Estrenant la Mediterranean Epic

Aquest 2018 hem començat les curses “a lo grande” participant en una cursa de 4 etapes i amb punts UCI en joc, ha nascut la MediterraneanEpic, i ara ja podem dir que ha nascut per quedar-se. Molta gent s’ha sorprès de veure’ns allà, però què hi feu vosaltres aquí? Una cursa UCI, sense quilometrades importants... però és que la gent tira molt i sabíem que havent-hi l’organització de la Mediterranean Xtrem darrera, amb l’Héctor de la Cagiga i el seu equip treballant de valent, la cursa valdria la pena i la veritat sigui dita, a mi m’ha encantat.

Doncs res, dimecres sortim de les feines respectives i encaminem la Petitona cap a Oropesa, en concret Marina d’Or que per uns dies es converteix en un niu de bikers. Salutacions, salutacions, salutacions... en fi no s’acaba mai de trobar-nos a companys d’aventures, molts de la Mediterranean, amics de Castelló, etc.... recollim dorsals, envaïm l’apartament que hem agafat junt amb el Magí, el Juanjo i el Toño, sopem al bufet de l’hotel i a dormir hi falta gent.

ETAPA 1:

Em llevo amb els nervis habituals de les curses, augmentats per arribar-hi amb un estat una mica decaient, encara m’estic posant gotes per la conjuntivitis amb la que em vaig despertar dissabte, fa una setmana que tinc mal de coll... estava contenta pensant que a “Marina d’Or Ciudad de vacaciones” i feia caloreta i bon temps durant tot l’any però resulta que va i aquests dies fot fred i vent. 

Les machines! Specialized Epic Pro versus

Orbea Oiz M10

Total que veient la fresca de primera hora i que de màxima donen 11º, el Santi i jo decidim sortir amb mitjons gruixudets, perneres pirata, tèrmica de màniga curta, maniguets gruixuts, evidentment el culote i maillot de rigor i buff, quan a la línia de sortida veig gent amb màniga curta m’agafen tots els mals, no em sobra res.

Poc ens ho pensàvem que feria aquest fred!

Mare meva quina graella de sortida, som prop de 40 dones que farem els 4 dies i el cap de setmana se n’afegiran algunes més. Hi ha bikers d’un munt de països, algunes olímpiques com la Raiza Goulào, campiones nacionals dels seus països, corredores de copa del món... en fi “la creme dela creme” i totes, totes amb ganes de donar guerra. Nervis és poc!

Les que no em coneixeu ja ho anireu veient, cada dia us faré fer el numeret...

Els números de la primera etapa: 61.6kms i 1500 de desnivell

Es dóna la sortida, comencem amb una pujada per asfalt que treu l’alè a més d’un, quins rampots, quan toquem terra, tinc un petit problema amb el canvi i he de posar peu, l’únic problema amb l’Epic durant els 4 dies. De seguida confirmo que no veig tres en un burro, ho veig tot borrós.

Com que dissabte em vaig llevar traient mocs pels ulls, vaja amb una conjuntivitis de cavall, vaig llençar les lentilles que m’havia posat divendres per si estaven contaminades i dissabte a la tarda en vaig anar a comprar de noves a l’òptica de sempre. Per cuidar els ulls i no maltractar-los des del dissabte fins la cursa no em poso la lentilla, i dijous al matí al posar-me la lentilla nova la noto rara, me la trec, me la torno a posar... no hi veig bé. Anant cap a la sortida, està a 4 kms de l’apartament per asfalt em dóna la sensació que la cosa no és tan greu però al trobar-me immersa en la cursa, anant ràpid i sobretot en sender i si és en un lloc cobert no veig absolutament res. Quin desastre.

La primera baixadeta és curta però per sender, el grup no s’ha estirat prou i toca posar peu a terra, sento el Santi per darrera, li comento que no m’hi veig. Baixo com puc, és un caos, sortint d’aquí un petit sender entre el bosc on confirmo que tinc un problema greu amb la lentilla, em plantejo treure-me-la però no sé si hi veure millor o pitjor.

Arribem a la següent pujada, això ho porto millor ja que al anar a poc a poc i estar lliure d’arbres no veure-hi nítidament no és un problema tan greu. El què sí que puc veure són els pals i les ganes que tenen les dones de guanyar-me la posició, primer una noia primeta, l’Elena Lloret, que em guanya la partida, no la puc seguir, després una portuguesa petitona la Ilda, dues holandeses de rosa i la Clara, faig la pujada lluitant per arribar dalt davant les altres, ho aconsegueixo, només tinc una de les dues holandeses davant.

M’informa el Javi Pascual que ahir va fer el recorregut i que ara ve un sender tècnic de baixada, merda, no m’hi veuré i efectivament. Entro darrera d’ell i li dic que intentaré seguir-li la roda i que em canti lo més perillós, vaig baixant de puto cul, menjant-me les pedres i aguantant fort el manillar, que xungo veure-ho tot borrós, però intento seguir la roda desdibuixada del Javi, en un moment determinat avança a la holandesa i jo no puc. Ella baixa més a poc a poc però al final erro la traçada al no veure-m’hi bé i m’enfilo en un marge estampant-me contra un arbust. Decidit, aprofito la caiguda per treure’m la lentilla. Em trec un guant, les ulleres, foto els dit a l’ull i la lentilla es queda a la senda el Jabalí, ara només desitjo veure-hi millor sense lentilla que amb la lentilla mal graduada...

Quan puc torno a entrar al sender, sembla que la cosa va millor, quin descans. La putada és que m’ha avançat un munt de gent, entre ells 3 fèmines, el Santi i uns quants bikers més. El sender es converteix en més trialero, tot i que ara m’hi veig millor m’he de posar en situació, el terreny està delicat, lloses molles de les pluges d’aquests dies, la majoria baixa a peu... o sigui que jo també, puja i baixa de la bici constant. Tot i així avanço la Clara i una mica més endavant una de les holandeses. Veig a la portuguesa i em passo els quilòmetres següents perseguint-la. Passo de llarg del primer avituallament.

La Ilda puja molt bé i rodant també va més fina que jo, i mira que és petita petita. Pugem al Desert de les Palmes. Llàstima, la baixada és per pista, reconec la zona de les Santes de fer-la al revés a la MedXtrem. Baixo sola però en el puja baixa següent vaig agafant gent i al final torno a veure la portuguesa i una mica més endavant el Santi i el Txema i el Jordi d’Amer. Segueixo apretant fins que l’enganxo i anem juntes fins atrapar el trio Santi, Txema i Jordi.

Ve un tram de sender amb rampes dures de pujada, he apretat tant que no els puc seguir, només enganxo al Santi si algú li fa una mica de tap en el sender. Quan sortim del tram estret veig com se me’n van, he d’anar al meu ritme per recuperar-me una mica, que estem a la primera etapa. A sobre ve un tram rodador, que no és lo meu però què hi farem.

De tant en tant em passa el Milton que ha vingut a participar amb l’Alvaro fruit d’un concurs, aquest ha tingut una caiguda i ha hagut d’abandonar i el Milton ve per darrera ajudant a qui pot, a un que ha punxat, a un que no li va bé el canvi, etc... els trams tècnics m’ho passo estupendament, hi ha molta pedra i jo vaig feliç pujant-les i baixant-les amb la doble, quina comoditat versus la rígida!

El segon avituallament agafo un got d’aigua al vol i em disposo a fer l’última pujada del dia, primer és per pista i de lluny depenent del lloc encara puc veure la Ilda i el Santi. Això em motiva a no afluixar.

Ve un tram de sender primer baixa, on enganxo un francès que em fa perdre una mica de temps fins que aconsegueixo avançar-lo i després de pujada, que al ser tècnica em passa més distreta. M’atrapa el Milton i em diu que ara ja acabem de pujar per pista, llàstima. La sorpresa és que a la primera rampa de la pista em sembla veure una noia, no ho tinc clar perquè sense la lentilla no hi acabo de veure massa bé, sobretot de lluny, però a mesura que m’hi acosto ho confirmo. L’animo i l’avanço, va vestida de cap a peus d’Scott, també és força menuda, arribant a meta veig que és la Audrey Menut, el cognom li fa justícia, i que és francesa.

Acabo d’apretar les dents fins dalt i agafo el sender tècnic de baixada, més avall divisio la Ilda fent una corba a peu. Demano pas a un noi que sense dubtar-ho s’aparta en un instant, gràcies! El primer tram em costa però superades les primeres corbes més tancades poso la directa i enganxo la Ilda, sorpresa, la menuda del darrera sembla que baixa bé i m’ha enganxat. Les dues passem l’Ilda però mes endavant trobem un noi que per més que li demano tres vegades no ens dóna pas, aconsegueixo passar-lo quan se li enganxa una branca al canvi, ja t’està bé, penso.

El Santi baixant a tota castanya perquè no l'atrapi

Jo amb la 'Audrey Menut trepitjant-me els talons. Gràcies Javi Vilar per les fotos!

Que bé que m’ho he passat baixant! Llàstima que per arribar de nou a Marina d’Or el perfil és molt clar, tocarà rodar... però encara fem una mica de sender planer, un tramet més de baixada i jo amb la de Scott enganxada darrera, sortim a la pista, la tinc molt a prop, veig que toca rodar i no miro enrere, baixo tots els pinyons i em poso a rodar sola com una boja, un tram de carretera, un tram més de pista, sembla que la francesa no m’ha pogut seguir... són uns 7 kms de rodar i quan me’n queda aproximadament 1’5 kms faig una ullada i veig que hi ha un grupet de 3 a punt d’atrapar-me, jolin després de donar-ho tot rodant 6kms sola m’atrapen dos nanos que porten amb ells la Ilda, la portuguesa, no foteu...

Entrem els 4 a meta, així que la Ilda Pereira i jo entrem juntes, la 11a i la 12 de la general femenina i en la mateixa posició de la categoria UCI, Èlit Woman. Tot i que tenim el mateix temps d’etapa jo figuro 12a crec que perquè ella ha passat uns segons davant meu el Control1.

En fi, acabo l’etapa havent superat l’incidència de la lentilla, no haver-me fet mal i haver pedalat a tope encara que fos rodant que és el meu antiterreny, així que satisfeta amb la meva 12a posició i amb una cosa clara, demà la batalla Ilda-Ada estarà servida!

Amb l'Ilda al acabar l'etapa. Competitivitat durant la cursa i bon rotllo fora

El Santi al final m’ha tret gairebé 2 minuts i ha arribat a meta amb el Diego de Pratbike. Content també amb haver sobreviscut a la primera etapa i haver gaudit sobretot de les baixades pedregoses, els dos coincidim amb una cosa, que bé que es va per Castelló amb doble!

A la zona de meta, un bon plat de pasta, massatge gratuït, rentem les bicis i cap a l’apartament. 

I que bé que senta aquest massatge, oi Magí? i a sobre és gratís!

Tenim tota la tarda per anar de visita a Benicàssim a comprar quatre coses que ens fan falta, berenar i tornem a Marina d’Or on l’organització ens ha preparat concert, zona de joc amb futbolins i ping-pong, zona d’exposició... vaja que aquí qui s’avorreix és perquè vol.

Primera part de la recuperació, berenar...

Segons part de la recuperació, concertillo i cerveseta, estem fets un pros!

ETAPA 2:

62.3kms i 1800m, sembla ser que és la més tècnica

Avui sortim de Castelló així que carreguem el Magí i les bicis a la Petitona i anem cap a la sortida. Quan anem cap allà i veig on és la sortida li dic al Santi, ja veuràs que sortim per la cantera, com a la MedXtrem el tema està en que a la Xtrem no la veiem perquè sortim de nit però avui... tocarà pujar la cantera visualitzant-la de principi a fi.

Amb el Jose Luis del Reto de Pablo i el Txus

De nou els nervis de cada dia. Després de l’experiència d’ahir, avui directament ja surto sense lentilla, no em va anar tan malament. Visita d’última hora al lavabo, salutacions vàries, veure com els pro’s fan rodillo fins l’últim instant.. i apa, cap a corralines.

Les nenes guapes al de matí! 

Ara sí, a la parrilla de sortida i avui, també fa fred

La sortida avui, al no fer tanta pujada com ahir, és una mica més nerviosa, per mi és el pitjor moment de les curses, has d’anar amb mil ulls, la gent avançant per la vorera, un que para en sec, un coll d’ampolla, presses, impaciència, en fi... total, anant amb compte i amb mil ulls aconseguim fer aquests primers quilòmetres sense prendre mal i tot això intentant controlar la resta de fèmines, és clar.

Com sempre a la pujada de la cantera ens emmarranem fins les ceies, apa, ja anem ben esquitxats per tota l’etapa.

Arriben les rampes dures, és una pujada amplíssima, preparada perquè hi passin els camions sense problema, ideal per visualitzar moltes de les rivals. Aquí ja puc avançar la francesa menuda i una de les holandeses que com sempre han sortit a tota castanya, tinc la Ilda i la Clara per darrera i, tot i que en aquesta primera pujada hi vaig a prop, no aconsegueixo contactar amb l’Elena Lloret, llàstima.

Uns quilometrets de puja i baixa i una mica de rodar on mantinc la posició i comença la pujada llarga, on ens hem d’enfilar fins per sobre els 500m. Aquí començo a coincidir amb el Carlos, amb qui ens anirem trobant durant tota l’etapa.

Vaig pujant sense mirar enrere, avançant alguns bikers i esforçant-me al màxim, m’atrapa el Santi i em passa tot dient-me “-aquí a la pujada fas mal”, m’animo entenc que estic deixant enrere les altres noies i amb aquestes que començo a rebre pals de l’Ilda i la Clara, collons, res més lluny del què m’imaginava amb el què m’ha dit el Santi!

Buf, quin estrés, i quin fart d’apretar, a més arriben les rampes dures i les tres batallant muntanya amunt, ara la Ilda davant, ara la Clara, ara jo.. anem guanyant alçada i jo només tinc una cosa al cap, he d’arribat davant d’elles a la baixada. Quines passades que ens fem, en realitat és molt exigent i molt emocionant a l’hora. I entre tants pals quasi a dalt passem també al Santi. I finalment sí, aconsegueixo arribar dalt davant d’elles. Bé!

La punyeta és que la baixada és per pista i aquí no puc marcar gaire diferència, jo pensava que seria una baixada tècnica, on crec que els hi puc guanyar més metres.

Fem uns quilòmetres de puja i baixa mantenint l’alçada, rodo a tota castanya i diviso un maillot rosa, és l’altra holandesa, la passo però em torna a passar, colló, una altra que vol guerra. Aquí ningú es conforma perdent una posició, però m’hi torno i aconsegueixo entrar davant d’ella a la baixada, que ara sí que és tècnica. M’han fet córrer tant que em sembla veure la Sandra Santanyes una mica més endavant. Tot i que intento centrar-me per baixar bé el terreny està molt moll i, com és propi de la zona, és ple de pedres i lloses, algunes rellisquen moltíssim, així que no baixo tant bé com si estigués eixut. Així doncs agafo terreny respecte les bikers que he avançat però perdo totalment de vista la Sandra.

Quina etapa més guapa, la majoria de pujades són per pista però les baixades són per corriol, trialera tècnics, plens de pedres i molt, molt guapos. En un tram de baixada tècnic m’avancen el Santi seguit de l’Arnau Julià a una velocitat desproporcionada, quin pal m’han fotut!

Però mentalment estic molt posada en cursa i no deixo de donar-ho tot. Cada cop el terreny està més eixut i gaudeixo moltíssim les baixades, de fet puc passar fins i tot alguns bikers. I en un sender de baixada llarguíssim i rocós trobo el Txus que ha caigut i ha trencat el seient, m’anima a continuar i una mica més avall avanço a l’altra holandesa. Poso la directa per damunt les pedres i arribant al final del corriol m’atrapa l’Arnau Julià a qui havia passat de nou pujant. Els dos ho hem passat genial baixant.

Agafem de nou unes bones rampes fins baixar per sender cap a Borriol. Quines rampetes més simpàtiques per dins el poble... i al sortir trobem un avituallament, em prenc un gel i d’una revolada agafo un got d’aigua per fer-lo tirar avall.  

Toca enfrontar-se a l’última pujada del dia, com que és l’útlima acabo de treure tot el què em queda, tinc l’Andrés de Bkool i el seu company una mica per davant. Culló quines rampes! Sort que la pujada no és molt llarga perquè dura ho és una estona, alguns fins i tot pugen a peu.

Arribo a dalt just darrera l’Andrés i el Gabriel,  a veure si aconsegueixo no perdre’ls baixant i poder rodar amb ells fins la meta de Castelló que ahir ja vaig pringar prou rodant sola fins la meta de Marina d’Or. Mare meva quina baixada més guapa! Això sí, de nou sort de la doble, la baixo sencereta sense posar ni un peu, que happy! I la parella de Bkool al últim tram m’han marxat una mica però no massa i són tan macos que al arribar al pla afluixen un pel perquè m’hi enganxi.

Anem volant cap a Castelló, però jo vaig forçadíssima i quan atrapem una altra parella que van vestits de Veolia, faig un canvi, això sí, amb aquest grup em toca tirar a mi, però al menys vaig acompanyada i al ritme que vull.

Entro al camp de futbol de Castelló contentíssima, m’ho he passat tan bé! I sorpresa, hi ha l’Iñaki de Madrid amb el Javi esperant-nos, que bé veure’ls!

Sorpresa, sorpresa!!

A més el Santi em diu que fa molt poc que ha arribat i que anava amb la Santanyes, que m’han tret molt poc, jo no em crec res perquè sempre que em diu que m’ha tret poc cauen entre 5 i 15 minuts,  però aquest cop és veritat, al mirar les classificacions només m’han tret 1 minut i mig en 61kms molt tècnics. Estic satisfeta.

Un plaer gaudir de les baixades amb l'Arnau Julià, al Santi fins i tot surt en un video dels Imparables gràcies a l'Arnau... jajaja

Avui he fet 11a i he guanyat quasi 7 minuts d’avantatge sobre la Ilda i la Clara. A la general també vaig 11a a 14 minuts de l’Elena Lloret que va 10a, és difícil recuperar tant temps, però queden 2 etapes i tot pot passar. Per darrera tinc la Ilda a menys de 7 minuts i la Clara i la Audrey a uns 11. A veure com acaba tot plegat.

Tres lluitadores sobre rodes

A la zona d’arribada tot un luxe, pizza, caldo amb fideus, broxetes de fruita fresca, massatge, un mica d’estiraments, “xaxara” i a sobre anem a rentar les bicis en una benzinera a 2 kms de la meta, total que quan tornem ja són tots a Marina d’Or, sort que la Petitona ens espera i ens porta al apartament.

Massatget i estiraments

Amb la Montse i la Vero, que grans!

Com uns abueletes passant la tarda en un banc d'Oropesa

Amb tan Imparable suelto  ja no sé ni què em faig... a dormir!

ETAPA 3:

83,80kms 1500 de desnivell, amb massa tram de rodar al principi i al final...

És una etapa que em té mosca, a priori ens hauria de ser favorable perquè és la llarga, quasi 84kms però alhora els primers 14kms són planers i rodadors i els últims 9 també... cosa que no ens acostuma a anar gens bé. Així doncs l’objectiu principal és fer una bona sortida i poder fer els 14kms inicials rodant amb grup.

Are you ready? amb lo bé que s'estava al llit i el vent que fot a fora!

Com el primer dia anem rodant fins la sortida que és al passeig marítim d’Oropesa, a 4 kms de Marina d’Or, avui a més de fred fa vent... segueixo sense posar-me lentilla, de lluny no veig gran cosa però com que les pedres les veig ja és suficient.

Escalfem una mica passeig amunt i avall i anem cap a corralines, que el Magí sempre té pressa per situar-se bé, té tots els màster 50 més que clitxats.

Per què serà que la platja està deserta?

Veig que estem encarats cap al mateix lloc que el primer dia i la Clara em confirma que sortim igual, però per sort no fem la pujada per asfalt sencera.

Som-hi a per la tercera! sembla que ja es van acostumant a les meves fotos matutines...

Apa, es dóna la sortida. Agonia total per enfilar-nos rampes amunt, ningú diu ni ase ni bèstia, només se senten els canvis pujant pinyons i alguna enganxada. Aixeco la vista i diviso les noies, em poso a l’alçada de l’Elena Lloret.

Sort que la pujada s’acaba aviat, apa, que toca rodar. Però primer un petit embús en uns túnels per creuar l’autopista per sota, veig que l’Elena tria el de l’esquerra on quasi no passa ningú, serà una trampa mortal o la nostra salvació... hem encertat! Sortim del túnel millor que els de la dreta i ens posem a rodar en un grup amb la Sandra Santanyes.

Fem força quilòmetres amb aquest grup, fins que arriba un grup per darrera que van més valents i ens trenquen la nostra grupeta, la majoria se’n van endavant, alguns es queden i l’Elena i jo ens quedem soles a terra de ningú. Ens anem fent relleus. Mare meva, em quedaré sense cames abans de començar la pujada, això fa pinta que serà apoteòsic, però no ens rendim.

Just abans de començar la pujada arriben l’Ignacio amb la Clara, joder, quines ganes que hi fot la Clara, l’Elena i jo intentem seguir-la. Per sort s’acaba el rodar, la pujada s’engresca, comença a picar i no és per pista, és un camí no massa ampla, trencat i amb alguna pedra i algun rampot interessants. L’Elena es queda una mica, que estrany, penso, però jo a lo meu: atrapar la Clara que m’ha tret uns metres. Em costa unes quantes corbes però m’hi enganxo i quan puc la passo, se sent algun comentari, deixeu-les fer la seva guerra, hahahaha

Em sento bé i vaig avançant posicions, m’animo quan diviso les holandeses, a qui també puc passar. Finalment arribo a dalt, hi fot un vent.... i a més toca rodar de nou. M’atrapa en Cedric un francès alt i fort amb qui ahir vaig coincidir algun tram. M’intento enganxar a ell al pla i a les baixades i l’avanço als pujadors. Xerrem una mica mentre travessem camps de tarongers.

Arriba una mica més de pujada per una pista amplíssima i el deixo enrere, m’ha semblat veure una noia Primaflor davant i surto disparada com un coet. Vaig retallant metres, no m’ho puc creure.  Arribem a dalt, hi ha el primer avituallament, ja la tinc, passem les dues sense parar, és la Rocio del Alba, que ahir va fer segona... li pregunto si està bé i em diu que no es troba fina i que li sembla que porta una roda frenada, em pregunta on és l’assistència mecànica o la d’equips i li dic que em sembla que no hi és fins el segons avituallament. Comença la baixada i es queda enrere.

Uf, quina baixada, és per pista i mooooolt ràpida. Coincideixo de nou amb el Cedric i ara també amb el Ruben, amb qui vaig fer bona part de l’última etapa de la San Sebastian – Barcelona.

Per flipar, s’acaba la baixada i ja he fet 30kms, amb una mitja de 22kms/h aprox. de bojos. Però toca tornar a pujar, com costa agafar de nou el ritme. Però segueixo fotent-li lo fort que puc que l’Elena i la Clara segur que m’estan trepitjant els talons.

Però uns quilòmetres més enllà, arribant al capdamunt de la pujada atrapo la Santanyes. Que fort, al veure’m accelera la marxa i ens posem a avançar juntes, ni la puc passar ni em deixa. Hi ha trams pedregosos on m’ho passo bé seguint la seva traçada. Després trams de pista per baixar cap al aeroport de Castelló i al segon avituallament (km.46 aprox), ens fotem alguns pals però arribo al avituallament amb ella i just després de passar l’Andrés de Bkool que em diu que li fa mal la ronyonada.

Intento agafar un got de cola o d’aigua al vol però me’ls foten els de davant, per sort vaig bé d’aigua al bidó. La Sandra no afluixa buscant la seva assistència però no hi són. Total que continuem les dues juntes ara per un sender pedregós que va tirant amunt.

El Santi amb la boca plena sortint de l'avituallament

Sortim del sender i agafem un noi, continuem pujant per pista i noto que puc pujar un punt el ritme i si intento avançar-la? M’ho rumio una mica, estic segura que no la podré deixar però l’Elena Lloret no ens ha atrapat i la idea és recuperar-li quan més temps millor, així que qui no arrisca no pisca. Baixo un pinyó i l’avanço, no miro enrere, la pujada ha suavitzat i no noto roda darrera, vaig a tope i de cop corba a l’esquerra i una rampa que se’m fa com el Tourmalet, mare meva, tot per pujar a una masia i agafar un sender trencadot de baixada. M’estic mig sender per recuperar l’alè de l’escapada. Mare meva quin apretada.

Al cap de poc noto una presència darrera, deu ser la Sandra, ric per dintre, tant esforç i lo poc que m’haurà durat, però quan puc miro enrere de cua d’ull i veig que és un tio. Així doncs, si no he perdut el compte vaig 8a de l’etapa. La putada és que queden encara uns 30kms.

Concentració màxima! gràcies MTB Pasion per les fotacas!

Els 20kms següents sembla que no s’acabin mai, que durs se’m fan, vaig majoritàriament sola, pujant i baixant, atrapant bikers i me’n passen alguns però són tots dels que només corren dos dies, és a dir que van frescos, avui és el seu primer dia. La següent pujada és pistera i el vent es torna a notar, veig el Bartolo a la distància, demà ens hi haurem d’enfilar.

Rebo ànims de bikers de la zona que han anat a passejar-se pels camins de la zona, entre ells alguns coneguts. Baixo a Cabanes on hi ha l’últim avituallament, pel mig del poble aprofito per engolir un altre gel i ara sí, puc arreplegar un got de cola en marxa.

Apa, torna a tirar amunt, sort que hi ha trams que són de pujada per sender i em distrec molt més, llàstima que tinc la vista una mica cansada, normal cap a 70kms sense lentilla suposo que s’ha de notar. 

I per fi arriba la baixada final, que xula! De nou tècnica, rocosa, estreta, amb algun pas una mica més complicat i jo baixant molt happy amb la doble. En un tram cap al final veig parat el Jordi d’Amer, sense treure massa els ulls del sender, veig que hi ha algú ajudant-lo i em diu que té algun problema mecànic. Ja arribant a la pista trobo el Txema, el seu company, ja que ells corren per parelles, de cara que va a buscar-lo.

El Santi se'l mira i fa cara de: "pero si sa tirao"

Surto a la pista, toquen uns 7 kms de rodar desfent part del camí de la sortida i vaig més sola que la una. Miro endavant, no veig a ningú, miro enrere i tampoc. 

Vaig sola però apreto molt, moltíssim, m’estranya que l’Elena no m’hagi atrapat, ahir em duia uns 14 minuts d’avantatge que veig impossible de retallar, però quants més li tregui millor.  Al sortir del corriol he mirat el gps i duia una mitja de 19 i pico. Rodo sola amb totes les meves forces, no sé si és el 34 o què però tinc la sensació d’anar ràpid i la mitja va pujant. Entro en una rambla on aquest matí, al fer-la amb tota la gent i del revés hem hagut de caminar, ara es fa perfectament damunt la bici.

Va que ja veig Marina d’Or i davant meu una silueta, a veure si l’atrapo... i per darrera venen un parell espero que no sigui cap noia que amb l’esforç que m’estic fotent! Ja sóc a tocar dels blocs de pisos, l’arribada és la mateixa, un senderet, passo per davant l’apartament, un parell de rotondes i meta! Mare meva, quina bogeria, 4:01:55 per fer 80kms, a 21 de mitja i 8a de la general, molt i molt contenta!

A l'arribada amb el Cédric amb qui he compartit una estoneta després de la primera pujada

Avui el Santi no m’ha passat i l’Elena tampoc. Al cap de poc d’arribar jo arriba la Sandra, la pobre no està fina, li torna a fer mal la costella, però l’Elena tarda força en arribar...no em trec del cap el pobre Santi, com no hagi pillat rodes rodant ho haurà passat fatal. Arriba 11 minuts després amb la Clara, lo de rodar no li ha estat lo millor del dia però els senders han compensat. Anem 2 a 1, 2 etapes per ell i 1 per mi, demà o s’acaba de desmarcar amb el 3 a 1 o empatem, hehehehe

Foto de l'arribada del Santi, per fi un punt per mi!

Pernilet acabat de tallar, quin luxe!

Després de l’etapa d’avui em poso 10a a la general a 1’20’’ de l’Elena, que al final ha arribat 12 minuts i pico després de jo, renoi estic en el TOP 10 i a prop de la 9a posició, no m’ho puc creure. Això sí, les meves cames no es poden creure que demà hagin de tornar a pedalar, jajaja, a veure si avui recuperem una mica que demà pinta que serà dur torna’ls-hi a demanar pedalar a ritme de cursa.

Amb la Clara i l'Ignacio, ell diu que s'ha enfadat amb mi, però crec que m'ho perdonarà ;)

Massatget que demà toca l'última

Trompa, trompa!

ETAPA 4:

52.10kms i 1455m + i el Bartolo!

Som-hi, últim esmorzar al bufet de l’hotel, seguim al·lucinats amb el Magí i el seu anàlisi acurat de la classificació, fins i tot sap quants metres per minut li treuen els seus contrincants, quin tip de riure.

El Magí explicant-li amb detall al Jordi com analitza les calassificacions

Les machines a punt per l'última batalla! que contents d'haver vingut amb dobles!

Arribem amb temps a Oropesa, la gent escalfa com bojos, l’Elena i la Clara al corró, la Natalia i la Ilda fent unes series que em canso només veure-les. Nosaltres escalfem tot fent turisme, hehehe, el trio Trideporte al seu rotllo. I apa, cap a la graella de sortida.

Ai que avui fa fred i a més cauen gotetes!

El Txema, el Toño, el Magí, el Santi, el Juanjo i el Jordi, a punt per ser finishers de la Mediterranean Epic!

Yeah! 

Amb l'Héctor, l'artífex de tot el tinglao

Nervis, tensió és l’últim dia però no pas per això ens hem relaxat. Es dóna la sortida.

Sembla que la Clara i jo som les úniques que tenim fred... buf, maniguets...

La pujada d’asfalt sencereta com el primer dia, algú em pot dir on són les meves cames? Però crec que tothom està per igual, rodo amb la Sandra, l’Elena, la Clara, la Lia (una alemanya que no li he vist el pèl a cap de les etapes anteriors...), vaja que tothom va ben cuit. Tan és així que a la primera rampa de terra a l’Andrés de Bkool li rellisca la roda de darrera i em cau a sobre la roda de davant. Amb lo què m’havia costat avançar-les i ja les torno a tenir totes a sobre.

Arribem al sender del primer dia, on hi va haver tap, avui n’hi ha també però anem avançant en fila d’un, veig que la Lia davant meu respecta la fila i jo també. Però de cop apareix el Joseba Leon demanant perdó i avançant per la dreta, pel mig del no res, del no res i dels arbustos. El què ja em molesta més es que apareixen l’Elena i la Sandra passant per l’esquerra de tots els que estem fent cua, a sí? Voleu guerra? Doncs intentaré donar-ne! Hehehehe

Dit i fet, s’acaba el sender de baixada i fem un tramet de sender ràpid perseguint-nos i arribem a la pista que comença a pujar suau, traiem ganivets i destrals, en un primer moment, abans d’entrar al túnel aconsegueixo posar-me davant l’Elena, la Sandra, la Clara, la Lia i l’Audrey, però quan comença a pujar de veritat no les puc aguantar i m’avancen la Lia i l’Elena. Va, cametes, doneu-me tot el que teniu que és l’últim dia!

Costa però arribo dalt darrera la Lia. Avui sí! Com m’ho passo a la baixada tècnica batejada com a “senda del jabalí trufero”, vaig darrera la Lia que baixa de conya i avui, tot i anar sense lentilla, veig les pedres, les lloses, les corbes, quin luxe! La única part negativa és que hem passat a la Rocio del Primaflor que ha caigut, però amb ella hi havia el Jose Luis del Reto de Pablo i a més ja pujava el metge amb l’elèctrica per atendre-la, tot sota control. Per la meva part, la faig sencera sense posar ni un peu, que happy!

Però lo bo s’acaba, continua un tramet molt curt, tècnic pla i de pujada fins arribar a la pista on la Lia em deixa, renoi, com ho ha fet. Doncs res, a intentar atrapar-la a ella i a l’Elena, que a la següent pujada les diviso una mica més amunt.

És una pujada de ziga-zaga prou distreta, per mi genial que no sigui per pista. En una de les corbes miro enrere i veig al Santi pujant. Ja arribant a dalt atrapo un noi que fa pinta a pro, porta un moustache i va amb una Rose, per darrera arriba el Ruben. Una última rampa ens deixa d’alt i comença una baixada primer més pedregosa i després pistera però en general molt ràpida. M’hi llenço davant d’ells, en una corba hi ha la Lia parada, sembla que té algun problema amb la bici, l’animo i segueixo envalentonada avall.  Crec que he baixat bé perquè el del moustache fa pinta a endurero i no m’ha avançat, guai.

Tram de rodar fins els peus del Bartolo i passant pel primer avituallament. Just passar-lo atrapo el Ramon Comulada que, igual que el del moustache, avui va de passeig.

Apa, ja som a les Santes, per mi aquí comença en sí la pujada del temut Bartolo, que llarg que es farà mareta. Som-hi amunt! Les cames em diuen de tot menys bonica i em costa pujar però tot així ho faig amb totes les forces que tinc, com a referència el Ramon i l’alemany del moustache, però al cap de poc m’atrapen el Jordi, el Txema i el Santi. Veig el Santi molt fresc, jo dic ben poca cosa, no em sobren pas les forces, en una de les rampes veig algú fent fotos, és el Cesar! Quina sorpresa, ens fa fotos i alhora ens anima, que estrany no estar pujant el Bartolo amb ell o amb algú altre de Castelló.

Cap cot i esforánt-me de valent! coi de Bartolo!

Pel Santi sembla que no fa pujada..

Vaig rememorant els grans moments viscuts en aquesta muntanya, a la Medxtrem del 2015 on just aquí em va atrapar la Marga Fullana i ens vem haver de jugar l’etapa a la baixada del Bartolo. L’any passat, també a la MedXtrem, quan vaig arribar aquí amb la Sandra Santanyes i sense creure-m’ho encara li vaig poder anar traient mica en mica alguns metres per poder fer meva l’etapa. I així pujant i recordant miro endavant i diviso l’Elena, renoi, em pensava que ja estaria fent la baixada... veure-la em suposa una motivació extra i intento apretar un punt més per atrapar-la, intento fer una arrancada, si home, miracles a Lourdes, l’arrancada em dura 4 metres. Torno a tocar de peus a terra, recupero el meu ritme que si l’estic atrapant vol dir que era una mica millor que el seu i sí, cada vegada la veig més a prop.

Apa, la baixada, unes rampes de terra punyeteres, una mica de baixada més, corba a l’esquerra i la rampa final del Bartolo, hi arribo a escassos metres de l’Elena, amb molta gent animant i amb els tres mosqueters darrera observant.

Ara sí, comença la baixada i ho tinc clar, em toca, un cop més, donar-ho tot baixant del Bartolo, aquest cop per intentar aconseguir la 9a plaça a la general de la Mediterranean Epic, podré? No ho sé, però ho intentaré.

Començo a baixar l’asfalt darrera l’Elena i a la que puc la passo. Baixo tot lo ràpid que puc però vigilant de no caure, d’imbècils però n’hi ha a tot arreu i un quasi fa un strike amb un altre biker que ens havia avançant, jo i l’Elena, per sort es queda amb un ensurt. Arribem a la cruïlla on hem de saltar  un petit mur, baixar escales i tornar a pujar a la bici. L’Elena aprofita una mica de tap per avançar-me i baixar primer. Ara ja tot és per camí, trams més tècnics, trams més ràpids, ... de seguida que puc la torno a avançar i no miro enrere, l’Epic i jo hem de volar! De fet, m’adono que estic baixant sola, ni el Jordi, ni el Txema ni el Santi.... en fi. Jo a lo meu, vibrant amb el Bartolo, adrenalina al 200% i en el tram final de sender enganxo dos o tres bikers, i un d’ells, per més que li demano i li explico que estic lluitant per una posició a la general no em deixa passar, em diu: - me vas a necesitar en el llano para rodar-

Me’n faig creus, però en fi, no el puc pas passar per sobre així que paciència i una canya, amb aquestes que arriben els tres mosqueters i algun biker més amb els qui arribo a Benicàssim on hi ha el segon avituallament que quasi ni veig.

Passo volant encapçalant el grup, la putada es que queden uns 12kms fins a meta, la major part plans i de rodar, amb una petita pujada al mig. Tot i que rodar no és lo meu, avui ho he de fer com mai, i sí, no perdo el grup, m’enganxo com una paparra a les rodes del Jordi, el Txema o qui sigui, em diu el Txema que el Santi no és en el grup.

Tirem fins que un voluntari ens indica que hem de baixar a la platja, però amb tan poca fortuna que ens fa liar i perdem uns segons preciosos uns baixant per aquí, altres per allà, uns baixant de la bici... dins del desgavell aconsegueixo baixar. Rodem una mica per la sorra i ara sí, arriba la mort amb forma de pujada d’uns 100 metres de desnivell, estic totalment fosa. Qui ha tingut la gran idea de posar aquesta pujada aquí? Però no em puc rendir i li foto amunt treient forces d’on no hi són i és clar, ens atrapa el Santi.

A la zona de la platja intenant atrapar-nos. Quina fotassa!

Aconsegueixo remuntar la pujada i entrem en un tramet de bike park molt divertit que ens baixa a Oropesa, no podria haver-hi la meta on hem sortit? Seria una gran manera d’acabar l’etapa i la cursa, però no, toca rodar fins a Marina d’Or. 

I finalment sí, amb els tres mosqueters animant-me arribo a la meta, satisfeta d’haver-ho donat tot i més. Haurà estat suficient per retallar 1 minut 20 segons que em duia l’Elena d’avantatge? Quan arriba ja em sembla que no, però m’és totalment igual, si ho he aconseguit bé i sinó també, he fet 7a de l’etapa i això no m’ho treu ningú.

Finishers i quina etapa!!

Duel amb l'Elena

Recuperem forces i la fem petar amb tot “quisqui”, paella, pernil acabadet de tallar, fruita fresca, pinxos, suc de taronja natural, cerveseta, música en viu... un luxe d’arribada i a sobre em renten la bici.

Ole quina colleta!

Ara sí que ja hi som tots! ;)

Caçats en ple selfie!

Gran Pascual amb uns recorreguts molts currats! Gràcies!

I al final 22’’ m’han faltat per acabar en 9a posició la primera edició de la Mediterranean Epic, però m’emporto posat un Top Ten que em fa una il·lusió bàrbara, per lo què l’he lluitat, per lo difícil que m’ho han posat les companyes, per lo bé que m’ho he passat amb el recorregut, sobretot baixant, per lo feliç que he estat d’anar amb doble, per haver sobreviscut als primers quilòmetres sense veure tres en burro... en definitiva, per haver anat amb el ganivet entre les dents les 4 etapes de principi a fi. 

Després de tot ens hem guanyat un donut, no? tornem cap a casa 

I de regal 25 puntets UCI cap a casa, que no em serveixen pas per res però fa gràcia tenir-los ;)