Hem fet el cim. Sant Jeroni en BTT 21/03

Doncs sí, després d'haver pujat unes 4 vegades al Monestir de Montserrat, el Santi va tenir la idea d'anar més enllà i pujar fins Sant Jeroni. Per fer-ho vem enredar al Ruben i la Carol, dos companys de ruta de luxe, no es van queixar ni quan ens vem perdre per la selva!

A les 8:20 sortíem de Sabadell pel Bosc de Can Deu cap a Matadepera, Roques Blanques i cap a la Casa de l’Obac, coi no em sento massa bé a les pujades, vaig fatal de respiració i pulsacions, què hi farem... després de la parada per menjar alguna cosa a la Casa Nova de l’Obac agafem la baixada cap a Rellinars, com sempre porto el GPS al cap i ja aviso que segurament dubtaré en algun tram i efectivament, després de mirar-me l’entrada des de tots els angles decideixo agafar un trencall a mà dreta, comencem a avançar i cada cop el camí està més tapat, la vegetació ens fa la guitza i esgarrapa que dona gust, seguim endavant amb l’esperança de trobar un trencall a l’esquerra però no apareix, ai que no anem bé... esbarzers gegants, arbustos acaparadors.... el camí gairebé desapareix... vaja que fem mitja volta, ho sento, és el què té anar de memòria! Sortim de la selva i tornem a agafar la pista, dos corbes més avall apareix a la dreta, el camí correcta, ja tenim conya assegurada per mitja ruta.

Ara sí, la baixada és força distreta, arribem a baix al riu, fem una mica de corriol i paral.lels al corrent d’aigua arribem a Rellinars. Aquest camí l’havíem fet dues vegades i ens hem perdut, què ens espera ara que el tros que anem a fer tan sols l’hem fet un cop? Sort que Montserrat cada cop es veu més a prop. Sorprenentment ho trobem tot bé i arribem a l’urbanització de Can Xoles, prop de Vacarisses, perfecte! D’aquí a Monistrol el camí no té pèrdua a més ens comencem a trobar un munt d’excursionistes que van a Montserrat a peu, sembla la Rambla! Ens enfilem fins a uns 300 metres, les vistes de Montserrat amb Monistrol als peus són esplèndides, som a la Serra del Coll de la Portadora. Ens deixem caure fins a Monistrol sabent que ens espera la pujada important del dia.

Travessem el poble i arribem a l’estació del cremallera, fem un mos i amunt i falta gent. Anem fent els 4 a un bon ritme, davant de la font de la Dona Morta comencen les rampes més pronunciades fins la Calsina. Aprofitem que planeja per descansar i seguim amb la pujada de l’urbanització de Sant Cristòfol, comencem distrets buscant lloros, gossos i homes esculpits a la muntanya, superem les rampes més fortes i entrem al camí de Santa Cecília, uf que llarg que se’m fa, com sempre em sobren les dues últimes corbes, sembla que no puja però va fent i no vaig còmode amb cap pinyó, puja un, torna’l a baixar, torna’l a pujar i així anar fent mentre veig que el Santi i el Ruben ens deixen enrere.

Un cop a Santa Cecília no tenim més remei que trepitjar l’asfalt per anar fins al Monestir i només arribar-hi fem la nostra parada de rigor a comprar un pastís de formatge als nostres botiguers preferits que s’alegren de veure’ns un cop de tant en tant. Són les 13:10h, així que amb menys de 5 hores, havent-nos perdut i tot hem arribat al primer objectiu, no està malament. La Carol, ens pregunta: -Bueno, ja hem fet el més dur, no? i per resposta rep el nostre silenci i les cares de circumstàncies.... ui, ui, ui que tocarà pujar, i és que no n’hi ha per menys, el camí no el coneixem però sabent que són 7 kms i que el Monestir és a 720 metres d’altitud i Sant Jeroni a 1236... no hace falta que diga nada mas!

Ens cruspim els entrepans, fem les fotos de rigor, ataquem un pastís de formatge i cap a Sant Jeroni falta gent, aquí anem seguint el track de la Montserratina, sortim per darrera el funicular de Sant Joan pel camí de la Creu, coi com puja i nosaltres que encara estem acabant d’empassar el dinar. Passem per davant l’ermita de Sant Miquel, aquí la pujada és més suau fins a una cruïlla de camins, aquí és on comença l’infern, crec que no m’equivoco si dic que no havia vist mai rampes tan descomunals i tan seguides, ens costa però arribem dalt la carena de la Serra Llarga sobre les bicis, ens hi hem deixat la pell!

Un petit tros de baixada ens porta al Pla de les Taràntules, on hi ha l’altra estació del funicular de Sant Joan i aquí agafem el camí nou cap a Sant Jeroni, aquí la pujada és molt més factible, es va fent bé amb unes vistes precioses, això sí anar baixant de la bici als trams d’escales que ens trobem sovint. Els caminaires, que en són molts, deuen pensar que estem com un llum perquè ens animen tan per pujar com després per baixar, i això que no som a Banyoles!

Pel caminet, sortejant esglaons i excursionistes arribem a l’ermita de Sant Jeroni, podem seguir un tram més amb les bicis fins que arribem al inici dunes escales molt dretes que ens porten fins el punt més alt de la Muntanya de Montserrat, així que arribem a Sant Jeroni amb les bicis a les esquenes i una “honda satisfacción”, jejeje! Ara sí: objectiu acomplert! Quines vistes!!

A les 15:00h tocades comencem a baixar, ara no hauríem de tenir excusa per les escales, baixar-les ha de ser més fàcil que pujar-les però és clar, tan la Carol com jo no ens hi hem llançat mai i ens fan respecte o més ben dit: por!! A més si no ho provo avui que vaig amb una doble... així que al final ens hi tirem, ai que encara ens agradarà i tot! Així que nosaltres ens emportem doble satisfacció, la d’haver pujat fins dalt i la d’haver-nos tirat graons avall, un dia complet!

Orgullosos com mai arribem al Monestir i d’allà per carretera fins passat Sant Benet, llavors agafem la pista cap a la Calsina, que ara està asfaltada, i d’allà per on havíem pujat cap a Monistrol. Un cop allà ens adonem que és massa tard per tornar amb claror fins a Sabadell, volíem provar d’anar a Rellinars i a la Casa de l’Obac per un camí nou però ho deixem per un altre dia. Així que decidim anar fins a Vacarisses a buscar el tren. Per fer-ho, hem de tornar a remuntar la Serra del Coll de la Portadora, a la Carol que feia molts dies que no s’enfrontava a cap ruta llarga aquestes últimes pujades se li fan força pesades, no m’estranya i és que ja portem 90 kms a les cames. D’aquí dalt fins a Vacarisses el camí ja és força suau i arribem a l’estació a punt per fer unes coles i agafar el tren de els 17:26h.

Nosaltres baixem a Sabadell Nord i com que estem tan animats encara anem al Parc Catalunya a fer unes voltes, jejeje, com un llum!

Afegeixo el perfil gentilesa del Rubén: