Rally di Romagna 6a etapa + etapa extra: Tracks del Diable Silver!

No dormim massa bé, molta set, sorolls, la ferida del genoll, etc… i quan sona el despertador és quan millor s’està al llit. Ànims que és l’últim dia i hem d’aconseguir ser finishers del Rally di Romagna, lo de guanyar-lo ja és més complicat, només li trec 52 segons a la Ivonne i ara ella comença a trobar-se bé, però torno a sortir un dia més amb el maillot de líder i n’estic més que orgullosa, no m’ho hagués imaginat pas.

Baixem a esmorzar obrint-nos pas entre els jubilats alemanys, on van tan aviat? Si les termes no es mouran de lloc. Pugem a l’habitació per acabar de vestir-nos, em poso la lentilla, tapo la ferida, agafem algun gel, les eines i per no perdre la costum ens enfilem al centre del poble tot escalfant una mica.

Preparant els perfils de l'última etapa, avui és el gran dia...

Per variar anem a escalfar pujant al poble

Ja més activats anem cap al village on es dóna la sortida. Per acabar ens han preparat una etapa de 37kms i 1300 de desnivell que promet, pujades duretes, senders de pujada i de baixada, creuar el poble medieval de Brisighella i molta emoció en la classificació de les noies, tothom hi està atent, ja que entre els nois està tot dat i beneït. I tothom em dóna ànims, és una passada.

Representació internacional, quin tip de riure amb el Diego i el Francelino tots aquests dies.

Amb l'Elena Gaddoni, campiona de maratons que és de la zona i que avui ha vingut a rodar amb nosaltres

La meva "squadra romagnola" de dreta a esquerra el Giambatistta, el Santi, el Luca, el Denis, el Fabrizio i l'Emanuele!

Esperant no sé quina autoritat del poble sortim tardet, a les 9:15 passades, avui però el neutralitzat és més curt, ens han dit que només uns 700 metres i a més sortim per un lloc que no coneixem, ni l’hem fet aquest any ni l’any passat. Els primers metres bé, com sempre al costat del belga. Però la tranquil·litat s’acaba ràpid, massa ràpid. Les motos s’aparten i sense temps ni de reaccionar veig com em posen una roda a la dreta i en un moment tinc a la Ivonne per davant entrant primera a la pista, no sé ni com s’ho ha fet però m’acaba de fotre la primera davant dels morros, com es nota la seva experiència en copes del món, olimpíades… acabem de sortir i ja m’ha fotut la mà per la cara.

Amb el Reini i el Wouter abans de la sortida

Seguim per un terreny durillo, bastant planer, de rodar ràpid però gastant molt, canvis constants de camí a asfalt, d’asfalt a camí, corbes tancades,  algun repatxonet i molt estrés intentant no quedar-me sola i perdre la gent, però la Ivonne ja m’ha agafat uns metres. Com que acabem de començar encara van passant dels primers classificats, passa el Gino i m’ofereix roda, el segueixo uns metres, pocs, després el Miguel Ángel igual, però ells dos van massa forts per mi, per sort poc després van arribant els de la meva squadra, és a dir els nois amb els que el Santi i jo hem anat rodant aquests dies i tots em donen un cop de mà, el Fabrizio, el Denis… i jo concentrada a donar pedals i apretar fort les dents. Fem un tram més ràpid de baixada,  no veig a la Ivonne, però de cop apareix la primera pujada del dia, ben dreta, per pista a mà esquerra.

I la pujada el què té és que és molt millor per prendre referències i de seguida veig el culote taronja de la Ivonne enfilant-se per la muntanya i a ella mirant enrere cada dos per tres. Apreto i deixo els nois una mica enrere, vaig atrapant-la però arriba un moment que la distancia es manté, ja no la redueixo, m’agradaria apretar més però ja vaig a tope i si pujo un punt més després potser peto… mentre hi vaig donant voltes arriba l’Stefano, un noi que cada dia està lluitant amb el Gino per la classificació de màster 40. I el tio es queda a marcar-me el ritme tot el què queda de la primera pujada, brutal! No li puc dir gran cosa perquè vaig asfixiada i concentrada però flipo amb el gest. Arribem dalt gairebé a roda de la Ivonne, pocs metres em separen d’ella però agafa aire més ràpid que jo i de baixada per asfalt se me’n va una mica, la baixada és molt curta i tornem a pujar una mica. L’Stefano m’indica fins on arriba la pujada i mentre jo faig l’apretada final ell se’n va fàcilment. Gràcies Stefano!

Comencem la baixada, és també per carretera, tinc la Ivonne a uns metres, baixa que se les pela, intento fer-ho el millor que sé, però arribo a un parell de corbes tancades amb un noi davant que em fa tap, li demano pas i de seguida que pot s’obra i el passo, massa tard, la Ivonne ja m’ha agafat uns preciosos metres més… s’acaba la baixada forta i seguim per la carretera primer de baixada suau, m’atrapen els de la meva squadra i avancem més en grupet, corba a la dreta i comença la segona pujada, aquesta és una mica més llarga que abans, però el principi és per carretera i puja suau però amb vent fort de cara, sort que les cames em van millor que ahir que sinó… el Denis i un altre noi se’n van una mica i em quedo amb el Giambattista i el seu maillot d’Imola que es preocupa perquè no perdi roda, més endavant veig a la Ivonne que va a roda d’un noi però no deu anar prou ràpid pel seu gust perquè l’avança i es posa a tirar ella.

Per fi deixem el tram d’asfalt i la pujada segueix per pista i més dreta, aquí jo m’hi trobo millor, el Giambattista es queda enrere i jo vaig recuperant metres a la Ivonne, fins arribar dalt tan sols a un parell de metres d’ella. La cosa es torna a posar emocionant, però per mi falta pujada, quina ràbia, una mica més llarga l’hagués pogut avançar, però no, comencem a baixar i mentrestant s’ha posat a ploure, de moment quatre gotes però de les grosses.

Baixa que se les pela, entrem en un corriol, ja no la veig, és molt revirat, guapíssim, és brutal, corba cap aquí, cap allà, esquivant arbre, algun repatxó malparit i arribem en un lloc descobert on es veu la torre medieval de Brisighella una mica més avall, molt xulo. Pendent forteta amb terra solta i avall fins a tocar les primeres cases del poble, hi entrem per un carrer de pujada, veig a la Ivonne, perfecte, no m’ha tret tan baixant. Miro el pulso, portem més d’una hora i ara vindrà la pujada llarga del dia decideixo aprofitar el carrer aquest per prendrem un gel. Just a temps per veure les cintes que marquen que hem d'entrar per dins el poble, en tram d’escales amunt i avall, atrapo uns quants i es posen a caminar, el primer tram si que és complicat per mi però les escales finals les faria muntada, però van tots a peu i com que ahir ens van dir que per Brisighella havíem de passar a poc a poc perquè el casc antic està protegit, doncs em penso que s’ha de baixar a peu… s’acaben les escales, i seguim pel poble seguint les indicacions d’uns voluntaris, en una plaça gran no veig a ningú i dubto de per on és, perdo uns segons preciosos fins que uns turistes m’indiquen el carrer. Merda… se m’han escapat els nois! Agafem una recta llarguíssima per sortir del poble, i lluny veig a la Ivonne en mig d’un grupet de quatre, m’imagino que ella ha baixat bona part de les escales sobre la bici, massa tard per lamentar-se.

Estic sola, em poso a rodar amb totes les meves forces però el vent de cara bufa fort, miro enrere no ve ningú… tiro, passo pel costat del primer avituallament, ja gairebé no plou, millor perquè ahir a la tarda vem treure el neumàtic de fang i l’últim tram del recorregut d’avui el coneixem i és d’allò més relliscós entre l’argila i l’herba, de fet l’any passat plovent vem haver de fer bona part de la pujada a peu perquè no hi havia manera de que traccionés.

De cop noto algú darrera, tinc l’esperança que se’m posin davant per poder descansar una mica però res, els sento parlar i llavors ho entenc, són l’Elena Gaddoni i un amic seu, avui estan fent part del recorregut però no estan fent el Rally així que per no afavorir ningú no em donen roda. Jo estic apretant tant que gairebé em surt escuma per la boca. Arribem a la pujada, tal i com toquem la pista m’avancen i surten propulsats amunt, com hi van.

Ara toca canviar el ritme i que les cames vulguin tornar a pujar, per sort estan millor que ahir i em responen prou bé. Vaig pujant a un ritme que no em desagrada, ahir era impossible i en un tram amb més visibilitat aconsegueixo veure un grupet més amunt però no prou definit per saber si hi ha la Ivonne. És la tercera pujada del dia i la llarga, tinc una cosa clara, o atrapo aquí a la Ivonne o ja no hi tinc res a fer, perquè després la baixada és molt llarga i segur que m’agafa temps allà i després lo què quedi per pujar será curt, impossible per recuperar el què hagi pogut perdre baixant.

Realment em sento bé pujant, he vist que el Giambattista venia darrera i no m’ha atrapat sinó que li he agafat distància, tot i així no atrapo a ningú i això que al passar pel costat d’una masia surt un gos i em persegueix un tros i amb la por que em fan encara accelero una mica més.

L’últim tram és més tècnic i dret, en mig del bosc humit i al final surto en el segon avituallament, em veuen i m’animen, no paro pas, em diuen que la Ivonne és a un minut i mig, merda i ara toca baixar… començo a tenir clara una cosa, la cursa la vaig perdre ahir, però avui l’he cagat a Brisighella i els 52” no serán suficients. Tot i així que em tregui el menys possible i em poso a baixar amb totes les ganes del món.

Faig tota la baixada sola, eixigint-me i gaudint-la alhora, sobretot en els trams de sender on tot i haver canviat el neumàtic no perdo tracció en lloc. L’últim tram de baixada és per asfalt i conegut, arribo a la carretera, hi ha l’Stefano senyalitzant, m’anima i tiro amunt amb força. És un tram força planer que aquests dies he fet amb el Santi, però ara segueixo sola. Tot i la llarga baixada no m’ha atrapat ningú, bona senyal i és més, a lo lluny diviso algú.

S’acaben les marques a la carretera i agafem el trencall de monte Mauro a mà dreta, però només fem la primera part, des d’aquí veig el Santi a baix a la carretera amb el Fabrizio i vaig apropant-me al Denis que és el que he vist davant meu a la carretera. Deixem Monte Mauro a l’esquerra i seguim recte, m’ho estic imaginant, ens faran pujar per una camí molt recte que vem fer l’any passat, on la majoria vem caminar, però no, n’agafem un que surt del costat, és dur però no tant i el faig tot muntada fins la part de dalt on cresteja per uns turonets amb unes vistes collonudes.

M’he apropat més al Denis però no l’atrapo i per darrera el Santi no m’agafa i això que és la pujada ideal per a ell, intensa com ella sola. Baixada curta per pista i ara sí l’última pujadeta del dia, no és molt llarga però és durilla i s’ha d’anar traçant bé perquè te molts reguerots i herba, per sort s’ha aixugat bé, perquè l’any passat a la 1ª etapa vem caminar-la gairbé tota.

Arribo dalt i ja només queda baixar fins a Riolo i superar la zona de gimcana i ja hi sóc, última apretada pel village i creuant la meta amb molta alegria i rebent felicitacions del staff que hi ha per allà. I poc després arriba el Santi que em felicita pel carreron d’avui, després de 6 dies encara apretant a tope, a això no hi estem pas acostumats nosaltres  i estem molt contents d’haver-ho aconseguit.

L'arribada del Santi, amb tots els nens la mar de contents perquè ha anat a xocar les mans :)

Tinc clar que ha guanyat la Ivonne, però el què he aconseguit en aquest Rally di Romagna és un gran orgull per a mi, haver guanyat tres etapes, haver portat el maillot de líder tots els dies, haver  tingut una corredora que ha estat olímpica i que encara corre curses de copa del món pendent de mi i morint-se de ganes de prendre’m el maillot no té preu  i més tenint en compte que l’any passat la Ivonne em va treure 4 hores 35 minuts i aquest any només 2 minuts, no està pas malament, no?

I ara sí, sense cap mena de nervis xarrem amb uns i altres, dono les gràcies a tots els que m’ha ajudat i animat i ja dutxadets anem a la Pizza Party on seguim fent riures i intercanviant experiències. El Diego ens havia dit que hi havia un australià que ha vingut per participar en un munt de curses a Europa, hi vaig a parlar, és el Hans, el tio, entre d’altres, té previst fer la Transpyr i tot seguit l’Ironbike, i tot això als 55 anys, el seguirem!

Amb el Denis, el Fabrizio i l'Stefano, gràcies nois!

Amb el Giancarlo, l'any passat pedalava i aquest any s'ha currat els tracks de les etapes

El Gino, l'Ester i el Miguel Angel

Ja farts de pizza toca l’entrega de premis i n’hi ha per a tots, pels que venen de més lluny (Austràlia i Uruguai), pels que han tingut més participacions al Rally, pels qui han rodat junts tots els dies, pels qui han estat de pega, etc…. I pels 5 primers de cada categoria, no s’estan de res.

Les 5 fèmines del Rally di Romagna versió 6 dies, la Hana, jo, la Ivonne, la Michela  i la Margit

El meu finisher! Gràcies per fer-me costat :)

I ara és l’hora d’acomiadar-se, alguns són al costat de casa, d’altres a hores d’avió o molts quilòmetres en cotxe, però tots marxem amb cares de satisfacció i és que ha estat estupenda aquesta edició del Rally di Romagna i al final ens ha fet prou bon temps. Nosaltres no marxarem fins demà, així que quan l’Ester, el Miguel Angel i el Gino ens conviden a anar amb ells a fer turisme i a sopar a Ravenna no podem dir que no.

Anem a trepitjar la sorra de l’Adriàtic, passegem per Ravenna i ens posem les botes en un restaurant, antipasti variat amb pasta casolana, rissoto de bolets, birra i un tiramisú descomunal.

A la costa de l'Adriàtic amb el Miguel Angel, l'Ester i el Gino

Fruti di mare

Ravenna

La Piazza del Populo de Ravenna

Tiramisu!

Després de sopar ens entra el baixon de tot plegat, la tornada a Riolo es fa durilla i quan arribem al hotel tots a dormir directe, nosaltres caiem al llit rendits i satisfets.

La gran família del Rally di Romagna!

Dormim com nens però a les 7:00, igual que cada dia, torna a sonar el despertador, ens dutxem i baixem a esmorzar, encara ens trobem al Francelino (Portugal)  i el Hans i la Sandra (Austràlia) expliquem alguna batalleta més i ens despedim fins la propera aventura conjunta.

Fa mandra però toca recollir-ho tot i carregar la furgo mentre anem donant voltes a què fer, ens feia gràcia a anar a fer una mica de turisme a La Spezia però anem amb la furgo molt carregada i les bicis, difícil trobar un lloc on deixar-la i l’altra opció és tornar avui divendres mateix d’una tirada cap a casa. I ja en marxa, direcció Bologna, decidim triar la segona opció, tornem cap a Catalunya però.... i si anem cap a Torelló? Podem anar a animar a tots els companys que allà seran per fer la Tracks del Diable Non Stop o fins i tot participar a la versió Silver.

El viatge se’ns fa dur, sortim a les 9:10 de Riolo i gairebé a les 22:00 passem la Jonquera, estem cansats i encarcarats però ja ho tenim decidit, truquem al Jordi de la Tracks, parem a menjar un entrepà a Santa Coloma de Farners i a les 00:30 ens plantem a la zona d’acampada de Torelló, ens fem un forat entre el desordre de bosses que hi ha dins la furgo i a dormir que a les 5:00 ens hem de posar en peu perquè a les 6:00 és dóna la sortida de la Tracks.

El matí és un caos, entre recollir dorsals, trobar roba neta per anar amb bici entre totes les motxilles, esmorzar alguna coseta i carregar els tracks de la cursa al GPS (gràcies Eugeni i Noe) es dóna la sortida de la 4a Tracks Non Stop i nosaltres estem encara descarregant les bicis de la furgo, quin desastre! Però no perdem la calma, avui no hem vingut a competir, hem vingut a passar-ho bé, com deien en un anunci: no hay prisa.

Cap a les 9:10 passem per sota l’arc de meta, ni rastre de per on ha anat el personal, sortim com sempre i al arribar el pont del riu el Santi em diu que el GPS li marca cap a l’esquerra, m’estranya perquè cada any sortim a la dreta però bueno... en el meu GPS no hem aconseguit posar el track i de fet encara em surt el mapa de la zona de Bolonya.  Anem fent i li dic al Santi que el què estem fent és el camí d’arribada de l’any passat però al revés, juraria que no anem bé però ell no veu cap més camí al GPS. Solució: truco al Jordi que em confirma que la sortida és com sempre, resulta que com que la sortida és neutralitzada el punt d’inici del track comença allà on finalitza el neutralitzat, és a dir a la sortida del poble. Fem mitja volta i cap a les 9:20 aconseguim trobar el nord, ara sí, sols com uns mussols aconseguim trobar el track.

Sortida multitudinària, jejeje

No és fins passat Sant Pere de Torelló, cap al km.10 que comencem a atrapar gent. Les cames estan cansades però estem molt animats i sobretot ens divertim molt, això de no anar estressats és un luxe, anem fent tot xerrant amb uns i altres, animant als que coneixem i als que no i gaudint del recorregut en cada moment, les pluges d’aquesta primavera tan moguda han deixat, si és possible, el paisatge més espectacular del que ja ho és normalment.

Es va fent de dia

Allà dalt hi ha uns quants bikers, ja venim!

Parem a tots els avituallament menys al de Rupit, el Santi trenca un radi baixant a Tavertet i els dos patim una caiguda tonta, la meva sense conseqüències però el Santi es fa un bon tall a la cama amb una branca escapçada, a part d’això la jornada ve rodada. El millor de tot trobar-nos amb tanta gent coneguda i alguns que fa temps que no veiem i entre ells la Isa de Madrid, quan l’atrapem a la zona de la Bola és el moment més especial del dia i ens fonem els tres en una abraçada.

Compartint parts de la ruta amb gent formidable:

El Ramon Moixa

El pobre Emili que ha fet trencadissa abans de l'Esquirol

L'Eugeni que de bon matí ens ha salvat carregant el track al GPS del Santi

Rodant amb la Mònica que li sobren ganes per fer de tot!

Tot baixant... CLAC! al menys ens ha passat aquí i no a Romagna, enrotllem el radi i a continuar

Vistes!!

Noves coneixences,  rodant amb el Sergi de la Osona limits i els seus companys

Ei l'Albert tampoc se l'ha volgut perdre

I el Roberto tampoc, és un gran repte la Tracks l'any vinent més i millor :)

L'Anna també apareix sempre a les rutes més llargues

El Miquel Totgas, un altre clàssic que no falla mai!

Quina colla aquesta de Madrid, i sempre ens trobem en els llocs més insospitats!

Les dues formem un còctel d'allò més energètic, que venim!

Entre una cosa i una altra ens passen els quilòmetres que ni ens n’adonem i arribem a l’última pujada del dia, la més famosa de la Tracks, el Collsaplana amb prou energies perquè fem els 4’5 kms de dures pendents amb un ritmet prou bo per les circumstàncies. Cofois arribem dalt, ens deixem anar baixada avall i arribem al trencall on se separen la versió complerta (190kms) de la Silver (100kms) i agafem la nostra, com l’any passat la Silver, que tampoc és plan de passar-se. Després de caminar una mica, creuem varies vegades el Ges i arribem a Torelló més contents que unes pasqües, amb 7:37 més de btt a les cames. Ara sí que hem rematat la setmana! 

Amb els de Madrid, l'Agus i l'Albert a primera fila arribant al avituallament d'abans de la  "cuesta de la muerte"

Ei, que ja ens hem cruspit el Collsaplana!

Dos finishers del Rally di Romagna 2013 a la Tracks del Diable, no és un miratge és possible!

Sílvia, ole tu!! Tot i no estar massa inspirada 1a a la Silver, sort que tenim la btt per escampar la boira :)

Les diableses de la versió curta, més de 100 kms, a tot li diuen curt avui en dia...

Estem tots fets pols, cadascú a la seva manera, però així som els del Bestiar Lliure, jejeje, diables en potència

Amb el Jordi, facilitant-nos sempre les coses encara que arribem a última hora :)

El Dani està fet una fera ferotge! Felicitats!

I a sobre l'equip Trideporte ha fet un gran paper a la Tracks, el Dani 1er a la llarga, el Pep el 1er local a la llarga i jo 3a entre les noies a la curta. Va por ti Fátima!