Cap de setmana de doblet fent la fantasma

Mother of good, quin cap de setmana més ben aprofitat!
Divendres sopar betetero amenitzat amb fotos espectaculars de la Transrockies.

El dissabte vem fer una ruta estupenda amb el Francesc i el Ruben, morts de son per haver dormit només 4 horetes ens vem plantar a Vic, on després d’esperar al Ruben mentre fèiem uns tes i uns croissants, vem arrencar cap a Calldetenes, vem agafar la Ruta dels Molins, que transcorre seguint un rierol on vaig acabar massa a prop del terra per una caiguda tonta, mentre els meus companys de ruta gaudien d’un tram d’escales força tècnic.

Vem seguir per una pista plena d’esglaons empedrats però molt maca cap al Puig L’Agulla, sempre seguint el Meridià Verd. Allà vem agafar un corriol que ens va dur a una pista de baixada fins a Seva. Allà vem començar a pujar lleugerament fins al Brull on vem esmorzar tranquil·lament gaudint de la caloreta, havíem d’agafar energies per enfilar-nos a Font Pomereta, tot i que ja hi havíem anat, aquest cop pugem per una altra banda, en teoria més suau. La pujada se’ns fa d’allò més distreta anem fent en grup mentre ideem un possible cap de setmana per terres veïnes. Com que ens havia quedat un foradet, a Font Pomereta tornem a endrapar al costat d’unes plaques de neu que amagades a l’obaga encara perduren. Encarem les últimes pujades fortes, parant per fer la foto de rigor a Sant Segimon, després carenegem fins agafar la baixada a Collformic, ja arribant-hi vaig i punxo, en aquests moments és quan es troba a faltar el Tubeless! Amb la inestimable ajuda del Power reparem i prosseguim cap al Pla de la Calma. A partir d’aquí tocava corriol, un corriol força tècnic cap a Roca Centella i passant a prop del Tagamanent, quines vistes!

El guia es va animar i a Roca Centella va decidir canviar una mica el recorregut inicial, perquè no provar d’anar empalmant corriol amb corriol i tira porqué me toca? Doncs sí, primer de pujada i després de baixada fins arribar al corriol màximus és a dir la Trialera del Ventura, on els tres homes de l’expedició s’ho van passar com nens, les fotos, com sol passar en aquestes ocasions, no descriuen gens n’hi mica el pendent ni la dificultat de tan anomenada trialera!

Perquè us en feu una idea transcric la descripció del moment per Ruben, àlies Raah:

“Todavía se me cae la baba sólo de pensar que fui capaz de bajarme semejante cortadito. Después de ver como se le levantó la bici de atrás a Power al entrar en el bajador crítico y no ostiarse en el intento, no me lo pensé dos veces y para abajo. Celebración inmediata, antes incluso de poder parar, con expresiones como "Ho haveu vist", "No hase falta desir nada más" o "... y luego la gente se droga, esto sí que es un subidón". Santi en cambio no pudo mediar palabra, cuando consiguió parar se sentó y se quedó con cara de alucinado (ver foto en blog de Power).”
Aquí també podeu veure la foto:

Vem continuar cap a Cànoves i d’allà cap a Marata, on tenen dues rampes de posar el cul al manillar com diu el Power! Allà vaig gaudir més dels corriols, ja que eren d’un nivell més apta per mi i ja estava més acostumada a la bici de prestao amb frens de disc, sí, sí, d’aquells que frenen de veritat! Jejejeje!

De Marata a Granollers on vem trobar una terrassa estupenda on vem fer un merescut berenar: braves i xocos amanits amb els comentaris de la ruta.
Al final 74 kilometres d’allò més variats, un dia calorós, uns paratges magnífics i la companyia immillorable!

El diumenge vem tornar a sortir amb les bicis, faltaria més, això sí, aquest cop sense matinar, ben bé a les 9:45 sortíem de casa per anar cap a Matadepera i fer el circuit de la Rond’elles que encara no li havia pogut ensenyar sencer al Santi. Entre Sant Julià d’Altura i Matadepera ens vem trobar uns miler de bikers més o menys, es notava que havia arribat el bon temps i tothom havia sortit a donar una volta. Ens creuem també amb el Juan i la Isabel que aprofitaven el solet per anar a veure el mar. Nosaltres al revés, cap al Obac. No sé com aconsegueixo recordar-me de tota la ruta, fins hi tot d’un corriol prou amagat que hi havia a la part final de la pedalada.

Vem arribar a casa amb 62 kilòmetres més i la satisfacció de dos dies de luxe en btt, per acabar-ho d’adobar berenar-sopar a casa el Power per fer l’estrena oficial del pis, però no us penseu que hi anàvem per això... el motiu verdader eren, evidentment, els dos superpastissos que havia preparat l’Anna, mmmmm per llepar-se els dits!


I aquest cap de setmana, com que la meva forquilla segueix de vacances al servei tècnic, seguirem provant la Ghost RT Worldcup, és com si deixes el Fiat Punto al taller i mentre te l’arreglen et deixen un Ferrari! Quina responsabilitat!
Abans de provar-ho no hagués pensat mai que un dia arribaria a dir que em quedo amb la Ghost per pujar i la meva Orbea amb V-brakes per baixar, quina contradicció oi? Doncs sí, de moment és la sensació que tinc, amb la doble pujo de conya, com que es lleugera igual que la meva el pes no és un problema i la doble suspensió s’ho menja tot, per tant t’has de preocupar menys de traçar i fer menys força de braços, cosa que em va de conya per acabar de recuperar l’espatlla xunga des de Sant Hilari. I baixant.... doncs res, que vaig acollonida amb els frens de disc, pensant que clavaré i sortiré disparada per davant la bici. He pogut comprovar que els XTR són prou progressius, per pista hi vaig força bé, tot i que no em salvo d’alguna derrapada que altre, però per corriol ja és una altra cosa, derrapo, clavo roda... a veure si aquest finde ho faig millor!