Saloria Bike Trail un cap de setmana inoblidable

Fins fa quatre dies desconeixia la SaloriaBike Trail ara puc dir que no l’oblidaré, ha estat un cap de setmana molt intens, gràcies als paisatges espectaculars del recorregut que ha dissenyat el Jordi Tria, els tips de riure que ens hem fet amb el Santi, el Gerard, el Magí, el Juanjo i la Mònica i el temps esvalotat que ens hem trobat, sol i calor, pluja i vent, fred i pedra... una mica de tot però el Pirineu és el Pirineu i s’ha d’estar preparat per tot.

El divendres arribem tardíssim a Sant Joan de l’Erm, cap a les 12 de la nit, és culpa meva ja que plegant a les 20:30 poca cosa a fer hi ha, però com que sóc jo qui els ha enredat a tots per venir doncs ningú es queixa, s’ha de dir que han estat fàcils d’enredar i la Mònica a última hora, no li he deixat massa temps per pensar-ho.

A les 20:45 arriben el Juanjo i el Magí (els fosforitos), ja podem marxar a buscar la Mònica

Al refugi ens espera el Jordi i milers d’estrelles sobre els nostres caps, quin cel més impressionant quan temps feia que no el vèiem així, dóna gust. L’amfitrió ens acompanya a l’habitació, ens organitzem per l’endemà i a dormir que a les 6:45 ens sonarà el despertador i tindrem per davant 108 kms i uns 3200 de desnivell, hem d’arribar a dormir a Os de Civís. A l’habitació ja comencem a detectar quina serà la tònica del cap de setmana, de rialles anirem servits, el Santi fent de cuc de seda, el Juanjo i els seus moviments nocturns, el Magí i el seu respirar profund, la Mònica obsessionada per anar a dormir a 2200 metres ... vaja que no ens avorrirem. Finalment ens adormim.

Ens llevem i les vaques pasturen pel voltant del refugi, el glong-glong de les esquelles és la banda sonora del matí. Baixem a esmorzar, preparem les bosses que el Jordi ens durà a Os de Civís, revisem les bicis, gps, el mapa de la ruta i els consells d’en Jordi, apa ja ens podem posar en marxa que són quarts de nou i tenim molt camí per fer.

Ens va fer falta una classe complerta per poder saber com anava el tema de l'esmorzar ;)

Briefing!

Com ens agrada enredar-nos mútuament!

A punt per la Saloria Bike Trail

Sortim en baixada suau esquivant bassals i tot xerrant ens passem un trencall per agafar el primer corriol del dia, sort que el Juanjo se n’adona de seguida. Acabem de començar i ja estem gaudint com nens, quin sender més guapo, baixem fins el barranc del Forcat i anem paral.lels el riuet fins a creuar-lo per un pont de fusta, un cop passat el pont comencem a pujar i ens enfilem fins a les ruïnes de Sant Joan de l’Erm Vell.

Primer sender del dia entre un bosc ben dens

Rodant pel què queda del carrer de Sant Joan de l'Erm Vell

Continuem de pujada, ara per pista, anem agafant alçada i quan sortim del bosc veiem al descobert les antenes de l’Orri que visualment ens acompanyaran una bona estona ja que anem fent-li la volta, trams per pista, trams per sender però sempre amb un paisatge acollonant i sense rastre de civilització a la vista.

La grupeta enfilant-se muntanya amunt

Ja veiem les antenes de l'Orri

Més senderons

uau! sembla Suïssa :)

Parada per barreta i com no foto de grup

Ja fa una estona que hem arribat als 2000 metres, cada cop que ho fem el Santi salta de la bici per fer una mica d’aclimatació, hehehe i llavors ens quedem tots atents al gps esperant arribar als 2200 on la Mònica ja va dir durant la setmana que li feia molta il.lusió quedar-s’hi a dormir, però no hi ha manera d’arribar-hi, així que no ens la treiem de sobre no tenim més remei que seguir aguantant les seves rialles, no sé si ho suportarem, jijiji

Continuem amunt

Mirem a la llunyania i ni rastre de civilització, que bé!

Gaudint

Admirant

Seguim voltejant l'Orri, senzillament espectacular

Comencem una baixada i el Gerard, el Santi i el Magí ens agafen una mica de distància, anem baixant per una pista estreteta quan veig que el track es desvia per un sender a mà dreta. Ni rastre dels tres bikers desbocats, així que em poso a cridar-los sense resposta. La Mònica, el Juanjo i jo comencem el sender, a veure si és que ho han vist i ells ja han baixat per allà però en una zona humida comprovem que no hi ha pas roderes recents. Tornem a parar i els cridem, ara sí, ja se n’han adonat i ens venen a trobar. Això els hi passa per anar tan ràpid!

El sender ens deixa al costat d’un dipòsit i agafem una pista que puja fins l’estació d’esquí de Port-Ainé on comença una llarga baixada, de 2060 metres fins a 780, quasi res!

Tornem a pujar i arribem a 2000, "aclimatation time"

El primer tram de baixada és per carretera però en una corba la deixem per endinsar-nos de nou en el bosc. Agafem un sender preciós cap a les Pedres d’Auló on passem per entre restes de trinxeres i búnquers de la Guerra Civil, en concret del front de Pallars. El sender és molt guapo i divertit, una primera part pedregosa per després començar un descens en ziga-zaga impressionant gairebé fins les portes del poble de Roní. Quin tip de practicar corbes tancades!

Cap a les Pedres d'Auló

El Santi fent la cabra montesa

A les Pedres d'Auló

Rodant per escenaris de la Guerra Civil

Arribats a Roní

Però de Roní encara seguim baixant, en concret fins la carretera que porta a Llavorsí, en arribar-hi el Gerard infla una mica la roda de davant que li ha perdut una mica d’aire i agafem la carretera fins el poble. Mira que m’agrada poc la carretera i si a més els de davant agafen un ritme frenètic encara menys, van tirant el Santi o el Gerard i per més que vull mantenir la roda de la Mònica no puc, se m’escapen, sort del Juanjo i el Magí que em donen un cop de mà.

Això és un camí o un canal?

Toca inflar una mica que el noi baixa a poc a poc i no sabem com ha destalonat una mica...

Portem ja 59kms i la calor apreta, ens apropem a la plaça del poble per omplir els bidons, tot i que ja és l’hora de dinar decidim continuar i parar a dinar a Tirvia o Alins. Sortim de Llavorsí per un sender paral·lel al riu Cardós, llàstima però que s’acaba i toca enfilar-nos fins a Tirvia, tot i que preferíem dinar a Alins decidim parar aquí, és tard, la gana la tenim feta de sobres i si pel què fos a Alins no hi hagués cap bar obert ho tindríem magre ja que és l’últim punt on poder menjar. Així que aparquem les bicis i ens entaulem a la terrassa de l’Hostal Nadalet on demanem uns entrepans de llom amb formatge.

Apa, aigua, barreta i sortim de Llavorsí

Que amunt que es veu Tírvia

Més que uns entrepans ens serveixen unes llesques amb llom amb formatge que estan ben bones i que rematem amb un gelat de postre, mentre uns autòctons ens expliquen en què consisteix la Ribalera, una cursa de muntanya a peu que demà portarà als corredors a enfilar-se fins al pic del Salòria a 2789 i que a més és el que dóna nom a la ruta que estem fent nosaltres.

Ja us ho heu mirat bé això?

Sí, sí Magí dissimula que tu de gelat no te'n perds ni un!

Havent dinat costa arrencar, més que res perquè sortim de pujada cap a les Bordes de Virós però fa una calor que aixafa i la primera part de la pujada és poc ombrívola. Arribats a dalt toca baixar cap a la Vall Ferrera i en concret fins Alins on busquem aigua per afrontar la pujada més llarga del dia, 20 kms fins el Port de Cabús passant pel poble de Tor.

Anem deixant Tirvia avall

De pujada amb molta calor

Ja som a Alins, la pujada més temuda a tocar

Després d’agafar aigua de la font de la piscina d’Alins sortim del poble per la pista asfaltada direcció Tor, però a la segona corba hem de parar, la roda de darrera del Magí va força baixa i hem de parar a inflar, l’operació però ens porta més temps de l’esperat, resulta que la vàlvula està embossada pel líquid del tubeless i el Magí i el Gerard inflant només aconsegueixen cansar-se però no pas posar aire dins la coberta, així doncs que intentem canviar l'obús però tot i tenir les eines adients no hi ha sort, així doncs que toca posar càmera, això sí després d’aconseguir treure la vàlvula que costa prou. Mentrestant el Juanjo fa la migdiada. Quan ja està la roda gairebé reparada la Mònica i jo anem tirant tranquil·lament, ja ens atraparan.

Carregant aigua a la font de la piscina d'Alins

Gerard, la manxa perquè la portes?

El Juanjo no desaprofita el moment per fer la migdiada

Avancem una mica més de pujada però arribem a un punt que la carretera baixa, això no! Que hem de guanyar alçada i no perdre-la... baixem fins a un pont que creua la Noguera de Tor per una zona on el riu fa una mica de gorges, ens atrapen els quatre nois i ara sí anem enfilant-nos per la banda esquerra del riu i ja no deixarem de pujar fins als 2300 i tenint en compte que estem a uns 1150 ja cal que ens calcem.

La primera part va pujant bastant suau però al estar asfaltat i ser tan llarga la pujada se’m fa una mica pesada i a més costa guanyar alçada, més val no mirar massa el gps, sort que la companyia és immillorable que sinó... la planta del peu dret em comença a fer la punyeta i agafar temperatura fins arriba un punt que la noto bullint, sobretot la part de davant, bora els dits, últimament això em passa però és clar, amb una pujada tan llarga i sense canviar de posició doncs es va accentuant.

La Mònica i la Noguera de Tor que baixa que dóna gust, nosaltres pugem

Les nenes de la colla

Creuem la Noguera unes quantes vegades, el riu baixa amb ganes i està preciós i després d’un dels ponts s’acaba l’asfalt, ja som ben a prop de Tor, un petit poble conegut per la seva història més fosca, conflictes entre les famílies propietàries de la muntanya, assassinats... sembla mentida que un lloc tan tranquil i bonic puc amagar unes històries tan turbulentes.

Seguim ara per pista cap a Tor

Catalunya té 1000 anys Tor ja hi era

Creuem el poble, avui m’hi puc fixar molt més, l’altre vegada que havíem passat per aquí amb el Santi va ser a la Volta a laCerdanya del 2008, ja fa una anyets, eh! I a més llavors ho vem fer de baixada, així que la diferència és substancial. 

Enfilant-nos a Sant Pere de Tor

Sortint del poble la pujada s’anima, bastant més dreta i en no tant bon estat com fins ara, per pujar hem d’apretar més i com a conseqüència em fa més mal el peu. Parem un moment per fer una barreta i seguim amunt. Anem guanyant alçada, la vall s’obra i el bosc queda apartat a les bandes, anem pujant per la pista enmig d’un prat verd guapíssim amb el rierol baixant al nostre costat, no sóc l’única que ho necessita i parem a fer-nos una refrescada, quina aigua més freda i més bona!

Prats i boscos de verds intensos

Aigua ben freda pel peu escaldat

Reprenem la marxa que és tardíssim, encara ens queden uns 5 kms de pujada i 14 de baixada i són quarts de set. Ara sí, la majoria anem més frescos però feia falta? Passem el riuet pugem un parell de corbes més i se’ns planten davant dels morros uns núvols negres amenaçadors, molt amenaçadors i a més el vent, que cada cop bufa més fort els porta directes cap a sobre nostre. És veure’ls i al cap de no res comencen a caure unes gotes grosses i fredes sobre nostre. Toca posar-se el Gore-Tex. La resta de la pujada es fa dura, perquè estem cansats i per la pluja, llàstima perquè el lloc és preciós i sap greu no poder-lo gaudir ni fer fotos... la Go-Pro la porto sense bateria i la càmera l’he guardat a la motxilla, sort que el Juanjo porta una funda a la càmera i en segueix fent.

Apa, de nou a 2000 metres, "aclimatation time"

Ai aquests núvols...

Aproximadament a un quilòmetre del coll ens trobem el Jordi que ha vingut per fer els últims quilòmetres de ruta amb nosaltres, de fet porta mitja tarda donant voltes per aquí esperant a què arribem. Així que li toca mullar-se amb nosaltres. I amb aquestes que per fi arribem a 2200 metres però amb les condicions adverses que hi ha ens sap greu deixar a la Mònica aquí sola aclimatant i decidim per unanimitat que pot continuar amb nosaltres, mira que som bona gent, hehehe

I ja tenim la tempesta a sobre

Ja venim! impressionant lo avall que va quedant la pista

Un moment de treva i ens trobem el Jordi

A pocs metres d’assolir el Port de Cabús, els cops de vent s’intensifiquen, alguns gairebé ens tiren a terra o se’ns emporten les bicis volant. No perdem el temps i agafem de seguida la baixada que el primer tram és d’asfalt, pujant encara s’aguantava però baixant.... l’aigua, el vent i el fred fan de les seves, cada cop estem més congelats, sobretot mans i peus i quan agafes fred a les extremitats... la cosa es complica i el fred et va calant per tot el cos.

Són 5 quilòmetres de baixada per carretera que es fan eterns, fred, les mans gelades i costa frenar.. per sort agafem un trencant per pista, seguim de baixada cap a les Bordes de Setúria  i para de ploure i fins i tot veiem una mica el sol però nosaltres anem per la banda obaga, així que no ens escalfa pas, el vent tan fort fa el què vol amb la tempesta i la porta d’una banda a l’altra, si us plau, que se l’endugui ben lluny. Passada la borda tenim un bon tros fangós i tifós, sí, sí una bona marranada i just passada l’última caseta entrem en un sender, la llàstima és que no és ciclable i menys mullat i morts de fred, ni el Gerard ni el Santi s’atreveixen a provar-lo. Així doncs toca caminar i fins i tot passar-nos les bicis per superar alguna tram de roca escarpada. Per aquí nosaltres hi havíem passat un parell de vegades però sempre al revés, de pujada, ja veig que sigui com sigui toca caminar.

Després de la carretera i xops com a ànecs amb les Bordes de Setúria al fons, ara som a Andorra

Creuant la zona fronterera, no hi ha pista, només un sender que uneix les pistes andorrana i catalana

Ara sí, passat el sender posem la directa fins a Os de Civís, que contents d’haver-hi arribat després d’una etapa tan llarga i amb un final tan èpic. Finalment 109 kms i uns 3200 de desnivell i un dia genial ple d’anècdotes i llocs fantàstics, llàstima de la pluja final.

Som a Os de Civís!

Rentem una mica les bicis, ens acomiadem del Jordi fins demà i correm tots cap a les dutxes, com senta l’aigua calenta! I el sopar... mengem a base de bé, sopeta calenta, amanida, entremesos i carn a la brasa a escollir i que no faltin les postres que demà ens espera una segona etapa que es preveu també prou canyera.

mmmm... que bé que entra la sopa i carregada que va!

Quin senyor entremès

Carnaca! al atac :)

Decoració del tot curiosa al hotel

Descansem prou bé i a les 7 sona el despertador, lo ideal hagués estat esmorzar a aquesta hora però en principi obren els esmorzars a les 8:30 i han avançat una hora l’obertura per nosaltres. La Mònica obra les cortines i sorpresa, està plovent! Quin mal rotllo, si tenim per davant una etapa de 88 kms... vaig a l’habitació del Gerard i el Santi, a veure què fem, amb el Gerard mirem el meteocat i veig bastant clar que la pluja està a punt d’acabar-se i sembla que, de moment, immediatament darrera no en ve cap altra, això sí, d’aquí unes hores... qui ho sap.

Així que ens enfundem la roba ciclista i baixem a esmorzar. En principi ahir ens van dir que ens traurien poca cosa pel fet d’anar d’hora i no tenir-ho tot preparat però acabem posant-nos com lladres, que si torrades, que si croissants acabats de fer, que si truites, el Juanjo fins i tot ous amb bacó, ... amb tot el què hem endrapat més val que sortim que sinó...

Som-hi a esmorzar!

Mònica, quina carona de son

Entre el superesmorzar i preparar coses, tot i que intento espavilar una mica el grup, sortim tard, gairebé a tres quarts de nou del matí, això sí, amb l’estona que ha passat ha parat de ploure i comencen a intuir-se clarianes, que bé, a més sortim amb una bona pujada, així que decideixo treure’m el Gore-tex i sortir amb maniguets i l’armilla. El Gerard també ja s’ha posat fresc i la Mònica també, la resta sembla que s’han proposat suar l’esmorzar més ràpid que ningú.

Apa, comencem la segona etapa!

I no n’hi ha per menys, quina pujada per arrencar el dia. Gairebé 8 kms de pujada ens separen del Coll de Conflent i pugem de 1500 a gairebé 2200, gairebé perquè al coll estem a uns 2180 així que avui també haurem de seguir aguantant la Mònica i jo que me’n alegro.

Com costa arrencar amb aquesta pujada...

La pujada és llarga i algun tram durillo però ens hem llevat animats i no parem de fer “catxondeo” tota l’estona, entre el soroll emprenyador dels frens del Magí, batejat com a politono Magí, el recuperador de xoco amb gel-gerds, l’”aclimatation time” del Santi, un gos que ens fa companyia i les vistes que com més amunt més espectaculars són les rampes fan de més bon portar. I quan arribem al coll ens trobem un avituallament de la Ribalera i veiem com uns quants dels primers participants baixen del Salòria.

"Politono Magí", nyigo-nyigo-nyigo... tot el camí

Anem deixant Os de Civís enrere

Gerard, no vols dir que amb un monocicle ja faries el fet?

A punt de superar el primer port del dia, arribant a Coll de Conflent

Veiem baixar els runers de la Ribalera

Darrera nostre i d'aquest turonet hi ha el Salòria

Ens entretenim una estona amb els runners, les fotos i per abrigar-nos i baixem per la pista cap a les Bordes de Conflent i el riu de l’Olla, que bonic!

Avall va!

A les Bordes de Conflent, el Juanjo creuant el riu sense mullar-se els peus

Quines ganes que teníem de Pirineu, aire fresc, paisatges d'insomni i cronos ben lluny

Toca enfilar-nos de nou cap a un dels tants colls de Jou que hi ha per la zona, la pujada es de bon fer i poc després de començar la baixada agafem un sender ideal enmig del bosc que ens deixa a tots bocabadats. El sender ens porta fins a la pista que va paral.lela al riu de Santa Magdalena i rodant-hi arribem a l’ermita del mateix nom.

Vaques o cavalls? jejeje Santi que no ho tenim clar!

Creuant prats verdíssims

I arribant al collet el Santi provoca una desbandada

oooooh!

Sender avall

El riu Santa Magdalena

Segons la senyora que hi havia per allà estic fent un simpa! 

Apa, toca enfilar la tercera pujada del dia cap a Ras de Conques anem, el Magí el Juanjo i el Santi porten un ritme molt alegre, una mica més conservadors a la reraguarda el Gerard, la Mònica i jo. Arribant a Ras de Conques deixem els arbres enrere i entrem en una zona de prats verds i veiem a la nostra esquerra en una petita vall tot ben posat el refugi de Ras de Conques, però no hi baixem nosaltres acabem de pujar per una pista fins gairebé de nou als 2000 metres, però no hi arribem, ens quedem a 1998, el Santi s’estalvia “l’aclimatation time”.

Vinga de nou toca enfilar-se, tercer port del dia

Ara sí, comencem una llaaaaaaaaarga baixada, la primera part per pista, parem un moment que el Gerard ha d’inflar una mica la roda. La pista té unes vistes magnífiques sobre la Vall de Castellbò i justament ens dirigiem cap al poble del mateix nom. Abans però agafem un trencall, passem una tanca i un rierol i arribem a Sendes, un petit poble en runes però amb un encant especial. Seguim per un sender magnífic, estret i divertit i de cop sortim enmig d’un prat per tornar a entrar al sender després de creuar-lo. L’última part és més rocosa i distreta, amb unes primeres corbes ben tancades on el Juanjo quasi fa un recte dels que fan història, però no, ho recondueix bé.

Anem avall, per variar bones vistes

Arribant a les runes de Sendes

El què queda de l'església del poble

El Juanjo després de salvar el recte

Arribant al mirador de les dones

Castellbò des del mirador de les dones

Seguim pel sender pedregós fins a Castellbò, falten uns minuts per les 13:30h i busquem un lloc per dinar, a la Fonda Cal Lluís el trobem. Mengem unes llesques amb butifarra i mentrestant ens ve a veure el Jordi però avui sense bici.

Obrint-nos camí entre les lloses de pedra, atenció que diuen que és terra de minairons..

Creuant el pont de Castellbò per anar a trobar el lloc de dinar

Sorpresa, ens ha vingut a veure el Jordi

Poc abans de les 15h sortim de la fonda i coi, el cel s’ha ben ennuvolat, fins i tot sembla que s’escapa una goteta, ens despedim del Jordi fins d’aquí una estona i reprenem la marxa que encara ens queden uns 40 kms, majoritàriament de pujada.

Apa, som-hi!

Però la cosa dura ben poc, sortim del poble, fem uns quants metres i les gotes comencen a ser grosses, de fet amb un tres i no res està caient un xàfec, parem a posar-nos l’impermeable, amb el bo que feia abans de dinar! Per un moment em plantejo quines opcions tenim, però si tornem al poble l’altra opció que tenim és pujar a Sant Joan de l’Erm per la carretera i a més ens mullarem igual, o esperar que passi el ruixat si és que passa... però al final decidim continuar, si ens hem de mullar igual al menys ho fem per camins i si no para de ploure sempre podem tallar algun tram més endavant però sense haver de fer 20 kms de quitrà.

I comença el primer ruixat de la tarda

Ens cau un bon xàfec a sobre però nosaltres anem fent de pujada, al nostre voltant veiem la negror més densa però també clarianes, llamps i trons ens acollonen una mica però el vent juga un paper important, per sort en aquest camí estem més a raser i no ens emprenya com ahir al Port de Cabús però fa dansar els núvols al seu gust. Així que al cap d’una estona para de ploure, s’escapen alguns rajos de sol entre els núvols però no acaba d’aclarir.

Tot ben moll

Aigüeta pel body

Sort que anem cap a la dreta

I sortim de la tempesta, encara que sigui momentàniament

L'equip groc mirant-se la bici del Juanjo

En un tramet que baixa una mica el Juanjo trenca un radi de la roda de darrera, el Gerard es posa en marxa per solucionar-ho i la Mònica i continuem fent camí mica en mica mentre la fem petar. Anem cap a un poble que mirant el nom al Gps em sembla veure que posa Canmenú, no pot ser que un poble es digui així, però entre les gotes al gps, les gotes a les ulleres i tot plegat fins al cap d’una estona no puc veure que es diu Carmeniu, això ja sona millor. I just sobre el poble aixeco la vista per mirar per on passen els núvols i sorpresa, la serra del Cadí tota nevada!

Vistes de Carmeniu o segons el meu gps mullat Canmenú

Santi, mira allà al fons la neu sobre el Cadí!

Sortim a la carretera, continuem de pujada,  n’hem de fer un tram mentre tornen a caure gotes. Agafem de nou pista,  però la deixem aviat per pujar per una rampa que s’endinsa ben recte bosc amunt, es posa a ploure molt fort de nou, per sort però ara sense llamps i trons. Quan arribem al prat de dalt, sense lloc on aixoplugar-se ens cau la del pop a sobre. Per sort entren en un corriol enmig del bosc de Fornalengues, el caminet queda força recollit i fa que no ens mullem tant però entre el primer ruixat i aquest ja anem xops i el fred va calant. El sender, tot ser de pujada, és guapíssim, però ens hem de concentrar entre pinassa i pedres mullades alguna relliscada és inevitable però sense cap conseqüència més que alguna rialla més quan la Mònica queda ben assentada al terra.

El cavall desbocat del grup

A la foto no ho sembla però ens està caient el segon ruixat de la tarda i li fot fort

Esplèndid el sender cap a Coll de Jou

Cara d'anar xopa de cap a peus :)

El caminet s’acaba just a Coll de Jou on reprenem la pista. Aquí hem de decidir quelcom, si continuem pel track ara toca baixada i tenint en compte que la majoria estem gelats i que segueixen caient gotes no sembla massa bona idea, si continuem per la pista que acabem d’agafar el Gerard té molt clar que tornarem a trobar el track saltant-nos uns 15 kms, dues baixades i una pujada, mirem el cel i sembla lo més raonable així que deixem el track i tirem per la pista, fent primer una parada per menjar una mica i canviar piles del meu gps.

"Besugos Time" o des de la cursa d'aquest dissabte passat "Màrquez Style"

Prosseguim i amb sembla que la pluja ataca de nou, ens cau el cel altre cop a sobre i ja en van tres i a més aquest ruixat no ve sol, l’acompanya una pedregada de consideració, primer fem veure que no va amb nosaltres però quan les pedres comencen a fer mal picant a les cuixes, mans i dits i alguna que encerta els forats del casc sense dir-nos res tots busquem aixopluc. El lloc però no és massa bo, els arbres són alts i prims no tenen quasi branques i estan molt despoblades però què hi farem, millor això que no seguir per la pista descoberta.

apa, tercer ruixat de la tarda i aquest no ve sol!

Al mal temps... pedregada!

Ara sí que tenim clar que hem fet bé tirant pel recte, quan la pedregada amaina continuem sota la pluja, portem tanta aigua acumulada que es filtra per tot arreu, no cal agafar el bidó per veure treus la llengua i ja ho tens fet i tot fa una olor de pluja i d’humitat impressionant, i no penseu que no en fa d’olor la pluja perquè puc assegurar que sí que en fa i encara la tinc ben present i és que tres xàfecs contundents amb 23 kms es fan notar.

Hi ha algun tram de baixada que amb l’aiguat, els peus glaçats i les mans sense tacte es fa durillo però per sort és per pista i no ens hi hem d’escarrassar gaire. Quan tornem a trobar el track sembla que la pluja amaina i ens deixa gaudir dels últims quilòmetres de la ruta que empalmem a l’alçada de Coll de Leix. Ens queda una última pujada que la fem amb alegria, ja notem la presència de Sant Joan de l’Erm, a més ens trobem a la pista un cabirol que al veure’ns surt corrent, que guapo i per sorpresa nostra arribem a Sant Joan de l’Erm per corriol, curt però molt xulo, que ens deixa directament a l’esplanada del refugi on ens rep el Jordi amb els braços oberts i càmera en mà. Molt bona ruta!

A puntet d'arribar, alegria!

Gaudint de l'últim sender

Ja ho tenim!

No em trepitgeu la bici eh!

Al final avui ens han sortit 69 kms i 2600 déu n’hi do tot i haver-nos saltat el bucle. Ben contents anem a passar una aigua a les bicis, mentre enviem a la dutxa el Gerard, que fa estona que tremola com una fulla i el Santi que està agafant un color lilós... però després de tanta pluja el sol ens ve a rebre a Sant Joan de l’Erm i es comença a obrir camí entre els núvols, sort perquè després de la dutxa d’aigua ben calenta i abrigar-nos d’allò més calor calor tampoc és que tinguem i és que la temperatura ha caigut força, estem a uns 8º

L'equip vermell netejant bicis

I el Juanjo que a la que pot i hi ha una mica de sol es tira pel terra :)

L'Amy Winehouse de la Saloria, hehehe

Tots nets i polits, fem uns entrepans, riem amb les anècdotes del finde i li expliquem les peripècies al Jordi, quins dos finals d’etapa més èpics! Satisfets del cap de setmana i d’haver descobert una nova i espectacular ruta prenem el camí cap a casa, ja som Salòrics!

Moments post-Saloria

Ja som salòrics!

Tomes falses, hahahah!: