dimarts, 12 de novembre de 2013

Trekking per l'Atlas. Hem fet el cim, el Toubkal i els seus veïns


Divendres 18 d’octubre. El Toubkal dóna per molt

Quina nit: horrible. Tot i els taps em desperto contínuament a partir de les 2:50 quan comencen els passejos per l’habitació. Gent amunt i avall, llums i frontals, porta oberta, gent que es posa a fer la maleta, una obra la finestra, l’altre la tanca... i quan acaben uns, un moment de tranquil·litat i sona el despertador dels següents. No hi ha manera de dormir. Per rematar-ho al rebombori se li suma que tinc mal de panxa i una mica de mareig, el Santi em comenta que ell també.

I entre sarau i sarau dormim el què podem, el Santi una mica més, es veu que els seus taps deuen ser més bons. I a tres quarts de set sona, ara sí, el nostre despertador, som gairebé els últims en llevar-nos, però segons el Carles en tenim prou i de sobres i això que nosaltres anem a fer una ruta més llarga que la major part del personal que faran un puja-baixa al Toubkal per la mateixa via.

El Santi i jo traiem els trastos de l’habitació i comencem a preparar-ho tot, no cal ser igual de mal educats que els que s’han llevat abans i deixem tranquils als que encara intenten dormir.
Ja podeu obrir els ulls, qualsevol diria que no heu dormit bé..ejem, ejem
Esmorzem i al acabar m’embeno el peu a consciència, mirant de que la bena no faci arrugues i intentant aplicar la pressió adequada perquè l’embenatge aguanti el turmell però  no m’afecti a la circulació, espero haver-ho fet bé. 
Esmorzant per atacar el Toubkal
Protegint el turmell
Avui ens abriguem amb ganes, fa fresca i torna a bufar força vent, se’l sent perfectament fuetejant les parets del refugi, uf, quina mandra sortir amb aquesta ventada. Avisats pel vent ens posem màniga llarga, guants, caputxes, gorres o buf per tapar les orelles. De fet el Carles, el Santi i el David surten amb la jaqueta de Gore posada però jo no, em conec i per molt vent que faci ara toca pujar per una bona estona, crec que amb la tèrmica i el jersei en tinc prou sinó em fregiré.

Finalment sortim a les vuit i quart, més tard que ningú. N’hi ha, com la família de Tetuan, que fa gairebé cinc hores que ja han sortit. I si nosaltres sortim que tot just sembla que claregi la resta hauran necessitat frontals.
Ni que fóssim a Siberia!

Només sortir un petit pas complicat al costat de la cascadeta que vem anar a veure ahir i ja divisem el sender per on ens hem d’enfilar, mare meva que empinat que és, això serà dur.
Vinga comencem a fer via cap al Toubkal
De seguida veiem de quin peu calça el Toubkal, quin pedregà!
El Carles ens marca el pas i ens anem enfilant i anem atrapant grupets, segurament no pugem molt ràpid però portem un ritme constant que ens fa avançar força bé. Impressionant mirar al nostre voltant, el sol com es va desvetllant i pica a les muntanyes de l’altra banda de la vall, nosaltres de moment romanem totalment a l’ombra, parets que semblen molt dretes a banda i banda però que de lluny s’hi divisa algun sender que les travessa, i al nostre entorn més proper molta pedra, de fet anem pujant per una tartera, trams més a raser de la ventada que s’agraeixen, algun esglaó més dur, petites clapes de neu, trams drets i relliscosos on els bastons ens ajuden a continuar amunt i no baixar rodolant avall. I amb tot això el David amb la panxa remoguda i el Santi que va agafant mal de cap.
Els meus compis trekineros


Ja he fet bé de no abrigar-me molt, un que ja es treu capes
El sol de moment només abriga l'altra banda de la vall

Mica en mica ens apropem al coll i el sol també però per l'altra banda
Alguna clapa de la neu que va caure fa unes setmanes quan va fer uns dies de més fred

Aviat ens creuem també amb grupets que ja baixen, sembla doncs que, com diu el Carles no té massa sentit per aquests sortir tan aviat, a les 10h ja tornaran a ser al refugi, amb tot el dia per endavant i l’objectiu ja assolit, però a nosaltres ens queda molt camí per fer.

Amb tot això arribem ben entretinguts al coll del Toubkal, Tizi n’Toubkal, al mateix moment que el sol comença a treure el cap per darrera del mateix coll. És molt pedregós, però no ens hi enfilem del tot, ja que ens desviem cap a la dreta, oposats al Toubkal que s’alça imponent a la nostra esquerra, però és que abans de pujar-hi anem a fer uns altres cims pròxims.
Ara sí! hem arribat al coll i al sol :)


El camí principal al Toubkal a la dreta i a l'esquerra els Toubkals Oest, cap allà anem primer


El Santi i el Toubkal darrere

Abans però fem una petita parada per anar  carregant les calories que anem perdent. Així que fem unes barretes i el Santi aprofita per prendre un paracetamol, a veure si li marxa el mal de cap.

Reprenem la marxa i anem cap als tres Toubkals Oest, són tres cims de més de 4.000m amb unes vistes d’impressió, alguns trams massa pel meu vertigen, però mica en mica i amb les indicacions adients els anem superant i per fi el Santi i jo hem pujat per primera vegada a 4.000 metres d’alçada!
Camí del nostre primer 4000!
El Toubkal ens vigila en tot moment

Comencem pel Toubkal Oest del mig de 4.025 metres, a menys d’un metre davant nostre una paret amb caiguda vertical que potser fa uns 700 metres, jo millor no miro avall o m’agafarà un “patatús”.

Ja el tenim aquí, el Santi i jo ja tenim el nostre primer 4.000!! 
I des d'aquí el Toubkal sembla baixet i tot

Passem una petita grimpada per arribar al Toubkal Oest de 4030m, no és molt complicat tècnicament, són quatre pedres mal posades, però per mi és complicat perquè en una de les bandes, molt a prop nostre no hi ha res, un immens forat, això és el què em pot paralitzar i em concentro a mirar sempre endavant, mai cap al costat i a agafar-me bé a les pedres, sentir-les ben a prop meu, llavors em sento segura i puc continuar. El Santi, tot i no tenir vertigen, tampoc és amant de les alçades, sembla mentida amb la facilitat que passa trams complicats amb la bici i en canvi aquí se’l veu fora de lloc. Però mica en mica els dos anem fent, el meu cunyat no té problema, està encantat, és nota que acostuma a fer ferrades i que les alçades no li impressionen, fins i tot li hem de tocar la cresta quan es posa a fer el cabra en llocs per nosaltres compromesos.
Per arribar al segon 4.000 hem de grimpar una mica


El Carles guiant-nos entre les roques

Grimpada aconseguida, ara faltarà el més difícil desgrimpar

Però primer celebrem el segon 4.000!


I des del cim podem veure els cims que farem demà, tots queden a la meitat esquerra de la foto, el Ras (4083), darrera seu el Timezquida (4089) i a primera fila els tres Bou Ouzzals (3876, 3884 i 3876)


Fem mitja volta i tornant pugem al últim dels Toubkals Oest de 4.012 metres. 


La desgrimpada

Estan els tres cims molt juntets, així és fàcil acumular quatre mils, jejeje. L'últim també és vertiginós, l'accés és més fàcil però no penso pas mirar avall un cop d'alt.  
Vaig obrint camí cap al cim... el Carles es queda a l'altra banda per fer-nos les fotos

Ja sóc dalt, no penso pas mirar cap avall
El Santi arriba per fer-me companyia al cim


Nosaltres dos anem baixant cap a una zona menys exposada

Al costat del Carles caiguda lliure de moooolts metres

I abans de tornar al coll encara pugem a la Punta Oest del Coll del Toubkal a 3965m.

I apa, seguim fent cims i ja en portem 4!

Quatres cims després tornem al Tizi n’Toubkal, ara sí que hi passem pel vell mig, estem a 3980m i retornem al camí que puja al cim més conegut de la zona, ara sí, anem a pel senyor Toubkal. De lluny veig a la família de Tetuan que baixen, avancen lentament i agafats de dos en dos però suposo que hauran fet cim, me n’alegro per ells, sobretot per la mare, quin valor que té la senyora.
Si hi hagués bona visibilitat hi ha dies que des d'aquí es veu el mar, però avui no toca

Canvi de papers, ara els Toubkals oest es veuen petits i el Coll del Toubkal avall

Però ens centrem en nosaltres que els 200 metres de desnivell que ens separen del cim són durs, dos caminets ressegueixen la muntanya, el Carles ens fa pujar pel de la dreta, la majoria pugen pel de l’esquerra però veiem com avancem amb dificultats, l’experiència és un grau i seguint al Carles hem triat el camí bo. Total només ha vingut 22 vegades a la zona, crec que s'ho comença a conèixer..
I seguim enfilant-nos i per variar roca i més roca
Cada cop falta menys, que bé

Anem pujant al cim més alt del Marroc i les vistes són de por. A l’últim tram em sento cansada, es nota que aquí el percentatge d’oxigen al aire baixa fins a un 60% i el Santi segueix amb mal de cap, llàstima no s’està adaptant bé a l’alçada, esperem que no vagi a més.

I després d’un tram prou dret el camí s’eixampla i el típic triangle que marca el cim apareix, ara sí sencer davant nostre, d’aquesta manera a les 12h del migdia arribem al sostre de l’Atlas, el cim del Toubkal a 4167m. Bé! Una part del repte superada, ara ens caldrà tornar i ja ens imaginem que no serà tasca fàcil.
I ara sí, l'explanada que precedeix el famós cim
Toubkal al sac!!

El David es queixa molt però content d'haver-nos acompanyat

Però ara toca gaudir del moment, ens fem les fotos de rigor, admirem les vistes i mengem una mica que encara ens queda bona part de la ruta per fer. Ara sóc jo qui es pren un paracetamol, que em ronda un lleu mal de cap. El Santi pobre en lloc de millorar es va trobant malament, al mal de cap li suma sensació de mareig, quina llàstima que no ho pugui gaudir al 100% per no trobar-se massa fi. Per altra banda el David ja es troba bé i ja té la panxa a lloc.


Als nostres peus els Toubkals Oest i darrera seu a l'esquerra de nou els cims que ens esperen per demà, sembla fàcil el Ras ja que es troba al cap damunt d'una gran pala però per arribar a la pala es veu que haurem de tornar a grimpar..

Moments de descans al Toubkal



A primer pla el coll on hem de baixar i darrera seu la vall de Imlil

Amb el zoom podem apreciar el poble d'Aremd primer i darrera Imlil. I la muntanya en primer pla de l'esquerra és el Tibheirine, cap on anem

Mitja horeta després d’haver fet el cim continuem el nostre camí. La baixada per la banda est és exposada pel nostre gust però brutal, uf quines vistes! Anem baixant en compte, hem d’arribar a un coll on es veuen tot de puntets de colors, una grup de gent descansant però són lluny. Anem baixant en compte per la cresta, assegurant els passos i en algun tram ajudant-nos de les mans, ara entenc perquè la majoria baixen per on han pujat, aquesta banda és prou vertical.
Deixem enrere el triangle del Toubkal i comencem el descens

El lloc per on baixem es força vertical però hi ha caminet fent ziga-zagues

Algun tram més directe avall

Impressionants les muntanyes que ens envolten, grandioses!
Algun tram més complex on el camí es desdibuixa i toca arrapar-se a la roca

Darrera s'aprecia la cresta per on estem baixant i el pobre Santi que cada cop es troba pitjor..

Però mica en mica arribem a baix, al coll Nord, entre el Toubkal i el Imouzzer,  sona molt estrany dir això, anant amb bici sempre penses que puges mica en mica i baixes de cop però anant a peu això canvia, les baixades són lentes i algunes quasi tant com les pujades.
Un cimet més, aquest poc marcat, la Punta del Coll Nord

Amb la cresta superada i ja al coll ens apropem a la Punta del Coll Nord a 3961m. Però gairebé ni parem que encara hem d’anar fins al Tibheirine i tornar al refugi. 
Anem cap al Tibheirine, a la dreta del Carles i el David

Fins aquí el Santi ha anat fent però cada cop es troba més marejat, però tot i així pugem al Tibheirine, baixem més avall del coll per remuntar fins al cim on hi ha les restes d’un avió que s’hi va estavellar el 1970, de fet hi ha restes per tota la muntanya, durant tota la baixada anirem veient parts de l’avió escampades entre les roques, però just al cim hi ha les restes del motor, és commovedor.
I altre cop a barallar-nos amb les pedres, hem d'anar vigilant on posem els peus
Una grimpadeta més i ja gairebé hi som


Impressiona el motor just al cim...
Yep, que venim d'allà dalt!

I toca desfer el cim, de nou amb precaució, lo nostre no és baixar, anem en compte per no lesionar-nos però els genolls pateixen molt, el meu turmell va segur dins l’embenatge, tot i que porto material per fer-me un embenat més fort per la baixada, tal i com em va suggerir la Pepi, no me l’aplico ja que em noto el turmell prou subjecte.
Descendint del Tibheirine

Arribem de nou al camí fressat enmig de la tartera i comencem a baixar cap al refugi. Que llarg mare meva.  I jo dissimulant tot animant al Santi que el pobre està fet una croqueta, ben marejat. De bon tros és el més dur de tota la jornada, la baixada per la tartera fins al refugi. Primer demano al Carles que posi una mica el fre perquè nosaltres dos no anem tan ràpid però al final ja ho deixo córrer, ell i el David van tirant més endavant i el Santi i jo més tranquils i al nostre ritme per darrera.
Però la baixada no ha fet més que començar

El camí fressat enmig de la tartera que conforma la vall sabem que ens porta cap al refugi però es fa llarg, molt llarg
Alguns trams hi ha tanta pedra en el camí que surt més a compte posar-s'hi a sobre i deixar-se lliscar, frenant-nos amb els bastons, en certa manera s'assimila a esquiar però sobre pedres en lloc de neu.
Em quedo amb el Santi animant-lo que ho necessita

Per fi veiem quelcom conegut, el camí per on vem pujar ahir cap al Refugi del Toubkal, ja falta menys

El peu embenat pujant bé però baixant comença a tibar tot i es va carregant i el genolls també. Lo bo és que el turmell en sí no me’n fa de mal però amb tantes hores l’embenat molesta.

Anem perdent alçada, alguns trams la tartera sembla un espigó, roques enormes col·locades anàrquicament sota els nostres peus i nosaltres saltant d’una a l’altra. Cansats però sencers som ja gairebé a baix quan el Santi para en sec i vomita una mica. Ai pobre! Al menys serveix perquè es trobi una mica millor.
Uf, salvats! refugi a la vista :)

I després de 7:30h arribem al refugi, per fi! Mare meva, com cansa fer quatre mils!!
Ara sí que ho hem aconseguit, perquè fer cims no és només pujar-los, s'han de baixar i a nosaltres ens és més difícil la segona part

I el peu s'ha portat, està fet pols però amb el turmell sense molèsties

Al refugi ens trobem la família de Tetuan, els hi pregunto com els hi ha anat, la mare encara està flipant, em diu que ha fet l’antirecord guiness del Toubkal, han tardat 11hores en pujar i baixar al Toubkal, però al cap i a la fi ho han aconseguit. Ara però encara han de baixar a Imlil, no se’ls hi ha acabat el tute per avui, aquests sí que té sentit que hagin sortit a les 3:30 del matí, sinó està clar que se’ls hi fa de nit baixant del cim. Quina família!
Quina crack la senyora de Tetuan
Dinem una mica, mira que vem menjar bé al alberg de M’zik però en canvi l’Ibrahim cuina fatal, ens fa un arròs blanc horrible, i mira que ha de ser difícil fer malament un arròs blanc, doncs sí. Però com que ens cal reposar forces en mengem tot el què podem, al menys això per la panxa del Santi no li hauria d’anar malament.
Sí, sí és arròs blanc però està horrible!
Amb la panxa una mica més plena anem a fer cua per la dutxa, ahir n’hi havia tres en marxa però es veu que una s’ha espatllat i l’altra només té aigua freda, així que estem tots concentrats en una única cua, la de la dutxa d’aigua calenta. Finalment ens toca i gaudim d’una curta però merescuda dutxa.
I com ahir pugem a passar el què queda de tarda a la sala d’estar, al voltant de la llar de foc, ens tornem a trobar amb el Luis i avui també un grup d’Andorrans amb ganes de gresca, fins i tot s’han dut el vi de casa.

Alhora de sopar ens trobem que tenim plats per cinc i apareix el Remko, és un noi holandès que ha vingut amb un dels guies del Lahcen així que tindrà la sort de compartir cuiner amb nosaltres, jejeje. A veure què ens ha preparat l’Ibrahim per sopar... sopeta i tagin, més bo que el dinar. El Santi ja es troba millor i el mal de cap li ha marxat, espero que demà l’alçada no li torni a fer la punyeta.

La que no ha aparegut és la Zouie, aquest matí el Carles l’ha vist sortir amb el bolso i l’ampolla d’aigua direcció al Ras, i això que anava cap al Toubkal, i ja no l’hem tornada a veure. 

I ben d'horeta tothom a dormir, o si més no a descansar.