tot pensant en el casament que tenim el finde vinent.

Artés i fa mooolta calor, més beguda!

Ens hidratem, mengem, pixem... una mica de tot, i agafem aire que ens farà falta, per arribar al 5è avituallament, el del tall horari, ens tocarà el què més de gust ens ve ara, amb la calor infernal que fa, pujar i pujar sota el sol d’estiu que ha vingut a veure’ns aquest cap de setmana. A la pujada i la calor li he d’afegir el cul, m’està matant, com pica! Es veu que no li ha agradat que em tornes a pujar el culote i m’està maleint, es devia pensar que això ja s’havia acabat i encara queden gairebé 50 kms! La pujada a l’urbanització de Calders la fem prou bé, el Santi ens va marcant el ritme, porta la veu cantant, i nosaltres no podem fer més que seguir-lo, atrapem al Jordi Sanchez dels Independents i l’animem a acompanyar-nos però la calor li està fent la punyeta i va fent xino-xano.

Arribem de baixada al avituallament, anem perfectament bé de temps, com a cada parada tornem a canviar l’aigua dels bidons, per més que ho fem torna a estar calenta al cap de no res. Seguim baixant pel mateix corriol de l’any passat però abans d’arribar a la font trenquem a l’esquerra, que estrany... anem a parar a la mateixa pista on surt el corriol de la font però una mica més amunt, l’agafem i de cop ens adonem que ens hem saltat un trencall, fem mitja volta i el GPS és clar, hem d’anar per un corriol que hi ha en mig d’un camp d’esbarzers, collons això és massa maqui fins i tot per nosaltres, jejeje! Sort que porto els maniguets! A més jo vaig davant, sembla que m’hagi barallat amb tots els esbarzers del món però aconsegueixo sortir a la pista, però és tocar-la i veure que el track tira més a la dreta, coi, deu ser per aquí... baixo a sota la pista, a un lateral del riu Calders, miro el track i sembla que és correcte, aviso la resta que van baixant al riu, el creuem mentre l’Eduard hi posa el cap dins, jo no m’hi atreveixo, fa molta calor fora i el l’aigua del riu està ben fresca, potser a aquestes alçades massa contrast pel meu body.

L'Eduard amb l'aigua fins el coll però amb els peus secs

Seguim per l’altra banda del riu, per una paret de pedra, al final hi ha un esglaó, si l’ataco per baix impossible pujar-lo però si hi vaig per dalt... així que m’enfilo encara més a la pedra i de cop i volta em rellisca la roda de davant i s’encara cap avall, directe al no res! Adrenalina al 200%, vaja un susto de collons, ja em veia a baix tot rodolant però no sé com i amb l’ajuda del Francesc que anava darrera, aconseguim parar la bici just a temps, quin cangueli!

Recoi amb el caminet nou, entre els esbarzers i la meva quasi caiguda... però bueno, tinc l’esperança que ens dugui a mitja pujada de la Mussarra, ja que anem amb més alçada que no pas per la pista de baix, però l’esperança s’esvaeix ràpidament, el caminet comença a baixar i anem a parar altra cop al riu, al fons de la vall, vaja que haurem de pujar la Mussarra sencereta, per sort és l’última pujada important del dia.

Avisem als companys que l’últim tram és a peu, que s’ho agafin amb calma, però és impossible, les primeres rampes són molt exigents, o ho dones tot o no puges, per sort després hi ha tot un tram de pujada corrioler que transcorre pel mig del bosc, molt i molt tapat, tant que em foto un cop al cap amb una branca que déu n’hi do, sort del casc. Però anem pujant amb ganes, el Santi de nou obrint camí i amb energia cap amunt, la veritat és que anem prou bé.

I després del tram de caminar, ja sota el sol, arribem al avituallament, visca! I a més ens obsequien amb un rajolí d’aigua al cap, ooooh que bé que senta! La veritat sigui dita que porto dos dies pensant en aquesta sensació, cada vegada que arribava a un avituallament m’imaginava una remullada com aquesta i al final ha arribat, ja se sap, lo bo es fa esperar.

Grupeta fregida a la Mussarra

Sortint de l’avituallament la rampa de rigor, pujo amb ganes davant de tots per fer una foto i animar als companys mentre s’esforcen per pujar, ara sí, toca una llarga baixada. Tot i que sempre es va tirant avall a mi a partir d’aquí sempre se’m fa llarg i avui no és l’excepció, queden uns 30 kms, la primera meitat tirant avall però farcida de corriols i aquestes alçades la meva concentració ja no és la que era i el cansament em fa sempre estar més “patosa”, què hi farem si vull ser Maqui de 1er grau també he de superar aquest tram.

Últim rampot!

Baixem per pista i agafem el primer corriol, no duro gaire sobre la bici, intentant no perdre el Santi calculo malament i pico amb el manillar a un arbust i vaig pel terra, no és un tram ni molt menys difícil però és una caiguda típica. El Francesc m’ajuda a aixecar-me, de seguida m’adono que m’he fomut un bon cop a la cuixa esquerra i es queixa. Seguim, el Santi ves a saber ja on para, esperant-nos més avall.

Després del pinyo vaig més acollonida i més ens els trams aeris, que n’hi ha força i mai m’han agradat, ni a mi ni al meu vertigen, així que quan noto que a més a més no em puc treure els peus dels pedals amb facilitat, demano a la colla de parar per posar-hi oli, només em falta tornar a caure.

Els corriols no s’acaben mai, atrapem al Chus de Castelló, que no para de renegar, el què s’ha de veure, ells són els reis del sender, sempre que ens porten a fer rutes els corriols i senders en són els protagonistes, són “els reis de la senda” i és clar, els vaig animar a venir, i em van fer cas, n’han vingut una bona colla, el Cesar, el Chus, el Jose, el Felipe i el Pedro, és per això que no puc evitar riure quan passo el Chus i sento per darrera “-otra senda?????”

Sí, Chus sí, otra senda, tot són senders fins arribar a Navarcles. Un cop hi arribes el què queda és pur tràmit, s’ha de pedalar, igual que la resta però ja està fet, arribem al últim avituallament i el Francesc té ganes de birra, jo, la veritat sigui dita, tinc ganes d’arribar! Però cap problema, mentre el Francesc s’emborratxa, jejeje, el Santi i jo ataquem el fuet, mmmmm... que n’és de bo!

L'avituallament de la birra i el fuet

Prosseguim i per sorpresa en lloc de sortir direcció a Sallent com els altres anys, tirem cap a l'esquerra, molt més directes a buscar els corriols d’entrada a Santpedor, ara sí, ja ho tenim, quina alegria tornar a veure les pedres de la via del tren, tot un clàssic i em surt un crit d’alegria, maquis!!!!!!!!!!!!!!!!!! I el Santi, el Francesc i jo per tercer cop som maquis, costa de creure però és real: que dur que és ser maqui però quina satisfacció tan gran!

Creuem la meta, alegria, il.lusió i moltes cares conegudes que ens reben i estan tan contents com nosaltres de veure’ns arribar, els Raül ens dóna les tan preuades fustes, no pel què valen sinó pel què signifiquen, per la força i l’esperit que representen, som maquis de 1ergrau i jo Carabruta, vull dir Caracremada, per tercer any, no puc estar més orgullosa.

I el Raül entregant-nos a cada un les fustes maquis

I per la Caracremada 2013 un tros de trofeu i un maillot que es porta amb molt de gust

I ara toca lo millor, dutxeta, fideuà i xerrar sense parar amb uns i altres, els que ja han arribat, els que van arribant, els que no han pogut acabar però amb decisió ho tornaran a provar...