Divendres 18
d’octubre. El Toubkal dóna per molt
Quina nit: horrible. Tot i els taps em desperto contínuament a partir de les 2:50 quan comencen els passejos per
l’habitació. Gent amunt i avall, llums i frontals, porta oberta, gent que es
posa a fer la maleta, una obra la finestra, l’altre la tanca... i quan acaben
uns, un moment de tranquil·litat i sona el despertador dels següents. No hi ha
manera de dormir. Per rematar-ho al rebombori se li suma que tinc mal de
panxa i una mica de mareig, el Santi em comenta que ell també.
I entre sarau i
sarau dormim el què podem, el Santi una mica més, es veu que els seus taps
deuen ser més bons. I a tres quarts de set sona, ara sí, el nostre despertador, som
gairebé els últims en llevar-nos, però segons el Carles en tenim prou i de
sobres i això que nosaltres anem a fer una ruta més llarga que la major part
del personal que faran un puja-baixa al Toubkal per la mateixa via.
El Santi i jo
traiem els trastos de l’habitació i comencem a preparar-ho tot, no cal ser
igual de mal educats que els que s’han llevat abans i deixem tranquils als que
encara intenten dormir.
 |
| Ja podeu obrir els ulls, qualsevol diria que no heu dormit bé..ejem, ejem |
Esmorzem i al
acabar m’embeno el peu a consciència, mirant de que la bena no faci arrugues i
intentant aplicar la pressió adequada perquè l’embenatge aguanti el turmell
però no m’afecti a la circulació, espero
haver-ho fet bé.
 |
| Esmorzant per atacar el Toubkal |
 |
| Protegint el turmell |
Avui ens abriguem amb ganes, fa fresca i torna a bufar força
vent, se’l sent perfectament fuetejant les parets del refugi, uf, quina mandra
sortir amb aquesta ventada. Avisats pel vent ens posem màniga llarga, guants,
caputxes, gorres o buf per tapar les orelles. De fet el Carles, el Santi i el
David surten amb la jaqueta de Gore posada però jo no, em conec i per molt vent
que faci ara toca pujar per una bona estona, crec que amb la tèrmica i el
jersei en tinc prou sinó em fregiré.
Finalment sortim
a les vuit i quart, més tard que ningú. N’hi ha, com la família de Tetuan, que
fa gairebé cinc hores que ja han sortit. I si nosaltres sortim que tot just
sembla que claregi la resta hauran necessitat frontals.
 |
| Ni que fóssim a Siberia! |
Només sortir un
petit pas complicat al costat de la cascadeta que vem anar a veure ahir i ja
divisem el sender per on ens hem d’enfilar, mare meva que empinat que és, això
serà dur.
 |
| Vinga comencem a fer via cap al Toubkal |
 |
| De seguida veiem de quin peu calça el Toubkal, quin pedregà! |
El Carles ens
marca el pas i ens anem enfilant i anem atrapant grupets, segurament no pugem
molt ràpid però portem un ritme constant que ens fa avançar força bé.
Impressionant mirar al nostre voltant, el sol com es va desvetllant i pica a
les muntanyes de l’altra banda de la vall, nosaltres de moment romanem
totalment a l’ombra, parets que semblen molt dretes a banda i banda però que de
lluny s’hi divisa algun sender que les travessa, i al nostre entorn més proper
molta pedra, de fet anem pujant per una tartera, trams més a raser de la
ventada que s’agraeixen, algun esglaó més dur, petites clapes de neu, trams
drets i relliscosos on els bastons ens ajuden a continuar amunt i no baixar
rodolant avall. I amb tot això el David amb la panxa remoguda i el Santi que va
agafant mal de cap.
 |
| Els meus compis trekineros |
 |
| Ja he fet bé de no abrigar-me molt, un que ja es treu capes |
 |
| El sol de moment només abriga l'altra banda de la vall |
 |
| Mica en mica ens apropem al coll i el sol també però per l'altra banda |
 |
| Alguna clapa de la neu que va caure fa unes setmanes quan va fer uns dies de més fred |
Aviat ens creuem
també amb grupets que ja baixen, sembla doncs que, com diu el Carles no té
massa sentit per aquests sortir tan aviat, a les 10h
ja tornaran a ser al refugi, amb tot el dia per endavant i l’objectiu ja
assolit, però a nosaltres ens queda molt camí per fer.
Amb tot això
arribem ben entretinguts al coll del Toubkal, Tizi n’Toubkal, al mateix moment
que el sol comença a treure el cap per darrera del mateix coll. És molt
pedregós, però no ens hi enfilem del tot, ja que ens desviem cap a la dreta,
oposats al Toubkal que s’alça imponent a la nostra esquerra, però és que abans
de pujar-hi anem a fer uns altres cims pròxims.
 |
| Ara sí! hem arribat al coll i al sol :) |
 |
| El camí principal al Toubkal a la dreta i a l'esquerra els Toubkals Oest, cap allà anem primer |
 |
| El Santi i el Toubkal darrere |
Abans però fem
una petita parada per anar carregant les
calories que anem perdent. Així que fem unes barretes i el Santi aprofita per
prendre un paracetamol, a veure si li marxa el mal de cap.
Reprenem la marxa
i anem cap als tres Toubkals Oest, són tres cims de més de 4.000m amb unes
vistes d’impressió, alguns trams massa pel meu vertigen, però mica en mica i
amb les indicacions adients els anem superant i per fi el Santi i jo hem pujat
per primera vegada a 4.000 metres d’alçada!
 |
| Camí del nostre primer 4000! |
 |
| El Toubkal ens vigila en tot moment |
Comencem pel
Toubkal Oest del mig de 4.025 metres, a menys d’un metre davant nostre una
paret amb caiguda vertical que potser fa uns 700 metres, jo millor no miro avall o m’agafarà un “patatús”.
 |
| Ja el tenim aquí, el Santi i jo ja tenim el nostre primer 4.000!! |
 |
| I des d'aquí el Toubkal sembla baixet i tot |
Passem una petita
grimpada per arribar al Toubkal Oest de 4030m, no és molt complicat
tècnicament, són quatre pedres mal posades, però per mi és complicat perquè en
una de les bandes, molt a prop nostre no hi ha res, un immens forat, això és el
què em pot paralitzar i em concentro a mirar sempre endavant, mai cap al costat
i a agafar-me bé a les pedres, sentir-les ben a prop meu, llavors em sento
segura i puc continuar. El Santi, tot i no tenir vertigen, tampoc és amant de
les alçades, sembla mentida amb la facilitat que passa trams complicats amb la
bici i en canvi aquí se’l veu fora de lloc. Però mica en mica els dos anem
fent, el meu cunyat no té problema, està encantat, és nota que acostuma a fer
ferrades i que les alçades no li impressionen, fins i tot li hem de tocar la cresta
quan es posa a fer el cabra en llocs per nosaltres compromesos.
 |
| Per arribar al segon 4.000 hem de grimpar una mica |
 |
| El Carles guiant-nos entre les roques |
 |
| Grimpada aconseguida, ara faltarà el més difícil desgrimpar |
 |
| Però primer celebrem el segon 4.000! |
 |
| I des del cim podem veure els cims que farem demà, tots queden a la meitat esquerra de la foto, el Ras (4083), darrera seu el Timezquida (4089) i a primera fila els tres Bou Ouzzals (3876, 3884 i 3876) |
I abans de tornar al coll encara pugem a la Punta Oest del Coll del Toubkal a 3965m.
 |
| I apa, seguim fent cims i ja en portem 4! |
Quatres cims
després tornem al Tizi n’Toubkal, ara sí que hi passem pel vell mig, estem a
3980m i retornem al camí que puja al cim més conegut de la zona, ara sí, anem a
pel senyor Toubkal. De lluny veig a la família de Tetuan que baixen, avancen
lentament i agafats de dos en dos però suposo que hauran fet cim, me n’alegro
per ells, sobretot per la mare, quin valor que té la senyora.
 |
| Si hi hagués bona visibilitat hi ha dies que des d'aquí es veu el mar, però avui no toca |
 |
| Canvi de papers, ara els Toubkals oest es veuen petits i el Coll del Toubkal avall |
Però ens centrem
en nosaltres que els 200 metres de desnivell que ens separen del cim són durs,
dos caminets ressegueixen la muntanya, el Carles ens fa pujar pel de la dreta,
la majoria pugen pel de l’esquerra però veiem com avancem amb dificultats,
l’experiència és un grau i seguint al Carles hem triat el camí bo. Total només ha vingut 22 vegades a la zona, crec que s'ho comença a conèixer..
 |
| I seguim enfilant-nos i per variar roca i més roca |
 |
| Cada cop falta menys, que bé |
Anem pujant
al cim més alt del Marroc i les vistes són de por. A l’últim tram em sento
cansada, es nota que aquí el percentatge d’oxigen al aire baixa fins a un 60% i
el Santi segueix amb mal de cap, llàstima no s’està adaptant bé a l’alçada,
esperem que no vagi a més.
I després d’un
tram prou dret el camí s’eixampla i el típic triangle que marca el cim apareix,
ara sí sencer davant nostre, d’aquesta manera a les 12h del migdia arribem al
sostre de l’Atlas, el cim del Toubkal a 4167m. Bé! Una part del repte superada,
ara ens caldrà tornar i ja ens imaginem que no serà tasca fàcil.
 |
| I ara sí, l'explanada que precedeix el famós cim |
 |
| Toubkal al sac!! |
 |
| El David es queixa molt però content d'haver-nos acompanyat |
Però ara toca
gaudir del moment, ens fem les fotos de rigor, admirem les vistes i mengem una
mica que encara ens queda bona part de la ruta per fer. Ara sóc jo qui es pren
un paracetamol, que em ronda un lleu mal de cap. El Santi pobre en lloc de
millorar es va trobant malament, al mal de cap li suma sensació de mareig,
quina llàstima que no ho pugui gaudir al 100% per no trobar-se massa fi. Per
altra banda el David ja es troba bé i ja té la panxa a lloc.
 |
| Als nostres peus els Toubkals Oest i darrera seu a l'esquerra de nou els cims que ens esperen per demà, sembla fàcil el Ras ja que es troba al cap damunt d'una gran pala però per arribar a la pala es veu que haurem de tornar a grimpar.. |
 |
| Moments de descans al Toubkal |
 |
| A primer pla el coll on hem de baixar i darrera seu la vall de Imlil |
 |
| Amb el zoom podem apreciar el poble d'Aremd primer i darrera Imlil. I la muntanya en primer pla de l'esquerra és el Tibheirine, cap on anem |
Però mica en mica
arribem a baix, al coll Nord, entre el Toubkal i el Imouzzer, sona molt estrany dir això, anant amb bici
sempre penses que puges mica en mica i baixes de cop però anant a peu això canvia, les baixades són lentes i algunes quasi tant com les pujades.
 |
| Un cimet més, aquest poc marcat, la Punta del Coll Nord |
I toca desfer el
cim, de nou amb precaució, lo nostre no és baixar, anem en compte per no
lesionar-nos però els genolls pateixen molt, el meu turmell va segur dins
l’embenatge, tot i que porto material per fer-me un embenat més fort per la
baixada, tal i com em va suggerir la Pepi, no me l’aplico ja que em noto el
turmell prou subjecte.
 |
| Descendint del Tibheirine |
El peu embenat
pujant bé però baixant comença a tibar tot i es va carregant i el genolls
també. Lo bo és que el turmell en sí no me’n fa de mal però amb tantes hores
l’embenat molesta.
Anem perdent
alçada, alguns trams la tartera sembla un espigó, roques enormes col·locades
anàrquicament sota els nostres peus i nosaltres saltant d’una a l’altra.
Cansats però sencers som ja gairebé a baix quan el Santi para en sec i vomita
una mica. Ai pobre! Al menys serveix perquè es trobi una mica millor.
 |
| Uf, salvats! refugi a la vista :) |
I després de
7:30h arribem al refugi, per fi! Mare meva, com cansa fer quatre mils!!
 |
| Ara sí que ho hem aconseguit, perquè fer cims no és només pujar-los, s'han de baixar i a nosaltres ens és més difícil la segona part |
 |
| I el peu s'ha portat, està fet pols però amb el turmell sense molèsties |
Al refugi ens
trobem la família de Tetuan, els hi pregunto com els hi ha anat, la mare encara
està flipant, em diu que ha fet l’antirecord guiness del Toubkal, han tardat
11hores en pujar i baixar al Toubkal, però al cap i a la fi ho han aconseguit.
Ara però encara han de baixar a Imlil, no se’ls hi ha acabat el tute per avui,
aquests sí que té sentit que hagin sortit a les 3:30 del matí, sinó està clar
que se’ls hi fa de nit baixant del cim. Quina família!
 |
| Quina crack la senyora de Tetuan |
Dinem una mica,
mira que vem menjar bé al alberg de M’zik però en canvi l’Ibrahim cuina fatal,
ens fa un arròs blanc horrible, i mira que ha de ser difícil fer malament un
arròs blanc, doncs sí. Però com que ens cal reposar forces en mengem tot el què
podem, al menys això per la panxa del Santi no li hauria d’anar malament.
 |
| Sí, sí és arròs blanc però està horrible! |
Amb la panxa una
mica més plena anem a fer cua per la dutxa, ahir n’hi havia tres en marxa però
es veu que una s’ha espatllat i l’altra només té aigua freda, així que estem
tots concentrats en una única cua, la de la dutxa d’aigua calenta. Finalment
ens toca i gaudim d’una curta però merescuda dutxa.
I com ahir pugem
a passar el què queda de tarda a la sala d’estar, al voltant de la llar de foc,
ens tornem a trobar amb el Luis i avui també un grup d’Andorrans amb ganes de
gresca, fins i tot s’han dut el vi de casa.
Alhora de sopar
ens trobem que tenim plats per cinc i apareix el Remko, és un noi holandès que
ha vingut amb un dels guies del Lahcen així que tindrà la sort de compartir
cuiner amb nosaltres, jejeje. A veure què ens ha preparat l’Ibrahim per
sopar... sopeta i tagin, més bo que el dinar. El Santi ja es troba millor i el
mal de cap li ha marxat, espero que demà l’alçada no li torni a fer la punyeta.
La que no ha
aparegut és la Zouie, aquest matí el Carles l’ha vist sortir amb el bolso i
l’ampolla d’aigua direcció al Ras, i això que anava cap al Toubkal, i ja no
l’hem tornada a veure.
I ben d'horeta tothom a dormir, o si més no a descansar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada