Pedalada dels Cingles de Bertí. Gallifa

Després de l’èxit d’ahir a Montmeló, avui tenim previst anar a la pedalada del Cingles de Bertí a Gallifa, ens llevem a les 6:30, uf quina mandra, sort que ahir ja vem deixar les bicis carregades a la furgo (això sí sense netejar) i ara només ens hem de preocupar d’esmorzar i enfundar-nos els mallots ciclistes. L’experiència de l’any passat ens diu que a Gallifa més val arribar-hi aviat per poder aparcar en condicions, el poble és petit i costerut.

Com que arribem amb temps anem a buscar els dorsals i esmorzar un coca de vidre molt bona que ens ofereixen, poc a poc va arribant gent coneguda, el Jordi del Bicivallès amb un company, el John de Rubí i tot de Mussols, una dotzena aproximadament, aprofitem per fer petar la xerrada abans de que donin la sortida.

Pel què hem parlat amb el Santi hem quedat de sortir tranquilets, veure com responen les cames després de l’apretada d’ahir i anar fent xino-xano però d’això res de res, sortim envalentonats amb l’Ana i el Seven i ben aviat comencem a pujar, veig que el Santi li fot canya i intento seguir-lo, la pujada és llaaaaaarga però la fem força bé, no el perdo de vista i anem tirant fortets. Al coronar hi ha un avituallament on el Santi m’espera un moment i agafem la primera trialera de la jornada, aquí perdo força temps, faig el què puc muntada i el què no a peu, les pedres estan mullades, em trobo un grup de gent excurcionista, una branca decideix interposar-se entre el canvi i jo, per tant he de parar a treure-la. Així doncs que quan acabo aquest tram i tornem a la pista el Santi ja ves a saber on és, no el diviso pas! Plat gran i a recuperar per la pista que baixa i planeja. Després unes quantes rampes més fins a trobar la carretera de Sant Llorenç a Gallifa, creuem i seguim direcció Sant Llorenç. En aquest camí conegut m’atrapa el German que em saluda amb un:

- No anaveu tranquils vosaltres avui?

Això pensava jo!! En aquell precís moment agafem un corriol a mà esquerra, aquest molt guapo, tant que el puc fer senceret sobre la bici i desemboca a una pista de baixada força llarga, aquí perdo al German i em passen uns quants homes-bala més!

Penso per mi, cap problema, ara ve una pujada del 15 i ja en recuperaré algun... Aixó em pensava jo, encaro la pujada intento pujar pinyons i la maneta del canvi no em fot ni cas, està totalment suelta, fluixa, merda: algo passa i he de parar. M’aparto a un costat, el canvi passa de mi, dos nois molt amablement paren a mirar si em poden donar un cop de mà i veiem que he petat el cable del canvi, mala sort, em toca patejar toooota la pujada (1km i mig aprox) fins arribar al avituallament. Mentre vaig pujant sento l’Ana:

- Què fas caminant, vinga puja!!!!!

Quan m’atrapa li ensenyo el canvi i compren que no es plan de pujar amb pinyó petit, li dic que no m’esperi que vagi fent i deixí el llistó de les fèmines ben alt i segueix a tota pastilla. Amb aquestes arriba l’Oscar (el Gralla):

- Hombre Ada, como tu por aquí???

L’animo i el perdo de vista també. Per fi arribo al avituallament i miracoli! Hi ha el Santi esperant-me amb un cable a la mà!!! Mare meva què faria sense ell! Els nois que s’havien parat a ajudar-me l’han avisat del tema i abans de poder baixar de la bici ja està fent el canvi, treu cable petat per aquí, posa cable nou per allà, cargolet al seu lloc, funda col·locada i apa al cap d’uns minuts podem continuar.

Sortim disparats, el Santi avui està pletòric, content de trobar-se bé després de la cursa d’ahir, jo començo a estar cansada però de moment el segueixo, fem una pujades, saludem al Luis que ens havia passat mentre fèiem reparacions i arribem al trencall que puja al Castell de Gallifa o també conegut com Ermita de l’Ecologia, ens pensàvem que hauríem de pujar-hi però tot al contrari, agafem una nova trialera a la dreta, un noi ens deixa pas i el Santi n’adelanta a un altre, però jo no sóc tan agosarada i m’espero que arribi el pla, vaig perdent al Santi de vista, he d’avançar aquest noi o ja no el veuré fins l’arribada, ara és la meva penso i quan canvio la traçada per avançar-lo em foto el “fostión” del mes, hi havia una roca immensa, bueno va, força grossa, mig amagada entre les herbes i quan l’he vista ja no l’he poguda esquivar, clavo la roda davantera i m’enclasto el manillar a les costelles, d’aquí no sé com vaig per terra, total que quedo assentada d’esquenes al camí. Uns nois que venien darrera i que encara deuen estar flipant del pinyo que m’he fotut em socorren. Quan recupero la respiració m’adono que només m’he fet unes rascades al braç esquerra, uns blaus a les cuixes i el pitjor, el cop del manillar. Arrenco i apareix una altra seqüela, una rampa al bessó esquerra... la trialera continua de baixada, de pujada, creua riu, escala roques i segueix la pista amunt, vull posar plat petit per no forçar el múscul però en aquesta última part de l’excursió la sort no està amb mi, i cada cop que ho intento toca sortir-se la cadena, és a dir fer “molinillo”, i he de parar a pujar plat manualment. Després de 3 molinillos i força desencantada veig la carretera d’arribada, 200 metres i s’acaba el traumàtic final de ruta, m’han sobrat els últims 10 kilòmetres!

Al cap de poc però m’oblido de tots els mals, i és que passem una bona estona comentant anècdotes de la sortida i fent uns riures amb la PenyaMussolenca, tot ben acompanyat d’uns superentrepans de botifarra, amb o sense ceba i unes claretes per tirar avall. A més a més em giro i diviso la Isabel i el Juan, una parella de Terrassa que vem conèixer a la volta Eivissa del març i amb qui no havíem tornat a coincidir fins llavors.

Al final un cap de setmana amb pocs quilòmetres, 65 en total, però com diu la Noe, amb molta xispa!