dilluns, 13 d’abril de 2015

Volcat 2015 i ja en van 6!!

Tot i que la zona escollida aquest any per fer-hi la Volcat ja no ens cridava massa l’atenció, la tradició de córrer-la per Setmana Santa ens va acabar empenyent a tornar-hi per 6è any. S’ha de dir que, tal i com ens pensàvem, els recorreguts han estat molt pisters i poc atractius per nosaltres, però la novetat d’entrar en el calendari UCI i justament fer-ho en any pre-olímpic, ha fet que hi hagués molta representació internacional i un nivell altíssim entre els corredors, així que hem gaudit d’una Volcat molt i molt ràpida i extremadament competitiva, cosa que ens ha fet exprimir-nos el 100% i competir tres dies quilòmetre a quilòmetre sense descans.

Divendres 3 d’abril, 1a etapa Vilanova i la Geltrú

L’etapa del divendres l’havíem anat a fer un parell de setmanes abans, tot pista fins el km.37 i a partir d’allà una trialera xula i després un tros pastelós, amb molts trams pedregosos per la llera de rieres i un últim tram molt rodador fins l’arribada.

Arribem aviat a Vilanova, deixem la furgo a la zona de l’arribada d’etapa i anem cap al centre a buscar dorsals i a preparar-nos per la sortida, anem de curt, tèrmica sense mànigues i maniguets, però fot un fred que pela i arribem a la zona del port mig congelats, sort que comencem a trobar-nos gent i el fred queda a un segon terme.
A punt per la 6a Volcat, encara no sabíem quin fred feia fora de la Petitona!
Quants amics i coneguts, això és com una festa del Btt i sorpresa, ens ve a veure el Mia que per una topada amb un gat aquesta mateixa setmana, no podrà participar, amb el temps que feia que estàvem esperant un nou duel de tractors!
Visita del gran Mia, quina alegria!
Abans de sortir la tradicional foto d’equip, aquest any el Dani no ens acompanya però seguim sent tres, aquest cop és el Magí qui puja amb nosaltres.
Foto d'equip, aquesta és de quan ja érem finishers però no hem trobat les del primer dia a Vilanova...
Quants amics a la Volcat, aquí amb el Jordi Prieto
I amigues, és clar! amb la Ramona i la Irene
Amb el Carlos... i molts més que no surten a les fotos
Anem a escalfar amb el Miki i el Magí
Impressionant, una petita representació de les 40 noies que hi ha inscrites en categoria competi:
La Mercè, una servidora, la Maria, la Clàudia, la Sandra, la Ramon, l'Anna i la Sílvia. Quin goig!
Apa, anem cap a la graella de sortida, el Santi tenia el dorsal 194 i sortia darrera meu però algú amb un esperit molt competitiu i poc solidari li ha pres i li han donat el 397, així que surt una graella posterior. La majoria de les 37 fèmines inscrites als tres dies sortim de la primera graella. Quanta noia junta, això ho he vist poques vegades!

Esperar a corralines et posa molt nerviós, així que lo millor es que t'enganxin fent un selfie ;)
I aquí el resultat del selfie, amb la Maria de Madrid, la Sílvia, la Paula i la Janette
Arriba el moment de sortir, com sempre una sortida “neutralitzada” d’allò més perillosa pels carrers de Vilanova, un caos a la primera rotonda em fa perdre la bona roda, i veig com la Mercè Pacios i l’Anna Ramirez van marxant, vaig fent amb la Maria Casanova que va cridant –Puta romeria!, hahaha, està com una cabra però amb ella sempre és tot molt divertit.
Vinga que això va en serio!
Ja en una pista el grup frena de cop i noto un manillar picant-me a la costella dreta, em desestabilitza i pico amb un biker que passava per l’esquerra, ells segueixen però jo he de posar un peu per recuperar l’equilibri i per sort no em passa ningú per sobre. Em toca recuperar a la Maria.

Passo també una noia portuguesa, es diu Ana, i continuo pujant tan fort com puc, per sort el grup s’estira una mica, lo just per no patir tant per possibles envestides. El ritme és molt alt però no hi ha més remei que aguantar-lo, hi ha algun noi amb el que m’avanço un munt de vegades, però de noies al final m’he quedat en terra de ningú.
El Santi avançant posicions per atrapar-me
Agafo una baixada per pista i una mica pedregosa que ens porta fins la C-15 i agafem un tramet de carretera per dirigir-nos cap al poble de Viladellops, aquí m’atrapa el Santi ens trobem cap al km.15 i toca pujar. M’anima per atrapar el grup de davant que està a escassos metres, ho intento però no puc, ell en canvi sí s’hi acosta com vol, i no es limita a atrapar-los sinó que els avança per l’esquerra, es posa davant del grup i se l’emporta. Serà possible! Ara sí que no els atrapo. Arribo al poblet de Viladellops on hi ha la Yolanda fent fotos i animant, gràcies!
El Santi emportant-se el grup ben lluny de mi, hehehe
I jo fent el què puc perquè no marxin massa
Un descanset i seguim pujant, anem a trobar la pujada més tècnica del dia, uns metres de pujada de pedra força punyeteros, sobretot si està ple de bikers i el de davant teu es posa a caminar. M’obliga a posar peu i deixar passar tres bikers que venien a bon ritme. M’enfilo de nou i ara sí corono.
El Santi passant pel 1er avituallament d'equips
No hi ha moments per descansar, a les pujades apreto el què puc i a les baixades si es pot pedalar es pedala que tots els segons són importants. El què porto pitjor són els trams de pujada suau, intento enganxar-me a grups que em passen però cap ritme em va bé, així que em limito a pedalar el màxim de fort que puc i tenint en compte que les pujades no són molt llargues.

Cap al km. 32, just passar el tercer avituallament em passa una noia amb molt bon ritme, és la Tània de Portugal, se la veu molt bé, intento seguir-la però em va agafant distància, està clar que se me’n va.

Hi ha un noi basc que no parem d’avançar-nos, ell em passa pujant i jo baixant, així que quan arriba l’última pujada abans de la trialera del dia, la del km.37 m’esforço per arribar dalt abans que ell i entrar primera al sender, ho aconsegueixo deixant-m’hi la pell però crec que m’ha valgut la pena.

Baixo a gust i sobre la bici, només em fa perdre una mica de temps un noi que atrapo i decideix baixar de la bici just davant meu, aconsegueixo passar-lo i acabo el sender contenta, una mica més endavant el sender és complica fins a desembocar a una riera seca on no és fàcil avançar. La veritat és que el dia que vem venir amb el Santi i l’Oscar a fer la prèvia ho vaig fer molt millor, avui m’encallo amb totes les pedres. I sinó m’encallo jo s’encalla el del meu davant i mica en mica es va perdent temps, quina ràbia.

Així que quan aconsegueixo sortir d’aquí torno a fotre-li candela, i com boja pensant en arribar a Sant Pere de Ribes. I arribem per un senderó que vem fer el dia de la pedalada del poble, llàstima que és massa curt, i toca de nou fer uns trams de riera molt poc agradables.
Cap a Sant Pere de Ribes hi falta gent, que seria!

Per fi arribo al últim avituallament, km.48, i m’anima el xicot de la Irene, si és aquí vol dir que ella encara no ha passat, es que amb el caos de la sortida hi ha moltes noies que no tinc ubicades, no sé si són davant, darrera... aprofito l’avituallament per prendrem un gel per tenir energia pels 8kms que queden.
El ritme és tan alt que vaig apurada quan toca rodar i això que l'etapa no és llarga!
Primer una zona de pista molt ràpida, em noto ja cansada però no val a badar, pel què queda he d’apretar ja fins al final, i així ho faig, desitjant que arribi una zona de corriol un cop passem la C-32 per sota. Al sortir-ne ja sé que no queda massa, des de la pista ja es veu Vilanova, voltegem una mica, i agafem un caminet entre camps, l’han obert perquè hi puguem passar però hi ha un pas estret entre la malesa i m’enganxo el manillar de la banda dreta, em frena i em tira al esbarzer que hi ha a l’esquerra, apa ja arribaré esgarrinxada. Em poso nerviosa per perdre temps, de seguida prossegueixo, ja sóc quasi al camp de futbol, un esforç més i la meta!
El Santi completant la primera etapa
El Santi m’està esperant i al cap de res arriba l’Ana de Portugal, jo sense saber-ho i m’estava trepitjant els talons. També apareixen el Marc i el Javi dels ratpenats, mentre comentem lo ràpid que ha anat, fem cua per menjar un plat de macarrons, es tracta més aviat d’un bon esmorzar que no pas del dinar. Sigui com sigui toca recuperar, que avui l’etapa ha estat un bona escalfada i demà toquen 85kms...

Classificació primera etapa
Ratpenats i Bestiar, quin team que fem!
Amb 3:01 arriba el Magí, Trideporte amb la 1a etapa a la butxaca
A casa tranquil.lament analitzem la situació, el Santi m’ha clavat quasi 5 minuts, ell 2:44 i jo 2:49 per fer 57kms, déu ni do del ritme, això és mitja de 20kms per hora, diria que és el primer cop que faig una mitja tan alta, està clar que faltaven corriols a la ruta, hehehe

Entre les noies quedo la 14a de 37 de la categoria èlit, prou contenta tenint en compte el nivell i estic rodejada de portugueses, la Tània davant i l’Ana darrera, només a 20 segons.

Arribant a casa dinem i a la tarda rentem les bicis i bàsicament, descansem, que com toqui córrer com avui demà sens farà molt coll amunt.
I el night recovery que no falti que demà toca seguir pedalant!

Dissabte 4 d’abril, 2a etapa La Pobla de Claramunt

Si ahir feia fred avui a La Pobla fot una rasca! I lo d’escalfar no és pas fàcil perquè quan puges més o menys bé, però toca baixar i com cala mareta meva. Tot i així n’hi ha que van amb màniga curta, com la Muxi Na, està clar que el ritme tropical l’acompanya sempre.
Sorpresa, anem a signar i ens trobem l'Eze, s'apunta a l'etapa reina!
La Muxi Na, a la Volcat ens vem conèixer i aquí ens anem trobant, valenta!
Quin fred carda a la Pobla i nosaltres encara mig refredats
Ens dirigim a la sortida, avui surto de la segona graella, a la primera només hi són les 10 primeres, aquí però estic molt ben acompanyada, anem fent conya amb la Maria Casanova i la Paula Roig mentre esperem que el jutge digui els nostres dorsals per poder entrar a corralines.
Esperant per poder entrar al nostre caixó
Doncs mentrestant de "guasa" amb la Paula i la Maria
El Santi ha d’anar més enrere, estic segura però que m’atraparà, espero no posar-li fàcil ;)

I apa, estic xarrant amb la Mercè sobre la mandra que em fa fotrem a treure el fetge ara però no hi ha volta de full, uns minutets i ens estem enfilant als peus del Castell de Claramunt, ningú no diu ni piu, només se senten els pinyons pujant, els esbufecs i les rodes lliscant sobre la pista, sembla mentida tanta gent i un silenci tan gran.
Que ben acompanyada amb la Mercè!
Concentració, a punt per l'etapa reina!
Em trobo a roda de les portugueses, la Tania i l’Ana, però de seguida que puc les passo i diviso la Mercè. Per sorpresa meva puc enganxar-la i em proposo no perdre-la. Les sorpreses no s’acaben i una mica més amunt passem a l’Alexandra que ahir ens va guanyar a les dues. 
Tots callats a la primera pujada del dia, jo a roda de l'Ana
Per variar el Santi recuperant posicions per enxampar-me, una bona motivació per arrencar a tope!
Continuo a la seva estela, a vegades enganxada, a vegades a uns quants metres i arribant a la masia que hi ha prop de l’ermita de la Mare de Déu de Collbàs, la Mercè atrapa la noia de l’equip Protek, que ahir també anava valenta. Jo m’hi puc posar a roda avançant posicions a l’entrada d’un sender de baixada just passat l’ermita. De conya, anem les tres juntes.

Seqüència on recupero posicions fins a posar-me a roda de la Gunzel i la Mercè:




Sortim del sender i a la baixada per pista la Mercè porta la iniciativa però es despista intentant passar un biker i fa un fora pista mentre la Guzel i jo la passem. Més avall la puc passar també a ella, fem un mini sender més que ens porta directes al camp de futbol de Carme, on ens fan passar tot fent ziga-zaga i és on hi ha el primer avituallament i zona d’equips. Veig de cua d’ull com la Guzel para un moment, li deu passar quelcom a la bici.

Jo continuo, ja em baixat prou i toca enfilar-se. Només portem 12kms però ja veig que aquí no hi ha treva que valgui perquè ho estic donant tot des del km.0, amb previsió em prenc un gel, ja noto les cames cansades i tot just hem començat! Em passa la Mercè, diu – Vinga que avui anirem juntes – però les cames diuen que no, la vaig veient força estona però cada cop és més lluny fins que la perdo. A la pujada també em passa la Guzel, que ja ha arreglat el què fos i va com un coet.

Vaig fent al meu ritme que queda molt però em passa també l’Ana, la portuguesa, sempre amb molt bon rotllo i per motivar-me una mica avanço al Alberto, el noi que feia parella amb l’Aurea a la Costa Blanca i que ens van guanyar tots els dies. “No estamos tan mal penso”, però em passa també l’Alexandra, renoi! I tot amb una pujada, que no hem ni arribat al km.20!

Amb l’Alexandra ens passem uns quants cops, em diu que no té pastilles de fre davant i baixant la passo, em torna atrapar a les pujades i així anem fent. Amb aquestes que també m’atrapa el Santi i baixem junts fins al segon avituallament, cap al km. 24, on tampoc parem. Baixem fins un torrent sec on em foto un pinyo tonto, amb les pedres de la llera em rellisca la bici i de cop em trobo al terra, picant amb el colze i el genoll esquerres. El Santi va davant, veu que estic bé i continua, intento fer el mateix però estic una mica patosa fins que surto d’aquest tram, el Santi ja se n’ha anat.

Apa, doncs res, ha durat poc això d’anar acompanyada, de nou toca enfilar-se, ho faig al meu ritme i gaudeixo més quan hi ha algun tram de sender, com un tramet que hi ha baixant al poble de la Llacuna, on hi arribo amb la Tania i l’Alexandra a sobre.

Passem la zona d’equips i sortim del poble resseguint la riera, quan som a la pista decideixo prendrem de nou un gel, som al km. 33 i crec que tocarà pujar amb ganes. Però renoi, no pots aixecar el peu ni un segon, mentre em prenc el gel em passen, tres noies, la Tania, l’Alexandra i la Irene. Amb elles també el Pep Riba, el pobre és passar-me i en una corba rellisca i va a parar al terra, de què que no l’atropello, em diu que està bé i segueixo.

M’ha fet mal al coco el triple avançament, a la pujada veig com la Irene i l’Alexandra se’n van, a la Tània li costa una mica més fins que un noi del seu equip l’espera i veig com també em deixen enrere. Fins i tot em passa pel cap abandonar, com pot ser que tenint la sensació d’anar ràpid, d’estar-ho donant-ho tot me’n passin tres i sigui incapaç de seguir-les?

Amb l’orgull ferit continuo pujant ara ja sense veure-les. Començo la pujada que ens ha de dur a la cota més alta del dia i em sembla visualitzar la Irene i l’Alexandra, això m’anima i més quan veig que mica en mica les tinc més a prop, hi ha un tramet de pujada molt dura em pedres on acabem caminant i aquí ja hi arribo ben a prop d’elles i del Pep Riba que des de la caiguda no pot pujar els pinyons més gran, deu haver doblegat una mica el canvi.

Com canvien les coses amb pocs quilòmetres, ara estic animada i just coronar les avanço, comença la baixada però encara trobem un últim repatxonet on l’Alexandra em torna a passar, però en pic s’acaba la torno a avançar i poso la directa muntanya avall. Baixo lo més ràpid que puc i no deu estar malament perquè diviso un parell de bikers més, sorpresa un d’ells és l’Ana de Portugal, no m’ho esperava pas! També l’avanço, uf, sensació de “subidon” al recuperar tres places en una baixada! Ara toca no perdre-les.

Així que passo per l’avituallament del km.50 a Esblada, sense ni mirar-me’l, porto la directa posada, encara falten uns 35 kms però em proposo seguir apretant al màxim fins al final, a més segons el perfil els últims 20 kms semblen cara avall. Aprofito el tram d’asfalt per prendrem un gel i encaro una nova pujada, segueixo amb els ànims encesos tot i que les cames es queixen cada cop més. Però vaig atrapant gent així que no puc demanar més, entre ells l’Oscar Mateo, ja veig que l’etapa d’avui està fent molt mal, a veure si aguanto!

Ostres, això sí que no m’ho esperava diviso al Santi! Dosi extra de motivació, seria la bomba atrapar-lo i anar amb ell fins al final. Toca baixadeta suau i fàcil cap al avituallament del km. 60 prop de Valldeperes i en un tram de carretera atrapo al grupet amb el que va, són 3 ell va davant, m’hi poso en paral·lel i li deixo anar un – Sorpresa! – flipa.

Després de passar un bassal on quasi em quedo encallada i de retruc el Santi i el parell que venen darrera, passem l’avituallament agafant una ampolla d’aigua al vol i tornem a pujar, ja veig que el Santi té més cames que jo i em quedo uns metres enrere, em penso que dalt m’esperarà però no en té pas cap intenció, apreta i cada cop és més lluny, casum l’olla! Tinc les cames traient xispes, falten 25 kms però no puc deixar que m’atrapi cap noia, objectiu tornar a enganxar al Santi.

Sembla però missió impossible, al perfil no sembla que la cosa pugi gaire més, només es veuen unes puntetes de pujada però quin mal que fan, és un continuo puja-baixa, no s’acaba mai, i al Santi sempre el tinc a tocar però no l’atrapo mai. Van passant els quilòmetres i en un lloc on hi ha força visibilitat em sembla veure la Mercè Pacios, no n’estic del tot segura, sorprenentment però a qui atrapo és a la Núria Espinosa i el Ventu. Ens animem i continuo perseguint el Santi.

Que dur que es fa, des que apareix el cartell d’últims 20 kms fins al final sembla que passi una eternitat, els quilòmetres passen moooolt lents i els repatxons són continus. A més estem fent al revés un tram que vem fer a l’any passat i tinc massa memòria per no recordar el què ve a continuació.

Arribo a un nou avituallament, al km.71, de nou ni parar ni res, segueixo enxufada, i contenta amb els ànims, torna a haver-hi en Carrasquet que em diu que tinc el Santi davant, ben a prop, prou que ho sé!

Més endavant per fi un tram de sender, però és el que l’any passat vem fer de baixada així que avui toca pujar-lo, quina gràcia, seguim atrapant gent que se li està fent més llarga que a mi l’etapa i anem a parar a l’ermita on a primera hora he passat amb la Mercè.

A sac! que no enganxo al Santi i mira que fa estona que vaig més que a fondo!
Fem un corriolet xulo de baixada i ara sí, pista fins La Pobla, amb el seu castell vigilant-nos. L’arribada, molt divertida per dins del poble, amb un tram d’escales i tot. Els dos últims quilòmetres el Santi s’ha deixat atrapar i entrem a meta un darrera l’altre. Estic morta però molt satisfeta! Això sí, millor no pensar en demà...

Al final, hem fet els 85 kms amb 4:47 i jo he entrat la 12a noia, dues posicions millor que ahir. I al veure la general m’he posat 13a ja que al final li he tret 9 minuts a l’Alexandra i com que ella ahir me’n va treure uns 8 li he guanyat la plaça, això sí, ara és la meva principal perseguidora, a 1 minut 9 segons. L’Ana al arribar m’explica que després de passar-la ha tingut problemes d’estómac cosa que l’ha fet baixar bastant el ritme i ha perdut força posicions.

Classificacions 2a etapa
Feina feta! amb la Mercè a l'arribada, al final m'ha tret quasi 3 minuts més
Arribo feta pols, ho he donat tot!
La Núria aquest any va mooolt ràpida, sort que avui m'ha deixat guanyar-la
El Broch està fet un crack!!
Si ahir el Santi va entrar en al posició 293 de la general i jo a la 322, avui ell ha entrat el 258 i jo la 259, està clar que al ser una etapa més llarga ens va millor que les etapes curtes.
Yuhu, ens l'hem ben suada però ja tenim la segona!
Amb el trotamundos del Milton ;)
Avui ha estat un dia dur per tots, alguns perquè els ha costat arribar, d’altres perquè ens hi hem deixat totes les forces que teníem, així que cal recuperar el màxim possible. Marxem cap a casa a menjar, preparar bicis i dormir!

Diumenge 5 d’abril, 3a etapa Igualada

Com costa aixecar-se del llit altre cop a les 6h! Però què hi farem, és l’últim dia, hem d’acabar el què hem començat. Ens esperen 42 kms, força planers, amb només 1000m. de desnivell, això vol dir que la cosa serà molt ràpida... ja tremolem!
Vinga, a per la tercera i definitiva, això ho hem de rematar!
Arribem a Igualada i aquest any és molt més pràctic per aparcar, la zona de sortida és en un descampat on hi fot un fred que pela, a sobre hi ha núvols que tapen el sol, amb lo bé que ens aniria una mica d’escalforeta. Signem i anem a la caça d’un lavabo i després com tothom, a escalfar, un anar i venir de ciclistes avinguda amunt i avall i a uns 20 min. de la sortida, cap a corralines.
Amb la Janette i la Montse, conèixer noves bikers sempre és una alegria i si són marxoses encara més :)
Quines bones cares i això que estem a punt de patir de nou, com ens agrada!
El polígon envaït de bikers escalfant, a les restes del meu refredat no els hi mola tanta fresca
Última etapa, última foto de les nenes a corralines, al atac!
Quina il.lusió haver pogut rodar ahir una mica amb ella, gran Mercè!

Escalfant m’havia semblat que no tenia les cames tan malament, però al sortir ja no opino el mateix, quin mal! Sobretot a la zona dels glutis, uf, pobres cames ja no poden més. Doncs noies haureu d’aguantar sigui com sigui aquesta etapa, no us queda més remei.
El Santi una mica més enrere somrient a l'espera de la traca de sortida
Aquesta pista de sortida l’hem fet varies vegades, va pujant però no molt dur. Vaig seguint a la Mercè però a la primera corba ja veig que m’ensenyen la roda la Irene i l’Alexandra, tenen ganes de guerra! Doncs no serem menys. Em poso darrera seu, al final a la Irene li porto 9 minuts i a l’Alexandra 1, així que mentre arribi amb elles tinc la posició assegurada.

Però no aguanto massa així, noto que puc tibar un punt més i acabo passant-les. Bueno, ja està fet, vinga a tibar pujada amunt.
Tinc la sensació que em persegueix algú....??? ;)
Cap al km. 7 hi ha un petit tram de descans i em passa la Mercè Pacios a roda d’un parell de bikers més, em diu que la segueixi però no puc. Passem per sota Puigbufer, un mas tan robust que sembla un castell i de seguida tornem a pujar, uf quin mal les cames i veig com m’avança el Ruben, el xicot de l’Alexandra i immediatament ella. Apa sant tornem-hi! No deixo que se m’escapi, és més vaig que a ella també li costa seguir el Ruben i va perdent pistonada, les seves cames estan tan fetes pols com les meves i corono just per davant d’ella.

Respiro un moment, agafo un tros de barreta i traient xispes avall, passo al Ruben i algun altre biker just abans d’entrar en un sender. El faig sola, que divertit, per fi algun sender! Aviat però es converteix en pista, una pista molt ràpida fins al primer avituallament, on m’han atrapat uns tres bikers però jo també n’he atrapat algun i a més he recuperat terreny a la Mercè que la tinc a la vista.

Aquí però comença una pista de rodar a tota castanya, ara baixa una mica, ara fals pla, un repatxonet, que si tomba que si gira i em desinflo una mica, aquests trams tan ràpids i jo sola doncs no són bons i a més em desgasten molt, però quan m’atrapa algú tampoc hi vaig còmode per seguir-los. En fi, que vaig fent com puc.

Per sort i per airejar-me una mica de tant en tan apareix algun sender, de baixada, de pujada, per tots els gustos, i en un tram d’aquests m’atrapa el Santi, deu ser cap al km.20. Tot i que no paro d’apretar tan com puc vaig perdent pistonada.

Arribo al avituallament del km. 27.5 que semblo una zombie damunt la bici, sort dels ànims de la gent i les fotos de la Penélope que em fan treure un somriure. 
Yeah, com hi va!
Un somriure per la Penélope, gràcies per les fotos!
No paro pas però aprofito per prendre’m un gel que falta em farà. Segons el perfil això torna a pujar.

Fem un tramet d’asfalt creuant el Raval d’Aguilera i em passen a bon ritme l’Alexandra amb l’Ana a roda, ella em fa senyals de que em posi a roda però per variar em costa reaccionar i no puc, se m’escapen una mica però res greu. Renoi, hi ha alguna rampa dura però ara no puc defallir, vaig seguint-les a pocs metres. L’Alexandra li està fotent canya.

Anem enfilant-nos fins que agafem un sender, anem les tres juntes, l’Alex, l’Ana i jo però en una baixada més pronunciada amb terra solta l’Ana rellisca i cau just davant meu. L’esquivo i li pregunto si està bé, diu que sí i continuo ara sender amunt perseguint l’Alexandra.

Hi ha una branca punyetera on m’és d’un si enganxa, de fet al passar jo davant meu es reincorpora un noi del Cicles Catalunya que estava acabant de recollir totes les seves coses, ja que s’hi ha enganxat i se li han estripat les butxaques del maillot.

Arribem dalt, això ha de ser la baixada definitiva, és per pista i amb algun bot dels punyeteros, on si no vigiles surts per orelles. L’Alexandra posa la directa, intento no ser menys, però m’avança el Ruben. Diviso una corba tancada a la dreta, sembla que comença un sender, tothom frena molt per agafar-lo, em sap greu però tanco una mica al Ruben per entrar-hi primer, no puc deixar que l’Alexandra se me’n vagi i entre ella i jo encara queden dos bikers més.

M’encanta el sender i a sobre en un baixador que ells no agafen molt bé, veig una traçada per l’esquerra i els avanço als tres, que divertit! Lo que no és divertit és un megarampot que hi ha per sortir del sender, creuem un rierol i veig tot de gent caminant davant, l’Alexandra, el Ruben i jo pugem damunt la bici, les cames bullen, però són els últims esforços.

En un dels últims senders un tubo molt divertit, per fi avui una mica de corriols!
Dalt el rampot, crec que hi ha un avituallament, però anem tant encegades que quasi ni el veig, som al km. 37, ens falten uns 5 kms. Aquí també hi ha el Mia i la colla animant, trec una mà per saludar quan ja hem queden a l’esquena i em passa l’Alexandra, mare meva, quin fart de córrer, creuem Òdena, i vinga pistes ràpides cap a Igualada, les dues juntes, a roda, penso, com hi hagi algun imprevist no l’esquivo ni volent.
De nou el Mia ens sorprèn, cap al final el trobem animant i fent fotos, gràcies macu!

Darrera nostre el Ruben flipant amb la competi, és el que s’ho passa millor, hehehe. És de bojos, estem a punt d’acabar i encara ho estem donant tot, sembla que acabem de sortir. De cop veiem que els que tenim davant es posen a caminar, hi ha un baixador important, si tothom camina nosaltres dues també, l’Alexandra em mira i em diu – Tanto correr... – si noia, ja ho pots ben dir!

Sortim del baixador amb algun incident amb un parell de bikers que no s’hi juguen la plaça però que ara els hi han sortit presses. Els repatxonets interurbans que queden fins la meta em rematen però tibo tan com puc, entrem al circuit que han preparat per l’Eliminator i que també és on hi ha la meta, ja està fet! Entro a 5 segons de l’Alexandra i ens fem una forta abraçada, quina lluita més bona!

Molt satisfeta d'aquestaVolcat creu-ho la línia de meta!
Al final 13a després de disputar-nos la plaça amb l'Alexandra, quina gran lluita!
Amb l'Oscar, el Ruben i l'Alexandra, un plaer rodar amb vosaltres!
35 dones finishers en la categoria UCI de la Volcat 2015, quin planter! Això és molt car de veure aquí.
El Santi quasi m’ha tret 3 minuts, ha anat a fondo el tio! Al final aconsegueixo quedar-me amb la 13 posició de les fèmines i tot i que és el meu pitjor resultat en una Volcat, estic més que satisfeta perquè sé que és l’any que més ràpid he rodat. De fet, avui hem tornat a fer quasi mitja de 20 kms/h, de bojos! l'any vinent no regaleu tants punts UCI d'aquests que se'ns esvalota el galliner!

Classificació de la 3a etapa.
Classificació general Volcat 2015.
No ens devem portar tan malament, ens han adoptat, hehehe!
Ara queda lo millor, xerrar amb uns i altres, fotos per aquí i per allà i ja amb la calma pujar cap a Solsona a fer la mona amb els pares. Per fi, demà toca descansar!! 

Potser comencem a descansar la mateixa tarda, oi Santi?
Dilluns passejada amb el pare al Pont de la Frau
Com m'agrada! des que era petita que no anava amb bici amb el pare :)
Passant per davant el castell de Solsona
Mmmmmm... mona!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Excel·lent crònica, seguiu publicant les vostres sortides ja soms molts els que gaudim de llegir-vos.