dijous, 28 d’agost de 2008

Recuperació activa

3 setmanes després, havent abandonat les bicis i fotent-nos les botes per Polònia, el dijous vem tornar a la realitat precipitadament, estàvem molt perjus!! La ruta per Collserola ens va deixar acollonits, ens hem de posar les piles com sigui!

Posant-nos les botes per Polònia:

Així que dissabte al matí, cap a les 7:30h sortim de casa amb un objectiu clar, arribar a Sant Celoni, amb dues grans incògnites: aguantarem físicament? Recordarem el camí? Aquesta ruta només l’hem fet una vegada amb els Galleteros quan vem fer el Turó de l’Home, com que seguim sense GPS hem de recórrer al sistema tradicional: tirar de memòria! L’objectiu clar, després de la trucada de la Noe de divendres tarda, s’amplia i ens plantegem fins i tot pujar al Turó, ja ho veurem, sobre la marxa.

La primera part és fàcil però avorrida, resseguir el Ripoll fins a Montcada, d’allà cap a Santa Coloma i buscar el camí que ens porta a la Serralada de Marina, la primera pujada forta del dia. De l’altra vegada que hi vem passar recordava clarament la pujada al dipòsit, llarga i amb fortes rampes, el què no recordava és que abans la major part del camí ja era de pujada, vaja que arribo a les rampes del dipòsit amb el pinyó gran traient fum i els quàdriceps desitjant un descans, doncs no: amunt!


La meva cara ho diu tot!

Sort que després d’una pujada ve una baixada i vem trobar els corriols i tot, distrets anem fent direcció Alella. Quan arribem a l’urbanització Alella Parc fem un mos i després d’un intent frustrat trobem el trencall correcte que ens torna a portar per camins. Creuem la carretera que va d’Alella a Vilanova del Vallès i seguim per pista ample amb lleuger ascens per la serra però ara en direcció Teià. Arribem a un encreuament de pistes, per aquí devíem passar xerrant alegrament i ni el Santi ni jo tenim clar per on és, decidim seguir la pista principal que, com no, fa pujada. Aviat ens adonem que no ens és gens familiar, i que ens sonava més un camí a l’esquerra, tornem a baixar però pel camí preguntem a dos ciclistes, ens deixem enredar, tot i sabent que l’altre cop no vem anar per allà i tornem a agafar la pista general, que ens porta a un mirador de fusta on es pot veure bona part del Maresme i Barcelona.

------------------------------------------------------------------------------------------------ --
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------Les vinyes d'Alella
Prosseguim, de lluny diviso una pujada que mes familiar i efectivament, arribem a l’encreuament de la Creu de Can Boquet on empalmem la ruta original. Aviat ens plantem a l’ermita de Sant Bartomeu, trobem a faltar la Sra. Montse que no hi és, llàstima ens feia gràcia tornar-la a saludar. Sortim decidits i anem seguint el GR, error, la memòria em porta a agafar el camí que mesos enrere ens van ensenyar el Ribi i la Noe, el camí val la pena, sobretot pel Santi que es diverteix enfilant-se pels corriols, sort que està recuperat del cop a l’espatlla, però per altra banda perdem força temps. Recuperem la pista i ens dirigim a Can Bordoi, com no, pujades per arribar-hi però quan ens hi plantem ens fotem l’esmorzar com a recompensa, mentrestant ens ve a visitar un gos d’allò més simpàtic, primer s’obsessiona a netejar la bici del Santi i després amb unes ganes de jugar tremendes em porta un préssec perquè li tiri, se’ns planta davant de panxa enlaire... ens hi entretenim una estona i ens posem a pedalar de nou cap al Santuari del Corredor.


Blanc i vermell, com el GR El nostre amic de Can Bordoi

La pista que hi porta es ampla i no té pèrdua, recordo de l’altra vegada que el final se’m va fer una mica llarg, amb rampes no molt fortes però pujada continuada, el primer tros anem fent distrets, xerrant i fins i tot ens prenem el luxe d’apretar una mica, però just després d’una baixada quan tímidament comencem a pujar un grup de ciclistes que venen de cara ens donen ànims: això vol dir dues coses que devem fer cara de petats i que comença la pujada del Santuari.
Se’ns fa llarga i la calor apreta, arribem i ens tirem de cap a les fonts d’aigua fresqueta que hi ha al costat de l’entrada, és glòria. Ja refrescats ens mirem el Turó de l’Home, cada vegada està més ennuvolat. De fet al sortir de casa hem agafat els xubasqueros perquè el cel pintava perillós però de mica en mica el dia s’havia aclarit i ja ni ho recordàvem...





Abans de començar la baixada, ara sí ens toca baixar, aviso al Santi que és fàcil que ens perdem, amb la velocitat no recordes tant els detalls i per aquí hi hem passat tant amb els Galleteros com amb la Noe i el Ribi i no ho tinc molt clar... el primer corriol el trobem ràpidament, ara però ens hi ha posat un impediment, unes tanques de fusta, no hi ha cap senyalització que prohibeixi entrar-hi amb les bicis, així que hi entrem. Ens divertim una estona pels corriols fins que retrobem la pista amb el GR, curiosament per aquest tram no hi havíem passat mai, seguim de baixada i en una curva on s’incorpora un camí retrobem la ruta cap a Sant Celoni, esplèndit! Finalment arribem abaix, creuem l’AP-7 per sota i amb una gana important arribem a Sant Celoni. Són les 14:45h, fem balanç: el Turó està cada cop més negre, a Sant Celoni ja no hi toca el sol i bufa un airet de tempesta, en resum, és tard i vol ploure i a sobre tenim més gana que una altra cosa i estem satisfets de l’excursió, així que dignament ens rendim, ens assentem al primer bar que trobem i deixem el Turó per un altre dia, que total no és mourà. Això sí, a canvi decidim tornar a sortir demà.
Els núvols sospitosos

Al final 86 km, dos lloms amb formatge i 3 colas, les sensacions millor que el dijous, ens fan mal les cames pujant però recuperem, que ja és molt!

2 comentaris:

Annabel ha dit...

Vinga vinga que L'ermità us espera...jajaja.... i no patiu que a on menjen 8 menjen 18...jajaja, la propera sortida al corredor enfileu la pista de baixada a Canyamars i us espero amb la cervessa ben freda!!!!

Bon viatge

Noe ha dit...

Me Katxisssssssss, a ese ritmo no me dará tiempo meter unos palos a Ada antes que se recupere del viaje a Polonia.

Ya no me queda mucho tiempo, porque encuanto se recupere del todo, me tocara a mi recibir los palos. snif snif