Sid Team Test

Després d’haver-nos quedat, per culpa de les previsions de pluja, sense plan pel cap de setmana, ni Marxa d’or, ni marató amb la Noe, ens havíem d’inventar quelcom per entrenar per l’ARTEC i sobretot i especialment provar la nova forquilla!!

Dissabte collseroleando

Així que el dissabte, aquest cop sense matinar gaire (bien!!) decidim anar cap a Collserola a ver unes quantes de les torres de vigilància que tan controlades tenen els de Un quinto y unas olivas & company. No sé com se’ns va acudir el dijous al vespre anar a fer spinning després de mesos de no trepitjar la classe, a més vem agafar la classe amb ganes i ens hi vem entregar al 100%, conseqüència: divendres abans d’anar a dormir ens havien aparegut unes agulletes importants que, evidentment, el dissabte no havien ni molt menys desaparegut. Així doncs que amb les cames engarrotades cap a Collserola hi falta gent.

Fem la ruta que vem fer tornant de vacances però amb algunes variacions, en lloc de quedar-nos a l’àrea de pícnic de Sta. Creu d’Olorda, busquem el camí que porta fins dalt, ben bé on hi ha la creu i la torra de guaita, que es veu que ja no hi ha risc d’incendis perquè tant aquesta com abans la del Puigmadrona són tancades. Per arribar-hi hi ha un parell de rampes més punyeteres, amb pedra solta, amb la forquilla nova, al contrari del què em pensava, se’m aixeca menys la bici de davant però com ho diria, bota una mica massa pel meu gust, s’ha d’anar afinant, com tot és trobar-li el punt. Les baixades en canvi collonudes, baixo amb els braços molt més descansats i això que en algun tram em menjo algunes quantes pedres expressament, quin gust!

No ens cansem de fer corriols, primer per la Serra de Galliners, baixant del Puigmadrona, a la Muralla Xina (on ens creuem amb el Roberto Heras que gairebé ens atropella), un cop enfilats a dalt de Sant Pere Màrtir animo al Santi per recular una mica per agafar un corriol que baixa fins a l’entrada del Passeig de les Aigües, més corriols per la zona de “Matamachos”...el Santi està encantat ara voldrà que cada dia estreni forquilla! Les trialeres no són lo meu però els corriols m’encanten, de pujada i de baixada i he de dir que amb la forquilla nova es fan molt millor, com li deia l’Alkon al Wizard a la Volta a la Cerdanya, la forquilla es menja els obstacles, a veure, està clar que se l’ha d’ajudar però amb una bona forquilla tens molt de guanyat!

A la Font Groga en lloc de baixar directa a Sant Medir com vem fer al agost, decidim allargar una mica la ruta, anant a buscar la Matamachos, baixant a Can Coll i després cap a Sant Cugat. Aquesta zona és relativament nova per nosaltres, hi hem passat algun cop però sempre amb guia i les possibilitats de perdre’ns hi són. Per sort, aquest cop ho fem força bé, exceptuant una pujada de propina que fem cap al bosc de Can Catà i que de Can Coll a Can Borrell hi arribem donant més voltes que el 29, arribem a Sant Cugat sense haver de patejar i carregar la bici, que és el què ens va passar l’altre vegada que ho havíem intentat.
A Sant Cugat les panxes ens avisen que és l’hora de dinar i decidim parar a fer un mos. Després sí que costa arrencar, entre la panxa plena i les cames que es pensaven que ja havien plegat per avui... al final 85 kilometrets i contents d’haver fer una ruta amb una mica de tot i ideal per provar la nova forquilla i acabar de decidir que per l’Artec duré Larsen nova que ja li toca una renovació.

Diumenge de pedres

El diumenge encara apurem més i ens aixequem a les 8:00h, ha plogut i està núvol, miro el meteocat i el radar només marca unes petites taques de precipitació a la Vall d’Aran i prop de Manresa, no tenim excusa per no sortir. Carreguem els xubasqueros per si de cas, posem pressió a la forquilla per intentar millorar les sensacions i cap al típic Puig de la Creu. Pel camí em penso que no ens trobarem a ningú perquè són les tantes i avui toca Marxa d’Or, però deu n’hi do l’ambient que hi ha, això sí més d’un ha tret el mallot d’hivern de l’armari i ha agafat el de fa 10 anys, quines pintes!
Anem fortets fins al Puig i allà veig que no vaig bé, les cames, lluny de millorar, arrosseguen les agulletes de l’espinning sumades a l’esforç d’ahir i es fan notar a cada pedalada, a sobre em deprimeixo veient com el Santi puja davant meu amb 2 o 3 pinyons menys que jo, li dic que tiri però s’entossudeix en esperar-me... finalment arribem a d’alt. Què fem? Cap a Matadepera, cap a Sant Llorenç? I si provem d’anar al Pic del Vent? Doncs ens decidim per aquesta opció, és clar, és la única amb la que ens podem perdre, jejeje! Per variar només hi hem anat 1 vegada i amb guia, però no, ho fem bé i trobem el camí correcta i fins i tot ens permetem el luxe d’innovar tornant.

Passat l’encreuament de Tres Pins, seguim per la pista i de cop i volta allò comença a pujar i apareixen pedres i més pedres, que com que estan mullades, converteixen la pista en una pujada d’allò més tècnica, perfecte per provar la forquilla en tots els terrenys.
El què recordava del dia que vem anar al Pic del Vent amb la Penyamussolenca eren unes vistes precioses del Puig de la Creu, la Mola, Sant Llorenç però avui no es veu res de res a mesura que anem pujant topem amb la boira.

Un cop d’alt ens mengem una barreta, i comprovem la pressió de la forquilla, la càmera d’aire negativa ha baixat, això és normal? Per sort, avui hem agafat la manxa i la tornem a posar igual que la positiva, a veure ara... vaig baixant bé, provant també les opcions de rebot de la forquilla, que si llebre perquè voti més, tortuga perquè relentitz-hi, ostres no sé... de cop i volta noto una pedra a la llanta, això sí que no m’ho esperava, he punxat la roda de darrera, i és que ja era hora, després de més de 2.000 quilometres sense punxar amb la barreja de càmera + làtex, ara que havia decidit aquesta setmana canviar coberta, decideix donar-se per vençuda. Parem a reparar i es posa a ploure, el què faltava!

Trobem aixopluc i ens passem un munt d’estona (no ho digueu a ningú, jejeje) intentant desmuntar la coberta, és clar, entre el làtex ressec i després de la quilometrada que fa que ningú li diu ni ase ni bèstia està més que afincada. Finalment aconseguim posar la càmera, aprofitem per posar-nos els xubasqueros i prosseguim. Altre cop al trencall de Tres Pins decidim tornar per una altra banda, que ens porta fins a Can Cadafalc, allà havíem d’anar avall cap a la font del Plàtan i d’allà cap a Matadepera, però entre el temps que fa i el que hem perdut amb la punxada, decidim tornar cap a Castellar per corriols que és més divertit!!

Al final 52 kms, no és gran cosa però tenint en compte que hi havia previsions de mal temps tampoc ha estat tant malament. El cap de setmana amb objectiu acomplert, força hores sobre les bicis i 137 kms per testar la forquilla, em sembla que ja ens hem fet amigues!
Ara aquesta setmana toca descansar, només tocarem les bicis per deixar-les a punt per l’ARTEC i evidentment res d’espinning per favor!!