dimarts, 25 de juny de 2013

Terra de Maquis. Quina gran rostida!

La mare del tano lo que m’està costant escriure aquesta crònica i no per mandra si no per que em carda un mal el cul assegut…
Esmorzant a la Petitona
Amb el maqui Ramon! No falla mai :)
Amb l'ànima maqui, el Raül!
En fi, Terra de Maquis és l’objecte de la crònica i si algú encara no ho sap es lo milloret que es fa actualment però també és de lo més dur.. com va dir algu :
-         És molt dur ser Maqui!

MaquiAda, amb el dorsal nº 1 !!
Amb aquesta carta de presentació ja tenia algu de nervis però quan vaig veure la previsió del temps.. vaig començar a tremolar! Després d’una primavera mullada i poc càlida resulta que tota la calor del món començaria aquest finde, quin panorama.

Perfils adhesius, quins cracks!
Dissabte ens aixequem al mateix lloc de la sortida , quarts de sis i tothom amunt i avall i com no xerrant amb tothom que estem en família, l’organització com sempre en tot i marcant-se detalls que els fan únics com el dorsal que era de fusta!!!


Gran Jordi, vaig intentar seguir-lo però...

Oscar!!

Amb el Marc

Silvia
Acabem de preparar-ho tot i cap a la sortida a la plaça principal del poble per començar un cap de setmana ple d’emocions!
Bestiar lliure i amics, tots apunt per fer el maqui

Els companys de Castelló

El catxondo d'en Mia 

Els Ratpenats!
Arrenquem, ja d’un principi vaig amb el Jordi que diu que la vol fer xino-xano, quina sort la seva.. per mi suposa fer-la ràaaaaaapid!!!

Com els altres anys se surt rapidíssim com si s’acabés a la cantonada , aixecant una bona polseguera i mirant de controlar el tema gps... que a jutjar per el conjunt encara ho portem prou bé ja que en res trobem gent rectificant!!
Lo bo del ritme alegre és que els primers corriols tenen risc de cues, desprès ja no, i això que t’estalvies.. les sensacions la veritat que no son tot lo bones que voldria, em noto encara algu buit, poc recuperat dels excessos de les anteriors setmanes però tot i això no afluixo, penso que ja espavilaran....

Cap al 10 primera incidència, petita, miro i no veig la bosseta del menjar al seu lloc, caram! Per sort no havia volat , la portava al final de la barra del revés, paro la lligo bé i endavant!
En Jordi el trobo al cap d’una mica parat, que estrany, resulta que ja s’ha quedat sense piles al gps, quin desastre! Sort que porta unes altres.

Amb tot, abans de les incidències l’Ada ens havia atrapat però eixerida ella va veure que el ritme era massa alt i es va despenjar, desprès ja em demostraria com es corre de veritat..

Els quilòmetres sorprenentment van passant prou ràpid, excepte en un corriol de pujada que la cadena se’m surt per dalt enganxant-se entre les corones i els radis, quin patir per treura-la... A l’arrencar però una bona sorpresa m’atrapa el Fri, així que un cop ens reagrupem tornem a ser els tres de l’any passat que tant vem riure!


En Mario
Arribem al segon avituallament, al quilometre 49, son les 10:30 així que portem una mitja de més de 15.... xino-xano ja!! Això si mentres vaig buidant gots que la calor ja apreta per la radio de l’avituallament sentim que els primers ja estant passant per dalt del Cogolló, entre ells el Dani, per flipar!!!!!


Arrenquem i ja veig que ara és quant es posa serio el tema, el proper avituallament el tenim a nomès 7 km però es clar amb una pujada duríssima al Cogulló, on em toca caminar de valent amb el sol tot rostint-me el cap.. aquí ja acabo de veure que les cames no van, començo a notar molèsties que podrien degenerar en rampes així que molta calma!

Al Cogulló  tornem a buidar gots i endrapar tots els plàtans possibles  que sembla que es lo que millor m’entra, a l’hora de marxar li dic al Jordi que vagi tirant amb el Fri que jo vaig tocat però ni cas...

Això si al poc de sortir comença un tram cronometrat de 9km on el més ràpid s’emportarà un casc i aquí si que el Jordi desapareix, jo vaig fent seguint al Fri però ara les rampes ja son una realitat i en els trams de pedalar el perdo ja que vaig estirant com puc, aquí podríem dir que comença la meva agonia!

A l’avituallament del 67 ja m’informen que l’Ada és ven a prop i jo ja ho tinc clar que quant ens veiem seré jo qui la perdre de vista! D’allà fins al 88 que es Castelltallat pràcticament tot pujada però abans de començar els últims 7 mes durs un altre avituallament on ara si, abans de reprendre la marxa arriba l’Ada i també el Tarrés, content de veure’ls els dic que vaig tirant que no estic per masses alegries  .
La "matapijos" una estupenda pujada sota el sol per acostar-nos a Castelltallat

Fem bona cara eh!!


Km.81 Estic ben rostit!!
La pujada a Castelltallat al ralentí i amb ocasionals rampes, quin panorama, ja a dalt ens reunim tots i insisteixo perquè tirin ells que jo ja estic molt acompanyat i que aniré fent però ja se sap ells com si sentissin ploure.


Sortim tots junts però tinc feina per seguir-los , les meves cames són com una ruleta de casino, segons on va parar la bola allà m’agafa rampa, molt dolorós i frustrant, les rampes van saltant per tot arreu de les meves cames i evidentment gens divertit! Ja per acabar d’arreglar-ho en un altre tram de baixada em salta una pedra violentament a la roda trencant-me un radi i picant el canvi, apa para a entortolligar el radi i en aquestes que perdo el grup i arriba en Tarrés, que poc s’esperava el pobre que li tocaria cuidar-me molts quilòmetres....
En Jordi patint amb la calor
Ell te molèsties al genoll i es queda amb el meu ritme absurd, sort per mi ja que sempre s’agraeix la companyia i a més en la línia de seguir distret en un repatxó se’m torna a enganxar la cadena però aquest cop no puc treure-la.. sort d’ell que està més eixerit i desmunta la roda per facilitar l’operació!

El proper avituallament és al 109 i per arribar-hi passem per molts trams sense ombra on segons deien els termometres s’alçaven fins als 37... en una de les pujades descobertes sense un dit d’ombra ens trobem al Jordi, un company de l’Ironbike del 2011 estirat al terra amb un cop de calor brutal i els companys trucant per que el vinguessin a recollir.. quin infern!! Demana aigua i li buido mig bidó per damunt, veura’l estira’t i al sol, no es bona imatge però no hi ha ni una engruna d’ombra!! Seguim avançant amb l’idea de que no deu ser gaire lluny el control però encara queden uns 4 quilòmetres que es fan molt i molt llargs!
L'Ada amb l'Eze i el Felipe al penúltim avituallament
Tinc la moral per els peus, no faig més que patir i en tot lo que portem de dia m’he divertit molt poc, sort que el repte de ser Maqui de 1er grau m’esperona si no, no ho se pas si hagués tirat endavant!
Campiona!!

L’avituallament del 124 i últim avituallament està al mateix lloc que els altres anys, en una urbanització al capdamunt de dues rampes molt dretes, els altres anys o be ho havia pujat tot o havia caminat una mica, aquest any.... mare meva  aquest any... vaig passar un dels meus pitjors moments vinculats a la bici. Vaig fer un parell de pedalades i rápid vaig començar a caminar però ja portava estona amb la panxa estranya i en aquell moment em vaig començar a marejar i molt! Anava caminant que semblava que m’havia escapat del video de Thriller del Jackson, tambalejant-me i calculant cada pas, el tram deu fer 200 metres però se’m va fer una vida, al arribar dalt vaig deixar la bici sense gaires miraments i a jutjar per les cares que em miraven, la meva no deuria ser gaire bona... en Tarrés preocupat m’oferia i em donava de tot, jo em vaig dedicar a buidar  3 o 4 gots en un no res i menjar una mica de fuet però no millorava, així que vaig veure una bona ombra, per cert al costat d’un altre extra de Thriller, i m’hi vaig posar còmode. 
Els Maquis de Castelló i CaraBruta
Un no sap mai que és lo que li anirà millor i a mi en aquell moment, com son les coses, lo que em va funcionar millor va ser ruixar!! En no res estava treien tot el líquid ingerit i poc més i trobant-me molt millor, amb rampes però sense marejos i amb la panxa bé! Així que uns gots i uns talls més de fuet  per recuperar i a continuar!!!

Només quedaven 6 quilòmetres i els recordava interminables d’altres anys però ves per on encara van passar ràpids i molt cofoi i agraït al Tarrés per la seva ajuda aconseguia acabar aquella carnisseria d’etapa!!!!

Arribo amb les cames destrossades de tantes rampes, l’Ada amb bona cara fa vora 1 hora que ha arribat, quina màquina!
Cofoi per completar l'etapa amb la bona companyia del Tarres

Em planto a menjar i beure mentres van arribant tots els companys amb més o menys bona cara, tots menys el pobre Mario que el tema de les calorades encara el porta pitjor que jo i a falta de pocs quilòmetres abandona, quina llàstima!!

Quatre riures sopant i a dormir, mes o menys... ja que fer-ho en una casa de colònies  te les seves coses, gent roncant, aixecant-se per pixar i lo pitjor deixant-se els despertadors sonant a quarts de cinc!!!!

Etapa superada però amb una ració de patiment molt alta que no m’ha permés gaudir de la ruta, malaguanyat! Espero demà fer-ho millor i no parlo de posicions si no d’hidratar-me, menjar, anar més tranquil d’un principi tot per lo més important: gaudir de l’etapa!