divendres, 8 de maig de 2015

MedXtrem, una cursa inoblidable

L’any passat ja havíem mirat d’anar-hi però quedava massa a prop de la Volcat, aquest any però amb una setmana de descans ens hi hem animat, i ens hem plantat a la 2a edició de la Mediterranean Xtrem, la MedXtrem.

Els que van anar-hi ens van dir que hi havia molt corriol i que realment era dura, és a dir extrem. Aquest any sembla que si no poses “Extrem” al nom de la teva cursa no ets ningú i s’està fent servir aquest adjectiu gratuïtament ens molts casos, aquí però hem pogut comprovar que el nom se li escau. Han estat 340kms i quasi 9000m.+ de desnivell en tres dies de pur btt, on hem tingut de tot, zones rodadores, zones molt pedregoses, algun tram de caminar, rius on refrescar-nos els peus, baixades tècniques molt guapes, senders espectaculars prop de Morella... i sobretot, sobretot el què ens ha encantat ha estat retrobar-nos amb els amics de Castelló, feia massa que no rodàvem amb ells. Per sorpresa també ens hi trobem a l’Iñaki de Madrid i el Jaume Caro, a qui vem conèixer a la Costa Blanca, i molts d’altres bikers que hem anat coneixent aquests dies i és que les curses per etapes, i més si dorms al campament, t’aporten això, conviure i compartir molt més intensament l’experiència amb els altres bikers.

Dijous 16 recollida de dorsals

Dijous a quarts de vuit del vespre arribem a Castelló, just per recollir els dorsals i per trobar-nos a molts coneguts, això pinta bé! Ens recomanen un lloc on anar a dormir amb la furgo i un cop acampats anem a sopar al hotel on es fa el briefing, no hi arribem a temps. Sopem amb el Jaume, el Juanma i la Rebeca, xerrem una mica amb el Milton i anem a trobar una farmàcia de guàrdia, ens hem deixat els taps i demà els necessitarem per dormir al pavelló.
Molt bona gent per Castelló, aquí amb el Luis, el Javi, el Chus i el Cesar
Cap a les 23h anem a dormir, a les 4:15 sonarà el despertador, la sortida de la primera etapa és a les 6:00h, quina mandra!


Divendres 17, Castelló – Morella 140,2kms i 4150m. de desnivell

Aquest cop m'he currat els perfils! avituallaments, talls de pas...
No dormo quasi gens i això que diria que és un dels llocs més tranquils on hem dormit amb la furgo. Em fa por adormir-nos i no arribar a la sortida i a més tinc calor, així que em costa dormir, espero al menys descansar.

A les 4:15 i amb molta nyonya ens llevem, ens enfundem l’equipació, esmorzem una mica i ens apropem amb la furgo a la zona del Corte Inglés, descarreguem bicis, muntem llums, les bossetes amb el menjar, sort que quasi tot ho havíem preparat ahir... però arribem a la sortida ben justos, a escassos 10’. Deixem la bossa que ens faltava entregar, firmem i cap a sota l’arc.
Carreguem d'energia que ens farà falta!
Santi, em sembla que t'has passat amb el camelbak! 
A les 6 del matí tota logística és complicada... jajaja
Apa, ara sí, a punt per començar la MedXtrem!
Ostres, si ha vingut l'Iñaki!
A les 6h es dóna la sortida, comença una nova aventura! Per fi una sortida neutralitzada com déu mana, a un ritme assequible i la gent prou tranquil·la. Sortint de Castelló em saluda en Wim, un belga que vem conèixer al Ironbike i que via facebook m’havia demanat recomanacions de curses, volia venir a Terra de Maquis però com que aquest any no es fa, finalment han vingut aquí amb la seva colla.

Arribant a una cantera es desneutralitza la cursa i comencem a donar gas pujada amunt. Mica en mica es va estirant el grup, es van prenent posicions, comença a sortir el sol i anem concentrant-nos, toca navegar amb el gps i verificar que el que va davant teu ho fa bé, no sempre es bo seguir a qui et precedeix.

De seguida veiem com se les gasten per aquí, una mica de tot, senders, pistes, caminets, ens anem allunyant de Castelló i a la primera pujada més dura me n’adono que el canvi no em va bé. Estupendo... Al Santi tampoc li va massa bé i només se senten les nostres cadenes espeternegant, per sort puc anar graduant-lo i acaba funcionant prou bé, millor, perquè en un primer moment només s’aguantava el pinyó més gran i el quart o cinquè.
El Santi ja no fa molt bona cara...
Cap al km. 20 passem per una zona molt tècnica, crec que és el Barranc de la Parra i sortint-ne el Santi es queda una mica enrere, em pensava que s’estava posant les ulleres i m’atraparia però no, la panxa li està fent la guitza i està marejat.

Vaig tirant i després d’un tram molt rodador per pistes entre camps i per alguna rambla pedregosa, ens retrobem al avituallament del km. 43 a Hostal Nou. Al no haver pogut anar al lavabo a primera hora anem amb la panxa remoguda i el Santi ho està portant pitjor. Guardem els llums a les motxilles, mengem el què podem i prosseguim, ara toca una bona pujada fins a Culla, pujada fins el km. 70.
El Santi cap al primer avituallament amb una colleta
Jo mentrestant aprofito l'avituallament, però de seguida arriba el Santi
Guardant els llums a la motxilla
Arribem al poble per una última rampa d’asfalt que pica, fa molt bon dia i per sorpresa ens trobem al Sisco i la seva filla Lara que ens donen un cop de mà i, mentre nosaltres aprofitem per anar al lavabo amb l’esperança de posar les panxes a lloc, ells s’encarreguen de que els nois del servei mecànic, ens engreixin les bicis, ens ajuden a omplir bidons... quin luxe!
Camí de Culla
Si que costa arribar al poble
I per fi el veiem, sembla que ens hi haurem d'enfilar
Quina bona sorpresa, sense saber-ho tenim assistència als avituallaments, el Sisco i la Lara
Ups, no he calculat bé, el Carlos sí però el César...
Sortim de Culla, en un primer moment de baixada on agafo fred, però de seguida el track ens porta per una pujada molt pedregosa direcció a una ermita on no arribem, aquí passo un mal moment, ara sóc jo la que estic marejada i tinc molt males sensacions. Per sort, passada aquesta pujada, toca tornar a baixar fins a Benassar i després un planejar suau on em vaig recuperant.

El proper objectiu és Vilafranca, on hi ha el següent avituallament, cap al km. 95, no al 90 com deia el perfil. Però per arribar-hi toca una bona pujada, uns 7 kms de pujada d’anar fent fins els 1150m. aprox. Comencem la pujada junts però de mica en mica vaig agafant uns metres al Santi, ens hem tornat a intercanviar els papers i ara és ell que no es torna a trobar massa fi.

Tot i anar una mica més endavant no perdo al Santi de vista i veig que va pujant. Abans d’arribar al poble ens fan baixar una mica per tornar a recuperar alçada, aquesta pobles castellonencs estan tots ben enfilats dalt els turons. Així que per arribar al avituallament cal enfilar-se fins dalt al poble, i aquí em trobo el Carlos, que està fent l’etapa però fora de cursa i el pobre va amb les cames tocades.
Un altre poble damunt el turó...
Apa, per variar rampa per arribar al poble
Al avituallament hi ha molta cridòria, un grup de nens van animant a tots els bikers que reprenen la marxa. Tornen a ser-hi el Sisco i la Lara que s’ofereixen per ajudar en el què faci falta, aquest és l’avituallament del dinar i ens ofereixen pasta però no em ve pas de gust ara. Per sorpresa encara hi ha el Cocis que marxa abans que jo, i arriba el Santi, encara una mica marejat però sembla que va millorant. Xerrem una mica i jo tiro mentre ell menja alguna cosa.
Amb el Cocis que uan arribo s'està menjant un plat de pasta
Arriba el Santi i comença a estar millor, ja pot menjar alguna cosa
Sortint del poble aviso uns de davant meu que es passen el primer trencall, anem junts uns primers moments però sortint del corriol i al travessar una carretera el seu ritme em sembla massa alt i els deixo fer. Em quedo sola però gaudint de la zona, pedra per aquí, pedra per allà, comença a fer calor i decideixo prendre’m les sals de 226ERS, just abans de començar una baixada força tècnica on he de posar peu un parell de vegades, ara m’atraparà el Santi penso, però no, segueixo fent al meu aire i vaig a parar a un bosc preciós, tot molt verd, amb una pastura de vaques, una cabana de pastor, de cop i volta sembla el Pirineu.
A punt d'arribar als 100kms!
Després d’una pista llarga de baixada, per uns metres, em passo un sender que surt ben enfiladís a mà esquerra, un cartell indica que agafem direcció el Portell de Morella. El sender és tan dret que he d’empènyer la bici algun tram, però dalt el corriolet enmig dels pins és maquíssim. Al sortir-ne em trobo un parell de bikers despistats amb el track i els indico el camí correcte, baixem per pista fins un pont antic preciós que ens facilita el pas per damunt la Rambla de Sellumbres. Toca pujar de nou, ara per una pista emporlanada.
Senderó cap al Portell
Sortim de la fondalada i el paisatge ja torna a ser més àrid, diviso un poble, i atrapo un parell de bikers amb els qui hem anat coincidint tot el dia, estan desitjant trobar l’avituallament, però els informo que em sembla que encara falta, ja que en el perfil surt marcat a la cota més alta del dia, al km. 117 a 1240 metres i, quan arribem al poble, ens trobem a poc més de 1.000 metres.
Arribant al Portell de Morella
Efectivament, creuem el poble i seguim pujant, ve una zona de fortes pendents i algun tram pedregós, on avanço uns quants bikers entre ells atrapo al Cocis i després el Carlos. Tot i que, a la part més dura m’agafen rampes al quàdriceps de la cama dreta, em trobo millor ara que fa 60kms i això que ja anem pel 120. Però un cop d’alt l’avituallament no hi és, en canvi una baixada tècnica ens posa a prova, ho dono tot i baixo molt bé, cul enrere, supero els obstacles, les pedres, atrapo bikers baixant, això és estupendo! Anem bé.

Baixant a Cinctorres m’ajunto amb el Carlos i el David, anem tan decidits cara avall que ens saltem un trencall i com que fa baixada ens passem de llarg força tros. Me n’adono i recuperem el camí tot havent de pujar, quina putada, amb lo bé que anàvem. Ara sí, arribem al poble i per fi, l’esperat 5è avituallament. De cara a l’organització de moment està tot genial, això sí, no han encertat massa marcant els avituallament en el perfil, aquest que havia d’estar a 1240m d’alçada i sobre el km. 117, està en el km. 125 a poc més de 900 metres... en fi, ja hi hem arribat i endrapo tot el què puc.
Amb el Carlos al avituallament de Cinctorres, per fi l'hem trobat!
Just estic a punt de continuar, mentre demano als nois de l’avituallament que animin al Santi de part meva, que apareix tot eixerit i amb bona cara. Que bé veure’l. Ens animem mútuament i segueixo abans no se m’escapin el Carlos, el David, el Cocis, el Carlos i algun altre biker que hi ha per allà.
Sortim de Cinctorres per... un riu! Suposo que normalment deu baixar sec però amb les pluges d’ahir el Barranc de la Font porta un pam d’aigua i entre que està remoguda i ben marró no es veuen ni les pedres, ni les trampes que amaga sota, fem algun tram amb bici, algun tram a peu, lo important és no caure. I per sortir del barranc ens toca caminar una mica. Això sí, un cop superat el desnivell, agafem un corriol tècnic molt guapo, on el Carlos, el Cocis i jo deixem enrere la resta de bikers, arribant a baix, de nou al riu Sellumbres, el Cocis i el Carlos em feliciten per com he baixat, tot un afalac, gràcies nois!
Vinga ara toca caminar!
Ens encarem a l’última pujada llarga del dia, el Carlos es queda esperant el David i el Cocis i jo anem xerrant amunt. Passem per darrera una masia, la pujada es torna més tècnica i començo a agafar uns metres al Cocis, passo també en Jaime i continuo cap dalt. El camí planeja una mica i em trobo un noi parat, s’ha quedat sense bateria al gps i al veure’m ha decidit acoplar-se una estona en lloc de canviar la bateria.

Així que vaig fent via amb el Jose Antonio, ostres, aquest últims quilòmetres sembla que no s’acabin mai, i quan divisem Morella encara fem una bona volta per arribar-hi i seguim enfilant-nos, però quan arriba la baixada? Per fi, ara sí, a la nostra esquerra Morella, dalt d’un turó i nosaltres dalt d’un altre turó, comencem la baixada per un sender força tècnic, el primer tram el faig molt bé i, estranyament atrapo el Cesar, que des que ens havia passat a Culla amb el Carlos Pitarch no l’havia tornat a veure, resulta que ha trencat el basculant i va baixant com pot. 
Per fi diviso Morella!
A mitja baixada i amb les forces mermades després de 140kms de ruta, veig algun tram més complicat i decideixo no jugar-me-la que amb lo que ha costat arribar fins aquí no és qüestió ara de caure. Cansada però molt contenta creu-ho un rierol, el Riu Bergantes, i em mullo ben bé els peus, i emprenc l’última pujada del dia, Morella ens espera i que amunt que està, càsum l’olla!
Per variar, rampots fins al poble, no se'n salva ni un!
A més han posat la meta ben amunt, a la plaça de Colom, no és fàcil arribar-hi, fortes rampes, trams llargs d’escales, un sender per sota una de les torres de la muralla.. i al final sí, un carrer amb forta pendent on sento la gent animant-me des d’una de les torres de la muralla, que arriba la primera xica, criden! Ostres, aquesta sóc jo! Alegria i creu-ho la meta de la primera etapa de la MedXtrem 2015, yuhu!
Hahahaha, esbufegant a les últimes rampes
Ara sí, 10:20h! 61 de la general
Poc després arriba el Santi, la segona meitat s’ha trobat molt millor i quasi m’atrapa, jo ja m’ho veia a venir, hehehe. 
Quasi m'enganxa! 10:25! 66 de la general
Primera etapa de la MedXtrem al sac!
I després de l’etapa lo millor de tot, xerrant a tort i a dret, netejar bicis, dutxeta bona, massatge, relax al pavelló que està molt ben equipat, berenar per Morella, briefing i a sopar! La veritat sigui dita que l’organització està molt bé, s’han de fer unes quantes excursions per Morella però així aprofites per visitar el poble que és encantador.
Quin massatge! Moments de relax
I més relax: estil potes enlaire
Més relax: estil cuc de seda ;)
L'hotel de Morella, per nosaltres i les bicis, amb matalassos de l'organització, tot un luxe
I havent sopat cap al pavelló, taps al canto i a dormir, que demà tenim la segona!



Dissabte 18, Morella – Morella 53.5 kms i 1885m. de desnivell

Avui l'etapa curta, però déu ni do si fa respecte
Avui sortim a bona hora, les 9:30, així que no cal llevar-se a les 4 del matí, que bé! Tampoc ens encantem massa per no anar amb presses i ens en sortim prou bé. Després d’esmorzar i ja amb tot preparat passem per la zona on els Ciclos Domingo tenen el taller mecànic per utilitzar la manxa de peu i sorpresa! Hi ha l’Esther de Castelló, quan de temps! I ahir no ens vem ni veure...
Quan de temps sense veure l'Esther!
Anem cap a la sortida, allà ens saludem amb les noies de BikeZona, la Meritxell i la Mony que van segona i tercera, i a qui no tenia el gust de conèixer. Al pavelló també he conegut l’Ana, ella farà la versió ProBiker, la de dos dies, de fet ella i jo crec que som les úniques noies que hi dormim, estupendo, les dutxes per nosaltres soles, yuhu! La veritat és que hi ha força noies i això m’encanta.
Amb el César i l'Esther cap a la sortida
Amb el Chus i el Cocis, tots somrients, com es nota que no són les 6 del matí!
Apa, a per la segona!
Tots a punt!
Doncs res, es dóna la sortida, avui el neutralitzat ja és una altra cosa, la sortida és pel mig del poble i de seguida agafem un munt d’escales, a mi que no m’agraden! Mai n’havia baixat tantes, quin fart! 
No sé quantes escales fem, però moltes!
Aquí un vídeo de la sortida i on començava el tram llarg d'escales, el Santi i jo sortim cap al 1:14:

Però aconsegueixo sortir-ne indemne, em poso les piles que la Meritxell em trepitja els talons i al capdamunt d’un carrer que fa molta pujada ja tinc quasi la roda del Santi, que fresc que se’l veu.
Renoi, com ha sortit el Santi!
De seguida baixem a una zona més tècnica, un sender paral·lel a dos barrancs, amb pedres i on s’ha d’anar creuant el rierol, aprofito per anar-me distanciant de les altres noies, imagino que per davant va la Marga, tot i que ni l'he vist. De totes maneres ella ha començat avui i puntua per la classificació ProBiker, no a la ExtremBiker dels tres dies, així que cap problema.

Ens encarem amb la primera pujada, anem fent el Santi, el Miguel de Castelló i jo, avancem forces posicions al aconseguir passar zones rocoses sense baixar de la bici mentre que molts pugen a peu, a veure si ho pagarem després... de moment però funciona. Això sí, a la part més alta el Santi i el Miguel em treuen uns metres, van molt valents. Ja hem pujat fins a 1100 m. i hi ha unes vistes molt guapes de Morella a la nostra esquerra.
Wauuu!
Pedalant sobre roques amb Morella al fons
Com hi van el Miguel i el Santi, no m'abandoneu!
I el Santi s'espera i em fa una foto i tot
Fem un tram de carretera, el Santi m’ha esperat i el Miguel se’n va. Però no afluixem, gas a la burra i arribem el primer avituallament, km. 14, on no parem. Sinó que encarem directes un sender magnífic! La primera part molt ràpida, de viratges suaus entre arbres, corriolet ben fresat i facilot, fins que ens acostem de nou a un torrent, el Barranc de la Carcellera de Terme, on fem un petit tram de via ferrata, hi ha gent de l’organització ajudant però es pot passar perfectament agafant la bici amb la mà esquerra i amb la dreta agafant-se a la corda que hi ha ben enganxada a la roca.

Seguim paral.lels al torrent, majoritàriament de baixada però amb algun rampot sorpresa entremig. Aquí ens atrapa el Cesar de Castelló. Intento prendrem un gel però m’és impossible, si fa baixada perquè fa baixada, sinó perquè el pujador és massa fort, ara no que creuem el riu... no és fins passat el Molí Rico que me’l puc prendre, just després de creuar el riu d’aigua ben fresca, on comença la segona pujada llarga del dia cap el Tossal Gros i el Turmell, de nou hem de pujar a 1100m, ara que havíem baixat fins a 760.

Aquí pugem una bona grupeta, el Santi tibant del grup, la colla de l’Andrés de Bkool, el Cesar que a l’última part ens agafa uns metres i ens deixa enrere i el Xevi de Benifallet amb qui compartirem ja el què queda de ruta.

M’esforço per seguir al Santi i agafem la baixada ell, en Xevi i jo, la primera part és per pista i de cop la deixem per agafar un sender a mà dreta, ens passem el trencall però me n’adono de seguida i rectifiquem, entro davant i poso la directa, que no em diguin que faig tap, hehehe. I no devem anar malament perquè avancem uns quants bikers i cap al tram final atrapem al Cesar que va fluix de la roda de davant, li dic que aguanti fins a Vallibona que no deu faltar massa, però para a inflar.

El sender és guapíssim però amb molta pedra, arribo a baix destrossada, tinc les mans... és igual, millor no hi penso i el colze, on encara tinc rastres de la tendinitis aguanta prou bé que ja és molt.
El Santi, en Xevi i jo fent caravana darrera un biker que no ens deixava passar :(
A Vallibona hi ha el segon avituallament, km. 30. Aquí sí que parem, que queden uns 25 kms i majoritàriament sembla que tiren amunt. Agafem forces i sortim els tres, de nou sortim paral.lels a un altre torrent i la cosa s’enfila, primer ben fort per una pista emporlanada i després amb una pendent més acceptable ja per pista de terra. Ens avança el Cesar amb molta força, nosaltres seguim al nostre ritme.
Amb en Xevi al avituallament de Vallibona
Acabem la pujada i fem uns quants quilòmetres crestejant fins arribar al tercer i últim avituallament, parem un moment i seguim agafant un sender que ens porta fins a trobar el track per on hem passat fa unes hores, una mica més enllà del tram de viaferrata. Però no hi ha problema, està tot ben marcat, avui tot i ser amb gps, com que la ruta fa diversos bucles han marcat força part del recorregut, especialment els punts on es creua el track.

Encarem l’última pujada del dia, enmig del bosc, el Xevi ens agafa una mica de distància que ja no li podem recuperar, ara em trobo una mica més fluixa de forces però estem a punt d’acabar la segona etapa, així que m’enfilo lo més àgil que puc i a dalt... en tram de baixada suau per carretera i quan arriba l’hora d’agafar el sender ens equivoquem, l’estem buscant uns metres abans i no veiem la tanca per on hem d’entrar, quin desastre, i tot per haver-nos guiat pel biker que teníem davant.

Cap problema, rectifiquem i ara sí, entrem al super sender del dia, com m’ho passo! I mira que hi ha pedres! Vaig baixant al màxim amb el Santi darrera i un altre biker que ens segueix, gaudeixo com una nena petita, això sí, mentrestant li vaig cridant al Santi – Vull una doble! – hehehe, vaig amb les mans destrossades.

Arribem a baix amb un somriure d’orella a orella, nosaltres dos i el Jose Coves amb qui hem baixat. Ara ja només ens falta enllaçar quatre pistes per arribar a Morella, llàstima que fa pujada i les meves cames ja no estan per massa festes. Però els tres fem via fins el poble i creuem la meta de la segona etapa després de 4:31h.

Últims cartutxos per dins el poble, ja arribem!
Avui entre les noies he tornat a fer 1a de la categoria Extrem i segona de la general a 16’ de la Marga, doncs no està malament, comptant que ella ahir no va fer els 143kms, em dono per més que satisfeta.
La veritat és que la ruta d’avui ha estat espectacular! Quins senders, ens han fet vibrar i els paisatges de 10, autèntic btt, pur i dur. Així que quan ens reben els de l’organització i el representant de Morella Singletracks lo únic que podem fer és felicitar-los. A més a diversos punts del recorregut et trobes bombers, serveis mèdics.. ho tenen tot molt controlat.

Amb el Jose Coves i el Xevi, etapa 2 finiquitada!
Amb l'Ana, la meva companya d'habitació del gran hotel poliesportiu de Morella
Amb el Rodamons Milton, que va líder de la MedXtrem!
Classificació de l'etapa categories Xtrem i Pro

A la tarda doncs de conya, tot i que hem menjat la fideuà de l’arribada, després de dutxar les bicis i nosaltres i descansar una mica, ens agafa una gana ferotge, així que busquem un bar on fem un dinar- berenar mentre veiem la segona part del partit del Barça. 
Braves, nuggets, mandonguilles, cerveseta... què més es pot demanar? que guanyi el Barça!
Tinc les mans lleugerament destruïdes, i demà ens esperen 140kms més...
Tornem al pavelló on mig preparem totes les coses per demà, la sortida és a les 6:30 i hem d’haver esmorzat, preparar-nos per sortir, deixar les motxilles amb tots els nostres trastos perquè les portin a Benicàssim... així que tot el què puguem avançar millor que millor. Després una mica de briefing on aprenc una paraula nova, assegador, resulta que és un camí pel bestiar o per traginar les collites, i el què ens expliquen és que hem de passar per un que porta un pam d’aigua, és a dir que al poc de començar haurem de fer caminant un tram de pastetes, cap problema, mentre l’aigua no arribi al coll!

Apa, tots pensant amb el coi d’assegador, anem a sopar, la fem petar una estona i a descansar que demà a les 4:30 torna a sonar el despertador, socors!


Diumenge 19, Morella – Benicàssim  142 kms i 2785m. de desnivell

Això serà dur! però és l'última així que toca donar-ho tot fins al final!
Doncs ja tornem a estar liats, quina mandra! Ja fa una mica que van sonant despertadors, al menys he dormit una mica més que la nit del dijous al divendres. No sé com ens ho fem però, tot i que ho tenim tot força preparat, anem cap a meta amb el temps molt just, la pujada que hi ha per arribar-hi ens senta com quatre tiros, a qui se li acut posar el pavelló aquí baix?
Esmorzant a les 5h del matí... quina carona!
Tenim els ulls prou oberts! avui fa més fresca
Avui de nit creuem els dits perquè no ens facin fer de nou les escales, es porten bé i ens les estalviem, sortim neutralitzats una bona estona, de fet tota la primera pujada la fem amb el grup de davant, no és fins que comença la pista que la cosa comença a estirar-se.
Morella by night
Ja clareja
Continuem crestejant per pista i és aquí on ens avança la Marga Fullana amb el seu company de ruta, se’ls veu amb bon ritme, com que ella puntua a la classificació de dos dies, no em preocupa, a la de tres vaig mooolt bé. Això sí, em quedaré sense fixie, avui hi ha premi extra per la primera noia que acabi l’etapa, tan sigui de la Extrem, com de la Pro, què hi farem.
Llàstima que m'ha sortit borrosa, una filera de bikers carenejant mentre el sol es lleva
Però al cap de no res, els veiem parats en un marge, sembla que hagin tingut averia i continuem amb la directa posada, a veure quants quilòmetres aguanto davant seu. De seguida però trobem un tap, penso que hem arribat al assegador que ens deien ahir però no, simplement és un tram amb molta pedra i com que encara no s’ha estirat prou el grup a la que camina un, camina tothom.
El tap del dia!
Aquí guanyo un parell de posicions respecte al Santi, tenim uns quants bikers entremig, i quan arribem al assegador famós, encara ens distanciem una mica més, realment és un tram una mica “porculero” has de pujar i baixar de la bici constantment, hi ha aigua i fang... però al fi i al cap tampoc és massa llarg i aviat ho hem passat.

Continuem per uns senders tècnics i pedregosos bàsicament de pujada, miro enrere buscant al Santi i no el veig però sí que veig a la Fullana, ja han arreglat el problema, però de moment segueixo davant, estic convençuda que no durarà gaire. M’esforço a fer aquest tram tècnic bé i en surto prou satisfeta, fins i tot he guanyat algunes posicions més. Quan arribem a la pista el Santi m’atrapa, continuem atrapant gent pujada amunt, entre ells el César amb qui fem els següents quilòmetres, fins arribar al primer avituallament cap al km.26, on no parem i ens separem del César.
El Santi ja m'ha caçat però la Marga no, creuem els dits!
Agafem la baixada a tota castanya però aviat veiem que és perillosa, és per pista però amb molta pedra solta i són bastant grans, així que anem vigilant i ens atrapen uns quants bikers, però de moment la Fullana no... la mala noticia és que el Santi nota la roda de darrera fluixa, sí, sembla que ha punxat, segurament ha segellat però no pot continuar baixant per aquí amb aquesta pressió, ha de parar a inflar, sí o sí. Merda, m’anima a continuar i ens separem. Mal lloc, perquè la baixada és molt llarga, gairebé fins al km.40 al poble de Catí, si hagués punxat a mitja pujada m’atrapa segur, però aquí... si no em passa res serà difícil o tardarà molt en atrapar-me.

El deixo inflant i continuo sola. Però abans de Catí aconsegueixo rodar amb un grupet de 6, tot són parelles, dues que m’han atrapat i una més que hem agafat i al final es despengen.

Comencem la pujada a l’ermita de Sant Vicent de Catí, al pla em costava seguir-los però aquí em sento amb més ritme que ells i els deixo enrere, just passat l’ermita em trobo el Cocis que ha parat a canviar l’aigua de les olives, uf, ahir em va tornar el pal del primer dia, a veure avui què tal. Comença una baixada força tècnica des de l’ermita, perdo en Cocis que baixa com una moto i en una zona on hi ha una masia em despisto un moment del track, he de tornar enrere i recuperar el camí, més avall,un filferro que hem d’obrir per poder passar.

Ens tornem a agrupar amb una de les parelles amb les que havia arribat a Catí, no porten molt bé lo de la navegació i després d’avançar-me dues vegades i equivocar-se decideixen quedar-se a roda meva, ells i una altre noi. Per pistes molt ràpides arribem al avituallament de Tirig, al km. 53. Quina alegria al veure-hi la dona i la nena de l’Emili, és com tornar de cop al Ironbike, on eren a quasi tots els avituallaments.

Menjo una mica de plàtan, omplo bidó, m’engreixen la cadena, tothom és molt atent i t’ajuden amb tot el què poden. Deixo ànims perquè li donin al Santi i prossegueixo, toca pujar.

La pujada sembla més suau que la de l’ermita però una mica més llarga, de seguida diviso al Cocis i veig que li vaig guanyant metres, acabo passant-lo. Per una banda penso que és bona senyal però per l’altra tinc por d’estar anant massa ràpid i pagar-ho al final però... vaig de camí als 60kms i segueixo davant la Marga, per mi es tan increïble que començo a pensar que ha abandonat.

Agafo la baixada atrapant un noi amb una Epic Module, faig el què puc per no perdre’l, així segur que vaig més ràpid i dos navegarem millor que un, la baixada aquest cop és pistera primer i amb trams d’asfalt després, anem creuant camps de cultiu fins arribar a una nova pujada, en alguns llocs he vist que li diuen pujada a Pedra Seca, aquí de nou em noto amb més ritme i vaig deixant enrere el noi de la Epic. Faig uns quants quilòmetres sola, acabar la pujada i tota la baixada, en algun moment amb més visibilitat veig que davant tinc un grupet de 4 o 5, a veure si els atrapo. Mentrestant veig que ja porto més de 75kms, estic convençuda que la Marga ha abandonat, per problemes mecànics o per la caiguda, ja que abans un noi m’ha dit que el què els hi havia passat quan estaven parats era que ella havia caigut.

Res, jo vaig fent a la meva i quan arriba la següent pujada avanço un parell dels que havia divisat, n’hi ha uns quants més endavant i en una de les corbes veig que un és el Miguel de Castelló, ostres com em molaria rodar amb algú conegut, així que apreto les dents fins atrapar-lo, ja arribant dalt. 

Anem junts fins Alcalà de Xivert, km.86, on hi ha el tercer avituallament i encara hi trobem al Luis Barreiro, el Miguel para molt poc i marxa amb ell, jo necessito agafar una mica més d’aire, a més m’estic pixant i rumio si entrar en algun bar. Arriben però uns quants bikers més, entre ells el de la Module i decideixo sortir abans que ells, parar a pixar en algun raconet i ajuntar-me a ells quan passin.

Dit i fet, surto i passat el poble trobo el meu raconet darrera uns xiprés, quin descans! I just estic sortint que sento que arriba el grupet de bikers, el pla m’ha sortit perfecte i és que ara venen molts quilòmetres de rodar, pujada suau amunt i no els vull fer sola, és una cosa que se’m dóna molt malament, sé que sola em rallaré i són més de 20kms....
Ups, això no és una barreta!
Són tres, però de seguida em torno a quedar sola amb el Vicent, que és el noi de la Epic Module, ja que els altres dos també han de parar a canviar l’aigua al canari i és que amb tants quilòmetres ja se sap. Total que comencem a rodar i rodar i rodar i rodar amb el Vicent, entre camps, abans però de creuar per sota una carretera ens trobem el Santi Barreda que ha punxat i ens demana una càmera, el Vicent para per donar-li la seva i continuo sola.

La pujada deixa de ser tan suau i anem enfilant-nos paral.lels al barranc de Subarra fins que el camí dóna a una pista principal amb molta visibilitat on veig més endavant un dels nois belgues i per davant seu el Miguel. Acabo de fer la pujadeta mentre veig les antenes del Bartolo i el Mediterrani, són els dos pròxims objectius, això ja ho tinc bastant fet, només falta arribar dalt les antenes i després tot baixada fins Benicàssim, quines ganes!
No faig massa bona cara, acabo de veure les antenes del Bartolo!
Seguint el gps, a veure si em porta fins al últim avituallament
Poso la directa a la baixada, tant que em salto un trencall a mà dreta, per sort me n’adono de seguida i rectifico, continuo i en uns senders que trobo a continuació m’atrapa el Miguel amb un parell de bikers més, resulta que també s’han colat en el mateix trencall però no han rectificat tan ràpid com jo.
Apa, ja torno a tenir companyia, portem més de 120kms i estic desitjant arribar al avituallament que està a les Santes, en teoria és al km. 119 però jo ja l’he passat fa estona i el Miguel em diu que encara ens falta una mica per arribar-hi i a més toca pujar. Finalment hi arribem, parem però poc i arrenquem l’última pujada del dia que pinta dura de nassos.
Amb el Miguel cap a les Santes
Té trams de pista i trams emporlanats, algunes rampes molt dures i d’altres que es deixen fer millor, sort que vaig distreta amb el Miguel i contenta perquè queda poc per arribar, ens passa el Jaime de Castelló com un coet, no el seguim pas.

I enmig d’una de les rampes, mentres estem discutint amb el Miguel si el Bartolo està a 670 o 770metres,  noto que ens atrapa algú, i ens avança, m’anima i és una veu de dona, és la Marga Fullana! Miro el gps, marca més de 127kms. no pot ser, segueixo pedalant atabalada, però d’on ha sortit, ningú m’ha dit res d’ella en cap avituallament i ja fa quilòmetres que donava per fet que havia abandonat, si no fos així suposava que m’hauria avançat molt abans. En fi, tinc la sensació de que m’estan gravant i és una càmera oculta, hagués estat bé perquè m’hagués agradat veure la cara que se m’ha quedat al veure-la.

Per un moment em dono per vençuda, sembla una broma de mal gust, després de 3 dies d’esforç intens que m’atrapi la Marga Fullana al km. 127 d’una etapa de 140 i per això quedar-me sense la fixie que ja m’estava imaginant a casa em costa de pair. El Miguel em pregunta si puc apretar més i li dic que no, però de cop reacciono, la Marga va amb parella així que segurament deuen haver d’entrar els dos junts, miro enrere, tenim el seu company trepitjant-nos els talons... i per sort arribem a un descanset, aquí ens ajuntem els 4, fem el tram de baixada junts i comencem l’última rampa del Bartolo, dura de nassos, però hi poso totes les ganes del món, trec forces d’on no les tinc i quasi arribant a dalt el Miguel em pregunta a quina alçada estem, quasi el mato, si no puc ni respirar, molt menys articular paraula... jajaja, com se li acut!

Uf, per fi arribem els 4 a les antenes, jo un metre davant de la Marga i el seu company, i ells dos i el Miguel veig que van a continuar recte per la dreta de les antenes però els aviso que és per l’esquerra i em segueixen. Efectivament el track va per aquí, rodegem les antenes i arribem a l’entrada d’un sender molt marrano, vaig la primera i ho veig clar, a partir d’aquí ha de ser tot baixada, me la jugo, ara ho mai, entro en el sender, ple de runes, és una baixada que normalment faria a peu però avui no m’ho puc permetre, m’hi llenço i no miro més enrere.

Passo el tram tècnic sense caure, amb l’adrenalina que em surt per les orelles, el sender ens deixa a una pista d’asfalt, on pedalo tan com puc, sortim a una pista de terra, vaig baixant com una boja i el Miguel darrera intentant seguint-me.
Són 10 kms de baixada, se’m fan eterns! Arribem a un punt on uns voluntaris ens indiquen que baixem de la bici que hi ha uns graons enormes que s’han de fer a peu, ara caminar no, que tinc les cames com a pals! Passo el tram i salto a la bici, segueixo baixant esperitada, el Miguel no ve i veig que atrapo al Jaime, no m’ho puc creure si ells són de la zona i es coneixen la baixada... li demano pas perquè em persegueix la Marga i no té problema en cedir-me’l, tinc els nervis a flor de pell, quan ja sembla que estem arribant a Benicàssim la cosa es complica, un tram de pujadeta, sender amb molta pedra, un túnel, i finalment un barranc ple de rocs enormes, intento rodar però algun tram he de posar peu, el Jaime darrera m’anima i m’esperona, jo renego, què és aquesta arribada? Ai mareta, vull veure la meta ja!

I ara sí, sortim del pedregar i entrem a un carrer de Benicàssim, una moto de la municipal ens espera, i la seguim fins a un carreró que ens duu al passeig marítim, li demano al Jaime que miri si ve la Marga, jo sóc incapaç de mirar enrere, i, tot i que em diu que no, segueixo apretant fins al final, fins creuar la meta amb un sentiment desbordant, emoció, eufòria, plorera... la veritat és que encara no m’ho crec, acabo de guanyar a la Marga Fullana!! 
Amb la victòria a tocar, apretant pel passeig marítim de Benicàssim
Creuant la meta flipant!
Rebo les felicitacions dels organitzadors i els que ja han arribat, molts amics de Castelló, l’Iñaki i el Fernando... i em quedo mirant la meta, tinc por que el Miguel s’hagi fet mal perquè tarda en arribar però al final resulta que ha punxat. I la Marga tampoc no arriba, que estrany... o han tingut algun problema o ho han deixat estar, total com que puntuem en classificacions diferents i ella la Pro la té guanyada.. en fi, que sigui pel què sigui, acaba entrant uns 11’ darrera meu, m’he ben guanyat la fixie!!

Moltes emocions a la meta de Benicàssim
La pobre Marga devia flipar amb mi, estava una mica esbojarrada...hehehe
Sigui com sigui això no m'ho treu ningú ;)
Amb el Fernando i l'Iñaki, la Isa no surt però també hi és (al telèfon!)
Quan arriba el Santi m'hi tiro a sobre, estic més contenta que unes castanyoles, pel què aconseguit i perquè arriba amb cara d'estar content i això em fa molt feliç! Em diu que ha fet volant l'última baixada i li dic - Doncs mira que jo! -, lo únic que em sap greu d'avui és no haver pogut compartir l'etapa amb ell, sort però que he tingut força estones amb molt bons companys de ruta, gràcies a tots!
Arriba el Santi
I me'l menjo a petons!
Finishers de la MedXtrem!! 

Al podi de la categoria Xtrem amb la Meritxell i la Mony
El Santi caçat fent-nos una foto a la Marga i a mi
Quina il.lusió compartir victòria amb el Milton!
Gaudint de la fixie des del moment 0, sempre que hi pugi recordaré el rifi-rafe amb la Marga!
Apa, tornem cap a Sabadell després d'aquesta cursa tan intensa!
L'endemà els amics de Castelló em passen aquesta imatge d'un diari de la zona, l'únic mitjà que he trobat que tracta d'igual a igual els resultats dels homes i les dones.

Uns dies després apareix la polèmica quan es presenta a Teledeporte el vídeo de la cursa, on les dones no sortim per en lloc, excepte la Marga Fullana, que pel seu palmarès té un lloc en el vídeo. Això sí, l'endemà surt un nou vídeo una mica més llarg on han afegit algun tall més, entre ells el de la meva arribada, i és que el món de l'esport és així d'injust amb les dones, tot i que el nostre esforç sigui el mateix. Aquí teniu el vídeo llarg:

I aquí teniu un vídeo que han fet en Wim i els seus companys Belgues, gràcies a ells tinc filmada l'arribada a Benicàssim. Thank you to the belgan team!

I el vídeo dels amics de Bike Zona, una mica desordenat però on es veuen molts trams del recorregut i un moment molt bo, filmat pel Joseba Leon, un pipistop del grup davanter a l'última etapa i el tram final ple de pedres gegantines per la riera: