La Garoutade

Fa un temps vem veure al blog de la Bea informació sobre una ruta a la Catalunya Nord: la Garoutade (vulgarment coneguda a casa nostra com “la Garrotada”) i al veure que era just al cap de setmana lliure del Gran Premi de la Selva vem decidir apuntar-nos-hi. Així que seguint les indicacions de l’organització, vem enviar 20 euros en un sobre per formalitzar la inscripció, es veu que a França la tecnologia punta de les transferències bancàries no ha arribat. Per sort, el carter de Ille sur Tet no va detectar els eurells en el sobre i van arribar a bon port.
Així que amb les inscripcions confirmades, no es podien fer el mateix dia, el dissabte a la tarda marxem amb la Petitona cap a Ille sur Tet, a uns 20 kms de Perpinyà.
Arribem a lloc i la tramuntana bufa que dóna gust. Ens instal·lem al càmping i ràpidament anem a buscar els dorsals. L’obsequi és el més estrany que ens han fet mai, ni mitjons, ni gorra, ni una samarreta, ni barretes energètiques, ni clauers, ni bolis d’entitats bancàries, etc... ens donen una ampolla amb un líquid de color de cacaolat, sí senyors, és un magnífic suc de préssec marró (per cert, l’he tastat avui i no està mal, jejeje).
Visitem el poble, atraquem alguna boulangerie, ens quedem sorpresos de la gent que parla català, ens creuem amb uns quants ciclistes i ens adonem que aquests francesos van gairebé tots amb dobles i alguns amb unes forquilles importants. Al vespre anem a sopar un bar del poble unes pizzes boníssimes mentre veiem el derbi en diferit (el passen mitja hora més tard del què s’està jugant), si ho arribem a saber tampoc feia falta.

Ens en anem a dormir amb l’esperança que l’endemà el vent hagi encalmat... però no, el vent encara bufa amb més ganes. Bueno, al menys no plou!
Ens aixequem amb temps però com sempre acabem anant amb presses, sort que hem dormit a 100 metres de la sortida. La sortida és oberta de 8:00 a 9:00, hi arribem a les 7:55 i ens adonem que hi ha gent que ja ha començat la ruta, així doncs que quan encara no han tocat les 8:00h ens posem en marxa, tenim la intenció de fer la ruta tranquil·lament, sense l’estrés de les curses, tot i així sortim agafant un bon ritmet.

Aviat encarem la primera pujada del dia, era d’esperar si hem de fer 2700 metres de desnivell positiu d’algun lloc hauran de sortir. Corriol, pista ampla de pujada i corriol, com que la sortida és lliure no es fan embussos, perfecte! Superada la primera pujada que ens serveix per escalfar agafem el primer corriol-trialera-single track de baixada, que seran una tònica durant tota la ruta.

Vídeo d'un dels corriols

Més o menys la ruta va alternant pujades de pista llargues amb single tracks de baixada acollonants. Ara entenc perquè hi ha tan endurero suelto, les baixades s’ho mereixien, tot i que la majoria són ciclables, tenen passos complicats i són llaaargues..... així doncs que ens passem les pujades avançant gent i les baixades apartant-nos de tant en tant per deixar pas al endureros més embogits.

Al km. 28 arribem al segon “Ravito”, sí, sí, ho heu llegit bé, és el nom curiós que reben els avituallaments. Allà coincidim amb un grup de 3 catalans, inconfusibles ja que un d’ells porta el maillot de Bicis Esteve, el pobre busca desesperadament alguna beguda isotònica entre l’aigua amb gas, Ondina, suc de grosella, catcola (tot un detall) i altres estranys beuratges que ens ofereixen per hidratar-nos. Sortim del Ravito i agafem la pujada més llarga de la ruta, uns 7kms, comença amb un aire en contra o a favor depenent de cap a on agafem la corba que era d’allò més emprenyador, a part de la força extra que et feia fer, aixecava la sorra seca de la pista que t’impactava de tal manera que feia mal i tot, per sort, canviem de vessant de la muntanya i el vent es normalitza. Aquí la pujada és més suau i atrapem a un grup que tenim davant, llavors comencen les rampes de veritat al costat d’una altra parella, aguanto el plat mitjà fins que ja no puc més i llavors platillo cap amunt. Quan semblava que ja ho teníem corba cap a la dreta i uf, un parell de rampes més... pim pam pim pam amunt i amb aquestes que entrem en un corriol, aquest cop però no era de baixada, glups toca carretejar la bici de tant en tant i no puc evitar pensar en St. Hilari. Aquí comencem a xerrar amb la Mary i el Jean-Marc, són de prop de París, així que tenen més de 800 kms fins aquí! Com que ells no parlen ni català ni castellà i nosaltres no tenim ni idea de francès fem pràctiques d’anglès. Són molt simpàtics i a partir d’aquí compartim gairebé tota la ruta amb ells, la veritat és que pugen bé i tenen bastanta tècnica baixant.

Després de les degudes queixes per haver d’empènyer la bici arriba com no un altre desitjat single track de baixada i toca deixar-se anar. Aquest cop el Santi baixa darrera meu i em dona confiança perquè sé que no estic tan pendent de que em passi per sobre un kamikaze francès. Waw, passo per llocs que no ho hagués dit mai, en d’altres però m’acollono i baixo a peu. El Santi no para de repetir, quina ruta més guapa!! I la veritat és que ens distraiem d’allò més.

Arribem a un altre ravito, un de la organització en sent parlar i aprofita per fer pràctiques de català, en aquest avituallament toca salat: fuet i formatge, això sí la taronja i el plàtan que no faltin. Després d’un petit descans tornem a arrencar, per variar primer pista de pujada, corriol de baixada i quan s’arriba a baix evidentment toca pujar, ens creuem alguns endureros que entre de pujada i la calor que està fent pugen directament a peu, alguns amb els mitjons fins els genolls, d’altres amb les proteccions penjant de la motxilla, i és que en aquesta pedalada hi ha bikers de tota mena.
Desemboquem a una pista més rodadora, tornem a fer-la petar amb la Mary que si entrena 4 cops a la setmana, que si s’està preparant per aquesta cursa... i ens passa l’estona ben distreta, ens indiquen que a tres quilometres hi ha l’últim avituallament, ens enfilem a un turonet on hi ha unes vistes esplèndides del Canigó.

Després baixem fins al riu Tet a l’alçada del poble de Rodes, un bonic poble enganxat a la roca on trobem l’últim ravito. Ens diuen que només falten 14 kilòmetres, però no ens diuen pas com son! Sortim del poble per un pont que creua el Tet i de cop i volta ens fan agafar un caminet que surt a ma dreta entre cactus i cactus i pedra i pedra, apa amunt hi falta gent, el lloc és ben curiós, anem agafant alçada al costat d’una cantera i per un corriol de vèrtic amb unes vistes estupendes sobre el riu. Així doncs que ens torna a tocar carretejar la bici ens molts trams... buf!

Per fi agafem la baixada, estic més contenta que un gínjol, veig Ille Sur Tet als nostres peus i il·lusa de mi em penso que hi arribarem tot baixant, però no, arribem a una pista i les fletxes senyalen just en contra-direcció, miro el comptaquilòmetres i encara en falten ben bé 10! Així doncs que amunt altre vegada, mare meva i ara ens torna a tocar el vent fort i de cara, el paisatge em recorda al darrera de Sant Llorenç, es devia cremar fa uns anys i és evident que per allà a ple estiu t’asfixies.

Feia dies que no fèiem tants kilòmetres i les cames ho noten, sort que és l’última pujada i això anima, al final sí agafem l’últim corriol i de baixada, llàstima que és més pedregós del què em ve de gust a aquestes alçades de la ruta, els braços, després de tant descens ja comencen a estar encarcarats igual que els dits que els tinc fets pols de tant frenar. A més el vent no ajuda gens, estic a punt d’anar per terra per culpa d’una ventada que tria la traçada per mi i m’envia directa per on no toca, ho salvo com puc i avanti tutti que ja hi som!
Arribem a “La Catalane” després de 7 hores de ruta, amb la satisfacció d’haver fet prous kilòmetres, un bon desnivell, un munt de corriols molt divertits i a sobre fent amics.

Els de l’organització ens reben amb un vinet per vermut, mentre esperem el dinar: unes boles de carn amb arròs lleugerament picantones, amanida i per postres coca i formatge, la veritat és que no està malament per 10€!

Dinem tot comentant la jugada amb els catalans i finalment ens acomiadem de la Mary i el Jean-Marc, que tenen una bona tirada.

Després d’una bona dutxa al camping recollim i cap a casona tot recordant la ruta i amb molta satisfacció d’haver vingut fins aquest racó de món, molt recomanable!

Mary, Jean-Marc: c'était un plaisir pédaler avec vous! Merci pour les photos! Une santé et des pédales!

Fotos de la ruta