dimarts, 28 d’abril de 2009

Els 100 de les Guilleries: Quin infern!!

Vaig a intentar reflectir mínimament lo que han estat les Guilleries però estic convençut que per més que ho provi em quedaré curt amb les descripcions, la sortida ho ha tingut tot, ha estat una coctelera d’emocions: diversió, dolor, por, satisfacció, ràbia, superació.... anem pel tema:

Diumenge a unes hores prohibitives (quarts de cinc) ens aixequem i lo primer que comprovem és si plou, tot tranquil i cap a St.Mordor tot passant per Granollers a recollir al Francesc.

Un cop a St.Hilari lo normal en aquest lloc, nervis,nervis,una dosi de por tot mirant el cel i com no saludar a tots els sonats coneguts que tot i la clara previsió de pluja allà estan: Carol, Charlie, Moixa, Miquel, Víctor,Vicenç i d’altres.


Abans de la sortida Permanyer ens explica de què hem de morir amb comentaris esperançadors com aquest:
- Del quilòmetre 30 al 70 no hi ha cap escapatòria....


Es dona la sortida i com sempre jo surto discretament i l’Ada com un coet... ja la pista apunta amunt però perfectament ciclable, tot un luxe. Durant la pujada coincideixo amb el Vicenç amb el qual petem la xerrada sobre la CristAlp, la veritat és que jo xerrava poc, feina tenia en seguir-lo mentre ell em deia que
ara al principi xino-xano a guardar forces per desprès... i fent-lo cas em vaig despenjar per pujar més suau que si no...
Desprès de la llarga pujada comença tot una sèrie de corriols d’allò més xulos, tot acompanyats per una boira que ho feia d’allò més emocionant, en el primer tros tècnic que passem ja veig el primer que surt volant de la bici, això es St.Hilari! Al final d’aquest tram atrapo l’Ada i comencem un altre tram tècnic on a l’entrada trobem a un que ja s’havia menjat una pedra... mare meva en escassos 10 quilometres dues pinyes importants, per cert aquí la pluja ja ens acompanyava. Passo a l’Ada i als pocs metres l’escolto que ha punxat, casum l’olla amb lo bé que anava. Ens posem a canviar la càmera i arriba Francesc demanant les claus de la furgo que passa d’aguantar 90 km’s mes plovent, lògic no? Un cop tot arreglat continuem baixant per una sèrie de corriols espectaculars que tot i la pluja ens arrenca un bon somriure de la cara! Tant és que a l’arribar a l’avituallament, el Francesc em torna les claus de la furgo: s’ho ha passat com un nen petit!

Al sortir de l’avituallament una pujada i desprès... mare meva quin descens !!! Baixem ni mes ni menys que per un circuit de la Copa Catalana de Descens que ens porta fins al pantà de Susqueda? , uff impressionant! Peraltes,trams ultra-ténics. Passarel·les de fusta que si no les esquivaves podies fer el salt de la teva vida (l’últim..), tallats, tot,tot i tot!!! Una autentica bogeria de mes de 5 quilometres, tot un plaer arribar sencers al Pantà!

Com que l’Ada ja no té mes càmeres rodem junts per lo que pugui ser i la veritat es que ho gaudeixo, em recorda a la Volta a la Cerdanya, aquí agafem una miqueta d’aire i ens tornem a enfilar uns quilometres mes, la pujada no és molt forta però està caient un xàfec considerable fins al punt de caure pedra..... això és de boixos! Després de la pujada enllacem amb una baixada de pista, bon moment per descansar, llàstima que sembla que el grupet de quatre que anàvem ens relaxem massa, ens passem un trencall i ben passat....merda no teníem prou pujada que ara ens toca remuntar un quilòmetre i mig, això és passar-se de frenada.... just arribar al trencall veiem passar al Francesc i la Carol.
Doncs res cap amunt ben emprenyats cada vegada que remuntem ens passa alguna cosa... per rematar-ho ara comença una llarga i dura pujada... tinc les cames prou petades ja i tot just portem uns 40km. Anem pujant, l’Ada uns metres endavant pujant i jo anar-hi anant! La pujada és d’uns 5 quilometres doncs al segon la cosa es complica de manera horrorosa, l’Ada ha tornat a punxar..... repassem la coberta no trobem res, trec la meva càmera (la única), muntem i no que cony passa però no infla sembla que la vàlvula està xunga, merda ens quedem sense càmeres i divagant que carai fer. Finalment busquem un bon samarità que ens deixi una càmera, cosa complicada amb tants quilometres per davant... però un bon jan, el Sergio del Bicisprint ens deixa una, des d’aquí Moltes Gracies!!!!
Es la nostra última oportunitat, tornem a desmontar, muntar, inflar i ....... merda!!! Un altre càmera a prendre pel ... estem desolats,desanimats,emprenyats i lo pitjor sols! Ens esperem uns minuts i per allà ja no passa ningú som els últims amb diferència. Així que no queda més remei que caminar, l’Ada es carrega la bici a l’esquena i cap amunt i aquí veiem clar que s’han acabat les Guilleries per nosaltres. Mentres pujàvem ve un cotxe, és de l’organització que està desmarcant, vinga un bri d’esperança però ens diu que la bici no li cap que en un parell de quilometres tenim l’avituallament, mare meva quin plan. Seguim pujant i al mig quilòmetre ens torna a atrapar el cotxe i ara sembla que sí que li cap la bici... així que Ada i bici cap al cotxe i jo a pedalar cap amunt amb el cotxe pressionant darrere...

Ja en l’avituallament l’Ada es retira, quin remei i quina ràbia grrr i jo decideixo provar l’impossible que es arribar a temps al control de temps del quilòmetre 68 no ho veig viable però ho provo. ..


Per sort al sortir una llarga baixada per recuperar forces i una treva en el temps, el terreny està fatal però em toca jugar-me-la per recuperar temps... desprès d’això vindria una pujada infernal d’uns 8 quilometres on vaig alternant platillo,trams a peu i alguns poquets amb mitjà, per morir-se.. Vaig apretant tot el que puc ja que tenia l’idea errònia que el límit de temps era les 16:00 (sembla que era a les 16:30... ) i finalment aconsegueixo arribar acompanyat per un xicot amb una Ventana a les 15:48 increïble!!! Estic destrossat però alhora pletòric d’haver-ho aconseguit! A més en el control diviso un plat d’arròs uaau! I l’endrapo al mes pur estil Songoku, en cinc minuts plat net i preparat per continuar la batalla, ah si teniu curiositat per saber quin temps feia doncs només agafar la bici per continuar la carpa del control va sortir literalment volant, ideal...

El terreny està d’allò més impracticable i ara toca corriols tècnics, bé corriols impossibles en aquell estat molts d’ells complicadíssims per fer-los a peu, un poema... en un d’aquets trams em trobo la Carol, quina alegria trobar gent coneguda porto mig dia autista perdut, petem la xerrada una mica tot explicant-nos les penúries sofertes i continuo endavant. En un altre tram veig al Francesc, estic al·lucinat avui ja no esperava trobar ningú... arribem al control del 78 més o menys, tros de coca, el Francesc que es queda a esperar a la Carol i jo que continuo la meva solitària carrera.

D’aquest control surto molt motivat pensant que falta relativament poc, vint i pico quilometres, i que segur que lo pitjor ja ho he passat, tant de temps com de recorregut. Amb aquesta felicitat continuo i en pocs quilometres el temps em demostra que anava ben errat, de cop comença literalment a caure el cel al damunt, per ser concret en forma de pedregada (i ja van dos) , acompanyada d’una pluja desmesurada,llamps i trons. Tot aquest còctel explosiu el saborejo acompanyat per uns corriols amb la firma del Permanyer d’aquets que amb un dia soleiat no sabries com baixar-los caminant i que en aquells moments son autèntics rius, puc garantir que ha estat un dels moments més durs que he passat amb la bici fins al punt d’agafar por (és el que té anar solet..). Total lo que ja ho donava per fet va resultar ser un autèntic infern amb totes les dificultats inimaginables, alguna pujada de mes del 20% inclosa cap al quilòmetre 90.

Finalment visualitzava l’arribada on amb la que estava caient no esperava trobar ningú però de cop del pavelló surt tot un grup aplaudint i animant, l’Ada entre ells!! I el fotògraf immortalitzant el moment , aquí a la foto amb la cara babau que poso us fareu l’idea de la barreja d’emoció,alegria,esgotament i jo que se que més!!
Uff finalment ho he aconseguit, llàstima no hagués pogut arribar amb l’Ada per tindre la satisfacció complerta...
Recordeu si heu d’anar a St.Hilari mireu la previsió del temps i sobretot feu-l’hi cas!!!!!

Fotos d’alguns masoques coneguts



Mitja hora desprès d’arribar i amb una dutxa calentona encara tremolava si no mireu la pinta d’aquest parell de iaiones i jutgeu :

Ull a la paret de baixada del km 24 i la paret de pujada del 53

Les dades:
100 km
3800 da+
11:22

10 comentaris:

Noe ha dit...

Buffff, si Mordozz ya es complicado sin mal tiempo, con la climatologia que habeis tenido el domingo es algo impensable.
Mira que aqui por el Maresme solo ha llovido unos 20min fuerte, y yo pensé que al final habiais tenido suerte por alli, pero luego, por la noche viendo el telediario, decian que habia caido un monton de litros por las Guilleries. En este momento miré a Jaume y pensé: Ufff, que mal.
Bueno, ya le escribi un mail a Ada dandole ánimos, y a ti, no puedo hacer mas que felicitar por la remontada despues de haber quedado el ultimo y solito. Tienes mucho valor.
Un abrazo a los dos y espero veros pronto.

Paco F.R ha dit...

No sé si felicitar-vos,o dir que esteu molt malats de bici...!!! L'infern es gloria,al costat d'aixo!!
De totes maneres sou molt valents,o
molt boixos....!!!Potser las dues coses,no.???
Per molt anys...!!!!!
Amb fan mal les cames només de pensar-hi...!!
Deu ser que amb faig gran!!!

Power ha dit...

XD
Jo nomes recordo aigua,fang,aigua,fang...tantes coses van pasar a mes?

Mario ha dit...

Ostres Ada quina mala sort amb la roda. L'any que ve que segur que fa sol serà més divertit.
Joder Santi quina remuntada i quin esforç.. amb aigua, pedra, rius.. En fi, al final la NON-STOP un semblarà un passeig per les rambles..jeje

Jo crec que després de la ratxa que porteu, la próxima serà amb sol, SEGUR!
Sort campions!

Aleix ha dit...

Uffff deu ni do kin patiment!Vaya currada de entrada!Aixo es superacio personal i lo demes son histories.Llastima que l´Ada no t´hagi pogut acompanyar fins el final.Pero segur k l´any vinent agafeu 2 camares cadascu!
Salut valents!

XAVI NOVELL ha dit...

olè trinxadota!!! i per les guilleries, hon el perfil sembla més montserrat que res més... ja deu ser cosa de l'amic Permanyer.

Això si que ès anar en bici , el demés TONTERIES.

Felicitats crack's!

FRANK y MONTSE ha dit...

Hem sentit parlar d'aquesta marxa i fa por, i amb mal temps pitjor encara.
Potser es un objectiu futur, o no ( ens fem vells ), je je

Juan B. ha dit...

Mare de Deu! Algún dia aniré a Mordor, també. ja sé que steu sonats, però no canvieu :D

Ara em toca entrenar una mica de cara al 6 de Juny, o la petada serà épica.

Nava ha dit...

solo pensar en volver allí y ... para hacer 100, se me quitan las ganas hasta de comer. Increible, lo vuestro, y de muy buen reconocer que os gusta la btt un montón, por que otra cosa no me la explico. A todos los que fuisteís en general, y en especial a ti y a Ada, mi más sincera felicitación. Si disfrutasteís aún más, lastima de tanto pinchazo, bueno compañeros de fatigas, un saludo y os voy siguiendo, aunque ahora el trabajo, me deja menos tiempo. Nava.

Txema Arnau ha dit...

Bones Santi i Ada!!!

Primer de tot moltes felicitats per el blog tan interessant que teniu... ja que sempre estic pendent de les cròniques que pengeu ja que son espectaculars, com la última....felicitats Santi, ja que acabar aquesta cursa amb les adversitats climatològiques, les fortes rampes,,,, etc. etc, es que nomes pensar-hi!! ufff. Ada també et vull felicitar, ja que si no arriba a ser per les punxades segur que l'hauries acabat!!, no ho dubto, vas tenir molta mala sort.
En segon, us vull comentar que si no us sembla malament, fa dies que us tinc agregats com a blog interessant dins del meu blog, el qual us convido a visitar i criticar el que vulgueu! jeje.
Vinga, a seguir pedalant i aviam si coincidim algun dia!!

Txema