Salut i Rauxa!!: 5a Tracks del Diable Non Stop

El 2010 vem descobrir una cursa, un repte dels que ens agraden, la Tracks del Diable Non Stop, la descoberta va ser tal que hi hem tornat cada any, dos cops a la versió Pro, de 190 kms (2010 i 2011) i dos cops a la de 100 kms (2012 i 2013) tornant del Rally di Romagna. Aquest any no anàvem al Rally així que no teníem excusa per no tornar a fer la Tracks del Diable Non Stop autèntica, la de 190 i 5.000 i pico que no deixen indiferent a ningú.

Aquest any hem fet ja unes quantes rucades de quilometrades, i fent la Tracks d’Eutiches amb el Santi em vaig adonar que seria molt complicat repetir una Tracks del Diable com la que vaig fer el 2010, és difícil d’explicar, llavors no entrenava pas com ara però vaig tenir un molt bon dia i vaig aconseguir fer-la amb 14:41h, el repte inicial aquest any era baixar aquest temps, i ja puc dir que no he aconseguit.

El divendres al plegar, acabem de carregar-ho tot i marxem cap a Torelló. I arribem a quarts d’onze i ens trobem el Jordi recollint i acabant de preparar coses per demà, el saludem i anem a aparcar la Petitona. El camp de futbol i la zona d’acampada estan ben xops, el què ens temíem, porta tota la setmana plovent a estones i aquesta tarda ha caigut un bon patac d’aigua. Les previsions per demà no animen massa, sol a primera hora i ruixats dispersos a partir de migdia, creuem els dits!

El repte inicial es va modificant i recordant la Tracks del Diable passada per aigua del 2011, lo important serà poder-la acabar, ja que aquell cop van parar la cursa per l’aigua que no parava de caure i les hipotèrmies que estava agafant la gent, vem poder arribar a Alpens, km.130.

El 2011 a Alpens després de rodar sota la pluja una bona estona

De seguida ubiquem la família Llorens, no fallen mai i anem a sopar l’amanida de pasta que portem preparada i abans d’anar a dormir veiem al Gerard i el Miquel que arriben per dormir. A quarts de dotze ens posem a dormir que el despertador sonarà demà a les 4:30h, la sortida és a les 6h.

A sopar un bon bol de pasta

A la nit em desperto un parell de vegades a punt d'agafar rampes al bessó dret! però què és això si no he fet res i estic dormint, anem ben arreglats... Llevar-se en sí ja és un bon repte, però ja comencem a estar-hi acostumats i aquest cop anem prou per feina, total que anem a buscar els dorsals abans de que hagin arribat el Jordi i companyia. Això sí, ja tenim aquí el Jordi Cadafalch, el Juan i l’Eugeni. Hi ha boira i fa força fred però estem de prou bon humor. Amb el Santi ens abriguem, i més recordant el 2011, genolleres, tèrmica de màniga curta, maniguets i armilla, ja tindrem temps de treure’ns roba si al final el dia s’anima.

Bon dia! són les 5:30, quina bona cara que fem!

Fresca en fa i tenim son però l'humor no el perdem, fent conya mentre esperem recollir dorsals

Recollim els dorsals i maillot i anem cap a la furgo a acabar de preparar les coses. Però el dia lluny d’arreglar-se es torça a base de bé. De cop entre la foscor i la boira apareix el Roberto demanant un metge, què collons passa? Diu que és el Jordi, l’organitzador i ànima de la Tracks, que ha caigut a terra de cop, no m’ho puc creure, em fa un bot el cor, no pot pas ser veritat. Però malauradament sí que ho és, el Jordi estès a terra, una imatge que em costarà oblidar, m’abraço amb la Sílvia, per sort hi ha un noi que té la situació controlada i al cap d’uns minuts el Jordi recupera la consciència, respirem una mica més. Sembla que s’ha desmaiat i s’ha donat un cop al cap al caure a terra, i és que el pobre cada any passa molts nervis i li deuen haver jugat una mala passada. Quin neguit!

Arriba l’ambulància i se l’emporten, ens quedem tots capcots i em sento desemparada, què és la Tracks sense en Jordi? Però l’equip de la Tracks ho té clar, i fent el cor fort decideixen seguir endavant, pel Jordi! Així que no podem ser menys, la Sílvia no ho dubta i es posa a col·laborar, tota ajuda és poca i ens anuncia que la sortida s’enrederirà fins a quarts de 7 i que es farà junta la sortida de la Pro i la de la Sílver. La de la Bronze es manté a les 7h.

Finalment a les 6:40 es dóna la sortida. Encara estic trasbalsada però toca donar pedalas, intento concentrar-me en això i distreure’m. Fa fred i sortint de Torelló aquest any la boira ens tapa la sortida del sol. Aquesta primera part del recorregut ens la coneixem molt bé, jo diria que aquest és la 6a o 7a vegada que el fem i això té els seus pros i els seus contres, està bé perquè et pots preveure els trams complicats, però per altra banda, quan ha de venir alguna pujada dura o tècnica ja fa estona que hi vas pensant abans d’arribar-hi.

Tot segueix endavant així que anem a la línia de sortida, Juan no badallis!

Com que al final hem sortit amb la Silver els primers quilòmetres anem amb força colla i ens anem trobant a coneguts, de seguida també anem plens de fang i les bicis ja gemeguen al passar per infinitats de bassals i rius que baixen alegres, no plou però està tot ben xop. Un dels llargs senders que fem abans de baixar a l’Esquirol està força tancat i com que els arbustos estan ben molls sembla que passem per un túnel de rentat.

Sortim de Torelló i la boira ens abraça

Arribant al primer avituallament seguim emboirats

Al primer avituallament, que aquest any el trobem abans d’arribar a l’Esquirol, en lloc de després del poble on normalment era els altres anys, només paro per preguntar pel Jordi, diuen que està en observació, tot sota control. D’acord, no sona malament i segueixo de baixada intentant trobar millors sensacions ja que pujant no sóc capaç de trobar-me bé.

Els primers quilòmetres anem amb molta colla ja que també hi ha els de la silver

Però la baixada s’acaba i passat l’Esquirol, toca remuntar per un caminet molt i molt pedregós, que avui amb la mullena, és fa més dur que de costum ja que per no relliscar has de donar-ho tot. En aquest tram ens trobem al Carles Aulines que ha punxat i abans d’arribar a Cantonigrós ens torna avançar.

Segueixo igual molts quilòmetres, pujant o si apreto en algun lloc em trobo fatal, no de cames, sinó una sensació estranya, com una mica de mareig i angoixa, un nus al estomac, suposo que deu ser pel trasbals de lo del Jordi però tot plegat fa que no gaudeixi gens, només baixant o si els companys em distreuen una mica. Anem fent quilòmetres i després d’una baixada molt xula i que, estranyament no m’importa que estigui molt mullada i plena de fang, perquè la faig segura i divertint-me arribem al avituallament de Tavertet, cap al km. 37 on hi ha la Ruth Moll i el Felix, cadascun port una Tracks, la Ruth la d’Astúries i el Felix la de Mallorca, i han vingut a donar un cop de mà.

A punt d'arribar a Tavertet

A part d’avituallar-nos la Ruth ens dóna molt bones noticies, en Jordi ja està donant ordres des de l’hospital! Sí senyor!

Amb la Ruth, que avui és l'encarregada de donar bones noticies :)

I amb el Felix, ens retrobem després de conèixens a Xile

De Tavertet hem d’anar cap a Rupit, nosaltres ja tenim la colla feta, anem el Jordi Cadafalch que quan vol s’escapa una mica i ens torna a esperar, el Gerard, el Joan, el Santi i jo i a la colla se’ns hi afegeix un o altre depèn de l’estona. La pujada cap a Rupit, com ja va sent costum avui em costa però les vistes són tan espectaculars que ho fan passar millor, hem deixat la boira a la fondalada i nosaltres anem més amunt gaudint d’un bon sol, que no escalfa més del compte però que és ben agradable. Aquest tram, que a més és per pista, és de lo més sec que fem en tot el dia.

Ens hem enfilat i ara anem per sobre la boira, així és més bonic

Ja cara avall arribem a Rupit, hi ha un avituallament líquid però no parem, continuem direcció cap a la cinglera del Salt de Sallent, un altre tram paisatgísticament de 10. Paisatgísticament de 10 però pèssim de sensacions, portem 50 kms i no aconsegueixo pujar amb un mínim de dignitat, un neguit a l’estomac, la sensació de que no avanço amunt com hauria... m’estic plantejant plegar, no em trobo bé. Per altra banda vull continuar, pel Jordi, pel Santi i perquè anem amb colla i amb fa il.lusió superar aquest repte amb el Bestiar.

Mentre pugem i després de travessar per sobre el Salt de Sallent apareix l'Agullola de Rupit o Mugró de Catalunya

Arribem a un tramet de carretera i decideixo continuar fins al avituallament abans de Pixanúvies que el tenim ben a prop, una paradeta m’anirà bé. I efectivament, la paradeta és molt profitosa, baixo de la bici i faig girar la roda de davant, ja que fa estona que sento que el disc toca, la sorpresa és que la roda no aconsegueix ni fer un quart de volta, vaig totalment frenada!

En Geri barallant-se amb la pinça del meu fre

El Gerard ho soluciona, fantàstic i m’animo, la sensació de malestar no me la traurà ningú ja que m’imagino que és degut al trasbals del matí però al menys rodaré més lleugera, tot i que em temo que m’he desgastat força fent bellugar la bici tan frenada, però ara tan se val, continuem.

Prosseguim, Pixanúvies segueix tan dur i preciós, com sempre però avui una mica més moll, trams de caminar, rampes dures, trams de pedres i em quedo una mica enrere del grup però a la pista m’espera el Santi i una mica més endavant tornem a reagrupar tota la colla. Aquesta pista sempre té trams molt fangosos, doncs avui més què hi farem, però avui està clar que aquesta és la tònica del dia i no cal preocupar-s’hi es tracta de conviure-hi i sobretot intentar no aterrissar dins d’un dels tants bassals.

I cap al km. 65, sota la Serra de Cabrera, comença la baixada, ideal per descansar una mica i gaudir del descens cap a la Vola. La baixada s’acaba amb un tram de pedres que ens porta directe al riu, evidentment avui baixa amb ganes, el creuem i toca enfilar-se fins l’avituallament, l’any passat aquí vem atrapar a la Isa de Madrid, em reconforta el bon record de la trobada però em sap greu no trobar-me-la enguany. Però abstreta amb el record toco de peus aterra i me n’adono que estic pujant sense el pes del neguit al estomac, que bé.

Arribant al avituallament

Per fi sembla que em vaig trobant millor

Parada obligada al avituallament, aquí es nota molt els que fan la de 100 i els quatre que anem a per la llarga, primer de tot perquè els de la 100 ja es veuen superant l’última pujada del dia i segon perquè ens planyen als que encara ens falten més de 100kms per assolir el nostre repte. A més fins ara el temps s’ha mantingut a ratlla i tot i l’entorn moll i la boira de primera hora, hem gaudit d’un dia clar la major part dels quilòmetres, però mirant enllà, cap on ens dirigim els núvols grisos es veuen força espessos, ja ens ho trobarem.

ui, com està el cel....

Un gel que toca pujada

El camí veig que no ha canviat, creuem la carretera i rampa de les dures, duríssima per agafar el sender que ens porta a la pujada del Torrent de la Coma Vedellera. La pujada segueix sent dura com sempre però molt més ciclable que els altres anys, apretem les dents i ens enfilem fins dalt on encarem la darrera baixada abans de la temuda “Cuesta de la Muerte”.

Just abans de començar-ne la part dura passem per la Vinyeta on hi ha un nou avituallament.

Evidentment hi parem, tornem a posar oli a les cadenes, carreguem piles i tot just sortir comencen a caure gotes, de moment no molesten.

La grupeta al avituallament de la Vinyeta, just abans de la "cuesta de la muerte"

Deixem enrere l'avituallament

I apa, cap a la pujada més temuda de la Tracks

La pujada ja ens la coneixem però hi ha d’altres, com el Gerard, que és el primer cop que hi passen, agafo una posició còmode darrera del Santi i el Gerard que pugen xerrant, a l’última part, m’hi vaig acostant i arribem a dalt junts amb el Jordi, el Juan un pèl més enrere, ja fa estona que el veig reservant a les pujades.

Doncs sí que deu pujar perquè molt bona cara no faig...

El Santi i en Geri obrint camí, ja els tinc...

Plou una mica més fort però dins l’immensitat del bosc quasi no es nota, els què sí que es nota és el fred, quina rasca que passo baixant i a més la baixada és prou llarga, s’acaba quan creuem el riu Ges. I tornem a encarar amunt i ara sí, passem per un lloc decisiu, el trencall de la de Silvier, a l’esquerra baixada cap a Torelló i la meta, a la dreta... ens queden encara 100kms de Tracks del Diable per recórrer, miro el pulsòmetre 6:45 portem fins aquí, pensar que com a mínim hem de rodar 7 hores més costa, però què carai, hem vingut a això, no? Doncs ni pluja ni punyetes, endavant!

Així que el Jordi, el Gerard, el Juan, el Santi i jo continuem endavant amb el repte i prosseguim pujant cap a Vidrà, comencem la pujada amb pluja lleu però arribant a Vidrà alguns rajos de sol es deixen escapar entre els núvols.

Ja som a Vidrà, ara ja hem triat, anem a per la Pro! Peti qui peti, plogui qui plogui

Al avituallament ens trobem amb el Chema i mentre hi som arriben el Jordi i el Raul d’Arenys, sortim encara per separat però a la pujada a la Serra de Milany ens agrupem tots, amb el Jordi Cadafalch tirant del grup, som una bona colla i d’aquí fins al final anirem tots junts. Aquesta pujada des del 2011 que el Santi i al Santi se li enganxa una mica, com els altres cops, jo només tinc una cosa clara, quan arribem dalt trobarem les fangueres i com estaran? Si quan no plou estan impracticables avui què? Doncs avui estan igual que sempre, brutalment profundes, enganxifoses i relliscoses, quines coses oi.. doncs sí, les passem com podem, per la dreta, per l’esquerra, amb els peus a la galleda, fent una mica d’aquaplaning sobre fang, més val prendre’ns-ho amb catxondeo, total hem de passar sí o sí.

Sort que de moment el fang no és d'aquell que s'amuntega...

Amb el Raul i el Juan a punt d'arribar a les fangueres de Milany

Apa, ara ja hi som de ple!

Però la recompensa a les fangueres de Milany arriba en forma de dinar, arribem a Santa Maria de Besora on ens esperen una bona colla de voluntaris, uns per rentar i engreixar bicis, d’altres per donar-nos de menjar, fins i tot ens renten el fang de les ulleres, quina diferència amb els vidres nets! Jo no pararia, tant, faria com qualsevol avituallament, però com que tinc clar que la resta volen menjar pasta, ni intento fer-los desistir, si ens hem d’entaular ens entaulem, això sí, miro de que no s’encantin gaire.

Sí!! quines ganes d'arribar a Santa Maria de Besora :)

Apa, parada i fonda

Havent dinat baixada relaxada per carretera fins a Sant Quirze de Besora, travessem el poble i a buscar el camí que ens ha de portar a Alpens. Aquest tram sempre sem fa molt dur i avui també, el primer any perquè feia una calor infernal i anava sola fins que vaig atrapar l’Òscar, el segon any perquè plovia a bots i barrals i aquest any... doncs perquè ja estic cansada, la bici grinyola a base de bé i les rampes que ens porten a la pista que porta a Alpens sembla que les hagin escarpat encara més a la pedra, mare meva quins rampots, si em costa pujar-hi a peu!

Hi ha obres al pont de Sant Quirze

No m'agrada gens aquest tram, sembla que no puja però va fent, va fent...

Des que hem deixat Sant Quirze enrere que anem sentint tronar, però a jutjar per la negror tenim les tempestes a prop però sembla que les anem esquivant. Però des de la pista de baixada a Alpens la cosa no pinta gens bé, una nuvolada grisa i densa davant nostra i els trons se senten a prop i força seguits. Pinta malament.

Arribem a l’avituallament, falta que ens fa, i com sempre menjar, beure, i oli per les bicis que no falti. A partir d’aquí el Santi i jo només hi hem passat un cop, ja que el segon any que vem fer la Non-Stop Pro ens van parar aquí per culpa de l’aiguat que queia.

Que dur que ha estat arribar a Alpens, oi Geri? i que bé que entra l'entrepà!

Ens costa arrancar el Gerard de l’avituallament, però hem de continuar que, tot i que són aparentment més fàcils, encara ens queden més de 50 kms per fer i com siguin sota la pluja... però miraculosament ens en salvem, sembla que anem perseguint la tempesta, la pista sembla un riu de tota l’aigua que porta, a banda i banda del camí un tou de calamarsa considerable i els arbres degotant com si ploressin desconsoladament, així tot el camí fins Santa Eulàlia de Puig-Oriol, els corriols són com petits rius, i els torrents baixen com mai.

Perseguint la tempesta

Llàstima que no faci calor, sinó seria molt benvingut el banyet!

Per sort no ens plou gens, cosa que ens permet mantenir la temperatura corporal, si ens hagués caigut l’aiguat a sobre no sé jo com haguéssim acabat, això sí el terreny així és fa bastant més dur del que seria habitual i el desgast de més també es nota. A part ja fa uns quilòmetres que se’m queixa el genoll dret, espero que no passi d’aquí.

Arribant a Santa Eulàlia, sembla que la tempesta definitivament escampa

A aquestes alçades ens anem marcant petites fites, així que la propera és arribar al avituallament de Sant Boi de Lluçanès, aquesta però és una petita fita molt important, és l’últim avituallament, un cop allà quasi tenim segur que arribem a Torelló.

Apa, penúltim avituallament

Sortim de Santa Eulàlia cap a les 19:15, el Gerard va tocadet, normal no ha fet mai una cursa tan llarga d’un sol dia, no parem però l’anem animant, per altra banda el Juan té problemes amb el canvi, només li va el plat gran i collons es nota, tira més ara que en tot el què portem de cursa. I el Jordi, sort en tenim del Jordi, ell ha fet aquest tram més vegades que tots els que som allà junts així que gairebé no ens cal ni mirar el gps, se sap el camí de memòria.

El Santi, com ja va sent normal, amb els quilòmetres es va trobant bé i el veig avançar alegre, com costa seguir-lo a les pujades, punyetero! De Santa Eulàlia a Perafita hi ha un parell de pujades dures, sort que són curtes, la resta es fa força bé i el terreny tot i estar moll, no està tan xop com després d’Alpens i a més és menys corrioler.

I ara sí, ben agrupats arribem a Sant Boi i és aquí on ens donen la millor noticia, la Ruth ens diu que el Jordi ja és a casa, ara sí, respirem tranquils, el Jordi fora de l’hospital i nosaltres apunt d’acabar amb el Diable. Però no es pot dir blat fins que és al sac i ben lligat, així que a pedalar una mica més que a Torelló hi falta gent.

Sant Boi i de dia!! que això d'haver sortit tard ens fa anar justos de llum

Sortir de Sant Boi no es tasca fàcil, ja els hi pots dir a les cames que és l’última pujada del dia que es fan les sordes, però és en aquests moments on és l’alegria qui les fa moure. De cop el Jordi, el nostra guia, es para i es posa el paravents, collonut, això només pot voler dir una cosa, baixada cap a Torelló!!

El Jordi diu que ens abriguem doncs tots a fer-li cas

Recordo bé aquest indret del 2010 aquí l'Òscar em va dir que passat Sant Genís d'Oris ja era tot baixada!

I sí, és gairebé tot baixada i sí, fa fred, i sí els dos repatxons que queden quasi poden amb nosaltres, i sí és gairebé de nit però aconseguim arribar tots al pavelló de Torelló amb les últimes clarors del dia, contents, cansats i aplaudits pels qui ens estan esperant i amb la ment posada en en Jordi i sabent, al veure la Mireia, la seva dona, que tot va bé si acaba bé i veure-la allà és la millor senyal que ens podia enviar el diable.

Alegria, alegria, estem rodant pels carrers de Torelló!

Ai que no passem tots alhora :) I quina alegria veure que ens estan esperant el Dani, la Fátima, la Vera, el Miquel, el Magí... sou uns cracks!

I en Geri acaba la seva primera Non-Stop!

Quina bona companyia que he tingut tota la ruta!

Al final 14:45, 4' més que el primer any, si em descuido clavo el temps, objectiu no acomplert però tot i així molt contenta d'haver-la acabat, avui molts factors m'han fet plantejar-m'ho varies vegades però al final les ganes han guanyat!